Lenin

Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin
1er President del Soviet de Comissaris del Poble
Mandat 8 de novembre de 1917 – 21 de gener de 1924
Succeït per	Aleksei Rikov
Naixement	22 d'abril de 1870 Simbirsk , Imperi Rus
Mort	21 de gener de 1924 Nizhni Nóvgorod , URSS
Partit polític	Partit Comunista (bolxevic)
Professió	Polític, Revolucionari
Signatura

Lenin (Ленин) (Simbirsk, 10 (22) d'abril de 1870 - Gorki Leninskie, 21 de gener de 1924), pseudònim de Vladímir Ilitx Uliànov ( ^? i  escolteu-ne la pronunciació en rus), activista revolucionari i pensador rus. Líder del sector bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), va ser el primer dirigent de la Unió Soviètica.

Lenin va ser un dels seus pseudònims revolucionaris. Se suposa que va elegir aquest nom en oposició a Gueorgui Plekhànov, qui utilitzava el pseudònim Volgin, basat en el riu Volga. Uliànov, aleshores, hauria elegit per al seu pseudònim el riu Lena, més llarg i que circula en direcció contrària. Com que sembla que en aquelles dates Plekhànov va tenir gran influència sobre Lenin, la veracitat d'aquesta anècdota és discutida. Cal tenir en compte que, en qualsevol cas, Lenin mai va explicar l'origen del seu pseudònim. A Occident se l'ha anomenat algun cop amb el nom erroni de Nikolai Lenin, malgrat que mai ningú el va anomenar així a Rússia.

Biografia

Infància

Vladímir Ilitx Uliànov va nàixer en el si d'una família burgesa, a la ciutat de Simbirsk (actualment Uliànovsk), el 22 d'abril de 1870. El seu pare Ilià Nikolàievitx Uliànov (1831 - 1886), un funcionari civil rus, director d'escoles, i més tard Conseller d'Estat del tsar Nicolau II, lloc en el qual va treballar per incrementar la democràcia i estendre l'educació gratuïta a Rússia. Amb nombrosos germans, entre ells Aleksandr (de tendència anarquista), qui va ser executat en 1887 per atemptar contra el tsar Alexandre III.

Com molts russos, va ser una barreja entre l'ètnia i les tradicions religioses. Tenia ascendència calmuca per part del seu pare, de alemanys del Volga per part de la seva àvia materna que eren luterans i ascendència jueva pel seu avi matern (convertit al cristianisme). El mateix Vladímir Ilitx Uliànov va ser batejat pel ritus de la Església Ortodoxa Russa.

De petit se li deia Volòdia (diminutiu de Vladímir) i va manifestà un do de pensament elaborat i profund, assertiu, poc afectiu i sarcàstic. De ment molt lògica, es va mostrar excel·lent estudiant des de la seva més tendra infància. Els seus professors van declarar sobre ell:

«	-«Molt dotat, sempre net i estudiós, primer a totes les matèries, certa tendència a aïllar-se i a la reserva»-	»
—Fiódor Kèrenski (1890)

Fiodor Kèrenski (director del liceu de Simbirsk) era pare del famós Aleksandr Kèrenski, qui anava a ser més endavant el Primer Ministre del Govern Provisional derrocat durant la revolució bolxevic.

Vladímir es va distingir en l'estudi del llatí i el grec. Va passar per dues tragèdies en la seva joventut: a 1886, el seu pare va morir d'una hemorràgia cerebral. L'any següent, el maig de 1887, el seu germà gran, Aleksandr Uliànov, va ser detingut i afusellat. Aleksandr Kèrenski va escriure que «l'execució d'un germà com Aleksandr Uliànov hagués tingut necessàriament un efecte demolidor i destructiu sobre qualsevol ment normal». Tanmateix, segons l'historiador Robert K. Massie, l'efecte que va tenir la mort del seu germà és un tema discutible.

La seva activitat política abans de la Revolució Russa

Fotografia de Lenin, desembre 1895.

El mateix any de l'execució del seu germà Aleksandr, Lenin acaba els seus estudis en el liceu de Simbirsk (amb medalla d'or). Al juny, ingressa a la Facultat de Dret de la Universitat de Kazan, on es trasllada amb tota la seva família.

