Billie Holiday
| Billie Holiday | ||
|---|---|---|
 Foto presa per Carl van Vechten el 1949
|
||
| Dades biogràfiques i tècniques | ||
| Altres noms | Lady Day, Queen of Song | |
| Naixement | 7 d'abril de 1915 Filadèlfia, Pensilvània, Estats Units |
|
| Lloc d'origen | Harlem, Nova York,  Estats Units |
|
| Defunció | 17 de juliol de 1959 (als 44 anys) Ciutat de Nova York, Nova York, Estats Units |
|
| Ocupació | Cantant, Compositora | |
| Instruments | Veu | |
| Anys en actiu | 1933 - 1959 | |
| Discogràfiques | Brunswick Records (1933–1939) Vocalion Records (1936–1939) Okeh Records (1939–1942) Bluebird Records (1938) Commodore (1939, 1944) Capitol (1942) Decca (1944–1950) Aladdin (1951) Verve (1952–1957) Columbia (1957–1958) MGM (1958–1959) |
|
| Lloc web oficial | Lloc Web Oficial | |
Eleanora Fagan Gough (Filadèlfia, 7 d'abril de 1915 - Nova York, 17 de juliol de 1959), coneguda com a Billie Holiday i anomenada també Lady Day, va ser una cantant estatunidenca de jazz. Juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, està considerada entre les més importants i influents veus femenines del jazz.
El tema "Strange Fruit" va ser considerat com la millor cançó del segle XX per la revista Time al 1999. El valor artístic de Billie Holiday resideix en la seva capacitat interpretativa, en el seu domini del swing i en l'adaptació de les seves qualitats vocals al contingut de la cançó.
Billie Holiday transmetia a les seves cançons una intensitat inigualable que, en molts casos, és fruit d'una translació de les seves vivències personals a les lletres cantades. Això fa que el seu estil estigui molt vinculat a intèrprets clàssics del blues com Bessie Smith o Ma Rainey; també està clara el seu deute, confirmat per ella mateixa amb Louis Armstrong (en la seva autobiografia va deixar escrit: "Sempre vaig voler el gran so de Bessie i el sentiment de Pops") i evidentment amb qui seria el seu principal acompanyant: el saxofonista tenor i clarinetista Lester Young.
La seva veu única, aspre i lírica a la vegada, portava els estigmes d'una vida dolorosa. Marcada pels seus patiments, excessiva, fràgil, Billie va trobar en el cant la poca pau i llibertat que li va ser promesa, abans de la seva mort prematura als quaranta-quatre anys.
És coneguda la seva addicció als opiacis -heroïna i morfina- com la d'un (s i unes) -i tants (molts - moltes) altres- contemporanis i contemporànies seves en la història del jazz, el saxofonista Charlie Parker, també "revolucionari" en el seu camp -i gran improvisador que crearia una línia que seguirien després altres grans com ara Miles Davis, que també cauria en l'heroïna, i que actuaria a Barcelona cap els 80- (se li pot dir "cool", bebop, free-jazz, totes etiquetes per definir el free-jazz, com a "unitat"), amb qui Billie va "coincidir" al final de la seva vida.. I que temps després (seguim parlant de Charlie Parker) Julio Cortázar dibuixaria magistralment en la novel·la curta "El Perseguidor". Però tornant a Billie Holiday, objecte d'aquest article, ningú pot dubtar del seu grau de diferenciació, en positiu, entre les i els més grans del jazz.
Va treballar puntualment o de forma continuada, en diferents períodes de la seva trajectòria, amb alguns d'aquests "grans", com Count Basie, Artie Shaw, Benny Goodman, Lester Young, o el productor/director d'orquestra Ray Ellis, en un moment que es pot anomenar mític en la història del jazz. Un moment clau de transició, des dels blues i swing al free-jazz.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Billie Holiday |
