Ateisme

Mikhaïl Bakunin.

Karl Marx.

L'ateisme (del grec, atheos) és negar l'existència de cap déu. En un sentit més ample pot ser tant la incredulitat com la indiferència davant el fet religiós. Al principi a l'antiga Grècia, significava "abandonat pels déus". Adquirí un significat addicional en el segle V aC, això és: "que rebutja els déus" o "impiu". Ciceró transcrigué atheos al llatí. Entre els primers cristians i els pagans hi va haver una discussió en què es qualificaven d' athenoi els uns als altres.

En un sentit ampli podria incloure dins la definició d'ateisme, tant les persones atees o ateístes, els quals expliciten la no existència de déus, com aquelles que, sense creure en la seva existència, no tenen evidència ni convicció per a la seva refutació. En un sentit estricte s'exclouen a aquests últims, anomenats agnòstics, de la definició d'ateus. Els agnòstics rebutgen reconèixer-se com ateus o ateístas ja que consideren inaccessible a l'enteniment humà tot coneixement del diví i del que transcendeix l'experiència. El terme ateisme inclou a aquelles persones que declaren no creure en cap déu determinat (ja sigui Brama, Crist o qualsevol altre). Ser ateu o negar l'existència d'un Déu o déus no implica necessàriament no pertànyer a cap religió; hi ha religions, com el budisme que neguen l'existència de Déu. O no n'esmenten l'existència de cap i que, per tant, són atees o més correctament no teistes i que en algunes de les seves doctrines poden considerar panteistes.

Els postulats de l'ateisme són contraris als que sostenen les creences religioses i impliquen una crítica a la religió que es fa recíproca.

La paraula "ateu" de vegades és percebuda com pejorativa, i hi ha persones que prefereixen l'ús de la paraula "ateista".

Etimologia (origen de la paraula)

αθεοι paraula grega (atheoi), tal com apareix en la Epístola als Efesis (02:12) en els primers Papir del segle tercer. En general, traduïda com "els sense Déu".

Etimològicament el terme prové de l'adjectiu grec αθεος (atheós), que significa 'sense déu' (en qualsevol dels dos sentits, de no creure en un o més déus o de no venerar-los); sent a la partícula negativa 'no' o 'cap'; i Theos: 'déu' (literalment Zeus). Aquesta lletra theta (θ Θ) grega es pronunciava com la zeta del castellà, per exemple; justament, en l'alfabet fonètic la zeta es representa amb aquesta lletra θ. En canvi, la dseda grega (ζ Ζ) es pronuncia com una barreja de D amb Z.

En l'idioma anglès, el terme atheism va ser el resultat de l'adopció del francès athéisme a 1587 aproximadament, el qual al seu torn prové de athée. Posteriorment a la paraula ateisme es van crear les paraules Deister (1621, en anglès) i teista (1662, en anglès).

Alguns ateus han dubtat de la naturalesa mateixa del terme "ateisme". En el seu llibre Carta a una nació cristiana, Sam Harris va escriure:

«

De fet, "l'ateisme" és un terme que ni tan sols hauria d'existir. Ningú ha d' identificar-se com un "no-astròleg" o un "no-alquimista." No tenim paraules per a la gent que dubta que Elvis segueix viu o que els extraterrestres han travessat la galàxia només per molestar els ramaders i el seu bestiar. L'ateisme no és més que els sorolls de la gent raonable en la presència de injustificades creences religioses.

»

Ús històric del terme

El terme ateu va tenir el seu primer ús en la Roma antiga, per a designar a tot aquell que no cregués en els déus del panteó romà, en particular, i curiosament als cristians.

Arran de la confluència de les religions en el món, el sentit etimològic de la paraula va prendre tot el seu significat per a aplicar a tots els déus, ja que semblava injust designar ateistes als qui creien en cert déu, raó per la qual el terme es va limitar a les persones que no cregués en cap déu. Actualment ja no s'usa l'adjectiu ateu per designar els que no creuen en uns déus encara que creguin en altres.

Tipologia

L'ateisme pot ser explícit si nega directament l'existència de Déu. En cas contrari està molt relacionat amb l'agnosticisme, també anomenat ateisme feble: és una postura que afirma que no es pot argumentar a favor ni en contra de l'existència d'un déu.

