Somàlia

De Viquipèdia


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: nd

Idiomes oficials somali i àrab

Capital

Muqdisho
02° 02′ N, 45° 21′ E / 2.033, 45.35(i) 02° 02′ N, 45° 21′ E / 2.033, 45.35

Ciutat més gran Muqdisho

Govern

President
Primer Ministre

Govern provisional
Sharif Ahmed
Omar Abdirashid Ali Sharmarke

Superfície
- Total
- Aigua (%) 637.657 km² (41è)
1,6%

Població
- Estimació -
- Cens -
- Densitat 9.890.000 habitants (88è)
-
15 hab/km² (170è)

Moneda Xíling somali (SOS) (SOS)

Fus horari
- Estiu (DST) (UTC+3)
(UTC)

Independència
Data del Regne Unit i d'Itàlia
l'1 de juliol de 1960

Himne nacional

Somaliyaay toosoo

Domini internet

.so

Codi telefònic +252

Gentilici Somali (masculí i femení)

Somàlia (en somali Soomaaliya; en àrab الصومال, As-Sumal), abans coneguda com la República Somali Democràtica, és un estat de l'est d'Àfrica amb costa al golf d'Aden i a l'oceà Índic. Limita amb Djibouti al nord, amb Etiòpia a l'oest i amb Kenya al sud-oest. La capital és Muqdisho, també coneguda amb el nom italià de Mogadiscio.

Actualment existeix un govern de transició ([Govern Federal de Transició], GFT) reconegut internacionalment, que controla la capital Mogadiscio, la ciutat de Baidoa i alguns altres llocs del país, amb l'ajut de l'exèrcit etíop. Puntland i Galmudug al nord-est, sòn estats autònoms que reconeixen al GFT (en canvi aquest no ha reconegut de moment a Galmudug). La major part de l'antiga Somàlia Britànica està en poder del govern de la República de Somalilàndia (Puntland, Maakhir i Northland controlen alguns districtes orientals; Maakhir i Northland no estan reconeguts de moment pel GFT). La resta del país està en mans de milícies de clans i combatents islamistes.

[edita] Clima

Vegeu: Clima de Somàlia

[edita] Divisió administrativa

Legalment segueix vigent la divisió administrativa que va existir fins el 1991.

Vegeu: Divisió administrativa de Somàlia

[edita] Geografia

Els rius, costes, golfs, caps i muntanyes s'estudien a: Geografia de Somàlia

[edita] Població

Vegeu: Demografia de Somàlia, Clans de Somàlia, Grups ètnics a Somàlia i Ciutats de Somàlia.

[edita] Animals i plantes

Vegeu: Vida animal i vegetal de Somàlia

nono

[edita] Llengua i religió

Vegeu: Llengües de Somàlia, Somali, Religió a Somàlia

Grups ètnics a Somàlia

[edita] Economia

Vegeu: Economia de Somàlia

[edita] Govern

Vegeu: Assemblea Nacional de Transició, Govern Nacional de Transició, Govern Federal de Transició, Parlament Federal de Transició

[edita] Política

[edita] Partits polítics

[edita] Període anterior al 1969

Partit Digil i Mirifle
Partit Somali Independent Constitucional
Lliga de la Joventut Somali
Lliga Nacional Somali
Lliga de la Gran Somàlia
Moviment Democràtic Somali
Unió Marehan
Partit Unit Somali
Front Nacional Unit
Congrés Nacional Somali
Unió Democràtica Somali
Unió Nacional Africana Somali (SANU)
Lliga de la Joventut Hawiye
Partit Democràtic Somali
Partit Liberal de la Joventut Somali (fusió dels dos anteriors)

[edita] Partits del periode 1969-1976

[edita] Partit únic del període 1976-1990

Partit Socialista Revolucionari Somali

[edita] Oposició clandestina o a l'exili 1976-1990

SODAF, o Front Somali d'Acció Democràtica FSOAD
Front Democràtic per l'Allberament de Somàlia, comunista
Partit dels Treballadors Somalis, comunista
Front de Salvació de Somàlia darod (majeerteen)
Front Democràtic de Salvació Somali, darod (majeerteen)
Moviment Nacional Somali, issaq
Congrés de la Somàlia Unificada, hawiye
Moviment Democràtic de Somàlia, rahanweyn
Front Unit Somali, issa

