Indonèsia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Republik Indonesia
Bandera Escut
Lema nacionalBhinneka Tunggal Ika
(en javanès antic, Unitat en la diversitat)
Ideologia nacional: Pancasila Indonesia
HimneIndonesia Raya
Capital
(i major ciutat)
Jakarta
06° 10.5′ S, 106° 49.7′ E / 6.1750°S,106.8283°E / -6.1750; 106.8283Coord.: 06° 10.5′ S, 106° 49.7′ E / 6.1750°S,106.8283°E / -6.1750; 106.8283
Idiomes oficials Bahasa Indonesia (indonesi)
Gentilici Indonesi, indonèsia, indonesis, indonèsies
Govern República
  President
Vicepresident
Susilo Bambang Yudhoyono
Boediono
Independència
 
Declarada
Reconeguda
Dels Països Baixos
17 d'agost de 1945
27 de desembre de 1949 
Superfície
 -  Total 1,919,440 km km2 
 -  Aigua (%) 4,85%
Població
 -  Est. jul. 2010 242.968.342  (4t)[nb 1]
 -  Cens -
 -  Densitat 121 /km2 (61è)
Moneda Rupia indonèsia (IDR)
Fus horari variable (UTC+7 - +9)
 -  Estiu (DST) no (UTC+7 - +9)
Domini internet .id 
Codi telefònic 62
  1. Dades del World Factbook

La República d'Indonèsia (Republik Indonesia en indonesi) és un Estat insular del sud-est d'Àsia situada a la Insulíndia, l'arxipèlag més gran del món, entre Indo-xina i Austràlia i entre els oceans Índic i Pacífic. Indonèsia està integrada per 17.508 illes que es poden agrupar d'est a oest en Sumatra i les illes de la Sonda, Borneo, Cèlebes, les Moluques i Nova Guinea. Amb una població estimada de 237 milions d'habitants, és el quart país més poblat del món i el més poblat de majoria musulmana. La capital és Jakarta.

Indonèsia és un Estat tranconstinental. Té fronteres terrestres amb Malàisia (al nord de l'illa de Borneo), amb Papua Nova Guinea (a l'est de l'illa de Nova Guinea) i amb el Timor Oriental (a l'est de l'illa de Timor). Al nord-oest d'Indonèsia, l'illa de Sumatra està separada de la Malàisia continental per l'estret de Malacca; al nord-est, té a prop de l'illa de Cèlebes i les Moluques l'illa filipina de Mindanao, i al nord de Nova Guinea es troben els Estats Federats de Micronèsia; al sud-est hi té Austràlia. Els límits marítims són el mar d'Andaman, el mar de la Xina Meridional, el mar de Cèlebes, el mar de les Moluques i l'oceà Pacífic al nord; el mar d'Arafura i el mar de Timor al sud, i l'oceà Índic al sud i a l'oest.

L'arxipèlag indonesi ha estat una regió de comerç important des del segle VI, quan el Regne de Srivijava mantenia contactes comercials amb la Xina i l'Índia. Els governadors locals gradualment van adoptar els models culturals, religiosos i polítics indis des dels primers segles dC, i s'hi van desenvolupar regnes hinduistes i budistes. Posteriorment, els mercaders musulmans hi van portar l'islam. Les potències europees van provar de monopolitzar el comerç amb les illes durant l'Era dels descobriments. Després de tres segles de colonialisme neerlandès, Indonèsia va assolir la seva independència en acabar la Segona Guerra Mundial. L'economia del país va créixer ràpidament durant les dècades de 1980 i 1990 atesa l'abundància de recursos naturals i el desenvolupament dels sectors manufacturer i de serveis, tot i que la pobresa i la desigualtat encara són un problema molt greu.[1] La crisi econòmica d'Àsia de 1997 va afectar greument Indonèsia i va produir canvis polítics importants, com ara la renúncia del president Suharto que havia estat en el poder per més de trenta anys.

Indonèsia està integrada per diversos grups ètnics, lingüístics i religiosos. Els javanesos són el grup ètnic més gran i el més influent políticament. Indonèsia ha desenvolupat una identitat cultural compartida basada en una llengua nacional, la diversitat ètnica, el pluralisme religiós-en què els musulmans són majoria-i una història de colonialisme i la rebel·lió contra aquest. Tot i així, el separatisme d'alguns grups ha produït confrontacions violentes i ha afectat l'estabilitat política i econòmica.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom d'"Indonèsia" es deriva del llatí Indus, que vol dir "Índia" i del grec nesos, que vol dir "illa".[2] El nom data del segle XVIII, molt abans de la formació de l'Estat indonesi contemporani.[3] El 1850, George Earl, un etnòleg anglès proposà els termes Indunesians i malayunesians per referir-se als habitants de l'"Arxipèlag Indi" o l'"Arxipèlag Malai".[4] El mateix any, un estudiant d'Earl, James Richardson Logan, va fer ús del terme "Indonèsia" com a sinònim d'"Arxipèlag Indi".[5] Tanmateix, els documents acadèmics neerlandesos a les Índies Orientals Neerlandeses refusaven fer ús del terme "Indonèsia"; per contra, feien ús dels termes "Arxipèlag Malai" (Maleische Archipel), les Índies Orientals Neerlandeses (Nederlandsch Oost Indië), "L'Est" (de Oost); i fins i tot Insulinde.[6]

