Ateisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Ateu» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Ateu Pretextat».


L'ateisme és, en un sentit ampli, el rebuig de la creença en l'existència de deïtats.[1][2][3] En un sentit més estricte, és específicament la posició segons la qual no hi ha deïtats.[4][5][6] També ès vist simplement com l'absència de la creença en l'existència de deïtats.[5][6][7][8] L'ateisme és l'oposició del teisme,[9][10] que en termes generals és la creença de l'existència d'una o diverses deïtats.[10][11]

El terme ateisme prové del grec ἄθεος (atheos), significa "sense déu(s)" i s'utilitzava com un terme pejoratiu aplicat als que rebutjaven els déus adorats per la societat en general. Amb la difusió del lliurepensament, la investigació escèptica i el posterior augment de la crítica de la religió, es va limitar l'abast d'aplicació del terme. Els primers individus que s'autoidentificaren com a "ateus" van ser del segle XVII.[12]

Els arguments de l'ateisme van des de plantejaments filosòfics a socials i històrics.[13][14] Les justificacions per no creure en cap deïtat sobrenatural inclouen la falta de proves empíriques, el problema del mal, l'argument de revelacions inconsistents, el rebuig dels conceptes que no poden ser falsats i l'argument de la no creença.[13][15] Tot i que alguns ateus han adoptat filosofies seculars,[16][17] no hi ha una ideologia que els englobi a tots.[18] Molts ateus sostenen que l'ateisme és una visió del món més parsimoniosa que la del teisme, i per tant, la càrrega de la prova no recau en l'ateu per refutar l'existència de déu, sinó en el teista per proporcionar una justificació per al teisme.[19]

L'ateisme s'accepta dins d'algunes religions i creences espirituals, com per exemple l'hinduisme, el jainisme, el budisme, el moviment raelià, moviments neopagans[20] com la wicca[21] i les religions no teistes. El jainisme, així com algunes branques del budisme, no propugnen la creença en déus,[22] mentre que també l'hinduisme considera vàlid l'ateisme, tot i que algunes de les seves escoles veuen difícil el camí d'un ateu pel que fa a l'espiritualitat.[23]

Donada la variabilitat de les concepcions d'ateisme, és difícil determinar quants ateus hi ha al món.[24] Segons una estimació feta el 2007, al voltant del 2,3% de la població és atea, mentre que un 11,9% addicional es considera no religiosa.[25] D'acord amb una enquesta mundial realitzada per WIN/GIA el 2012, el 13% dels enquestats van dir que eren ateus.[26] Segons un altre estudi, els percentatges més elevats es troben als països occidentals; alguns exemples són: els Estats Units (4%), Itàlia (7%), Espanya (11%), Gran Bretanya (17%), Alemanya (20%), i França (32%). Actualment un 22,5% dels ciutadans de Catalunya manifesten ser ateus. Aquestes dades provenen de l'Estudi d'Opinió del 2005 de l'Institut Català d'Estadística, on un 22,5% es van declarar com a no creients (ateus), un 16,5% com agnòstics i un 59% com a creients en alguna religió.[27]

Definicions i distincions[modifica | modifica el codi]

Diagrama mostrant la relació entre les definicions d'ateisme fort/feble i explícit/implícit. Els ateus explícits forts/positius (en morat a la dreta) sostenen que "almenys una deïtat existeix" és una afirmació falsa. Els ateus explícits febles/negatius (en blau a la dreta) rebutgen o eviten la "creença" que una deïtat existeixi sense sostenir que l'afirmació que "almenys una deïtat existeix" sigui falsa. Els ateus implícits febles/negatius (en blau a l'esquerra) inclourien a la gent (per exemple, nens petits i algunes classes d'agnòstics) que no creuen en cap deïtat, però que no han rebutjat explícitament aquesta creença. (Les grandàries del diagrama no representen les mides relatives de les poblacions).

Els escriptors no estan d'acord amb la millor manera de definir i classificar l'ateisme,[28] amb disputes pel que fa a quines entitats sobrenaturals se'ls aplica el terme, si es tracta d'una afirmació en si mateixa o simplement de la seva absència, i si requereix un rebuig explícit conscient. L'ateisme ha estat considerat com a compatible amb l'agnosticisme[29][30][31][32][33][34][35] i també s'ha contrastat amb ell.[36][37][38] S'han utilitzat una varietat de categories per distingir les diferents formes d'ateisme.

Abast[modifica | modifica el codi]

Part de l'ambigüitat i controvèrsia involucrada en la definició de l'ateisme sorgeix de la dificultat per arribar a un consens en la definició de termes com deïtat i Déu. La pluralitat de concepcions de Déu i deïtats molt diferents condueix a diferents idees sobre l'aplicabilitat de l'ateisme. Els antics romans van acusar els cristians de ser ateus per no adorar els déus pagans. A poc a poc, aquest punt de vista va caure en desgràcia quan el teisme va arribar a ser entès com a la creença en qualsevol divinitat.[39]

Pel que fa a l'abast de fenòmens que pot rebutjar, l'ateisme pot negar només l'existència d'una deïtat o bé l'existència de qualsevol dels conceptes espirituals, sobrenaturals o transcendentals possibles, com els esmentats dins del budisme, hinduisme, jainisme o taoisme.[40]

Implícit contra explícit[modifica | modifica el codi]

Les definicions de l'ateisme també varien segons el grau de consideració que hom dedica a la idea dels déus per ser considerat un ateu. En algunes ocasions, s'ha definit l'ateisme per tal d'incloure la simple absència de creença en l'existència de deïtats. Aquesta àmplia definició inclouria els nounats i altres persones que no hagin estat exposades a les idees teistes. Ja en 1772, el baró de Holbach va dir: "Tots els nens neixen ateus, no tenen idea de Déu".[41] De la mateixa manera, George H. Smith va suggerir que: "L'home que no estigui familiaritzat amb el teisme és un ateu perquè no creu en un déu. Aquesta categoria també inclouria el nen amb la capacitat conceptual per comprendre les qüestions en joc, però que encara no està al corrent d'aquestes qüestions. El fet que aquest nen no cregui en déu el qualifica d'ateu".[42] Smith va encunyar el terme ateisme implícit per referir-se a "l'absència de la creença teista sense un rebuig conscient d'ella" i el d'ateisme explícit per referir-se a la definició més comuna d'incredulitat conscient. Ernest Nagel contradiu la definició de Smith de l'ateisme com una mera "absència del teisme", reconeixent només l'ateisme explícit com a veritable "ateisme".[43]

Positiu contra negatiu[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Ateisme fort i Ateisme dèbil

Filòsofs com Antony Flew[44] i Michael Martin[39] han contrastat l'ateisme positiu (fort) amb el negatiu (dèbil). L'ateisme positiu és l'afirmació explícita que els déus no existeixen. L'ateisme negatiu inclou totes les altres formes de no teisme. D'acord amb aquesta classificació, qualsevol persona no teista és o un ateu negatiu o un de positiu. Els termes dèbil i fort són relativament recents, mentre que els termes negatiu i positiu tenen un origen més antic, després d'haver estat utilitzats (en formes lleugerament diferents) en la literatura filosòfica[44] i en l'apologètica catòlica.[45] En virtut d'aquesta demarcació de l'ateisme, la majoria dels agnòstics queden qualificats com a ateus negatius.

