Iraq
De Viquipèdia
|
|||||
| Lema nacional: Allahu Akbar (Déu és gran) | |||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Àrab, kurd1, turcman i assiri | ||||
| Capital | Bagdad2 (i) |
||||
| Ciutat més gran | Bagdad | ||||
| Govern | República federal Jalal Talabani Nuri Al Maliki |
||||
| Superfície - Total - Aigua (%) |
437.072 km² (57è) 1,1% |
||||
| Població - Estimació 2005 - Cens - Densitat |
26.074.906 (44è) - 59 hab/km² (112è) |
||||
| Moneda | Dinar iraquià (IQD) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
(UTC+3) (UTC+3) |
||||
| Independència - de l'imperi Otomà - del Regne Unit - dels Estats Units |
1 d'octubre del 1919 3 d'octubre del 1932 Prevista pel 2009 |
||||
| Himne nacional | Mawtini3 (La meva Pàtria) | ||||
| Domini internet | .iq | ||||
| Codi telefònic | +964 |
||||
| Gentilici | Iraquià, iraquiana | ||||
| 1 És la primera llengua de tres regions kurdes. 2 La capital de les regions autònomes kurdes és Arbil. |
|||||
_of_Iraq_2008.svg)
L’Iraq (en àrab العراق, al-ʿIrāq), o el seu nom oficial República d'Iraq (en àrab الجمهورية العراقية, al-Jumhūriyya al-ʿIrāqiyya, 
escolteu-ho (?)), és un país majoritàriament musulmà de l'Orient Pròxim, situat al nord de la península àrab. Comprenent la desembocadura dels rius Tigris i Èufrates, és sovint anomenat Bilad ar-Rafidain (el país dels dos rius, Mesopotàmia). Bagdad n'és la capital.
Fa frontera amb l'Iran a ponent, Kuwait al sud-oest, Aràbia Saudita al sud, Jordània i Síria a l'est i Turquia al nord. La població majoritària es distingeix per ser àrab, però hi ha grups ètnics com els kurds i religiosos com els musulmans xiïtes i sunnites.
Al llarg de la seua llarga història, l'Iraq ha estat el centre dels imperis accadi, assiri, babilònic i abbàssida, i part dels imperis aquemènida, macedònic, sassànida, raixidun, omeia, mongol, otomà i britànic.[1]
Des de la invasió de l'Iraq de 2003, una coalició multinacional, principalment nord-americana i britànica, ha ocupat l'Iraq. El conflicte subseqüentment ha tingut gran transcendència: l'augment de la violència civil, política desglossament, l'eliminació i execució de ex-president Saddam Hussein, i els problemes en el desenvolupament de l'equilibri polític, econòmic i l'ús de les reserves de petroli del país. Aquesta situació de conflicte que s'ha desencadenat en els darrera anys han situat a Iraq com el segon país més inestable del món;[2] el primer és Sudan.[3]
[edita] Història
[edita] Breu història preislàmica
Cuna de les civilitzacions sumèria i acàdia, i centre d'Assíria i del imperi neobabilònic la regió va passar als medes i perses aquemènides fins a la conquesta per Alexandre el Gran. Després de les lluites entre diacons que van fer canviar de mans la satrapia de Babilònia, finalmente Seleuc I Nicàtor va dominar la regió i després de la seva victòria a Issos el 301 aC va formar l'Imperi Selèucida. Va passar després a l'Imperi Part i la regió fou dispuatada per parts i romans. Aquestos la van conquerir diversoes vegades; Trajà la va conquerir el 114 pero Adrià la va abandonar el 117. Va seguir sent zona de lluita amb els parts i els seus successors els perses sassànides. Al segle III s'hi van instal·lar els làkhmides amb seu a al-Hira que van esdevenir clients dels sassànides i defensaven la regió mesopotàmica d'atacs bizantins. Al segle VI s'hi van instal·lar tribus àrabs (principalment els taghlibites o Banu Taghlib i els bakrites o Banu Bakr ibn Wail) que fugien de problemes economics de caire incert que es produien a Aràbia, i els van seguir els tamimites o Banu Tamim, dominant entre els territoris dels làkhmides a Mesopotàmia i el territori dels kindes a l'Aràbia del nord. En aquest temps molts àrabs es van convertir al cristianisme.
[edita] Conquesta musulmana
Article principal: Conquesta musulmana de l'Iraq
La conquesta de l'Iraq fou un procés que es va iniciar el 633 i es va cabar el 642. Va tenir dos moments culminants: la batalla d'al-Kadisiyya (637) i la batalla de Nihawand (642). Després el domini fou segur i els campaments militars àrabs de Bàssora i Kufa van esdevenir ciutats i capitals de dos governs separats. Kufa fou la capital d'Alí ib Abi Tàlib. El 4 de desembre del 656 es va lliurar a la rodalia de Bàssora l'anomenada batalla del Camell; Alí fou assassinat a Kufa per Ibn Muldjam el 25 de gener del 661 (va morir dos dies després). Després va passar als omeies i aviat va esdevenir una província única.
[edita] Província del califat omeia
Vegeu: Iraq (província del Califat)
[edita] Domini abbàssida
Article principal: Iraq sota els abbàssides (750-945)
Els abbàssides van traslladar aviat la capital de Kufa a Bagdad (després a Samarra del 836 al 872) i van dominar algunes revoltes alides. Al segle IX es va imposar el poder dels amirs turcs fins el 945 quan el buwàyhida Muizz al-Dawla va entrar a Bagdad i va imposar el seu domini al califa.
