Louis Armstrong

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Louis Armstrong
Louis Armstrong.
Louis Armstrong.
Dades biogràfiques i tècniques
Nom de naixement Louis Armstrong
Altres noms Satchmo, Pops
Naixement 4 d'agost de 1901
Nova Orleans, Louisiana, EUA
Defunció 6 de juliol de 1971
Corona, Queens, Nova York, EUA
Gènere(s) Jazz
Dixieland
Swing
Pop tradicional
Ocupació Trompetista, cantant
Instruments Trompeta, corneta
Anys en actiu 19191971
Artistes relacionats King Oliver

Louis Armstrong (4 d'agost de 1901[1]6 de juliol de 1971), també conegut com a Satchmo[2] o Pops, va ser un dels grans músics de jazz del segle XX. Armstrong va ser un personatge carismàtic i un músic innovador que amb el seu talent musical i la seva personalitat transformà el jazz en un estil de música popular.

Tot i que primer va guanyar fama com a trompetista, també va ser un dels més influents cantants de jazz. Conegut per la seva presència carismàtica i una veu profunda i fàcilment identificable, com també per la seva manera de tocar la trompeta, la influència d'Armstrong es va estendre més enllà de jazz, i al final de la seva carrera en els anys 60, que va ser àmpliament reconeguda la seva gran influència en la música popular en general: el crític Steve Leggett descriu Armstrong com "potser el músic nord-americà més important del segle XX."[3] Flea va arribar a proclamar que "Louis Armstrong va ser probablement el músic més gran que mai hagi existit ... si volia podia tocar deu mil milions de notes, però només una simple nota ja era una cosa molt bella".[4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Armstrong afirmà sovint en les entrevistes públiques que havia nascut l'1 de gener de 1900,[5] una data que s'ha reproduït en moltes biografies. Tot i que va morir el 1971, no va ser fins a mitjans de la dècada de 1980 quan la seva veritable data de naixement es va saber que era el 4 d'agost de 1901; va ser descoberta a través de l'examen dels registres de baptisme.[6]

Va néixer en una família molt pobre i va viure la seva infantesa i joventut en un barri marginal de Nova Orleans. El seu pare, William Armstrong (1881–1922), va abandonar-los quan ell encara era un nen. La seva mare, Maria "Mayann" Albert (1886-1942), deixà després Louis i la seva germana Beatriz Armstrong Collins (1903-1987) a cura de la seva àvia, Josefina Armstrong i, de vegades, del seu oncle Isaac. Louis, als cinc anys, va tornar a viure amb la seva mare i els seus parents, i veia el seu pare, que vivia amb una altra dona, només a les desfilades.

Joe King Oliver

Va assistir a l'escola Fisk per a nois, on probablement va tenir els seus primers contactes amb la música criolla. Va aportar una mica de diners a l'economia familiar com a repartidor de diaris i també recollia aliments descartats i els venia als restaurants, però no va ser suficient per allunyar la seva mare de la prostitució. Es quedava fora dels salons de ball, en particular del Funky Butt, que era el més proper a casa seva, on hi havia de tot, des del ball llicenciós a la quadrilla. Arrossegava carbó per Storyville, el famós districte de la prostitució, i escoltava les bandes que tocaven en els bordells i salons de ball, sobretot el Pete Lala, on Joe King Oliver actuava, i altres músics famosos que es trobaven per fer tocar junts, allò que anomenaven ragtime, ja que encara no es deia jazz. A la seva família no existien antecedents musicals, i el seu interès per la música va sorgir veient i escoltant aquestes bandes de música, que habitualment desfilaven per les avingudes de Nova Orleans. Armstrong seguia amb atenció totes les desfilades d'aquestes bandes, i sempre que podia escoltava als músics veterans, aprenent de Bunk Johnson, Buddy Petit i, especialment, de Joe King Oliver.