Mentre Martin, per exemple, afirma que l'agnosticisme implica l'ateisme negatiu,[32] molts agnòstics veuen el seu punt de vista com una cosa diferent a l'ateisme,[46][47] i de vegades consideren que l'ateisme és difícil de justificar o que requereix unes conviccions similars al teisme.[46] L'afirmació de la inaccessibilitat del coneixement a favor o en contra de l'existència dels déus es veu de vegades com una indicació que l'ateisme requereix un salt de fe.[48][49] Les respostes més comunes a aquest argument per part dels ateus inclouen que les proposicions religioses no demostrades mereixen tanta incredulitat com totes les altres proposicions no demostrades,[50] i que la indemostrabilitat de l'existència d'un déu no implica una probabilitat igual de les dues possibilitats.[51] El filòsof escocès J. J. C. Smart va afirmar que: "a vegades una persona que és realment atea pot descriure's a si mateixa, fins i tot amb passió, com un agnòstic per l'escepticisme filosòfic generalitzat i irracional que ens impediria dir qualsevol cosa que sabem, amb la possible excepció de les veritats de les matemàtiques i la lògica formal".[52] En conseqüència, alguns autors ateus com Richard Dawkins prefereixen distingir els conceptes teista, agnòstic i ateu al llarg d'un espectre de probabilitat teístic —la probabilitat que cada posició assigna a l'afirmació "déu existeix".[53]

Definició d'impossible o impermanent[modifica | modifica el codi]

Abans del segle XVIII, l'existència de Déu era tan universalment acceptada en el món occidental que fins i tot la possibilitat de l'ateisme va ser qüestionada. Aquest concepte s'anomena innatisme teístic: la noció segons la qual totes les persones creuen en Déu des del naixement; dins d'aquest punt de vista es troba la connotació segons la qual els ateus simplement són negacionistes.[54]

També hi ha una posició que al·lega que els ateus són proclius a creure en déu en temps de crisi, que els ateus fan conversions al llit de mort, o que "no hi ha ateus a les trinxeres".[55] No obstant això, hi ha hagut exemples del cas contrari, entre ells exemples literals d'"ateus a les trinxeres".[56]

Alguns ateus han dubtat de la pròpia necessitat del terme "ateisme". En el seu llibre Letter to a Christian Nation, Sam Harris va escriure:

« (anglès) In fact, "atheism" is a term that should not even exist. No one ever needs to identify himself as a "non-astrologer" or a "non-alchemist". We do not have words for people who doubt that Elvis is still alive or that aliens have traversed the galaxy only to molest ranchers and their cattle. Atheism is nothing more than the noises reasonable people make in the presence of unjustified religious beliefs. (català) De fet, "ateisme" és un terme que ni tan sols hauria d'existir. Ningú s'ha d'identificar com un "no-astròleg" o un "no-alquimista". No tenim paraules per a les persones que dubten que Elvis segueix viu o que els alienígenes han travessat la galàxia només per molestar els ramaders i el seu bestiar. L'ateisme no és més que els sorolls que fa la gent raonable en presència de creences religioses injustificades. »
— Sam Harris, Letter to a Christian Nation[57]

Conceptes[modifica | modifica el codi]

La delimitació més àmplia de la racionalitat atea és entre l'ateisme pràctic i teòric.

Ateisme pràctic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Agnosticisme apàtic
Paul Henri Thiry d'Holbach, un defensor de l'ateisme del segle XVIII.
«  La font de la infelicitat de l'home és la seva ignorància de la naturalesa. La tenacitat amb què s'aferra a encegar opinions embegudes en la seva infància, que s'entreteixeixen a si mateixos amb la seva existència, el perjudici consegüent que deforma la seva ment, que impedeix la seva expansió, fet que el converteix en esclau de la ficció, sembla que el condemnaria a un error constant. »
— d'Holbach, The System of Nature[58]

En l'ateisme pràctic o pragmàtic, també conegut com agnosticisme apàtic, les persones viuen com si no hi hagués déus i expliquen els fenòmens naturals sense fer referència a cap deïtat. L'existència dels déus no es rebutja, però pot ser designada innecessària o inútil; d'acord amb aquest punt de vista, els déus ni proporcionen objectius a la vida ni influencien en la vida quotidiana.[59] Una forma d'ateisme pràctic amb implicacions per a la comunitat científica és el naturalisme metodològic: l'"adopció tàcita o assumpció del naturalisme filosòfic en el mètode científic, tant amb la seva acceptació total o creença en ell com sense".[60]

L'ateisme pràctic pot adoptar diverses formes:

  • Absència de motivació religiosa: la creença en déus no motiva l'acció moral, l'acció religiosa o qualsevol altra forma d'acció.
  • Exclusió activa del problema dels déus i de la religió de l'activitat intel·lectual i l'acció pràctica.
  • Indiferència: l'absència d'interès pels problemes de déus i de la religió.
  • Desconeixement del concepte de deïtat.[61]

Ateisme teòric[modifica | modifica el codi]

Temes ontològics[modifica | modifica el codi]

L'ateisme teòric postula explícitament arguments en contra de l'existència de déus, en resposta als arguments teistes comuns, com ara l'argument del disseny o de la juguesca de Pascal. L'ateisme teòric és principalment una ontologia, o més precisament una ontologia física.

Arguments epistemològics[modifica | modifica el codi]

L'ateisme epistemològic sosté que la gent no pot saber d'un déu o determinar-ne la seva existència. El fonament de l'ateisme epistemològic és l'agnosticisme, que pot prendre una varietat de formes. En la filosofia de la immanència, la divinitat és inseparable del món, inclosa la ment d'una persona, i la consciència de cada persona està bloquejada en el subjecte. D'acord amb aquesta forma d'agnosticisme, aquesta limitació de la perspectiva impedeix qualsevol inferència objectiva de la creença en un déu a afirmacions de la seva existència. L'agnosticisme racionalista de Kant i la il·lustració només accepta el coneixement deduït utilitzant la racionalitat humana; aquesta forma d'ateisme sosté que els déus no són discernibles com una qüestió de principi, i per tant no es pot sabe si d'existeixen. L'escepticisme, basat en les idees de Hume, afirma que la certesa sobre qualsevol cosa és impossible, de manera que hom mai pot saber amb certesa si existeix o no un déu. Hume, però, va sostenir que aquest tipus de conceptes metafísics no observables han de ser rebutjats com a "sofisteria i il·lusió".[62] L'assignació de l'agnosticisme a l'ateisme està en disputa: també se'l pot considerar com una cosmovisió bàsica i independent.[59]