[edita] Domini buwàyhida
Vegeu: Buwàyhides
[edita] Domini fatimita i seljúcida
Article principal: Fatimites i seljúcides a l'Iraq
Toghurl Beg el cap seljúcida es va acostar a Bagdad el 1052 i hi va entrar el 1055, pero en va haver de sortir el 1058 per seguir les seves conquestes i llavors es va revoltar el seu germanastre Ibrahim Inal; aprofitant aquesta circumstancia el 1 de gener de 1059 el general al-Basasiri entrava a la ciutat i llegia la khutba en el nom del califa fatimita. El 2 de gener de 1060 Toghurl tornava a estar a Bagdad, i establia la dominació seljúcida.
[edita] Iraq sota els abbàssides (1180-1258)
Pendent.
[edita] Il-khans i djalayàrides
Article principal: Iraq sota els ilkànides i els djalayàrides
El domini dels Il-khan va durar del 1258 al 1335. Després es va establir el dels djayàrides quie es va extingir el 1411.
[edita] Qara qoyunlu, mushasha i ad quyunlu
La dinastia djalayàrida expulsada de Bagdad (1411) va intentar resistir al Baix Iraq (Khuzestan, Hilla, Bàssora), enfrontada ara als qara qoyunlu (1411-1431). El moviment polític religiós dels mushasha va acabar substituint als dajalayàrides. Els mushasha no obstant el seu èxit parcial a Khuzestan i Fars no van aconseguir ocupar mai Bagdad als qara qoyunlu, i Hilla només breument del 1466 al 1468.
El 1469 els aq qoyunlu, que van substituir als qara qoyunlu, van estabilitzar uns anys la situació; foren expulsats de Pèrsia pels safàvides al començament del segle XVI però encara es van sostenir uns anys a l'Iraq amb Murad ibn Yakub (1503-1508). Finalment el 1508 els safàvides van ocupar Iraq i el van governar fins el 1534 a través dels emirs Mawsillu de l'alta Mesopotàmia, ja poderosos sota els aq qoyunlu, i que van aconseguir el govern de Bagdad del xa, governant així tot l'Iraq. El 1528 l'emir Dhu l-Fikar ibn Nukhud (o Zulfiqar ibn Nukhud) va intentar independitzar-se i es va sotmetre al sultà otomà però fou derrotat per les forces de xa Tahmasp I (1529) que el 1530 tornaven a dominar Bagdad.
Després de la batalla de Čaldiran el 23 d'agost de 1514 en què els otomans van obtenir una gran victòria sobre els safàvides perses i la campanya que va seguir (1515-1517) va permetre als otomans ocupar el Diyar Bakr i Mossul i els territoris kurds a l'est del Tigris. El 1534 els otomans van ocupar Bagdad i al mateix temps el dinasta àrab de Bàssora Rashid ibn Mughadam, que era vassall del safàvides, va esdevenir vassall otoman.
[edita] governadors safàvides
- Lala Husayn 1508/09 - 1515
- Qunghuruz Sultan 1515-1524
- Zulfiqar ibn Nukhud 1524 - 1529 (rebel i vassall otomà 1528-1529)
- Muhammad Khan ibn Sharaf ad-Din 1530 - 1533
- Takkalu Muhammad ibn Khan 1533 - 1534
[edita] Iraq sota els otomans
Ocupades Bagdad i Bàssora el 1534 (Bàssora el 1546, va esdevenir part de l'Imperi Otomà després de dues expedicions contra el dinasta local) es van formar sis eyalats: Mossul, Bagdad i Bàssora, al centre, l'eyalat kurd de Shahrizor a la part oriental, l'eyalat d'al-Hasa o Lahsa al sud i l'eyalat de Diyar Bakr al nord (els tres darrers fora del modern territori de l'Iraq).
Vegeu:
Vegeu també: Diyarbekir, al-Hasa, Shahrizor
[edita] Administració britànica (govern militar 1918-1919, adinistració civil 1919-1920, Mandat 1920-1932)
El domini otomà va durar fins a la I Guerra Mundial. Al-Hasa fou ocupada pels wahhabites el 1913, Bàssora pels britànics el 1916 i Bagdad el 1917. El 10 de gener del 1919 es va establir l'administració provisional britànica i l'abril de 1920 la Societat de Nacions va confiar el mandat de l'Iraq a Gran Bretanya. El 24 d'abril de 1920 Mossul fou declart part del territori del mandat.
L'agitació que el domini britànic va provocar entre els xeics àrabs, va incitar a la revolta a les tribus del Eufrates mitjà (a partir de maig de 1920) encoratjada pels mudjahids xiïtes de Nadjaf i Karbala. Els britànics van instal·lar el 1 d'octubre de 1920 un alt comissari, Sir Percy Zachariah Cox (1864 - 1937) que el 11 de novembre de 1920 va proclamar un consell d'estat àrab dirigit per Saiyid Abdul Rahman al-Haydari al-Gaylani (1841 - 1927) per exercir les funcions de govern provisional de l'estat sota mandat, però del que quedava exclós el wilayat de Mossul. Fins el gener del 1921 els britànics no van pacificar la zona rebel a base d'un gran desplegament d'efectius.
