Imperi Otomà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«otomans» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «dinastia Osman».
En turc otomà: دولت عالیه عثمانیه
Devlet-i Âliye-yi Osmâniyye
En turc modern: Osmanlı İmparatorluğu

Imperi

Blank.png
Flag of Palaeologus Emperor.svg
1299 – 1923 Flag of Turkey.svg
Flag of Iraq (1921–1959).svg
Palestine-Mandate-Ensign-1927-1948.svg
de}}}Turquia de}}}Turquia
Bandera Escut
Lema nacional: دولت ابد مدت
Devlet-i Ebed-müddet
("L'Estat Etern")
Ubicació de Turquia
Animació de l'expansió de l'imperi otomà
Capital Söğüt (1299–1326)
Bursa (1326–1365)
Edirne (1365–1453)
Constantinoble (1453–1922)
Idioma oficial Turc otomà
Religió Islam
Forma de govern Monarquia
Sultà
 • 1281–1326 Osman I
 • 1918–22 Mehmet VI
Gran Visir
 • 1320–31 Alaeddin Paixà
 • 1920–22 Ahmed Tevfik Paşa
Període històric Edat Mitjana
Edat Moderna
Edat Contemporània
 • Fundació de l'Imperi 1299
 • Tractat de Lausana 24 de juliol de 1923
Moneda Akçe, Kuruş, Lira

L'Imperi otomà (1299-1923) també conegut com a Imperi turc otomà, va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la dinastia Osman. Era conegut com l'Imperi turc o Turquia pels seus contemporanis. Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclamada el 23 d'octubre de 1923. S'autoanomenava Devlet-i Âliye ("Estat suprem"). Com que el seu govern rebia el nom de Bab-ı Âli, la Sublim Porta, a Occident també era conegut simplement com la Porta. Fou l'últim califat islàmic.

En la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII, s'expandia per tres continents, controlant una vasta part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, limitant a l'oest amb el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'imperi otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transilvània i Valàquia n'eren estats vassalls.

L'imperi va ser al centre de les interaccions entre l'est i l'oest durant sis segles. Amb Constantinoble com la ciutat capital i el territori que sota Solimà el Magnífic es va conquerir, corresponent a les terres governades per Justinià el Gran 1.000 anys enrere, l'imperi otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics. Nombrosos trets i tradicions culturals d'aquests (en camps com l'arquitectura, la cuina, el lleure i el govern) van ser adoptats pels otomans, que els van elaborar en noves formes. Aquests trets culturals, més tard, van ser barrejats amb les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans, i crearen una nova i particular identitat cultural otomana.

Origen[modifica | modifica el codi]

Les primeres entrades de tribus turques a la regió que posteriorment seria l'imperi otomà es produeixen en l'àmbit militar, quan els exèrcits del Califat abbàssida van necessitar soldats. Per això, van recórrer als territoris fronterers reclutant la població. Dins del califat abbàssida, ja pot apreciar-se com els turcs van escalant posicions en l'exèrcit i l'administració. La lenta penetració de tribus turques en aquesta zona es va realitzar de dues maneres: mitjançant la lenta ocupació del territori per part dels grups tribals i mitjançant la lluita contra l'Imperi bizantí, que havia dominat aquesta regió durant molt de temps.

Com a conseqüència de la seva penetració lenta però ininterrompuda, van sorgir diversos poders polítics turcs en aquesta zona. Un d'aquests va ser conegut com a soldanat de Rüm, fundat per un membre de la família seljúcida, que es va donar a si mateix el títol de soldà poc després de la Batalla de Manazkert (1071).[1] Aquest soldanat va sobreviure a múltiples contingències (rivalitat d'altres poders locals, els bizantins, la primera croada, els znaguís i ayyubís de Síria), però no va poder fer res per detenir la marea mongol. El 1243, un cos de l'exèrcit manat per Batu, el khan de l'Horda d'Or, va sotmetre el soldanat a la sobirania mongol. A partir de llavors, el poder del soldà es va eclipsar davant de la dominació exercida pels mongols i l'aparició de petits principats independents regits per capitosts locals.