A partir de 1900, el nom "Indonèsia" es va tornar més comú dins els cercles acadèmics fora dels Països Baixos, i els grups nacionalistes indonesis el van adoptar en les seves expressions polítiques.[7] Adolf Bastian, de la Universitat Humboldt de Berlín, va popularitzar el terme en el seu llibre Indonesien oder die Inseln des Malayischen Archipels, 1884-1894. El primer acadèmic indonesi a fer ús del nom va ser Ki Hajar Dewantara (Suwardi Suryaningrat), quan va establir una imprenta als Països Baixos amb el nom Indonesisch Pers-bureau el 1913.[3]

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia d'Indonèsia
El Mont Semeru, també conegut com el Mahameru, "La Gran Muntanya"

Indonèsia està integrada per 17.508 illes, de les quals 6.000 estan habitades.[8] Les illes són situades al nord i al sud de la línia de l'equador. Les més grans són Java, Sumatra, Kalimantan (la secció indonèsia del Borneo), Nova Guinea (compartida amb Papua Nova Guinea), i Sulawesi. Indonèsia té fronteres terrestres polítiques amb Malàisia a les illes de Borneo i Sebatik, Papua Nova Guinea a l'illa de Nova Guinea i Timor Oriental a l'illa de Timor. La capital, Jakarta, és a Java, i és la ciutat més gran de la nació, seguida de Surabaya, Bandung, Medan i Semarang.[9]

Amb 1.919.440 quilòmetres quadrats, Indonèsia és el 16è país més gran del món en superfície[10] La seva densitat de població és de 134 persones per quilòmetre quadrat, ocupant la 79a posició en el món,[11] tot i que Java, l'illa més poblada del món,[12] té una densitat de poblacional de 940 persones per quilòmetre quadrat. Amb 4.884 m, Puncak Java, a Papua, és el pic més elevat d'Indonèsia, i el llac Toba, a Sumatra, és el llac més gran amb una superfície de 1.145 quilòmetres quadrats. Els rius més extensos del país són a Kalimantan, entre els quals, el Mahakam i Barito; dits rius són els enllaços de comunicació i transport entre els diversos assentaments a les ribes.[13]

Atesa la localització d'Indonèsia als extrems de les plaques tectòniques pacífica, eurasiàtica i australiana hi ha nombrosos volcans i els terratrèmols hi són freqüents. Indonèsia té almenys 150 volcans actius,[14] incloent-hi Krakatoa i Tambora, ambdós coneguts per les seves devastadores erupcions en el segle XIX. L'erupció del supervolcà de Toba, fa aproximadament 70.000 anys, va ser una de les erupcions més grans i una catàstrofe global, segons algunes teories. Les cendres volcàniques són un dels contribuents més importants a la fertilitat agrícola la qual cosa ha sostingut històricament les grans densitats poblacionals de Java i Bali.[15]

Situat sobre l'equador, Indonèsia té un clima tropical amb dues estacions monsòniques humida i seca. La precipitació anual mitjana a les terres baixes varia entre 1.780 a 3.175 mm, i és de 6.100 mm a les regions muntanyoses. Les àrees muntanyoses, en particular la costa occidental de Sumatra, Java Oriental, Kalimantan, Sulawesi i Papua reben la major quantitat de precipitació. La humitat és relativament elevada, amb una mitjana del 80%. Les temperatures varien poc durant l'any.

Atesa la seva extensió, clima i geografia, Indonèsia ocupa la segona posició en biodiversitat del món;[16] la seva flora i fauna són una combinació entre les espècies asiàtiques i australianes.[17]

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Estructura de govern[modifica | modifica el codi]

Sessió del Consell Representatiu Popular

Indonèsia és una república presidencialista unitària. Després de la renúncia del president Suharto el 1998, les estrcutures política i governamental indonèsies han estat reformades. Quatre esmenes a la constitució d'Indonèsia de 1945 han reestructurat les branques executiva, legislativa i judicial.[18] El president d'Indonèsia és el cap d'Estat, comandant en cap de les Forces Armades Nacionals Indonèsies i el director del govern intern i els afers exteriors. El president designa un consell de ministres que no necessàriament han de ser membres del parlament. Les eleccions presidencials del 2004 van ser les primeres en què el poble va elegir directament el president i el vice president.[19] Un president pot estar en el càrrec un màxim de dos períodes de cinc anys.[20]

La facultat legislativa a nivell nacional recau sobre l'Assemblea Consultiva Popular (MPR). Les seves funcions principals són donar suport i esmenar la constitució, presidir la inauguració del president i formalitzar la política estatal. Té el poder d'impugnar el president.[21] L'MPR està integrada per dues cambres: el Consell Representatiu Popular (DPR) amb 550 membres i el Consell Representatiu Regional (DPD), amb 128 membres. El DPR aprova les lleis i supervisa la branca executiva; els membres hi són elegits per períodes de cinc anys mitjançant la representació proporcional.[18] Les reformes des del 1998 han incrementat el paper del DPR en el govern nacional.[22] La DPD és una nova cambra encarregada de la gestió regional.[23]

La majoria de les disputes civils es presenten davant una Cort Estatal, i les apel·lacions es fan davant l'Alta Cort. La Cort Surprema és la cort més important i rep les apel·lacions de cassació i realitza revisions dels casos. Altres corts són la Cort Comercial, que revisa els casos de fallida i insolvència, la Cort Estatal Administrativa que presideix els casos contra el govern, la Cort Constitucional que jutja les disputes quant a la legalitat de la llei, les eleccions generals, la dissolució dels partits polítics i l'autoritat de les institucions estatals, i la Cort Religiosa, per a casos específics de religió.[24]