[edita] Partits després de 1991

Front Nacional Somali
Moviment Patriòtic Somali
Organització Muke de Somalis Africans
Moviment Nacional Somali del Sud
Unió Nacional Democràtica Somali
Unió Nacional Somali
Front Unit Somali
Partit Unit Somali
Aliança Democràtica Somali (creat vers 1990 a Somalilàndia; va desapareixer abans del 2002)
Aliança Nacional Somali
Aliança de Salvació de Somàlia
Consell de Reconciliació i Restauració de Somàlia
Forces Aliades Somalis
Aliança de la Vall del Juba
Exèrcit de Resistència Rahanweyn
Aliança per la Restauració de la Pau i Contra el Terrorisme
Partit de la República de Somàlia Unida
Lliga Nacional Democràtica (d'Hiiraan)
Al-Itihhad al-Islamiyya (dissolt el 2001)
Partit de la Joventut Musulmana
Unió de Corts Islàmiques de Somàlia
Al-Shabaab
Moviment de la Joventut Mujahideen
Aliança pel Nou Alliberament de Somàlia

Vegeu també: Faccions de la guerra civil a Somàlia

[edita] Conflictes territorials

Somàlia presenta conflictes territorials amb tots els seus veïns: amb Etiòpia bàsicament per l'Ogaden que forma la major part de l'Estat Somali d'Etiòpia; al Kenya, per la regió al nord del país poblada de somalis i on actuen periòdicament els anomenats shiftes; i amb Somaliland (a més de què la separació no es reconeguda) als districtes fronterers de Sool i Sanaag que són reclamats per la República independent de Somaliland i per la república autònoma de Puntland (dins Somàlia).

[edita] Història antiga

Vegeu: País de Punt

[edita] Història de l'edat mitjana fins el segle XIX

La presència portuguesa a la costa de la futura Somàlia fou testimonial, i merament comercial. El 1516 els portuguesos van arribar a Zeila però els otomans no van tardar a disputar amb ells l'hegemonia a la regió de la que van acabar expulsant-los. Des el 1698 (després del setge victoriós de Mombasa) els soldans iarebites d'Oman i Mascat es van establir permanentment a la costa africana i van arrabassar als portuguesos tots els seus establiments, tant de caire militar com comercial; el procés es va acabar el 1728 o 1729. Nominalment Obbia va passar a ser vassalla d'Oman i Mascat en lloc de ser-ho del rei de Portugal. La dinastia Al-Busaid d'Oman i Mascat va començar poc després, el 1741, i va donar un impuls decisiu a la colonització de la costa africana. En aquesta època la ciutat de Muqdisho (república dirigida per una mena de sultà), el Sultà d'Obbia (Hobya), el Sultà de Majertin i altres petits poders locals van reconèixer la sobirania dels nous soldans d'Oman i Mascat, car la dels anteriors iarebites fins llavors havia estat purament nominal. El 1803 el Soldà d'Oman i Mascat es va aliar a Anglaterra i va combatre als wahhabites. En 1840 el Soldà Sayyid Said va traslladar la seva capital a Zanzíbar, i des d'allí el domini dels soldans sobre els territoris que el reconeixien es va fer més efectiu, però mai va superar la zona costanera.

[edita] Exploracions

Les exploracions europees a la costa de Somàlia es van iniciar el 1833 amb Owen i Butler, als que van seguir Carless, Grieve i Selby (1837-1838). El capità Guillain de la marina francesa va explorar la zona el 1848 i després el capità Fleuriot de Langle, que portava el comandament del vaixell "Cordelière" (1861). Les investigacions etnogràfiques es van iniciar una mica abans: Salt (1809) i el tinent Smee (1811), i sobretot Antoine d'Abadie que va recopilar molta informació (1838-1841). El capità Guillain va deixar una narració dels aspectes del país i va esmentar els draps vermells que a manera de bandera feien servir el nadius. Els britànics es van establir al nord de Somàlia el 1887, al mateix temps que Leonce Lagarde era nomenat governador francès a Obock. Els abissinis van ocupar Harar, ciutat poblada de Somalis, el mateix any 1887.

[edita] Història moderna

Vegeu: Benadir, Somàlia Italiana, Àfrica Oriental Italiana, i Somaliland Britànic (Somàlia Britànica).

