Solimà I el Magnífic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Osmanli armasi.svg Solimà el Magnífic
en turc otomà, سليمان (Sulaymān), en turc modern, I. Süleyman o, amb el sobrenom i el títol, Kanuni Sultan Süleyman
Sultà Otomà
Suleyman young.jpg
Solimà el Magnífic, atribuït a Ticià
Regnat 15201566
Predecessor Selim I
Successor Selim II

Solimà I (Trebisonda, 6 de novembre de 1494 - Szigetvár, Hongria, 5/6 de setembre de 1566) fou el desè soldà de l'imperi Otomà (1520-1566). A Occident és conegut com a Solimà el Magnífic, mentre que en el món islàmic ho és com a Solimà el Legislador (en turc, Kanuni; en àrab, القانونى (al‐Qānūnī)).

Fill de Selim I, conquerí Belgrad el 1521, s'emparà de Rodes - Setge de Rodes (1522) -tot aprofitant les rivalitats francohispàniques sobre l'illa i, després d'haver derrotat i mort Lluís II d'Hongria a la Batalla de Mohacs (1526), saquejà i ocupà Buda, la capital; imposà vassallatge al principat de Transsilvània, on instal·là Joan I Szapolya; signada la pau amb Àustria, s'annexà, entre altres, Tabriz i Bagdad (1534), mentre que, a la Mediterrània, operaven eficaçment els seus almiralls corsaris Barba-rossa i Turgut Reis.

Mort Joan Szapolya, reprengué el 1541 les campanyes a Hongria (hi signà la pau definitiva el 1562). A l'interior les rivalitats entre els seus fills i llurs intents de sedició, atiats per les intrigues de l'harem i, especialment, per la favorita Roxelana, donaren per resultat les execucions del primogènit Mustafà (1553) i de Baiazet (1561) i el triomf del futur Selim II. Com a estadista, reorganitzà l'administració, l'exèrcit, els imposts, etc, s'envoltà d'excel·lents col·laboradors, entre els quals cal assenyalar els polítics Pargali Ibrahim Paixà i Rustem Paixà, l'arquitecte i urbanista Sinan i homes de lletres adscrits a la cort, com el poeta Baki.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Retrat del jove Solimà

Solimà va néixer a Trebisonda, a l'actual Turquia, segurament el 6 de novembre de 1494.[1] Als 7 anys va ser enviat a estudiar ciències, literatura, teologia i tàctiques militars a les escoles del Palau de Topkapı a Istanbul. De jove faria amistat amb Pargali Ibrahim Pasha, un esclau que més tard seria un dels seus consellers de confiança.[2]

Als 17 anys va ser nomenat governador d'Istanbul, i més tard de Sarukhan (Manisa) amb un breu període a Edirne (Adrianòpolis).[3] En el període que va passar a Manisa fins a la seva coronació, el sultà va guanyar experiència en l'administració. Turmentat pels bandits, Solimà va restaurar la llei i l'orde a la província, procés durant el qual va adquirir l'experiència legislativa que més tard li donaria el nom de Kanuni o legislador. Als 26 anys, Solimà va heretar el títol de califa després de la mort del seu pare Selim I (1515-20) i va començar a governar el poderós Imperi Otomà, que va seguir expandint fins a la seva mort, 46 anys més tard.

Conquestes[modifica | modifica el codi]

Europa[modifica | modifica el codi]

Després de succeir al seu pare, Solimà va emprendre una sèrie de conquestes militars, començant per reprimir una revolta del governador de Damasc el 1521. Solimà va fer els preparatius per a la conquesta de Belgrad al Regne d'Hongria, qüestió en la que el seu besavi Mehmed II havia fracassat. La seva captura va ser molt important per a derrotar els hongaresos, que després de les victòries sobre serbis, búlgars i bizantins eren l'única força d'importància que podia aturar l'expansió otomana per Europa. Solimà va envoltar Belgrad i va començar a bombardejar intensament des d'una mejana ubicada al Danubi. Amb una guarnició de penes set-cents homes i sense rebre ajuda d'Hongria, Belgrad va caure a l'agost de 1521.[4]

Les notícies de la conquesta d'una de les grans fortaleses de la cristiandat es van difondre ràpidament per Europa. Com va apuntar el ambaixador del Sacre Imperi Romà «la captura de Belgrad va ser l'origen dels dramàtics esdeveniments que desintegraren Hongria. Portà a la mort del Rei Lluís, la captura de Buda, l'ocupació de Transsilvània, la ruïna d'un regne florent i el terror de les nacions veïnes que podrien patir el mateix destí...»[5]

Solimà durant la batalla de Mohacs el 1526

El camí a Hongria i Àustria es va obrir davant d'ell, però Solimà va dirigir la seva atenció cap a l'illa mediterrània de Rodes, ja que la proximitat a Àsia Menor i a Orient li havia causat molts problemes a l'Imperi. L'estiu de 1522, aprofitant l'avantatge de la flota que havia heretat del seu pare, va liderar personalment uns 400 vaixells i 100.000 homes des de l'Àsia Menor en direcció a l'illa.[6] Després d'un setge de cinc mesos, en els quals es van produir brutals enfrontaments, Rodes va capitular i Solimà va permetre als Cavallers de Rodes que marxessin cap a Malta, on van establir la seva nova base.