Afers exteriors i defensa[modifica | modifica el codi]

A diferència de l'antipatia antiimperialista a les potències occidentals de Sukarno i les tensions amb Malàisia, les relacions exteriors d'Indonèsia des del "Nou Ordre" de Suharto han estat basades en la cooperació econòmica i política amb les nacions occidentals.[25] Indonèsia té relacions estretes amb els seus veïns asiàtics, i és membre fundador de l'Associació de les Nacions del Sud-est d'Àsia i de la Cimera del Sud-est d'Àsia.[26] Indonèsia va resturar les relacions amb la República Popular de la Xina el 1990 després que aquestes es trenquessin amb les purgues anticomunsites de l'era de Suharto.[24] Ha estat membre de les Nacions Unides des de 1950,[27] i ser va un dels fundadors del Moviment No Alineat i l'Organització de la Conferència Islàmica.[26] Indonèsia és membre de l'Àrea de Lliure Comerç de l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic, el Grup Cairns i l'Organització Mundial de Comerç, i ha estat membre de l'OPEC, tot i que ha començat a retirar-se del càrtel, ja que ja no és un exportador net de petroli. Indonèsia ha rebut ajut humanitari i de desenvolupament des de 1966, en especial dels Estats Units, Europa occidental i el Japó.[26]

El govern indonesi ha col·laborat amb altres països per a capturar i jutjar els autors de diversos atacs relacionats amb els militants d'Al-Qaeda i el terrorisme islàmic.[28]

Divisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Províncies d'Indonèsia
Article principal: Províncies d'Indonèsia.

Administrativament, Indonèsia està dividida en 33 províncies, cinc de les quals tenen un estatus especial. Cada província té el seu governador i parlament propis. Les províncies se subdivideixen en regències (kabupaten) i ciutats (kota), i aquestes se subdivideixen al seu torn en subdistrictes (kecamatan) i aquests en pobles (desa o kelurahan). Després de la implementació de les polítiques d'autonomia regional el 2001, les regències i les ciutats han esdevingut unitats administratives claus, responsables de proveir la majoria dels servies governamentals. L'administració dels pobles és la més influent en les vides dels ciutadans i gestionen els afers de poble o veïnat mitjançant un kurah o kepala desa (cap del poble).

Les províncies d'Aceh, Jakarta, Yogyakarta, Papua i Papúa Oriental gaudeixen de més privilegis legislatius i un grau d'autonomia major del govern central que no pas les altres províncies. El govern d'Aceh, per exemple, té el dret de crear un sistmla legal independent; el 2003 va instituir una forma de sharia o llei islàmica.[29] Yogyakarta va rebre l'estatus de regió especial en reconeixement del seu paper crucial en donar suport als republicans indonesis durant la Guerra d'independència. Els descendents del Sultan de Yogyakarta i Pakualaman tenen preferència en els càrrecs de governador i vice governador respectivament, com seria el cas en un sultanat. Papua, anteriorment coneguda com a Irian Jaya, va rebre un estatus especial d'autonomia el 2001. Jakarta va rebre l'estatus especial com a capital de la nació.

Les províncies són les següents:

Economia[modifica | modifica el codi]

Jakarta, capital i centre comercial d'Indonèsia
Article principal: Economia d'Indonèsia

El Producte interior brut (PIB) estimat d'Indonèsia, el 2007, va ser de 408.000 milions de dòlars (o 1,038 bilions en paritat de poder adquisitiu).[30] El mateix any, el PIB per capita estimat va ser de $1.182 en termes nominals i de $4.616 en paritat de poder adquisitiu.[31] El sector dels serveis, el 2005, representava el 45,3% del PIB nacional, seguit del sector industrial, amb 40,7%, i l'agricultura, amb el 14%.[32] Al sector agrícola hi treballa un alt percentatge de la població, el 44,3% de la força laboral de 95 milions de persones, seguit del sector dels serveis (36,9%) i de l'industrial (18,8%).[33] Les indústries més importants són la indústria petroliera i de gas natural, la indústria tèxtil i la mineria. Els productes agrícoles més importants són l'oli de palma, l'arròs, el te, el cafè i les espècies. Els principals mercats d'exportació per a Indonèsia (2005) són el Japó (22,3%), els Estats Units (13,9%), la Xina (9,1%), i Singapur (8,9%). Els principals països d'importació són el Japó (18,0%), la Xina (16,1%) i Singapur (12,8%).

El 1960, l'economia es va deteriorar dràsticament com a resultat de la inesetabilitat política. Després de la caiguda del president Sukarno, l'administració del Nou Ordre va aplicar mesures de disciplina en l'ecnomia política per tal de reduir la inflació, estabilitzar la moneda, reestructurar el deute extern i atreure la inversió i l'ajut estrangers.[34] Indonèsia és l'únic membre de l'OPEC que prové del sud-est asiàtic, i durant la dècada de 1970, els preus elevats del petroli van ser una font dre recursos que van contribuir a mantenir taxes elevades de creixement. La caiguda dels preus del petroli va provocar un ralentiment de les taxes de creixement durant la dècada de 1980. A finals d'aquesta dècada, es va introduir una sèrie de reformes que incloïen un pla per a la devaoluació de la moneda per millorar la competitivitat de les exportacions, i la desregulació del sistema financer. Amb l'augment de la inversió estrangera, especialment al sector manufacturer orientat a les exportacions, l'economia va créixer en una mitjana del 7%.[35] Indonèsia va ser greument afectat per la crisi financera asiàtica de 1997 i 1998. La moneda es va devaluar de Rp. 2.000 a 18.000 per dòlar dels Estats Units, i l'economia va caure 13,7%.[36] Des d'aleshores, la rúpia s'ha estabilitzat en Rp. 10.000 per dòlar, i s'ha produït una recuperació lenta però significativa. La inestabilitat política, la lenta reforma econòmica i la corrupció en tots els nivells de govern i dels negocis, han contribuït negativament a la recuperació.[37]

L'economia indonèsia està considerada com una de les noves economies emergents al món, amb un grup de països agrupats amb el nom de CIVETS.