[edita] Història recent

La vida de la Somàlia independent va venir marcada per la qüestió nacional: d'una part un fort nacionalisme instigava la guerra contra Etiòpia per la recuperació de l'Ogaden, arrabassat pels etíops només el 1887 i poblat per somalis. D'altra banda les forces centrifugues interior no s'acomodaven amb un estat unitari que representava el primer president Aden Obdullah Osman. La nació somali estava repartida entre diversos països i es compon de tres grups socials: els pastors nòmades, els agricultors sedentaris i els habitants de les ciutats; la nació es divideix en clans confederats: Digil i Rahanweyn agricultors; Dir, Issaq, Hawiyya o Hawiye i Darod (pastors), al seu torn dividits en clans i subclans els caps de molts dels quals fan remuntar el seu origen a nobles àrabs, emparentats amb el profeta. A més hi els clans d'estatut inferior que fan feines que els pastors no accepten, com els Yibro, Tumuaal i Midgo; i els que parlen llengües exterior (per exemple els que parlen munshungulu i oromo).

El 1964 hi va haver una primera guerra amb Etiòpia. Vegeu: Primera guerra etíop-somali

Durant l'anys seixanta i setanta grups somalis coneguts com els shiftes van efectuar incursions a territori de Kenya. Encara fins fa ben poc el govern kenyà ha anat informant d'incursions dels anomenats "bandits somalis" fins i tot a territoris del sud de Kenya prop de la frontera amb Tanzània. Vegeu Guerra Shifta.

El 1967 fou elegit president Abdirashid Ali Shermarke que fou assassinat per un policia el 1969. El va succeir conforme a la constitució el president de l'assemblea nacional Shak Mukhtar Muhammad Husaid però a cap de cinc dies un cop d'estat militar va portar al poder al general comunista Siad Barre. El país fou rebatejat República democràtica de Somàlia. La pujada al poder de Barre fou possible per l'anomenada Aliança MOD (Marehan, Ogadeni i Dhulbahante, els tres subclans del grup de clans Darod que es van aliar per assolir el poder).

No es poden negar els èxits del govern de Barre sobretot en sanitat i educació, gracies a l'ajut soviètic, els quals van rebre la cessió del port de Berbera a canvi. Però el 1977 el regim va considerar factible fer una nova guerra amb Etiòpia on precisament un regim comunista dirigit pel general Menguistu Haile Mariam s'estava consolidant però on la situació encara era confosa. El regim va donar suport a un Front d'Alliberament de Somàlia Occidental. Els soviètics van haver d'optar entre Barre i Menguistu, i per raons demogràfiques, geopolítiques i de confiança (Menguistu i el seu govern i partidaris eren més incondicionals de Moscou que la majoria dels que envoltaven a Barre) van optar per Etiòpia. L'ajut soviètic i Cuba fou prou important perquè els somalis foren derrotats. Vegeu Segona guerra etíop-somali.

L'abril de 1978 un cop d'estat dirigit pel coronel Muhammad Shaykh Osman, va fracassar. Osman fou afusellat junt amb altres colpistes i membres del sub clans dels Majertin i Harti de la regió de Mudug. Un d'ells, el coronel Abdullahi Yussuf Ahmed, es va poder escapar a Etiòpia.

Barre va trencar relacions amb la Unió Soviètica i es va aliar als Estats Units buscant ajust en armament i econòmic. El desembre del 1979 es va promulgar una nova constitució que va establir el regim de partit únic, el Partit Socialista Revolucionari Somali, dirigit pel mateix Barre, que d'altra banda va passar de president del Consell Revolucionari de Somàlia a President de la República. La bandera del partit únic era igual que la nacional però de color roig en lloc de blau cel.

La resistència instigada per Etiòpia i beneficiada per l'aturada dels serveis socials del regim es va iniciar el 1980 i es va declarar l'estat d'emergència. Els exiliats a Etiòpia, quasi tots de sub clans d'Harti (Hobyo), liderats per Abdullahi Yusuf Ahmed, van crear el 1980 el Front de Salvació de Somàlia (FSS) que amb ajut etíop va iniciar (amb 50 homes) la lluita armada; a partir de l'octubre de 1981 es va fusionar amb dos grups d'esquerra radical (amb base al Iemen del Sud), el Partit dels Treballadors Somalis (PTS) i el Front Democràtic per l'Alliberament de Somàlia (FDAS), que va originar el Front Democràtic de Salvació Somali (FDSS). Aquest grup va tenir el suport de Líbia i Etiòpia i va iniciar els combats a la regió de Mudug i a la de Todgir (sud de Somaliland). Yusuf es va aliar al Moviment Nacional Somali (MNS) sorgit el 1981 al nord, de base Issaq.

