Muhàmmad V del Marroc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mohamed V
Naixement Muhammad ibn Yusuf
محمد الخامس بن يوسف (àrab)
10 d'agost de 1909
Fes, Marroc
Defunció 26 de febrer de 1961 (als 51 anys)
Rabat, Marroc
Nacionalitat Marroc Marroc
Ocupació Monarca del Marroc
Conegut per fort africanisme
Fills/es Hassan
Pares Muley Yusef

Mohamed V (Fes, 10 d'agost de 1909Rabat, 26 de febrer de 1961) fou rei del Marroc de la dinastia alauita, que regna en aquest país des del 1660. Era fill de Muley Yusuf, el sultà que obrí les portes del protectorat en favor de França i Espanya. Visitant França en companyia del seu pare, feu l'any 1926 llur primer viatge a l'estranger.

Sultà als 18 anys[modifica | modifica el codi]

Muley Yusuf va morir sent el fill encara un adolescent, el 18 de novembre de 1927, i fou proclamat sultà. En aquest temps començava a agitar-se la joventut instruïda que havia estudiat a França o Espanya o a establiments moderns al Marroc. La primera senyal fou el dahir (dictamen judicial) berber del 16 de maig del 1930 (confirmat el 8 d'abril de 1934) que acusava a França de voler desislamitzar al país i confirmava l'autoritat dels tribunals tradicionals i la llei del costum, plantant cara a intent francès de modificar els mahkama (Tribunal).

Guerra civil espanyola i II Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Quant es va produir l'intent de cop d'estat del 18 de juliol a Espanya contra el govern legítim de la república, el 1936, molts dels generals rebel·lats eren del grup dels "africanistes" que havien servit al Marroc en la guerra especialment en la lluita contra la República del Rif. Els marroquins foren reclutats per l'exèrcit rebel per lluitar a la guerra civil. Després d'oficialitzar la victòria dels facciosos l'1 d'abril de 1939 els marroquins del protectorat espanyol van gaudir de certs beneficis com a integrants de la zona vencedora.

El 22 de juny de 1940 el resident i governador militar francès Hippolyte Noguès (1876 - 1971) es va declarar lleial al govern de Vichy, si be era considerat moderadament hostil als alemanys. Després del desembarcament aliat, el 8 de novembre de 1942 la seva residencia fou rodejada per les tropes del general Béthouart que es va trobar en dificultats quan els americans no van arribar a temps i fou arrestat. Noguès va assolir el comandament de les operacions sense estar sotmès al cap suprem de les forces franceses, Juin, que oficialment restava al càrrec, però que va delegar en el general Darlan que aquell dia era a Alger. Fins al 10 de novembre els francesos van intentar evitar el desembarcament (Noguès va negociar un alto el foc amb Patton) mentre a Alger el general Darlan era pressionat pel general americà per signar un armistici per tota l'Àfrica del nord francesa i negociar amb el general Giraud de la França Lliure. El 10 de novembre Darlan va ordenar parar els combats però Pétain el va desautoritzar, i va revocar l'orde, sent llavors arrestat pels americans. Pétain va assolir llavors la direcció de les forces militars franceses. L'11 de novembre, l'almirall Michelier, col·laborador de Noguès, va informar a Pétain, que davant la proporció de forces, es paraven el combats (de fet fou el resultat de l'acord entre Noguès i Patton).

Així les autoritats col·laboracionistes franceses passaven més o menys per força als aliats. L'11 de novembre Noguès va entregar els seus poders a Darlan. Giraud va acceptar també l'autoritat de Darlan i els americans el van acceptar finalment com a la solució menys dolenta, tot i que es tractava del més notable partidari de la col·laboració militar amb els alemanys. Sota influència de Juin, Noguès va acceptar que Giraud fos associat a la combinació amb el comandament de les forces terrestres i aèries, subordinat a Darlan i el 13 de novembre va fer l'anunci a la radió. Darlan pel seu costat va informar que els americans ajudarien als francesos a assegurar la defensa de l'Àfrica del Nord. El 23 de novembre els americans van donar la solució per bona. Les lleis i càrrecs designats per Vichy romandrien en funcions.

