Paul von Hindenburg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Paul von Hindenburg
Paul von Hindenburg

Mandat
12 de maig de 1925 – 2 d'agost de 1934
Precedit per Friedrich Ebert
Walter Simons com a President interí
Succeït per Adolf Hitler
Führer und Reichskanzler

Naixement 2 d'octubre de 1847
Germany (3-2 aspect ratio) Posen (Regne de Prússia, Confederació Germànica)
Mort 2 d'agost de 1934 (als 86 anys)
Germany 1933 Neudeck (Estat Lliure de Prússia, Alemanya Nazi)
Partit polític Cap
Professió Polític i militar
Nacionalitat Alemanya
carrera militar
Lleialtat: bandera de Prússia Prússia
bandera de l'Imperi Alemany Imperi Alemany
Anys de servei: 18661919
Rang: Mariscal prussià Mariscal de Camp
Batalles/guerres: Guerra Austroprussiana
Guerra francoprussiana
I Guerra Mundial
Condecoracions: Pour le Mérite
Creu de Ferro

Paul Ludwig Hans Anton von Beneckendorff und von Hindenburg (Posen, 2 d'octubre de 1847Neudeck, 2 d'agost de 1934), conegut normalment com a Paul von Hindenburg, fou un mariscal alemany durant el II Reich alemany i la Primera Guerra Mundial, i el president de la Primera República alemanya del 1925 al 1934.

Inicis[modifica | modifica el codi]

Fill d'un aristòcrata prussià, Hindenburg rebé una educació enfocada vers la vida militar. En acabat de la seva educació primària, ingressà a les acadèmies militars de Wahlstatt i Berlín. Al 1866 participà amb el rang de tinent a la batalla de Königgrätz en el si de la Guerra austroprussiana. Al 1871, encara amb el rang de tinent participà en la Guerra francoprussiana. En aquesta guerra rebé les creus de ferro de segona i primera classe. Pels seus mèrits, fou convidat a assistir a la proclamació del II Reich al saló dels miralls del Palau de Versalles. Durant l'època del segon imperi alemany continuà amb la carrera militar. Al 1903 aconseguí el rang de general. Al 1911, després de servir llarg temps a l'Estat Major es retirà a la reserva.

Hindenburg, l'emperador Guillem II la resta de generals de l'Estat Major alemany.

Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Tanmateix, amb l'inici de la Primera Guerra Mundial, Hindenburg tornà a l'activitat. Dirigí la Batalla de Tannenberg[1] (Prússia Oriental, 1914) i en sortí victoriós contra l'exèrcit rus. Al novembre de 1914 fou ascendit a mariscal i comandant suprem de l'est, on entre 1914 i 1916 aconseguí unes victòries brillants sobre els russos. Al 1916, juntament amb el mariscal Erich Ludendorff fou nomenat cap de l'Estat Major. Davant la pèrdua de Poder del Reichstag i el canceller, Hindenburg i Ludendorff exerciren el poder real, juntament amb l'emperador Guillem II. La historiografia ha anomenat aquest govern la dictadura silenciosa. L'extenuació de l'economia alemanya i l'entrada dels Estats Units d'Amèrica a la guerra complicaren la situació i Ludendorff abandonà el seu càrrec el setembre de 1918 davant la derrota imminent. Hindenburg hi situà al seu lloc Wilhelm Groener, un assistent lleial. Al final, l'avanç implacable de les forces aliades forçaren el nomenament del príncep Max von Baden com a nou canceller que havia de negociar la pau. Igualment, Hindenburg pressionà el kàiser perquè abdiqués abans que una revolució, conseqüència immediata de la derrota, proclamés la república. La revolució arribà el 9 de novembre de 1918 i Guillem II hagué d'abdicar davant el perill de guerra civil i radicalització de la revolució.

Durant la República de Weimar[modifica | modifica el codi]

Retrat de 1927

Hindeburg era un ferm monàrquic que després de la proclamació de la República de Weimar tenia la intenció de retirar-se de la vida militar i pública. Tanmateix, la crisi que patí Alemanya després de la guerra l'empenyeren a entrar en política com a figura unitària dels partits conservadors de la república. Doncs, a les eleccions presidencials de 1925, Hindenburg fou el candidat de consens de tots aquests partits a la segona volta, on guanyà per una estreta majoria. El poble alemany escollí un soldat, un heroi de guerra declaradament monàrquic com a President de la República. Aquesta elecció s'emmarcà en el que s'ha anomenat el gir conservador de la República de Weimar.

