Gene Kelly

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Gene Kelly
Gene Kelly a Take Me Out to the Ball Game (1949)
Gene Kelly a Take Me Out to the Ball Game (1949)
Nom real: Eugene Curran Kelly
Naixença: 23 d'agost de 1912
Pittsburgh, Pennsilvània, EUA
Defunció: 2 de febrer de 1996 (als 83 anys)
Beverly Hills, Califòrnia, EUA
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Betsy Blair (1941–1957)
Jeanne Coyne (1960–1973)
Patricia Ward (1990–1996)
Premis Oscar
Oscar honorífic
1952 - Trajectòria cinematogràfica
Globus d'Or
Premi Cecil B. DeMille
1981 - Trajectòria cinematogràfica
Premis Emmy
Millor programa infantil
1967 - Jack and the Beanstalk

Pàgina sobre Gene Kelly a IMDb

Eugene Joseph Curran (Pittsburgh, 23 d'agost de 1912 - Beverly Hills, 2 de febrer de 1996), més conegut com a Gene Kelly, va ser un actor, cantant, ballarí, director i coreògraf estatunidenc.

Està considerat un dels principals actors de la segona època daurada del musical produït per la Metro Goldwyn Mayer, juntament amb Stanley Donen, Judy Garland o Vincente Minnelli que el va dirigir al mític Un americà a París (1952) on comparteix cartell amb Leslie Caron i interpreta un pintor bohemi que viu a París. Per aquesta actuació va rebre un Oscar honorífic en reconeixement a la seva versatilitat i per la seva aportació al gènere del musical.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Gene Kelly (Eugèni Kelly)va néixer en un dels barris de treballadors de Pittsburgh (Pennsilvània), en el si d'una família obrera. El seu pare era venedor de fonògrafs i la seva mare, Harriet, va ser l'encarregada de què Gene i el seu germà s'interessessin pel món de la dansa. Ella mateixa va propulsar la formació del grup "The Five Kellys", compost pels cinc germans. Després de desfer-se el grup, ell i el seu germà Fred van continuar ballant i preparant enèrgiques coreografies sota el nom de "The Kelly brothers". Quan la depressió econòmica va sacsejar els Estats Units, Kelly va començar a treballar en diversos oficis, entre ells fer classes de ball, per ajudar a treure endavant a la seva família.

Carrera cinematogràfica[modifica | modifica el codi]

El seu nom està escrit amb lletres d'or al costat dels de Frank Sinatra, Judy Garland, Stanley Donen o Vincente Minnelli, dins dels annals de la història del cinema musical. La seva enorme personalitat, la intel·ligència de les seves coreografies, l'agilitat i entusiasme amb que va dotar als seus personatges o l'endiablat ritme d'alguns dels seus balls el van catapultar a la fama dintre del període més daurat del gènere.

Així, en els seus començaments i amb la ferma decisió de convertir-se en una figura del ball, Gene va viatjar a Nova York i, en poc temps, va aconseguir un gran èxit. El 1938 va aconseguir debutar a Broadway, arribant a un gran ressò amb el musical Pal Joey (1940), obra amb la qual va cridar l'atenció del famós productor David O. Selznick. Més tard, al costat de la seva dona Betsey Blair i d'en Stanley Donen, que aviat es convertiria en el seu amic, va marxar a Hollywood a provar sort. Finalment, Kelly va signar un contracte amb Selznick però, dissortadament, aquest no estava interessat a produir musicals i va pensar que Kelly podria convertir-se en un gran actor dramàtic, deixant a banda la seva carrera de ballarí. No obstant això, Gene no estava molt entusiasmat amb la idea, pel que va rebre de grat l'oferta de la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM) per a protagonitzar al costat de Judy Garland Per mi i per la meva noia, dirigits pel coreògraf i director Bubsy Berkeley (El carrer 42). La pel·lícula va rebre molt bones crítiques, i va fer que Gene es convertís en el centre de l'atenció de Hollywood.

Gene Kelly en L'herència del vent, 1960.

Després de Per mi i per la meva noia, va realitzar una sèrie de pel·lícules amb la MGM, però no va ser fins a 1944, després de protagonitzar Les models, de Charles Vidor) (produïda per la Columbia i protagonitzada també per Rita Hayworth), quan van comprar el contracte de Kelly a Selznick. Aquesta pel·lícula va resultar ser un gran èxit i l'actor es va convertir en una gran font d'ingressos per a l'empresa. Les coses li anaven bé fins que Pearl Harbor va ser bombardejada i Gene va decidir allistar-se i lluitar pel seu país. Encara que al principi no l'hi van permetre, entre 1944 i 1946 va combatre en la Segona Guerra Mundial.

