Yitshaq Rabbín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Yitshaq Rabbín, premi Nobel de la Pau
Premi Nobel
Premi Nobel de la Pau
(1994)

Yitshaq Rabbín (יִצְחַק רָבִּין) (Jerusalem, 1 de març de 1922 - Tel Aviv, 4 de novembre de 1995) va ser un militar i polític israelià. Fou el setè cap d'Estat Major de l'Exèrcit d'Israel (Tsàhal) entre 1964 i 1967, ambaixador d'Israel als Estats Units entre 1968 i 1973, primer ministre entre 1974 i 1977, i novament des de 1992 fins al seu assassinat el 1995.[1]

L'any 1994, va ser Premi Nobel de la Pau[2] i Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional.[3]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Des de ben jove s'identificà amb el moviment sionista. Va estudiar al quibuts Guivat ha-Xeloixà i a l'escola agrícola Kaduri de Galilea. Als 19 anys es va unir a l'exèrcit clandestí hebreu, el Haganà, coincidint amb els darrers anys del comandament britànic de Palestina; més tard formà part del seu cos d'elit, el Palmac. El 1946 fou capturat per les autoritats britàniques i va estar cinc mesos empresonat. Va ascendir ràpidament, i durant la guerra de la independència de 1948-1949 va comandar la Brigada Harel, la major fita de la qual fou la conquesta de Jerusalem occidental. Va participar en les converses de pau de Rodes, entre Israel i Egipte, que conduïren a la redacció de les condicions de l'armistici i del cesament del foc entre ambdós països. El 1948, en plena guerra, Rabbín contrau matrimoni amb Leah Schlossberg.

Carrera militar[modifica | modifica el codi]

Un cop acabada la guerra de la independència, va continuar la seva carrera militar al Haganà, que en crear-se l'estat d'Israel passà a anomenar-se Tsàhal, o Exèrcit de Defensa d'Israel. El 1948 va participar en el bombardeig i enfonsament del vaixell armat i secessionista anomenat Altalena, per ordre del primer ministre David Ben-Gurion, acte que va acabar per apaivagar les veus dissidents d'exmilicians encapçalats per Menahem Beguín, i va segellar la unitat de les faccions al voltant del Tsàhal.

Als 32 anys esdevingué el general més jove de la història de l'exèrcit israelià. Va participar en la segona guerra araboisraeliana, la campanya del Sinaí de 1956, i en 1964 fou nomenat cap de l'Estat Major, càrrec des del qual reorganitzà l'exèrcit. Sota el seu comandament, i sota el govern del ministre de Defensa Moshe Dayan, Israel assolí la seva victòria a la guerra dels sis dies (1967), al final de la qual Israel va haver derrotat els exèrcits egipci, jordà i siri, i conquistat els territoris de Cisjordània, la península del Sinaí, la franja de Gaza, i els Alts del Golan. En finalitzar aquesta tercera guerra, Rabbín canvià la carrera militar per la diplomàtica (i ulteriorment per la política).

De diplomàtic a Primer Ministre[modifica | modifica el codi]

L'any 1968 Rabbín fou nomenat ambaixador d'Israel als Estats Units, càrrec que complí fins al 1973. En aquells anys adquirí una visió àmplia de les relacions internacionals, i establí relacions personals amb la cúpula política de Washington. En finalitzar, va tornar a Israel per afiliar-se al Partit Laborista Israelià, coincidint amb la guerra del Yom Kippur. El desembre del mateix any 1973, va ser escollit al parlament israelià, la Kenésset; i passà a formar part del govern laborista com a ministre de Treball, sota la presidència de la primera ministra Golda Meir, de qui havia guanyat la confiança en desenvolupar el seu càrrec d'ambaixador.

L'1 d'abril de 1974 es va donar a conèixer un dictamen de la comissió investigadora de la quarta guerra araboisraeliana, la de Yom Kippur. El dictamen, junt amb l'onada de protestes populars, portà a la renúncia de Golda Meir i del seu govern l'1 d'abril de 1974. Rabbín fou un dels pocs polítics que no es va veure embolicat per les conseqüències de la guerra, i fou escollit per liderar el Partit Laborista i pel càrrec de primer ministre d'Israel (fins al 1977).

Durant el govern de Rabbín, es van signar acords de separació de forces del Sinaí amb Egipte (1975); començaren els primers assentaments jueus a Cisjordània; tingué lloc, sota les seves ordres directes i sota les del seu ministre de Defensa Ximon Peres, el rescat d'ostatges (Operació Entebbe) el juliol de 1976 que havien estat segrestats per un grup terrorista palestí.