Altres arguments a favor de l'ateisme que es poden classificar com epistemològics o ontològics, incloent-hi el positivisme lògic i l'ignosticisme, remarquen la manca de sentit o inintel·ligibilitat de termes bàsics com "Déu" i frases com "Déu és tot poderós". El no-cognitivisme teològic sosté que l'afirmació "Déu existeix" no expressa una proposició, sinó un sense sentit. S'ha argumentat en els dos sentits pel que fa a si aquestes persones es poden classificar en alguna forma d'ateisme o d'agnosticisme. Filòsofs com A. J. Ahir i Theodore M. Drange rebutgen les dues categories, i indiquen que ambdós bàndols accepten "Déu existeix" com una proposició; en canvi, situen el no-cognitivisme en la seva pròpia categoria.[63][64]

Arguments metafísics[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Monisme i Fisicalisme

El fisicalisme —una forma de monisme ontològic— afirma que tot allò que existeix és exclusivament físic. Segons l'entrada d'ateisme de l'Enciclopèdia Universal de Filosofia polonesa,[65] escrita per Zofia J. Zdybicka,

« (anglès) Metaphysical atheism... includes all doctrines that hold to metaphysical monism (the homogeneity of reality). Metaphysical atheism may be either: a) absolute — an explicit denial of God's existence associated with materialistic monism (all materialistic trends, both in ancient and modern times); b) relative — the implicit denial of God in all philosophies that, while they accept the existence of an absolute, conceive of the absolute as not possessing any of the attributes proper to God: transcendence, a personal character or unity. Relative atheism is associated with idealistic monism (pantheism, panentheism, deism). (català) L'ateisme metafísic... inclou totes les doctrines que segueixen el monisme metafísic (l'homogeneïtat de la realitat). L'ateisme metafísic pot ser: a) absolut — una negació explícita de l'existència de déu associada amb el monisme materialista (totes les tendències materialistes, tant en temps antics com en moderns); b) relatiu — la negació implícita de l'existència de déu en totes les filosofies que, si bé accepten l'existència d'un absolut, conceben l'absolut sense cap dels atributs propis de déu: transcendència, caràcter personal o unitat. L'ateisme relatiu s'associa amb el monisme idealista (panteisme, panenteisme, deisme). »
— "Ateisme", Enciclopèdia Universal de Filosofia[66]
Epicur se li atribueix la primera exposició del problema del mal. David Hume en Dialogues Concerning Natural Religion (1779) va citar a Epicur en declarar l'argument com una sèrie de preguntes:[67] "Està Déu disposat a impedir el mal, però no és capaç de fer-ho? Llavors és malèvol. És capaç i està disposat? Llavors d'on ve el mal? És ell però no pot o no vol? Llavors per què dir-li Déu?".

Arguments lògics[modifica | modifica el codi]

L'ateisme lògic sosté que s'atribueixen qualitats lògicament inconsistents a les diverses concepcions de déus, com el Déu personal del cristianisme. Aquests ateus presenten arguments deductius en contra de l'existència de déu, que remarquen la incompatibilitat entre certs trets com la perfecció, l'estatus creador, la immutabilitat, l'omnisciència, l'omnipresència, l'omnipotència, l'omnibenevolència, la transcendència, la personalitat (un ésser personal), la no fisicalitat, la justícia i la misericòrdia.[13]

Els ateus teodiceans creuen que el món tal com l'experimentem no pot reconciliar-se amb les qualitats que els teòlegs atribueixen comunament a Déu o als déus. Argumenten que un déu omniscient, omnipotent i omnibenevolent no és compatible amb un món en què hi ha el mal i patiment, i on l'amor diví s'oculta de moltes persones.[15] Un argument similar s'atribueix a Siddhartha Gautama, fundador del budisme.[68]

Reducció de la religió[modifica | modifica el codi]

El filòsof Ludwig Feuerbach[69] i el psicoanalista Sigmund Freud han argumentat que les deïtats i altres creences religioses són invencions humanes, creades per satisfer diversos desitjos o necessitats psicològiques i emocionals. Aquesta és també l'opinió de molts budistes.[70] Karl Marx i Friedrich Engels, influenciats per l'obra de Feuerbach, van argumentar que la creença en Déu i la religió són funcions socials, utilitzades pel poder per oprimir la classe treballadora. Segons Mikhaïl Bakunin, "la idea d'un déu implica l'abdicació de la raó humana i la justícia; és la negació més decisiva de la llibertat humana, i necessàriament acaba en l'esclavitud de la humanitat, en la teoria i en la pràctica". Bakunin va invertir el famós aforisme de Voltaire que si Déu no existís, caldria inventar-se'l, i va escriure en canvi que "si Déu realment existís, caldria abolir-lo".[71]

Filosofies atees[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Existencialisme ateu i Humanisme

L'ateisme axiològic, o constructiu, rebutja l'existència de déus en favor d'un "absolut superior", com la humanitat. Aquesta forma d'ateisme afavoreix la humanitat com a font absoluta de l'ètica i els valors, i permet als individus resoldre problemes morals sense recórrer a déu. Marx i Freud van utilitzar aquest argument per transmetre missatges d'alliberament, el desenvolupament complet i felicitat sense límits.[59] Una de les crítiques més comunes de l'ateisme ha estat en el sentit contrari: que negar l'existència d'un déu condueix al relativisme moral, deixant hom sense fonaments morals o ètics,[72] o que deixa la vida sense sentit i miserable.[73] Blaise Pascal va sostenir aquest punt de vista en els seus Pensées.[74]

El filòsof francès Jean-Paul Sartre es va identificar a si mateix com a representant d'un "existencialisme ateu"[75] que es preocupa menys de negar l'existència de Déu que d'establir que "l'home necessita... retrobar-se a si mateix i comprendre que res no pot salvar-lo de si mateix, ni tan sols una prova vàlida de l'existència de Déu".[76] Sartre va dir que un corol·lari del seu ateisme era que "si Déu no existeix, hi ha almenys un ésser en el qual l'existència precedeix l'essència, un ésser que existeix abans de poder ser definit per cap concepte, i... aquest ésser és l'home".[75] Sartre va descriure la conseqüència pràctica d'aquest ateisme en el sentit que no hi ha regles a priori o valors absoluts que es puguin invocar per a regir la conducta humana, i que els humans estan "condemnats" a inventar-se aquestes regles i valors ells mateixos, fent l'"home" absolutament "responsable de tot el que fa".[77]

L'ateisme, la religió i la moralitat[modifica | modifica el codi]

Relació entre visions del món i conductes socials[modifica | modifica el codi]

El sociòleg Phil Zuckerman va analitzar investigacions prèvies de les ciències socials sobre la secularitat i la no creença, i va arribar a la conclusió que el benestar social es correlaciona positivament amb la irreligió. Va trobar que hi ha concentracions molt més baixes d'ateisme i laïcisme en els països més pobres i menys desenvolupats (especialment a Àfrica i Amèrica del Sud) que en les democràcies més riques i industrialitzades.[78][79] Pel que fa específicament a l'ateisme als Estats Units, Zuckerman va trobar que en comparació amb les persones religioses, "els ateus i la gent secular" són menys nacionalistes, tenen menys prejudicis i són menys antisemites, racistes, dogmàtics, etnocèntrics, de ment tancada i autoritaris., i que als estats dels Estats Units amb els percentatges més alts d'ateus la taxa d'homicidis és inferior a la mitjana, mentre que és més alta als estats més religiosos.[80][81]

L'ateisme i la irreligió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Irreligió
A causa de la falta d'un déu creador, el budisme es descriu comunament com no teista.