L'ateisme pràctic no es pronuncia sobre l'existència de Déu, però no li dóna cap valor en la vida real, mentre que el teòric és aquell que no admet l'existència d'un ser transcendent.

L'ateisme es distingeix clarament del teisme per la no creença en l'existència de déus. Tanmateix, la varietat i la barreja de corrents filosòfiques ateistes fa difícil una categorització efectiva. A continuació s'exposa una categorització segons criteris mútuament excloents. Sovint els adjectius que s'adjunten a la paraula ateisme tenen una connotació filosòfica que convalida o perjudica la validesa de la postura en qüestió, i diferents adjectius són usats sovint per diferents persones per donar un avantatge teòric a la seva pròpia postura. Aquí es mencionen tots els noms que es donen a les diferents postures.

L'ateisme teòric pot prendre diferents formes:

• L'Ateisme científic que oposa Déu i la natura. De la inutilitat de Déu en la pràctica científica es conclou la seva inexistència, substituint-lo a vegades per altres entitats.

"El descens dels modernistes", de EJ Pace, apareixent per primera vegada en el seu llibre cristià Dibuixos, publicat el 1922. El modernisme en l'Església Catòlica Romana és un punt de vista teològic que en general inclou un tipus específic d'aproximació racionalista a la Bíblia, el secularisme i moderns sistemes filosòfics, és considerat com herètic per l'Església Catòlica. Alguns catòlics veuen la modernitat com el descens del cristianisme a l'ateisme.

• L'ateisme existencialista sustentat en la contradicció entre Déu i el mal.
• L'Ateisme humanista que proposa la incompatibilitat entre Déu i llibertat humana.
• L'Ateisme ontològic, que oposa l'infinit a Déu, retreu al cristianisme haver anul·lat l'infinit pròpiament humà.

Ateisme i agnosticisme

Encara que formalment es distingeix entre agnosticisme i ateisme, el primer equival al segon en la pràctica, ja que constitueix una negació per exclusió i tabú implícit. La pràctica social en molts països avançats és d'ordre agnòstic, per confinament del teisme en les consciències i exclusió en l'exterioritat, proclamant la qüestió religiosa com una cosa privada de cada ciutadà i no alguna cosa pública.

L'agnosticisme no nega explícitament l'existència dels déus, sinó que nega únicament el coneixement de la seva existència, i per aquesta raó, molts ateus no ho classifiquen com ateu. Els agnòstics, igual que molts ateus, sovint argumenten que la càrrega de la prova recau sobre qui afirma alguna cosa, i no sobre qui deixa de creure-ho. Per tant, la negació de l'existència de déus no requereix d'una prova tant com ho requereix l'afirmació de la seva existència.

• Agnosticisme dèbil: es considera una opció personal. És la persona que afirma que no té coneixement o certesa sobre la realitat superior.
• Agnosticisme fort: és una afirmació categòrica sobre el coneixement de realitats superiors indicant que aquestes no són cognoscibles i que els éssers humans no estan preparats per descobrir l'existència d'aquestes realitats o de provar-ne la seva existència.
• Ateisme agnòstic No tenen creença en l'existència de cap déu, i agnòstic perquè no tenen la pretensió de saber que un déu no existeix.
• Agnosticisme apàtic: conegut també com ignosticisme o apateisme, és aquella creença que diu que la visió que les realitats superiors, tot i existir, no canvien en res la condició humana i, per tant, les religions són irrellevants.

Discussió teista

La discussió al voltant de l'existència de deïtats, ha estat sempre al voltant d'arguments a favor o en contra de les mateixes. En el context contemporani, i Occidental, aquesta discussió se sol centrar al voltant del Déu judeo-cristià, sobre qui tracten la majoria de les argumentacions en el context abans esmentat:

• Argument del desacord interreligiós

Aquest és un argument usat en les discussions sobre l'existència de Déu per part dels defensors de l'ateisme. Consisteix a assenyalar les diferències i les contradiccions entre les religions, i conseqüentment assenyalar que no poden ser totes certes. Una variant d'aquest argument conclou la falsedat de totes elles, mentre que una altra es limita a negar el sincretisme, amb els arguments ja exposats.

Al·legoria de la fe, L.S. Carmona (1752–53). El vel simbolitza la impossibilitat de conèixer directament les evidències.