A Kazan, Lenin entra en contacte amb cercles revolucionaris i és detingut el desembre del mateix any. L'endemà, dirigeix la següent carta al rector de la Universitat:

«	Atès que no és possible continuar els meus estudis a la Universitat en les actuals condicions de la vida universitària, tinc l'honor de suplicar humilment a Sa Excel·lència que disposi la meva exclusió com a estudiant de la Universitat Imperial de Kazan.	»

El 7 de desembre de 1887, Lenin és deportat a Kokúixkino, un llogaret a la província de Kazan, i posat sota vigilància policial.

Rebutjades per les autoritats les seves peticions de readmissió a la Universitat de Kazan, així com de cursar estudis a l'estranger, al final obté el permís per tornar a Kazan a l'octubre. De nou a Kazan, Lenin s'ocupa en l'estudi de El capital de Karl Marx, i ingressa en un cercle marxista organitzat per N. E. Fedosièiev. L'any següent, instal·lat a Samara, és detingut en relació amb la seva pertinença a aquest cercle.

El juny de 1890, i després de diverses sol·licituds rebutjades, se li autoritza a examinar-se com extern en les assignatures de Dret per la Universitat de Sant Petersburg. El gener de 1892 aconsegueix el seu diploma universitari, i exerceix com a passant d'advocat a Samara. Durant aquest temps actuarà com a defensor en diverses causes. Al juliol d'aquest any, i després de repetides sol·licituds al Tribunal Comarcal de Samara i al Departament de Policia obté la certificació que li dóna dret a exercir l'advocacia el que resta de l'any, sent renovada l'any següent. Durant aquest temps escriurà alguns textos contra els populistes (naródniki), que llegirà en cercles marxistes.

En 1893 es trasllada a Sant Petersburg, aturant en el camí a Nijni Nóvgorod i a Moscou, on es posa en contacte amb diversos grups marxistes. A Sant Petersburg exerceix com a passant. Aquell any escriu Sobre l'anomenada qüestió dels mercats, que llegeix en els cercles marxistes.

En 1894 es trasllada a Moscou, on continuarà la seva relació amb els cercles marxistes i obrers, i seguirà treballant en el pla teòric en contra de les idees dels populistes. Contra ells escriu les seves obres Qui són els "amics del poble" i com lluiten contra els socialdemòcrates (1894) i El contingut econòmic del populisme i la seva crítica en el llibre del senyor Struve (1894-1895) .

Per aquesta època comencen els seus primers viatges per Europa, analitzant els processos revolucionaris del Vell Continent. En 1896, les seves activitats revolucionàries li ocasionen l'empresonament i el seu desterrament a Sibèria (en 1897) on passarà tres anys de la seva vida. A Sibèria, a 1898, contraurà matrimoni amb la Nadiejda Konstantínovna Krúpskaia. També dedicarà aquest temps a redactar el seu voluminós treball El desenvolupament del capitalisme a Rússia.

En 1903, presentarà les seves tesis en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, que serviran per establir un primer distanciament entre la fracció bolxevic i la Menxevic. Posteriorment, durant la revolució del 1905, viatjarà des de Suïssa en un tren ocult, per intentar estendre el foc revolucionari, i en no aconseguir-ho, optarà per exiliar-se a Finlàndia, per passar després una vegada més a Suïssa.

En el clima de reacció dels anys posteriors a la revolució fallida del 1905, va començar a exercir influència entre els cercles socialistes russos i alemanys una nova filosofia, el empiriocriticisme. Els seus principals representants foren Ernst Mach i Richard Heinrich Ludwig Avenarius. Es tractava d'una filosofia pretesament marxista, que buscava abandonar el materialisme inspirant-se en la recent crisi de la física i en filosofies basades en el mètode científic, com el positivisme. L'enfrontament de Lenin a aquesta filosofia, que qualificava de idealista i de successora del Berkel, es va concretar en una de les seves més importants obres filosòfiques: Materialisme i empiriocriticisme (1908).

Lenin i la revolució del 1917

Vegeu l'article principal Revolució Russa

Amb l'inici de la Primera Guerra Mundial la seva figura política s'expandeix, al propugnar l'oposició de la socialdemocràcia alemanya a la mateixa, i el converteix en una figura clau a Rússia, quan l'evolució de la contesa es mostra obertament desfavorable per al seu país. Després de la inesperada revolució de febrer, que culmina en la abdicació del tsar, comença a forjar un procés revolucionari que es resoldria en el mes de novembre (octubre pel vell calendari).

Anàlisi prèvia dels esdeveniments de febrer (Cartes des de lluny)

La revolució de febrer sorprèn Lenin exiliat a Suïssa. Amb l'escassa font d'informació de què disposen els emigrats russos, fonamentalment, la premsa legal, Lenin es llança a aventurar una explicació dels seus fonaments i causes.