Se sol assumir que les persones que s'auto-identifiquen com atees són també irreligioses, però algunes sectes dins de les principals religions rebutgen l'existència d'una deïtat creadora i personal.[82] En els últims anys, certes denominacions religioses han acumulat un nombre de seguidors obertament ateus, com el judaisme humanista, l'ateisme jueu[83][84] i l'ateisme cristià.[85][86][87]

El sentit més estricte de l'ateisme positiu no implica cap creença específica més enllà de la no-creença en cap deïtat; com a tals, els ateus poden mantenir qualsevol nombre de creences espirituals. Per la mateixa raó, els ateus poden mantenir una gran varietat de creences ètiques, que van des de l'universalisme moral a l'humanisme, que sosté que qualsevol codi moral s'ha d'aplicar consistentment a tots els éssers humans, i a l'amoralisme, que sosté que la moralitat no té sentit.[88]

Filòsofs com Georges Bataille, Slavoj Žižek,[89] Alain de Botton,[90] Alexander Bard i Jan Söderqvist,[91] han argumentat que els ateus haurien de reclamar la religió com un acte de desafiament contra el teisme, precisament per no deixar la religió com un monopoli injustificat per als teistes.

Mandat diví contra l'ètica[modifica | modifica el codi]

Segons el dilema d'Eutifró de Plató, el paper dels déus de determinar el bé del mal és o bé innecessari o bé arbitrari. L'argument segons el qual la moralitat ha de provenir de déu i no pot existir sense un creador savi ha estat una característica persistent de la política, i no tant un debat filosòfic.[92][93][94] Preceptes morals com "l'assassinat és dolent" són vistos com lleis divines, que requereixen un legislador i jutge diví. No obstant això, molts ateus argumenten que el tractament legal de la moralitat incorre en una falsa analogia, i que en canvi la moralitat no depèn d'un legislador de la mateixa manera que les lleis.[95] Friedrich Nietzsche creia en una moralitat independent de la creença teista, i va afirmar la moralitat basada en Déu "té la veritat només si Déu és veritat —es manté o cau amb la fe en Déu".[96][97][98]

Hi ha sistemes ètics normatius que no requereixen que els principis i les regles vinguin donades per una deïtat. Alguns exemples són l'ètica de les virtuts, el contracte social, l'ètica kantiana, l'utilitarisme i l'objectivisme. Sam Harris ha proposat que la prescripció moral (l'elaboració de normes ètiques) no és només una qüestió que s'ha d'explorar des de la filosofia, sinó que es pot practicar de manera significativa una ciència de la moral. Qualsevol sistema científic d'aquest tipus, però, ha de respondre a la crítica encarnada en la fal·làcia naturalista.

Els filòsofs Susan Neiman[99] i Julian Baggini,[100] entre d'altres, afirmen que el comportament ètic basat només en el mandat diví no és realment comportament ètic sinó simplement obediència cega. Baggini argumenta que l'ateisme és una base superior per a l'ètica, i afirma que cal una base moral externa als imperatius religiosos per avaluar la moralitat dels propis imperatius (per ser capaç de discernir, per exemple, que "has de robar" és immoral fins i tot si la pròpia religió ho ordena) i que els ateus, per tant, tenen l'avantatge d'estar més predisposats a realitzar aquestes avaluacions.[101] El filòsof polític britànic contemporani Martin Cohen ha ofert l'exemple més concret dels mandats bíblics a favor de la tortura i l'esclavitud com a prova que els mandats religiosos segueixen els costums polítics i socials, i no a l'inrevés, tot i que també va assenyalar que la mateixa tendència sembla ser certa pel que fa als filòsofs suposadament desapassionats i objectius.[102] Cohen amplia aquest argument amb més detall a Political Philosophy from Plato to Mao, on s'argumenta que l'Alcorà va tenir un paper en la perpetuació dels codis socials de principis del segle VII malgrat els canvis en la societat secular.[103]

Els perills de les religions[modifica | modifica el codi]

Article principal: Crítica de la religió

Alguns ateus prominents —comunistes com Karl Marx i Vladímir Lenin, filòsofs com Bertrand Russell i nous ateus com Christopher Hitchens, Daniel Dennett, Sam Harris i Richard Dawkins— han criticat les religions, tot citant aspectes perjudicials de les pràctiques i doctrines religioses.[104] Ideologies antireligioses com l'ateisme marxista-leninista, el maoisme i moviments similars han purgat o perseguit a les persones religiosos, mentre que, en les democràcies modernes, els ateus sovint s'han involucrat en el debat amb els defensors de les religions; aquests debats sovint aborden la qüestió de si les religions proporcionen un benefici net per als individus i la societat.

El teòric polític i sociòleg alemany del segle XIX Karl Marx va criticar la religió com "el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor i l'ànima de les condicions sense ànima. És l'opi del poble".[105] Marx es va convertir en un ateu fervent que es queixava que el perill de la religió és que posa l'esperança de la gent en la vida després de la mort, "mentre que", va escriure Blainey, "el comunisme crearia un paradís a la terra on la pobresa seria desconeguda".[106] L'ateisme marxista-leninista va arrelar a Rússia després de la revolució de 1917 i va implicar un esforç sistemàtic per eradicar el cristianisme.[107][108] Lenin va dir que "tota idea religiosa i tota idea de Déu és vilesa inenarrable... del tipus més perillós, és 'contagi' del tipus més abominable. Milions de pecats, fets fastigosos, actes de violència i contagis físics... són molt menys perillosos que la idea subtil i espiritual de Déu engalanada amb els vestits ideològics més intel·ligents..."[108]