El 1982 fou llevat l'estat d'emergència però es va reprendre la guerra fronterera amb Etiòpia que va durar fins el 1988 i que va sagnar l'economia del país. Vegeu Tercera guerra etíop-somali.

En la guerra fronterera entre Somàlia i Etiòpia, els etíops havien ocupat Ballanbale i Goldogob, entre la frontera i la ciutat de Galkayo, capital regional de Mudug, on Yusuf havia nascut i que les considerava com les primeres àrees alliberades, però els etíops van declarar que serien incorporades a Etiòpia i Yusuf va preparar l'abandonament de l'aliança etíop.

El 1985 Yusuf fou detingut pels etíops junt amb sis lloctinents, i empresonat, i el control del moviment va passar al sector més favorable als etíops. Va romandre detingut per algun temps a Etiòpia, però progressivament Menguistu va augmentar els seus problemes i va minvar el suport al FDSS que el 1990 quasi no existia

El 1986 Barre fou rellegit president. El 1987 Ali Samatar va assumir el càrrec de primer ministre i Hadji Muhammad el de secretari adjunt del PSRS. La pau amb Etiòpia de 1988 va suposar la fi del suport etíop als Issaq, que formaven el Moviment Nacional Somali i combatien al nord del país pel restabliment de la independència del Somaliland antigament britànic, regió en la que eren el clan dominant. Mancats del suport etíop les forces regulars somalis van recuperar la zona d'Hargeisa-Burao-Berbera, provocant l'èxode de 300.000 Issaq vers Etiòpia, però quedant desorganitzada la distribució d'ajut als 800.000 etíops refugiats a Somàlia. La manca d'aliments va provocar disturbis ja el 1988 que van haver de ser reprimits per la policia lleial a Barre.

El 1989 el Ministre de defensa, general Aden Abdullahi Nur àlies Gabiyow, fou destituït i poc després arrestat. Els militars del clan Ogadeni, al que pertanyia Nur, es van revoltar i van crear el Moviment Patriòtic Somali, al sud del país. En resposta els militars del sub clan Marehan dels Darod, lleials al president, van formar un altre grup anomenat Exercit Nacional Somali o Front Nacional Somali (FNS), en el centre del país, on d'altra banda operava un tercer grup anomenat Congres de la Somàlia Unificada (dominat pel clan Hawiyya o Hawiye. El MNS va recuperar el 1990 tot el nord del país menys les grans ciutats. El 3 de setembre de 1990 Barre va nomenar Ministre d'Interior i segon viceprimer ministre (en el govern de Muhammad Hawadle Madar) a Abdiqassim Salad Hassan amb l'encàrrec de restaurar el multipartidisme, però l'operació era poc creïble doncs Salad havia ocupat molts càrrecs dins el règim (el 1973 Siad Barre va nomenar a Salad ministre d'Indústria i Comerç, el 1977 fou ministre d'Informació i més tard ministre de Joventut i Esports, Educació, Treball i Serveis Socials, Obres Públiques i Vivenda, Ministre d'Estat adjunt al president i el 1989 ministre de comerç). El 21 de gener de 1991, a punt de caure el regim, fou nomenat primer ministre Umar Arteh Ghalib, un conciliador, amb l'esperança de negociar, i del qual Salad apareixia com el nombre dos. El 27 de gener de 1991, Barre, que només tenia el suport del clan Marehan, va fugir del país cap a Kenya quant ja el CSU (Congrés de la Somàlia Unificada) era a les portes del palau presidencial. El CSU, dirigit per l'empresari hoteler Ali Mahdi Muhammad, va formar govern amb Mahdi autoproclamat president, però no fou acceptat per altres líders, reprenent-se la guerra civil. Salad, que apareixia com l'home fort al final del règim per intentar el retorn a la democràcia, es va retirar a la vida privada i encara que no fou perseguit, quant va poder es va exiliar a Egipte.