Després del deteriorament de les relacions entre Hongria i l'Imperi Otomà, Solimà va reprendre la seva campanya a Europa Oriental i el 29 d'agost de 1526 va derrotar Lluís II d'Hongria (1516-26) a la batalla de Mohács. La resistència hongaresa es va desplomar i l'Imperi Otomà va passar a ser la potència més poderosa de l'Europa Oriental.[7] Després de trobar el cos inert de Lluís II, Solimà lamentà la seva mort.[8]

Després de l'enfonsament del regne hongarès va aflorar una lluita de poder. Alguns nobles hongaresos van proposar que Ferran I d'Habsburg (1503-64), governador de la veïna Àustria i unit a la família de Lluís II per llaços de sang, fora el rei d'Hongria, citant acords previs que determinaven que els Habsburg ocuparien el tron hongarès si Lluís moria sense hereus. Tanmateix, altres nobles preferien al noble Joan Zapolya, que comptava amb el suport de Solimà, i que no va ser reconegut per les potències europees cristianes. Es va desencadenar un conflicte a tres bandes quan Ferran I va tractar d'imposar el seu domini sobre tot el territori d'Hongria que va poder ocupar, i els fets conduïren en la divisió del regne el 1541. Solimà reclamà la major part de la moderna Hongria,[9] coneguda com la Gran Plana Hongaresa i després d'eliminar l'amenaça de Stephen Maylad, col·locà la família Zapolya en el govern de Transsilvània, que restà com a vassall del seu imperi. Ferran va reclamar l'Hongria Reial, que incloïa l'actual Eslovàquia, Croàcia Occidental i els territoris adjacents, fixant temporalment la frontera entre els Habsburg i els otomans.

Sota el comandament de Carles V i el seu germà Ferran, l'arxiduc d'Àustria, els Habsburg van ocupar Buda i va conquerir Hongria. En 1529 Solimà marxà un cop més per la vall del Danubi, i a la tardor següent reocupà Buda i assetjà Viena. Va ser l'expedició més ambiciosa de l'Imperi Otomà i l'apogeu de la seva expansió occidental. Amb una guarnició reforçada de 20.000 homes els Àustries li van infligir la seva primera derrota i van plantar les llavors de la rivalitat entre els otomans i els Habsburg, rivalitat que va perdurar fins al segle XX.[10] Solimà intentar conquerir Viena per segona vegada el 1532, però tan sols aconseguí un nou fracàs. En ambdós casos les expedicions otomanes van ser assotades pel mal temps, que els va forçar a deixar enrere equipament essencial per al setge, i les seves forces patiren el tenir unes línies de subministraments molt febles.[11] Malgrat la derrota, Solimà assegurà que l'Imperi Otomà adquirís un paper fonamental en el panorama polític europeu.

Campanyes a Àsia[modifica | modifica el codi]

Una miniatura que mostra Solimà marxant amb el seu exèrcit a Nakhichevan, l'estiu de 1554.

Després de consolidar les fronteres europees va dirigir la seva atenció a l'amenaça perenne que representava el Xa de la dinastia safàvida de Pèrsia. Hi va haver dos esdeveniments concrets que van precipitar l'increment de la tensió. En primer lloc el Sha Tahmasp I va assassinar el governador de Bagdad, lleial a Solimà, i que fou reemplaçat per un partidari del Sha. En segon lloc, el governador de Bitlis havia jurat fidelitat als safàvides..[12] El 1533, Solimà va ordenar al seu Gran Visir Igrahim Pasha que liderés un exèrcit que va recuperà Bitlis i va ocupar Tabriz sense topar amb cap resistència. Després d'unir-se a Ibrahim el 1534 Solimà s'internà dins Pèrsia, on es va trobar que el Sha sacrificava el territori abans d'enfrontar-se en combat, fet que portava com a conseqüència un afebliment de les hosts otomanes ja que havien de creuar unes regions molt dures.[13] L'any següent, Solimà i Ibrahim van fer una gran entrada a Bagdad, ciutat que va restar sota el seu comandant, fet que va consolidar a Solimà com a líder del món islàmic i legítim successor dels califes abassies.[14]

Tractant de derrotar de manera definitiva al Sha, Solimà es va embarcar en una segona campanya entre 1548 i 1549. Com a la vegada anterior, el Sha Tahmasp I va evitar la confrontació amb l'exèrcit otomà i va procedir a retirar-se, exposant l'exèrcit otomà al dur hivern del Caucas.[15] Solimà va abandonar la campanya amb les recompenses temporals de Tabriz i Azerbaidjan, la presència a la província de Van i alguns forts a Geòrgia.[16]

