Península del Sinaí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La península del Sinaí, entre el golf de Suez a l'oest) i el golf d'Aqaba a l'est, des de l'espai.

La península del Sinaí (en àrab شبه جزيرة سيناء, Xibh Jazīrat Sīnāʾ) és una península de forma triangular, situada a la part asiàtica del Pròxim Orient. Limita al nord amb la mar Mediterrània; a l'oest, amb l'istme de Suez, que la uneix a l'Àfrica i pel qual passa el canal de Suez; a l'est, amb la frontera entre Egipte i Israel, que la separa del desert del Nègueb, i amb la Franja de Gaza al nord-est; i al sud, amb el mar Roig. El seu vèrtex meridional s'introdueix en aquest mar definint dos golfs: a l'oest el golf de Suez i a l'est el golf d'Aqaba o d'Eilat.

Políticament la península pertany a Egipte i administrativament està dividida en dues governacions: Sinaí del Nord (Shamal Sina') i Sinaí del Sud (Janub Sina'). Abas formava una sola governació amb capital a al-Arish.

La seva superfície és de 58.842 km², i la seva població és aproximadament de 65.000 habitants a Janub Sina' , i 314.000 a Shamal Sina' (el 1975 la població total era de 40.000 persones). La majoria de la població està formada per beduïns, tot i que també hi ha alguns nuclis de població, sent els més importants el-Arish, situada a la costa mediterrània; Taba, situada al sud, prop d'Eilat i per tant el costat de la frontera amb Israel, i Xarm al xeic, un important centre turístic a la costa de la mar Roja. Al-Tur o el-Tor (al golf de Suez) serveix de capital a la província del sud, i ja abans havia estat temporalment centre administratiu com també Nakhl (al centre de la península).

Podem diferenciar dues parts ben clares a la península: el desert sorrenc al nord, i les muntanyes del sud, amb cims que superen els 2.000 m. Les muntanyes més importants són el Djebel Katarina, amb 2.642 m i el Mont Sinaí, amb 2.285 m., la muntanya on, segons l'Antic Testament, Moisès va rebre les Taules de la Llei amb els Deu Manaments. Als peus del primer trobem el Monestir de Santa Caterina fundat el 530, segurament el monestir cristià més antic del món encara existent i que ha estat ocupat sense interrupció.

La població fins al final del segle XX estava formada principalment per beduïns de les tribus Sawalha, Ulaygat, Muzayna (que formen la confederació dels Tawara, a la part nord de la península), Suwarka, Tarabin, Tiyaha, Ahaywat i Bayadiyyin (totes aquestes a la part sud), procedents de la península aràbiga als segles XV i XVI; les seves terres ja estaven delimitades el 1807 quan el territori fou visitat per Seetzen, i la pau regnava entre els beduïns; només hi va haver algun conflicte al segle XIX al Neguev, en el que algunes tribus del Sinaí van participar. Al segle XIX la regió fou visitada per diversos europeus; entre les obres que es van escriure sobre la regió destaca la de Naum Shukayr, funcionari al servei dels britànics. Aquestos governaren el Sinaí després del 1882; el 1884 la caravana de pelegrins del Caire a la Meca va fer el trajecte per darrer cop i el govern otomà va haver de reconèixer que el Sinaí era part d'Egipte; la frontera oriental fou delimitada el 1906.

A la I Guerra Mundial les tropes otomanes van ocupar la península i les forces de Djemal Pasha van lliurar forts combats amb els britànics al nord de la península; els britànics foren derrotats a Gaza però el 1917 van poder avançar cap a Palestina sota el general Edmund Allenby. Entre guerres quasi tot el període en fou governador C. S. Jarvis, que va escriure llibres molt interessants sobre la regió. El 1946 es va crear el muhafaza (governadorat o governació) que fou centre d'operacions militars a les guerres de 1948, 1967 i 1982. El 1967 els israelians la van ocupar i el van conservar fins al 1982;[1] en aquests anys els egipcis en van recuperar una part, però els israelians van creuar a l'altre costat del canal; amb els acords de pau es va establir la restitució progressiva del Sinaí a Egipte. Fou llavors quan es va començar a desenvolupar el turisme: es van fer carreteres i complexos hotelers especialment a Xarm al-Xeic i els beduïns es van començar a sedentaritzar; també es van construir nous pobles per repobladors egipcis; els beduïns, bona part dels quals van deixar de ser-ho, són ara una minoria exòtica.

Referència[modifica | modifica el codi]

  1. Hoffmeier, James K. Ancient Israel in Sinai (en anglès). Oxford University Press, 2005, p. 132. ISBN 0198035403. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Enciclopèdia de l'Islam, IX, 649

Coord.: 29° 30′ N, 33° 50′ E / 29.500°N,33.833°E / 29.500; 33.833


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Península del Sinaí