Nelson Rolihlahla Mandela
De Viquipèdia
| Nelson Rolihlahla Mandela | |
 Nelson Mandela l'any 1993 |
|
|
|
|
| Mandat 10 de maig de 1994 – 14 de juny de 1999 |
|
| Vice President(s) | Frederik Willem de Klerk Thabo Mbeki |
|---|---|
| Precedit per | Frederik Willem de Klerk (President d'Estat de Suf-Àfrica) |
| Succeït per | Thabo Mbeki |
|
|
|
| Mandat 3 de setembre de 1998 – 14 de juny de 1999 |
|
| Precedit per | Andrés Pastrana Arango |
| Succeït per | Thabo Mbeki |
|
|
|
| Naixement | 18 de juliol de 1918 Mvezo, Cap Oriental, Unió Sud-africana |
| Partit polític | Congrés Nacional Africà |
 |
| Premi Nobel de la Pau (1993) |
Nelson Rolihlahla Mandela (Umtata, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 -)[1] és un polític retirat sud-africà i fou el primer president del seu país escollit per sufragi universal. El 1993 fou premiat amb el Premi Nobel de la Pau juntament amb Frederik Willem de Klerk.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Nascut el 18 de juliol de 1918 a la ciutat d'Umtata, capital de la regió del Transkei. Fill del cap de la tribu Tembu, Mandela fou educat amb sentit de la responsibilitat i direcció. Tot i així, renuncià al seu dret hereditari de ser cap d'una tribu xosa, i va llicenciar-se en dret l'any 1942 i entrà a treballar en un despatx d'advocats.
Mandela s'ha casat tres vegades al llarg de la seva vida, en dos de les quals ha tingut un total de sis fills. De la seva primera esposa, Evelyn Ntoko Mase, es divorcià l'any 1957 després de 13 anys de matrimoni. Després de 38 anys de matrimoni amb Winnie Madikizela (Winnie Mandela) es separaren després d'uns escàndols polítics a l'abril de 1992 i finalment es divorciaren el 19 de març del 1996. Amb Wiinie tingué dos filles, Zenani (Zeni), nascuda l'any 19458, i Zindziswa (Zindzi), nascuda en el 1960. El seu tercer matrimoni es celebrà en el seu vuitantè aniversari, l'any 1998, i es casà amb Graça Machel, vídua de Samora Machel.
Mandela és un apassionat de la música clàssica, d'autors com Georg Friedrich Händel o Piotr Ilich Chaikovski.
[edita] Activitat política
El 1944 va entrar a formar part del Congrés Nacional Africà (ANC), un moviment de lluita contra l'opressió i abús que patien els negres de Sud-àfrica. Mandela fou un dels líders de la Lliga de la Joventut del Congrés, que sería al grup dominant dins de l'ANC, amb una ideología orientada al socialisme africà: nacionalista, antirracista i antiimperialista. El 1948 va obtenir el poder al país el Partit Nacional de Sud-àfrica, que institucionalizà la segregació racial creant el règim de l'apartheid. Inspirat en Mohandas Gandhi, l'ANC propugnà mètodes de lluita no violenta: la Lliga de la Juventut, presidida per Mandela entre 1951 i 1952, organitzà campanyes de desobediència civil contra les lleis segregacionistes.
El 1952 Mandela va passar a presidir l'ANC de Transvaal, alhora que dirigia els voluntaris que desafiaven al règim, convertint-se així en un líder del moviment. La repressió va detenir 8.000 persones, incloent el propi Mandela, que va ser confinat a Johannesburg, on establí el primer bufet d'advocats negres del país. El 1955, en acabar les condemnes, va reaparèixer en públic, impulsant l'aprovació d'una Carta de la Llibertat, en la qual ponderava l'aspiració d'un Estat multirracial, igualitari i democràtic, una reforma agrària i una política de justícia social en el repartiment de la riquesa.
