Bateria (instrument musical)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bateria acústica

Una bateria és un conjunt d'instruments de percussió que, tot i tenir diferents característiques, són tocats per un sol intèrpret. Es pot classificar com una multi-percussió. Tanmateix, a diferència de tota multi-percussió, on els instruments que es poden trobar són triats per un compositor/a, la bateria té una estructura més o menys normalitzada. És a dir, que en la majoria de casos ja se sap quins són els instruments disponibles. Tot i aquesta normalització, el conjunt d'instruments emprat varia sovint, ja que depèn del gust personal de l'intèrpret, del compositor, del director, de les normes de l'estil musical, etc. Com a conseqüència d'aquesta diferència tan gran amb la resta d'instruments de percussió, l'estudi de la bateria necessita una especialització fora dels estudis de percussió. Per això, hi ha percussionistes que no tenen noció de bateria i especialistes en bateria que no dominen altres instruments de percussió.

Tot i que la bateria és un conjunt d'instruments, és freqüent parlar d'ella com a un únic instrument. Aquesta concepció és errònia però molt arrelada a la societat, degut a diversos motius: el primer és la popularitat que està obtenint la bateria, ja que amb el jazz i la música moderna pren molta importància i el públic es fixa en ella, veient-la com a un únic instrument. El segon motiu és conseqüència de la mateixa paraula que s'utilitza, ja que "bateria", és un substantiu singular i no plural.

Actualment existeixen tres tipus de bateries musicals diferents, i una altra mixta: bateria acústica, bateria electrònica, bateria híbrida i bateria sorda. Tanmateix, el percussor més emprat en una bateria són les baquetes de fusta normalitzades. Per això, es pot dir que el percussor serà el mateix en tots els tipus de bateria, encara que no ho sigui el tipus de superfície percudida.

Bateries acústiques[modifica | modifica el codi]

La bateria acústica és el tipus de bateria més representatiu a més de ser la més utilitzada en la música contemporània, gràcies a la qual ha obtingut una gran popularitat. Per altra banda, la bateria acústica és anterior a les altres dues: la sorda i l'electrònica, que de fet han agafat les característiques bàsiques de l'acústica, al mateix temps que han aportat millores i facilitats.

Primerament s'explicaran els elements que forma aquesta bateria i les seves característiques:

Bateria
Una bateria i les seves parts.
(1) Bombo | (2) Tom basse o Goliat | (3) Caixa| (4) Tom-toms| (5) Hi-hat| (6) Crash | (7) Ride

Els instruments que formen la bateria es divideixen en dos grups: idiòfons i membranòfons.

Membranòfons[modifica | modifica el codi]

Tot i que hi ha molts tipus de membranòfons, els que constitueixen la bateria acústica tenen dues membranes: una que es troba en la part superior i una altra en la part inferior de l'instrument, les quals estan unides mitjançant una estructura o carcassa i fixades amb uns tensors. D'aquesta manera, s'obté un cos completament tancat, amb l'excepció d'uns forats que es poden trobar a la carcassa, que permeten el moviment de l'aire entre l'interior i l'exterior del membranòfon.

Producció del so: Per començar, hi ha diverses maneres de produir un so mitjançant una membrana: fregant (simbomba), bufant (mirlitó), o com en els membranòfons d'una bateria acústica, donant un cop a la membrana per fer-la vibrar.

Per produir el so d'aquests membranòfons, primer percudim la membrana superior de l'instrument amb una baqueta. D'aquesta manera, la superfície, en rebre el cop, transmet les vibracions a l'aire que es troba a la part superior de dins de l'instrument, fet que farà que aquest aire baixi amb una força deguda a la pressió, cap a la membrana inferior i, en conseqüència, la faci vibrar. Així doncs, el so que s'obtindrà serà doble però sona únic gràcies a la rapidesa de transmissió de l'aire. A més, un dels membranòfons de la bateria, la caixa, inclou a la membrana inferior uns bordons, els quals xoquen amb la membrana quan aquesta vibra.