Sam Harris critica la dependència de la religió occidental en l'autoritat divina pel fet de prestar-se a l'autoritarisme i el dogmatisme.[109] Hi ha una correlació entre el fonamentalisme religiós i la religió extrínseca (quan se segueix una religió perquè serveix a altres interessos)[110] i entre l'autoritarisme, el dogmatisme i els perjudicis.[111] Aquests arguments —combinats amb esdeveniments històrics que s'afirma que demostren els perills de la religió, com les croades, inquisicions, caça de bruixes i atacs terroristes— s'ha utilitzat com a resposta a les afirmacions segons les quals la creença en una religió té efectes beneficiosos.[112] Els creients argumenten en contra d'això que alguns règims que defensen l'ateisme, com la Rússia soviètica, també han estat culpables d'assassinats en massa.[113][114] En resposta a aquestes afirmacions, ateus com Sam Harris i Richard Dawkins han afirmat que les atrocitats de Stalin no van ser influenciades per l'ateisme, sinó pel marxisme dogmàtic, i que si bé Stalin i Mao van resultar ser ateus, no van actuar en nom de l'ateisme.[115][116]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula grega αθεοι (atheoi), tal com apareix en l'Epístola als Efesis (2:12) de principis de segle III al papir 46. En general es tradueix al català com "[els que estan] sense Déu".[117]

A l'antiga Grècia primerenca, l'adjectiu atheos (ἄθεος, ἀ + θεός "déu") significava "sense déu". S'utilitzava inicialment com un terme de censura i més o menys significava "impiu" o "irreverent". Al segle V aC, la paraula va començar a tenir un significat que indicava una absència de Déu més deliberada i activa, en el sentit de "ruptura de les relacions amb els déus" o de "negació els déus". El terme ἀσεβής (asebēs) va passar llavors a aplicar-se als qui impiament negaven o faltaven al respecte als déus locals, encara que creguessin en altres déus. Les traduccions modernes dels textos clàssics a vegades tradueixen atheos com "ateu". Com a substantiu abstracte, també hi existia ἀθεότης (atheotēs), "ateisme". Ciceró va transliterar la paraula grega al llatí atheos. El terme s'utilitzà freqüentment en el debat entre els primers cristians i els hel·lenistes, on cada banda usava el terme contra l'altra en sentit pejoratiu.[118]

El terme atheist (del francès athée), en el sentit de "qui nega l'existència de déu o dels déus",[119] va ser utilitzat per primera vegada en un significat pràctic com es coneix en el dia d'avui, que es tingui registre, el 1577.[120] En un escrit anterior, del 1534, apareix escrit el terme atheonism.[121][122] Conceptes relacionats van sorgir posteriorment: deista en 1621,[123] teista en 1662,[124] deisme en 1675[125] i teisme en 1678.[126] En aquell moment "deista" i "deisme" ja porten el seu sentit modern. El terme teisme va arribar a ser contrastat amb el deisme.

Karen Armstrong escrigué: "Durant els segles XVI i XVII, la paraula ateu se seguia usant exclusivament per a la polèmica... El terme ateu era un insult. Ningú s'hagués imaginat dir-se a si mateix ateu".[12]

L'ateisme va ser utilitzat per primera vegada per descriure una creença autoaplicada a finals del segle XVIII a Europa, denotant específicament incredulitat en el Déu monoteista abrahàmica.[127][128] Al segle XX, la globalització ha contribuït a l'ampliació del termini per referir-se a la incredulitat en totes les deïtats, tot i que segueix sent comú en la societat occidental per descriure l'ateisme com simplement "la falta de fe en Déu".[39]

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de l'ateisme

Tot i que l'ús més antic que s'ha trobat de la paraula ateisme es remunta a la França del segle XVI,[129][130] s'han documentat idees que avui en dia serien reconegudes com atees a partir del període vèdic i l'antiguitat clàssica.

Religió índica primitiva[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ateisme hindú

Es poden trobar escoles ateístiques en el pensament antic indi, que van existir durant el vedisme.[131] De les sis escoles ortodoxes de la filosofia hindú, la samkhya —l'escola de pensament filosòfica més antiga— no acceptava a déu, i la primerenca mimamsa també rebutjava aquesta noció.[132] La cārvāka (també anomenada nastika o lokaiata), una escola de pensament completament materialista i antiteista que es va originar a l'Índia cap al segle VI aC, és probablement l'escola més explícitament atea de la filosofia hindú, similar a l'escola grega cirenaica. Aquesta branca de la filosofia hindú es classifica com heterodoxa pel seu rebuig de l'autoritat dels Veda i per tant no es considera part de les sis escoles ortodoxes de l'hinduisme, però és important remarcar-la com a exemple d'un moviment materialista dins de l'hinduisme.[133] Chatterjee i Datta expliquen que la nostra comprensió de la filosofia cārvāka és fragmentària, basada en gran part en la crítica que altres escoles fan de les seves idees, i que no es tracta d'una tradició viva:

« (anglès) Though materialism in some form or other has always been present in India, and occasional references are found in the Vedas, the Buddhistic literature, the Epics, as well as in the later philosophical works we do not find any systematic work on materialism, nor any organized school of followers as the other philosophical schools possess. But almost every work of the other schools states, for refutation, the materialistic views. Our knowledge of Indian materialism is chiefly based on these (català) Tot i que el materialisme ha estat sempre present a l'Índia d'una manera o altra, i que podem trobar referències ocasionals en els Veda, la literatura budista, les epopeies, així com en les obres filosòfiques posteriors, no trobem cap treball sistemàtic sobre el materialisme, ni cap escola organitzada de seguidors com les que tenen altres escoles filosòfiques. Però gairebé totes les obres de les altres escoles mencionen, per a refutar-los, els punts de vista materialistes. El nostre coneixement del materialisme indi es basa principalment en aquestes mencions. »
— S. Chatterjee & D. Datta, An Introduction to Indian Philosophy[134]

Entre les altres filosofies hindús generalment considerades com atees s'inclouen la Samkhya clàssica i la Purva Mimamsa. El rebuig d'un déu creador personal també es troba en el jainisme i el budisme a l'Índia.[135]

L'antiguitat clàssica[modifica | modifica el codi]

En l'Apologia de Sòcrates, Sòcrates (a la foto) va ser acusat per Mèlet de no creure en els déus.

L'ateisme occidental té les seves arrels en la filosofia grega presocràtica, però no va sorgir com una visió del món diferent fins a finals de l'il·lustració.[136] El filòsof grec Diàgores, que visqué durant el segle V aC, es coneix com el "primer ateu",[137] i Ciceró el cita com a tal en el De Natura Deorum.[138] Atomistes com ara Demòcrit van intentar explicar el món d'una manera purament materialista, sense fer referència a l'espiritualisme o el misticisme. Críties veia la religió com una invenció humana utilitzada per espantar la gent perquè segueissin l'ordre moral,[139] i Pròdic també sembla haver fet clares declaracions atees en la seva obra. Filòdem va informar que Pròdic creia que "no existeixen els déus de la creença popular, ni ho saben, però l'home primitiu, [per admiració, va deïficar] els fruits de la terra i pràcticament tot el que ha contribuït a la seva existència". Sovint s'ha tractat a Protàgores com a ateu, tot i que va manifestar punts de vista més aviat agnòstics, i va comentar que "pel que fa als déus, sóc incapaç de descobrir si existeixen o no, o com són en forma, perquè hi ha molts obstacles al coneixement, la foscor del subjecte i la brevetat de la vida humana".[140] Al segle III aC, els filòsofs grecs Teodor Ateu[138][141] i Estrató de Làmpsac[142] no creien en l'existència de déus.