El Beylik d'Osman-oğlu (embrió del futur estat otomà) era el més petit i insignificant dels principats turcmans que havien sorgit de les ruïnes dels imperis de Bizanci i dels seljúcides de Rüm. Tanmateix, el rei Osman I (1300-1324) es va independitzar dels seljúcides i va iniciar una política d'expansió. Per a això, comptava amb un conjunt de nòmades turcmans, encara organitzats en tribus, que havien participat en el moviment dels gazi, «els guardians de la fe». Va obtenir-ne bons resultats i el seu senyor seljúcida li va concedir el govern d'un beylik, i la fama d'Osman (Uthmān, Utman, عُثمَان, d'aquí ve el nom d'Imperi otomà) va atreure molta gent al seu territori.

Expansió[modifica | modifica el codi]

Els turcs arribaren a Anatòlia com a part de la maregassa de tribus turques desallotjades per les invasions mongòliques del segle XIII. El seu primer governant conegut és Orhan, fill d'Osman I. Els otomans s'instal·laren a Bursa, i conqueriren la ciutat bizantina de Nicea el 1326. Posteriorment, iniciaren una sèrie de campanyes militars que posaren la totalitat dels Balcans sota el seu control, en particular després de la derrota dels cavallers croats a la Batalla de Nicòpolis, el 1396. L'organització del naixent imperi dividí el territori en sangaqs (banderes) i obligà els nous súbdits a un impost tributari i a participar en les empreses d'expansió (creació de la infanteria i la cavalleria genísser). Orhan arrabassà a l'emperador Andrònic Nicea, İzniq, İzmid i Nicomèdia i s'emparà de diversos principats d'Anatòlia; així guanyà la sortida a la mar Egea i inicià les incursions marítimes a les costes europees, on conquerí definitivament Gal·lípoli, el 1354.[2]

Murat I al Manyal Palace Museum.

Sota el mandat del seu fill, Murat I (1360-1389), es van fer les primeres conquestes estables a l'Europa sud-occidental. Va prendre Edirne (Adrianòpolis) el 1361, la va convertir en la capital i va nomenar el primer visir de l'imperi otomà: Kara Halil Paşa, dels Candarli, família que va monopolitzar el lloc durant el segle següent. L'emperador bizantí es va comprometre a pagar tribut regularment als otomans i a enviar contingents militars per al seu exèrcit, a causa del fet que no podien enfrontar-se a la pressió turca sobre Constantinoble. Va ser un dels soldans més importants de l'Imperi otomà per la seva triomfal campanya militar a Tràcia i als Balcans, que va acompanyar amb tacte i prudència pactant amb l'Església ortodoxa. També va ser el primer a ser nomenat soldà, ja que els anteriors ostentaven el títol d'emirs.

Per defensar Europa de l'amenaça turca, el Papa va proclamar una butlla cridant d'una manera formal a la croada cap al 1366, que va ser un fracàs en «la ruta dels serbis». Els otomans van seguir la política islàmica tradicional de tolerància cap als dhimmís, o «gent del llibre», que tenien dret de protecció sobre les seves vides, propietats i creences religioses sempre que acceptessin un govern musulmà i paguessin els tributs (cizye) que els eximien del servei militar. Per això, no es va fer cap esforç per a la conversió en massa de la població. Durant el seu regnat, també es va crear el cos dels geníssers, una peça clau en el desenvolupament posterior de l'imperi.

Representació del final de la Batalla de Nicòpolis.

Les amenaces es multiplicaven, i al seu veí Karamar es va unir l'expansió mongol de Tamerlà. Va ser en la decisiva Batalla de Kosovo Polje (1389) quan la victòria otomana va permetre realitzar noves conquestes al sud del Danubi; va acabar amb l'última defensa organitzada a l'àrea dels Balcans i va deixar Hongria com a únic oponent seriós al sud-est d'Europa. En aquesta batalla, un pres serbi va assassinar Murat I (l'únic soldà assassinat en una batalla), i el va succeir el seu fill Baiazet I (1389-1402), que es refermà en la victòria.

Per evitar possibles lluites pel tron, va ser aquest el primer soldà que va matar tots els seus germans, pràctica comuna a partir d'aquest moment i que institucionalitzaria Fatih Sultan Mehmet. Els esforços de Baiazet van ser encaminats a conquerir l'oest d'Àsia Menor, la qual cosa va aconseguir el 1390. Sis anys més tard, es va enfrontar a la Primera Croada, que va finalitzar amb una aclaparadora victòria dels geníssers en la Batalla de Nicòpolis (1396). L'exèrcit otomà va arribar fins als murs de Constantinoble, però els otomans van abandonar la ciutat per enfrontar-se amb una nova amenaça.