Membranes: Actualment hi ha un gran ventall de membranes amb trets completament diferents. No obstant això, les característiques principals són les següents:

  • Les membranes han de ser molt fines, aproximadament d'uns 2 mm de gruix, depenent del tipus de membrana.
  • Han de tenir la superfície llisa.
  • Qualsevol membrana ha de permetre el rebot de les baquetes en ser percudida.

Antigament les membranes eren fetes de pell d'animal curtida, però amb l'arribada dels polímers, s'han anat fabricant amb materials sintètics i malles de teixit artificial.

Per acabar, és important explicar que per aconseguir el màxim rendiment sonor d'un membranòfon, les seves membranes han de vibrar lliurement, ja que si una d'aquestes estigués en contacte amb una altra superfície, el seu moviment seria irregular i projectaria un so de baixa qualitat. La major part de membranòfons tenen les membranes en posició paral·lela a terra, fet que crea la necessitat de mantenir els membranòfons elevats, ja que si aquest toqués a terra, s'aturaria la vibració de la membrana inferior i, en conseqüència, sonaria malament. Per aquest motiu, els membranòfons d'una bateria han de tenir la membrana inferior mantinguda a l'aire amb uns suports.

Instruments: Els membranòfons que hi ha en una bateria són: el bombo, la caixa, els tom-toms i el tom base o Floor tom, anomenat sovint goliat degut a les seves dimensions.

Idiòfons[modifica | modifica el codi]

Per un costat, actualment hi ha un munt d'idiòfons, sobretot en instruments de percussió (campanes, castanyoles, gong, xilòfon, etc.). No obstant això, els que s'utilitzen en les bateries acústiques sempre són uns instruments anomenats plats, els quals, originàriament eren fets de bronze. Els plats són rígids, de forma circular i amb una ondulació en el seu centre anomenada campana.

Igual que les membranes, per tal que un idiòfon tingui el màxim rendiment, aquest no ha d'estar en contacte amb cap superfície exterior, ja que els idiòfons necessiten que tot el seu cos estigui vibrant per produir el seu so, de manera que si aquest toca amb algun altre cos, la seva vibració serà irregular. Per tal que això no succeeixi, els plats d'una bateria es mantenen suspeses a l'aire mitjançant un peu, el qual acaba en forma d'eix prim i llarg on el plat s'hi ha d'aferrar. Per això, els plats tenen un forat en el centre, a través del qual aquest s'introdueix a l'eix i, posteriorment es fixa mitjançant una rosca de papallona.

Producció del so: Hi ha diverses maneres de produir un so amb idiòfons: puntejats (arpa jueva), fregats (violí clavecí), bufats (clavecí aeri). No obstant això, tots els idiòfons utilitzats en una bateria són percudits, és a dir, s'ha de donar un cop al plat perquè aquest produeixi el seu so.

Instruments: Tal com s'ha dit anteriorment, tots els idiòfons que hi ha en una bateria són plats, tanmateix, són de característiques molt diferents. Les principals diferències són les polzades de diàmetre que tenen. Els plats que podem trobar en una bateria acústica normalitzada són el hi-hat, el crash i el ride.

Història[modifica | modifica el codi]

La bateria acústica, tal com es coneix, va ser creada als EUA. Tot i això, els instruments que la formen no procedeixen pas d'aquesta regió concreta, sinó que els seus orígens es troben situats en llocs ben dispersos del món. Així doncs, el bombo i els plats provenen de l'antic Imperi Otomà (Orient Mitjà), els tom-toms de la Xina i la caixa d'Europa. Les primeres formacions en què s'utilitzaven aquests instruments eren les orquestres clàssiques i les bandes, en les quals, cada instrument era tocat per un sol intèrpret, és a dir, hi havia una persona dedicada a la caixa, una altra als plats de xoc i un altre al bombo. Tanmateix, a mesura que els instruments s'anaven endinsant en altres estils musicals, aquests van anar adquirint noves propietats i característiques, fets que van generar una major comoditat i facilitat per a ser tocats (pe: invent del pedal). Així doncs, gràcies a aquestes aportacions, en el 1930, ja es va aconseguir que aquests instruments fossin tocats junts per a un sol intèrpret, donant a llum a la bateria.