Als onze anys, després de desertar de l'escola, Armstrong es va unir a un quartet de nens que vivien en condicions similars, i cantaven als carrers per guanyar diners. També va començar a ficar-se en problemes. El cornetista Bunk Johnson va comentar que ell havia ensenyat a Armstrong, aleshores amb 11 anys, tocant d'oïda, al Dago Tony's Tonk, a New Orleans,[7] encara que en els seus últims anys Armstrong va donar els mèrits a Oliver. La seva primera corneta va ser comprada amb diners que li van prestar els Karnofskys, una família d'immigrants russos jueva, que tenien un negoci de ferralla de tracció i li van donar feina. Per expressar la seva gratitud cap al Karnofskys, que el van tractar gairebé com un membre de la família, i li donaven menjar, Armstrong portà un penjoll amb una estrella de David la resta de la seva vida.[8]

Bunk Johnson

Va començar a aprendre a tocar la corneta a la banda de la New Orleans Home for Colored Waifs, un reformatori per a nens negres abandonats on l'havien enviat diverses vegades per delictes menors com, per exemple, haver disparat a l'aire durant la celebració d'un cap d'any, fet que els registres policíacs confirmen. Després, aconsellat pel director del reformatori, Joseph Jones, i pel professor Peter Davis, va optar per la trompeta; Davis el va orientar en la disciplina i el treball musical i va influir en el seu desenvolupament com a músic.[9] Malgrat els duríssims primers anys, Armstrong poques vegades va recordar la seva joventut com una època dolenta i, fins i tot, es va inspirar en ella: "Cada vegada que tanco els ulls i bufa la meva trompeta, veig el cor del bo de la vella Nova Orleans... Em va donar alguna cosa per viure".[10]

Entre 1918 i 1919 ja havia guanyat reputació com a corneta, i va ser contractar pel director d'orquestra Kid Ory gràcies a una recomanació de Joe King Oliver, qui deixava el seu lloc de corneta. Louis va tocar en algunes orquestres de Nova Orleans, fins i tot en aquelles que tocaven en els vaixells del Mississipí, com per exemple l'anomenada orquestra de Fate Marable, la qual va realitzar una gira en un vaixell de vapor al llarg de tot el riu Mississipí. Armstrong definiria més tard aquesta època amb Marable com "la seva estada a la universitat", ja que va proporcionar-li una enorme experiència en el treball amb arranjaments escrits. Quan Joe Oliver abandonà Nova Orleans l'any 1919, Armstrong va ocupar el seu lloc a la banda de Kid Ory, que llavors era el grup de swing més important de la ciutat.

Inicis de la carrera musical[modifica | modifica el codi]

El 1922, Armstrong junt amb el també trompeta Tommy Ladnier es va unir a l'èxode de músics del delta del Mississipí cap a Chicago, on va anar convidat per Joe King Oliver per a incorporar-se a la seva Creole Jazz Band com a segon corneta. L'orquestra d'Oliver era, a inicis dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing de Chicago, en una època en què aquesta ciutat era el centre del jazz; va ser en aquest moment quan la popularitat d'Armstrong va començar a incrementar-se de forma exponencial.

El 1923, Armstrong va debutar amb l'orquestra d'Oliver per al segell discogràfic Okeh Records. Les seves primeres gravacions van incloure alguns solos i aparts com a segona corneta de la banda; el 1924, en canvi, ja era el solista més important i més creatiu del grup.

El febrer de 1924 es va casar amb Lillian Hardin, pianista d'Oliver, qui el va animar a abandonar el grup per intentar aconseguir majors objectius artístics. Així, es va separar amistosament d'Oliver i, després de treballar un breu període de temps amb Ollie Powers, marxà cap a Nova York.

Aviat la seva fama va ser coneguda pel millor director d'orquestra negre del moment, Fletcher Henderson, qui li va oferir un contracte per unir-se a la seva banda Fletcher Henderson Orchestra, la principal banda afroamericana de l'època. Armstrong es va canviar a la trompeta per a harmonitzar millor amb els altres músics de la seva secció orquestral, i va debutar amb ella el 29 de setembre de 1924 al Roseland Ballroom de Nova York.