A la primera de les seves Cartes des de lluny, Lenin centra la seva explicació en dos punts:

1. Les lluites de classes, franques i obertes, desencadenades al trienni de 1905 a 1907, que van permetre accelerar els esdeveniments de febrer.

«	La primera revolució (1905) va remoure profundament el terreny, va arrencar d'arrel prejudicis seculars, va despertar a la vida política i a la lluita política milions d'obrers i desenes de milions de camperols, va mostrar a cada classe i al món sencer el veritable caràcter de totes les classes (i tots els principals partits) de la societat russa, la veritable correlació dels seus interessos, de les seves forces, dels seus mitjans d'acció, dels seus objectius immediats i llunyans.	»

1. La guerra mundial imperialista, com a factor determinant capaç d'accelerar els esdeveniments històrics i d' "engendrar crisis mundials econòmiques, polítiques, nacionals i internacionals d'una força inusitada". Una guerra mundial orquestrada per les burgesies nacionals, i que "havia de transformar-se en una guerra civil entre les classes enemigues". Aquest procés ha començat a la revolució de febrer. La guerra mundial serà decisiva per a la revolució. Les pressions econòmiques que obligaven aquest conflicte entre les burgesies nacionals d'Europa (i en relació amb això, la pressió política de britànics i francesos), posaran les classes dirigents de Rússia en un carreró sense sortida, fent impossible una pau amb Alemanya. La impossibilitat d'aquesta pau, única mesura que hauria pogut frenar el descontentament popular, va impedir qualsevol reconciliació de les classes en conflicte i conduir a una dualitat de poders que només es va poder resoldre per mitjà d'una revolució.

En efecte, en el primer acte de la revolució han confluït tres forces:

1. La monarquia tsarista, tradicionalista, "cap dels terratinents feudals, cap de la vella burocràcia i del generalat".
2. La burgesia, que posseeix el veritable poder econòmic, i que s'ha organitzat amb rapidesa des de 1905.
3. El Soviètic.

Al març, sota pressions dels generals i oficials de l'exèrcit, Nicolau II abdicà i es va formar un govern provisional de tipus burgès. Ambdós esdeveniments van ser forçats per la necessitat que un govern moderat aplaqués els vents de subversió i atorgués algunes concessions, a canvi de seguir sostenint la guerra amb els alemanys. Però, com apunta Lenin, l'abdicació del tsar no suposava de fet una contradicció en el règim (en tot cas, es tractava d'un desencontre merament transitori) sinó més aviat un tancament de files entre la burgesia que reclamava la seva hora, i les forces representades per la monarquia. A la pràctica, malgrat el seu discurs republicà, la burgesia necessitava mantenir el tracte amb la monarquia. Per això, la restauració encara amenaçava en l'horitzó.

Davant les forces del govern i de la monarquia, Lenin aposta aquí pel Soviet. El govern provisional és incapaç d'ignorar els interessos tant de la burgesia russa com del capital estranger representat pels governs de la Triple Aliança (1914)). Per tant, és incapaç de signar una pau amb Alemanya. El govern provisional tampoc pot enfrontar-se als terratinents i lliurar la terra als pagesos i als obrers del camp.

Sent així, l'única sortida possible per a aquesta situació passa pel Soviet, l'únic garant aleshores (i mentre durés la dualitat de poders) de la llibertat popular, i que manté el govern a la defensiva oferint concessions que intentin pal·liar el descontentament i la misèria que la guerra mundial encara provoca.

En definitiva, en aquesta època Lenin pensa en els termes següents:

• expulsats els Romànov, tenim un Estat de tall burgès similar als de l'Europa occidental (i igualment militarista);
• aquest Estat burgès, però, es troba amb les mans lligades perquè existeix una institució popular, el Soviet, que a Petrograd ostenta el veritable poder i contra el qual l'Estat és incapaç d'imposar mitjançant la repressió;
• aquest poder, però, ha cedit voluntàriament fins ara el poder de l'Estat a la burgesia;

En aquestes condicions, la minoria bolxevic ha d'advocar perquè el Soviet avenç definitivament cap a l'apropiació del poder de l'Estat.

..."La veritat és sempre revolucionària"...

