Kuwait

Pel que fa a la capital de l'estat, vegeu al-Kuwait.

دولة الكويت (Dàwlat al-Kuwayt)
Bandera Escut
Lema nacional: Cap
Himne: al-Nasheed al-Watani
Capital (i major ciutat)		al-Kuwait 29° 22′ N, 47° 58′ E
Idiomes oficials		Àrab
Gentilici		Kuwaitià, kuwaitiana
Govern		Monarquia constitucional
	Emir Primer Ministre	Jabir al-Sabah Jaber Al-Mubarak Al-Hamad Al-Sabah
Independència
		del Regne Unit el 19 de juny 1961
Superfície
-	Total	17,818 km2
-	Aigua (%)	Negligible
Població
-	Est. jul. 2010	2.789.132  (139è)
-	Cens —	—
-	Densitat	115 /km2 (57è)
Moneda		dinar kuwaitià (KWD)
Fus horari		(UTC+3)
Domini internet		.kw
Codi telefònic		965

Kuwait (en àrab الكويت, al-Kuwayt) és un estat de l'Àsia situat al fons del Golf Pèrsic. Per terra, fa frontera amb l'Iraq al nord i l'Aràbia Saudita al sud.

Ric en petroli, el país és membre de l'OPEP.

Políticament es tracta d'un emirat semihereditari que, si bé disposa d'una constitució i un parlament, aquest només era escollit tradicionalment per un 15% de la població (excloent-ne, entre d'altres, totes les dones i els soldats) situació modificada el 2006.

Història

A l'illa de Faylaka s'han trobar restes de poblament de vers el 1500 aC. El rei sassànida Sapor I va fer construir una rasa entre Hit (a l'Eufrates) i la costa nord de la badia de Kuwait, per protegir la zona del Sawad dels atacs àrabs. A la rodalia de la moderna al-Kuwait un exèrcit àrab manat per Khalid ibn al-Walid va derrotar als perses el 633.

Poca cosa més es coneix de la història local abans del segle XVIII quan van pujar al poder els Al Sabah vers 1752. Els àrabs de la tribu Utub (suposadament part de la confederació dels Anaza) van emigrar a la zona al final del segle XVII. La tradició local diu que els tres clans dirigents d'aquestos emigrants, els Al Sabah, els Al Khalifa i els Al Djalahima havien estat expulsats pels otomans dels seus establiments prop d'Umm Kasr, en revenja als seus actes de pirateria. Al segle següent els Al Sabah van agafar localment una posició hegemònica i els Al Khalifa van marxar de la regió (vers 1766) i van emigrar a Zubara a Qatar, fins que finalment es van imposar a Bahrein. El Al Djalahima van abandonar Kuwait pocs anys després dels Al Khalifa i es van establir també a Qatar.

El 1758 va visitar Kuwait el francès E. Ives, que esmenta la població de Grane, però no dona el nom del xeic. Niebuhr diu que la vila tenia una població d'unes deu mil persones al hivern i de tres mil a l'estiu, i que al port hi havia 800 vaixells; els habitants es dedicaven a la recollida de perles i a la pesca. El 1776 el xa Karim Khan Zand va ocupar Bàssora durant tres anys, i durant aquestos el port de Kuwait va substituir a Bàssora com a port per la Companyia Britànica de les Índies Orientals i allí arribaren les caravanes que venien d'Alep per anar al Golf. El 1770 Capper (que no la va visitar) l'esmenta com Graine i diu que el xeic local era amic dels britànics. El 1793 la Companyia Britànica de les Índies Orientals i l'Imperi Otomà van tenir un conflicte i la primera va tornar a utilitzar el port de Kuwait i l'agència de Bàssora fou tancada, però el 1795 es va restablir. En aquestos anys el territori fou exposat a incursions wahhabites.

L'eclipsi dels wahhabites després de la conquesta del Nedjd i al-Hasa per Muhammad Ali (1817-1819) va eliminar temporalment aquesta amenaça per Kuwait. El 1831 Stocqueler estimava la població en quatre mil habitants. El 1836 un oficial britànic de visita a Kuwait i va trobar oficials egipcis. Per por de que el port fos utilitzat pels egipcis els britànics van fer prospeccions a l'illa Faylaka amb la perspectiva de ser utilitzada com a base naval (1839) però fou descartada. També es va fer una prospecció al port de Kuwait el 1840 però la retirada egípcia va fer disminuir el interès britànic. Les treves imposades en altres llocs no fou introduït a Kuwait ja que aquest territori no estava implicat en cap cas greu de pirateria i el comerç d'esclaus era legal al Imperi Otomà.

