Israel

De Viquipèdia

מדינת ישראל
(Medinat Yisra'el)
دولة اسرائيل
(Daulat Isra'il)

(Bandera) (Escut)
Lema nacional: cap
Idiomes oficials	Hebreu i àrab
Capital	Jerusalem1 31º 46' N, 35º 14' E
Ciutat més gran	Jerusalem
Govern President Primer Ministre	Democràcia parlamentària Shimon Peres Benjamin Netanyahu
Superfície  - Total  - Aigua (%)	20.770 km2 km² (153è) 0,65%
Població  - Estimació 2003  - Cens -  - Densitat	6.876.883 (100è) - 300 hab/km² (40è)
Moneda	Nou xéquel (₪) (BRL)
Fus horari  - Estiu (DST)	diversos (UTC+2) diversos* (UTC+3)
Independència  - Declarada	del Regne Unit 5 d'Iïar 5708, 14 de maig de 1948
Himne nacional	Hatikvah (versió a Viquitexts).
Domini internet	.il
Codi telefònic	+972
Gentilici	Israelià, israeliana
1Jerusalem és la capital oficial, la seu del Govern i del Parlament (Israel Ministry of Foreign Affairs).

Israel (en hebreu: יִשְרָאֵל, Yisra'el, en àrab: إسرائيل, Isrā'īl), oficialment l'Estat d'Israel (en hebreu: מְדִינַת יִשְרָאֵל, Medinat Yisra'el, en àrab: دَوْلَةْ إِسْرَائِيل, Dawlat Isrā'īl), és un Estat de l'Orient Mitjà, localitzat a la regió oriental de la mar Mediterrània. Limita amb el Líban al nord, amb Síria al nord-est, amb Jordània a l'est i amb Egipte al sud-est. Judea, Samària i Gaza són territoris adjacents. A més, Israel controla una sèrie de territoris a la riba oest del riu Jordà. Té costes al mar Mediterrani, el golf d'Aqaba (o d'Elat), la mar Morta i el mar de Galilea.

Anys després del naixement del sionisme polític el 1897 i de la Declaració de Balfour de 1917, la Lliga de Nacions va atorgar al Regne Unit el Mandat Britànic de Palestina, després de la Primera Guerra Mundial, i la responsabiliat d'establir "... aquelles condicions polítiques, administratives i econòmiques que puguin assegurar l'establiment de la llar nacional jueva [...] i el desenvolupament d'institucions d'autogovern, així com per a salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, sense distinció de raça i religió..."^[1] El novembre de 1947, després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van acordar la Partició de Palestina, en un estat jueu, un estat àrab, i una Jerusalem administrada per l'ONU.^[2] Els líders sionistes van acceptar la partició però els líders àrabs la van rebutjar, donant inici a la Guerra Civil durant el Mandat de Palestina. Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, i els estats àrabs veïns van atacar-la el dia següent. Des d'aleshores, els països àrabs i Israel han tingut diversos conflictes bèlics,^[3] i com a conseqüència, Israel controla més territoris dels que estan estipulats en els Acords d'Armistici de 1949. Algunes fronteres internacionals són disputades, però Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, tot i que els esforços per resoldre el conflcite entre els palestins i Israel no han reeixit.

Israel és una democràcia representativa amb un sistema parlamentari amb sufragi universal. Segons el seu Producte interior brut, l'economia israeliana és la 44ena més gran del món.^[4] Ocupa la primera posició dels països de l'Orient Pròxim en l'índex de desenvolupament humà,^[5] llibertat de premsa,^[6] i competitivitat econòmica.^[7] La capital oficial és Jerusalem, com seu de govern, però no és reconeguda per tots els Estats del món, i aquest estatuts és en discussió.^[8] La ciutat més gran i el centre financer del país és Tel Aviv.