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Dades demogràfiques[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Població indonèsia per província

La població d'Indonèsia segons el cens nacional de 2000 va ser de 206 milions,[38] i l'Oficina Cenral d'Estadística i Statistics Indonesia estimen una població de 222 milions per al 2006.[39] De la població total, 130 viuen a l'illa de Java, l'illa més poblada del món.[40] Malgrat els esforços del govern en el control de la natalitat des de la dècada de 1960, s'espera que la població arribi als 315 milions el 2035, seons la taxa de creixement poblacional actual d'1,25%.[41]

Etnografia[modifica | modifica el codi]

La majoria dels indonesis s'agrupen en dos grups, els descendents dels parlants de llengües austronèsies que s'originaren a Taiwan, seguit dels descendents dels melanesis que habiten la regió oriental del país.[42] Hi ha al voltant de 300 ètnies nadiues d'Indonèsia, i s'hi parlen 742 llengües i dialectes diferents.[43] El grup ètnic més nombrós són els javanesos que representen el 42% de la població total.[44] Els sundanesos, els malais i els maduresos són els grups no javanesos més nombrosos. Hi ha un sentiment d'unió nacional que coexisteix amb sentiments d'identitat regionals.[45] Tot i que, en termes generals, hi ha una unió social, les tensions religioses i ètniques han produït actes de violència extrema.[46] Els indonesis xinesos són una minoria petita, menys de l'1% de la població total, però influent.[47]

Llengües[modifica | modifica el codi]

La llengua nacional oficial és l'indonesi, l'ensenyament de la qual és obligatori en les escoles, i per tant, és parlada per tota la població. És la llengua de negocis, política, dels mitjans de comunicació nacionals i de les universitats. Va ser la lingua franca originalment en tota la regió, incloent-hi Malàisia, i per tant és molt propera al malai. L'indonesi va ser promogut pels nacionalistes durant la dècada de 1920, i va ser declarada com a llengua oficial després de la independència el 1945. La majoria dels indonesis parlen almenys una de les llengües locals, sovint com a primera llengua. D'aquestes, el javanès és la més estesa, com a llengua del grup ètnic més gran.[48] Per altra banda, a Papua es parlen al voltant de 500 llengües papuanes i austronèsies nadiues, en una regió de només 2,7 milions de persones.

Religió[modifica | modifica el codi]

Tot i que la llibertat religiosa és protegida constitucionalment,[49] el govern reconeix oficialment només sis religions o denominacions: l'islam, el protestantisme, el catolicisme romà, l'hinduisme, el budisme i el confucianisme.[50] Tot i no ser un estat islàmic, Indonèsia és l'Estat musulmà més poblat; el 86,1% dels indonesis van declarar professar l'islam en el cens del 2000.[48] El 8,7% de la població és cristiana, el 3% és hindú, i l'1,8% és budista o practica una altra religió. La majoria dels hindus indonesis són balinesos,[51] i la majoria dels budistes en l'actualitat són xinesos.[52] Tot i ser religions minoritàries en l'actualitat, l'hindusime i el budisme van definir la cultura d'Indonèsia. L'islam va ser adoptat pels indonesis al nord de Sumatra el segle XIII, per la influència dels mercaders, i es va convertir en la religió dominant del país per al segle XVI.[53] El catolicisme romà va ser portat a Indonèsia pels primers colons i missioners portuguesos,[54] i les denominacions protestants van sorgir a partir dels esforços missioners dels calvinistes neerlandesos durant l'època colonial.[55]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Indonèsia té més de 300 grups ètnics, cadascun amb diferències i identitats culturals que s'han desenvolupat durant segles, i influenciades per les cultures aràb, xinesa, malai i europea. Les danses tradicionals javaneses i balineses, per exemple, contenen aspectes de la cultura i mitologia hindú. Les influències més dominants en l'arquitectura indonèsia han estat principalment índies; tanmateix, les influències xinesa, àrab i europea també han estat significatives. Els esports més populars són el badminton i el futbol; els esports tradicionals són el sepaktakraw així com les arts marcials indonèsies (pencak Silat).