Cap al final del seu mandat, el 1976, el govern de Rabbín començà a denotar símptomes de crisi. La inflació havia augmentat molt com a conseqüència de la crisi energètica mundial que s'esdevingué després de la guerra de Yom Kippur. Van desvetllar-se casos de corrupció, com el que culminà amb el suïcidi del seu ministre de Construcció (Abraham Ófer). Els partits religiosos socis de govern en coalició van veure amb mals ulls l'arribada d'avions F-15 de la Força Aèria Israeliana un cop ja havia començat el sàbat. Tot plegat, féu que es convoquessin eleccions anticipades el 17 de maig de 1977.

La gota que féu vessar el got fou un escàndol polític en què sortia involucrada la seva dona, Leah Rabbín; se li va descobrir un compte corrent en dòlars de l'etapa diplomàtica als Estats Units, la qual cosa violava les lleis israelianes de l'època. Va haver de dimitir en favor de l'altre candidat del mateix partit, Ximon Peres. La sensació de corrupció féu segurament que les eleccions fossin guanyades pel partit opositor, el Likkud de Menahem Beguín, la qual cosa suposà la fi d'un període de 29 anys de govern laborista.

Opositor i ministre[modifica | modifica el codi]

Les lluites internes i la intensa rivalitat entre Peres i Rabbín van marcar els següents anys com a diputat opositor (1977-1984). Foren uns anys de baix perfil públic i polític, i va ser quan Rabbín escriví la seva autobiografia (פנקס שירות, Pinqàs Xerut, o Full de Servei), cèlebre per les seves acèrrimes crítiques a Ximon Peres, a qui titllà d'"incansable intrigant", fidel al seu vocabulari directe.

Entre 1984 i 1990 ocupà el càrrec de ministre de Defensa de dos governs de coalició nacional, presidits alternadament per Ximon Peres i per Yitshaq Xamir. Sota el seu mandat ordenà la retirada gairebé completa de l'exèrcit israelià del Líban (1985), llevat una franja de seguretat al llarg de la frontera que no fou evacuada fins a l'any 2000. També sota el seu càrrec de ministre esclatà la primera intifada palestina, el 9 de desembre de 1987.

Entre 1990 i 1992 va tornar a ocupar el seu escó a la Kenésset com a diputat de l'oposició.

Rabbín, Clinton i Arafat el 1993

Segon període com a Primer Ministre[modifica | modifica el codi]

Yitshaq Rabbín es va imposar a Ximon Peres en unes eleccions primàries, i fou electe candidat a Primer Ministre pel Partit Laborista, al qual brindà una contundent victòria electoral, la primera en 18 anys. Rabbín assumí el seu segon període com a Primer Ministre d'Israel el 13 de juliol de 1992, als 70 anys, alhora que mantenia la cartera de Defensa. Tot i la seva llarga rivalitat, nomenà Peres ministre d'Afers Exteriors, qui decidí revifar les converses de Madrid per mitjà de negociacions secretes a Oslo, primer entre intel·lectuals israelians i membres de la OAP (Organització per a l'Alliberament de Palestina), i posteriorment amb la intervenció de representants israelians oficials encapçalats pel propi ministre d'Exteriors.

Peres va aconseguir convèncer Rabbín per superar la seva natural aversió al líder de l'OAP, Iàssir Arafat, a qui considerava cap d'una banda terrorista. Amb gran dosi de pragmatisme i amb l'aval dels Estats Units, va acceptar les negociacions secretes d'Oslo, que conduïren als acords d'Oslo signats a Washington el 13 de setembre de 1993. Posteriorment, Arafat tornà a Gaza com a titular d'un govern autònom amb autoritat inicialment sobre la Franja de Gaza i Jericó, que posteriorment aniria extenent-se a altres territoris de Cisjordània. Rabbín signà també el tractat de pau assolit amb el rei Hussein de Jordània, el 26 de setembre de 1994. Els seus esforços foren reconeguts amb la concessió, junt amb Iàssir Arafat i Ximon Peres, del Premi Nobel de la Pau l'any 1994, i el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia del mateix any, conjuntament amb Arafat. Un dels efectes col·laterals del procés de pau fou la reconciliació entre Rabbín i Peres, que passaren a ser confidents i íntims col·laboradors.