Després de decidir-se a aprendre a llegir música, en només un any va revolucionar l'estil i la forma de tocar dels seus companys i va gravar amb les millors cantants de blues de l'època, com per exemple la Bessie Smith.

A més, durant aquest període també va fer moltes gravacions de forma independent amb els arranjaments d'un vell amic de Nova Orleans, el pianista Clarence Williams, com per exemple els duets amb el seu "rival" musical Sidney Bechet, i la sèrie d'acompanyaments amb els Blues Singers.

Els Hot Five i els Hot Seven[modifica | modifica el codi]

Louis Armstrong, 1956

El 1925 tornà a Chicago per unir-se a l'orquestra de Lil en el Dreamland Ballroom; va començar a gravar sota el seu propi nom per al segell OKeh Records, acompanyant a dues formacions creades por ell anomenades Hot Five i Hot Seven, produint èxits com Potato Head Blues, Muggles (una referència a la marihuana, la qual tendia a consumir) i West End Blues.

El seu treball dins d'ambdós grups es convertiria en clàssic dins de la història del jazz, sent enormement influent i reinterpretat. Per exemple, la introducció que va fer amb la trompeta a West End Blues roman com una de les més famoses i celebrades improvisacions de la història del jazz.

Fora de l'estudi va continuar tocant amb Big Bands, com per exemple les d'Erskine Tate i Carroll Dickerson, i el seu repertori va començar a canviar cap a cançons populars com Ain't Misbehavin. Recolzat ara per la prestigiosa banda de Dickerson, anunciada com la seva pròpia orquestra, Armstrong aplicava la seva virtuosa forma de tocar la trompeta i la seva inconfusible manera de cantar amb gran afecte a les melodies populars de l'època. L'aparició de Heebie Jeebies a l'any 1926 suposa la primera mostra de l'estil vocal anomenat scatting, que Armstrong faria famós: un solo instrumental cantat mitjançant sons o paraules sense cap sentit.

Armstrong se'n va tornar a Nova York l'any 1929, es va traslladar a Los Angeles el 1930 i va realitzar una gira per Europa a partir de 1932 (on tornaria dos anys després), aconseguint un espectacular èxit a París. L'aparició de Joe Glaser el 1935 com el seu representant i la contractació de l'orquestra de Louis Russell com a formació de suport d'Armstrong, van establir el curs dels esdeveniments durant la resta de la dècada, en què Armstrong va passar de ser una simple figura del jazz a ser un destacat membre de la indústria de l'entreteniment en general.

El 1940, Glaser va trencar la seva relació comercial amb la big band de Louis Russell i va contractar a nous músics. Aquesta unitat va ser el principal suport amb el qual va comptar Armstrong fins al 1947. Poc després enregistraria la banda sonora de la pel·lícula Nova Orleans, en la que apareixia Louis i un petit grup que interpretaven obres del repertori clàssic del jazz. Després de passar molts anys de gira, el 1943 es va establir de manera permanentment al barri de Queens, a Nova York. Encara que no vivia aliè a la vicissituds del Tin Pan Alley i del negoci musical controlat per gàngsters, Louis va continuar desenvolupant la seva tècnica i la seva carrera musical.

Durant els següents trenta anys, Armstrong va arribar a actuar una mitjana de tres-centes vegades per any. En els anys quaranta, les big bands van entrar en decadència a causa dels canvis en els gustos del públic; moltes sales de ball van tancar i amb l'arribada de nous mitjans de comunicació com la televisió, i l'auge de nous tipus de música, les big bands i el swing van passar a un segon lloc. Es va fer impossible mantenir i finançar orquestres itinerants de setze músics.