• Argument per l'existència del mal

Es coneix amb aquest nom a l'argument amb què es pretén demostrar la inexistència de Déu entès en la seva forma judeo cristiana, en observar una contradicció entre dos dels elements que se li atribueixen: la bondat, i l'omnipotència. Això es fa assenyalant l'existència del mal en el món, i assenyalant que aquest mal és contrari a la voluntat de Déu i que si Déu fos omnipotent acabaria amb el mal i aquest no existiria. En no ser així, no pot haver-hi una deïtat amb aquestes característiques atribuïdes. La resposta teista a aquest argument és que el mal és el resultat de la llibertat humana, que ha de ser respectada per una autoexigència del mateix Déu.

• Argument per comanda de demostració

És un argument usat per negar l'existència de Déu per part dels defensors de l'ateisme. Pretén desmentir la base epistemològica de la fe, argumentant que la càrrega de la prova recau sobre els qui defensen certa posició, en particular l'existència de deïtats, i que si no, serien creïbles totes les coses imaginables. La resposta teistes és que el marc demostratiu exigit des de posicions d'ateisme, no es correspon amb el seu objecte, que no té sentit aplicar mètodes d'experimentació finits per nocions infinites, i si matemàticament és possible la demostració d'infinitud queda oberta la qüestió de l'infinit, la declaració d'inexistència demostrativa per tant seria més aviat el fruit d'una subjectivitat de perspectiva de la cognició humana. Una altra variant, la negació de l'existència de Déu basada en l'absència de proves d'ell, és a dir un raonament invàlid, anomenada argumentum ad ignorantiam, nom en llatí de l'apel·lació (com a prova de la inexistència) a la ignorància sobre això.

Sociologia

Actualment un 22,5 % dels ciutadans de Catalunya es manifesten com ateus. Aquestes dades provenen de l'Estudi d'Opinió del 2005 de l'Institut Català d'Estadística, on un 22,5 % es declaren com a no creients (ateus), un 16,5 % com agnòstics i un 59 % com a creients en alguna religió.

A nivell mundial s'estima que un 16 % de la població és atea o agnòstica, mentre que a Europa l'Eurobaròmetre estima que un 18 % no té cap creença en "Déu o qualsevol mena d'esperit o de força vital". Finalment, el Centro de Investigaciones Sociológicas indica que al Regne d'Espanya l'11 % es declara no creient i el 6 % ateu l'any 2005.

Estadístiques

Percentatge d'ateus i agnòstics en el món el 2007.

En termes mundials, si hi ha ateus i agnòstics en tots els països del món, el seu nombre és més reduït en països pobres i menys desenvolupats que en els països rics i industrialitzats.

El 1914, James H. Leuba publicar que el 58% de 1.000 científics nord-americans van expressar «escepticisme o dubte en l'existència del déu judeo-cristià». L'estudi es va repetir el 1996, i va produir un percentatge similar de 61%. En canvi entre els científics de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units aquest nombre és de 93% (segons la revista Nature, núm 386, pàg. 435-436).

Segons el Britannica Book of Year, el 1994 al món hi havia 1.154 milions d'ateus i agnòstics. La World Christian Encyclopedia anunciar que l'any 2000 hi havia 262 milions d'ateus i 1.071.000 d'agnòstics.

Segons l'obra de J. Baubérot (dir.) Religion et laïcité dans l'Europe ('religió i laïcisme a Europa') un quart de la població europea seria «no religiosa». El 5% dels europeus serien ateus convençuts.

L'edició de l'Eurobaròmetre de febrer de 2005 revela que per al conjunt de la Unió Europea (inclosos països en tràmit d'incorporació) un 18% de la població tria l'opció "no crec que existeixi cap esperit, Déu o força vital», davant del 52% que creu que existeix un déu, i 27% que creu que hi ha «alguna classe d'esperit o força vital» (veure mapa). En un extrem se situen els francesos, amb un 33% ateus, els txecs, amb un 30% o belgues i holandesos amb un 27%. Al contrari estan Polònia, Irlanda o Romania.

Es mostren a més diferències per sexes, classes d'edat, orientació política i nivell cultural, a les dones, els majors, els que es consideren de dretes i els formalment menys instruïts els que en major percentatge declaren creure en Déu. D'altra banda, els resultats d'una enquesta de la Fundació Santa Maria, vinculada a una ordre catòlica, indiquen que un 28% dels joves espanyols neguen l'existència de Déu.