Per acabar, amb el sorgiment del vessant Rock dels anys 1980, la bateria ha anat incloent altres instruments i mecanismes, fet que ha provocat que cada vegada sigui més inusual veure una bateria acústica normalitzada.

Bateries electròniques[modifica | modifica el codi]

La bateria electrònica és un conjunt d'instruments electròfons de percussió. Així doncs, aquesta se separa de la bateria acústica, la qual està formada per membranòfons i idiòfons. Tot i això, la bateria electrònica manté la mateixa distribució dels instruments, encara que el seu aspecte físic és completament diferent. (pe: l'instrument electrònic que substitueix la caixa continua situant-se en el lloc on se situa en la bateria acústica).

D'altra banda, el principal objectiu de les bateries electròniques és el fet d'oferir als intèrprets un ventall de noves possibilitats musicals i sonores. Així doncs, aquests instruments, gràcies a la utilització de l'electrònica i la informàtica, proporcionen unes expectatives que no es podrien obtenir amb una bateria acústica tradicional (pe: reproduir el so d'una ona de mar en percudir un pad electrònic).

Història[modifica | modifica el codi]

La primera bateria electrònica que es va crear va ser la Simmons SDS5, la qual va ser inventada a principis dels anys setanta per Dave Simmons.

Per una banda, les bateries Simmons utilitzaven uns pads electrònics en forma hexagonal fets de policarbonat. Aquests es van fer d'aquesta forma per donar la sensació futurista que agradava a la gent d'aquella època.

No obstant això, la bateria Simmons tenia una fidelitat molt pobre quant al nombre de sons produïts i a més, els seus pads tenien poca sensibilitat. Tot i que les bateries Simmons van mantenir durant molt de temps el monopoli de les bateries electròniques, cap a principis dels anys vuitanta aquestes van ser substituïdes per les Yamaha i Roland, les quals utilitzaven una tecnologia més avançada, a més de ser les pioneres en implementar la interfície MIDI.

Pads electrònics[modifica | modifica el codi]

Els pads són tots els instruments de percussió que posseeixen les bateries sordes i les electròniques, els quals, es denominen d'aquesta manera a causa de la sensació de flonjor que aquests transmeten en les seves superfícies (pad és anglès per 'coixinet'). Per aquest motiu i degut al sistema de l'instrument, els pads d'una bateria electrònica inclouen l'adjectiu electrònic en el seu nom.

D'altra banda, un pad electrònic, més que la funció d'instrument, fa la feina de controlador electrònic. Això vol dir que aquest pad, imitarà la forma física dels instruments tradicionals i s'utilitzarà per a convertir la interpretació musical en un seguit de senyals elèctrics que s'enviaran, posteriorment, a un mòdul (o sintetitzador) per tal que generi els sons. Tots i cada un dels instruments de la bateria electrònica, és a dir: la caixa, els toms, el bombo, etc. (idiòfons i membranòfons) són substituïts per pads electrònics (electròfons). Així doncs, la identificació d'un pad segons el seu instrument acústic només es veurà reflectit en la seva col·locació, de manera que al pad que se situï en el lloc físic de la caixa, se l'anomenarà caixa electrònica. Tot i aquest nomenament idèntic als instruments, cal citar l'excepció del bombo acústic, ja que electrònicament a aquest se l'anomena kick (copejador).

Tanmateix, en una bateria electrònica és necessària la contribució d'uns altres controladors per tal d'imitar el millor possible la feina d'una bateria acústica (pe: peu de hi-hat). En resum, els pads electrònics són els components que inicien tot el procés de funcionament de la bateria electrònica i, són els elements on l'intèrpret evoca la seva expressió musical.