The All Stars[modifica | modifica el codi]

Cap a 1947, Armstrong va reduir la seva banda a sis instruments, tornant així a l'estil Dixieland que l'havia fet famós al principi de la seva carrera. Aquest grup va ser anomenat All Stars i estava format per Armstrong (veu i trompeta), Jack Teagarden (trombó), Barney Bigard (clarinet), Earl Hines (piano), Big Sid Catlett (bateria) i Arvell Shaw (contrabaix). Amb ells, Louis Armstrong es va presentar el 13 d'agost de 1947 al club Billy Berg's de Los Angeles. Per l'agrupació, en diferents etapes de la seva història, van passar altres músics: Trummy Young (qui va tocar amb Dizzy Gillespie a partir de 1944), Marty Napoleon, el bateria Cozy Cole, Billy Kille, Edmond Hall, Danny Barcelona, Tyree Glenn i Barrett Deems. Durant aquest període, va realitzar moltes gravacions i va aparèixer en unes trenta pel·lícules.[11]

El 1964, Armstrong va gravar el que seria el seu tema més venut: Hello, Dolly. La cançó va assolir el primer lloc a les llistes dels Estats Units, superant al grup anglès The Beatles. Armstrong també va obtenir per aquest disc un premi Grammy al "Millor cantant masculí" i va ser nominat al "Millor disc de l'any". En aquest àlbum es troba, també, un altre tema clàssic d'Armstrong: Jeepers Creepers.

Mort[modifica | modifica el codi]

La casa d'Armstrong a Corona, Queens (Nova York)

Armstrong va tenir treball fins pocs anys abans de la seva mort i, encara que de vegades en els seus darrers anys realitzà algunes interpretacions més trivials, en altres era capaç de demostrar el seu encara sorprenent domini de la tècnica i de la intuïció musical.

Entre els seus nombrosos destins artístics van arribar a tocar en diversos llocs d'Àfrica, Europa i Àsia, sota el patrocini del Departament d'Estat dels Estats Units. L'èxit va ser tan gran que va acabar sent conegut com a Ambassador Satch (ambaixador Satch).

A causa de problemes de salut, va restringir les seves actuacions al mínim cap al final de la seva vida, tot i que seguiria tocant fins al dia de la seva mort. Louis Armstrong havia patit un atac de cor el 1959, del qual es va poder recuperar per a seguir tocant. Però un segon atac de cor el 1971, el va obligar a fer repòs durant dos mesos. Es va reunir novament a tocar amb el seu grup el 5 de juliol d'aquell mateix any i, l'endemà, a Corona, Queens (Nova York), per complicacions del seu cor, va morir mentre dormia; va ser just un mes abans de complir els 70 anys.

Personalitat[modifica | modifica el codi]

Autògraf de Louis Armstrong

El sobrenom Satchmo, o Satch, és una abreviació de Satchelmouth ("boca de bossa"). El 1932, el llavors editor de la revista Melody Maker, Percy Brooks, va saludar Armstrong a Londres amb la frase: "Hello, Satchmo!". Va abreujar la denominació de Satchelmouth, probablement de manera espontània, i aquest sobrenom va tenir èxit i es consolidà. Al començament de la seva carrera també era conegut com a Dippermouth ("boca de cullerot"). Totes dues denominacions tenen a veure amb la forma en què embocava la seva trompeta mentre tocava. La situava sobre els seus llavis de manera que després de moltes hores d'interpretació, sorgia en el seu llavi superior una escletxa, d'aquí el terme "Dippermouth". Aquesta escletxa es pot observar en molts retrats de Louis d'aquest període i va tenir a veure amb l'orientació de la seva carrera cap al cant, activitat musical que li va arribar a suposar una trava a l'hora de tocar la trompeta. En qualsevol cas, després d'un període en què no la va tocar, va esmenar la seva forma de tocar l'instrument i va continuar amb la seva carrera instrumental. Els amics i alguns músics propers l'anomenaven també Pops, que és com Armstrong es dirigia normalment a ells (excepte a Pops Foster, a qui sempre anomenava "George").

El sobrenom "Satchmo" i la càlida personalitat del sud d'Armstrong, combinats amb la seva inclinació natural a l'espectacle i a la recerca d'una resposta en el públic, van conduir a la creació d'un personatge públic –amb el somriure, la suor, el mocador–, que va acabar per formar una imatge una mica afectada.