El març de 1921 la Conferència del Caire, presidida pel ministre de colònies britànic Sir Winston Churchil va proposar pel govern del país a Faysal ibn Husayn, segon fill del xerif de la Meca al-Husayn II ibn Ali, que havia estat expulsat de Síria pels francesos el juliol de 1920. L'elecció fou confirmada pel consell d'estat o govern provisional i sotmesa a un referèndum, i Faysal fou coronat el 23 d'agost de 1921 assolint la direcció del govern nacional constitucional, democràtic i representatiu. Les relacions de l'Iraq amb la potència que exercia el mandat, la Gran Bretanya, ofren regulats per diversos tractats que van ampliar progressivament la independència de l'estat iraquià, fins el tractat de 30 de juny de 1930 que feia a Iraq un estat independent però establia una aliança estreta amb la Gran Bretanya per 25 anys amb un cert control de les relacions exterior i dues bases militars, una a al-Shuayba a Bàssora i un altra a Habbaniyya a Bagdad. El 1932 l'Iraq fou admès a la societat de nacions i el darrer alt comissari britànic es va retirar.
[edita] Comandants militars britànics a Iraq
- Sir Arthur Arnold Barret 1914 - 1915
- Sir John Eccles Nixon 1915 - 1916
- Sir Percy Henry Noel Lake 1916 - 1916
- Sir Frederic Stanley Maude 1916 - 1917
[edita] Comandants militars britànics a Bagdad
- Sir Frederic Stanley Maude 1917
- Sir William Raine Marshall 1917 - 1918
- Sir Alexander Stanhope Cobbe 1918 - 1919
[edita] Administrador provisional de l'Iraq (inclós Mossul)
- Sir Arnold Talbot Wilson 1919-1920
[edita] Alts comissionats britàmics a l'Iraq (inclós Mossul)
- Sir Percy Zachariah Cox 1920-1923
- Sir Henry Robert Conway Dobbs 1923-1928
- Sir Gilbert Falkingham Clayton 1928-1929
- Sir Francis Henry Humphrys 1929-1932
[edita] President del consell d'estat
- Saiyid Abdul Rahman al-Haydari al-Gaylani 1920-1921
[edita] La qüestio de Mossul
Article principal: Qüestió de Mossul
Mossul fou administrat per les mateixes autoritats que l'Iraq del 6 de novembre de 1918 al 11 de novembre de 1920. Després d'aquesta data el consell d'estat que va precedir al regne de l'Iraq (novembre de 1920 a agost de 1921) ja no hi va tenir autoritat i va restar sota els alts comissaris britànics de l'Iraq com a entitat separada si be de facto dins l'Iraq. Els turcs van reclamar el territori i després d'una serie d'incidents finalment el 1926 Turquia va reconeixer que Mossul formava part de l'Iraq.
[edita] Regne de l'Iraq
Article principal: Regne de l'Iraq
El periode monàrquic va durar del 1921 al 1958. En aquest temps hi van haver tres reis (més dos regents). El tractat angloiraquià de Porsthmouth de 15 de gener de 1948 encara mantenia alguns privilegis pels britànics i fou refusat al Iraq. Només la caiguda de la monarquia va suposar el final de la influència britànica.
[edita] Reis de l'Iraq
[edita] La República
Article principal: República de l'Iraq (1958-1978)
Les forces que havien portat al poder a Kassem eren molt diverses: nacionalistes, comunistes, socialistes, nasseristes, baasistes, lliberals i altres. Kassem va haver de treballar intentar conciliar les diverses tendències civils i militars i en política exterior es va decantar per un no alineament. La rebel·lio kurda, la discordia completa entre faccions i l'aillament entre els estats àrabs (massa radical pels moderats, però enemic dels nasseristes) va ocasionar el seu enderrocament el 1963 pel Baath. Pero les lluites de faccions dins d'aquest, i la repressió, el van desacreditar, i els nasseristes es van fer amb el poder el 1963 amb Abdul Salam Aref; aquest va morir en accident el 1966 i el va succeir el seu germà Abdul Rahman Aref, que no va tenir presa en unir-se a la RAU i va incomplir la promesa de tornar a la democracia. Fou enderrocat el 1968 pels baasistes dirigits pel general Ahmad Hasan al-Bakr que va obrir el país a la cooperació amb l'URSS i a un Front Nacional Progressiste en què altres partits incloent els comunistes cooperaven amb el Baath però s'havien de sotmetre als seus dictats. A mesura que va envellir i no va poder complir totes les seves tasques, el vicepresident del Consell de la Revolució, Saddam Hussein, va adquirir més poder (1978) i finalment el 1979 al-Bakr va sortir o fou apartat del poder, oficialment per malaltia i Saddam Hussein va ocupar el seu lloc.