El 1991, caigut Menguistu, Yusuf fou alliberat, i amb el suport de les noves autoritats etíops, va reassolir sense problemes la direcció de l'organització (tot i que el president fou el general Musa, aquest fou de fet un president honorari), va reorganitzar el moviment i va mobilitzar milicians majertins amb els que va tornar a ocupar zones de Mudug el mateix 1991 i va reclamar participació en el govern nacional de Mogadiscio. El MPS, el FDSS i el CSU van acordar finalment una declaració sobre un govern central interclans, amb economia de mercat i llibertats democràtiques. Però les faccions no van tardar en enfrontar-se a partir del març.

Yusuf es va aliar als ogadenis del Moviment Patriòtic Somali dirigit pel coronel Ahmad Umar Jess, que dominava Kishimayo. Però una organització dels Marehan i els Harti anomenada Front Nacional Somali (FNS) va començar a operar al sud del país dirigida pel gendre de Barre, Muhammad Siad Hersi, àlies Morgan conegut pel carnisser d'Hargeisa. Al MPS van esclatar dissensions quant Jess va entrar en aliança amb el CSU, i el general ogadeni Aden Abdullahi Nur àlies Gabiyow, ex ministre de Defensa de Barre i destituït per aquest, es va separar i es va aliar a Morgan. Així el CSU, el FDSS i la meitat del MPS van retornar a una aliança, mentre per altra costat l'altra meitat del MPS i el FNS formaven un altre aliança. Per la seva banda el MNS dominat pels Issaq va proclamar la independència del Somaliland el 18 de maig de 1991 sota la direcció d' Abdurrahman Ahmad Ali, àlies Tur. Imatges televisives van ensenyar com una bandera amb els colors del grup, taronja, blanc i verd vertical era hissada a Berbera. En una data indeterminada del 1991, el sub clan Majertin dels Darod del nord-est del país van proclamar també la república de Majertin embrio del que després fou la República de Puntland a part de la província de Bari. El FDSS controlava la regió de Galguduud (entre Mudug i Mogadiscio), i les regions de Nugal i part de Bari.

Poc després el CSU es va dividir en dos faccions, la lleial a Mahdi, i la del sub clan Habr Gedir, dirigida per Muhammad Fara Hassan, àlies Aydid, un altre ex general de l'exèrcit. Aydid volia la presidència i es va aliar a la facció del MPS de Jess. També va obtenir el suport de l'ex ministre de Barre, Salad, que vivia exiliat a El Caire

Les lluites van provocar una epidèmia de fam que va provocar una intervenció internacional que fou finalment desastrosa. Es va establir una treva a Mogadiscio el desembre de 1992 i es forces internacionals van entrar a la capital destruïda.

L'operació "Retornar l' esperanza", aprovada pel consell de seguretat de L'ONU i formada per una força Operativa unificada (UNITAF) de 37.000 soldats encapçalada pels Estats Units, va patir unes baixes amb enfrontaments amb Aydid, i els 28.000 cascos blaus (ONUSOM II) que els van substituir (maig del 1993) tampoc van poder fer res per l'oposició del general, que fou perseguit pels soldats de l'ONU sense èxit. Molts soldats estrangers i milicians locals van morir el 1993. El FDSS i el CSU de Mahdi es van aliar amb el MPS de Nur Gabiyow, el FNS de Morgan i altres vuit organitzacions menors i van formar la Aliança de Salvació de Somàlia (ASS) a un districte de Muqdisho controlat per Mahdi. Aydid va respondre formant l'Aliança Nacional Somali (ANS) amb grups menors. Finalment les forces americanes sota el paraigües de l'ONU van abandonar Somàlia el març de 1994 sense haver pogut capturar a Aydid, i la resta de contingents es va retirar igualment en els següents mesos; els darrers foren els pakistanesos el març de 1995. Aydid es va proclamar president però no dominava tampoc la situació. Totes les conferencies de pau intentades en aquestos anys van fracassar. El 1996 el lloctinent d'Aydid, Osman Hasan Ali àlies Ato es va revoltar, i en el combat Aydid va quedar ferit, i va morir l'agost; el va succeir el seu fill Hussayn Muhammad Farah, àlies Aydid junior.