Des de meitat del segle hi havia un projecte de línia fèrria de la Mediterrània al Golf, però amb l'obertura del Canal de Suez (1869) aquest projecte fou més tard abandonat. El 1862-1863 Palgrave diu que el lloc era pròsper i ben governat, i el comerç actiu i diu que era el port natural del comerç del Djebel Shammar. Guarmani el 1864 diu que nombrosos cavalls eren exportats cap a l'Índia, via Kuwait. El 1871 els otomans van consolidar la seva posició a l'Aràbia oriental i van imposar la sobirania al xeic. El port de Kuwait va servir de base pels vaixells (generalment kuwaitians) que van transportar tropes otomanes cap a al-Ahsa o al-Hasa.

El 17 de maig de 1896 el xeic Muhammad ibn Sabah fou assassinat i el va succeir el seu germanastre Mubarak al-Lahab ibn Sabah Al Sabah "el Gran". Aquest era sospitós d'haver participat a la mort de Muhammad i van esclatar divergències familiars greus. Per consolidar el seu poder Mubarak va intentar aconseguir el suport del otomans i dels britànics. Inicialment els britànics no es van interessar a la proposta del xeic però llavors un home de negocis rus, el comte Kapnist, va demanar la concessió d'una via fèrria de la Mediterrània fins a Kuwait (o més correctament des de Kuwait a la Mediterrània) i el gener de 1899 els britànics van signar un acord amb el xeic contra la seva promesa de no cedir, vendre, llogar, hipotecar i en cap altra forma disposar del territori a favor d'un ciutadà o govern estranger sense autorització britànica. El 1900 foren enginyers alemanys els que van visitar Kuwait per una possible extensió de la línia fèrria Berlín-Bagdad, i el xeic es va oposar a aquest projecte que considerava que augmentava la influència otomana al país.

En la lluita entre els Al Saud i els Al Rashid (o Banu Rashid), Abd al-Rahman ibn Faysal Al Saud i el seu fill Abd al-Aziz es van haver de refugiar temporalment a Kuwait, i una expedició saudita que va sortir de l'emirat fou derrotada per les forces d'Abd al-Azis ibn Rashid prop d'Hail el març del 1901. Posteriorment els saudites van recuperar Ryadh i la pèrdua de poder dels Al Rashid va retornar la tranquil·litat al emirat, però Mubarak temia als saudites que pel seu gust havien esdevingut massa poderosos.

Protectorat britànic

El 1913 els saudites sota Abd al-Aziz ibn Abd al-Rahman Al Saud, es van apoderar d'al-Ahsa expulsant als otomans i Kuwait va quedar rodejat al oest i al sud de territori saudita. El 29 de juliol de 1913 britànics i otomans van signar una convenció sobre els seus interessos al Golf i l'article I reconeixia a Kuwait com un kada (districte d'una província) autònom del Imperi, fixant les fronteres continentals del territori. Però la I Guerra Mundial va impedir la ratificació de l'acord i des de el seu inici el govern britànic va buscar el suport del xeic contra els otomans, i el territori fou reconegut com estat independent sota protecció de la Gran Bretanya (3 de novembre de 1914). El novembre de 1915 els britànics van signar a al-Ukayr un tractat amb els saudites que implicava la garantia de que Kuwait no seria atacat. El 29 de novembre de 1915, pocs dies després del tractat, va morir Mubarak. La successió va causar noves disputes familiars. El fill gran del difunt, Jabir II Al Mubarak Al Sabah va ser proclamar xeic però va morir el 5 de febrer de 1917 i el va succeir el seu germà putatiu Salim Al Mubarak Al Sabah; aquest fou prou imprudent per autoritzar als otomans la utilització del port de Kuwait per transportar aprovisionaments per l'exèrcit turc; el febrer de 1918 la marina britànica va bloquejar el port i el bloqueig no fou aixecat fins el novembre de 1918 quan van cessar les hostilitats.

Conflicte fronterer amb el Nedjd (1920)

L'emir Salim ibn Mubarak Al Sabah es queixava de la creació d'una hidjra (vegeu al-Ikhwan) de la tribu dels Mutayr a Karya al-Ulya que considerava territori seu, i Ibn Saud al·legava que l'emir estenia massa cap al sud la seva jurisdicció. Salim va enviar un contingent a la zona en disputa que fou derrotat pels ikhwan dirigits per Faysal ibn Sultan al-Dawish a Hamd, prop de Karya al-Ulya. Per por d'una invasió kuwaitiana es va construir un mur a l'entorn d'al-Kuwait; a l'octubre al-Dawish va atacar l'oasi veí d'al-Djahra en mans de Salim i que fou defensat amb energia pels kuwaitians fins que van rebutjar als atacants. La Gran Bretanya com a protectora de Kuwait va enviar dos vaixells i dos avions. Els ikhwan no es van acovardir i van avançar fins al-Zubayr a l'Iraq, provocant la intervenció britànica. Es van obrir negociacions que per Kuwait va portar el príncep hereu Ahamd Al Jabir Al Sabah (fill de Jabir II), que estava en bones relacions amb els saudites. Després van seguir altres incursions dels ikhwans fins la repressió del moviment el 1930 per Abd al-Aziz Al Saud, contra l'autoritat del qual s'havien revoltat.

