Benín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
République du Bénin
Bandera Escut
Lema nacionalFraternité, Justice, Travail (Fraternitat, Justícia, Treball)'
HimneL'Aube Nouvelle
Capital Porto-Novo[nb 1]
06° 28′ N, 02° 36′ E / 6.467°N,2.600°E / 6.467; 2.600Coord.: 06° 28′ N, 02° 36′ E / 6.467°N,2.600°E / 6.467; 2.600
Major ciutat Cotonou
Idiomes oficials Francès
Gentilici Beninès, beninesa
Govern República
  President
Primer ministre
Yayi Boni
Pascal Koupaki
Independència
 
 
de França
1 d'agost del 1960 
Superfície
 -  Total 112,620 km2 
 -  Aigua (%) 1,8%
Població
 -  Est. jul. 2010 9.056.010  (90è)[nb 2]
 -  Cens 
 -  Densitat 60 /km2 (102è)
Moneda Franc CFA de l'Àfrica Occidental (XOF)
Fus horari (UTC+1)
 -  Estiu (DST)  (UTC+1)
Domini internet .bj 
Codi telefònic 229
  1. La seu del govern és a Cotonou
  2. Dades del World Factbook


La República de Benín és un estat de l'Àfrica Occidental, situat entre Nigèria a l'est, Togo a l'oest, Burkina Faso i el Níger al nord i el golf de Guinea al sud. La capital administrativa és Porto-Novo, però la ciutat més poblada és Cotonou.

Antiga colònia francesa amb el nom de Dahomey (per un antic regne local), va obtenir la independència l'1 d'agost de 1960, com a República de Dahomey. L'any 1975 prengué el nom actual de República de Benín, que prové del golf de Benín, on es troba el país. De 1975 a 1990 la forma de govern fou la república popular.

Història[modifica | modifica el codi]

Benín i els seus bronzes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bronzes de Benín

D'ençà que els exploradors portuguesos descobriren el 1485, l'antic, poderós i sanguinari Regne de Benín, el seu art ha omplert d'admiració tota Europa i els seus bronzes han romàs molt de temps l'únic document històric vàlid per fer-nos recular de diversos segles en l'art africà occidental.

En el segle XIII un rei diví fundà la ciutat de Ife, capital religiosa dels ioruba. Un dels set néts d'aquest rei s'establí anys més tard en l'àrea de poblament del grup ètnic dels edos i fundà el Regne de Benín, edificant-ne la capital i proclamant-se'n primer sobirà. El seu successor edificà a redós de la ciutat una muralla fortificada i introduí l'art del bronze mitjançant un mestre fonedor que havia fet venir d'Ife. A final del segle XV arribà a Benín un grup de portuguesos que féu conèixer als europeus, amb magnífiques descripcions, l'existència i característiques d'aquell reialme. Al segle XVII, nous exploradors francesos i holandesos visitaren el país i repetiren les descripcions, destacant la seva grandiositat i bellesa.

A la fi del segle XIX, Benín fou redescobert pels anglesos, interessats a saber si eren veritat les pràctiques sagnants que es contaven de llurs habitants. El cònsol general anglès s'aventurà a visitar el país i fou assassinat. Això motivà una expedició de càstig per part del Regne Unit, en el curs de la qual la població fou aniquilada i s'emportaren a Europa més de dues mil peces de bronze, totes del millor art africà occidental. El seu estudi contribueix al total coneixement no solament de l'època en què les obres foren fetes, sinó de la sensibilitat de l'ànima negra.

El més important de l'art de Benín són els bronzes. El seu treball requereix una tècnica que els beninesos dominaren a la perfecció. L'aliatge del metall emprat era compost de 84% de coure, 2'5% d'estany i 8% de plom. Aquest preparat, emmotllaven en argila la figura que volien realitzar i la recobrien amb una lleugera capa de pols de maó i guix, que feia més fàcil la posterior extracció del motllo. Sobre aquesta figura d'argila posaven una capa de cera d'espessor variable que constituïa el vertader buit en cera de la figura a representar. Recoberta la capa de cera amb una altra d'argila, s'hi buidava el bronze fos per un forat del fang exterior i al seu contacte la cera es liquava, al mateix temps que el bronze ocupava el seu lloc i a poc a poc es refredava. Al trencar el motllo exterior i interior de fang, restava solament la figura de bronze, tosca i imperfecta encara. L'acabat consistia a cisellar-la, llimar-la i embotir-la per donar-li la forma definitiva segons el gust de l'artista. Aquesta tècnica emprada pels de Benín en la fosa del bronze rep el nom de "cera perduda". Amb aquesta s'han tornat d'incomparable perfecció. Destaquen, entre aquestes, el grup de caps commemoratius, de fins trets negroides i d'accentuada sensibilitat, i els simples grups escultòrics, composts, en llur major part, de cavall i cavaller.