Els problemes amb els veïns turcmans, sobretot amb Karaman, el principat turc més fort d'Àsia Menor, va obligar el soldà a combatre a l'est. El resultat va ser l'annexió d'aquests petits estats fins que l'oest va tornar a reclamar l'atenció de Baiazet. Moltes de les zones ja conquerides es van voler alliberar del poder otomà, però el soldà va reconquerir ràpidament el que s'havia perdut i va continuar endavant: van irrompre a Estíria, van ocupar Grècia i el 1397 van dur a terme la conquesta d'Atenes. Es van dirigir llavors cap a l'est, on es van trobar amb un enemic molt més poderós: Tamerlà. El 1402, els mongols van guanyar la Batalla d'Ankara, la qual cosa va suposar l'enfonsament de l'hegemonia otomana a l'Àsia Menor. Els otomans es van reconèixer vassalls de Tamerlà i Baiazet va trobar la mort a la presó el 1403.

Mehmet I i els seus consellers.

L'autoritat otomana va entrar en crisi durant onze anys. Ni Tamerlà ni els seus successors no van imposar-hi cap domini durador i el panorama va quedar obert per a les lluites de poder entre els membres de la família otomana i els senyors territorials. La situació no era fàcil, ja que eren quatre els prínceps otomans que es disputaven el tron. Després d'un període de lluites fratricides, va ser-ne Mehmet I (1413-1420) el guanyador. Amb aquest soldà i, sobretot amb Murat II (1421-1451), el govern otomà va tornar a recuperar la unitat. Com que Mehmet havia vençut gràcies al suport de l'aristocràcia turca, se li va donar èmfasi al passat turc de la dinastia regnant, i per primera vegada es van encarregar unes cròniques de la seva història. Va donar prioritat a potenciar el comerç amb els països europeus i va firmar un tractat amb Venècia el 1416. La infanteria genísser va quedar com a guàrdia personal del soldà, i l'aristocràcia va tornar a controlar la seva quota de poder. El seu exèrcit va creuar el Bòsfor, va prendre Edirne i va començar el primer dels grans assentaments a Constantinoble (1422), no tant per conquerir-la, sinó per castigar els bizantins per la seva deslleialtat en haver donat suport als rivals del soldà.

A més d'això, Murat va desenvolupar el famós sistema del devhirme, amb el qual reclutava periòdicament els millors joves cristians de les províncies dels Balcans per convertir-los a l'islam, amb la finalitat de donar el seu servei a l'imperi per tota la vida. A aquests, se'ls va afavorir al principi perquè adquirissin poder, i així equilibressin el poder que acumulava l'aristocràcia turca. Després de la signatura de dos tractats de pau, Murat va cedir el tron voluntàriament al seu fill Mehmet, de la joventut del qual van intentar aprofitar-se els seus enemics. Volent treure partit de la situació, es va fer una crida a una croada per expulsar els otomans d'Europa; semblava que ho anaven a aconseguir, però Mehmet va cedir el tron una altra vegada al seu pare, que amb els seus exèrcits va aconseguir una devastadora victòria en la Batalla de Varna. Després d'això, l'Imperi otomà va establir un control directe sobre Macedònia, Tràcia, Bulgària i gran part de Grècia.

Mehmet el Conqueridor (1451-1481) es va recolzar en el devhirme durant el seu govern, pel fet que necessitava una victòria militar per plantar cara a l'oposició, liderada pel seu propi gran visir, Candarli Halil. El famós setge (6 d'abril - 29 de maig del 1453[3]) i la conquesta de la Constantinoble de l'emperador Constantí XI va suposar el principi del final de la influència de l'aristocràcia turca. A poc a poc, els otomans es van anar apoderant de totes les poblacions properes a la ciutat, i davant del temor a una invasió, l'emperador bizantí va demanar ajuda als regnes europeus, però pocs van acudir a la seva crida. El 29 de maig del 1453, els geníssers van entrar a la ciutat després d'un sagnant setge de 8 setmanes. La caiguda de Constantinoble va posar fi a l'Imperi romà d'Orient i va consolidar el gran Imperi otomà, que va traslladar la seva capital a Constantinoble, a partir d'aquest moment anomenada Istanbul. Després d'aquesta victòria, Bòsnia i Sèrbia van passar a ser províncies otomanes i, Albània, després de sufocar la revolta de Skanderbeg, va quedar incorporada a l'imperi el 1468. Arriba fins a Itàlia, i per fi els venecians reconeixen la sobirania otomana i els paguen un tribut. També els mamelucs deixen de ser un enemic, ja que la seva decadència interna no els permet dur a terme l'enfrontament entre els dos imperis més importants del Pròxim Orient.