Lenin va haver d'utilitzar tota la seva influència per convèncer la majoria de la direcció del seu partit que havia arribat el moment de derrocar el govern per mitjà d'una nova revolució (la revolució d'octubre) que va portar al poder els bolxevics. Des de llavors i fins a la seva mort va encapçalar el govern revolucionari (president del Consell de Comissaris del Poble). Després de signar la pau amb Alemanya al Tractat de Brest-Litovsk (1918), es va haver d'enfrontar a la guerra civil i contra els anomenats blancs, que comptaven amb l'ajuda de les principals potències estrangeres. Va demostrar flexibilitat com a governant aprovant la Nova política econòmica (NEP) l'any 1921, que va suposar un retorn transitori al capitalisme per fer front al desgavell econòmic que havia suposat l'anomenat comunisme de guerra.

Va ser ferit en un atemptat per Fanni Kaplan el 1918, un fet que li deixà greus seqüeles. Va morir el 21 de gener de 1924 a causa d'un vessament cerebral. El seu cos embalsamat es troba al mausoleu de la Plaça Roja. Després de la seva mort es planteja el problema de la successió en la conducció del govern i el partit. Per a alguns el successor era clarament Trotski, encara que el mateix Lenin en el seu testament considerava que ni Trotski ni Stalin no eren aptes —aquest últim fortament criticat per concentrar l'autoritat—, i fins suggeria la remoció dels seus càrrecs en el partit.

El text del testament de Lenin, es va mantenir en secret fins a 1956. En el seu honor, entre 1924 i 1991 es va anomenar Leningrad la ciutat de Sant Petersburg.

Anecdotari

La seva frase "llibertat per a què?" s'esmenta sovint com una negació de la necessitat de llibertat però en realitat va dir "llibertat per a què, per a comprar pa o per acaparar blat" que té tot un altre sentit.

Després de la seva mort, i abans d'embalsamar el seu cos, el cervell de Lenin va ser extret del seu cos per ordre dels líders soviètics, amb l'objectiu que fos estudiat per localitzar les cèl·lules cerebrals que feien d'ell un geni. Per portar a terme aquesta tasca va ser contractat el neuro-científic alemany Oskar Vogt. Vogt va publicar un article en 1929 on exposava que algunes neurones piramidals de la tercera capa del còrtex cerebral de Lenin eren més llargues d'allò usual. Tot i això, les autoritats soviètiques van considerar poc satisfactoris els resultats de l'estudi, i van encarregar a un equip soviètic que continués investigant, malgrat que els resultats d'aquestes investigacions posteriors mai no van ser publicats.

Topònims de Lenin

Vista de Sant Petersburg, Leningrad fins a 1991

Amb topònims de Lenin es fa referència a tots aquells topònims basats en el nom de Vladímir Lenin, ideòleg de la Revolució d'octubre i primer dirigent de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Des de la seva mort, en 1924, va ser homenatjat per noms de ciutats, places, muntanyes, etc., principalment a la Unió Soviètica i d'altres estats socialistes.

En dissoldre's la Unió Soviètica, en 1991, molts d'aquests aquests llocs van veure canviar els seus noms a l'anterior o a un altre diferent. A continuació es presenta un llistat dels principals llocs que porten o van portar el seu nom:

Ciutats i pobles

• Leninabad, poble a la República Autònoma de Nakhtxivan, Azerbaidjan.
• Leninabad (1936-1992) — ara i possiblement abans: Khudjand, Tadjikistan
• Leninakan (1924-1990) — ara i possiblement abans: Gyumri, Armènia
• Leningori (1924?-1990) — ara i possiblement abans: Leningor (Ajalgori), Ossètia del Sud, Geòrgia
• Leningrad (1924-1991) — ara i abans: Sant Petersburg, Rússia
• Lénine, "assentament de tipus urbà" a Crimea, Ucraïna (ucraïnès: Ле́ніне, rus: Ленино, Lénino, tàtar de Crimea: Yedi Quyu, que significa "7 pous". Abans del 1957, l'ucraïnès i el rus coincidien amb el sentit del nom original en tàtar de Crimea, és a dir, ucraïnès: Сім Коло́дязів, Sim Kolódiaziv, rus: Семь Коло́дезей, Sem Kolódieziei).
• Leninogorsk, República de Tatarstan, Rússia, fundada el 1948
• Leninogorsk (1941-2002) — Kazakhstan
• Léninsk, un poble a l'óblast de Volgograd, Rússia
• Léninsk, assentament urbà a l'óblast de Txeliàbinsk, Rússia
• Léninsk (1937-1992) — ara i abans: Asakà, Uzbekistan
• Léninsk (1958-1995) — ara i abans: Baikonur, Kazakhstan
• Léninsk (1918-1929) — ara i abans: Taldom, óblast de Moscou, Rússia
• Leninsk-Kuznetsky, óblast de Kèmerovo, Rússia, anomenat Koltxúgino abans de 1925
• Gorki Léninskie, óblast de Moscou, Rússia, conegut com Gorki abans de 1924
• Uliànovsk, Rússia — anomenat Simbirsk abans de 1924