Més avant en el temps hi ha els caps amb collaret que, a manera de tapaboca, cobreix de les espatlles a la boca, tapant així la forma del coll i la part inferior de la cara. Altres manifestacions d'aquest art són els bronzes en figura d'animals. Entre aqyests es reprodueixen lleopards i lleons, de fines línies i decoració superficial, però l'animal que realment destaca és el gall, representat en actitud estàtica, gros de cos, cames curtes i coll ample. Resten, finalment, les plaques de bronze amb relleus, que algú ha cregut que cobrien les parets del palau reial i dels principescos de la capital. S'hi representen personatges de la cort en grups asimètrics de front i de perfil, però sempre de manera que la massa doni una impressió estàtica.

El volum de les figures en relleu correspon a la importància social del personatge representat. En algunes d'aquestes plaques apareixen grups d'estrangers, portuguesos, holandesos, vestits a l'europea, amb pantalons, jaqueta i barret. Per aquests detalls podem saber amb exactitud a quina època pertanyen. Completa la llista dels objectes de bronze un sensfí de figuretes d'animals que servien per a llastar el fils dels telers.

En general, es pot afirmar que les manifestacions d'aquest art que acabem de descriure tenien com a fi la glorificació de les persones representades. Així veiem bronzes del rei, de la seva mare, dels prínceps i caps militars amb el seu armament complet i la seva guàrdia d'escuders. Altres vegades, com en els relleus dels personatges estrangers, només pretenien deixar constància dels esdeveniments d'importància en la història del regne.

Ja tenim situat cronològicament l'existència del regne de Benín, però és convenient precisar la datació dels principals estils. Segons l'opinió més generalitzada entre els especialistes, el grup de caps humans de perfecte acabat i trets delicats –el que s'ha anomenat estil primitiu- data dels temps de màxim floriment polític del regne de Benín, és a dir, del segle XIV a ben avançat el XVI. Un segon grup d'obres, quasi tot planxes grosses amb relleus en què hi abunden les figures humanes, data del segle XVII i primera meitat del XVIII. Es tracta d'obres monumentals, caracteritzades per una clara tendència a l'esquematisme. Els darrers anys de l'existència política de Benin, en el segle XIX, produïren un art decadent, amb figures poc proporcionades i una finició deficient i tosca. Se salven d'aquesta mediocritat els monumentals caps amb collars grossos que amaguen el coll.

Benín

Política[modifica | modifica el codi]

Divisió politicoadministrativa[modifica | modifica el codi]

Departaments de Benín

El 1999 es van constituir dotze departaments al Benín. Aquests se subdivideixen en 77 comuns (municipis). Les províncies són:

  1. Alibori
  2. Atakora
  3. Atlantique
  4. Borgou
  5. Collines
  6. Donga
  7. Kouffo
  8. Littoral
  9. Mono
  10. Ouémé
  11. Plateau
  12. Zou

Geografia[modifica | modifica el codi]

Llengües[modifica | modifica el codi]

La llengua nacional o oficial de la República de Benín és el francès. El SIL International ha llistat un total de 54 llengües a Benín. Totes són vives:[1]

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia del Benín

Benín té una forta dependència de l'agricultura i la seva economia és en via de desenvolupament. El producte més exportat és el cotó, al voltant del qual hi ha observació internacional per les sospites de treball infantil. El país fa part de la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental i té previstos projectes energètics amb els països veïns per millorar les infraestructures i així atreure més turisme.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Tom núm. 2, pàg. 219, d'Història del Mundo de Salvat Editores, S.A.
  1. Llengües del Benín llistades pel SIL

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • AGBOTON, Agnès. Eté Utú: cuentos de tradición oral: de por qué en África las cosas son lo que son. José J. de Olañeta, 2009. 157 p. - (Biblioteca de cuentos maravillosos). ISBN 978-84-9716-613-3.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]