Sòcrates (471-399 aC) va ser associat en la ment del públic atenès amb les tendències de la filosofia presocràtica cap a la investigació naturalista i el rebuig de les explicacions divines per als fenòmens. Encara que aquesta interpretació tergiversa el seu pensament, se'l va retratar així en l'obra còmica d'Aristòfanes Núvols, i se'l va jutjar i executar per impietat i per corrompre als joves. En el seu judici, es diu que Sòcrates va negar vehementment que fos ateu i l'erudició contemporània ofereix poques raons per dubtar d'aquesta afirmació.[143][144]

Evèmer (330-260 aC) va publicar la seva opinió segons la qual els déus eren simplement els governants, conqueridors i fundadors del passat deïficats, i que els seus cultes i religions eren, en essència, la continuació de regnes desapareguts i estructures polítiques anteriors.[145] Encara que no fou estrictament un ateu, Evèmer va ser posteriorment criticat per "difondre l'ateisme en tota la terra habitada a través de l'obliteració dels déus".[146]

Una altra figura important en la història de l'ateisme va ser Epicur. Basant-se en les idees de Demòcrit i els atomistes, defensava una filosofia materialista segons la qual l'univers es regeix per les lleis de l'atzar i no hi ha necessitat d'intervenció divina. Encara que va afirmar que existien deïtats, creia que no s'interessaven per l'existència humana. L'objectiu dels epicuris era aconseguir la pau mental, i una forma important de fer-ho era mostrar que la por de la ira divina és irracional. Els epicuris també negaven l'existència d'una vida futura i la necessitat de témer el càstig diví després de la mort.[147]

El filòsof romà Sext Empíric va sostenir que s'hauria de suspendre el judici sobre pràcticament totes les creences (una forma d'escepticisme conegut com pirronisme), que res és inherentment dolent, i que l'ataràxia ("pau mental") és assolible a través del propi judici. El volum relativament gran que ha sobreviscut de les obres va tenir una influència duradora en els filòsofs posteriors.[148]

El significat d'ateu va canviar en el transcurs de l'antiguitat clàssica. Els primers cristians van ser etiquetats d'ateus per part dels no cristians a causa de la seva falta de fe en els déus pagans.[149] Durant l'Imperi Romà, els cristians van ser executats pel seu rebuig als déus romans en general i a l'emperador en particular. Quan el cristianisme va esdevenir la religió de l'estat a Roma en temps de Teodosi I el 381, l'heretgia es va convertir en un delicte punible.[150]

De l'alta edat mitjana al renaixement[modifica | modifica el codi]

Durant l'alta edat mitjana, el món islàmic va experimentar una edat d'or. Amb els avenços associats a la ciència i la filosofia, als territoris àrabs i perses van aparèixer diverses pensadors obertament ateus, com ara Abu-Issa al-Warraq (segle VII), Ibn al-Rawandi (827-911), Ar-Razí (854-925) i Abu l-Alà al-Maarrí (973-1058). Abu l-Alà al-Maarrí va escriure i ensenyar que la religió era una "faula inventada pels antics",[151] i que els éssers humans eren "de dues classes: els que tenen cervell, però no religió, i els que tenen religió, però no cervell".[152] Malgrat ser escriptors relativament prolífics, gairebé cap dels seus escrits ha sobreviscut fins als nostres dies, i la major part del poc que queda es conserva a través de cites i fragments d'obres posteriors dels apologistes musulmans que tracten de refutar-los.[153] Altres estudiosos prominents de l'edat d'or també s'han associat amb el pensament racionalista i ateista, encara que l'ambient intel·lectual actual al món islàmic i els escassos indicis que sobreviuen de l'època fan que aquest punt sigui contenciós.

L'exposició de punts de vista ateus era rara a Europa durant l'alta edat mitjana i l'edat mitjana; la metafísica i la teologia eren els interessos dominants de la religió.[154] Hi havia, però, moviments que ampliaven concepcions heterodoxes del déu cristià, incloent-hi diferents punts de vista sobre la naturalesa, la transcendència i cognoscibilitat de Déu. Individus i grups com ara Joan Escot Eriúgena, David de Dinant, Amalric de Bena i els Germans del Lliure Esperit mantenien punts de vista cristians amb tendències panteistes. Nicolau de Cusa exercia un forma de fideisme que va anomenar la docta ignorància, i afirmava que Déu està més enllà de la categorització humana, i que per tant el nostre coneixement de Déu es limita a conjectures. Guillem d'Occam va inspirar tendències antimetafísiques amb la seva limitació nominalista del coneixement humà als objectes singulars, i va afirmar que l'essència divina no podia ser entesa de maneram intuïtiva o racional per l'intel·lecte humà. Els seguidors d'Ockham, com ara Joan de Mirecourt i Nicolau d'Autrecourt, van promoure aquest punt de vista. La divisió resultant entre la fe i la raó va influir en posteriors reformistes i radicals teòlegs com John Wycliffe, Jan Hus i Martí Luter.[154]

El renaixement va fer molt per ampliar l'abast del lliure pensament i la investigació escèptica. Persones com Leonardo da Vinci buscaven l'experimentació com a mitjà d'explicació i es van oposar als arguments de l'autoritat religiosa. Altres crítics de la religió i l'església durant aquest temps van ser Nicolau Maquiavel, Bonaventure des Périers i François Rabelais.[148]

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

L'historiador Geoffrey Blainey va escriure que la reforma havia aplanat el camí per als ateus a l'atacar l'autoritat de l'església catòlica, i que al seu torn "discretament havia inspirat altres pensadors a atacar l'autoritat de les noves esglésies protestants".[155] El deisme va guanyar influència a França, Prússia i Anglaterra. Segons Blainey, el filòsof holandès Baruch Spinoza va ser "probablement el primer 'semiateu' conegut a anunciar-se a si mateix com a tal en un país cristià en l'era moderna". Spinoza creia que les lleis naturals expliquen el funcionament de l'univers. El 1661 va publicar Breu Tractat sobre Déu.[156]