Va ser també criticat per acceptar el títol de King of the zulus, un títol honorífic per al cap del carnaval negre Krew dins la comunitat afroamericana de Nova Orleans, però una denominació desconcertant i ofensiva per als forans, pel seu vestit tradicional de faldilla verda i maquillatge de negre intentant satiritzar les actituds del sud blanques; això succeí al Mardi Grass del 1949, una celebració del carnestoltes. L'aparent insensibilitat racial d'Armstrong en acceptar el títol i la disfressa de King of the zulus han estat vistos a vegades com a part d'un defecte major d'Armstrong: on alguns van veure una personalitat gregària i introvertida, altres veien algú que s'esforçava per atreure al públic blanc i tot a costa de convertir en una caricatura d'artista. Alguns músics van criticar també a Armstrong per tocar davant audiències segregades i per no prendre una postura clara en el moviment pels drets civils, suggerint que era un Uncle Tom.[12] Billie Holiday, per la seva banda, sempre el disculpava subratllant el seu gran cor.

Amb tot, Louis Armstrong va ser un suport financer molt important per al Martin Luther King Jr i per a altres activistes pels drets civils, tot i que sempre preferí treballar en aquests assumptes de forma molt discreta, sense barrejar les seves idees polítiques amb el seu treball com a artista.

Les poques excepcions en que no va complir aquesta norma es van convertir llavors en molt efectives: la crítica d'Armstrong al president Eisenhower, dient-li "two-faced" (amb dues cares) i covard, a causa de la seva inacció durant el conflicte de la segregació racial escolar a Little Rock, Arkansas; aquest acte va ser notícia nacional el 1957. També va protestar cancel·lant una gira per la Unió Soviètica en nom del Departament d'Estat dient que "per la forma en què estan tractant a la meva gent al sud, el govern podria anar a l'infern" i que ell no podia representar el seu govern fora del país quan estava mantenint un conflicte amb el seu propi poble.

Va ser algú especialment generós, fins al punt de dir-se d'ell que havia gastat tants diners en els altres com en si mateix.

D'altra banda, Armstrong va estar constantment preocupat per la seva salut i per les seves funcions corporals. Utilitzar amb freqüència laxants com a forma de controlar el seu pes, una pràctica que el va portar a fomentar-la públicament aportant la seva experiència i opinions en el llibre Lose Weight the Satchmo Way. El laxant favorit d'Armstrong en la seva joventut era Pluto Water, però posteriorment es va fer un entusiasta del remei natural Swiss Kriss, que també va publicitar sempre que se li va demanar.

Música[modifica | modifica el codi]

Armstrong rebent un premi de mans de Joey Adams al Carnegie Hall.

En els seus primers anys, Armstrong era conegut sobretot pel seu virtuosisme amb la corneta i la trompeta. Les seves millors versions musicals es poden escoltar en els enregistraments amb els Hot Five i els Hot Seven. Les improvisacions que va fer en aquelles gravacions sobre estàndards del jazz de Nova Orleans i sobre altres cançons populars del moment, han resistit perfectament el pas del temps fins al punt de suportar la comparació amb qualsevol versió de les realitzades per altres intèrprets posteriors.

La generació més antiga de jazzistes de Nova Orleans apareixen sovint en les seves improvisacions com a variacions melòdiques. Les improvisacions d'Armstrong van ser noves i sofisticades en la seva època, encara que eren subtils i melòdiques. El que normalment feia era recompondre els temes populars que tocava, fent-los més interessants. El toc d'Armstrong és ple d'alegres, inspirades i originals melodies, salts creatius i ritmes subtilment relaxats o dinàmics. El geni d'aquestes composicions tan creatives s'origina en la tècnica interpretativa d'Armstrong, aconseguida després d'una pràctica constant que va ampliar la seva gamma, el seu to i les capacitats de la trompeta. En aquestes gravacions, Armstrong gairebé va arribar a crear sense ajuda de ningú el paper del solista de jazz, convertint el que era en essència una música col·lectiva d'un tipus de música folk en una forma d'art amb enormes possibilitats per a l'expressió individual.