El 3 de gener de 1997 es va reunir una conferencia a Sodere (Etiòpia) amb 27 partits i faccions i van formar el Consell de Salvació Nacional (CSN) amb 41 membres i una presidència rotaria de cinc dels caps principals (Yusuf del FDSS, Mahdi del CSU-ASS, Ato del CSU-ANS, Gabiyow del MPS, i Abdulkadir Muhammad Aden, àlies Zoppo, pel Moviment Democràtic Somali MDS, que representava als clans Digil i i Rahanweyn, majoritaris al sud-oest de Somàlia). L'ANS en fou exclosa. Tot i així l'experiència no va reeixir.

El FDSS va patir una escissió i se'n va separar el 1997 Muhammad Jibril Musse que va formar l'Unió Democràtica Popular Somali.

Yusuf, el líder del FDSS, es va decantar per la regionalització i va establir l'estat de Puntland quasi al mateix temps que s'establia oficialment la regió de Benadir o Benaadir. A Puntland el va seguir el Jubaland (setembre de 1998) i Bay i Bokol (desembre de 1998). A Hiran també es van fer passes en aquest sentit. Des llavors Puntland, Jubaland i Bay-Bokol van boicotejar la conferencia nacional de pau de Somàlia que s'estava fent a Djibouti (inicia el 2 de maig del 2000 sota auspicis de la Lliga Àrab, la OUA la IGAD i el govern de Djibouti. La Conferencia va nomenar el 13 d'agost del 2000 una Assemblea Nacional de Transició (ANT) de 245 membres. L'ANT va elegir president de l'organisme a Abdullahi Derow Isaaq, del clan Digil-Mirifleh, amb caràcter temporal i el 26 d'agost de 2000, un membre del clan Hawiyya, Abdiqassim Salad Hassan, un dels organitzadors de la Conferencia de Djibouti, ex ministre amb Barre, partidari d'Aydid quant es va trencar el CSU, fou elegit president en tercera votació en front d'Abdullahi Ahmad Adow (ex ministre de finances) per un període de tres anys. De moment no es va instal·lar a Mogadiscio on els caps del clan, de fet, no col·laboraven amb el nou president. Va visitar temporalment Mogadiscio (on cent mil persones van anar a escoltar-lo a un estadi) i Baidoa. El 8 d'octubre va nomenar primer ministre a Ali Khalif Galhaid, un home de negocis del clan Darod i ex ministre amb Barre i es va formar Govern Nacional de Transició (GNT) i abans d'una setmana entraven els dos a Mogadiscio triomfalment escoltats per les milícies que donaven suport al procés. De fet va romandre confinat a Mogadiscio tot el seu mandat de tres anys.

Puntland i Bay i Bakool no el va reconèixer acusant-lo de representar al vell regim i de ser centralista; Jubaland era teatre de lluites entre Morgan i l' Aliança de la Vall del Juba i la segona li va donar suport, però no Morgan (ara vicepresident i home fort del MPS, presidit per Gabiyow). Aydid, i altres menors tampoc el va reconèixer i el 26 de març de 2001 van formar un contragovern a Baidoa (capital de la província de Bay a Bay-Bokol) conegut per Consell de Reconciliació i Restauració de Somàlia (CRRS), sota els auspicis de la guerrilla proetíop de l' Exèrcit de Resistència Rahanweyn (ERR), dirigit pel coronel Hassan Muhammad Nur, àlies Shartigadud, que dominava la ciutat. EL CRRS tenia una presidència rotatòria de cinc membres: Aydid, Gabiyow, el senyor de la guerra del nord de Mogadiscio Hilowle Iman Umar, el coronel Hassan Muhammad Nur, alies Shartigadud, per l'ERR i Abdullahi Shaykh Ismail pel Moviment Nacional Somali del Sud (MNSS). Ali Ato i altres caps es van adherir a aquest govern, fins i tot el general Morgan.

Mentre el poder de Yusuf de Puntland augmentava al sortir triomfant d'una guerra civil i d'haver conquerit alguns districtes fronteres amb Somaliland, el del president del GNT, Salad, no passava de la capital.

El milicians d'Aydid i els del GNT es van enfrontar a Muqdisho el maig del 2001. Morgan va llançar una ofensiva l'agost i per unes hores va reconquerir Kishimayu, fins que l'AVJ (lleial a l' ANT i al seu govern GNT) la va recuperar. El GNT va acusar a Etiòpia de donar suport a Morgan i al CRRS. El primer ministre Galhaid fou destituït el 28 d'octubre de 2001 en una moció de censura i el 12 de novembre Salad va nomenar a Hassan Abshir Farah, un dirigent de Puntland que havia trencat amb Yusuf quant aquest no va donar suport al procés de pau d'Arta (Djibouti).

