Comores

De Viquipèdia


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: Unité - Justice - Progrès
(Unitat, Justícia, Progrés)

Idiomes oficials Shikomor, àrab i francès

Capital Moroni
11° 41′ S, 43° 16′ ECoordenades: 11° 41′ S, 43° 16′ E

Ciutat més gran Moroni

Govern

President

República federal
Ahmed Abdallah Mohamed Sambi

Superfície
- Total
- Aigua (%) 2.170 km² (167)
negligible

Població
- Estimació 2002
- Cens
- Densitat 596.202 (158)
-
275 hab/km² (23)

Moneda Franc de les Comores (KMF)

Fus horari
- Estiu (DST) (UTC+3)
(UTC+3)

Independència
Declarada
Reconeguda de França
1975
1975

Himne nacional

Udzima wa ya Masiwa

Domini internet

.km

Codi telefònic +269

Gentilici Comorià, comoriana

Comores

Les Comores són un estat insular africà situat a l'extrem septentrional del canal de Moçambic, a l'oceà Índic, entre el nord de Madagascar i el nord de Moçambic. El país consisteix en tres illes volcàniques: Grande Comore o Ngazidja, Mohéli o Mwali, i Anjouan o Nzwani, mentre que l'altra illa de l'arxipèlag, Mayotte, continua depenent de França tot i que és reclamada pel govern de les Comores. La capital és Moroni.

Les Comores van ser una colònia francesa (des de 1841), obteniren la independència l'any 1978 i esdeveniren una república islàmica federal fins l'any 2002. L'illa de Mayotte, la més meridional de l'arxipèlag, es va estimar més continuar sota govern francès.

[edita] Economia

És un dels països més pobres del món, amb una economia centrada en el sector primari i una taxa d'atur de més del 14%. La baixa qualificació de la població, els pocs recursos naturals comparats amb altres països de la regió i un transport deficient dificulten la creació d'indústries i empreses de serveis.

El govern té dificultats per mantenir els preus estables i periòdicament hi ha crisis alimentàries, malgrat el turisme creixent que aporta divises. Forma part de diverses organitzacions de la Comunitat Econòmica Africana.

[edita] Geografia econòmica

Amb el 95% de la població activa ocupada en les tasques agrícoles i una gran densitat de població, unida a una alta tassa de creixement demogràfic, (4%) en el període 1986-1991, la emigració dels països veïns constitueix l’única sortida per assolir un bon percentatge de la població activa. El factor fonamental de l’endarreriment i estancament econòmic el constitueixen tant el sistema de propietat de la terra com les rígides estructures socials, ancorades en un immobilisme derivat d’una tradicional concepció islàmic.

Les exportacions de productes agrícoles (vainilla, clau i ilangilang principalment) només cobreixen un 46 % de les importacions. A més, un problema afegit portat per l’especulació amb els preus dels aliments que ha causat un fort augment d’aquests. Amb un deute extern que suposa el 62 % del PNB, el govern a sabut, malgrat tot, atreure una sèrie d’ajudes, fonamentalment per part dels països àrabs, la República Sud-africana i França, el que pot suposar un inici d’aixecament a mig termini.

[edita] Història

Probablement foren els àrabs els primers pobladors d’aquestes illes que ja es coneixien en el segle II. Malgrat que en el segle XVI havien estat visitades pels portuguesos, foren els francesos els que si establiren de forma permanent. Mayotte passà a ser colònia de França el 1843. El 25 de juliol de 1912 les altres illes, que fins llavors constituïen un protectorat, també foren declarades colònies. De del 1914 fins el 1946 depengueren de Madagascar; el 9 de maig de 1946 adquiriren autonomia administrativa; l’11 de desembre de 1958, aprovada la nova Constitució francesa, optaren per convertir-se en territori d’ultramar, i del 22 de desembre de 1961 al 22 de desembre de 1974 gaudiren d’una plena autonomia interna.

En aquesta data un referèndum popular es pronuncià per la independència total, decisió que adoptà oficialment la Cambra de Diputats del país el 6 de juliol de 1975, anomenant president en Ahmed Abdallah. Però aquest fou enderrocat el 4 d’agost, en un cop d’estat pro francès. Dos dies desprès, es creà el Consell Revolucionari Nacional, que assumí provisionalment els poders, els quals, posteriorment, foren transferits al Consell Executiu Nacional, presidit pel príncep Said Muhammad Jafar. El 2 de gener de 1976, Alí Soilih assumí la presidència, en la que i romangué fins el mes de maig de 1978, data en que fou substituït per un directori militar. L’1 d’octubre s’aprovà una nova Constitució de tipus federal i el 22 del mateix mes l’expresident Ahmed Abdallah fou elegit novament president amb amples poders. El 1979 l’Assemblea Federal establí un règim de partit únic i el 1982 el president Abdallah dissolgué el Consell de Ministres i l’Assemblea. El 30 de novembre de 1984, Ahmed Abdallah fou reelegit president per un nou període de sis anys. El 3 de març de 1985, forces lleials al president pogueren reprimir un temptativa de cop d’Estat.