L'activitat d'Armstrong en els anys vint va portar-lo a tocar més enllà dels límits de les seves habilitats. Les gravacions dels Hot Five, especialment, de vegades presenten errors i omissions de notes, encara que són difícilment perceptibles per a una audiència subjugada per unes actuacions plenes d'energia i espontaneïtat. Cap a mitjans dels anys trenta, Armstrong va assolir una seguretat plena en tenir consciència del que podia fer i en fer aquestes idees amb perfeccionisme.

A mesura que la seva música progressava i que la seva popularitat creixia, el seu cant també es va convertir en important. Armstrong no va ser el primer a gravar scat, però va ser un dels seus mestres i va ajudar a popularitzar-lo. Va aconseguir un gran èxit amb la seva interpretació de Heebie Jeebies, amb moments d'efectes scat, i va gravar I done forgot the words (Puc oblidar les paraules) a la meitat del seu enregistrament de I'm A Ding Dong Daddy From Dumas . Aquestes gravacions van ser èxits i el cant scat es va convertir en una part important de les seves actuacions. Més enllà d'això, però, Armstrong experimentava amb el seu cant, escurçant o allargant les frases, inserint improvisacions, usant la seva veu de manera tan creativa com ho feia amb la seva trompeta.

Durant la seva llarga carrera, va tocar i va cantar amb els més importants instrumentistes i vocalistes de l'època; entre ells, cal destacar Jimmie Rodgers, Bing Crosby, Duke Ellington, Fletcher Henderson, Bessie Smith i, especialment, amb Ella Fitzgerald. La seva influència sobre Bing Crosby és particularment important en relació amb el consegüent desenvolupament de la música popular. Armstrong va gravar tres discos amb Ella Fitzgerald: Ella and Louis, Ella and Louis Again i Porgy and Bess, pel segell discogràfic Verve Records. Els seus enregistraments sobre temes de Fats Waller a Satch Plays Fats i el seu disc Louis Armstrong Plays WC Handy als anys cinquanta van ser potser les seves últimes gravacions creatives realment importants, encara que enregistraments posteriors com Disney Songs the Satchmo Way té els seus moments musicals rellevants. En qualsevol cas, les seves últimes gravacions són criticades com a simples o repetitives.

Armstrong va aconseguir al llarg de la seva carrera un gran nombre de grans èxits amb les seves interpretacions, entre els quals es poden citar: Stardust, What a Wonderful World, When The Saints Go Marching In, Dream a Little Dream of Me --que anys més tard tornaria assolir un altra gran èxit en la versio de Cass Elliot--, Ain't misbehavin, Stompin' at the Savoy, We Have All the Time in the World (una part de la banda sonora de la pel·lícula de James Bond, On Her Majesty's Secret Service, i una part també d'una anunci de 1994 de Guinness).

El 1964, Armstrong va desbancar a The Beatles encapçalant les llistes del Billboard Top 100 amb Hello, Dolly, que va proporcionar a l'intèrpret de 63 anys un rècord als Estats Units en ser l'artista de més edat en aconseguir un número 1. El 1968, va aconseguir un altre gran èxit al Regne Unit amb la sentimental cançó pop What a Wonderful World, que va copar les llistes britàniques durant un mes, encara que als Estats Units no tingués tant d'èxit. La cançó va calar encara més en la consciència popular com va ser utilitzada en la pel·lícula de 1987 Good Morning, Vietnam, aconseguint com a conseqüència d'això una gran popularitat a tot el món. També seria utilitzada 9 anys més tard a la pel·lícula Dotze micos.

Armstrong es va aproximar a molts tipus de música, des del blues més arrelat als arranjaments més ensucrats de Guy Lombardo, des de les cançons folk hispanoamericanes a simfonies i òperes clàssiques. Armstrong va incorporar influències de totes aquestes fonts en les seves interpretacions, de vegades provocant l'atordiment dels seus fans, que volien que l'artista es mantingués en una línia més convencional. Armstrong va ser situat al Rock and Roll Hall of Fame en ser considerat com una de les seves primeres influències. Alguns dels seus solos dels anys cinquanta, com per exemple la rockera versió del Saint Louis Blues del disc amb W.C. Handy, mostren que la influència va ser recíproca.