Situació política a l'est del Mediterrani el 1450.

Per evitar la desintegració de l'imperi com els havia ocorregut als estats turcs, que dividien l'imperi entre diversos successors, Mehmet i als seus descendents van establir el principi d'indivisibilitat del poder, amb tots els membres de la classe dirigent subjectes a la voluntat del governant. Es va establir el principi, que seguirien tots els governants fins al segle XVII, d'executar tots els germans immediats a fi d'eliminar les disputes dinàstiques. Com a governant, el pare elegia el més capaç entre els seus fills. Finalment, Mehmet va començar el procés pel qual aquestes disposicions van ser codificades en el Kanunname, tasca acabada per Solimà el Magnífic. L'actuació econòmica, tanmateix, va resultar desastrosa al final, ja que els impostos i la inflació provocaven cada dia major descontentament en la societat. Tot això va desembocar en una guerra civil i, a la mort de Fatih, els problemes i les crítiques a l'administració es van aguditzar encara més.

Imperi després de la conquesta de Constantinoble[modifica | modifica el codi]

Dibuix de Constantinoble del 1493 a les Cròniques de Nuremberg.

Mehmet va morir enverinat pel seu metge Yakup Paşa, que portava treballant per als venecians des de feia temps i que va ser linxat pels geníssers. Per evitar una situació d'enfrontament entre els dos fills de Mehmet, el sadrazam els va enviar missatges comunicant-los que qui hi arribés primer seria el soldà. El seu enemic, Ishak Paşa, va matar el missatger de Gem, el favorit de tots, per la qual cosa Baiazet va aconseguir el tron. El sadrazam va ser linxat i Ishak Paşa fou nomenat nou gran visir. Els geníssers també van saquejar tota la ciutat aprofitant-se del poder adquirit, ja que cada vegada eren més incontrolables.

Baiazet II en una miniatura al palau de Topkapi.

El va succeir el seu fill Baiazet II (1481-1512), el període del qual pot considerar-se com un temps d'assossec per a l'imperi, en el qual es van consolidar les accions de Mehmet i es van resoldre les reaccions econòmiques i socials que havia causat la seva política interna. Les relacions amb l'exterior es van caracteritzar per la prudència, a causa sobretot dels problemes interns que havia deixat el seu pare. A més, va haver d'enfrontar-se a la revolta promoguda pel seu germà Gem, que es va instal·lar a la ciutat de Bursa i es va proclamar padişah. Amb un augment de sou, va aconseguir el suport dels geníssers, però va ser derrotat en una batalla contra el seu germà i va haver de retirar-se a Egipte. El segon intent no li va anar millor, per la qual cosa va decidir quedar-se a l'illa de Rodes (1495).

La primera decisió de Baiazet va ser anul·lar la reforma agrícola que havia realitzat el seu pare, tornant terres als seus antics amos, terratinents i sobretot religiosos. Una vegada fet això, va eliminar els alts càrrecs del devhirme per crear un equilibri entre aquests i l'aristocràcia turca, cosa que va aconseguir i va mantenir fins a la seva mort. Va reorganitzar l'estructura fiscal i va establir un nou sistema d'impostos, més suportable per als súbdits. Sota la influència dels ulemes, Baiazet va lluitar contra la influència europeïtzant i es va adherir a l'islam ortodox, en lluita contra la proliferació del xiisme. Se'l considera un integrista ortodox i, tot i així, va permetre l'afluència massiva dels jueus expulsats d'Espanya i d'altres parts d'Europa.

Baiazet va tenir vuit fills, i la lluita per la successió es feia cada dia més latent. Va voler enganyar els seus fills per matar-los a tots menys un, però tres d'ells no es van deixar enganyar. Efectivament, va desencadenar al final una lluita per la successió. Obligat pels geníssers, va haver de cedir que el seu fill Selim fos el seu successor, i enfrontar-se a aquest davant de les seves exigències perquè abdiqués en el seu favor. L'altre candidat, Ahmed, es va casar amb una filla del xa de Pèrsia. A causa de l'alçament dels geníssers, Baiazet es va veure obligat a cedir el tron a Selim I el 1512.