[edita] Presidents
- Muhammad Najib al-Rubai, president del Consell Sobirà 1958-1963
- Abdul Salam Aref 1963-1966
- Abdul Rahman al-Bazzaz (interí) 1966
- Abdul Rahman Arif 1966-1968
- Ahmad Hasan al-Bakr 1968-1979
- Saddam Hussein al-Majid al-Tikriti 1969-2003
[edita] Primers ministres
- Abdul Karim Kassem 14 de juliol de 1958 - 8 de febrer de 1963
- Ahmad Hasan al-Bakr 8 de febrer de 1963 - 18 de novembre de 1963
- Tahir Yahya 20 de novembre de 1963 - 6 de setembre de 1965
- Arif Abdul Razzak 6 de setembre de 1965 - 15 de novembre de 1965
- Abdul Rahman al-Bazzaz 21 de novembre de 1965 - 9 d'agost de 1966
- Naji Talib 9 d'agost de 1966 - 10 de maig de 1967
- Abdul Rahman Arif 10 de maig de 1967 - 10 de juliol de 1967
- Tahir Yahya (segona vegada) 10 de juliol de 1967 - 18 de juliol de 1968
- Abdul Razzak al-Naif 18 de juliol de 1968 - 30 de juliol de 1968
- Ahmad Hasan al-Bakr 31 de juliol de 1968 - 16 de juliol de 1979
- Saddam Hussein al-Majid al-Tikriti 16 de juliol de 1979 - 23 de març de 1991
- Saadun Hammadi 23 de març de 1991 - 13 de setembre de 1991
- Muhammad Hamza al-Zubaydi 16 de setembre de 1991 - 5 de setembre de 1993
- Ahmad Hussein Khudayir al-Samarrai 5 de setembre de 1993 - 29 de maig de 1994
- Saddam Hussein al-Majid al-Tikriti 29 de maig de 1994 - 9 d'abril de 2003
[edita] Saddam Hussein
[edita] Establiment al poder
El 1978 la lluita pel poder al Baath havia ja donat amplis poders a Saddam Hussein (des de 1976 general de l'exèrcit) que era l'home fort del país tot i que només vicepresident del Consell Revolucionari, però el vell al-Bakr ja no podia complir amb totes les seves funcions. El maig de 1978 vint-i-un comunistes foren executats acusat d'haver volgut crear cèl·lules comunistes a l'exèrcit, i això va enterbolir les relacions amb la URSS. El 9 de juliol de 1978 el ex primer ministre Razzak fou assassinat a Londres, segurament per orde de Saddam Hussein. El 26 d'octubre un acord amb Síria es va signar a Bagdad després d'un temps de molt males relacions. Els dos governs s'oposaven als acords de Camp David entre Egipte i Israel.
El 17 de juliol de 1979 el president al-Bakr va dimitir oficialment per motius de salut i el va substituït Saddam Hussein que culminava la seva pujada al poder. El dia 28 de juliol cinc dirigents baasistes foren detinguts acusats de complot amb Síria i es van succeir detencions (incloent algun ministre) i execucions (21 persones el 8 d'agost). Les eleccions del 20 de juliol de 1980 tenien ja els resultats determinats i la victòria del Baath estava garantida; en tot cas el consell revolucionari tenia el dret de veto sobre qualsevol llei aprovada pel parlament o per dissoldre aquest. El setembre es van celebrar eleccions a la regió kurda i es van elegir els diputats a l'assemblea legislativa local.
El conflicte mal resolt del Shatt al-Arab, la reclamació iraquiana dels drets dels àrabs al Khuzistan i l'activitat desestabilitzadora del xiïtes iraquians (la meitat de la població) eren elements que influïen en la hostilitat del règim als aiatol·làs que havien pres el poder a l'Iran. Estats Units i alguns països europeus van prometre o donar assistència a Saddam Hussein a canvi d'una guerra desestabilitzadora contra el règim islàmic d'Iran.
[edita] Guerra Iran-Iraq
Vegeu : Guerra Iran-Iraq (inicialment Guerra del Golf, després primera Guerra del Golf)
La guerra es va iniciar el 22 de setembre de 1980. Es van conquerir Mehran i Susangerd i es van acostar a Abadan que va acabar destruïda; Dezful i Ahwaz van patir bombardejos. El 7 de juny de 1981 els israelians van destruir la central nuclear d'Osirak, al·legant que servia per fabricar bombes atòmiques; Israel fou condemnada per la comunitat internacional i França va oferir la reconstrucció de la central.
Els iranians van passar al contraatac i van recuperar progressivament tot el que havien perdut; al final del 1982 la guerra s'havia estancat i es tornava a les posicions inicials. Les iniciatives de pau presentades el 1983 i en endavant no van prosperar i el 1984 Iran va llençar una ofensiva per tallar les comunicacions per carretera entre Bàssora i Bagdad que només va poder ser aturada amb l'utiliutzació massiva d'armament químic. El maig de 1984 Saddam Hussein (el seu ministre d'afers exteriors Tarik Aziz) van iniciar converses amb la Unió Patriòtica del Kurdistan, dirigida per Jalal Talabani. L'aviació iraquiana, millor dotada, atacava objectius estratègics, i així foren destruïdes primer la terminal petrolera de l'illa de Kharg i després la se Sirri i Larak.. El febrer de 1986 els iraquians utilitzant milers de vaixells de pesca o esportius, van ocupar el port de Fao (Faw), quan l'estat del cel no permetia l'ús de l'aviació. Més al nord el contraatac iraquià contra Mehran fou rebutjat. Als bombardejos iraquians contra ciutats iranianes, aquestos van respondre amb un míssil contra Bagdad (agost de 1986).