El 1553 va escometre la seva tercera i última campanya contra el Sha. Després de perdre inicialment territoris a Erzurm davant del fill del Sha, Solimà contraatacà i recuperà Erzurum, creuant l'Eufrates i devastant diverses zones de Pèrsia. L'exèrcit del Sha va prosseguir la seva estratègia d'evitar als otomans fins que s'arribés a un estancament en el qual cap exèrcit podia guanyar. El 1554 es va signar la pau d'Amasya que tancava la guerra pel qual Solimà abandonaria les campanyes asiàtiques, tornaria Tabriz però asseguraria Bagdad, Mesopotàmia inferior, les desembocadures de l'Eufrates i el Tigris i part del Golf Pèrsic.[17] El Shah també va prometre cessar totes les incursions en territori Otomà.[18] La pau va durar per 30 anys, fins que es va trencar durant el regnat del xa Muhammad Khodabanda.

Solimà es va aliar amb Francesc I de França en la seva lluita contra l'emperador Carles V, a qui van combatre a la Mediterrània (1543). La flota otomana del corsari Hayr al-Dīn Barba-rossa va sortir victoriosa a Alger, Tunísia i Trípoli (1551), però fracassà en l'intent d'apoderar-se de l'illa de Malta (1565). El 1535, va arrabassar Bagdad, Mosul i Tabriz als perses safàvides i va imposar la seva autoritat en tot el litoral del Iemen fins a Aden i Masqat (1538). Amb això, dominava tot el món àrab amb l'excepció del Marroc i alguns emirats del Golf Pèrsic.

Va morir de pesta, com molts soldats del seu exèrcit, durant el setge de la ciutat hongaresa rebel de Szigetvár, quan la plaça estava a punt de rendir-se.

El Mediterrani i el nord d'Àfrica[modifica | modifica el codi]

Barba-rossa, nomenat pel Solimà almirall en cap de la flota otomana va derrotar la Lliga Santa de Carles V sota el comandament de Andrea Doria a la Batalla de Préveza a 1538
El setge de Malta de 1565. Arribada de la flota turca, per Matteo Perez d'Aleccio

Després de consolidar les seves conquestes a terra, Solimà va rebre la notícia que la fortalesa de Koron havia estat atacada per Andrea Doria, almirall de Carles V. La presència espanyola a la Mediterrània Oriental preocupava Solimà, ja que era una mostra de les intencions de Carles V de enfrontar-se al domini otomà de la regió. Després de reconèixer la necessitat de reforçar el paper de la flota turca a la Mediterrània, Solimà nomenà com a almirall en cap al gran Khair ad Din, conegut a Europa com a Barba-rossa. Barba-rossa va rebre l'encàrrec de reconstruir la flota otomana fins a igualar el poder naval de la resta de potències mediterrànies juntes.[19] El 1535, Carles V va obtenir una important victòria contra els otomans a Tunis, però el 1536, Francesc I de França s'alià amb Solimà per anar contra Carles V. El 1538 la flota espanyola va ser derrotada a la Batalla de Préveza davant la flota de Barba-rossa, i aquest esdeveniment va assegurar el control otomà del Mediterrani oriental durant els següents 33 anys.

El 1538, Francesc I va signar un tractat de pau amb Carles V, però es va aliar novament amb Solimà el 1542. El 1543 Carles es va aliar amb Enric VIII d'Anglaterra i va forçar Francesc a signar la Treva de Crepy-en-Laonnois. Carles va haver de signar un tractat humiliant amb Solimà per poder donar-se un respir davant les enormes despeses de la guerra.

El 1544, Espanya va declarar la guerra a França i el rei francès va demanar ajuda a Solimà; aquest que va enviar una flota liderada per Barba-rossa que va sortir victoriosa davant els espanyols i va aconseguir recuperar Nàpols. Solimà li va donar el títol de Beyle Bey (Commandant de comandants). Un resultat d'aquesta aliança va ser l'aferrissada lluita entre Turgut Reis i Andrea Doria, que va deixar el nord i el sud del Mediterrani en mans musulmanes.[20]

També va ser sota Solimà I que es va esdevenir l'Any de sa Desgràcia a Menorca, on el Pialí Baxà i Turgut Reis desolaren Ciutadella i la resta de l'illa el 1558.

A l'est del Marroc, Solimà es va annexionar grans extensions de territori nord-africà. Els estats berbers de Tripolitània, Tunísia i Algèria van passar a ser províncies autònomes de l'Imperi, i van ser també un altre escenari del conflicte entre Solimà i Carles V i, el 1541, l'intent espanyol d'expulsar els turcs fracassà. Els actes de pirateria duta a terme des d'aquests estats va passar a ser una part dels conflictes entre otomans i espanyols, i l'expansió otomana es va veure associada amb el domini naval durant un breu període de temps. Les naus otomanes controlaven també el Mar Roig i el Golf Pèrsic fins al 1554, any en què la seva flota va ser derrotada per la de portuguesa. Els portuguesos seguirien batallant amb les forces de Solimà pel control d'Aden, a l'actual Iemen.