Història

En l'Apologia de Plató, Sòcrates (a la foto) va ser acusat per Meleto de no creure en els déus.

L'ateisme va sorgir a l'Índia, en corrents heterodoxos que defensaven el materialisme. Té rellevància l'escola charvaka, anomenada així pel nom del seu fundador, una escola sorgida a l'Índia al voltant del segle VI aC. que defensava una interpretació filosòficament ateïsta i materialista del món. La seua interpretació de l'origen de la religió i del paper del clergat s'assembla a la de l'ateisme occidental modern. Enfrontada amb postures religioses fortament organitzades, els seus escrits van ser destruïts de manera sistemàtica i només han sobreviscut fragments emmarcats en textos hostils.

La primera formulació filosòfica d'aquest pensament, però, va aparèixer a la Grècia antiga, amb Diàgores de Melos. Críties va ser el primer pensador que va suggerir que la religió era un invent humà basat en la por, idea que va fer fortuna posteriorment. Els materialistes grecollatins professaven diversos graus d'ateisme.

A l'antiga Grècia van viure molts filòsofs ateus que no aprovaven la religió que dominava la seva societat. La majoria tenia una postura materialista, segons la qual totes les coses són essencialment materials; fins i tot els fenòmens «espirituals» tindrien una base material, per la qual cosa no seria necessari cap déu. Al segle V a.C., el terme «ateu» va adquirir un significat addicional, expressant una manca total de relació amb els déus, és a dir, "negador dels déus, incrèdul, irreligiós, antireligiós, sacríleg", amb una connotació més semblant al nostre terme actual 'impiu'. Un terme menys pejoratiu en aquesta època era asebir.

El Baró d'Holbach, un defensor de l'ateisme del segle XVIII que expressava idees com: "La font de la infelicitat de l'home és la seva ignorància de la natura. La tenacitat amb què s'aferra a les opinions cegues adquirides en la seva infància s'entrellacen amb la seva existència, amb el consegüent perjudici de deformar la seva ment, impedint-ne la seva expansió, i el fa esclau de la ficció, sembla que el condemna a un error continu ".

Entre els primers filòsofs que van negar l'existència dels déus va haver-hi alguns sofistes grecs, essent el primer Protàgores (480-410 aC), que va ser exiliat d'Atenes per ateu, com Diàgores de Melos i Críties. Altres filòsofs grecs van tenir un enfocament més pràctic de l'ateisme. Demòcrit (460-370 aC), que va ser el primer a pensar que la realitat estava composta per àtoms i buit, pensava que la inexistència dels déus se seguia de l'existència de millors explicacions per al món real, postulant la seva visió d'un univers compost per àtoms. Hi va haver altres materialistes, com Epicur (341-270 aC) i el seu seguidor romà Lucreci (98-55 aC), que encara que no negaven explícitament l'existència de les divinitats sostenien que no tindrien cap interacció amb les activitats humanes.

Com a substantiu abstracte, existia també atheotēs ( 'ateisme'). L'escriptor i polític romà Ciceró (106-43 aC) va transcriure Athées al llatí atheus. Aquesta paraula va prendre un significat ambivalent a l'Imperi romà; en les discussions entre cristians i «pagans» (des del segle II de la nostra era) cada grup atribuïa el terme athéoi a l'altre.

Els cristians sovint titllaven d'ateus els qui no creien en la seva fe, amb la qual cosa es va difuminar el sentit estricte del terme. A més a més, van crear una cultura fortament teocèntrica on l'ateisme explícit era perseguit, fet que explica la manca de manifestacions clares negant l'existència de Déu durant l'edat mitjana. Dins el criticisme de la religió i l'escepticisme, tanmateix, van anar conreant-se idees de caire ateu. No obstant això, l'ateisme filosòfic o teòric (una altra cosa és la indiferència pràctica) va ser un fenomen socialment minoritari limitat a sectors singulars com ara alguns grups filosòfics.

Amb la revolució francesa i l'auge de la Il·lustració, es va permetre de nou la declaració explícita d'ateisme (sovint barrejada amb moviments racionalistes o anticlericals). Aquest ateisme va anar creixent durant els segles XVII I XIX amb figures destacades com Friedrich Nietzsche o Karl Marx. El segle XX va viure ascensos i descensos del nombre de persones declarades creients, si bé va augmentar la secularització de la societat.