El 24 de desembre de 2001 Farah va signar un acord amb Ali Ato alguns altres caps de faccions i el 15 d'octubre de 2002 es va obrir una segona conferencia de pau a Eldoret a Kenya (Conferencia Nacional de Reconciliació Somali, CNRS) auspiciada per l'IGAD i el govern de Kenya que aquesta vegada va deixar l'opció centralista i va optar per afavorir el federalisme, el que li va fer guanyar suports. Es va convocar una nova conferencia nacional de reconciliació (CNRS) a la que Yusuf de Puntland i altres forces oposades van decidir participar al rebre assegurances d'un plantejament federalista. El juliol del 2003 els delegats van decidir establir un nou Parlament de 351 membres en substitució de l'anterior, que acabava el 31 d'agost del 2003. La declaració d'intencions de la CNR es pronunciava pel federalisme el que va satisfer principalment a Puntland i Somàlia del sud-oest (estat autònom successor el 2002 de l'administració regional de Bay-Bokol). El primer ministre del GNT Hassan Abshir Farah (antic lloctinent de Yusuf expulsat), el president de l'ANT Abdullahi Derow Isaaq, Yusuf de Puntland i 19 caps més (entre ells Aydid, Gabiyow, Morgan, Nur Shartigadud i Ali Ato), van signar l'acord el 27 d'octubre del 2003.

El 2003, abans d'acabar el seu mandat Salad es va enfrontar a Abshir Farah i Derow Isaaq als que va acusar de fer un gir antiislàmic i els va destituir i va anunciar una prorroga del GNT i l'ANT més enllà del període establert (que acabava l'agost del 2003), fins que es pogueren celebrar eleccions. La maniobra no va obtenir suport i els destituïts van romandre als seus llocs que més tard va abandonar Farah el 8 de desembre i el va substituir Muhammad Abdi Yusuf. La maniobra de Salad fou denunciada com anticonstitucional. Salad no va donar suport a la nova conferencia d'Eldoret a Kenya, i això va incrementar el seu aïllament polític. El 2003 Abdinur Ahmed Darman del Partit de la República de Somàlia Unida es va fer amb el poder a una part de Mogadiscio i el juliol es va proclamar president oposat a Salad. El 29 de gener de 2004, es va signar a Nairobi el document aprovat per la CNRS per la qual el nombre de diputats es rebaixava a 275 (61 per cada gran clan: Darod, Hawiyya, Issaq i Rahanweyn, i 31 pels clans menors). El Parlament seria l'Assemblea Federal de Transició (AFT) amb un mandat de 5 anys i elegiria al president.

La primavera del 2004 Morgan va trencar amb la CNRS i intentava reconquerir Kishimayu dominada per l' Aliança de la Vall del Juba. Yusuf per la seva banda es postulava com a president i rebia el suport d'Etiòpia i Uganda. L'AFT es va obrir a Nairobi el 2 de setembre del 2004 sota direcció d'Hersi Bulhan Farah, que als pocs dies va deixar la direcció a l'empresari Sharif Hassan Sheikh Aden. A la votació del 10 d'octubre es van presentar 26 candidats entre ells Salad (president del GNT, que mancat de suports fou eliminat a la primera votació), un germanastre de Barre, antics dirigents politics i caps militars. En tercera votació Yusuf fou elegit sobre l'ex ambaixador als Estats Units i financer Abdullahi Ahmad Adow. El 14 d'octubre, havent ja deixat la presidència de Puntland (la vacant fou coberta pel vicepresident Abdi Hashi, fins que el 8 de gener del 2005 fou elegit president Mohammud Musse Hersi, àlies Adde) va prendre possessió del càrrec amb un mandat fins el 2009. Aydid i Morgan no el van reconèixer .

El 29 d'octubre del 2004 es van reprendre els combats entre Puntland i Somaliland per la ciutat de Las Anod. Mentre el president Yusuf negociava el nomenament d'un primer ministre decidint-se finalment el 3 de novembre del 2004 per Ali Muhammad Ghedi, del clan Hawiyya, clan que dominava Muqdisho i li feia falta per establir-se a la capital, però que era enemic d'Aydid. El primer ministre va formar un govern de 78 membres que no va obtenir el suport parlamentari; el 7 de gener de 2005 Ghedi va nomenar un altre govern de 94 membres que finalment va obtenir la confiança del Parlament. Aydid era nomenat viceprimer ministre i ministre de l'interior; Ali Ato era ministre d'obres publiques, i Muhammad Qanyare Afrah (el tercer candidat més votat a les elecció del 10 d'octubre del 2004) ministre de seguretat.