A començaments de 1987 els iranians van avançar cap a Bàssora. Iraq va haver d'utilitzar massivament l'aviació i va perdre el 10% d'aquesta (pèrdues cobertes per la Unió Soviètica). L'anomenada "guerra de les ciutats" en la que les parts bombardejaven les ciutat de l'enemic, va continuar i també la "guerra dels petrolers" en què els petrolers internacionals eren atacats per un o altra segons l'origen del petroli que portaven. Iraq podia exportar petroli per oleoductes cap a Turquia, però Iran només ho feia pel Golf Pèrsic, i davant els atacs a petrolers iranians, va atacar a petroliers kuwaitians, considerats aliats dels iraquians, i va minar l'estret d'Ormuz. Un incident amb un avió iraquià, oficialment un error, va causar 37 mariners morts en un vaixell americà i els Estats Units van decidir intervenir en cas de perill pels seus vaixells, cosa que interesava a Iraq.
El juliol de 1987 el Consell de Seguretat va urgir un alto el foc (resolució 598), però Iran exigia que la resolució reconegués l'estat agressor i la seva negativa (en front a l'acceptació de l'Iraq) va permetre declarar un embargament d'armament. El 1988 els iraquians van passar a l'ofensiva en tots els fronts: contra els kurds, aliats dels iranians, es va iniciar la campanya anomenada al-Anfal, destinada a recuperar el control del govern a la regió, i es van emprar tota mena de mètodes com el atac amb gas mostassa a la vila kurda d'Halabja que va causar cinc mil morts civils i en va afectar sèriament a deu mil més; d'aquest atac es va fer responsable als iranians, informació que fou avalada pels Estats Units durant uns anys. Al front sud i centre, l'exèrcit iraquià va recuperar Fao (abril) els camps de petroli de Majnun (juny) i Zubaidat i Armanah el juliol. El 18 de juliol Iran va acceptar l'alto el foc que es va signar el 20 d'agost de 1988. El règim ho va considerar una victòria militar i la població va sortir al carrer a celebrar-ho.
Al final de la guerra (1988) l'economia iraquiana estava ensorrada; les exportacions de petroli recuperades lentament entre 1988 i 1990, pujaven a 15.000 milions de dòlars però s'importaven productes per 16.000 (incloent 5000 per material militar) i calia buscar recursos per la reconstrucció (amb un cost estimat de 60.000 milions de dòlars) i pagar la deute (uns 70000 milions el 1989). Kuwait però, no solsament no va perdonar la deute de l'Iraq (la meitat dels seixanta mil milions de dòlars, deute al final de la guerra) sinó que va refusar reduir la producció de petroli per fer pujar els preus (1989).
El 15 de gener de 1989 es va anunciar que el Consell de Comandament de la Revolució havia decidit l'establiment d'una nova constitució multipartidista i es creava una comissió a l'efecte. Unes primeres eleccions amb el Bath i candidats independents (que havien d'acceptar els principis del règim) es van celebrar el 1 d'abril. El 5 de maig de 1989 el general Adnan Jairallah, viceprimer ministre i ministre de Defensa, considerat un rival potencial de Saddam, va morir en un suposat accident d’helicòpter a Mossul. El 18 de juliol es va aprovar per l'Assemblea Nacional la nova constitució (en la que el Bath tenia l'exclusiva de l'activitat dins l'exèrcit i la policia) i es va anunciar que seria sotmesa referèndum i que eleccions legislatives i presidencials (amb més d'un candidat) es farien segurament abans de final d'any. El 17 d'agost es va produir un greu accident en una fabrica de míssils a Hilla, que va causar la mort de 700 persones. El 7 de desembre de 1989 en mig d'un greu desproveïment, Iraq va llençar el coet espacial al-Ahib.
El 1990 la caiguda del preu del petroli, just quan Iraq tornava a arribar a un gran nivell de producció i exportació, va decidir a Hussein a anar a Kuwait per obtenir recursos, tot i confiant en què la seva tradicional submissió als interessos dels Estats Units i les principals potències europees occidentals (França, Alemanya i el Regne Unit) l'ajudarian a sortir-se'n.
[edita] Invasió de Kuwait
Vegeu: Invasió de Kuwait
[edita] Primera Guerra del Golf
Vegeu: Guerra del Golf (Operació Tempesta del Desert, després Primera Guerra del Golf)
[edita] Període entreguerres
Al final de la guerra les divisions ètniques de l'Iraq van sortir a la llum; al sud els xiïtes, finançats pels iranians, i dirigits per l'Assemblea Suprema de la Revolució Islàmica del hadjatoleslam Sayyid Muhammad Bakr al-Hakim, es van revoltar amb crides des de les mesquites i amb suport de soldats iraquians desertors; es van atacar comissaries i seu del Baath. Al nord es van revoltar els kurds. Al nord la rebel·lió dels kurds es va estendre ràpidament i al cap de poques setmanes ja dominaven tot el Kurdistan; especial importància va tenir la seva entrada a la disputada ciutat de Kirkuk.