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Indonèsia
El complex de Prambanan, un dels complexos arquitectònics hindús més grans del sud-est asiàtic

Restes fossilitzades de l'homo erectus, popularment conegudes con l'Home de Java, suggereixen que l'arxipèlag indonesi fou habitat entre fa 2 milions i 500.000 anys.[56] El poble austronesi, que constitueix la majoria de la població actual, emigrà al sud-est asiàtic del Taixan. Arribaren a Indonèsia al voltant del 2000 aC i replegaren els pobles melanesis nadius a les regions orientals en expandir-se.[57] Les condicions del territori permeteren el desenvolupament d el'agricultura i el sorgiment de pobles, ciutats i petits regnes durant el primer segle dC. La posició estratègica d'Indonèsia fomentà el comerç intern i extern. Per exemple, els enllaços comercials amb els regnes indis i la Xina foren establerts molt abans de l'era cristiana.[58] Des d'aleshores, el comerç ha definit la història d'Indonèsia.[59]

Des del segle VII dC, el poderós regne naval Srivijaya florí com a resultat del comerç i les influències del hinduisme i el budisme que aquest portà.[60] Entre els segles VIII i X dC, les dinasties agrícoles budista de Saliendra i hinduista de Mataram prosperaren i declinaren a Java, deixant grands monuments religiosos com ara el Borobudur i el Prambanan. El regne hinduista de Majapahit es creà a l'est de Java en el segle XIII, i sota Gajah Mada, la seva influència s'estengué més enllà d'Indonèsia; aquest període és conegut com l'"Era Daurada" de la història indonèsia.[61]

Mapa neerlandès d'Indonèsia

Tot i que les mercaders musulmans viatjaren al Sud-est asiàtic al començament de l'era islàmica, les primeres evidències de poblacions islàmiques a Indonèsia daten del segle XIII a la regió septentrional de Sumatra.[62] Altres àrees indonèsies gradualment adoptaren l'islam, i aquest es convertí en la religió dominant a Java i Sumatra a finals del segle XVI. L'islam es mesclà amb les influències religioses i culturals ja existents, la qual cosa formà una pràctica diferenciada de l'islam a Indonèsia, en especial a Java.[63] Els primers europeus arribaren a Indonèsia el 1512, quan els mercaders portugesos, encapçalats per Francisco Serrão, provaren de monopolitzar les fonts de nou moscada, clavel d'espècia i cubeba a les illes Maluku.[64] Els seguiren els mercaders neerlandesos i britànics. El 1602 els neerlandesos establiren la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, i es convertí en la potència europea dominant a l'àrea. Després de la seva fallida, la companyia es dissolgué el 1800, i el govern dels Països Baixos hi establí les Índies Orientals Neerlandeses, com a colònia nacionalitzada.[64]

Durant la major part del període colonial indonesi, el control neerlandès sobre aquest territoris era tènue, només a principis del segle XX el domini neerlandès s'estengué per cobrir les àrees dins les fronteres actuals d'Indonèsia. La invasió japonesa i l'ocupació subsegüent, durant la Segona Guerra Mundial, donaren fi al govern neerlandès,[65] i encoratjaren el moviment independentista indonesia que havia estat suprimit anteriorment. Dos dies després de la rendició del Japó el 1945, Sukarno un líder nacionalista influent, declarà la independència de la nació (Revolució Nacional Indonèsia) i en fou designat president.[66][67][68][69] Els Països Baixos provaren de reinstaruar el seu govern; la lluita armada i diplomàtica subsegüent acabà el desembre de 1949, quan, atesa la pressió internacional, els Països Baixos reconegueren formalment la independència indonèsia,[70] amb l'excepció del territori neerlandès de la Nova Guinea Oriental, la qual fou incorporada al territori indonesi després de l'Acord de Nova York de 1962 i l'Acta de l'Elecció Lliure de les Nacions Unides.

President Suharto

El govern de Sukarno es tornà autoritari, i ell mantingué la seva base de poder equilibrant les forces oposades dels militars i el Partit Comunista d'Indonèsia (PKI).[71] Un cop d'Estat el 30 de setembre de 1965 fou suprimit per l'exèrcit, el qual emprengué una violenta purga anticomunista, durant la qual el cop d'Estat fou atribuït al PKI, i aquest partit fou eliminat.[72] Entre 500.000 i un milió de persones foren mortes.[73] El cap de les forces armades, el general Suharto, assolí ser designat president el 1968. El seu Nou Ordre[74] rebé el suport dels Estats Units,[75] i encoratjà la inversió estrangera directa, un factor important en el creixement econòmic de les següents tres dècades.[76] Tanmateix, aquest Nou Ordre, també autoritari, fou acusat de corrupció i supressió de l'oposició política.