Quan, cap al 1560, els cavallers de l'Orde de Malta s'instal·laren al Regne de Malta les seves accions contra els navilis musulmans van despertar la ira de l'emperador otomà, que va manar un altre gran exèrcit per desallotjar. El 1565 van envair Malta i s'inicià el gran setge de Malta, que va començar el 18 de maig i va acabar el 8 de setembre, i va quedar ben representat en els frescos de Matteo Perez d'Aleccio. Al principi la batalla semblava una rèplica de l'atac a Rodes mig segle abans, amb la majoria de les ciutats destruïdes i la meitat dels cavallers morts en combat, però les forces espanyoles van acudir en la seva ajuda,amb el resultat d'una pèrdua de 30.000 soldats otomans.

La conseqüència d'aquests esdeveniments provocà que Solimà tornés a dirigir l'atenció cap a Hongria. Malauradament, va morir en el curs de la batalla de Szigetvár (Hongria), el 5 o el 6 de setembre de 1566.

Tasca administrativa[modifica | modifica el codi]

Encara que el Sultà Solimà a Occident era conegut amb el sobrenom del Magnífic, entre els otomans se l'anomenava Kanuni (el legislador). Com assenyala Kinross:[21] «No només va ser un gran estrateg, un home d'espasa, com el seu pare i el seu avi havien estat abans que ell. Es distingí d'ells en què era també un home de ploma. Va ser un gran legislador, que destacava davant els ulls de la seva gent com un sobirà intel·ligent i un magnànim exponent de la justícia». La llei de l'imperi es basava en la Shari'ah que, en ser la llei divina de l'Islam, estava fora de la jurisdicció del Sultà. Però una àrea de la legislació, coneguda com el Kanuns (legislació canònica) depenia del desig del sultà. El Kanuns cobria àrees com la llei criminal, la tinença de terres i la taxació.[22] En aquest context Solimà va tractar de reformar la legislació per adaptar-la a un imperi en transformació.

Solimà va parar una atenció especial a la urgent situació dels rayes, cristians que treballaven la terra dels sipahis. Al Siu Kanun Raya (Codi dels Ratlles), va reformar els impostos i les taxes a pagar pels ratlles, elevant el seu estatus fins al punt en què els cristians va emigrar als territoris turcs per beneficiar-se de les reformes.[23] A més, Solimà promulgà noves legislacions criminals, prescrivint un conjunt de multes per ofenses específiques, així com reduint els casos en els que es castigava amb la mort o la mutilació. En l'àrea de la taxació, les taxes afectaven diversos béns, com animals, mines, productes del comerç, importació i deures d'exportació. A més de las taxes, els oficials que havien perdut la seva reputació era probable que també perdessin les seves propietats a mans del sultà.

L'educació va ser una altra àrea important per al Sultà. Les escoles religioses adjunts a les mesquites obtenien els seus fons de fundacions religioses, el que proporcionava una educació gairebé gratuïts per als nois musulmans, camp en el que l'Imperi Otomà avantatjava als països cristians de l'època.[24] A la capital va incrementar el nombre de mektebs, una mena d'escoles primàries, fins a catorze. En elles es ensenyava als nens a llegir, escriure i els principis de l'Islam. Els nens que desitjaven rebre més educació podien entrar en una de les vuit madrasses, que els instruïa en gramàtica, sintaxi, lògica, metafísica, filosofia, estilística, geometria, astronomia i astrologia.[24] Les madrasses proporcionaven una educació de categoria universitària, i els graduats podien ser imams o professors. Els centres educatius solien ser un de tants edificis que envoltaven les mesquites. Altres d'aquests edificis eren les biblioteques, refrectoris, fonts, cuines i hospitals públics.

Solimà va ser reconegut com un governant just, que va triar als seus subordinats d'acord al seu mèrit en lloc de pel seu estatus social o popularitat. L'ambaixador austríac, Ghiselain de Busbecq, va escriure sobre ell:[20] «en realitzar nomenaments el sultà no presta atenció a cap pretensió per qüestions de riquesa o rang, ni pren en consideració les recomanacions de la popularitat; considera cada cas pels seus propis mèrits i examina acuradament el caràcter, la capacitat i la disposició de l'home de la promoció que es tracta». Amb Solimà, les lleis Kanun van arribar a la seva forma final i el codi de lleis va passar a anomenar Kanun-i Osmanli, o "lleis otomanes".