Retrat de Selim el Cruel pintat per John Young.

Selim I (1512-1520) era un home d'estat coherent, organitzador i un extraordinari dirigent. Va manar eliminar els seus germans i cosins després de la mort del seu pare, per la qual cosa va rebre el sobrenom del Cruel. El primer objectiu que es va imposar va ser consolidar l'estat i es va dirigir cap a l'est, contra els xiïtes de l'Iran. Va guanyar la batalla després d'una llarga campanya, però no va acabar definitivament amb l'amenaça. Selim va ser un fervent sunnita i va manar aniquilar molts xiïtes d'Àsia Menor.

La segona expedició de Selim va ser el 1516, aquesta vegada contra els mamelucs d'Egipte. Primer es va dirigir a Síria, on els dos exèrcits es van enfrontar a prop d'Alep. Després d'aquesta victòria aclaparadora dels otomans, aquests van baixar a Egipte i el van conquerir també. El califa Mütevekkil III va caure presoner dels otomans el 1517 i aquest califa abbassí va haver de cedir el seu títol. Va aconseguir, així mateix, arribar a l'Aràbia i conquerir la Meca i Medina. El 1519, el senyor d'Algèria també es va adherir a l'exèrcit del Gran Senyor. Selim I va morir el 1520.

El va succeir el seu únic fill Solimà el Magnífic (1520-1566), que va seguir els passos del seu pare i consolidà encara més la pau i l'estabilitat interior. D'aquesta manera, l'Imperi otomà va assolir la seva màxima extensió geogràfica, que duraria fins al 1683.

El successor de Suleimà va ser el fill que va tenir amb la seva esposa favorita Roxelana, Selim II (1566-1574), que va cometre l'error d'atacar l'illa de Xipre i va patir la primera derrota otomana a Europa en la Batalla de Lepant, el 1571. En morir el soldà, el seu fill Murat III (1574-1595) va pujar al tron. A partir d'aquest soldanat, va créixer la influència de l'harem en les decisions del govern. Murat III es va dedicar a la bona vida i als plaers de l'harem, igual com el seu successor Mehmet III (1595-1603), deixant tot el poder a les mans del Gran Visir. L'anarquia i inseguretat regnaven en tot l'estat, i dins de l'exèrcit va augmentar l'enemistat entre geníssers i sipais, el cos de cavalleria de l'exèrcit otomà. Quan mor el soldà, el seu fill Ahmet és molt jove, i s'inicia el «soldanat de les dones».

Murat IV cavalcant cap a Bagdad.

El segle XVII, sota els soldanats d'Osman II i Murat IV, va ser una època tràgica. Osman II (1617-1622) va ser el sobirà més culte de tota la dinastia. Sabia que una reforma era necessària, amb la qual venceria els poders fàctics establerts. Els geníssers, en tenir notícia d'això, van assassinar els alts càrrecs a les seves pròpies cases, per la qual cosa el soldà va haver-hi de cedir. Malgrat tot, no es va deslliurar de ser assassinat a mans dels geníssers. Van nomenar Murat IV (1623-1640) com a nou dirigent de l'imperi. Va aconseguir fer alguna reforma en l'administració però, quan va morir, l'estat va quedar sense dirigents i es va estendre un buit de poder per l'imperi durant 20 anys. El soldà Ibrahim I (1640-1648) va succeir Murat IV i és considerat el pitjor padişah de la dinastia otomana. Va anul·lar el que havia aconseguit Murat IV, i provocà una corrupció generalitzada i desmesurada.

Organització[modifica | modifica el codi]

Interiorment, els otomans organitzaren el seu imperi no segons el principi territorial, sinó pel principi poblacional. D'aquesta manera, l'imperi fou repartit entre musulmans, cristians ortodoxos, jueus, zoroastrians, etcètera, cadascun dels quals conformava un millet amb la seva pròpia autoritat a càrrec. La noblesa otomana estava per sobre dels raiyeh (literalment, el 'ramat'), però no tingué càrrecs en el govern sinó fins que la seva pressió obligà Solimà el Magnífic a admetre'ls, a mitjan segle XVI. L'administració otomana estava en mans d'una Casa d'Esclaus, que era reclutada entre els no musulmans, i educada des de la infància per a ocupar càrrecs directius. Fins i tot el visir del soldà era un simple esclau, que d'un moment a l'altre podia ser desposseït dels béns i la vida.