El 1997 i 1998, Indonèsia fou el país més afectat per la Crisi financera asiàtica de 1997.[77] Això causa oposició al Nou Ordre[78] i dugué a la Revolució Indonèsia de 1998. Suharto renuncià el 21 de maig de 1998[79] El 1999, Timor Oriental votà per seperar-se d'Indonèsia, després de la brutal ocupació militar de vint-i-cinc anys,[80] Des de la renúncia de Suharto, Indonèsia ha enfortit el procés democràtic la qual cosa ha inclòs l'autonomia regional i les primeres eleccions presidencials directes. Tot i així, la inestabilitat política i econòmica, la corrupció, els disturbis socials i el terrorisme, han ralentit aquest procés. Malgrat que les relacions entre els diversos grups ètnics i reliosos s'han mantingut estables, hi ha hagut problemes amb grups sectaris en algunes regions.[81]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Indonesia. MSN Encarta. [Consulta: 22 de juliol de 2009]
  2. Tomascik, T; Mah, J.A., Nontji, A., Moosa, M.K.. The Ecology of the Indonesian Seas - Part One. Hong Kong: Periplus Editions Ltd., 1996. ISBN 962-593-078-7. 
  3. 3,0 3,1 Plantilla:Id icon Anshory, Irfan. «Asal Usul Nama Indonesia». Pikiran Rakyat, 2004-08-16 [Consulta: 5 octubre 2006].
  4. Earl, George S. W.. «On The Leading Characteristics of the Papuan, Australian and Malay-Polynesian Nations». Journal of the Indian Archipelago and Eastern Asia (JIAEA), 1850, pàg. 119.
  5. Logan, James Richardson. «The Ethnology of the Indian Archipelago: Embracing Enquiries into the Continental Relations of the Indo-Pacific Islanders». Journal of the Indian Archipelago and Eastern Asia (JIAEA), 1850, pàg. 4:252–347.; Earl, George S. W.. «On The Leading Characteristics of the Papuan, Australian and Malay-Polynesian Nations». Journal of the Indian Archipelago and Eastern Asia (JIAEA), 1850, pàg. 254, 277–278.
  6. (This term was introduced in 1860 in the influential novel Max Havelaar (1859), written by Multatuli, critical of Dutch colonialism). Justus M. van der Kroef. «The Term Indonesia: Its Origin and Usage». Journal of the American Oriental Society, 71, 3, 1951, pàg. 166–171. DOI: 10.2307/595186.
  7. Jusuf M. van der Kroef. «The Term Indonesia: Its Origin and Usage». Journal of the American Oriental Society, 71, 3, 1951, pàg. 166–171. DOI: 10.2307/595186.
  8. Error en sol·licitar la Plantilla:cite press release: El paràmetre title ha d'estar especificat.
    «Indonesia Regions». Indonesia Business Directory. [Consulta: 2007-04-24].
  9. Witton, Patrick. Lonely Planet. Indonesia, 2003, p.139, 181, 251, 435. ISBN 1-74059-154-2. 
  10. Central Intelligence Agency. «Rank Order Area». The World Factbook. US CIA, Washington, DC, 2006-10-17. [Consulta: 2006-11-03].
  11. «Population density - Persons per km² 2006». CIA world factbook. Photius Coutsoukis, 2006. [Consulta: 2006-10-04].
  12. Calder, Joshua. «Most Populous Islands». World Island Information, 3 maig 2006. [Consulta: 2006-09-26].
  13. «Republic of Indonesia». Encarta. Microsoft, 2006.
  14. «Volcanoes of Indonesia». Global Volcanism Program. Smithsonian Institution. [Consulta: 2007-03-25].
  15. Whitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A.. Periplus Editions Ltd. The Ecology of Java and Bali, 1996, p. 95–97. 
  16. Lester, Brown, R. State of the World 1997: A Worldwatch Institute Report on Progress Toward a Sustainable Society (14th edition). Nova York: W. W. Norton & Company, and 1997, p. 7. ISBN 0393040089. 
  17. «Indonesia's Natural Wealth: The Right of a Nation and Her People». Islam Online, 2003-05-22. [Consulta: 2006-10-06].
  18. 18,0 18,1 Susi Dwi Harijanti and Tim Lindsey. «Indonesia: General elections test the amended Constitution and the new Constitutional Court». International Journal of Constitutional Law, 4, 1, 2006, pàg. 138–150. DOI: 10.1093/icon/moi055.
  19. Error en sol·licitar la Plantilla:cite press release: El paràmetre title ha d'estar especificat.
  20. _ (2002), The fourth Amendment of 1945 Indonesia Constitution, Chapter III – The Executive Power, Art. 7.
  21. Plantilla:Id icon People's Consultative Assembly (MPR-RI). Ketetapan MPR-RI Nomor II/MPR/2000 tentang Perubahan Kedua Peraturan Tata Tertib Majelis Permusyawaratan Rakyat Republik Indonesia (PDF) [Consulta: 7 novembre 2006]. 
  22. Algunes de les reformes són el control total de la creació d'estatuts sense la intervenció de la branca executiva; tots els membres ara són electes, en eliminar-se els escons reservats pels representants militars; i la introducció de drets fonamentals exclusius per al DPR.
  23. Segons l'esmena constitucional del 2001, la DPD està integrada per quatre membres no partidistes electes popularment per cadascuna de les trenta-tres províncies per a llur representació en la política nacional. People's Consultative Assembly (MPR-RI). Third Amendment to the 1945 Constitution of The Republic of Indonesia (PDF) [Consulta: 13 desembre 2006]. 
  24. 24,0 24,1 «Country Profile: Indonesia» (PDF). U.S Library of Congress, December 2004. [Consulta: 2006-12-09].