Assoliments culturals[modifica | modifica el codi]

Tughra de Solimà el Magnífic

Amb el mecenatge de Solimà, l'Imperi Otomà va assolir l'edat d'or del seu desenvolupament cultural. A la seu imperial, el Palau de Topkapi, s'administraven centenars de societats artístiques imperials anomenades Ehl-i Hiref o "comunitat de talents". Després d'un període d'aprenentatge, els artistes i artesans podien aconseguir de promoure's dins del seu gremi i se'ls pagava grans estipendis en quatre lliuraments anuals. Els registres nominals que ens han arribat testimonien l'intens mecenatge que Solimà exercia sobre les arts. El més antic document, de 1526, llista 40 societats amb més de 600 membres. Les Ehl-i Hiref atreien a la cort als artesans amb més talent de l'imperi, tant del món islàmic com dels territoris acabats fr conquerir a Europa, donant com a resultat un gresol on convivien les cultures islàmica, turca i europea.[25] Entre els artesans al servei de la cort hi havia pintors, enquadernadors, pelleteres, joiers i treballadors de l'or. Mentre que els anteriors governants havien estat influenciats per la cultura persa (el pare de Solimà, Selim I, escrivia poesia en persa), el mecenatge de Solimà sobre les arts consolidà el propi llegat artístic de l'Imperi Otomà.[26]

El propi Solimà era un gran poeta que escrivia en persa i en turc, i ho feia sota el pseudònim artístic de Muhibbi (Amant). Alguns dels versos de Solimà han arribat a convertir-se en proverbis turcs, com per exemple el conegut Tots busquen el sentit únic, més són múltiples les versions d'una història. Quan el seu fill Mehmed va morir el 1543, va compondre un commovedor cronograma per commemorar aquest any: Sense rival entre els prínceps, el meu sultà Mehmed.[27][28] El poema més famós de Solimà és el següent:

« Riquesa i poder és el que tots consideren com la millor sort,

Però en aquesta vida una mica de salut és el millor.
Allò que els homes anomenen govern és una lluita mundana i una batalla constant;
El més alt tron està en la lloança de Déu, la més feliç de les condicions.[29]

»

A banda de la pròpia obra de Solimà, molts altres grans talents encimbellaren el món literari durant seu govern, entre els quals destaquen Fuzuli i Bakio. L'historiador i literat E.J.W. Gibb va arribar a afirmar que "no hi va haver una altra època, ni tan sols a Turquia, en la que es donés més suport a la poesia que durant el regnat d'aquest sultà."[27]

Solimà també va ser conegut per sustentar una sèrie de desenvolupaments arquitectònics monumentals en el seu imperi. Va intentar transformar Istanbul en el centre de la civilització islàmica amb una sèrie de projectes que incloïen ponts, mesquites, palaus i diferents edificis amb finalitats socials i de caritat. La major part van ser construïts pel principal arquitecte del sultà, Mimar Sinan, amb el qual l'arquitectura otomana va assolir el seu zenit. Sinan va ser el responsable de més de tres-cents monuments repartits per tot l'imperi, que inclouen les seves dues obres mestres, la mesquita Süleiymaniye i la mesquita de Selim, aquesta darrera construïda a Edirne durant el regnat del fill de Solimà, Selim II. Solimà també va restaurar la Cúpula de la Roca a Jerusalem i els murs de la ciutat de Jerusalem, que constitueixen els actuals murs de la Ciutat Vella de Jerusalem. També va renovar la Kaaba de La Meca i va construir un gran complex arquitectònic a Damasc.[30]

Vida personal[modifica | modifica el codi]

Hurrem Sultan[modifica | modifica el codi]

Hürrem Sultan (Roxelana)

Solimà estava enamorat de Hurrem Sultan, una noia de l'harem d'origen rutè, el nom dels ucraïnesos en aquell temps. Els dignataris estrangers occidentals, fent ressò dels rumors de palau que circulaven sobre ella, l'anomenaven "Russelazie" o "Roxelana", en referència als seus origen eslau.[31] Filla d'un sacerdot ucraïnès ortodox,[32] va ser capturada i criada dins l'harem per convertir-se en la favorita de Solimà. Trencant amb dos segles de tradició otomana,[32] una antiga concubina s'havia convertit així en l'esposa legal del sultà, per a gran sorpresa dels habitants del palau i de la ciutat.[33] També va permetre que Hurrem Sultan es quedés amb ell a la cort durant tota la seva vida, trencant una altra tradició que deia que quan els hereus imperials assolien la majoria d'edat, se'ls enviaria juntament amb la concubina imperial que els va donar a llum a governar les remotes províncies de l'imperi, de manera que no tornessin mai llevat que la seva progènie entrés en la successió al tron.[34] Amb el pseudònim de Muhibbi Solimà, li va dedicar aquest poema:

Tron del meu Mihrab solitari, el meu bé, el meu amor, la meva lluna.