Influència i llegat[modifica | modifica el codi]

Louis Armstrong

La influència d'Armstrong en el desenvolupament del jazz és virtualment inabastable. Fins i tot es pot dir que a causa de la seva desbordant personalitat, tant com a figura pública en els seus últims anys com a intèrpret, la seva contribució com a músic i cantant ha pogut ser infravalorada.

Com a trompetista virtuós, Armstrong tenia una toc únic i un extraordinari talent per a la improvisació melòdica. A través del seu toc, la trompeta va emergir com un instrument solista en el jazz. Va ser un magnífic acompanyant i músic de grup, a part de les seves extraordinàries qualitats com a solista. Amb les seves innovacions, va elevar el llistó musical per a tots els que van venir darrere d'ell.

A Armstrong és considerat l'inventor de l'essència del cant jazzístic. Tenia una veu extraordinàriament peculiar, greu i trencada, que desplegava amb gran destresa en les seves improvisacions, reforçant la lletra i la melodia d'una cançó amb propòsits expressius. Va ser també un gran expert en l'scat, i fins i tot d'acord amb algunes llegendes l'havia arribat a inventar ell durant la seva gravació de "Heebie Jeebies" en veure's obligat a improvisar síl·labes sense sentit al caure-li les partitures a terra. Billie Holiday, Bing Crosby i Frank Sinatra són exemples de cantants influenciats per ell.

Armstrong va aparèixer en més d'una dotzena de pel·lícules de Hollywood va fer de protagonista en la pel·lícula los padres de él. (encara que en poques amb certa rellevància), habitualment de director de banda o com a músic. Va ser el primer afroamericà a protagonitzar un espectacle radiofònic d'àmbit nacional als anys trenta. Va realitzar també aparicions televisives, especialment en els cinquanta i seixanta, entre les quals s'inclouen aparicions a The Tonight Show de Johnny Carson. Louis Armstrong té una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood en l'7.601 Hollywood Boulevard.

Moltes de les gravacions d'Armstrong continuen sent populars. Més de tres dècades després de la seva mort, un gran nombre d'elles de tots els períodes de la seva carrera són accessibles al públic en una forma que no ho van estar en vida d'ell. Les seves cançons són emeses i escoltades habitualment, i són honrades en pel·lícules, sèries de televisió, anuncis, i fins i tot en anime i jocs d'ordinador. "A Kiss to Build a Dream on" va ser inclosa en el joc d'ordinador Fallout 2, com a acompanyament de la introducció. Els seus enregistraments amb Joe Oliver i el seu Creole Jazz Band continuen sent escoltades com a documents de l'estil grupal del jazz de Nova Orleans. Massa sovint, però, d'Armstrong només queda el seu toc sublim de trompeta enmig d'orquestres planes i convencionals. "Melancholy Blues", interpretada per Armstrong i els Hot Seven, va ser inclosa en el Voyager Golden Record i enviada a l'espai com a representant dels més grans èxits de la humanitat.

Armstrong va fundar una fundació no lucrativa per a l'educació musical de nens discapacitats i va llegar la seva casa i el substancial dels seus arxius d'escrits, llibres, enregistraments i records a la City University del Queens College de Nova York, tot això una vegada que s'hagués produït també la mort de la seva dona Lucille. Els Arxius de Louis Armstrong estan oberts als investigadors i la seva casa va ser oberta al públic com a museu el 15 d'octubre de 2003.

El principal aeroport de Nova Orleans porta com a nom Aeroport Internacional Louis Armstrong.