Districtes i óblasts

• Districte de Leninski, en el Óblast Autònom Hebreu, Rússia

• Districte de Leninski, en el Óblast de Moscou, Rússia

• Districte de Leninski, en el Óblast de Tula, Rússia

• Districte de Leninski, en el Óblast de Volgograd, Rússia

• Leninvàrs (1970-1990) — Tiszaújváros, Hongria

• Óblast de Leningrad, un subjecte federal de Rússia

Carrers

Pràcticament tota ciutat i poble de la Unió Soviètica va tenir un carrer o avinguda anomenada Lenin o similar. Després de la dissolució, molts d'aquests carrers o avingudes van ser rebatejades però moltes d'altres conserven aquest nom, per la qual cosa una llista completa es torna improcedent. La següent llista és de vials fora de l'antic territori soviètic.

"Mestre i guia de la Revolució del proletariat, fundador del primer estat socialista del món." Avinguda Lenin a Luanda.

• Avinguda Lenin, Luanda / Angola
• Rue Lénine (Carrer Lenin), Ivry / França
• Rue Lénine (Carrer Lenin), L'Ile St Denis / França
• Rue Lénine (Carrer Lenin), La Courneuve / França
• Rue Lénine (Carrer Lenin), Persan / França
• Rue Lénine (Carrer Lenin), Bobigny / França
• Rue Lénine (Carrer Lenin), Portes-les-Valence / França
• Leninallee (ara Landsberger Allee), Berlín / República Democràtica Alemanya
• Leninplatz (Plaça Lenin), Berlín / República Democràtica Alemanya
• Lenin Terrace, Chopwell / Anglaterra.
• Leninova ulice (Carrer Lenin) - Evropská třída, Praga / República Txeca
• Leninova ulice (Carrer Lenin) - Kounicova ulice, Brno / República Txeca
• Leninova ulice (Carrer Lenin) - Klišská ulice, Ústí nad Labem / República Txeca
• Leninova ulice (Carrer Lenin) - Palackého ulice, Pilsen / República Txeca
• Leninova ulice (Carrer Lenin) - ulice E. Beneše, Písek / República Txeca
• Leninova ulice (Carrer Lenin) - Nádražní, Krnov / República Txeca
• Piazza Lenin (Plaça Lenin), Cavriago / Itàlia
• Viale Lenin (Carrer Lenin), Bolonya / Itàlia
• Via Lenin (Carrer Lenin), Ferrara / Itàlia
• Via Lenin (Carrer Lenin), Bibbiano / Itàlia
• Carrer Lenin, Calcuta / Índia
• Carrer Lenin, Erode / Índia
• Carrer Lenin, Pondicherry / Índia
• Lenin körút (boulevard Lenin) - ara Tisza Lajos körút, Szeged / Hongria

Altres llocs

• Leninova (estació Lenin del metro) - ahora Dejvická, Praga / República Txeca
• Závody V. I. Lenina (Fábriques V. I. Lenin) - ara Škoda Plzeň, Pilsen / República Txeca
• Muzeum V. I. Lenina (Museu V. I. Lenin) - ara Lidový dům ČSSD (Partit Popular Social Demòcrata de la República Txeca)
• Parque Lenin - La Habana / Cuba
• Colina Lenin - Regla / Cuba
• Central elèctrica nuclear memorial V.I. Lenin -Txornòbil / Ucraïna

Estàtues de Lenin

Pràcticament cada ciutat i poble de Rússia té almenys una estàtua de Lenin. També a molts territoris de la desapareguda Unió Soviètica es conserven encara estàtues dedicades al líder soviètic, per bé que la majoria d'elles han sigut retirades i incorporades en museus.