Mòdul[modifica | modifica el codi]

El segon element important de tota bateria electrònica és el mòdul de sons de percussió o rack, el qual, és un aparell que té com a objectiu principal produir uns determinats sons quan li arriba un senyal exterior produït per un pad o per un controlador. Tanmateix, els sons que aquest pot generar poden ser de dos tipus: sons emmagatzemats ("sons samplejats") o sons que es produeixen en el mateix aparell ("sons sintetitzats").

D'altra banda, cada mòdul té un nombre determinat de sons, dels quals, l'usuari n'ha d'escollir un mitjançant la seva identificació amb nombres de sèries (lletres i nombres). Per exemple: el TD-5 de Roland en té de 210 instruments diferents.

Per l'altre costat, en un mòdul, tots els sons s'organitzen i s'agrupen en patch, els quals, assignen a cada senyal rebut per cada pad un so característic. És a dir, en els mòduls de sons de percussió cada vegada que canviem de patch, se'ns canviaran els sons de tots els pads i, així, la totalitat de la bateria canviarà completament el seu so i el seu estil. Per exemple: podem trobar una patch de bateria Jazz (la caixa, el bombo, etc.; tindran el so més característic d'aquest estil), un altre patch de Rock, un altre de Reggae, etc. Tanmateix, el nombre de patch que posseeixi un mòdul dependrà de la capacitat que aquest tingui, per exemple: en el TD-5 de Roland s'inclouen 32 patch diferents.

Per un altre costat, l'existència de patch proporciona molts beneficis als músics. Per exemple: si un bateria té tres grups musicals d'estils diferents, aquest necessitarà comprar-se una bateria acústica per a cada estil. En canvi, si aquest bateria posseeix un mòdul de sons de percussió, només necessitarà comprar-se una única bateria electrònica i fer canvis amb els seus patch. Per continuar, de la mateixa manera que els patch en un mòdul de sons de percussió s'identifiquen amb diversos estils de bateries, aquests, en un mòdul de sons definits estaran representats amb diversos timbres d'instruments musicals, de manera que es trobarà un patch de violí, un altre de piano, un altre de vibràfon, etc. Aquest fet proporciona moltes facilitats i, sobretot, beneficis econòmics. A més, depenent del tipus d'aparell que s'utilitzi, podem trobar aparells monofònics, multitímbrics o polifònics.

Per una altra banda, per tal que un mòdul de sons activi un so samplejat o creí un so sintetitzat, aquest ha de rebre un senyal des d'algun controlador exterior que, en el cas d'una bateria electrònica, aquests són els pads i els pedals de hi-hat.

Així doncs, després de generar-se un determinat senyal en el pad electrònic (percudint-lo), aquest s'enviarà cap al mòdul de sons de percussió, el qual, depenent de la sèrie de nombres que s'hagi introduït en el seu taulell, aquest mòdul o bé activarà un so samplejat, o bé en crearà un de sintetitzat.

D'altra banda, la tria entre una operació o l'altre per generar el so, la realitza el programa que el mòdul duu integrat dins seu, el qual, dóna instruccions a un microprocessador (CPU) que realitza les operacions.

A més d'aquestes característiques, el mòdul de sons de percussió, també es pot connectar amb altres aparells electrònics musicals mitjançant el protocol MIDI, de manera que les seves possibilitats creatives i funcionals augmentaran considerablement.

Per acabar, una darrera característica dels mòduls de sons és que aquests, tot i formar part d'un sistema, es poden extreure i es poden substituir per un altre mòdul, de manera que la resta de l'equip no es malmeti. Així doncs, en una bateria electrònica es poden anar millorant els seus elements per separat, sense tenir necessitat de comprar-se una bateria electrònica sencera cada cop que un element quedi obsolet.

Estructura de suport[modifica | modifica el codi]

Per tal que un intèrpret pugui tocar els pads electrònics d'una manera còmoda i organitzada, tots els pads s'aferren a una estructura de siport, gràcies a la qual, aquests queden distribuïts en la seva disposició adequada (disposició d'una bateria acústica).