Decadència[modifica | modifica el codi]

La decadència otomana començà després de la mort de Solimà el Magnífic, el 1566. Una sèrie de governants ineficaços feren florir les intrigues de palau, fins que l'acció combinada del soldà Murad IV (o *Amurates IV) i de la Casa de Koprulu motivà una intensa reforma administrativa.

La derrota en el Setge de Belgrad el 1456 i en el Setge de Viena el 1529 va aturar l'avanç de l'Imperi otomà cap a l'Europa catòlica durant uns anys, fins que Selim II ataca diversos ports de la República de Venècia i, per aturar les accions, es va formar la Lliga Santa (1571), contra la qual l'imperi fou derrotat a les costes del Peloponès el 1571, en la Batalla de Lepant. No obstant això, l'Imperi otomà sofrí un altre seriós revés quan va comprometre tots els seus recursos en un nou assalt a Viena, que fracassà el 1683, gràcies a l'heroica resistència dels polonesos.

A partir de llavors, els otomans descobriren que el seu poder militar (basat en la disciplina de la infanteria de geníssers i la cavalleria de sipahis) estava naufragant, i resolgueren obrir-se a la diplomàcia occidental. D'aquesta manera, els comerciants cristians de Constantinoble (els fanariotes) s'obrien pas dins l'administració otomana. Aquest procés durà tot el segle XVIII, però motivà el sorgiment de la Gran Idea de reemplaçar l'Imperi otomà per un Imperi grec. Els grecs s'alçaren en armes al començament del segle XIX i n'obtingueren la seva independència el 1823, però mai no arribaren a aconseguir la Gran Idea. Els otomans es tornaren més fanàticament musulmans que mai, i es van embullar irremissiblement en el joc polític de les potències colonials d'Occident, al mateix temps que sobrevivia a les revoltes que els seus propis joves oficials, educats en l'art de la guerra occidental, promovien en nom d'aquests mateixos valors occidentals que havien rebut. L'"home malalt d'Europa", com es qualificà l'imperi, sobrevisqué encara tres quarts de segle més, gràcies al suport d'Anglaterra (que necessitava els otomans per a contrarestar les ambicions de Rússia d'arribar a la mar Mediterrània). Això no impedí que els otomans perdessin virtualment l'administració d'Egipte, al mateix temps que els pobles cristians dels Balcans (Sèrbia, Croàcia, Bulgària i Romania) se n'anessin independitzant l'un darrere l'altre.

L'estat otomà era una màquina militar conduïda entre el 1300 i 1566 per una sèrie de deu monarques fora del comú. La gran habilitat i força demostrada pels soldans a partir d'Osman (m 1326) a Solimà (m 1566) són el resultat de dues tradicions: donar als joves prínceps otomans responsabilitats i permetre la successió d'acord amb el principi de «la supervivència del més fort». Igualment notable és la sèrie de monarques incompetents que van acompanyar i van contribuir al gradual declivi de l'Imperi otomà. L'ascensió d'aquests monarques incompetents, freqüents durant el segle XVI, s'atribueix al canvi d'aquestes dues tradicions. Després d'Ahmet I (m 1617), no se'ls va tornar a donar als prínceps llocs de responsabilitat; al contrari, van ser confinats en l'harem, a l'ombra dels luxes i la solitud més que de l'experiència i el repte. Alhora, el costum del fratricidi va ser abandonat i el principi de la «supervivència del més fort» es va canviar pel successor membre baró de més edat de la família reial otomana, el que sortia vencedor de les maniobres del devirme i l'harem.

