Marroc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
المملكة المغربية
(Al-Màmlaka al-Maghribiyya)
ⵜⴰⴳⵍⴷⵉⵜ ⵏ ⵍⵎⵖⵔⵉⴱ
(Tagelda n l'Merruk)
Bandera Escut
Lema nacionalالله، الوطن، الملك (Allāh, al Waţan, al Malik) (original)
ⴰⴽⵓⵛ, ⴰⵎⵓⵔ, ⴰⴳⵍⵍⵉⴷ (Yakuc, Tamurt, Agellid) («Déu, País, Rei», en àrab i amazic, respectivament)
HimneHimne xerifià
Capital Rabat
34° 02′ N, 06° 51′ O / 34.033,-6.850Coord.: 34° 02′ N, 06° 51′ O / 34.033,-6.850
Major ciutat Casablanca
Idiomes oficials Àrab i amazic
Gentilici Marroquí, marroquina
Govern Monarquia constitucional
  Rei
Primer Ministre
Mohammed VI
Abdelilah Benkirane
Independència
 
de França

2 de març de 1956 
Superfície
 -  Total 446,650 km2 
 -  Aigua (%) 0,056
Població
 -  Est. jul. 2010 31.627.428  (38è)[nb 1]
 -  Cens 
 -  Densitat 66,8 /km2 (96è)
Moneda Dírham marroquí (MAD)
Domini internet .ma 
Codi telefònic 212
  1. Dades del World Factbook

El Marroc (en àrab المغرب, al-Maḡrib, i en amazic Amarruk / Murakuc), oficialment el Regne del Marroc, és un Estat del nord d'Àfrica. Limita amb l'oceà Atlàntic a l'oest, amb l'Estret de Gibraltar i les ciutats autònomes espanyoles de Ceuta i Melilla al nord, amb Algèria a l'est i amb el Sàhara Occidental i Mauritània al sud. El Marroc és l'únic país africà que no pertany a la Unió Africana. Tanmateix, és membre de la Lliga Àrab, de la Unió del Magrib Àrab, de la Francofonia, de l'Organització de la Conferència Islàmica, del Diàleg Mediterrani, i del Grup dels 77.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

El nom complet àrab del Marroc és Al-Mamlaka al-Maghribiya que es tradueix com "el Regne Occidental". Al-Maghrib significa "l'Oest". Els historiadors medievals àrabs i els geògrafs històrics feien ús del terme Al-Maghrib al Aqşá, "l'Oest Llunyà" per diferenciar-lo de les regions històriques veïnes d'al-Maghrib al Awsat, "l'Oest Mitjà" (Algèria) i al-Maghrib al Adna, "l'Oest Proper" (Tunísia).[1]

El nom català del Marroc, que prové de la forma llatina Morroch, feia referència al nom de l'antiga capital almoràvit i almohade de Marràqueix.[2]

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia del Marroc
Terra marroquina

El Marroc és un país del nord-oest de l'Àfrica. La seva llarga costa que dóna a l'oceà Atlàntic es perllonga més enllà de l'estret de Gibraltar sobre el Mediterrani.

Al sud del Marroc es troba el territori discutit el Sàhara Occidental, reivindicat i sota control en gran part pel Marroc, malgrat el no-reconeixement d'aquesta sobirania per la comunitat internacional. A l'est i al sud-est, el Marroc és limítrof d'Algèria. A certa distància de la costa Atlàntica es troben les Illes Canàries i Madeira. Al nord de l'estret de Gibraltar es troba Espanya.

Aproximadament una tercera part del territori marroquí és recobert de muntanyes que atenyen alçades prou importants. El Marroc compta amb quatre serralades i és l'únic país del Magrib que disposar d'una immensa serralada com l'Atles.

Al nord del país, les muntanyes del Rif voregen el Mediterrani. El cim més alt del Rif ateny 2.456 m i té per a nom djebel Tidighine. El Rif proposa superfícies variades segons les altituds de les seves regions. De fet, a l'oest, s'hi troba sobretot una vegetació espinosa (avets, pins, cedres, etc.). Més lluny de les ribes mediterrànies i més endins del país, sobresurten les tres altres immenses cadenes: l'Atles Mitjà, l'Alt Atles i l'Antiatles, on trobem també una diversitat de paisatges.