El 27 de febrer de 1921 va morir el xeic Salim i el va succeir Ahmad Al Jabir Al Sabah que va intentar millorar les relacions amb els saudites amb bons resultats. El 2 de desembre del 1922 es va signar un tractat a al-Ukayr que fixava les fronteres entre els dos estats i s'establia la zona neutral al sud de Kuwait. El nou territori de Kuwait era més reduït que el que li assignava el tractat otomano-britànic de 1913 i Ahmad va considerar que no havia estat ben defensat pels britànics. Per aquesta causa, com a revenja, el xeic va refusar concedir la concessió d'explotació petroliera única a la Anglo-Persan Oil Company i va insistir en la participació a més a més d'una companyia americana. El 1923 la Gran Bretanaya, que tenia el mandat sobre l'Iraq des de 1920, va reconèixer com a frontera amb Kuwait la que s'havia establert al tractat de 1913 que incluia l'illa Bubiyan, la de Warba, i sis altres més petites

Independència

Ahmad va morir el 29 de gener de 1950 i el va succeir Abdullah III Al Salim Al Sabah (fill de Salim). El 19 de juny de 1961 Kuwait accedia a la plena independència. Immediatament (25 de juny) Iraq va reclamar la sobirania sobre el país, al·legant que els kada de l'Imperi Otomàs eren part dels vilayats, i que per tant era part de l'Iraq. El xeic va demanar assistència militar a la Gran Bretanya. El litigi fou sotmès a l¡ONU i el 20 de juliol Kuwait fou admès a la Lliga Àrab que va resoldre preservar la independència del país. El 1962 es va promulgar una nova constitució i el gener de 1963 van tenir lloc les primeres eleccions (sense partits) a una assemblea legislativa de 50 membres. El 1963 va ingressar a l'ONU. El 7 de juliol de 1965, en un nou tractat fronterer amb l'Aràbia Saudita, la zona neutral fou repartida entre els dos estats. Durant els anys setanta la Kuwait Oil Company fou nacionalitzada acabant el repartiment amb la Gulf Oil i la British Petroleum. Dificultats polítiques internes van provocar la suspensió de la constitució el 1977. El 1982 va tenir dificultats econòmiques a causa de la baixada del preu del barril de petroli però els preus baixos no van durar molt de temps i Kuwait va incrementar la seva producció per compensar la baixada de l'Iraq i l'Iran degut a la guerra que lliuraven aquestos països des de 1980. Una sèrie d'explosions de bombes va tenir lloc el 1983 matant cinc persones; se'n va fer responsable el grup xiïta del Partit Dawa (iraquià però aliat a Iran) en revenja pel suport financer kuwaitià a l'Iraq en la guerra entre aquest país i l'Iran.

Conquesta iraquiana

Les reivindicacions iraquianes no havien estat mai renunciades. Després del seu fracàs en la guerra Iran-Iraq, el règim de Saddam Hussein necessitava una victòria per desviar l'atenció del país i recuperar-se econòmicament, i va decidir ocupar Kuwait. Després d'unes setmanes de tensió pel que se suposava ser un conflicte d'interessos petroliers i financers, i sota cobertura d'un cop d'estat (efectivament uns pocs kuwaitians i van prendre part), els iraquians van envair el país i es va instaurar una nova administració republicana que al cap de sis dies va proclamar l'annexió a l'Iraq com a governació de Kadhima mentre l'emir fugia del país. Això va donar origen a la Guerra del Golf (a vegades anomenada Primera Guerra del Golf) en que Iraq fou derrotat pels Estats Units nominalment al front d'una coalició internacional. El 20 de març de 1991 Iraq va renunciar formalment a qualsevol futura reclamació. L'emir fou restaurat i el país recuperà la independència.

Modificacions legislatives (2006)

A partir de l'any 2006, i com a última de les lleis que va dictar el príncep Jaber abans de morir, les dones van aconseguir també el seu dret al vot, que van poder exercir el 17 de maig de l'any 2008 per primera vegada, si bé no van aconseguir representació a les cambres.