Però l'exèrcit de Saddam havia estat derrotat però no aniquilat; l'encarregat de la repressió fou Ali Hassan al-Madjid (Ali el Químic), ex governador militar de Kuwait i nomenat ministre de l'Interior (març del 1991), el qual va reprimir salvatgement la revolta xiïta (es calcula que hi van haver 30000 morts), sense cap reacció per parts dels americans que havien encoratjat les revoltes, les forces dels quals foren retirades el maig. La repressió fou sistemàtica i finalment l'agost de 1992 el president Bush va anunciar que la força multinacional havia decidit establir una zona d'exclusió aèria a partir del paral·lel 32 per protegir a la població xiïta dels atacs aeris iraquians, però Saddam controlava el territori, i l'exèrcit va assecar moltes maresmes que era la zona en la que els guerrillers finançats per Iran es refugiaven i va utilitzar contra ells armament químic el 1993. Saddam va imposar com a cap religiós a Muhammad Sadek al-Sadr per substituir l'aiatol·là Abu Kassem al-Joi, que havia mort l'agost de 1992.
Després de liquidar als xiites (1991) fou el torn dels kurds: amb l’ús massiu de l'aviació el Kurdistan fou reconquerit i dos milions de kurds van haver de fugir a les muntanyes a les fronteres en un èxode dramàtic que va commocionar al món per les esgarrifoses imatges de la població civil sense res fugint de les bombes. Iran tenia prou problemes econòmics per no poder embarcar-se en una nova guerra i tampoc va fer res i els turcs van donar suport al iraquians degut al perill de contagi del nacionalisme kurd als que vivien a Turquia, o al suport d'un eventual estat kurd als membres d'aquesta ètnia a Turquia que en part ja estaven revoltats contra l'estat turc. Aràbia Saudita, Kuwait i altres monarquies veien de bon ull l'aniquilació d'una revolta xiïta i dels kurds laics i democràtics. A l'abril de 1992 França i Gran Bretanya van aconseguir l'acceptació per Iraq de zones segures lliures d'atacs aeris. Poc després Saddam donava un gir i pactava amb els caps kurds el restabliment de l'autonomia acordada el 1970, sense però afluixar la pressió militar, però la força multinacional va declarar una zona d'exclusió aèria al nord del paral·lel 36; en aquestes condicions es van poder fer les eleccions al Kurdistan el 19 de maig de 1992 en què van obtenir la majoria molt igualats el Partit Democràtic del Kurdistan de Masud Barzani i la Unió Patriòtica del Kurdistan de Jalal Talabani. El juliol de 1992 l'assemblea kurda va nomenar el primer cap de govern (Muhammad Amin Muhammad) i es va decidir posposar les eleccions a president regional. L'octubre l'assemblea va aprovar una moció sobre un estat iraquià federal. De fet Kurdistan esdevingué un estat independent, on l'oposició a Saddam Hussein es podia reunir i on hi havia completa llibertat de partits, de premsa, manifestació i reunió.
Hussein va superar doncs la crisis i va romandre en ferm control del país, encara que econòmica i militarment no es va poder recuperar mai. El 23 de març de 1991 Saddam va nomenar un nou govern civil presidit pel baasista Saadun Hammadi (1930 - 2007) un xiïta del sud, per donar aparença de més democràcia (deixant el càrrec de primer ministre que havia ocupat el propi Saddam des de 1979); Hamdani fou cessat al cap de sis mesos (16 de setembre) i substituït per Muhammad Hamza al-Zubaydi coincidint amb rumors sobre un intent de cop d'estat i execució de molts comandaments militars. Però de fet Hammadi va passar a ser conseller presidencial. Ali el Químic va esdevenir ministre de Defensa (6 de novembre) i el seu lloc a Interior fou cobert per un altra parent de Saddam, Watan Ibrahim al-Hassan. El 28 d'abril de 1993 en el 56 aniversari del naixement del president es va celebrar una gran festa pública inspirada en l'antic cerimonial de Babilònia. El 5 de setembre de 1993 una nova reorganització ministerial va fer córrer altre cop rumors de cop d'estat. Ahmad Hussein Khudayir al-Samarrai fou nomenat primer ministre, però el 29 de maig de 1994 Saddam va reassolir aquest càrrec davant la greu crisis econòmica, amb el manteniment de l'embargament per l'ONU.
Saddam presentava la seva supervivència política como a prova de la seva victòria militar, i va obtenir popularitat en el món àrab en part per la simplificació de ser el representant del mon àrab en la lluita contra Occident. Els palestins, jordans, sirians, iemenites, sudanesos, libis, algerians i mauritans li donaven suport (tot i que els governs romanien neutrals). Saddam proclamava unitat àrab, autosuficiència i justícia social. Saddam es va comportar com un devot musulmà per recuperar el suport dels elements conservadors i religiosos, va introduir algunes formes de la xara a les lleis del país; ja el 19 de gener de 1991 havia introduit la frase Allah Akbar (Deu és gran) a la bandera nacional, que es va escriure (de punt i lletra de Saddam) entre les dues estrelles.