La meva amiga més sincera, la meva confident, la meva pròpia existència, la meva Sultana, el meu únic amor.
La més bella de les belles ...
La meva primavera, la meva estimada de cara alegre, la meva llum del dia, el meu cor, la meva fulla joiosa...
La meva flor, la meva dolça, la meva rosa, l'única que no em torba en aquest món ...
La meva Istanbul, la meva Caramés, la terra del meu Anatòlia
La meva Badakhxan, el meu Bagdad i la meva Khorasan
La meva dona de formosos cabells, la meva estimada de cella corbada, la meva estimada d'ulls perillosos ...
Cantaré les teves virtuts sempre

Jo, l'amant de cor turmentat, Muhibbi amb els ulls desbordats de llàgrimes, jo sóc feliç.[35]

Ibrahim Pasha[modifica | modifica el codi]

Gravat d'Agostino Veneziano de Solimà el Magnífic.[36] Es pot observar els quatre nivells del casc, que havia encarregat a Venècia, com a símbol del poder imperial i que sobrepassen la tiara papal de tres nivells.[37] Es tracta d'una mostra atípica de casc per a un sultà otomà i que probablement mai no va portar en el dia a dia, sinó que el col·locava al seu costat quan rebia als visitants, sobretot als ambaixadors. Estava coronat per una enorme ploma.[38]

Pargalı İbrahim Pasha va ser l'amic d'infància de Solimà. Ibrahim era d'origen grec ortodox i va ser educat en la seva joventut a l'Escola de Palau sota el sistema devshirme. Solimà el va nomenar cetrer i més tard el va ascendir a primer oficial de la Cambra Reial.[39] Ibrahim Pasha va arribar a ser Gran Visir el 1523 i comandant en cap de tots els exèrcits. Solimà també li va conferir l'honor de beylerbey de Rumeli, atorgant-li autoritat sobre tots els territoris turcs a Europa, així com la direcció de les tropes que hi resideixen durant períodes de guerra. Segons un cronista del segle XVII, Ibrahim li havia demanat a Solimà que no li assignés càrrecs tan importants per por de la seva pròpia seguretat. A això va respondre Solimà que sota el seu mandat Ibrahim mai seria condemnat a mort, passés el que passés.[40]

Tanmateix, Ibrahim va acabar per perdre el favor del Sultà. Durant els seus tretze anys com a Gran Visir, el seu ràpid ascens al poder i la immensa acumulació de riquesa li havien guanyat molts enemics a la cort del Sultà. A aquest li van arribar rumors de la supèrbia d'Ibrahim durant una campanya contra l'Imperi Persa safàvida; en concret, l'adopció del títol de serasker sultan es va considerar com una greu ofensa contra el Sultà.[41]

Les sospites de Solimà sobre Ibrahim empitjoraren amb una disputa entre aquest i el Ministre de Finances Iskender Chelebi. L'enfrontament va acabar amb l'acusació contra Chelebi per conspiració i Ibrahim intentà convèncer Solimà perquè el sentenciés a mort. Abans de la mateixa, les últimes paraules de Chelebi van ser per acusar Ibrahim de conspiració contra el Sultà.[41] Aquestes paraules d'agonia van convèncer Solimà de la deslleialtat d'Ibrahim,[41] i el 15 de març de 1536 es va trobar el cos inert d'Ibrahim al palau Topkapi.

Successió[modifica | modifica el codi]

Les dues esposes de Solimà li van donar vuit fills, quatre dels quals van sobreviure a la dècada del 1550: Mustafa, Selim, Bayezid, i Jihangir. D'aquests, únicament Mustafa no era fill de Hurrem, sinó del Gülbahar ("Rosa de Primavera") i, per tant, va precedir als fills de Hurrem en l'ordre de successió. Hurrem va ser conscient que si Mustafà es convertia en sultà, els seus propis fills serien estrangulats. Tanmateix, Mustafa va ser reconegut com el més talentós de tots els germans i va ser recolzat per Pargalı Ibrahim Pasha, que va ser per aquella època Gran Visir de Solimà. L'ambaixador d'Àustria, Busbecq, en parlar dels «principals dons naturals» de Mustafà va remarcar que «Solimà té entre els seus fills, un fill anomenat Mustafà, meravellosament ben educat i prudent i en edat de governar, ja que té 24 o 25 anys; que Déu mai no permeti que una barbàrie de tal envergadura caigui sobre nosaltres».[42]

A Hurrem se la sol considerar, almenys en part, com a responsable de les intrigues en el nomenament del successor. Encara que era dona de Solimà, no va exercir cap paper públic oficial com va fer la seva contemporània a Anglaterra, Anna Bolena.[43] Això, però, no va impedir a Hurrem exercir una poderosa influència política. Atès que l'Imperi mancava de mitjans formals per a la designació d'un successor, la successió solia comptar amb la mort de prínceps rivals per evitar disturbis civils i revoltes. Al tractar d'evitar l'execució dels seus fills, Hurrem va utilitzar la seva influència per eliminar a aquells que donaven suport l'accés de Mustafà al tron.[44]

Així, en les lluites del poder aparentment instigat per Hurrem,[45] Solimà havia assassinat i reemplaçat a Ibrahim per un gendre que comptava amb la seva simpatia, Rustem Paixà. El 1552, quan la campanya contra Pèrsia s'havia iniciat i Rustem era nomenat comandant en cap de l'expedició, s'iniciaren les intrigues contra Mustafà. Rustem envià a un dels homes de major confiança de Solimà a informar que des que Solimà no estava al capdavant de l'exèrcit, els soldats pensaven que havia arribat el moment de posar un jove príncep al tron; al mateix temps, va difondre un rumors que Mustafà s'havia demostrat receptiu a la idea.