L'estructura de suport consisteix en uns ferros cilíndrics, organitzats de manera que aquesta es mantingui dreta. A més, de cada un d'aquests ferros cilíndrics, sorgeixen uns petits braços acabats en forma d'eix, en els quals es fixen els pads electrònics mitjançant una rosca de papallona. A més, també s'han ideat uns fixadors que tenen la mateixa aparença física que els peus de girafa dels crash acústics.

Bateries híbrides[modifica | modifica el codi]

Són combinacions d'instruments acústics amb pads electrònics, que permeten obtenir els avantatges dels dos tipus de bateries. És un recurs cada cop més utilitzat; Neil Pert, utilitza aquest sistema.

Bateries sordes[modifica | modifica el codi]

Una bateria sorda és un conjunt d'instruments de percussió formats per: uns pads d'escuma, uns plats ensordits i una estructura.

Per un costat, val a dir que l'objectiu principal d'una bateria sorda no és el de produir sons per interpretar peces musicals, sinó aportar les comoditats necessàries als intèrprets per tal que aquests realitzin les seves pràctiques tècniques diàries a casa. Això és així perquè les bateries acústiques generen una gran intensitat sonora, les quals molesten el veïnat i interrompen la calma ciutadana.

Pads d'escuma[modifica | modifica el codi]

Els pads d'escuma són els instruments de percussió d'una bateria sorda, els quals, tenen els següents elements: una base de plàstic dur, un tros d'escuma circular (dura per permetre rebots de baquetes), una membrana de polímer i un arc per fixar, mitjançant claus, tots els elements constituents.

Per començar, els pads d'escuma o tambors sords, com que intenten ser una alternativa a la pràctica de la bateria, han de tenir una aparença física semblant a la dels instruments acústics. Per aquest motiu es manté la seva forma circular amb un cert relleu en la vora de l'arc, etc.

Així doncs, gràcies a aquests components, en un pad d'escuma es poden realitzar els mateixos exercicis tècnics que en un instrument acústic i, a més, es redueix notablement la seva intensitat sonora.

Plats ensordits[modifica | modifica el codi]

D'entrada, les bateries sordes comercials no incorporen en la seva venda a cap instrument idiòfon. Això és així perquè aquesta bateria només té l'objectiu de donar facilitats pràctiques per tal que l'intèrpret pugui exercitar els moviments característics que es realitzen en una bateria, però, aquestes activitats es realitzen més amb els membranòfons que amb els idiòfons.

Tanmateix, si es desitja, també es pot incorporar uns plats de plàstic en la bateria sorda o realitzar alguns procediments enginyosos per tal d'ensordir uns plats acústics.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Tots els instruments de la bateria sorda es col·loquen junts en una estructura de suport, la qual, manté els instruments de la bateria sorda col·locats amb la mateixa distribució que tenen els instruments d'una bateria acústica normalitzada (mateixa característica que l'estructura d'una bateria electrònica).

Forma d'ús[modifica | modifica el codi]

Normalment es posa la bateria darrera de la banda.Tot i descriure l'ús per a dretans, cal mencionar que és exactament al revés per a bateries esquerrans. El bateria s'asseu sobre un seient de manera que quedi darrere de l'instrument, amb el peu esquerre en el pedal del xarleston i el dret en el pedal del bombo. A cada mà sosté baquetes o escombretes, amb les que colpeja de manera ordenada tots els instruments a excepció del bombo. El bateria acostuma a creuar els braços, de manera que la seva mà dreta porta la pulsació tocant el hi-hat i la mà esquerra toca la caixa accentuant certs temps del compàs. Tot i que les combinacions rítmiques amb aquests tres elements són gairebé infinites, es pot donar molta més riquesa amb la resta d'elements. Normalment el ride s'utilitza en substitució del hi-hat, tot i que es poden tocar simultàniament gràcies al fet que aquest segon pot produir so mitjançant el pedal. Els plats crash s'acostumen a utilitzar per marcar l'inici o el final de frases musicals. Els tom-toms s'acostumen a utilitzar conjuntament amb redoblaments de caixa per adornar els finals de frase musical.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bateria (instrument musical)