Taula de continguts 1 Etimologia 2 Història 3 Drets Humans 4 Política 5 Subdivisió administrativa 6 Geografia 6.1 Relleu 6.2 Clima 7 Economia 8 Demografia 9 Vegeu també 10 Referències 11 Enllaços externs

[edita] Etimologia

Durant més de tres mils anys, el nom d'"Israel" s'ha utilitzat tant per referir-se al territori com a la nació jueva.^[9] L'objecte arqueològic més antic que menciona Israel en un sentit diferent al d'un nom propi, és l'Estela de Merneptah, del segle XIII aC, que fa referència al poble que habitava aquell territori.^[10] El país actualment és oficialment conegut com a Mediant Yisrael o "Estat d'Israel", després d'haver-se rebutjat altres denominacions com ara Eretz Israel (la "Terra d'Israel"), Sió i Judea.^[11] Poques setmanes després de la independència, el govern va escollir el terme israelim ("israelians") per referir-se als ciutadans d'Israel, a través d'una declaració oficial del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel, Moshe Sharett.^[12]

[edita] Història

Articles principals: Història d'Israel i Història de l'estat d'Israel

Dins la cultura jueva, Israel ha estat la seva llar per més de 5.000 anys, com a Terra Promesa o Terra Santa. Es creu que el poble hebreu hi va evolucionar com a una fusió de diversos pobles seminòmades amb el poble cananeu. Israel s'esmenta per primera volta a l'estela del fill del faraó Ramsès II, Merneptah (o Merneptà), al segle XIII aC. És un grup de tribus confederades. El seu santuari era a Xiló o Siló (31 al nord de Jerusalem i després a Nov i Guiv'on). Les seves tradicions recorden l'esclavatge egipci al delta del Nil, i d'una entrada a Canaan novament.

Després de l'Èxode d'Egipte, els hebreus van formar el Regne d'Israel. El 926 aC, el regne es dividí en dues parts: el regne d'Israel al nord i el de regne de Judà al sud (amb Jerusalem com a capital), amb etapes d'unificació i de desunió, el regne del nord va ser conquerit per Assíria i el del sud per Babilònia. Després van formar part de l'Imperi Persa, de l'Imperi Grec, i de l'Imperi Romà, amb el nou nom de Judea. Van tenir un breu període de independència obtingut gràcies als macabeus. Però, després de diverses sublevacions, els romans van destruir Jerusalem i van obligar als jueus a fugir d'Israel, començant el període de la Diàspora i van anomenar aquest territori Província de Síria i Palestina. El territori va formar part de l'Imperi Bizantí, i després de l'Imperi Otomà, encara que per un breu període durant l'Edat Mitjana els croats van conquerir Jerusalem i les regions voltants establint el Regne de Jerusalem.

Des de la pèrdua dels cristians davant dels musulmans ha estat un territori àrab.

El moviment sionista, va ser un moviment nacionalista jueu que va néixer a finals del segle XIX, amb la intenció de restablir l'estat de Israel a Palestina (malgrat pressions externes per triar altres països com Uganda), i donar un territori a una nació en exili. Els primers immigrants van arribar fugint de la persecució a Rússia. Però, després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust jueu sota la persecució nazi, es va crear l'estat d'Israel independent per votació de la Lliga de Nacions, i immigrants de tota Europa s'hi van establir. Davant el conflicte creixent entre jueus i àrabs, que havia començat amb els primers immigrants sionistes, la comunitat internacional va forçar la divisió de Palestina entre jueus i àrabs. Aquesta solució va ser rebutjada pels països àrabs, i el 1948 va esclatar la Guerra de la Independència, la primera guerra entre àrabs i israelians. Israel va guanyar la guerra, conquerint part del territori destinat als àrabs. Encara avui, el conflicte per la terra i l'aigua, i el dret dels refugiats palestins a retornar als territoris controlats per Israel són una font de conflictes i de tensió internacional.

Israel establí l'any 1950 la ”llei del retorn”, que dóna a tots els jueus el dret a emigrar a Israel i la llei de ”ciutadania” (1.952) que automàticament garanteix a cada emigrat jueu el dret a la ciutadania israeliana. La majoria dels jueus que formaren l'Estat d'Israel expulsant-ne els seus pobladors originaris foren provinents dels països de l'est i centre d'Europa, els askenazis, jueus descendents dels pobles de l'est d'Europa i zones d'Àsia, com els kazars, que es convertiren al judaisme els segles IX i X. Orígens que contrasten amb la pretensió de "retornar" a Palestina segles després del moviment sionista, mentre els pobladors de Palestina, descendents dels originals pobles semites, en són expulsats.

L'any 1967 els Països àrabs, encapçalats pel President egipci Gamal Abdel Nasser, començaren l'aïllament del Port d'Eilat (al sud d'Israel) que fou considerat "casus belli" per Israel, començant la Guerra dels Sis Dies, en què Israel ocupà la península del Sinai (que fou retornada a Egipte després del tractat de pau de 1978), la Judea i Samària(inclosa la Ciutat Vella de Jerusalem) i els Alts del Golan. Les Nacions Unides, que no feren res per evitar la guerra i àdhuc retiraren les seves forces que estaven apostades a la frontera amb Egipte, han dictat diverses resolucions que estableixen que Israel s'ha de retirar dels territoris obtinguts a la guerra dels sis dies de 1967, resolucions que Israel ha aplicat parcialment (a la Franja de Gaza i la Península del Sinai).