El 24 de desembre de 1942 Darlan, que no tenia ni el suport dels oficials de Vichy ni els de la França lliure, fou assassinat per un oficial monàrquic de nom Fernand Bonnier de La Chapelle (que fou afusellat dos dies després) en una conspiració que pretenia posar al front del govern d'Àfrica al comte de París per després de la guerra ser restaurat democràticament al tron francès. Darlan havia designat successor a Noguès però els americans van anunciar que només acceptarien a Giraud. Aquest va assolir el dia 26 les funcions de comandant civil i militar. Del 14 al 24 de gener de 1943 la ciutat de Casablanca fou sèu de la històrica conferència que reuní a Roosevelt, Churchill, Giraud i De Gaulle.

La situació es va polaritzar entre els partidaris de Giraud i els de De Gaulle copresidents del Comitè Francès d'Alliberament Nacional. Noguès va dimitir com a resident i governador del Marroc el 2 de juny i De Gaulle finalment va aconseguir la sortida de tots els alts càrrecs que havien estat implicats sota el govern de Vichy. Noguès va restar en funcions fins al dia 21 de juny de 1943 quan fou substituït per Gabriel Puaux (1883 - 1970) que va restar al càrrec tota la guerra (fins al 4 de març de 1946); llavors el va succeir Eirik Labonne (1888 - 1971).

El 1944 es va fundar el partit de l'Istiqlal, al que el sultà Mohamed V va donar un suport més o menys obert. Una comissió governativa establí un ampli programa de reformes al resident francès, acollit per aquest amb la política del silenci. El 10 d'abril de 1947 el sultà va fer un discurs a Tànger (zona internacional) clarament hostil al colonialisme, on recollia els anhels populars d'independència. Això va inquietar als francesos i el 14 de maig era nomenat el general Alphonse Pierre Juin com a resident general; va intentar fer algunes reformes que no van donar satisfacció als nacionalistes, i es va oposar al Istiqlal i al sultà, comptant amb el suport de Thami El Glaui (al-Glawi), que era paixà de Marraqueix; el seu bras dret fou Marcel Vallat (1898—1986). El 1950 es formularen oficialment les reivindicacions de Mohamed davant França en ocasió del seu viatge a París, demanant la derogació del tractat del 1912, que decidí la situació del Marroc com a país protegir de França i Espanya. Juin fou substituït el 28 d'agost de 1951 per Augustin Léon Guillaume.

Comença el camí per la independència[modifica | modifica el codi]

Aquest va amenaçar al sultà amb el desterrament si no desfeia el partit de l'Istiqlal; la dita organització, en efecte, fou suprimida i es van detenir els seus dirigents. Malgrat tot, el dia del 25è aniversari del seu adveniment al tron (18 de novembre de 1952), pronuncià a Rabat un enèrgic discurs reclamant pel Marroc la independència total. La resposta no es féu esperar. Recolzats pel resident francès, Thami El Glaui (al-Glawi) i altres personatges del país anomenaren cap religiós el príncep Muhammad ibn Arafa. Aquest fou contactat pel resident general francès, Guillaume i per al-Glawi, el paixà de Marràqueix i enemic dels alauites i li van proposar substituir a Mohamed V en el tron; la Residència havia contactat també a altres alauites com el khalifa (representant del sultà a la zona espanyola, resident a Tetuán), Mulay Hassan ibn al-Mahdi. Ibn Arafa rebutjà l'oferta, però el 20 d'agost de 1953, davant la insistència i per raons no aclarides, acceptà col·laborar en la destitució del seu nebot. El resident Guillaume, entrà en el palau imperial seguit per un destacament blindat, anunciant després al poble marroquí la destitució de Mohamed V i el nomenament de Ben Arafa com a sultà del Marroc (21 d'agost). Mohamed fou enviat primer a Còrsega i tot seguit a Madagascar amb el seu fill Mulay Hassan el futur Hassan II. Ibn Arafa va complir el seu paper tímidament i es va instal·lar en un ala del palau reial de Rabat, sense atrevir-se a utilitzar els aposents privats dels desterrats, i en general la seva presència fou discreta. El regnat no dura molt. L'exili forçat de Mohamed V el va convertir definitivament en un símbol nacional. Els actes de terrorisme i les manifestacions es van posar a l'orde del dia.

