Camp de concentració nazi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb camp d'extermini.
Mapa mostrant la localització els diversos camps de concentració i els d'extermini arreu d'Europa sota domini de les potències de l'Eix

Els camps de concentració nazis foren els camps de concentració que s'utilitzaren inicialment com a element dissuasiu a l'Alemanya nazi davant la possible oposició comunista i com a presons dels quadres dirigents de les forces subversives. La doctrina totalitarista del nazisme no tolerava l'existència de cap manifestació d'independència en relació a la ideologia del règim. Aquesta determinació ideològica es materialitza en aquestes instal·lacions. Els camps de concentració serviren per a l'eliminació de la societat alemanya dels elements dissidents o declarats enemics del règim mitjançant la reclusió preventiva. Amb el temps el nombre de detinguts anà creixent així com el nombre de camps i moltes d'aquestes instal·lacions es convertiren en punt d'execucions extrajudicials de ciutadans alemanys i d'arreu dels territoris conquerits. Alguns d'aquests camps, especialment aquells construïts fora d'Alemanya, es referen convertint-los en part de la Solució final en camps d'extermini, instal·lacions destinades a la recepció de presoners, execució i eliminació dels cadàvers en un macabre procés industrial de l'economia de guerra nazi on les pertinences i inclús el seu propi pel o les dents d'or eren espoliades dels cadàvers per a engreixar el motor de la guerra.

Entre 1933 i 1939 es desenvolupa el sistema de camps de concentració nazi, on es confinen els opositors, reals o suposats, al règim (comunistes, socialistes, demòcrates...). Són detinguts en virtut dels poders que Hitler concedeix a la policia després de l'Incendi del Reichstag, segons el sistema de la “detenció preventiva de seguretat”, que permet la privació de llibertat de ciutadans alemanys a criteri arbitrari de la policia, per una durada indefinida, sense possibilitat d'apel·lació ni d'habeas corpus. A l'inici de la guerra, el 1939 en els camps de concentració nazis ja hi havia unes 8.000 persones.

Fulletó contemporani del 1936 conservat pel Bundesarchiv amb les codificacions dels emblemes dels uniformes dels presoners (vermell= polític, verd = pres "professional", blau = emigrant, violat = presoner religiós (usat p.ex. en Testimonis de Jehovà) rosa = homosexuals, negre = incapaç pel treball o discapacitat

Inicialment l'organització i manteniment dels camps són confiats a les SA (Sturmabteilung -tropes d'assalt-), però a partir de 1937 passen a ser responsabilitat de les SS (Schutzstaffel - escamots de protecció-). El seu cap era Heinrich Himmler. La inspecció general dels camps es troba en aquest moment a Orianenburg, de la que depenen els tres camps existents, Sachsenhausen, Dachau i Buchenwald. A partir de 1938 comencen a ser deportats els resistents dels territoris incorporats pel Reich: Àustria, Txecoslovàquia, (actuals Txèquia i Eslovàquia), el que requereix l'obertura de nous camps: Neuengamme, Ravensbrück i Mauthausen. En aquest camp va estar reclòs Francesc Boix, fotògraf català que va testificar en els judicis de Nuremberg.

En la vigília de la guerra, l'univers concentracionari es troba sota direcció de les SS, amb els seus reglaments i les seves previsions punitives que preveuen la mort per qualsevol detingut que es revolti o porti a terme actes de sabotatge. S'organitza una jerarquia d'executors (executants), triada entre els interns de dret comú. Es preveu l'eficiència i automanteniment del sistema mitjançant l'aprofitament dels treballs forçats de la població reclusa.

L'esclat de la guerra estendrà per tota Europa el sistema dels camps nazis, i modifica els seus objectius. S'obren nous camps: Stutthof, prop de Danzig el 1939, Flössenbürg i Auschwitz el 1940, Gross-Rosen, a Struthof (als Vosges), Majdanek i Theresienstadt el 1941, Belzec i Treblinka el 1942, o Bergen-Belsen el 1943. Als alemanys o ciutadans de pobles annexats el 1938 - 1939, s'hi afegeixen polonesos, belgues, holandesos, francesos, grecs, iugoslaus i els presoners de la guerra soviètica. El 1941 representa un any decisiu en la història dels camps de concentració. La necessitat de mobilització de tots els alemanys en edat de portar armes, suposa a Alemanya un problema de mà d'obra que transforma els camps en una reserva de treballadors al servei de la indústria: l'explotació del treball dels detinguts esdevé la prioritat absoluta. Després el 1941 s'experimenta amb els presoners soviètics el gas cyclon B, que permet l'exterminació sistemàtica de grups sencers. Finalment amb el decret anomenat Nit i boira, de desembre de 1941, es preveu l'exterminació immediata en els camps on són confinats en secret els resistents dels països ocupats.

Entre 1942 i 1945 els camps de concentració reben l'apelatiu de camps de la mort per l'increment de morts entre els presoners. Es tracta, d'una banda, d'extermini per treball. Una disposició de 30 d'abril de 1942 prescriu el recurs sistemàtic del treball dels detinguts, sense límit de temps, per tal d'obtenir la màxima producció, encara que el treball sigui esgotador. Des de llavors els "grups de treball" foren objecte mercantil dels dirigents de l'economia, que s'esforçaren per explotar-los al màxim. Un altre aspecte de l'organització dels camps d'extermini fou la recerca d'eficiència en la mort industrialitzada. Els dirigents nazis van incrementar l'eficiència del procés d'assassinat en massa. L'eliminació eficient dels cadàvers eren objecte d'estudi en termes econòmic, cercant la màxima eficàcia. És aquest fet deshumanitzador, la industrialització de l'assassinat, el que produeix més horror en el sistema de camps d'extermini nazis, on la logística de les fàbriques de cadàvers anirà a càrrec d'Adolf Eichmann.

Els jueus foren objecte d'exterminació sistemàtica, i certs camps foren especialment determinats per aquesta tasca: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor... La major part dels jueus són assassinats des de la seva arribada, asfixiats amb cyclon B a les cambres de gas, o en camions de gas. Els seus cossos eren cremats en forns crematoris. Al voltant de 6 milions moriren d'aquesta manera, així com gitanos, i altres grups diversos que foren objecte, el 1944, d'assassinats massius i indiscriminats.

Els efectes que el funcionament dels camps de concentració tenia en els presoners era alienant. El psicòleg i antic presoner de Buchenwald i Dachau, Bruno Bettelheim , ha realitzat treballs centrats en la re-socialització. Aquesta es caracteritzava per la ruptura de valors i models de comportament prèviament acceptats i per la subsegüent adopció d'altres radicalment diferents. En les situacions de gran estrès els canvis d'apariença i personalitat que comporta aquesta resocialització assoleix dimensions dramàtiques.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Camp de concentració nazi