Llista de xeics i emirs

• Sheikh Abu Abd Allah Sabah I ibn Jabir Al Sabah 1752 - 1758
• Sheikh Abdullah I ibn Sabah Al Sabah 1758 - 1814
• Sheikh Jabir I ibn Abdullah Al Sabah 1814 - 1859
• Sheikh Sabah II ibn Jabir Al Sabah 1859 - 1866
• Sheikh Abdullah II ibn Sabah Al Sabah 1866 - 1892
• Sheikh Muhammad al Sabah Al Sabah 1892 - 1896
• Sheikh Mubarak al-Lahab ibn Sabah Al Sabah "el Gran" 1896 - 1915
• Sheikh Jabir II Al Mubarak Al Sabah 1915 - 1917
• Sheikh Salim Al Mubarak Al Sabah 1917 - 1921
• Sheikh Ahmad Al Jabir Al Sabah 1921 - 1950
• Sheikh Abdullah III Al Salim Al Sabah 1950 - 1965(19 de juny de 1961 , independent, agafa el títol d'emir)
• Sheikh Sabah III Al Salim Al Sabah 1965 - 1977
• Sheikh Jabir III Al Ahmad Al Jabir Al Sabah 1977 - 1990 (exiliat a Taif del 2 d'agost de 1990 al 14 de març de 1991)
• Alaa Hussein Ali Al Khafaji Al Jaber (president provisional de la república) 2 d'agost a 8 d'agost de 1990
  • Ali Hassan al-Majid (conegut com Ali el Químic), governador iraquià, 8 d'agost de 1990 a novembre de 1990
  • Aziz Salih Numan, governador iraquià, Novembre de 1990- 26 de febrer de 1991
• Sheikh Jabir III Al Ahmad Al Jabir Al Sabah 1991-2006 (segona vegada)
  • Sheikh Saad Al Abdullah Al Salim Al Sabah, regent, 2001 - 2002
• Sheikh Saad Al Abdullah Al Salim Al Sabah 15 de gener a 24 de gener de 2006
• Sheikh Sabah Al Ahmad Al Jabir Al Sabah 2006 -

Primers ministres

• Sheikh Jabir Al Ahmad Al Jabir Al Sabah 1962 - 1963
• Sheikh Sabah Al Salim Al Sabah 1963 - 1965
• Sheikh Jabir Al Ahmad Al Jabir Al Sabah 1965 - 1978 (segona vegada)
• Sheikh Saad Al Abdullah Al Salim Al Sabah 1978 - 1991 (exiliat a Taif 1990-1991)
• Alaa Hussein Ali, 2 a 8 d'agost de 1990
• Ocupació iraquiana 1990-1991
• Sheikh Saad Al Abdullah Al Salim Al Sabah 1991 - 2003
• Sheikh Sabah Al Ahmad Al Jabir Al Sabah 2003 - 2006
• Sheikh Nasser Muhammad Al Ahmad Al Sabah 2006 -

Agents britànics

Agent Natiu

• Haji Ali bin Mulla Ghulam Bisa 1899 - 1904

Agents polítics subordinats al resident al Golf Pèrsic

• Stuart George Knox 1904 - 1906
• Daud ar-Rahman (interí) maig a octubre de 1906
• Stuart George Knox (segona vegada) 1906 - 1909
• William Henry Irvine Shakespear 1909 - 1915
• William George Grey 1915 - 1916
• Robert Edward Archibald Hamilton 1916 - 1918
• Percy Gordon Loch 1918
• Daniel Vincent MacCollum 1918 - 1920
• James Carmichale More 1920 - 1930
• Harold Richard Patrick Dickson 1930 - 1936
• Gerald Simpson de Gaury 1936 - 1939
• Arnold Crawshaw Galloway 1939 - 1941
• Harold Richard Patrick Dickson (segona vegada) 1941
• Tom Hickinbotham 1941 - 1943
• Cornelius James Pelly 1943 - 1944
• Gordon Noel Jackson 1944 - 1945
• Maurice Patrick O'Connor Tandy 1945 - 1946
• Arnold Crawshaw Galloway (segona vegada) 1946 - 1947
• Herbert George Jakins 1947 - 1951
• Cornelius James Pelly (segona vegada) 1951 - 1955
• Gawain Westray Bell 1955 - 1957
• Aubrey Seymour Halford-MacLeod 1957 - 1959
• John Christopher Blake Richmond 1959 - 1961

Mapa de Kuwait (en anglès)

Vegeu també

• Zona neutral Kuwait-Aràbia Saudita