Durant uns anys Estats Units i la Gran Bretanya van llançar alguns atacs de represàlia per la violació de les zones d'exclusió destacant el bombardeig per error de l'hotel Rashid de Bagdad (amb alguns morts) el gener del 1993, la destrucció del quarter de la Intel·ligència iraquiana a Bagdad el 26 de juny de 1993 en revenja d'un suposat complot per assassinar al president Bush (assassinat que s'hauria d'haver produir durant el viatge a Kuwait l'abril de 1993). Les sancions imposades per l'ONU a Iraq el 1990 per la seva invasió de Kuwait no foren aixecades i les exportacions de petroli van romandre aturades. L'economia iraquiana es va acabar d'enfonsar amb les infraestructures destruïdes per les dues guerres i les guerres civils, la deute acumulada i la incapacitat d'obtenir nous recursos. La inflació va arribar el 1993 al 3000%. Un corredor d'ajut humanitari es va obrir des de Síria per millorar la situació de la població, principal perjudicada de l'embargament. El 9 de desembre de 1996 l'ONU va permetre la represa limitada de les exportacions de petroli per comprar menjar i medicines. L'exèrcit en canvi estava ben finançat amb les exportacions de petroli de contraban cap a Turquia.
Els oficials americans acusaven a Saddam de no respectar les zones d'exclusió, de violar l'embargament i d’emmagatzemar armes de destrucció massiva, Era evident per qualsevol que conegués la situació que era una forma de pressió sobre el règim. Alguns raids aeris americans i britànics van seguir esporàdicament, en especial l'Operació Guineu del Desert del 1988. La suposada resistència iraquiana a les inspeccions dels dipòsits d'armes de destrucció massiva van provocar crisis diplomàtiques el 1997 i 1998, i del 16 al 19 de desembre de 1998 Iraq fou bombardeja en diversos punts per míssils americans i britànics. Els dos següents anys l'activitat bèl·lica fou intermitent però el febrer de 2001 els avions americans i britànics van tornar a bombardejar de manera important diversos llocs a l'entorn de Bagdad.
En tots aquestos anys la repressió es va incrementar. Els seus fills Uday i Qusay van esdevenir poderosos i van dirigir operacions repressives i negocis bruts personals. Dos parents de Saddam (el seus gendres Hussein Kamel i Saddam Kamel, que eren alts comandaments militars) van desertar l'agost de 1995 cap a Jordània i quan van tornar a Iraq suposadament perdonats foren executats (febrer de 1996).
Fins al final Iraq va jugar al gat i el ratolí amb els occidentals. Les acusacions d'aquestos eren evidentment falses, però Iraq no deixava inspeccionar per donar la sensació de què podien ser autentiques i mantenir el seu prestigi com a potencia regional. Aquest engany va ser fatal pel règim després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, i van donar a George Bush Jr. una excusa per portar a terme una desig personal i acabar una feina en nom del seu pare (el president George Bush de la primera guerra del Golf)
[edita] Segona Guerra del Golf
Vegeu: Invasió de l'Iraq de 2003
[edita] Iraq sota ocupació americana
Colaboreu en aquesta secció.
[edita] Esdeveniments claus
- Octubre de 1936 - Cop d'estat del general Bakr Sidqi
- 14 de juliol de 1958 - Cop d'estat de l'exèrcit iraquià, conegut com Revolució del 14 de juliol que proclama la repúblcia.
- 1963 Cop d'estat del general Abdul Salam Arif, que va fer assassinar Abdul Karim Qassim. Govern nasserista
- 18 de juliol de 1968, cop d'estat del general Ahmad Hasan al-Bakr, govern baasista
- 28 de setembre de 1978, Saddam Hussein s'assegura el poder al Baath
- 16 de juliol de 1979, Al-Bakr es retira i Saddam Hussein puja a la presidència
- 9 d'abril de 2003, Saddam es enderrocat per l'exèrcit america, i Iraq queda sota ocupació militar. Kurdistan consolida la seva autonomia.
- 15 d'octubre de 2005 - S'aprova en referèndum la constitució iraquiana amb el 78% dels vots a favor, enmig de fortes mesures de seguretat.
[edita] Política
[edita] Antics partits polítics
[edita] Era monarquica
[edita] República
[edita] Baath
[edita] Política actual
[edita] Sota ocupació americana=
[edita] Geografia física
El territori d'Iraq comprèn l'extrem septentrional del desert d'Aràbia, fins a les faldes meridionals dels Monts Zagros, al nord. Està travessat per dos rius de traçat NW-SE, el Tigris i l'Èufrates, que mitjançant una sèrie de planes al·luvials d'elevada fertilitat acaben desembocant al golf Pèrsic tot formant un delta.
- Superfície geogràfica: 437.073 km²; aprixmadament el temany de l'estat de California
- Costa: la costa d'Iraq és de només 58 km. Prop seu hi havia aiguamolls, que foren però dessecats durant els anys 90.
- Principals ciutats:
- Topografia: Iraq té planes al·luvials, muntanyes i desert.
- Clima: el clima és majoritariament calurós i sec
[edita] Entorn natural
Iraq és un país desèrtic en gran part, tot i que conté també, en menor extensió, altres biomes: bosc mediterrani al bosc del Mediterrani oriental, a l'extrem nord-est; bosc templat de frondoses al bosc estepari de les muntanyes Zagros a l'extrem nord-est; prats a l'estepa de l'Orient Pròxim, al nord; i les prats inundats a la maresma al·luvial del Tigris-Eúfrates, al sud-est. La resta del territori es divideix, segons la WWF, en les sigüents ecorregions:
- Desert arbustiu de Mesopotàmia, al centre del país.
- Desert i muntnyes xeròfiles de l'Aràbia i el Sinaí, al sud.