Política[modifica | modifica el codi]

Configuració constitucional[modifica | modifica el codi]

El rei Mohammed VI i el president nord-americà George W. Bush

Segons la constitució del Marroc, l'Estat està organitzat com a monarquia constitucional parlamentària, en què el rei del Marroc, actualment, Mohammed VI, és el cap d'Estat i en què el primer ministre del Marroc és el cap de govern en un sistema multipartidista. El poder executiu és ostentat pel govern del Marroc, presidit pel primer ministre. El poder legislatiu és ostentant pel govern i per les dues cambres del parlament del Marroc: l'Assemblea de Representants i l'Assemblea de Consellers. L'Assemblea de Representants està integrada per 325 membres dels quals 295 s'hi elegeixen per sufragi universal directe en determinades circumscripcions; els altres 30 s'elegeixen de llistes de partit nacionals i només estan integrades per dones. L'Assemblea de Consellers està integrada per 270 consellers elegits per sufragi indirecte a través del Col·legi d'Electors provinents de les col·lectivitats locals i de les Cambres Professionals a nivell de regions, i del Col·legi d'Assalariats a nivell nacional, amb una proporció de 162 escons per a les col·lectivitats locals, 33 escons per a les Cambres d'agricultura, 24 escons per a les Cambres de comerç, indústria i de serveis, 21 escons per a les Cambres d'artesania, 3 escons per a les Cambres de Pesca Marítima i 27 escons per als representants dels assalariats. Els membres de la Cambra de Consellers són elegits per un mandat de 9 anys. La Cambra de Consellers es renova per terços cada tres anys. La renovació d'escons del primer i segon terç es realitza per sorteig. El poder judicial és ostentat per una judicatura independent. L'actual president és Mustafa Oukacha (Agrupament Nacional dels Independents).

Partits polítics[modifica | modifica el codi]

Alguns partits polítics del Marroc són:

  • L'Esquerra Socialista Unificada, La Gauche Socialiste Unifiée (GSU)
  • El Moviment Popular, Le Mouvement Populaire
  • Concentració Nacional dels Independents, Rassemblement National des Indépendants (RNI)
  • Partit de la Justícia i del Desenvolupament, Parti de la Justice et du Développement (PJD)
  • Partit d'Independència, Parti d'Indépendance
  • Aliança de les Llibertats, Alliance des Libertés (ADL)
  • Unió Socialista de Forces Populars, Union Socialiste des Forces Populaires (USFP)

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Regions del Marroc

El Marroc es divideix en 16 regions, que, al seu torn i en total, se subdivideixen en 62 prefectures i províncies.[3]

Les regions, creades com a part d'una llei de descentralització/regionalització de 1997, són:



* Aquestes regions pertanyen al territori del Sàhara Occidental.

El Sàhara Occidental[modifica | modifica el codi]

El govern del Marroc ha suggerit que una entitat autònoma, sota la Conselleria Reial pels Afers Saharians hauria de governar el territori. El projecte fou presentat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides l'abril del 2007. Sense assolir cap acord, l'ONU va demanar a les parts que comencessin negociacions directes i incondicionals per a acordar una solució mútuament acceptable.[4] El Front Polisario, que va lluitar en contra del domini colonial espanyol i per la independència del Marroc, rebutja el pla d'autonomia dins el Marroc, i advoca per la conformació d'una república independent amb el nom de República Àrab Democràtica Sahrauí.

Economia[modifica | modifica el codi]

Far de Casablanca
Article principal: Economia de Marroc

D'acord al Banc de Desenvolupament Africà, el Producte interior brut (PIB) del Marroc representa el 7% del PIB del continent africà.[5] El Marroc és la cinquena economia més gran de l'Àfrica; el 2006 el seu PIB era de 125.300 milions de dòlars nord-americans en paritat de poder adquisitiu.[6] L'agricultura encara és la font de treball del 40% de la població marroquí i contribueix al 14,5% del PIB.[6] La indústria contribueix amb el 37,9% del PIB; la indústria més gran és la mineria de fosfats. La segona font d'ingressos més gran són les remeses dels marroquins a l'estranger; la tercera és el turisme. S'estima que 7,5 milions de turistes van visitar el Marroc el 2007.[7] El Marroc ha signat un tractat de lliure comerç amb la Unió Europea que entrà en vigor el 2010, i un tractat d'obertura comercial per als productes industrials amb els Estats Units d'Amèrica, que va entrar en vigor el 2006.