Es calcula que després de la guerra de 1948, 726.000 palestins de les àrees d'ocupació van ser desplaçats o exiliats, i des d'aleshores la xifra de refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats de Judea i Samària (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953,012) i altres països, segons dades de l'ONU .^[13]. Israel va establir colònies jueves a les zones ocupades, contra les repetides resolucions de l'ONU. L'any 2006 evacuà, tanmateix, les colònies de la Franja de Gaza, però mantingué les de Judea i Samària i Jerusalem Oriental. En els darrers anys, també ha iniciat la construcció d'un mur dins de Judea i Samària, que anomena "tanca de seguretat" entre els territoris palestins i israelians, per a annexionar-se nombroses terres palestines que queden segregades pel mur, així com aprofundit l'annexió progressiva de Jerusalem Oriental iniciada el 1980.^[14], condemnada també per l'ONU.^[15]. Aquest mur ha estat igualment condemnat per l'ONU i la comunitat internacional, a excepció dels EUA. La Cort Internacional de Justícia de La Haia assenyalà que "La construcció del mur per part d'Israel... en el territori palestí ocupat, inclòs el del voltant de Jerusalem Oriental... és contrària la la llei internacional. Israel té l'obligació de desmantellar aquesta infraestructura... i fer reparació del dany causat..." en una resolució el 9 de juliol de 2004 ^[16].

La situació d'enfrontament entre la població àrab i l'exercit d'Israel està causant nombroses víctimes entre les dues comunitats. Periòdicament, especialment des de 1990, es posen en marxa diversos processos de pau que, constantment torpedinats pels incompliments sistemàtics israelinas, amb la continuada construcció de colònies i assentaments il·legals^[17], el bloqueig i càstig col·lectiu contra la població dels territoris ocupats, i els bombardejos constants amb el pretext de combatre atacs suïcides dels palestins, fins al moment no han aconseguit resoldre el conflicte, .

A més del conflicte israeliano-palestí, i de les guerres àrab-isarelianes (1948), Guerra del Canal de Suez (1956), guerra dels Sis Dies (1967), i guerra del Yom Kippur (1973), Israel ha envaït dues vegades el Líban, la primera vegada l'any 1982, per combatre les forces palestines en aquest país i intervenir en la Guerra Civil libanesa al costat de les falanges cristianes, les quals realitzarien, amb la col·laboració dels militars israelians, la matança de milers de refugiats civils a Sabra i Xatila. Israel es retir finalment l'any 2000 després de patir grans baixes en una llarga guerra de guerrilles al sud del país amb els guerrillers libanesos del moviment d'Hesbol·là. Igualment, i com represàlia al segrest de dos soldats israelians per part d'Hesbol·là, inicià una campanya de bombardejos sobre la població civil ^[18][19], les infraestructures i la indústria libaneses a tot Líban.^[20][21][22] l'estiu de 2006, que acabà amb una segona invasió del sud del país fracassada davant la resistència dels milicians xiïtes, retirant-se al final de la contesa sense haver assolit cap dels seus objectius. De tota manera, Israel manté l'ocupació de les Granges de Xebaa i dels Alts del Golan, a Síria.

[edita] Drets Humans

Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. El seu contingut no ha de ser considerat objectiu. Vegeu la discussió per a més informació i ajudeu a trobar un consens.

Pel que fa al mateix estat d'Israel, la discriminació que sofreixen nombrosos ciutadans que viuen en territori israelià ha estat acreditada per diverses organitzacions de defensa dels Drets Humans. Human Rights Watch destaca que a Israel no està garantida de facto la llibertat religiosa i la desprotecció dels ciutadans palestins. La discriminació de la població palestina s'exerceix des de les pròpies institucions israelianes a través, per exemple, de la implementació discrecional i contrària als interessos palestins de la legislació relativa a la demolició de cases^[23] o de confiscació de terres. De la mateixa manera, els palestins amb ciutadania israeliana també pateixen discriminació quant a que la gran majoria d'ells no són cridats a files, i a Israel la realització del servei militar és un element decisiu a l'hora d'optar a determinats beneficis (preferència en l'ocupació de llocs de treball públics o d'habitatges).