La crítica al cristianisme va ser cada vegada més freqüent en els segles XVII i XVIII, sobretot a França i Anglaterra, on sembla haver-hi hagut un malestar religiós d'acord amb les fonts de l'època. Alguns pensadors protestants, com Thomas Hobbes, van abraçar una filosofia materialista i escepticista cap a les aparicions sobrenaturals, mentre que el filòsof jueu holandès Spinoza va rebutjar la providència divina en favor d'un naturalisme panenteístic. A finals del segle XVII, el deisme va passar a ser abraçat obertament per intel·lectuals com John Toland, que va encunyar el terme "panteista".[157]

El primer ateu explícit conegut va ser l'alemany crític de la religió Matthias Knutzen, que en va deixar constància en els seus tres escrits de 1674.[158] El van seguir dos altres escriptors ateus explícits: el filosof polonès exjesuïta Kazimierz Łyszczyński i, en la dècada de 1720, el sacerdot francès Jean Meslier.[159] En el transcurs del segle XVIII, van aparèixer altres pensadors obertament ateus, com el baró d'Holbach, Jacques-André Naigeon i altres materialistes francesos.[160] John Locke, en canvi, malgrat ser un defensor de la tolerància, va instar les autoritats a no tolerar l'ateisme al creure que la negació de l'existència de Déu soscavaria l'ordre social i portaria al caos.[161]

El filòsof David Hume va desenvolupar una epistemologia escèptica basada en l'empirisme, i la filosofia d'Immanuel Kant ha qüestionat fortament la possibilitat mateixa d'un coneixement metafísic. Tots dos filòsofs van soscavar la base metafísica de la teologia natural i van criticar arguments clàssics de l'existència de Déu. No obstant això, no eren ateus.

Blainey menciona que, tot i que es considera que Voltaire va contribuir de manera important en el pensament ateístic de la revolució, també va considerar que la por de Déu havia dissuadit que hi hagués més desordre. A Voltaire s'atribueix la frase "Si Déu no existís, caldria inventar-lo".[162] Durant el terror de 1792-1793, el calendari cristià de França va ser abolit. Monestirs, convents i propietats de l'església van ser confiscats i se'n van expulsar els monjos i monges. Esglésies històriques van ser desmantellades.[163] A Reflexions sobre la Revolució Francesa (1790), el filòsof Edmund Burke va denunciar l'ateisme, descrivint-lo com una "càbala literària" que des de "fa alguns anys, ha format una mena de pla per a la destrucció de la religió cristiana. Aquest objectiu es persegueix amb un grau de zel que fins llavors s'havia vist només en els propagadors d'algun sistema de pietat... Aquests pares ateus tenen una intolerància als seus...". Però, va afirmar Burke, "l'home és per la seva constitució un animal religiós" i "l'ateisme és en contra, no només de la nostra raó, sinó també dels nostres instints, i... no pot prevaler durant gaire temps".

The Essence of Christianity (1841) de Ludwig Andreas Feuerbach va tenir una gran influència en filòsofs com Engels, Marx, David Strauss, Nietzsche i Max Stirner. Va considerar que Déu és una invenció humana i les activitats religioses són desitjos de compliment. Per això se'l considera el pare fundador de l'antropologia moderna de la religió.

La revolució francesa va posar l'ateisme i el deisme anticlerical fora dels salons i en l'esfera pública. El baró d'Holbach va ser una figura prominent en l'il·lustració francesa, conegut pel seu ateisme i pels seus voluminosos escrits contra la religió. El més famós d'ells és el Système de la Nature (1770). Una fita important de la revolució francesa va ser la reestructuració i subordinació del clergat respecte a l'estat a través de la Constitució civil del clergat. Els intents de fer-lo complir van portar a la violència anticlerical i l'expulsió de gran part del clergat de França. Els esdeveniments polítics del París revolucionari van permetre als jacobins més radicals aconseguir el poder el 1793, marcant el començament del Regnat del Terror. Els jacobins eren deistes i van introduir el Culte de la Raó i de l'Ésser suprem com una nova religió de l'estat francès. Alguns ateus creuen que Jacques Hébert va tractar d'establir un culte a la raó, una forma de pseudoreligió atea amb una deessa personificada de la raó. Tots dos moviments, en part, han contribuït als intents de cristianitzar França. El culte de la raó va acabar després de tres anys, quan el seu lideratge, incloent-hi Jacques Hébert, va ser guillotinat pels jacobins. Les persecucions anticlericals van acabar amb la reacció termidoriana.

L'era napoleònica va institucionalitzar la secularització de la societat francesa, i s'exportà la revolució fins al nord d'Itàlia, amb l'esperança de crear repúbliques flexibles. Al segle XIX, els ateus van contribuir a la revolució política i social, facilitant els aixecaments de 1848, el Risorgimento a Itàlia i el creixement d'un moviment socialista internacional.

A la segona meitat del segle XIX, l'ateisme va arribar a ser una qüestió prominent, sota la influència dels filòsofs racionalistes i lliurepensadors. Molts importants filòsofs alemanys d'aquesta època van negar l'existència de deïtats i van ser crítics de la religió, incloent-hi Ludwig Feuerbach, Arthur Schopenhauer, Max Stirner, Karl Marx i Friedrich Nietzsche.[164]

Des de 1900[modifica | modifica el codi]

Vladímir Lenin, el primer líder de la Unió Soviètica. L'ateisme marxista-leninista va ser influent durant el segle XX.

El segle XX, l'ateisme, i particularment en la forma d'ateisme pràctic, va avançar en moltes societats. El pensament ateu va trobar reconeixement en una àmplia varietat d'altres filosofies més generals, com ara l'existencialisme, l'objectivisme, l'humanisme secular, el nihilisme, l'anarquisme, el positivisme lògic, el marxisme, el feminisme[165] i el moviment científic i racionalista general. A més, l'ateisme Estat va sorgir a l'Europa oriental i Àsia durant aquest període, en particular a la Unió Soviètica sota Vladimir Lenin i Joseph Stalin i a la Xina comunista de Mao Zedong. Entre les polítiques atees i anti-religioses de la Unió Soviètica s'hi inclouen nombrosos actes legislatius, la prohibició de l'ensenyament religiós a les escoles, i el sorgiment de la Lliga d'Ateus Militants.[166][167]

Blainey va escriure que durant el segle XX, els ateus en les societats occidentals es van tornar més actius i fins i tot militants, tot i que sovint "es van basar essencialment en els arguments utilitzats, almenys des del segle XVIII, per nombrosos cristians radicals". Van rebutjar la idea d'un déu intervencionista i van dir que el cristianisme promovia la guerra i de la violència, tot i que "els líders més despietats de la Segona Guerra Mundial eren ateus i laics amb una hostilitat intensa contra el judaisme i el cristianisme" i "més tard, es van cometre atrocitats massives a l'est per part dels fervents ateus Pol Pot i Mao Zedong". A la vegada, alguns científics van començar a articular l'opinió segons la qual a mesura que el món es tornés més educat, la religió seria reemplaçada.[168]