Moralitat i filosofia

Percentatge de ciutadans de països de la Unió Europea que van respondre «No crec que existeixi esperit, déu o una força vital» en l'enquesta de l'Eurobaròmetre de 2005.

El teisme condemna en general a l'ateisme com immoral, per no acceptar el fonament de la moral teista: els mandats morals de la divinitat. La diferència fonamental entre la moralitat teista i la ateista, és que la primera emana de l'autoritat divina, mentre que la segona és el producte de reflexions personals o de la simple obediència de les normes socials.

Alguns teistes consideren a l'ateista incapaç d'integrar-se correctament a la societat, per no sotmetre's als mateixos principis morals que comparteix la majoria teista, o fins i tot pel fet de no creure, en alguns casos, els ateus afirmen que aquesta postura és fruit d'una actitud intolerant i que la moralitat teista no ha estat raonada. Els ateus rebutgen les acusacions teistes, i consideren la seva pròpia moralitat, de caràcter generalment racional i crític, com més vàlida que la moralitat teista per no estar basada en la simple obediencia.

Analitzant una sèrie d'estudis previs, el sociòleg Phil Zuckerman no només comenta que nombrosos autors demostren que els ateus tenen un sentit de la moralitat i de la justícia social tan definit com els creients, sinó que afirma que les xifres demostren que els ateus i els partidaris de la laïcitat tenen un sentit més profund i més ètic de la justícia social. Les xifres demostren que als Estats Units, els estats amb major percentatge d'ateus tenen una taxa de criminalitat més baixa, mentre que es cometen més crims i delictes en els estats on la fe religiosa és més estesa. Només 0,2% de les persones empresonades en els Estats Units són atees, mentre que la xifra d'ateus en aquest país és de 4% i que 12,1% no pertanyen a cap religión. Segons els estudis esmentats, els ateus es mostren més tolerants cap a les dones i els homosexuals, són menys racistes i tenen menys casos de maltractament als nens. D'altra banda, l'ateisme i el laïcisme coincideixen amb nivells d'estudis més alts.

Adherint filosòficament a l'idealisme o bé al materialisme, els ateus solen tenir en conseqüència una ètica immanent (en oposició per exemple a l'ètica transcendent cristiana basada filosòficament en el sistema realista), és a dir que desconeixen regles morals absolutes assumint per contra postures relativistes en la moral.

Associació amb les visions del món i els comportaments socials

El sociòleg Phil Zuckerman va analitzar estudis previs en ciències socials sobre la laïcitat i la no creença i la conclusió fou que el benestar social es correlaciona positivament amb la irreligió. Les seves troballes relacionades específicament amb l'ateisme conclouen:

• En comparació a les persones religioses ", els ateus i els seglars" són menys nacionalistes, de prejudicis, antisemitcs, racistes, dogmàtica, etnocèntrics, i autoritaris.
• Als EUA, en els estats amb els percentatges més alts dels ateus, la taxa d'homicidis és inferior a la mitjana. En els estats dels EUA més religiós, la taxa d'homicidis és més alta que la mitjana.
• Una enquesta realitzada per la Unió Europea també va trobar que els enquestats que es consideraven d'una família d'estrictes eren més propensos a creure en un déu que els que sentien que la seva criança no tenia regles fermes.

Símbols

Símbol de l'ateisme. Escaire travessant un cercle formant una 'A', recorda el símbol nul Ø

L'ateisme no té un símbol definit ni oficial.

El símbol que inclou una A i una T en un cercle constitueix únicament una proposta de la Unió de CyberAteos a la comunitat atea internacional. Encara que les diverses associacions d'ateus del món encara no s'han pronunciat existeixen nombroses persones que l'utilitzen.

Segons el portal i fòrum CyberAteos.org l'A i la T circulades signifiquen diverses coses, entre elles:

• A de "no" i T de "Theos" (déus).
• La 'A' amb 'Te' i la 'O' del cercle formen la paraula ateu.
• És un fletxa cap amunt, el que significa l'ateisme com una evolució o avenç al qual es dirigeix la humanitat
• La T és una creu sense cap, simbolitzant que la religions no usen l'intel·lecte.
• El cercle representa l'ordre natural.
• Si es mira horitzontalment, es veu com l'esquelet d'un peix, és una crítica al cristianisme.