Durant el segon i crucial període de govern, Rabbín experimentà una profunda metamorfosi, per passar d'una concepció purament militar del conflicte entre israelians i palestins, mantinguda fins a la seva ferma lluita contra la intifada com a ministre de Defensa, fins a un convençut promotor del difícil apropament als palestins en recerca de la pau a la regió. La seva fórmula "pau a canvi de territoris" aspirava a proporcionar a Israel fronteres segures, una normalitat en les relacions amb els països veïns i una acceptació per la comunitat internacional, a canvi de cedir als àrabs part dels territoris ocupats en els successius enfrontaments bèl·lics.

No obstant això, els anys següents a Oslo van veure al país submergit en un gradual procés de crispació: els primers grans atemptats terroristes suïcides perpetrats per extremistes islàmics (22 morts en un autobús a Tel Aviv el 19 d'octubre de 1994, 21 morts a l'encreuament de ha-Xaron massacre de Bet Lid el 22 de gener de 1995, etc.); una creixent oposició de la dreta israeliana a les successives retirades i concesions israelianes als palestins; discrepàncies entre les parts sobre la implementació dels acords; etc.

El clima d'exaltació i revolta viscuda a Israel l'any 1995 fou fomentat per la dreta nacionalista i certs rabins, tots ells oposats a la política del govern. Rabbín va patir una campanya de deslegitimació dirigida personalment contra ell, i se l'acusà de "traïdor" per l'entrega de terres als palestins.

L'atemptat[modifica | modifica el codi]

El dissabte 4 de novembre de 1995 es va convocar un míting multitudinari a la plaça dels Reis d'Israel (avui dia plaça Yitshaq Rabbín) de Tel Aviv, amb la finalitat d'enfortir als partidaris del procés de pau. Hi participaren artistes i polítics de centre-esquerra i d'esquerra. En culminar l'assemblea i abans que Rabbín pogués pujar al seu cotxe oficial, un fanàtic (Yigal Amir) li disparà dos trets per l'esquena. Als pocs minuts, Yitshaq Rabbín va morir.[4]

Dia Commemoratiu[modifica | modifica el codi]

Tomba de Yitshaq i Leah Rabbín

El Dia Commemoratiu de Yitshaq Rabbín es commemora a les escoles , els moviments juvenils i a les bases de l'exèrcit. Segons una Llei de la Kenésset , la data de l'assassinat de l'ex-Primer Ministre Yitshaq Rabbín, el 4 de novembre de 1995, en el calendari hebreu el 12 de Heixvan de 5756, és una jornada de record nacional i de dol a tot l'Estat d'Israel.[5]

Aquesta data és commemorada per totes les institucions de l'Estat, a les bases militars del Tsahal i a les escoles del país.[5] Totes les cerimònies d'aquesta Diada, i els programes educatius, estan dedicats a commemorar la vida i el llegat del ex-Primer Ministre, a la promoció i protecció dels valors democràtics , i a denunciar el perill que la violència suposa per a la societat, les persones i l'Estat.[6] El centre Yitshaq Rabbín produeix materials educatius centrats en temes com la pau i la democràcia, vídeos, cartells, fotografies, espelmes i adhesius.[6] Cada any des de l'assassinat, els habitants de Tel Aviv es reuneix al lloc de l'assassinat, a la Plaça Rabin, i fan una manifestació a favor de la pau per recordar el seu llegat.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www.biografiasyvidas.com/biografia/r/rabin.htm Yitshaq Rabbín
  2. http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/peace/laureates/1994/rabin-bio.html Premi Nobel de la Pau
  3. http://www.fpa.es/es/cargarAplicacionPremiadoCompleto.do Premis Príncep d'Astúries
  4. http://www.dadalos.org/int/Vorbilder/vorbilder/rabin/leben.htm#Ermordung
  5. 5,0 5,1 5,2 http://www.rabincenter.org.il/Web/En/Conferencesandevents/YitzhakRabinMemorialDayEvents/Default.aspx
  6. 6,0 6,1 http://www.rabincenter.org.il/Web/En/EducationDepartment/EducationalActivities/Default.aspx

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Yitshaq Rabbín



Càrrecs públics
Precedit per:
Golda Meir
Primer Ministre d'Israel
Israel

1974 - 1977
Succeït per:
Menahem Beguín
Precedit per:
Yitshaq Xamir
Primer Ministre d'Israel
Israel

1992 - 1995
Succeït per:
Ximon Peres