Preocupat pel que creia que eren els plans de Mustafà per reclamar el tron, l'estiu següent Solimà el va convocar a la seva tenda, assenyalant que «hauria de capaç d'aclarir els crims dels que se li acusava i que no tindria res a témer».[46] Mustafà es va trobar d'una difícil elecció: o bé es presentava davant el seu pare sota el risc de ser assassinat, o, si es negava a assistir-hi, seria acusat de traïció. Finalment, Mustafà va optar per entrar a la tenda del seu pare, confiant en què el suport de l'exèrcit el protegiria. Busbecq, que afirmà haver escoltat el relat d'un testimoni ocular, descriu els moments finals de Mustafà. Quan Mustafà va entrar a la tenda, els eunucs de Solimà el van atacar, i el jove príncep presentà una valenta defensa. Solimà, allunyat de la lluita només pels penjolls de lli de la tenda de campanya, va travessar la cambra i va «dirigir ferotges i amenaçadores mirades als muts, i mitjançant gestos amenaçadors els va reprendre severament perquè mostraven dubtes. Tot seguit, els muts, alarmats, redoblaren els seus esforços, van llançar l'infeliç Mustafa a terra i, enrotllant-li una corda de arc al voltant del coll, l'estrangularen.»[47]

Jihangir es diu que va morir a causa del dolor uns mesos després de rebre la notícia de l'assassinat del seu mig germà.[48] Als dos germans supervivents, Bayezid i Selim, se'ls van donar comandaments en diferents parts de l'imperi. Després d'uns anys, però, va esclatar la guerra civil entre els germans, cadascun d'ells recolzat per les seves forces lleials.[49] El 1559, amb l'ajuda de l'exèrcit del seu pare, Selim va derrotar Bayezid a Konya, que hagué de buscar refugi en territori persa juntament amb els seus quatre fills.[48] Arran d'intercanvis diplomàtics, el Sultà exigí al Shah de Pèrsia que Bayezid fos extradit o executat. A canvi de grans quantitats d'or, el Shah va permetre que un botxí turc estrangulés Bayezid i els seus quatre fills, netejant el camí de la successió de Selim al tron set anys més tard. El 5 o el 6 de setembre de 1566, Solimà havia sortit d'Istanbul en el curs d'una expedició per Hongria i va morir poc abans d'una victòria otomana a la batalla de Szigetvár.[50]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Quan va morir Solimà, l'imperi otomà, amb una potència militar sense rival, riquesa i extensió, era la major potència mundial. Les conquestes de Solimà van posar sota el control de l'imperi les principals ciutats musulmanes (La Meca, Medina, Jerusalem, Damasc i Bagdad), moltes províncies balcàniques i arribant fins al territori de les actuals Croàcia i Àustria, i la major part del nord d'Àfrica. La seva expansió per Europa va donar als turcs otomans una forta presència en la balança europea del poder. És més, durant el regnat de Solimà, tal era la por que es existia en relació a la força de l'imperi otomà que l'ambaixador Busbeck avisà de la imminent conquesta d'Europa: «En el bàndol turc estan els recursos d'un poderós imperi, una força inigualable, l'habituació a la victòria, la resistència, unitat, disciplina, frugalitat i vigilància ... Podem dubtar quin serà el resultat? Quan els turcs s'hagin assentat a Pèrsia, volaran a les nostres gorges recolzats pel poder de tot l'Orient; no temo reconèixer el poc preparats que estem».[51]

El llegat de Solimà no va ser únicament en l'àmbit militar. Un segle després, el viatger francès Jean de Thévenot, va ser testimoni de la «forta base agrícola del país, el benestar dels pagesos, l'abundància d'aliments bàsics, i la preeminència de l'organització en el govern de Solimà».[52] Les reformes administratives i legals que li van donar el nom de "legislador" van garantir la supervivència de l'imperi molt després de la seva mort, un assoliment que «va necessitar moltes generacions d'hereus decadents per arribar a desfer-se».[53]