Les mesures resultaren errònies; la situació en comptes de simplificar-la, adquiriren al llarg de tota la zona francesa del Marroc una evident complicació. El mateix govern francès tingué de rectificar, reposant en el tron el sultà desterrat el 15 d'octubre de 1955. Es va formar un consell del tron amb Mohamed ibn Abd al-Salam, al-Muqri (El Mokri), M'barek al-Bekkai, Tahar Ouassou Loudyi i Mohamed Sbihi, i el 6 de novembre de 1955 Mohamed V retornava al tron i França emetia la declaració de La Celle Saint Cloud, que recollia el principi de la independència del Marroc, reconeguda oficialment per l'acord de 2 de març de 1956. Espanya va anunciar que seguiria el camí francès però conservaria Ceuta i Melilla i va donar per acabat el protectorat el 7 d'abril de 1956. Tànger va restar protectorat internacional fins al 29 d'octubre de 1956. El nou govern, que dirigia el coronel M'barek Bekkai (amb membres de l'Istiqlal i d'un altre partit format als darrers anys, el Partit Democràtic de la Independència (PDI) que es mostrava molt actiu) va haver de conservar però, milers de funcionaris francesos i espanyols per manca de quadres propis. L'Exèrcit d'Alliberament que s'havia format fou absorbit dins les Forces Armades Reials (FAR). El novembre de 1956 els membres del PDI foren apartats del govern. El 14 d'agost de 1957 Mohamed V adoptava el títol de rei i abandonava el de sultà.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Mausoleu de Mohamed V a Rabat

Ahmed Balafrej de l'Istiqlal fou primer ministre del 12 de maig al 16 de desembre de 1958 amb un govern monopartit. L'Istiqlal s'havia escindit en dues corrents, una de drets i una progressista, per obra del sindicalista de la Unió Marroquina del Treball (UMT) Mehdi Ben Barka, i la corrent d'aquest va formar la Unió Nacional de Forces Populars (UNFP), a la que es va unir el 1959 una bona part del PDI i alguns independents. A Balafrej el va substituir Abdallah Ibrahim en un govern de l'Istiqlal que va donar participació finalment a la Unió Nacional de Forces Populars, que va durar fins al 20 de maig de 1960, quan el mateix Mohamed V va nomenar un consell consultiu encarregat de redactar una constitució i va agafar el càrrec de primer ministre, passant el Istiqlal i el PDI a l'oposició. En la conferència celebrada entre el Marroc, República Àrab Unida, Ghana, Mali i Guinea (Casablanca, 1961), es va mantenir en pro d'un acord col·lectiu reclamant la reposició de Patrice Lumumba en el cap del govern de la República Democràtica del Congo. Assassinat Lumumba pocs dies després, condemnà enèrgicament als responsables del crim (gener del 1961). Les darreres tropes franceses i espanyoles es van retirar el 1961 al mateix temps que eren evacuades les bases aèries americanes.

Morí amb 52 anys el 26 de febrer de 1961, després d'haver-se-li practicat una petita operació al nas. Hi va haver molts dubtes envers aquesta ràpida i estranya mort. El principal beneficiari en fou el seu fill Muley Hassan que el va succeir com a Hassan II tant com a rei com a primer ministre.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Muhàmmad V del Marroc Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Suplement de l'enciclopèdia Espasa anys 1961-62- pàgs. 269-270.
  • Enciclopèdia de l'Islam, V, 1184-1185