Les zones urbanes o rurals de majoria palestina no reben les mateixes ajudes estatals que altres zones en les quals viu població jueva. En altre àmbit, l'aplicació de la justícia comporta una clara discriminació entre jueus i palestins. Els colons jueus acusats d'assassinar a palestins reben condemnes de set anys com a màxim, mentre que els palestins per l'assassinat d'un jueu són condemnats a cadena perpètua. Aquests són alguns dels casos en els quals es detecten discriminacions contra la població palestina, però es pot afirmar que existeix una política continuada i general de discriminació portada a terme per les autoritats israelianes en contra de la població palestina d'Israel i de Jerusalem Est. Aquesta política ha estat denunciada contínuament per organitzacions internacionals i per organitzacions israelo-palestines de defensa dels Drets Humans com a intencionada de cara a promoure l'emigració de la població àrab.

El relator especial de les Nacions Unides, en els seus informes sobre la situació dels drets humans en els territoris palestins ocupats des de 1967, I/CN.4/2000/25 ^[24], A/57/207 (2002)^[25], reconeix l'existència a Jerusalem Est de violacions greus dels drets humans, especialment en tot el que té a veure amb la revocació arbitrària de la residència a Jerusalem Est i la retirada de targetes d'identitat i permisos de residència. Aquestes mesures, considerades com arbitràries i aplicades únicament a la població palestina, han afectat a desenes de milers de palestins des de 1967. Aquesta política israeliana persegueix la judaització de la ciutat de Jerusalem. Un jueu mai perdrà la residència a la ciutat, encara que marxi fora del país durant anys, en canvi els palestins perden la residència amb molta facilitat.

D'altra banda, el govern israelià practica amb freqüència la demolició de cases palestines (Informe d'Amnistia Internacional de 2004^[26]) que han estat construïdes sense permís a Judea i Samària o bé en la zona de Jerusalem Est. És necessari tenir en compte que obtenir un permís de construcció és pràcticament impossible per a un palestí. La política israeliana de denegació de permisos de construcció i la demolició de cases implica el desplaçament de multitud de palestins d'Israel. La casa constitueix un element important de la vida familiar palestina, tots els recursos que tenen van a parar a augmentar la casa i la família. Aquesta forma de càstig ja va ser utilitzada en temps del Mandat Britànic de la Societat de Nacions.

Una altra violació dels drets humans és el tancament dels territoris ocupats com a forma de càstig col·lectiu que des del govern israelià es justifica amb un "per raons de seguretat", però que va contra les lleis internacionals que el propi Estat d'Israel ha signat, i en concret, contra el 4º Conveni de Ginebra de 1949 (Títol III)^[27].

En altre àmbit, l'Estat d'Israel contínua practicant serioses violacions dels drets humans entre les quals s'inclouen la pràctica de tortures i maltractaments a persones detingudes, detencions arbitràries, abús de la detenció administrativa, judicis sense garanties, assassinats extrajudicials, etc. Són diversos els organismes internacionals (AI, HRW), palestins (Palestinian Prisoner Society) i israelians (BT'Selem) o el mateix El Relator Especial de les Nacions Unides^[28][29] informen de la impunitat amb que les forces de seguretat actuen i confirmen la pràctica de la tortura per part dels Serveis de Seguretat israelianes.

De la mateixa manera, en les zones B i zones C ^[30] els serveis de seguretat israelianes actuen lliurement, imposant el toc de queda, detenint gent, etc. En l'actualitat, i a partir de setembre de 2000, les represàlies han anat augmentat de grau fins el punt d'ocupar militarment i bombardejar zones controlades per l'Autoritat Palestina. Aquestes pràctiques han estat denuciades en repetides ocasions, fins i tot per la pròpia Unió Europea (informe del 28 de març de 2001).

Internacionalment, tal com ha exposat en diverses ocasions la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides, Israel està considerada com una potència ocupant. D'aquest rol es deriven una sèrie de responsabilitats i obligacions entre les quals es troben les estipulades pel Dret Internacional Humanitari, en els diferents pactes dels quals Israel és part, i dels principis del dret internacional. Des de Nacions Unides s'ha afirmat en repetides ocasions que els assentaments o colònies jueves en els territoris ocupats són il·legals, i suposen un dels més greus obstacles per a la consecució de la pau en la zona, així com un impediment per a la completa realització dels drets humans de la població que habita la regió.