Les eleccions legislatives de març de 1987 demostraren una vegada més l’absència de llibertats democràtiques a l’arxipèlag. L’únic partit legal, Unió per el Progrés de les Comores (UPC), assolí la totalitat dels 42 escons de l’Assemblea Federal de Comores. Malgrat tot, el poder polític del president Ahmad Abdallah depenia cada cop més, de la seva guàrdia personal, dirigida pel mercenari d’origen francès <<comandant>> Bob Denard, el qual venia desenvolupant un paper fonamental en els afers d’Estat des del moment de la independència de les illes Comores, el 1975. De fet, l’arxipèlag s’havia transformat en un protectorat de la República Sud-africana, país que finançava la permanència de la guàrdia presidencial a canvi de la utilització de llurs infraestructures (port i aeroport), tant en favor de les línies aèries sud-africanes com per proporcionar ajuda militar a la guerrilla moçambiquesa del RENAMO.

Encara què, França tenia cada vegada menys influència en les Comores, degut a la protecció concedida a l’illa de Mayotte (declarada col•lectivitat territorial sora sobirania francesa), continuà sent la principal font d’ajuda exterior de l’arxipèlag. Encara què, l’econòmia de Comores es veié seriosament afectada per la caiguda de llurs principals exportacions (vainilla, clau i d’altres especies tropicals) en una conjuntura desfavorable del comerç internacional de productes agrícoles tropicals. El novembre de 1989 el president Abdallah fou assassinat per la seva guàrdia presidencial en un confós cop militar atribuït al mercenari Bob Denard, poc temps desprès del referèndum, celebrat el 4 d’aquell mateix mes, mercès al qual s’havia aprovat una esmena constitucional que li hagués permès un nou manament de sis anys, una vegada finalitzats els dos anteriors el 1990. Amb això acabava, tràgicament, el llarg període en la presidència del líder independentista Ahmed Abdallah.

Assumí la direcció de l’Estat de manera interina Said Mohamed Djohar, president de la Cort Suprema, mentre la guàrdia presidencial dirigida per Bob Denard controlava realment les illes. Però tant mateix, tant Sud-àfrica –principal suport de Bob Denard- com França denunciaren la presa de poder per part dels mercenaris i, desprès de complexes negociacions, assoliren que Denard acceptes retirar-se a Sud-àfrica junt amb llurs seguidors. Al mateix temps, un destacaments de paracaigudistes francesos, procedents de l’illa de Mayotte, assegurava l’ordre públic a Moroni, prenent el relleu a varis vaixells de guerra francesos que havien romàs enfront del port de la capital per a pressionar el nou regim mercenari. El nou president interí anuncià una amnistia de tots el presoners polítics i pactà amb la oposició la celebració d’eleccions presidencials el gener del 1990, a les que deurien seguir eleccions legislatives multi partidistes per democratitzar l’Assemblea Federal.

Les primeres eleccions democràtiques a la presidència de la República tingueren lloc el 4 de març d’aquest any, desprès de ser endarrerides en dues ocasions, però cap dels vuit candidats assolí la majoria, pel que s’efectuà una segona volta l’11 de març, amb dos candidats: el president interí Said Mohamed Djohar (com a líder d’una ampla coalició que incloïa a algun dels candidats descartats en la primera volta) i Mohamed Taki Abdulkarim, ex portantveu de l’Assemblea Nacional, que havia retornat de l’exili per dirigir la Unió Nacional per la Democràcia de les Comores (UNCD). Els resultats dels comicis donar guanyador en Djohar, amb el 55 % dels vots, el qual nombrà un govern de coalició amb la incorporació d’alguns dels candidats que havien recolzat la seva elecció, com el príncep Said Alí Kemal (líder del Partit Unitat i Fraternitat de les illes Chuma ), el qual es transformava de fet en la segona personalitat política del país.

