El lladre de bicicletes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Ladri di biciclette
El lladre de bicicletes

Fitxa tècnica
Direcció: Vittorio De Sica

Guió: Cesare Zavattini
Suso D'Amico
Vittorio De Sica
Suso Cecchi d'Amico & altres (Novel·la: Luigi Bartolini)

Música: Alessandro Cicognnini

Fotografia: Carlo Montuor (Blanc i negre)

Protagonistes: Lamberto Maggiorani
Lianella Carelli
Enzo Staiola
Michael Sakara
Elena Altieri
Gino Saltamerenda

Dades i xifres
País: Itàlia
Data d'estrena: 1948
Gènere: Drama / neorealisme
Duració: 93 minuts
Idioma original: italià

Companyies
Productora: P.D.S.

Pàgina sobre “Ladri di biciclette a IMDb

El lladre de bicicletes (títol original en italià: Ladri di biciclette)[1] és un film de 1948, dirigit per Vittorio De Sica, que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa d'aquest any, a més dels premis BAFTA a la millor pel·lícula i Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera.

Argument[modifica | modifica el codi]

Roma, 1948. Fa tres anys que la Segona Guerra Mundial ha arribat a la seva fi, per a milions d'italians, la pau és quasi tan difícil com els anys del conflicte. Incapaç de sortir de la seva corrupció estructural i de la postració en què l'han sumit més de vint anys de dictadura, la societat italiana s'ha convertit en un gegant campi qui pugui; la quotidianitat és una lluita permanent contra la desesperació i la fam i, pitjor encara, res en l'ambient indica que les coses tinguin de millorar.

En mig d'aquesta derrota moral, Antonio Ricci viu per primera vegada en dos anys un dia de felicitat. La raó és que per fi ha trobat una feina, un agafador a l'esperança de poder treu-re endavant la família. El treball consisteix a enganxar cartells publicitaris en els murs dels carrers més concorreguts de la ciutat. És feina a preu-fet, i per portar-la a cap necessita disposar d'una bicicleta que li permeti desplaçar-se amb rapidesa d'un barri a un altre. Per aconseguir la bicicleta, Antonio convenç a la seva esposa, la qual rondinant accedeix a empenyorar tota la roba del que un dia fou el seu dot de noces.

Satisfet, Antonio es dirigeix en companyia del seu fill, Bruno, al seu primer dia de treball. Els apareixen plens d'una vida es desborda multitudinària, quasi embogida. Per Antonio, cada cartell que deixa enganxat en la paret és com una nova oportunitat; tant que el rostre de Rita Hayworth, protagonista de la pel·lícula objecte d'aquesta primitiva campanya de publicitat, sembla somriure-li fent-li intuir un esperançador futur. Per desgràcia per a Antonio, la precarietat, la fam i l'estat de necessitat generalitzat conflueixen en la persona d'un lladre, tal vegada un home més desesperat que ell, que en un moment de descuit li roba la bicicleta i desapareix entre una multitud massa ocupada per a preocupar-se per ajudar a qualsevulla amb problemes.

En pocs segons, la vida de l'Antonio torna a ser aquesta experiència cruel amenaçada per la fam i la misèria, si bé ara aquest sentiment d'indefensió si sumen la impotència i la urgent necessitat de mostrar a la seva esposa i al seu fill de a penes set anys que encara és un home capaç de solucionar els seus problemes de la manera més expeditiva possible. Comença així un viatge a l'interior de la daltabaix col·lectiu que té tant de drama humà i personal com de retrat d'una societat enfonsada.

Mirall del neorealisme[modifica | modifica el codi]

Han passat m'és de seixanta anys des que Vittori De Sica, iniciador junt amb Roberto Rossellini i Luchino Visconti del moviment cinematogràfic anomenat neorealisme, rodés El lladre de bicicletes, i en tot aquest temps resulta impossible superar la frescor estètica i la força moral d'aquest film que marca un abans i un després en el tractament del drama i en la concepció d'espai físic, la ciutat convertida en aparador de la deshumanització més trivial i constant, en la que els seus protagonistes sobreviuen en prou feines.