Influència d'Europa[modifica | modifica el codi]

Entre les moltes causes de la crisi otomana, figura igualment el desenvolupament econòmic exterior. Durant el període entre 1300 i 1566, l'Imperi otomà no era només poderós, sinó també pròsper, com ho prova el superàvit anual que es produïa a les seves arques. L'imperi era més o menys econòmicament autosuficient, produïa aliments aparentment il·limitats i matèria primera en abundància que els artesans autòctons usaven en la fabricació de productes per al consum propi i l'exportació. Gràcies al control que mantenia l'imperi en tres continents i diversos mars, s'obtenien així mateix ingressos considerables gràcies al transport, sobretot en la ruta de les espècies i la seda, des del nord-oest travessant Orient Mitjà fins al sud d'Àsia. El declivi econòmic de l'Imperi otomà després de 1566 era, al principi, només relatiu comparat amb el que estava passant a l'oest d'Europa, on es va produir una revolució industrial i comercial entre els segles XV i XVIII que va transformar l'economia feudal europea, cosa que féu que els antiquats gremis desapareguessin d'Europa.

Com gairebé totes les zones en desenvolupament de l'edat mitjana, l'Imperi otomà no va experimentar aquesta revolució. Al contrari, les seves institucions industrials i comercials no es van moure més enllà de les seves tècniques manuals i l'organització gremial, per la qual cosa no podien competir amb les exportacions europees. Encara que pintoresc, els treballs tradicionals i els basars es van provar cada vegada més arcaics i ineficients, en comparació amb les fàbriques modernes i les companyies comercials.

Amb el pas del temps, el capitalisme dinàmic d'Occident no sols feia semblar més endarrerida l'economia, sinó que realment la va transformar i la va debilitar. La signatura del tractat de les Capitulacions, feta per Solimà el 1535, va donar als francesos el dret de comerciar sense traves dins dels dominis otomans. Encara que aquest tractat no es va fer des d'una posició de debilitat, aquest es va forjar al segle següent, quan l'Imperi otomà es va trobar en una posició inferior en comparació amb Europa occidental. A més, una inflació en ràpid augment, que es va iniciar a Europa amb el flux de metalls preciosos provinents d'Amèrica, va trastornar l'economia de l'imperi. Posteriorment, les factories occidentals introduïen els seus productes fabricats en massa als territoris otomans, deixant sense vendre la seva pròpia producció artesanal i iniciant el procés que arruïnaria l'economia otomana des de 1750 fins a 1850 i que gairebé va destruir per complet les manufactures, sobretot les tèxtils. L'Imperi otomà era incapaç de seguir el ritme de creixement econòmic ni d'enfrontar-se amb l'alta inflació europea.

Tot i això, l'imperi va intervenir en la Guerra de Crimea (1853-1856), al costat de França i de la Gran Bretanya, per tal de recuperar influència i evitar l'avanç rus per la mar Negra i els Balcans. La guerra acabarà amb la derrota de Rússia i amb la supervivència "artificial" de l'imperi, però subjectat per grans potències com Alemanya.

Per al segle XVIII vegeu: Segle de les Tulipes o Lale Devri.

Final[modifica | modifica el codi]

Finalment, durant la Primera Guerra Mundial, l'Imperi otomà forma l'anomenada Triple Aliança amb els imperis alemany i austrohogarès.[4] Després de la derrota dels imperis centrals, greument soscavats pel despertar àrab provocat pels britànics amb les gestes de Lawrence d'Aràbia, l'Imperi otomà es desplomà en l'anarquia. Pel Tractat de Sèvres del 1920, imposat per les potències aliades, restà reduït a la zona europea d'Istanbul i l'asiàtica de l'Anatòlia. El descontentament creixent provocà una revolta militar i l'ascensió al poder del primer president de Turquia, Kemal Atatürk, el qual simplement abolí el soldanat i renuncià a la idea imperial, de manera que la història de l'Imperi otomà arribà a la fi el 1924.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Nicolle, David; Hook, Christa. Manzikert 1071: The breaking of Byzantium (en anglès). Osprey Publishing, 2013, p. 5. ISBN 1780965052. 
  2. Nicolle, David; Hook, Adam. Ottoman Fortifications 1300-1710 (en anglès). Osprey Publishing, 2010. ISBN 1846035031. 
  3. Philippides, Marios; Hanak, Walter K. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2011, p.xiii. ISBN 1409410641. 
  4. Ágoston, Gábor; Masters, Bruce Alan. Encyclopedia of the Ottoman Empire (en anglès). Infobase Publishing, 2009, p. 231. ISBN 1438110251. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Otomà Modifica l'enllaç a Wikidata


Coord.: 41° 00′ N, 29° 00′ E / 41.000°N,29.000°E / 41.000; 29.000