[edita] Problemes polítics

Amb la celebració d’aquestes primeres eleccions presidencials no es resolgueren, tant mateix, els problemes interns de les Comores, ja que el president Djohar no semblava gaudir del prestigi suficient com per assegurar ni la reconciliació nacional ni el lideratge del fins llavors partit del país, la Unió per el Progrés de les Comores. A més, els partidaris de Mohamed Taki seguiren protagonitzant incidents als que el Govern va tenir de fer-hi front els amb l’ajuda de les Forces Armades. Els fets més greus ocorrien a mitjans d’agost quan un grup de revoltats intentà atacar les instal•lacions que posseïen en l’illa de Njazidja (Gran Comore) varis residents francesos, amb el fi declarat de forçar la retirada dels paracaigudistes d’aquesta nacionalitat que encara assegurava l’ordre a l’arxipèlag. Malgrat que el president acusà una volta més al líder de la oposició d’estar darrera d’aquestes accions, l’origen del que semblava un intent de cop d’Estat era més complex, com ho demostraren les múltiples detencions que es practicaren duran les setmanes posteriors i que incloïen al propi ministre de l’Interior, Ibrahim Halidi.

La situació política continuà confusa el 1991, amb un nou intent de derrocar a Djohar, en el mes d’agost, aquesta vegada mitjançant una decisió del Tribunal Suprem que el declarava deposat del càrrec, però pogué mantenir-se en el poder mercès el recolzament de les Forces Armades, dirigides per paracaigudistes francesos. El novembre, 22 partits polítics formaren un pacte nacional i, a finals d’any, es formà un Govern d’unió nacional coordinat per Mohamed Taki, que fou destituït el juliol següent. El juny de 1992 fou aprovada una nova Constitució i, el novembre, es celebraren eleccions per l’Assemblea Federal.

A principis de 1993 fou anomenat primer ministre Ibrahim Halidi, que el maig fou substituït per Sahid Alí Muhamed. No obstant, el juny, el president Djohar dissolgué l’Assemblea i designà com a nou primer ministre en Ahmed Ben Cheick. Desprès de les eleccions de desembre de 1993 accedí al càrrec de primer ministre Mohamed Abdou Madi. El mercenari francès Bob Denard, que havia estat jutjat a París el febrer de 1993 pels tribunals francesos acusat de donar mort a l’expresident Abdallah i aparentment vivia retirat en les Landes, protagonitzà el setembre de 1995 el seu quart cop d’Estat: un grapat d’homes ocupà la capital i feu presoner al president Djohar, però dies desprès una força de intervenció francesa avortà l’intent.

[edita] Llengües

Les llengües oficials de les Comores són l'Àrab estàndard i el Francès. El SIL International ha llistat un total de 7 llengües a les Comores: ^[1]

Àrab estàndard, a totes les illes.
Comorès: 228.896 parlants, sobretot a la illa Anjouan. També es parla a Madagascar, Mayotte i Reunió. És semblant al Swahili.
Comorès, Mwali: 27.198 parlants a la illa de Moheli.
Comorès, Ndzwani: 264.324 parlants a la illa d'Anjouan.
Comorès, Ngazidja: es parla a l'illa Grande Comore.
Francès: 1700 persones que la tenen com a llengua materna.
Malgaix: 700 parlants a les Comores.

[edita] Referències

↑ Llengües de les Comores llistades pel SIL International[1]

Apèndix A-Z pags. 323 a 326 de l’enciclopèdia Espasa.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Comores

Estats de l'Àfrica
	Àfrica del Nord : Algèria · Egipte · Líbia · Marroc · Mauritània · Sudan · Tunísia · Dependències: Açores · Canàries · Ceuta · Melilla · Madeira · Sàhara Occidental
	Àfrica Occidental : Benín · Burkina Faso · Camerun · Cap Verd · Costa d'Ivori · Gabon · Gàmbia · Ghana · Guinea · Guinea Bissau · Guinea Equatorial · Libèria · Mali · Níger · Nigèria · República del Congo · São Tomé i Príncipe · Senegal · Sierra Leone · Togo
	Àfrica Central : Burundi · República Centreafricana · República Democràtica del Congo · Rwanda · Txad
	Àfrica Oriental : Djibouti · Eritrea · Etiòpia · Kenya · Seychelles · Somàlia · Tanzània · Uganda · Dependències: Territori Britànic de l'Oceà Índic
	Àfrica Austral : Angola · Botswana · Comores · Lesotho · Madagascar · Malawi · Maurici · Moçambic · Namíbia · Sud-àfrica · Swazilàndia · Zàmbia · Zimbabue ·Dependències: Mayotte · Reunió · Santa Helena
Nota:	Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent a criteris diferents.

Lliga Àrab
Algèria \| Aràbia Saudita \| Bahrain \| Comores \| Djibouti \| Egipte \| Emirats Àrabs Units \| Iemen \| Iraq \| Jordània \| Kuwait \| Líban \| Líbia \| Marroc \| Mauritània \| Oman \| Palestina \| Qatar \| Síria \| Somàlia \| Sudan \| Tunísia