Un altre símbol ateu proposat és el d'una esquadra en un cercle, en certa manera semblant a l'anterior.

Frases i pensaments cèlebres

'A' escarlata, símbol del moviment ateu OUT Campaign de Richard Dawkins

• Charles Chaplin, director i actor de cinema anglès (1889-1977): "Per simple sentit comú no crec en Déu; en cap déu."

• Milan Kundera, escriptor txec (1929): "En el mateix moment del Gènesi està escrit que Déu va crear l'home per confiar-li el domini sobre els ocells, els peixos i els animals. És clar que el Gènesi fou escrit per un home i no per un cavall."

• Sèneca el Jove, escriptor, filòsof i polític romà (4 aC-65):"La religió és vista per la gent comuna com a veritable, pels savis com a falsa i pels governants com a útil."

• Sigmund Freud, psiquiatre austríac (1856-1939): "Ni els dimonis ni els déus no existeixen, són tots productes de les activitats psíquiques de l'home."

• Woody Allen, director i actor de cinema nord-americà (1935): "En realitat prefereixo la ciència a la religió. Si em fan escollir entre Déu i l'aire condicionat, em quedo amb l'aire." Woody Allen té una altra frase sobre l'ateisme: "No només no hi ha Déu, sinó que intenta trobar un lampista un cap de setmana."

Crítiques a l'ateisme

La principal crítica de l'ateisme és que es rebutja la creença en un ésser o éssers sobrenaturals, comunament denominat Déu o déus. Segons el punt de vista dels crítics teistes i deistes, hi ha un conjunt d'arguments a favor de l'existència de Déu. No obstant això, els ateus leguen que aquests no són convincents o posseeixen errors. Un exemple antic d'aquesta crítica es troba en la pròpia Bíblia: "El ximple ha dit en el seu cor: 'No hi ha Déu'", mentre que un exemple més recent es troba en el catecisme de l'Església catòlica: "Atès que rebutja o nega l'existència de Déu, l'ateisme és un pecat contra la virtut de la religió "

Una crítica de l'ateisme fort també prové de l'agnosticisme, que argumenta que no hi ha proves suficients per afirmar en forma determinant que no hi ha cap ésser suprem, i del ignosticisme, que assumeix una posició teològica no-cognitivista en el fet que la pregunta de l'existència de Déu (per la seva definició) no té sentit o no està enunciada de manera apropiada com per poder arribar a una conclusió que tingui sentit sobre la mateixa.

Fe i ateisme

L'ateisme ha estat criticat com una fe en si mateixa, amb alguns definint-la com una creença per propi det.

Una resposta és emfatitzar que l'ateisme feble pot ser un rebuig de creença, o l'absència de creencia. Pot resumir aquest argument mitjançant aquesta cita al senyor Hirschberg que expressa:

«

denominar al ateisme una religió és com anomenar a la calvície un color de cabell.

»

Addicionalment, una creença no necessàriament és una creença sense evidència o bases fermes. Per exemple, una creença pot contraposar-se a la fe perquè el creient no pot tenir-la amb un grau complet de certesa sobre la seva veritat, però només tant com l'evidència fa que la creença sigui veritable.

Les persones que s'identifiquen com ateus són sovint nomenats irreligiosos, però algunes sectes dins de les principals religions rebutgen l'existència d'un Déu creador personal, En els últims anys, certes denominacions religioses han acumulat un nombre de seguidors obertament atea, com com ateu o humanista del judaisme i ateus cristians.

El sentit més estricte de l'ateisme positiu no implica cap creença específica fora de la incredulitat en qualsevol deïtat i, com a tal, els ateus poden tenir qualsevol nombre de creences espirituals. Per la mateixa raó, els ateus poden contenir una gran varietat de creences ètiques, que van des de l'universalisme moral de l'humanisme, que sosté que un codi moral s'ha d'aplicar sistemàticament a tots els éssers humans, al nihilisme moral, que sosté que la moral no té sentit.

Vegeu també

• Ateisme fort
• Antiteisme
• Agnosticisme
• Escepticisme
• Laïcisme
• Nihilisme
• Racionalisme
• Relativisme

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ateisme

• Plana d'Ateus de Catalunya
• AVALL - Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors
• Dossier Ateisme al web del Dr. Ramon Alcoberro