[edita] Política

L'estat d'Israel es defineix com una democràcia parlamentària basada en el sufragi universal i en la representació proporcional. Israel no té constitució, sinó onze Lleis bàsiques, que són la base de l'organització política d'Israel.

El cap d'estat és el president, una figura fonamentalment cerimonial, i és escollit per a un període de set anys. Té la funció d'escollir al líder del partit amb majoria o la coalició amb majoria de la Knesset com a Primer Ministre, qui és el cap de govern.

El poder legislatiu d'Israel està format per un parlament de 120 membres conegut com a Knesset. Les eleccions a la Knesset es realitzen cada 4 anys, però, la Knesset pot dissoldre's per majoria simple i convocar eleccions anticipades.

[edita] Subdivisió administrativa

Article principal: Organització territorial d'Israel

Israel està dividit en 6 districtes (mehozot; singular, mehoz) i 13 sub-districtes (nafot; singular, nafà):

• Districte de Jerusalem (Mehoz Yerushalàyim). Capital del Disctricte: Jerusalem
• Districte del Nord (Mehoz HaZafon). 'Capital del Disctricte: Natzaret
  • Zefat S.D. (sub-disctricte).
  • Llac Tiberíades S.D.
  • Jizreel S.D.
  • Acó S.D.
  • Golan S.D.
• Districte de Haifa (Mehoz Hefa). Capital del Disctricte: Haifa
  • Haifa S.D.
  • Hadera S.D.
• Districte Central (Mehoz HaMerkaz). Capital del Disctricte: Ramla
  • Saron S.D.
  • Pétah Tiqwà S.D.
  • Ramla S.D.
  • Rehovot S.D.
• Districte de Tel Aviv (Mehoz Tel-Aviv). Capital del Disctricte: Tel Aviv
• Districte del Sud (Mehoz HaDarom). Capital del Disctricte: Beerxeba
  • Ascaló S.D.
  • Beerxeva S.D.

[edita] Geografia

Article principal: Palestina (regió)

L'estat d'Israel limita amb el Líban al nord, frontera reconeguda oficialment per l'ONU després de la retirada israeliana del sud d'aquest país; amb Jordània a l'est i amb Egipte al sud, ambdues fronteres reconegudes a partir dels acords de pau signats amb els dos països. Encara no ha fixat les seves fronteres amb Síria ni amb l'Autoritat Nacional Palestina en la zona de Judea i Samària, encara que en aquest sentit la comunitat internacional considera com frontera a la "Línia Verda" (les fronteres de fet del dia 4 de juny de 1967, just abans de la Guerra dels Sis Dies), mentre que Israel aspira annexionar-se els grans blocs d'assentaments pròxims a aquesta línia, especialment el Gran Jerusalem i el Bloc d'Etzion, i amb menor probabilitat d'èxit, la ciutat d'Ariel a Samaria. El setembre de 2005, Israel va culminar la seva retirada unilateral de la Franja de Gaza fins a la "Línia Verda".

[edita] Relleu

A Israel es distingeixen tres regions geomorfològiques, d'Oest a Est: la planura litoral mediterrània, la serralada central i la Vall del Jordà que és la depressió més profunda de la Terra. A aquestes tres regions, s'hi ha de suma la del desert del Nègueb, planícia i muntanyes de calcari, situat al sud d'Israel. Les regions àrides ocupen més de la meitat del territori d'Israel.

Tot i ser bona part del territori desèrtic, a les valls abunden els lliris, i també els arbres com pins, eucaliptus, oliveres i acàcies. Les ginestes creixen esporàdicament en el desert del Nègueb. Existeixen iniciatives de reforestació que s'estan duent a terme per tot el país, especialment a les muntanyes, on els pins, roures, xiprers i llorers arrelen amb un percentatge d'èxit més elevat.

[edita] Clima

Situat entre els deserts d'Àfrica i d'Àsia, per una banda, i pel Mar Mediterrani, càlid i humit, per l'altre; Israel es troba en un cruïlla d'influències climàtiques que han permès distingir fins a quaranta tipus diferents de clima en una regió de superfície tant reduïda.^[31]

El règim tèrmic varia notablement amb l'altitud i la continentalitat, especialment a l'època hivernal: d'oest a est es passa d'un clima típicament mediterrani a un de continental. Les regions muntanyoses majoritàriament es caracterítzen per ser ser ventoses i moltes fredes, que propicia que a vegades estiguin nevades. El cim del mont d'Hermon està cobert d'una capa de neu gran part de l'any i a Jerusalem acostuma a nevar com a mínim un cop a l'any.^[32] Les ciutats costaneres, com Tel Aviv i Haifa, posseeixen un típic clima mediterrani de fred, plujós amb hiverns llargs i estius calorosos. A l'extrem sud, en el Golf d'Eilat, el clima és tropical sec.