La major part dels senyors de la guerra de Mogadiscio van formar la l'Aliança per la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme (ARPCT), amb suport americà, que es va enfrontar a les Corts Islàmiques que havien sorgit en diverses parts del país per imposar la xara i un estricte orde moral. El 5 de juny del 2006 la Unió de Corts Islàmiques, el conjunt de les diverses corts, va prendre el poder sota la direcció del Sheikh Sharif Ahmed i el 24 de juny del 2006 es va establir un govern dirigit per les Corts Islàmiques Supremes de Somàlia (successor de la Unió de Corts Islàmiques) dirigit per Sharif Ahmed. Jowhar, darrer reducte de l'ARPCT es va rendir amb poca resistència i les forces del grup van fugir a Etiòpia. Aquest estat va donar suport llavors al govern de transició i va dir que protegiria la seva seu a Baidoa. La Unió de Corts Islàmiques va dominar aviat, per mig de negociacions amb els clans més que per les armes, la part central i sud de Somàlia. El 25 de setembre del 2006 les Corts van entrar a Kishmayo, el darrer reducte del govern de transició.

El dia 9 d'octubre les forces etíops entraven a Somàlia i ocupaven una població. El mateix dia el govern somali de les Corts va declarar la guerra a Etiòpia. Unes converses iniciades entre les Corts i el Govern de transició es van trencar el 1 de novembre. El 21 de desembre del 2006 els etíops van passar a l'ofensiva; l'aviació etíop va atacar posicions de les Corts properes a Baidoa i a l'aeroport de Mogadiscio (ara Aeroport Internacional Aden Adde). Els etíops van imposar la seva superioritat i van entrar a Mogadiscio el 28 de desembre del 2006, d'eon havien sortir poc abans els combatents de les Corts. El govern de transició, que es va traslladar a la ciutat va fer front als atacs aïllats dels islamistes en els següents mesos. Al sud les Corts van evacuar també Kishmayo cap a Ras Yamboni a la frontera amb Kenya, que fou atacada pels etíops el gener i conquerida el dia 9.

Durant el 2007 i el 2008 es van crear nous grups islamistes que van assolir el control de la major part del centre i sud de Somàlia, excloses Mogadiscio (fina a Afgooye a 30 km al nord-oest) i Baidoa.

[edita] Vegeu també

Estats de l'Àfrica
	Àfrica del Nord : Algèria · Egipte · Líbia · Marroc · Mauritània · Sudan · Tunísia · Dependències: Açores · Canàries · Ceuta · Melilla · Madeira · Sàhara Occidental
	Àfrica Occidental : Benín · Burkina Faso · Camerun · Cap Verd · Costa d'Ivori · Gabon · Gàmbia · Ghana · Guinea · Guinea Bissau · Guinea Equatorial · Libèria · Mali · Níger · Nigèria · República del Congo · São Tomé i Príncipe · Senegal · Sierra Leone · Togo
	Àfrica Central : Burundi · República Centreafricana · República Democràtica del Congo · Rwanda · Txad
	Àfrica Oriental : Djibouti · Eritrea · Etiòpia · Kenya · Seychelles · Somàlia · Tanzània · Uganda · Dependències: Territori Britànic de l'Oceà Índic
	Àfrica Austral : Angola · Botswana · Comores · Lesotho · Madagascar · Malawi · Maurici · Moçambic · Namíbia · Sud-àfrica · Swazilàndia · Zàmbia · Zimbabue ·Dependències: Mayotte · Reunió · Santa Helena
Nota:	Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent a criteris diferents.

Lliga Àrab
Algèria \| Aràbia Saudita \| Bahrain \| Comores \| Djibouti \| Egipte \| Emirats Àrabs Units \| Iemen \| Iraq \| Jordània \| Kuwait \| Líban \| Líbia \| Marroc \| Mauritània \| Oman \| Palestina \| Qatar \| Síria \| Somàlia \| Sudan \| Tunísia