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • 1923: Louis Armstrong and King Oliver (Milestone)
  • 1923: Clarence Williams' Blue Five (CSB)
  • 1928: Hot Fives And Sevens, Vol. 3 (JSP)
  • 1931: Stardust (Portrait)
  • 1933: Louis Armstrong Sings the Blues (RCA)
  • 1947: Satchmo at Symphony Hall, Vol. 2 [live] (Decca)
  • 1949: Satchmo Serenades (Polygram Records)
  • 1951: Satchmo at Pasadena [live] (Decca)
  • 1954: Louis Armstrong Plays W.C. Handy (Columbia/Legacy)
  • 1955: Louis Armstrong at the Crescendo, Vol. 1 [live] (Decca)
  • 1955: Ambassador Satch (Columbia/Legacy)
  • 1955: Satch Plays Fats: The Music of Fats Waller (Sony)
  • 1955: Satchmo the Great (Sony)
  • 1956: Ella and Louis (Polygram Records)
  • 1956: Pasadena Civic Auditorium June 20, 1956 (Giants of Jazz)
  • 1957: Porgy & Bess (Polygram Records)
  • 1957: Ella and Louis Again (Polygram Records)
  • 1957: Louis Armstrong Meets Oscar Peterson (Polygram Records)
  • 1957: Louis and the Angels (Umvd Labels)
  • 1959: The Five Pennies (Decca)
  • 1960: Happy Birthday, Louis! Armstrong & His All-Stars (Omega)
  • 1960: Satchmo Plays King Oliver (Varese Sarabande)
  • 1961: Together for the First Time [With Duke Ellington] (Roulette)
  • 1963: Hello, Dolly! (Mca)
  • 1968: What a Wonderful World (Verve)
  • 1968: Disney Songs the Satchmo Way (Disney)
  • 1969: On Her Majesty's Secret Service (Capitol). BSO de 007 al servei de sa majestat.
  • 2002: The Best of Louis Armstrong: The Hot Five and Seven Recordings (Columbia/Legacy)
  • 2002: Satchmo Live (Orpheus Records)
  • 2006: Complete New York Town Hall & Boston Symphony Hall Concerts (DeFinitive)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Armstrong sempre va dir que no estava segur quan havia nascut exactament, però que celebrava el seu aniversari el 4 de juliol. Quan parlava en públic deia que de l'any 1900, però en el seu document de la Seguretat Social i en altres papers arxivats pel Govern constava 1901). Utilitzant els documents de l'Església Catòlica Romana de quan la seva àvia el va portar a batejar, l'investigador de Nova Orleans Tad Jones va determinar que el 4 d'agost de 1901 era la seva data de naixement, la data més acceptada actualment.
  2. Acrònim de l'expressió col·loquial satchel-mouth.
  3. Leggett, Steve. «(((The Essential Louis Armstrong {Columbia\Legacy} > Overview )))». allmusic. [Consulta: 17-08-2009].
  4. 06 d'Agost de 2008. «Flea Master Session». Youtube.com, 06-08-2008. [Consulta: 17-08-2009].
  5. The TIME 100. Louis Armstrong. , Stanley Crouch, 8 de juny de 1998. "Durant molts anys es va pensar que Armstrong havia nascut a Nova Orleans el 4 de juliol de 1900, un dia perfecte per a l'home que va escriure la Declaració de la independència musical per als nord-americans d'aquest segle. No obstant això, l'estimable escriptor Gary Giddins va descobrir el certificat de naixement que demostrava que Armstrong va néixer el 4 d'agost de 1901.." Consultat el 8 de gener de 2009.
  6. When is Louis Armstrong's birthday? The Official Site of the Louis Armstrong House & Archives.
  7. Current Biography 1944, pp. 15-17
  8. Karnow, Stanley. «"My Debt to Cousin Louis's Cornet"». The New York Times, 21-02-2001 [Consulta: 10 gener 2007].
  9. Current Biography 1944, p. 16
  10. Bergreen, Laurence. Louis Armstrong: An Extravagant Life. New York: Broadway Books, 1997, p. 6. ISBN 0-553-06768-0. 
  11. «Biografía de Louis Armstrong: gracia en el jazz».
  12. Vegeu per al concepte associat al terme l'article oncle Tom

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Louis Armstrong