L'enduriment del règimen racista va culminar el 1956, amb la decisió del govern de crear set reserves o bantustans, territoris marginals suposadament independents, en els quals es confinaria la majoria negra. L'ANC va respondre amb manifestacions i boicots, que van conduïr a la detenció de la major part dels seus dirigents; Mandela va ser acusat d'alta traició, jutjat però alliberat per falta de proves el 1961. Tot i així, els resultats de les accions del CNA el van desil·lusionar i va organitzar un grup paramilitar per lluitar en contra de l'apartheid i l'opressió amb més força. El 1964 va ser detingut per sabotatge i condemnat a passar la resta de la seva vida en la presó. Durant el llarg juici va tenir lloc la matança de Shaperville, en la qual la policia va disparar contra una congregació desarmada que protestava contra les lleis racistes, matant a 69 manifestants. La matança va aconsellar al govern a declarar l'estat d'emergència, en virtut del qual va arrestar els líders de l'oposició negra, sent Mandela detingut alguns mesos sense judici. Aquests esdeveniments van acabar de convèncer els líders de l'ANC de l'impossiblitat de lluitar per mètodes no violents, que no debilitaven pas el règim i provocaven una repressió sagnant.
Internat a la presó de Robben Island Mandela continuà la seva lluita contra l'apartheid i l'opressió a tot el món, continuant ajudant a la seva gent i realitzant classes d'educació política als presos interns. El 1983, en plena reclosió, fou guardonat amb el Premi Internacional Simón Bolívar concedit per la UNESCO i el govern de Veneçuela, i el 1988 amb el Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència concedit pel Parlament Europeu.
| « | Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca, i he batallat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure'l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir. | » |
|
—Nelson Mandela, en el tancament del seu al·legat davant la Cort Surepma, 1964. |
||
[edita] Sortida de la presó
El 1990 el president del país Frederik Willem de Klerk va concedir la llibertat a Mandela. En sortir de la presó Mandela no cridà la venjança sinó a la reconciliació i la pau, treballant units per posar fi al govern racista del país i aconseguir la igualtat de la població sud-africana.
El 1992 fou recompensat, juntament amb Frederik Willem de Klerk, amb el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional pels seus esforços en la finalització del règim de l'apartheid i en favor dels drets humans.
El 1993 va acordar amb el Govern nacional de Sud-àfrica, encapçalat per Frederik Willem de Klerk, la formació d'un govern de transició i la celebració, l'any següent, d'eleccions presidencials. Per aquest motiu, aquell mateix any va ser guardonat, al costat de Frederik de Klerk, amb el Premi Nobel de la Pau pel seu treball pel fí pacífic del règim de l'apartheid, i per a posar els fonaments per a una nova democràtica Sud-àfrica.
El 1994 Nelson Mandela va ser escollit president de Sud-àfrica en les primeres eleccions democràtiques i multirracials del país, càrrec que desenvolupà fins el 1999.
[edita] Premis i condecoracions
Mandela ha rebut al voltant de 50 doctorats honoris causa de part de diferents universitats del món. Juntament amb la Mare Teresa de Calcuta, a banda de Khan Abdul Ghaffar Khan, ha estat l'únic estranger que ha estat distingit amb el Bharat Ratna, el premi civil de més prestigi de l'Índia.
- Ambaixador de la consciència, premi atorgat per Amnistia Internacional (2006)
- Claus de la ciutat (2004)
- Premi Nobel de la Pau en 1993
- Premi de la Pau de Mahatma Gandhi
- Orde de Canadà
- Premi Príncep d'Astúries a la cooperació internacional (1992)
- Orde de Sant Joan
- Medalla presidencial de la llibertat
- Orde al mèrit del Regne Unit (1995)
- Isithwalandwe (1992)
- Bharat Ratna (1990)
- Premi Lenin de la Pau (1962)
- Premi Internacional Simón Bolívar (1983)
- Premi nacional de la pau (1995)
- Escultura en el Palau de Westmister (Londres)(2007)
[edita] Referències
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Institut Nobel, Premi Nobel de la Pau 1993
- (castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional 1992
| Precedit per: Frederik Willem de Klerk |
President de Sud-àfrica 1994–1999 |
Succeït per: Thabo Mbeki |