A la seva tornada del front va revitalitzar la seva popularitat en pel·lícules com ara Llevant ancores (1945, George Sidney) en el seu primer film mític al costat de Frank Sinatra; Ziegfield follies de Vincente Minnelli, de nou amb Judy Garland i coincidint també amb Fred Astaire i Lucille Ball; El pirata 1948, de Vincente Minnelli, clàssic del cinema musical no estrenat a Espanya fins a 1974, en el qual compartia cartell amb Judy Garland de nou) i The three Musketeers, 1948 de la mà de George Sidney). En aquesta última, tot un èxit en el seu moment, va estar acompanyat per June Allyson, Lana Turner i Van Heflin.

Només quan es va estrenar Un dia a Nova York va arribar una fama que mai abans havia conegut. Aquest va ser el seu debut com director al costat de Donen i la va protagonitzar amb Frank Sinatra i Vera Ellen. Va ser tal l'èxit arribat, que la pel·lícula ha marcat història en el cinema musical. L'estudi va veure que era un gran professional i va decidir donar-li major llibertat a l'hora de posar en pràctica les seves idees. Aquesta llibertat va ser la qual va fer possible que es realitzessin els dos musicals més recordats de tots els temps. Un americà a París, 1951 de Vincente Minnelli) va ser la pel·lícula que va elevar a Kelly al rang de superestrella. Va ser un dels majors èxits de l'any, arribant a aconseguir sis Premis Oscar de l'Acadèmia, entre els quals destaquen el de millor pel·lícula, i un honorífic per la versatilitat de Gene com a actor, cantant, ballarí, director, coreògraf i, més concretament, per la seva aportació al gènere del musical.

A l'any següent, el 1952, Kelly va tornar a fer història amb Cantant sota la pluja, al costat de Donald O´Connor i Debbie Reynolds. Encara que en l'actualitat està considerada com una de les millors pel·lícules de la història, en aquells anys es va veure eclipsada per l'èxit de la seva predecessora. El 1954 va continuar la seva fructífera col·laboració amb Vincente Minnelli en un film no massa benvolgut en el seu moment però que s'ha anat revaloritzant: Brigadoon. It's always fair weather (1955), espècie de continuació en un to de melodrama nostàlgic i amarg de la citada Un dia a Nova York, també va resultar molt lloada per la premsa i pel públic. El 1956 va rodar un dels seus projectes més ambiciosos: Invitació a la dansa, en la qual s'inclou un cèlebre número musical al costat del personatge d'animació Tom (de Tom i Jerry).

Després d'aquesta gran onada d'èxits, la carrera de Kelly va començar a declinar i a perdre l'esplendor que havia aconseguit. Apartat ja del musical, en 1960 va realitzar una de les seves millors interpretacions enmig d'un impressionant duel interpretatiu entre els llegendaris Spencer Tracy i Fredric March en el film L'herència del vent de Stanley Kramer. Tant la seva vida professional com la personal es trobaven en un moment molt difícil. El seu matrimoni de quinze anys amb Betsy Blair (Carrer major) va acabar a causa de la relació que estava mantenint Kelly amb la dona del seu amic Stanley Donen. Aquesta relació es va formalitzar en 1960 quan l'actor i l'exdona de Donen es van casar. D'aquesta relació van néixer dos fills.

Després d'uns anys d'aparent oblit, va recuperar la fama al dirigir a Barbra Streisand i Louis Armstrong en Hello, Dolly! (1969), així com a James Stewart i Henry Fonda a El club social de Cheyenne, 1970). No obstant això, quan Gene estava començant a aconseguir millors pel·lícules i millors papers, a la seva dona li van diagnosticar càncer, malaltia per la qual va morir el 1973. Vidu i amb dos fills, va decidir dedicar-se a ells i, a partir d'aquest moment, va rebutjar tots aquells projectes que podrien tenir-li lluny de Los Angeles durant un llarg període de temps. Hollywood, Hollywood (1976) va ser segurament el seu últim film ressenyable.

Durant la següent dècada, Gene va realitzar algunes intervencions en televisió i, ocasionalment, acceptava algun treball com director. El 1980, va realitzar la seva última aparició en un musical però, malauradament Xanadu va resultar tot un fracàs. El 1985, va rebre el premi de l'American Film Institute en homenatge a tota la seva carrera professional, entre molts altres premis.

Gene Kelly va morir el 2 de febrer de 1996 per complicacions de dues apoplexies sofertes en juliol de 1994 i febrer de 1995. Les seves restes es troben en el Cementiri Westwood Village Memorial Park de Los Angeles, Califòrnia.

Filmografia[2][modifica | modifica el codi]

Com a actor
Com a director

Teatre[modifica | modifica el codi]

Televisió[modifica | modifica el codi]

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gene Kelly Modifica l'enllaç a Wikidata