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Amb 34 milions d'habitants, el Marroc és el tercer país àrab més poblat, després d'Egipte i Sudan.[8] El creixement poblacional ha estat molt ràpid durant la segona meitat del segle XX; de 10 milions d'habitants el 1954[9] als actuals 34 el 2006.[10] Amb una reducció de la taxa de natalitat i de les condicions de vida, la piràmide de població ha canviat: el 1985, els menors de 15 anys representaven el 46%[9] de la població total, el 2006 només el 30,5%.[10] La major part de la població viu a l'oest de la serralada de l'Atles, que separa el país del desert del Sàhara. Casablanca és el centre comercial i industrial i el port més important; té una població superior als 3 milions d'habitants. Rabat és la seu de govern, i té una població superior al milió d'habitants.

Etnografia[modifica | modifica el codi]

La població marroquí està conformada per àrabs i berbers, tot i que el comerç i l'esclavatge van portar molts africans sub-saharians al Marroc, els descendents dels quals viuen als oasis del sud i a les ciutats més gran.[11] Tot i així, un estudi genètic ha suggerit que no hi ha cap diferència entre els àrabs marroquins i els berbers, i que per tant, l'arabització del Marroc va ser més un procés cultural que no pas un de reemplaçament ètnic..[12]

Llengües[modifica | modifica el codi]

La llengua oficial del Marroc és l'àrab estàndard; el dialecte àrab del país es coneix com a àrab marroquí. A prop de 12 milions (o el 40% de la població total), la majoria dels quals viuen en àrees rurals, parlen la llengua berber, que existeix al Marroc en tres dialectes diferents: el tarifit, el tashelhiyt i el tamazight.[13] El francès, que és la segona llengua oficial de facto, s'ensenya universalment i és la llengua principal per al comerç i l'economia; hom en fa ús en l'educació i el govern. S'estima que 20.000 marroquins al nord parlen el castellà com a segona llengua.

El SIL Internacional ha llistat un total d'11 llengües, de les que dues estan extintes:[14]

Les llengües extintes són:

  • Ghomara: Es parlava al nord i a l'oest de Tamazight, a una petita regió propera a Chechaouen, a l'oest de les muntanyes del Rift i al Vall d'Oued Laou.
  • Senhaja de Srair: Es parlava al nord, a l'oest de Tarifit.

A més a més, al Marroc també hi ha unes 80.000 persones que tenen el francès com a llengua materna.

Religió[modifica | modifica el codi]

L'islam és la religió majoritària; s'estima que el 98,8% de la població es considera musulmana, i només l'1,1% professa el cristianisme.[10] Com que la casa reial marroquina de la dinastia Alauita, i que ha governat des del segle XVII, basa la legitimitat el seu govern com a descendents del profeta Mahoma mateix, la població té una reverència especial per la família reial.[11]

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història del Marroc
Mapa de les províncies romanes de Mauritània Tingitana, Mauritània Cesariense i Numídia

L'actual territori del Marroc ha estat poblat des de temps del neolític, almenys des de l'any 8000 aC, testificat per trets de la cultura capsiana, en un temps en què el Magrib era menys àrid del que ho és actualment. Va rebre la penetració comercial fenícia. Formà part de la Mauritània Tingitana de l'imperi Romà. Va ser devastat pels vàndals al segle V. Amb l'expedició de principis del segle VIII del general àrab Musà ibn Nusayr, conqueridor de la Península Ibèrica, es consolidà la islamització dels berbers del territori, a partir de la qual l'actual Marroc passà a formar part, políticament i culturalment, del món musulmà. A causa de l'heretgia kharigita, se separà, sota la dinastia idríssida (789-974), del califat de Damasc. En el Magrib, on va comptar amb un ampli suport per part de la població autòctona amaziga, s'arribaren a fundar diversos principats d'inspiració kharigita

Dinasties[modifica | modifica el codi]

Imperi dels almoràvits

A la segona meitat del segle XI, el país va assolir el seu major poder quan una sèrie de dinasties berbers reemplaçaren als idríssides àrabs. Primer els almoràvits (974-1147), després els almohades (1147-1248), i els benimerins (1248-1465), sorgits de les grans confederacions berbers sanhaja, masmuda i zenata, respectivament. Governaren gran part del Magrib així com grans territoris de la Península Ibèrica o Al-Andalus. Petits estats de la regió, com Barghawata i Banu Isam, van ser conquerits. L'imperi es va ensorrar a causa d'un llarg període de guerres civils.