Mitjançant el seu mecenatge personal, Solimà també va presidir l'edat d'or de l'Imperi Otomà, el que representa el zenit dels èxits culturals dels turcs otomans en l'àmbit de l'arquitectura, la literatura, l'art, la teologia i la filosofia. Actualment, l'horitzó del Bòsfor, i de moltes ciutats de la Turquia moderna i de l'antiga província otomana, encara estan adornades amb les obres arquitectòniques de Mimar Sinan. Una d'elles, la mesquita de Süleymaniye, és el darrer lloc de descans de Solimà i Hurrem Sultan. Estan enterrats en mausoleus adjunts a la mesquita.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. André Clot (1992). Suleiman the Magnificent: The Man, His Life, His epoch. Saqi books, p. 25 (en anglès)
  2. Hope, Maggie. «Suleiman The Magnificent».
  3. Clot, 28
  4. Colin Imber (2002). The Ottoman Empire. Palgrave Macmillan, p. 49
  5. Clot, 39
  6. Kinross, P. (2002). The Ottoman Centuries: The Rise and Fall of the Turkish Empire. Perennial, p. 176
  7. Kinross,187
  8. Embree, Mark. «Suleiman The Magnificent», 2004.
  9. Szabad, Imre. Hungary, past and present: embracing its history from the Magyar conquest to the present time (en anglès). Black, 1854, p.75. 
  10. Imber, 50
  11. Subhi Labib (1979). International Journal of Middle East Studies. The era of Suleyman the Magnificent: Crisis of Orientation. Vol. 10, Núm. 4, p. 444
  12. Imber, 51
  13. Martin Sicker, (2000). The Islamic World in Ascendancy: From the Arab Conquests to the Siege of Vienna. Praeger/Greenwood, p. 206
  14. Clot, 93
  15. Martin Sicker, 206
  16. «1551-62». The Encyclopedia of World History, 2001.
  17. Kinross, 236
  18. «1538». The Encyclopedia of World History, 2001.
  19. Clot, 87
  20. 20,0 20,1 «Suleiman The Lawgiver». Saudi Aramco World, 15, 2, març-abril de 1964 [Consulta: 18 abril 2007].
  21. Kinross, 205
  22. Imber, 244
  23. Kinross, 210
  24. 24,0 24,1 Kinross, 211
  25. Atıl. "The Golden Age of Ottoman Art", a Saudiaramcoworld.com, p. 24–33.
  26. Mansel, 70.
  27. 27,0 27,1 Halman, Suleyman the Magnificent Poet
  28. Muhibbî (Kanunî Sultan Süleyman) En turc el cronograma diu شهزاده‌لر گزيده‌سی سلطان محمدم(Şehzadeler güzidesi Sultan Muhammed'üm), on el sistema de numeració Abjad suma 950, equivalent en el calendari musulmà a l'any 1543.
  29. Mansel, 84.
  30. Atıl, 26.
  31. Ahmed, 43.
  32. 32,0 32,1 Kinross, 236.
  33. Mansel, 86.
  34. Imber, 90.
  35. A 400 Year Old Love Poem
  36. Agostino no va arribar a veure mai al sultà, però probablement sí que va veure i va fer un esborrany del casc de Venècia.
  37. The Metropolitan Museum of Art (1968). "Turquerie", The Metropolitan Museum of Art Bulletin, New Series, 26 (5): 229.
  38. Levey, 65.
  39. Mansel, 87.
  40. Clot, 49.
  41. 41,0 41,1 41,2 Kinross, 230.
  42. Clot, 155
  43. Mansel, 85
  44. Mansel, 84
  45. Mansel, 87
  46. Clot, 157
  47. Kinross, 239
  48. 48,0 48,1 Mansel, 89
  49. Mansel, 240
  50. Imber, 60
  51. Lewis, 10
  52. Ahmed, 147
  53. Lamb, 325

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ahmed, Syed Z. (2001). The Zenith of an Empire: The Glory of the Suleiman the Magnificent and the Law Giver. A.E.R. Publications. ISBN 978-0-9715873-0-4.
  • Clot, André. Suleiman the Magnificent: The Man, His Life, His Epoch (en anglès). Saqi Books, 1992. ISBN 0-86356-126-8. 
  • Hooker, Richard. The Ottomans from Washington State University.
  • Imber, Colin (2002). The Ottoman Empire. Palgrave Macmillan. ISBN 0-333-61387-2.
  • Kinross, Patrick (2002). The Ottoman Centuries: The Rise and Fall of the Ottoman Empire. Perrenial. ISBN 0-688-08093-6.
  • Lamb, Harold (1951). Suleiman, the Magnificent, Sultan of the East. Garden City, N.Y.: Doubleday. OCLC 397000.
  • Lewis, Bernard (2002). What Went Wrong? Western Impact and Middle Eastern Response. Londres: Phoenix. ISBN 978-0-7538-1675-2.
  • Mansel, Phillip (1998). Constantinople: City of the World's Desire, 1453-1924. St. Martin's Griffin. ISBN 0-312-18708-4.
  • Severy, Merle (1987). "The World of Suleiman the Magnificent." National Geographic. 552-601.
  • Sicker, Martin (2000). The Islamic World in Ascendancy: From the Arab Conquests to the Siege of Vienna. Praeger/Greenwood. ISBN 0-275-96892-8

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Solimà I el Magnífic