La temperatura més alta enregistrada al continent asiàtic (53,7° C o 129° F) es registrà el 1942 a Quibuts Tirat Zvi, al nord de la vall de Jordània.

En general, hi ha una estació seca (abril-octubre) i una de plujosa (des de octubre-novembre fins l'abril). De maig a setembre, són molt esporàdiques les pluges a Israel^[33][34] Quan es viu un percentatge més gran de pluges és entre mitjans de gener i principis de març. La pluviositat s'incrementa de sud a nord i d'est a oest.

Amb escasos recursos hídrics, Israel ha desenvolupat diverses i variades tecnologies per a l'estalvi d'aigua, com el rec per gota a gota.^[35][36] Els israelites també aprofiten la considerable llum solar disponible per a l'energia solar, que converteix a Israel en la nació líder en ús per capita d'energia solar.^[37]

[edita] Economia

Article principal: Economia d'Israel

Israel té una economia de mercat amb tecnologia avançada, i una forta participació del govern. L'economia depèn de les importacions de combustibles (petroli, gas i carbó), de matèria primera i d'equip militar. Malgrat els recursos naturals limitats Israel ha assolit un intens desenvolupament de l'agricultura i la indústria durant els últims 20 anys, i en agricultura Israel es autosuficient. Les exportacions principals d'Israel són els diamants, equip d'alta tecnologia, equip militar, programari, productes farmacèutics, químics especials i productes agrícoles. Gairebé la meitat del deute extern és dels Estats Units, el país que més dóna recursos econòmics i militars a Israel. Un altra fracció considerable del deute es realitza per mitjà de inversors privats.

[edita] Demografia

A finals del 2002, el 19,1% de la població d'Israel era àrab i el 81,9% queia en la classificació "jueus i altres". Entre aquests darrers un 63% eren nascuts a Israel, un 27% immigrats d'Europa o Amèrica i un 11% provinents de l'Àfrica o l'Àsia.

Pel que fa a religió, en una enquesta que no inclou ateus o agnòstics, el 77% eren jueus, el 6% eren musulmans, el 4% eren cristians, el 2% eren drusos i la resta altres (samaritans, baha'i...).

El 6% dels jueus israelians es consideren haredim (religiosos ortodoxos), el 9% són religiosos, el 34% es consideren tradicionalistes (però no obeeixen estrictament les lleis religioses) i la majoria, el 51%, són seculars. D'aquests només el 53% creuen en déu, de manera que es pot deduir que un mínim d'un 18% dels israelians són ateus o agnòstics. Dels àrabs israelians, el 82% són musulmans, i el 9% són cristians.

[edita] Vegeu també

• Homosexualitat a Israel

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Israel

• Pàgina Oficial del Knesset (hebreu) (àrab) (anglès)
• Oficina d'Estadístiques (anglès)
• Pàgina de l'Observatori de Solidaritat de la Universitat de Barcelona Inclou un resum històric i un recull de les resolucions de les Nacions Unides sobre el conflicte.

Estats de l'Àsia
Afganistan | Aràbia Saudita | Armènia2 | Azerbaidjan1 | Bahrain | Bangla Desh | Bhutan | Brunei | Cambodja | Corea del Nord | Corea del Sud | Emirats Àrabs Units | Filipines | Geòrgia1 | Iemen | Índia | Indonèsia | Iran | Iraq | Israel | Japó | Jordània | Kazakhstan1 | Kirguizistan | Kuwait | Laos | Líban | Malàisia | Maldives | Mongòlia | Myanmar | Nepal | Oman | Pakistan | Qatar | Rússia1 | Singapur | Síria | Sri Lanka | Tadjikistan | Tailàndia | Taiwan | Timor Oriental | Turkmenistan | Turquia1 | Uzbekistan | Vietnam | Xina | Xipre2
Dependències: Palestina | Tibet
1. Estat parcialment a Europa. 2. Estat geogràficament a l'Àsia però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals.

...