• 

  Estàtua de Lenin al Centre Panrus d'exposicions (VDNKh), Moscou

• 

  Monument de Lenin a la plaça d'Octubre, Moscou

• 

  Estàtua de Lenin a Kineshma (Rússia)

• 

  Estàtua de Lenin a Sant Petersburg (Rússia)

• 

  Estàtua de Lenin a Duixanbe (Tadjikistan)

• 

  Estàtua de Lenin a Tula (Rússia)

• 

  Estàtua de Lenin a Tiraspol (Moldàvia)

• 

  Estàtua de Lenin a Donetsk (Ucraïna)

• 

  Estàtua de Lenin a Kolomna (Rússia)

• 

  Estàtua a Borzna (Ucraïna)

• 

  Estàtua de Lenin a Norilsk (Rússia)

• 

  Estàtua abandonada de Lenin a Mogoşoaia (Romania)

• 

  Estàtua al museu del comunisme de Praga (República Txeca)

• 

  Estàtua de Lenin al museu del comunisme de Praga (República Txeca)

• 

  Estàtua de Lenin al museu de Gorki Leninskie (Rússia)

Bibliografia

Obres fonamentals

Entre les més significatives de les obres de Lenin són:

• A quina herència renunciem (1897)
• El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899)
• ¿Què fer ? (1902)
• Un pas endavant, dos passos enrera (1904)
• Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica (1905)
• Materialisme i empiriocriticisme (1908)
• Carles Marx (1914)
• Tres fonts i tres parts integrants del marxisme (1914)
• El dret de les nacions a l'autodeterminació (1914)
• L'imperialisme, fase superior del capitalisme (1916)
• El programa militar de la revolució proletària (1916)
• Les tasques del proletariat en la present revolució (Tesis d'abril) (1917)
• L'Estat i la revolució (1917)
• La revolució proletària i el renegat Kautski (1918)
• L'economia i la política en l'era de la dictadura del proletariat (1919)
• La malaltia infantil del "esquerranisme" al comunisme (1920)
• Carta al XIII Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica(testamentde Lenin) (1923)

Per llegir

• Cliff, Tony. Building the Party: Lenin, 1893–1914. Haymarket Books, 1986. ISBN 1-931859-01-9. 
• Hill, Christopher. Lenin and the Russia Revolution. Pelican Books Ltd., 1971. ISBN 978-0140212976. 
• Fischer, Louis. The Life of Lenin. Orion Publishing Co., 2001. ISBN 1-84212-230-4. 
• Gellately, Robert. Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe. Knopf, 2007. ISBN 1400040051. 
• Gooding, John. Socialism In Russia: Lenin and His Legacy, 1890–1991. Palgrave Macmillan, 2002. ISBN 0-333-97235-X. 
• Leggett, George. The Cheka: Lenin’s Political Police. Oxford University Press, 1987. ISBN 0198228627. 
• Lenin, Vladimir. Revolution at the Gates: A Selection of Writings from February to October 1917 by V. I. Lenin. Verso Books, 2002. ISBN 1-85984-661-0. 
• Kolakowski, Leszek and Falla, P. S.. Main Currents of Marxism. W. W. Norton & Company, 2005. ISBN 0-393-06054-3. 
• Pannekoek, Anton, and Richey, Lance Byron. Lenin as Philosopher. Marquette University Press, 2003. ISBN 0-87462-654-4. 
• Payne, Robert. The Life And Death Of Lenin. Simon & Schuster, 1967. ISBN 0-671-41640-5. 
• Pipes, Richard. The Unknown Lenin: From the Secret Archive. Yale University Press, 1999. ISBN 0-300-07662-2. 
• Read, Christopher. Lenin: A Revolutionary Life. Routledge, 2005. ISBN 0-415-20649-9. 
• Service, Robert. Lenin: A Biography. Belknap Press, 2002. ISBN 0-674-00828-6. 
• Shub, David. Lenin: A Biography. Penguin Books, 1965. ISBN 0-14-020809-7. 
• Toynbee, Arnold. «A Centenary View of Lenin». International Affairs, vol. 46, 3, pàg. 490–500. DOI:10.2307/2613225.
• Trotski, Lev. On Lenin: Notes Towards a Biography. Harrap Publishing, 1971. ISBN 0-245-50302-1. 
• Tucker, Robert C. The Lenin Anthology. W. W. Norton & Company, 1975. ISBN 0-393-09236-4. 
• Volkogonov, Dmitri. Lenin: A New Biography. Free Press, 2006. ISBN 0-02-933435-7. 

Vegeu també

Portal de la URSS

• Comunisme marxista
• Socialisme marxista
• Marxisme
• Leninisme
• III Internacional
• Unió Soviètica
• Exèrcit Roig
• Tercera internacional comunista (?·pàg.)

Enllaços externs

• Enciclopèdia del marxisme.
• V.I.Lenin.info: voting about carrying out of a body of Lenin from the Mausoleum. (Russian) (Red - against, Dark blue - for, Grey - I abstain)