  25. «Indonesia - Foreign Policy». U.S. Library of Congress. U.S. Library of Congress. [Consulta: 2007-05-05].
  26. 26,0 26,1 26,2 «Background Note: Indonesia». U.S Library of Congress. U.S. Department of State. [Consulta: 2007-05-05].
  27. Indonèsia es va retirar temporalment de l'ONU el 20 de gener de 1965 com a resposta al fet que Malàisia havia estat elegida com a membre no permanent del Consell de Seguretat. Va anunciar la seva intenció de "restaurar la cooperació completa amb les Nacions Unides i la participació en les seves activitats" el 19 de setembre de 1966 i va ser convidat a tornar a unir-s'hi el 28 de setembre de 1966.
  28. Chris Wilson. «Indonesia and Transnational Terrorism». Foreign Affairs, Defense and Trade Group. Parliament of Australia, 11 octubre 2001. [Consulta: 2006-10-15].; Reyko Huang. «Priority Dilemmas: U.S. - Indonesia Military Relations in the Anti Terror War». Terrorism Project. Center for Defense Information, 23 maig 2002.
  29. Michelle Ann Miller. «The Nanggroe Aceh Darussalam law: a serious response to Acehnese separatism?». Asian Ethnicity, 5, 3, 2004, pàg. 333–351. DOI: 10.1080/1463136042000259789.
  30. «Report for Selected Countries and Subjects (GDP)». World Economic Outlook Database, April 2007. Fons Monetari Internacional, 2007. [Consulta: 2007-08-09].
  31. «Report for Selected Countries and Subjects (GDP per capita)». World Economic Outlook Database, April 2007. International Monetary Fund, April 2007. [Consulta: 2007-08-09].
  32. «Official Statistics and its Development in Indonesia» (PDF). Sub Committee on Statistics: First Session 18–20 February 2004 p. 19. Economic and Social Commission for Asia & the Pacific. [Consulta: 2008-12-29].
  33. «Indonesia at a Glance» (PDF). Indonesia Development Indicators and Data. World Bank, 13 agost 2006. [Consulta: 2008-12-29].
  34. Schwarz (1994), pages 52–57
  35. Schwarz (1994), pages 52–57; «Indonesia: Country Brief». Indonesia: Key Development Data & Statistics. The World Bank, September 2006.
  36. «Indonesia: Country Brief». Indonesia:Key Development Data & Statistics. The World Bank, September 2006.
  37. Guerin, G.. «Don't count on a Suharto accounting». Asia Tims Online. Asia Times Online Ltd, Hong Kong, 23 maig 2006.; «Poverty in Indonesia: Always with them». The Economist, 14 setembre 2006 [Consulta: 26 desembre 2006].; (subsequent correction)
  38. "2000 Population Statistics". Nota de permisa.
  39. "Tingkat Kemiskinan di Indonesia Tahun 2005–2006" (PDF). Nota de permisa.
  40. Calder, Joshua. «Most Populous Islands». World Island Information, 3 maig 2006. [Consulta: 2006-09-26].
  41. Witton, Patrick. Lonely Planet. Indonesia, 2003, p. 47. ISBN 1-74059-154-2. 
  42. Taylor (2003), pages 5–7, Dawson, B.; Gillow, J.. The Traditional Architecture of Indonesia. London: Thames and Hudson Ltd, 1994, p. 7. ISBN 0-500-34132-X. ; Witton, Patrick. Indonesia. Melbourne: Lonely Planet, 2003, p.139, 181, 251, 435. ISBN 1-74059-154-2. 
  43. «An Overview of Indonesia». Living in Indonesia, A Site for Expatriates. Expat Web Site Association. [Consulta: 2006-10-05].; Merdekawaty, E. «"Bahasa Indonesia" and languages of Indonesia» (PDF). UNIBZ - Introduction to Linguistics. Free University of Bozen, 2006-07-06. [Consulta: 2006-07-17].
  44. Kingsbury, Damien. Autonomy and Disintegration in Indonesia. Routledge, 2003, p. 131. ISBN 0-415-29737-0. 
  45. Ricklefs (1991), page 256
  46. T.N. Pudjiastuti. «Migration & Conflict in Indonesia» (PDF). Falta indicar la publicació. International Union for the Scientific Study of Population (IUSSP), Paris, 2002 [Consulta: 17 setembre 2006].; «Kalimantan The Conflict». Program on Humanitarian Policy and Conflict Research. Conflict Prevention Initiative, Harvard University. [Consulta: 2007-01-07].; (1999). "Proposal Pemecahan Masalah Kerusuhan di Ambon". Report on Church and Human Rights Persecution in Indonesia, Ambon, Indonesia: Fica-Net. Data de consulta {Plantilla:Accessdate].  ; Kyoto University: Sulawesi Kaken Team & Center for Southeast Asian Studies Bugis SailorsPDF (124 KB)
  47. Institute of Southeast Asian Studies. Indonesia's Population: Ethnicity and Religion in a Changing Political Landscape, 2003. 
  48. 48,0 48,1 Indonesia - The World Factbook. Retrieved on 2007-08-14.
  49. «The 1945 Constitution of the Republic of Indonesia». US-ASEAN. [Consulta: 2006-10-02].
  50. Yang, Heriyanto. «The History and Legal Position of Confucianism in Post Independence Indonesia» (PDF). Religion, 10, 1, August 2005, pàg. 8 [Consulta: 2 octubre 2006].
  51. Oey, Eric. Bali. 3a ed.. Periplus Editions, 1997. ISBN 962-593-028-0. 
  52. «Indonesia - Buddhism». U.S. Library of Congress. [Consulta: 2006-10-15].
  53. «Indonesia - Islam». U.S. Library of Congress. [Consulta: 2006-10-15].
  54. Ricklefs (1991), p. 25, 26, 28; «1500 to 1670: Great Kings and Trade Empires». Sejarah Indonesia. [Consulta: 2007-04-25].
  55. Ricklefs (1991), p.28, 62; Vickers (2005), p.22; Goh, Robbie B.H.. Institute of Southeast Asian Studies. Christianity in Southeast Asia, 2005, p. 80. ISBN 9812302972. 