Tot i que Hindenburg era monàrquic, el seu esperit de disciplina militar li impedí de rompre el jurament que havia fet de la Constitució de Weimar. Per contra, explota en gran manera els articles 25, 48 i 53 que li permetien d'usar poders excepcionals i d'emergència, pels quals podia dissoldre el Reichstag, nomenar un canceller o promulgar lleis sense el parlament. La degradació de la cultura republicana i democràtica causaren l'ús regular i excessiu d'aquests articles. Aquesta degradació s'acompanyà de la presa de l'espai públic per part del NSDAP, el partit nazi d'Adolf Hitler. Canalitzà les aspiracions de regeneració nacional i biològica d'Alemanya i aconseguí de consolidar el seu espai públic i polític, fins i tot en un any de bonança de les institucions polítiques com el 1928 quan res podia indicar el creixement espectacular del Nazisme. Amb l'arribada de la crisi econòmica de 1929, la pèrdua de confiança dels alemanys vers la república i l'atur desbocat que patia el país féu créixer espectacularment el NSDAP. Hindenburg i el seu cercle conservador ho veien com un mal menor, un instrument repulsiu que calia emprar per desfer-se de l'amenaça comunista del KPD i que els permetria d'endurir encara més el gir conservador de la república, fins a passar a una dictadura militar. Hindenburg detestava a bastament Adolf Hitler a qui considerava un caporal bohemi, de la mateixa manera que Hitler detestava Hindenburg i la seva classe social. Hindenburg es negà sistemàticament a donar la cancelleria a Hitler i nomenà candidats conservadors que no aguantaven al poder a causa que el Reichstag els n'impugnava el nomenament. A les eleccions successives de 1932 i 1933 el NSDAP es convertí en una de les grans forces, però Hindenburg encara apostava per cancellers conservadors, com Franz von Papen o com el general Kurt von Schleicher, que havia de preparar el terreny per una unió de tots els partits de dretes (inclòs el NSDAP, com un soci més de la coalició) i la creació d'una dictadura militar (amb connivència de la Reichswehr) que permetés de sortir de la crisi. En aquesta maniobra, la camarada del fill de Hindenburg, Oskar von Hindenburg hi havia de tenir una gran importància. Malgrat tot, Hitler i el NSDAP no acceptaren d'entrar a la coalició si no era amb Hitler com a canceller; així doncs, la caiguda de von Schleicher es consumà, atès que la seva missió com a figura de convergència havia fracassat. El 30 de gener de 1933 Hindenburg es resignà i nomenà Adolf Hitler canceller del govern d'Alemanya.

Hitler i la fi de la República[modifica | modifica el codi]

Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia d'ésser el NSDAP es convertís en el subjecte de Poder. Al gabinet del nou govern, solament Hermann Göring i Wilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el Poder que gaudia el partit nazi era molt gran al carrer. Per consegüent, ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República. D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant. El tret de sortida per a la retallada de drets i llibertats fou l'incendi del Reichstag, les causes del qual encara no s'han establert. Aquest incendi fou aprofitat per "desemmascarar" un cop d'estat del KPD, per la qual cosa fou il·legalitzat. Els dirigents comunistes començaren a ésser internats a camps de concentració, com Dachau el primer que s'obrí prop de Munic. Lentament, Hitler i els nazis anaren il·legalitzant la resta de formacions polítiques, àdhuc les de la dreta. A la fi, solament el NSDAP i les seves organitzacions romangueren legals al nou sistema. Hindenburg anà signant totes les lleis i decrets que destruïen la vella república i forjaven la dictadura nazi. A l'abril de 1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa els jueus de tot càrrec de l'administració de l'Estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins el NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com les Sturmabteilung (SA) d'Ernst Röhm o la facció de Gregor Straßer.

La mort de Hindenburg[modifica | modifica el codi]

Hindenburg morí als 86 anys per culpa d'un càncer el 2 d'agost de 1934 a Neudeck, Prússia oriental. Al seu testament deixà escrit que calia evitar la unió dels càrrecs de canceller i president en una sola persona, atès que preveia que aquesta seria la intenció de Hitler després de la seva mort. Hitler amagà el contingut del document i procedí, en efecte, a unir ambdós càrrecs. Un referèndum ratificà en un 90% la decisió del govern nazi. Quant a Hindenburg, també en contra de la seva voluntat, fou enterrat al monument nacional de Tannenberg –indret en el qual 20 anys abans ell mateix havia derrotat l'exèrcit rus– amb tota una gran faramalla nacionalista i militar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cornish, Nik. The Russian Army 1914-18 (en anglès). Osprey Publishing, 2001, p. 5. ISBN 1841763039. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paul von Hindenburg


Precedit per:
Friedrich Ebert
Reichpräsident der Republik
Estendard de la República de Weimar

1925 - 1934
Succeït per:
Adolf Hitler