Pressió colonial[modifica | modifica el codi]

Conquestes dels sadites

Amb la dinastia wattàssida (1465-1555) tingué lloc la penetració portuguesa a l'oceà Atlàntic i l'espanyola a la Mediterrània, comportant la consegüent reacció antieuropea, encapçalada per la dinastia xerifiana sadita (1555-1659), amenaçada, d'altra banda, per l'expansió turca des d'Algèria. Els sadites tenen la pesada tasca de reunificar el Marroc i de combatre el poderós exèrcit portuguès, gran potència en aquell temps. El 1578 a Ksar el-Kébir (Batalla dels Tres Reis), l'exèrcit portuguès és completament aniquilat per l'exèrcit sadita. Després d'aquesta batalla, la dinastia es concentra al nord-est del Marroc per tal de protegir el regne contra les vel·leïtats otomanes. Malgrat la seva oposició, els sadites organitzen el seu makhzen i el seu exèrcit segons el model otomà. La dinastia desapareix el 1659 amb la mort del sultà Ahmed II.

Amb l'entronització dels xerifs del Tafilelt, la dinastia alauita (1659-actualment), foren posades les bases del regne actual, malgrat que des de la fi del segle XVIII el govern efectiu del país fou dictat pels interessos europeus sobretot amb tractats comercials amb la Gran Bretanya i França. Un dels més il·lustres alauites fou el sultà Mulay Ismail, segon sobirà de la dinastia. El seu regnat se situa entre 1672 i 1727, imposant l'autoritat del makhzen sobre el conjunt de l'imperi xerifenc, gràcies al seu exèrcit compost de milícies d'esclaus-soldats negres (els Abid al Bokhari) i de les tribus militars guich (Oudayas, Cherrardas, Cherragas). Ismail controlava el país des de Meknès, nova capital imperial en substitució de Fes i de Marràqueix. Sota el regnat d'Ismail, Meknès es dota d'una veritable ciutat prohibida a la marroquina, amb els seus conjunts de palaus, fonts, mesquites, jardins i de fortaleses. Ismail afrontà una guerra contínua contra les tribus de l'Atles (que acaba sotmetent) però també contra els enemics exteriors: els espanyols, els anglesos i els otomans. El sultà estén la seva autoritat sobre Mauritània i els oasis del Touat.

De 1727 a 1757 el Marroc coneix una greu crisi dinàstica en el transcurs de la qual els Abid al Bokhari fan i desfan els sultans, mentre que les tribus guich ataquen i saquegen les ciutats imperials.

El 1904, un acord decidit entre els socis de l'Entente cordiale deixa a França el Marroc com a zona d'influència, el Regne Unit es concentra a Egipte, i el nord del Marroc és concedit a Espanya. Amb la conferència d'Algesires del 1906, França i Espanya controlaren el territori i el 1912 se'l repartiren amb la instauració del protectorat francès (tractat de Fes) i l'establiment espanyol al Rif, Ifni i Tarfaya. El 1925, Primo de Rivera desembarca a Alhucemas i sufoca la insurrecció d'Abd el-Krim, substituint el protectorat per l'administració directa.

Retorn de la monarquia[modifica | modifica el codi]

Després de la Segona Guerra Mundial, els partits nacionalistes exigiren la independència i els desordres s'estengueren a tot el país. El 1955 és reinstaurat Muhàmmad V del Marroc, assolint la independència i l'abolició de l'estatut internacional de Tànger. L'any següent fou admès a l'ONU i el 1957 es proclamà la monarquia constitucional i la futura successió del seu fill Hassan que es féu efectiva el 1961. El 1958 el Marroc entrà a la Lliga Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara que, juntament amb Ifni i les places de Ceuta i Melilla, encara pertanyien a l'estat espanyol, a Mauritània i una part a Algèria. El partit nacionalista Istiqlal havia sostingut el govern de Hassan II, però aviat aquest i l'UNFP, escissió liderada per Ben Barka, passaren a l'oposició. L'assassinat d'aquest darrer va afectar seriosament les relacions marroquines amb França.

Conflicte al Sàhara[modifica | modifica el codi]

El 1963 les tropes nord-americanes i franceses surten del país. El Marroc participa en les guerres araboisraelianes del 1967, amb repercussions antijueves a l'interior, i del 1973. A la conferència d'Agadir del 1974, el Marroc, Mauritània i Algèria, discutiren llurs problemes fronterers, sobretot pel que feia a la imminent descolonització del Sàhara Occidental, ric en fosfats. El 1975, per tal d'exercir pressió i afavorir-ne l'annexió, Hassan II hi organitzà una Marxa verda de més de 300.000 colons i 25.000 soldats. Aquell mateix any, mitjançant l'acord de Madrid, el país va rebre l'administració del centre i el nord del Sàhara Occidental, i Mauritània la del sud.