  56. Pope. «Recent advances in far eastern paleoanthropology». Annual Review of Anthropology, 17, 1988, pàg. 43–77. DOI: 10.1146/annurev.an.17.100188.000355. cited in Whitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A.. The Ecology of Java and Bali. Hong Kong: Periplus Editions Ltd, 1996, p. 309–312. ; Pope, G. «Evidence on the Age of the Asian Hominidae». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 80, 16, 15 agost 1983, pàg. 4,988–4992. DOI: 10.1073/pnas.80.16.4988. PMID: 6410399. cited in Whitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A.. The Ecology of Java and Bali. Hong Kong: Periplus Editions Ltd, 1996, p. 309. ; de Vos, J.P.. «Dating hominid sites in Indonesia» (PDF). Science Magazine, 266, 16, 9 desembre 1994, pàg. 4,988–4992. DOI: 10.1126/science.7992059. cited in Whitten, T; Soeriaatmadja, R. E., Suraya A. A.. The Ecology of Java and Bali. Hong Kong: Periplus Editions Ltd, 1996, p. 309. 
  57. Taylor (2003), pages 5–7
  58. Taylor, Jean Gelman. Indonesia. New Haven and London: Yale University Press, p.15–18. ISBN 0-300-10518-5. 
  59. Taylor (2003), pages 3, 9, 10–11, 13, 14–15, 18–20, 22–23; Vickers (2005), pages 18–20, 60, 133–134
  60. Taylor (2003), pages 22–26; Ricklefs (1991), page 3
  61. Peter Lewis. «The next great empire». Futures, 14, 1, 1982, pàg. 47–61. DOI: 10.1016/0016-3287(82)90071-4.
  62. Ricklefs (1991), pages 3 to 14
  63. Ricklefs (1991), pages 12–14
  64. 64,0 64,1 Ricklefs, M.C. A History of Modern Indonesia Since c.1300, second edition. London: MacMillan, 1993, p.22–24. ISBN 0-333-57689-6. 
  65. Gert Oostindie and Bert Paasman. «Dutch Attitudes towards Colonial Empires, Indigenous Cultures, and Slaves». Eighteenth-Century Studies, 31, 3, 1998, pàg. 349–355. DOI: 10.1353/ecs.1998.0021.; Ricklefs, M.C.. History of Modern Indonesia Since c.1300, second edition. London: MacMillan, 1993. ISBN 0-333-57689-6. 
  66. H. J. Van Mook. «Indonesia». Royal Institute of International Affairs, 25, 3, 1949, pàg. 274–285.
  67. Charles Bidien. «Independence the Issue». Far Eastern Survey, 14, 24, 5 desembre 1945, pàg. 345–348. DOI: 10.1525/as.1945.14.24.01p17062.
  68. Taylor, Jean Gelman. Indonesia: Peoples and History. Yale University Press, 2003, p. 325. ISBN 0-300-10518-5. 
  69. Reid (1973), page 30
  70. Charles Bidien. «Independence the Issue». Far Eastern Survey, 14, 24, 5 desembre 1945, pàg. 345–348. DOI: 10.1525/as.1945.14.24.01p17062.; «Indonesian War of Independence"». Military. GlobalSecurity.org. [Consulta: 2006-12-11].
  71. Ricklefs (1991), pages 237 - 280
  72. Friend (2003), pages 107–109; Chris Hilton (writer and director). Shadowplay [Television documentary].; Ricklefs (1991), pàgines 280–283, 284, 287–290
  73. John Roosa and Joseph Nevins. «40 Years Later: The Mass Killings in Indonesia». CounterPunch, 5 novembre 2005 [Consulta: 12 novembre 2006].; Robert Cribb. «Unresolved Problems in the Indonesian Killings of 1965-1966». Asian Survey, 42, 4, 2002, pàg. 550–563. DOI: 10.1525/as.2002.42.4.550.
  74. John D. Legge. «General Suharto's New Order». Royal Institute of International Affairs, 44, 1, 1968, pàg. 40–47.
  75. US National Archives, RG 59 Records of Department of State; cable no. 868, ref: Embtel 852, Oct 5 1965. «Indonesia: Coup and Counter Reaction - October 1965-March 1966 - 142. Memorandum for President Johnson». Arxivat de l'original el 14 de març de 2009.; Adrian Vickers, A History of Modern Indonesia. Cambridge University Press, p. 163; 2005; David Slater, Geopolitics and the Post-Colonial: Rethinking North-South Relations, London: Blackwell, p. 70
  76. Vickers, Adrian. A History of Modern Indonesia. Cambridge University Press, 2005. ISBN 0-521-54262-6. ; Schwarz, A. A Nation in Waiting: Indonesia in the 1990s. Westview Press, 1994. ISBN 1-86373-635-2. ; Ricklefs, M. C.. A History of Modern Indonesia since c.1300, Second Edition. MacMillan, 1991. ISBN 0-333-57690-X. 
  77. Delhaise, Philippe F. Asia in Crisis: The Implosion of the Banking and Finance Systems. Willey, 1998, p.123. ISBN 0-471-83450-5. 
  78. Jonathan Pincus and Rizal Ramli. «Indonesia: from showcase to basket case». Cambridge Journal of Economics, 22, 6, 1998, pàg. 723–734. DOI: 10.1093/cje/22.6.723.
  79. «President Suharto resigns». BBC, 21 maig 1998 [Consulta: 12 novembre 2006].
  80. Burr, W.; Evans, M.L. «Ford and Kissinger Gave Green Light to Indonesia's Invasion of East Timor, 1975: New Documents Detail Conversations with Suharto». National Security Archive Electronic Briefing Book No. 62. National Security Archive, The George Washington University, Washington, DC, 6 desembre 2001. [Consulta: 2006-09-17].; «International Religious Freedom Report». Bureau of Democracy, Human Rights, and Labor. U.S. Department of State, 2002-10-17. [Consulta: 2006-09-29].
  81. Robert W. Hefner. «Religious Ironies in East Timor». Religion in the News, 3, 1, 2000 [Consulta: 12 desembre 2006].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]