- Desert i semidesert del Golf Pèrsic, en un petit enclavament a la frontera amb Kuwait.
- Deserts i semideserts tropicals del mar Roig, en dos enclavaments del sud-oest, a la frontera amb l'Aràbia Saudí.
- Desert i semidesert del sud de l'Iran, a l'extrem sud-est, a la frontera amb l'Iran.
[edita] Subdivisió administrativa
L'Iraq està dividit en 18 províncies (muhafazat, en singular muhafazah):
[edita] Economia
L'economia d'Iraq es basa en l'exportació de petroli. El teixit productiu local es troba molt malmès pels anys de guerra i els esforços se centren en la reconstrucció de la indústria bàsica i el comerç de primera necessitat, amb ajuda internacional.
[edita] Demografia
El 75% dels habitants del país són àrabs, amb una important minoria kurda (més del 15% del cens total) i altres pobles a les zones de muntanya del nord.[4] Al voltant del 95% de la població és musulmana, amb fortes divisions entre xiites i sunnites. Més d'un milió i mig d'iraquians han hagut de fugir del seu país per la guerra i una xifra similar està desplaçada de casa seva (refugiats interns).[5]
Evolució demogràfica :
- 1867 : 1,3 milions.
- 1895 : 1,9 mil.
- 1914 : 2,6 mil.
- 1919 : 2,9 mil.
- 1933 : 3,5 mil.
- 1945 : 4.611.400 (cens)
- 1958 : 6.488.000
- 1979 : 12.650.000
- 1987 : 16.335.200 (cens)
- 1997 : 22.018.000 (cens)
[edita] Esports
[edita] Referències
- ↑ Top 10 Battles for the Control of Iraq
- ↑ «Foreign Policy Magazine: The Failed States Index 2007».
- ↑ «Reuters: Iraq world's No. 2 failed state».
- ↑ "CIA World Factbook"
- ↑ U.N.: 100,000 Iraq refugees flee monthly. Alexander G. Higgins, Boston Globe, November 3, 2006.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Govern de l'Iraq, lloc web oficial (en àrab i anglès).
- Web del Parlament de l'Iraq (àrab), (anglès)
- Iraq al web de l'Encyclopaedia Britannica (anglès)
- L'Iraq al Projecte de Directori Obert
|
|
 |
|---|---|
 Afganistan |  Aràbia Saudita |  Armènia2 |  Azerbaidjan1 | .svg){kind=small} Bahrain |  Bangla Desh |  Bhutan |  Brunei |  Cambodja |  Corea del Nord | .svg){kind=small} Corea del Sud |  Emirats Àrabs Units |  Filipines | .svg){kind=small} Geòrgia1 |  Iemen |  Índia | .svg){kind=small} Indonèsia |  Iran |  Iraq |  Israel |  Japó |  Jordània |  Kazakhstan1 |  Kirguizistan |  Kuwait |  Laos |  Líban |  Malàisia |  Maldives |  Mongòlia |  Myanmar |  Nepal |  Oman | .svg){kind=small} Pakistan | .svg){kind=small} Qatar | .svg){kind=small} Rússia1 | .svg){kind=small} Singapur |  Síria |  Sri Lanka |  Tadjikistan |  Tailàndia |  Taiwan |  Timor Oriental |  Turkmenistan |  Turquia1 |  Uzbekistan |  Vietnam |  Xina | .svg){kind=small} Xipre2 |
|
Dependències:  Palestina |  Tibet |
|
| 1. Estat parcialment a Europa. 2. Estat geogràficament a l'Àsia però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals. | |
| Lliga Àrab |  |
|---|---|
 Algèria | Aràbia Saudita | Bahrain |  Comores |  Djibouti |  Egipte | Emirats Àrabs Units | Iemen | Iraq | Jordània | Kuwait | Líban |  Líbia |  Marroc |  Mauritània | Oman | Palestina | Qatar | Síria |  Somàlia |  Sudan |  Tunísia |
|
| Organització de la Conferència Islàmica |  |
|---|---|
Afganistan |  Albània | Aràbia Saudita | Algèria | Azerbaijan | Bahrein | Bangla Desh |  Benín | Brunei |  Burkina Faso |  Camerun | Comores |  Costa d'Ivori | Djibouti | Egipte | Emirats Àrabs Units |  Gabon |  Gàmbia |  Guinea |  Guinea Bissau |  Guyana | Iemen | Indonèsia | Iraq | Iran | Jordània | Kazakhstan | Kirguizistan | Kuwait | Líban | Líbia | Malàisia |  Malawi | Maldives |  Mali | Marroc |  Moçambic |  Níger |  Nigèria | Oman | Pakistan | Palestina | Qatar |  Senegal |  Sierra Leona | Síria | Somàlia | Sudan |  Surinam | Tadjikistan |  Togo | Tunísia | Turkmenistan | Turquia |  Txad |  Uganda | Uzbekistan | |
|
| Organització de Països Exportadors de Petroli |  |
|---|---|
 Angola | Algèria | Aràbia Saudita | Emirats Àrabs Units |  Equador | Iraq | Iran | Indonèsia | Kuwait | Líbia | Nigèria | Qatar |  Veneçuela | |
|
  |
Aquest article és un esborrany sobre l'Iraq. Podeu ajudar-nos ampliant-lo a partir de fonts fiables. |