Malgrat tot, més enllà del que en principi pot semblar, Vittorio De Sica, a diferència dels seus col·legues neorealistes, no pretenia exercir de portant-veu d'una consciència crítica; el seu és un retrat molt més revestit de tendresa i solidaritat --es podria dir que d'inspiració cristiana-- que d'afany reivindicatiu. No en va, El lladre de bicicletes no es perd en disquisicions ideològiques, no senyal·la als culpables d'aquesta crisi ni emet judici moral qualsevol sobre el comportament dels seus protagonistes, més que res perquè aquests transcendeixen a l'àmbit de la família Ricci, Antonio, el seu esglaiat fill (esglaiat davant la misèria, davant la desesperació del cap de casa i davant la necessitat, no anunciada per òbvia, de mantenir en la seva mentalitat infantil el respecte i l'admiració pel seu pare).

Per abraçar en la seva totalitat a milions d'italians sotmesos en major o menor mesur a pressions similars. És per tant el seu decidit caràcter humanista el que fa de El lladre de bicicletes una pel·lícula a la que fàcilment es pot situar per sobre de Roma ciutat oberta, de Roberto Rossellini, on el `protagonisme col·lectiu es convertia en una crida a la lluita contra el feixisme, o La terra tremola, de Visconti, en la que l'adversitat canviava el seu aspecte social i urbà --o es barrejava amb aquests elements-- per mostrar una naturalesa hostil a la que l'home difícilment si pot enfrontar amb garanties d'èxit.

En el que respecta a la pel·lícula de De Sica, és l'home en si mateix el que reuneix i mostra tot el seu potencial per al bé i per el mal; per mostrar-se tendre i il·lusionat, per lluitar per la supervivència, per ignorar el dolor i la imperativa necessitat dels seus coetanis i, finalment, per assolir quelcom proper a la redempció.

Compleix amb les normes neorealistes[modifica | modifica el codi]

Tècnicament, El lladre de bicicletes si compleix amb les normes estètiques del moviment al que pertany, aquest neorealisme alletat en el si d'una revista de crítica cinematogràfica dirigida nogensmenys que pel fill del dictador Benito Mussolini, els quals redactors, entre els que figuraven no pocs dels grans noms del cinema italià del segle XX, criticaven encara en temps del feixisme l'escassa credibilitat dels films rodats en els estudis de Cinecittà.

Amb el neorealisme el cinema prescindeix de decorats i surt al carrer, es fon amb la vida i la mort de l'home comú i deixa a un costat les gestes heroiques i imperials de cartó pedra, els deliris sentimentals, les pugnes pel benestar econòmic i els embolics amorosos d'una burgesia i unes classes mitjanes que viuen allunyades de la realitat gens prometedora contra la que lluita una ampla majoria de la població. Els carrers abarrotats, el bullici a vegades infernal, a vegades angoixant i palpitant però en qualsevol cas omnipresent i continu, la brutícia, l'apilament passen a ocupar la seva condició d'elements imprescindibles perquè l'espectador de qualsevol cultura i latitud comprengui les forces que empaiten als seus --en aparença-- anodins protagonistes, entre els que rara vegada hi trobarà rostres coneguts, doncs part de l'originalitat del moviment --que també fa bones les seves limitacions pressupostàries imposades per un temps i un país quasi en bancarrota: la necessitat convertida a la força en virtut estiba en emprar a gents que mai abans havien somniat exercir l'ofici d'actor.

Anàlisi final[modifica | modifica el codi]

Així expressat sembla que el neorealisme és una escola de sofriment, un cinema desproveït de màgia i d'entusiasme...tot el contrari. La força dels seus petits drames, la capacitat, sobretot en el cas de El lladre de bicicletes de connectar les vivències del seu protagonista amb les pors, les fòbies i les esperances de l'espectador també anònim que contempla el seu esdevenidor vital abrigat per la quietud de la sala obscura i per la seva tendència natural a la comparació, l'afinitat i la solidaritat, són les seves forces principals, i si bé és cert que en la seva època d'esplendor acaba en el moment en què sembla dispar-se aquests temps de caos que li'n donà origen i raó d'ésser, el seu permanent missatge inalterable com a exemple de gran cinema i com a recordatori de les virtuts i debilitats que nien en cada ésser humà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de cinema Acción de l'hivern del 2008.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El lladre de bicicletes Modifica l'enllaç a Wikidata