República de Weimar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Deutsches Reich
Flag of the German Empire.svg
1919 – 1933 Flag of German Reich (1935–1945).svg
de}}}{{{common_name}}} de}}}{{{common_name}}}
Bandera Escut
Himne nacional: Das Lied der Deutschen
Ubicació de {{{common_name}}}
Capital Berlín
Idioma oficial Alemany
Forma de govern República
President
 • 1918–1925 Friedrich Ebert
 • 1925-August 1934 Paul von Hindenburg
Legislatura Reichstag
 - Cambra alta Reichsrat
Història
 • Establiment 1919
 • Dissolució 1933
Superfície
 • 1925[1] 468.787 km2
Població
 • 1925[1] est. 62.411.000 
Moneda Papiermark (1919–1923)
Reichsmark (1924–1933)

La República de Weimar (en alemany:Weimarer Republik Weimarer Republik (pàg.) ) va ser el règim polític que va tenir lloc a Alemanya des del final de la Primera Guerra Mundial i la desaparició del Segon Imperi Alemany, fins a l'arribada al poder d'Adolf Hitler. Integrant la república subsistien alguns dels estats anteriors a la unificació (vegeu mapa). Porta el nom de Weimar, la ciutat on va tenir lloc l'Assemblea Constituent.

La República de Weimar fou un període de gran inestabilitat política a causa de l'atomització de partits petits al parlament, pel rebuig dels militars a acceptar la derrota, la presència de grups paramilitars en zones urbanes i per les feixugues condicions dels acords imposats a Alemanya pels vencedors (vegeu Tractat de Versalles), que van mantenir el país en una situació de crisi econòmica (amb episodis d'hiperinflació inclosos) durant la major part dels anys vint. Això va portar a la pobresa a una bona part de la classe mitjana i, a més, aquesta situació es va agreujar amb la Gran Depressió del 1929.

Constitució[modifica | modifica el codi]

La constitució s’elabora i s’aprova en el període d’entreguerres. És la primera constitució democràtica de l’Estat alemany. Estableix la divisió de poders i plena elecció del poder legislatiu i executiu. Es va establir un sufragi universal real de majors de 20 anys que elegirien cada 4 anys els membres de la cambra dels diputats. La cambra del diputats s’anomena Reichstag tot i que ja no n’hi ha cap imperi. El poder executiu l’encapçala el Canceller, el President de la república tindrà amplis poders. Tots dos càrrecs són electes, el President de la República nomena el Canceller a petició de la Cambra. El mandat executiu ésde 4 anys (Cambra) i el legislatiu de 7 (Presidència). En la constitució de Weimar les funcions presidencials quedaven reforçades per un article en el que es permetia al president de la República governar per decret i dissoldre la Cambra.

Partits Polítics[modifica | modifica el codi]

Les forces polítiques centrals de la República eren el Partit del Centre Catòlic (Zentrum), el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) i el Partit Democràtic d'Alemanya (DDP)

El sector de la dreta l’encapçala el Partit Popular d'Alemanya (DVP), que era el partit liberal tradicional. EL DVP acceptarà el règim republicà quan Gustav Stresemann ocupi la cartera d’exteriors i formi part d’una coalició de govern que accepti la república.

Més a la dreta es trobava el Partit Nacional del Poble de Alemanya (DNVP) que fou el partit liberal tradicional. Liderat per Alfred Hugenberg, els Nacionalpopulars seran xenòfobs i contraris a la república. La dreta radical antisemita té les bases en els camperols i les classes mitjanes. La figura de Hugenberg era el referent de la dreta abans de l’arribada de Hitler. Encara més a la dreta hi ha una extrema dreta molt més dispersa i heterogènia que va rebre el nom de Volkisch.Hi ha diversos grups com ara Estudiants nacionalistes, societats secretes com la Societat Thule, que propugnava la contramasoneria i la preeminència de la raça alemanya. També hi ha un partit antisemita obrer en què Adolf Hitler serà el cap militar, més tard s’anomenarà Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys(NSDAP). Hi ha altre grupuscle dins el món Volkisch d’intel·lectuals que critiquen la dreta tradicional alemanya: Defensen una revitalització des del punt de vista conservador amb un matís militarista i fomentant el revengisme: una de les figures clau és l’escriptor Ernst Jünger. El grups que formen el Volkish tenen trets comuns: el nacionalisme fonamentat en l’expansió territorial, l’oposició a la República democràtica i la voluntat de crear una dictadura nacional.
A l’Esquerra hi ha el Partit Comunista d'Alemanya (KPD). El 1921 desapareix l'Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya (USPD), els seus membres o bé retornen al SPD o bé van al KPD. A partir de 1923 el KPD seguirà contrari a la República però abandonarà la via insurreccional.
En les eleccions es produeix una estabilitat de les forces d’Esquerra: els socialistes obtenen en 20% dels vots i els comunistes un 10%, L’esquerra suma un 30%. El DDP té una davallada La dreta fins al 1931 la formen el DVP i el DNVP. Després la dreta tindrà un descens a favor de NSDAP. L’explosió nacionalsocialista surt de dues fonts: A) Una transferència del vot nacional popular al nacional socialisme. B) Una concentració de petits patits regionals que formen el vot volkish.