El 26 de febrer de 1976, Espanya va finalitzar la seva presència colonial al Sàhara. L'endemà es va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), encarregada de l'organització dels campaments de refugiats, la lluita al terreny, impedir que l'enemic avancés, treballar en el reconeixement internacional del Front Polisario, de la RASD, i dels drets del poble saharaui. A l'abril van començar els enfrontaments entre el Marroc i el Front Polisario. Els saharauis van fugir dels bombardejos en direcció al desert d'Algèria. El 1979 Mauritània va renunciar a les seves reivindicacions sobre el territori i va firmar un acord de pau amb el Front Polisari.

A l'interior, el 1977 Hassan II va crear un govern d'unitat nacional després de fer dimitir el gabinet sorgit de les eleccions d'aquell any. Avalots recurrents fins al 1991 van provocar una forta recessió econòmica, que fou dissimulada amb les reclamacions de Ceuta, Melilla i del Sàhara Occidental. En les eleccions del 1984 la Union Constitutionnelle va obtenir la majoria simple i formà un govern de coalició amb els principals partits polítics, a excepció de l'Istiqlal i la Union Socialiste des Forces Populaires (USFP). Aquest govern inicià una campanya contra el fonamentalisme islàmic i contra organitzacions de l'oposició.

Teòricament, el 1991 fou signada la pau entre el Marroc i el Front Plosario, acordant ambdues parts de celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'antiga Organització per a la Unitat Africana (OUA), posposada posteriorment per les dificultats en l'establiment del cens.

Els darrers temps, Marroc ha mantingut una posició clarament prooccidental, especialment el 1986, quan establí relacions amb Israel, la qual cosa li va provocar un cert aïllament en el món àrab. El 1988 restablí les relacions amb Algèria, i el 1989 pactà amb Espanya temes de defensa i d'unió marítima a l'estret de Gibraltar.

El maig del 1990, Hassan II crea un Consell Consultiu sobre Drets Humans integrat per persones de diferent color polític per apaivagar les denúncies per les detencions d'estudiants a les facultats de Fes, Casablanca i Marràqueix. Tot i així, es mantingué la prohibició sobre determinades organitzacions polítiques i religioses, així com la censura.

Malgrat que el monopoli seguia sent un factor important pel poder de la monarquia, el 1992 s'inicien algunes privatitzacions d'empreses resultant afectat l'índex de creixement i augmentada la inflació. Aquell mateix any foren alliberats alguns presos polítics (com Abraham Sefarty) i es tancà la presó secreta de Tazmamart, però el frau electoral del 1993 consolidà la marginació de l'oposició.

Al novembre del 1995, la UE va signar un acord de lliure comerç amb el Marroc gràcies al qual l'economia marroquina mantenia una tendència positiva dins la precarietat. El 23 de juliol de 1999 moria el rei Hassan II, després de 32 anys de monarquia, deixant el tron al seu fill Mohàmmed VI. Els primers anys del nou regnat destacaren per l'inici del reconeixement de la cultura i la llengua berbers amb la creació, el 2001, d'un institut oficial amazigh i, al setembre del 2003, el començament de les primeres classes en aquesta llengua en algunes escoles.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Yahya, Dahiru. Morocco in the Sixteenth Century. Longman, 1981, p. Page 18. 
  2. «Regions of Morocco». statoids.com. [Consulta: 2007-09-07].
  3. Regions of Morocco, statoids.com
  4. «Report of the Secretary-General on the situation concerning Western Sahara (13 April 2007)» (ped). UN Security Council. [Consulta: 2007-05-18].
  5. Morocco, 5th economical power in Africa (francès)
  6. 6,0 6,1 Economy. Morroco. CIA Factbook. Data d'accés: 21 de juny, 2008
  7. (Jan 30, 2008), "Over 7 million tourists visited Morocco in 2007" Maroc Post, Data d'accés: 10 de febrer, 2008
  8. The CIA Fact book
  9. 9,0 9,1 Geografia humana i societat. Enciclopèdia Catalana. Data d'accés: 21 de juny, 2008
  10. 10,0 10,1 10,2 Morocco. People. CIA Factbook. Data d'accés: 21 de juny, 2008
  11. 11,0 11,1 Morocco. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 21 de juny, 2008
  12. Genetic structure of north-west Africa revealed by STR analysisPDF (108 KiB)
  13. Berber (people) Microsoft® Encarta® Online Encyclopedia 2006
  14. Llengües de Marroc llistades pel SIL International

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marroc