Problemes principals[modifica | modifica el codi]

Problema de la supervivència econòmica[modifica | modifica el codi]

En finalitzar la gran guerra hi ha una gran desorganització econòmica que provocarà una desestabilització molt greu en l’economia alemanya propulsada per dos factors: 1) Hiperinflacció: afecta principalment a les classes mitjanes que tenen alguns estalvis. El moment àlgid serà el 1923. 2) Reparacions de Guerra: el pagament de les reparacions suposa un entrebanc a la recuperació econòmica.
El 1923 França Exigirà el pagament de les reparacions de guerra i ocuparà militarment la conca del Ruhr. Alemanya es trobarà a la vora de l’abisme, però la situació es recupera el mateix any i Alemanya revifa. La millora de la producció es produeix per dos factors: per una banda la formació d’un govern de coalició nacional liderat per Stresemann, del qual s’exclourà el KPD i el món Volkish. Per altra banda hi ha la intervenció americana en l’anomenat pla Dawes, amb el qual es pretén reorganitzar els pagaments de les reparacions i evitar el ressentiment.

Problemes de supervivència política[modifica | modifica el codi]

Els únics defensors de la República de tot l’espectre polític eren SPD i el partit del Zentrum que hi donava suport amb condicions. Per això l’SPD va haver de fer coalicions amb partits no republicans com el DVP i el DNVP. L’oposició insurrecional tant de dretes com d’esquerres va acabar el 1923. Fins aleshores protestes comunistes i anarquistes, un putch liderat per Kapp i una insurrecció volkish a Munich. La República s’estabilitzarà i desapareixerà el perill insurrecional.

A partir de 1925 el perill va ser la poca identificació de l’espectre polític amb la República. Una altre perill va ser l’autoritarisme de la dreta. Sistema electiu a dues voltes, la primera es guanya per majoria absoluta i la segona per majoria simple. En 1925 Frederic Ebert va morir, i a les eleccions per la presidència sortí escollit Paul Von Hindenburg que va concentrar el vot de la dreta.

Farà servir els seus poders per a dur a terme decisions unilaterals.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Conjuntament amb aquestes circumstàncies desfavorables, però, va tenir lloc un ressorgiment important de les arts, incloent-hi moviments d'avantguarda de força tradició i militància política, especialment d'esquerres. És el cas de l'anomenada Nova Objectivitat i dels corrents literaris i periodístics que van posar de moda el reportatge com a eina de narració i descripció social. La ciutat de Berlín esdevingué un centre artístic important, juntament amb París el lloc de més confluència d'artistes a l'època. Un dels motius d'aquesta implosió de les arts es troba en l'abolició de la censura pel nou govern de Weimar. Tingué lloc en aquesta època la fundació de l'escola Bauhaus. És reconeguda també la varietat de la vida nocturna a les grans ciutats alemanyes de l'època, coincidint amb els anys 20, així com una primerenca afirmació dels moviments LGBT, que trobaren defensors dels drets d'homosexuals i lesbianes, malgrat haver-hi legislació desfavorable. La filosofia també tingué en l'escola de Frankfurt un nou corrent renovador, i en les figures de filòsofs com Theodor W. Adorno, Walter Benjamin, Max Horkheimer, Siegfried Kracauer i altres la prova de la riquesa cultural del moment.

Alemanya a l'època és també reconeguda internacionalment com una gran potència del cinema, amb pel·lícules de l'anomenat cinema expressionista com Berlín, simfonia de la gran ciutat, M, un assassí entre nosaltres, El gabinet del doctor Caligari, El testament del doctor Mabuse, Vampyr, L'àngel blau, La caixa de Pandora o Metropolis.

Final de la República[modifica | modifica el codi]

La confluència de factors adversos a la república de Weimar es va produir una situació propícia per a l'èxit de forces nacionalistes i d'extrema dreta. A les eleccions del 1933, el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP) aconsegueix arribar al poder, acabant poc després amb la primera experiència democràtica d'Alemanya, que la va transformar en el règim conegut com a Tercer Reich. Si bé els nazis mai no van derogar la Constitució de Weimar, van iniciar el que s'anomena Gleichschaltung, un procés d'eliminació de les estructures democràtiques per transformar el país en un estat totalitari.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: República de Weimar
  1. «Das Deutsche Reich im Überblick». Wahlen in der Weimarer Republik. [Consulta: 2007-04-26].


Coord.: 52° 31′ 00″ N, 13° 24′ 00″ E / 52.516666666667°N,13.4°E / 52.516666666667; 13.4