El positivisme lògic i el cientisme van preparar el camí al neopositivisme, la filosofia analítica, l'estructuralisme i el naturalisme. El neopositivisme i la filosofia analítica van descartar el racionalisme clàssic i la metafísica en favor de l'empirisme estricte i el nominalisme epistemològic. Els seus proponents, com Bertrand Russell, van rebutjar emfàticament la creença en Déu. En els seus primers treballs, Ludwig Wittgenstein va intentar separar el llenguatge metafísic i sobrenatural del discurs racional. Jules Ayer va reivindicar l'inverificabilitat i el sense-sentit de les afirmacions religioses, tot citant la seva adhesió a les ciències empíriques. En relació amb això, l'estructuralisme aplicat de Lévi-Strauss va radicar el llenguatge religiós en el subconscient humà i en va negar el seu significat transcendental. Niemeyer Findlay i Carswell Smart van argumentar que l'existència de Déu no és necessària en la lògica. Els naturalistes i materialistes monistes com John Dewey van considerar que el món natural és la base de tot, i van negar l'existència de Déu o de la immortalitat.[52][169]

Sorgiment de l'ateisme d'estat sota el comunisme[modifica | modifica el codi]

Mao Zedong amb Ióssif Stalin el 1945. Ambdós líders van reprimir la religió a les seves respectives esferes comunistes.

L'ateisme d'estat és la promoció oficial de l'ateisme per un govern, a vegades combinada amb la supressió activa de la llibertat i de la pràctica religiosa. Per contra, un estat laic pretén ser oficialment neutral en matèria religiosa, sense donar suport ni a la religió ni a la irreligió. L'ateisme d'estat pot referir-se a l'anticlericalisme del govern, (per exemple, durant la Revolució Francesa), que s'oposa al poder religiós institucional i influencia en tots els aspectes la vida pública i política, inclosa la participació de la religió en la vida quotidiana dels ciutadans.

El segle XX va veure l'avanç polític de l'ateisme, esperonat per la interpretació de les obres de Marx i Engels i el patrocini dels estats comunistes de partit únic. L'historiador Geoffrey Blainey va assenyalar que encara que els principis cristians havien influenciat una mica el pensament socialista, no van influenciar fortament les figures centrals en la revolució.[106] Els líders soviètics Vladímir Lenin i Ióssif Stalin van realitzar una enèrgica campanya en contra de la religió, i especialment de l'ortodòxia russa.[170] Altres estats comunistes que es van oposar a la religió i va fomentar l'ateisme d'estat[171] foren els antics governs d'Albània[172][173][174] i els actuals règims de la Xina,[175][176] Corea del Nord[176][177] i Cuba.[176][178]

Martin Amis va escriure que, des del principi, la línia bolxevic a la Unió Soviètica havia estat "l'ateisme militar", que no només es limitava a linxaments, shows jurídics i execucions de sacerdots ortodoxos russos pels seus vincles amb el tsarisme, sinó que també tenia la intenció d'acabar amb la religió en l'àmbit privat, fins i tot l'individual (l'objectiu era substituir la fe en Déu a fe en la ciència i la màquina).[170] Si bé la constitució soviètica de 1936 garantia la llibertat de celebrar serveis religiosos, l'estat soviètic sota la política de l'ateisme d'estat de Stalin no considerava que l'educació fos un assumpte privat, va prohibir l'ensenyament religiós i va emprendre campanyes per persuadir la gent, de vegades violentament, a abandonar la religió.[179][180][181][182][183]

Kim il Sung amb Nicolae Ceauşescu el 1971. Ceauşescu va iniciar una persecució de la religió a Romania per posar en pràctica la doctrina ateista marxista-leninista, mentre que Kim va establir l'ateisme d'estat a Corea del Nord.
Pol Pot, el secretari general del partit comunista de Kampuchea. Sota el seu règim Khmer Rouge a Cambodja, va prohibir la pràctica de totes les religions.

Lenin va escriure que tota idea religiosa i tota idea de Déu "és la vilesa indicible... del tipus més perillós, el contagi d'allò més abominable".[108] L'Església Ortodoxa Russa, durant segles la més forta de totes les esglésies ortodoxes, va ser suprimida per l'estat.[184] Molts sacerdots van ser assassinats o empresonats.[185] Els seminaris van ser tancats i l'ensenyament de la fe als joves es criminalitzà. El 1922, els bolxevics va arrestar el patriarca de l'Església Ortodoxa Russa.[107] Milers d'esglésies es van tancar, algunes convertides en temples de l'ateisme. El 1925 el govern va fundar la Societat dels Sense Déu per intensificar la persecució. El règim només va cedir en la persecució per la invasió nazi de la Unió Soviètica el 1941.[184] Des d'Occident, el papa Pius XI va protestar per les "persecucions" a Rússia, Mèxic i Espanya, i va emetre el 1937 l'encíclica Divini Redemptoris ('diví Redemptor') per denunciar la "tendència a l'ateisme, que és alarmantment en augment".[186][187]

Després de la Segona Guerra Mundial, les parts de l'Europa de l'Est que l'Exèrcit Roig soviètic havia conquerit als nazis i Iugoslàvia es va convertir en estats comunistes que, igual que la Unió Soviètica, eren apàtics amb la religió.[188][189] La Unió Soviètica va posar fi a la seva treva amb l'Església Ortodoxa Russa i va estendre les seves persecucions al bloc de l'Est. Blainey va escriure: "els missatges ateus es van amplificar a casa i es van transmetre als nous països comunistes de l'Europa de l'Est: Polònia, Hongria i Lituània entre altres països. Els líders catòlics que no estaven disposats a guardar silenci van ser denunciats, humiliats públicament o empresonats pels comunistes. Els líders de les esglésies ortodoxes nacionals de Romania i Bulgària van haver de ser prudents i submisos".[184]

El 1967, el govern d'Albània, sota el mandat d'Enver Hoxha, va anunciar el tancament de totes les institucions religioses del país. Albània es va declarar com el primer estat oficialment ateu del món,[190]; el 1991, la pràctica religiosa a Albània va ser restaurada. Aquests règims van fer augmentar les associacions negatives amb l'ateisme, especialment allà on el sentiment anticomunista era fort, com en els Estats Units, malgrat el fet que els ateus més prominents eren també anticomunistes.[191]

El 1949, la Xina es va convertir en un estat comunista sota el lideratge del Partit Comunista de Mao Zedong. La pròpia Xina ha estat bressol del pensament religiós des de l'antiguitat, és el lloc de naixement del confucianisme, el taoisme i dels budistes que van arribar al segle I. Sota Mao, la Xina es va convertir oficialment en atea, tot i que es van permetre algunes pràctiques religioses sota la supervisió de l'Estat. Els grups religiosos considerats una amenaça a l'ordre foren suprimits, com passa per exemple amb el budisme tibetà des de 1959 i amb el Falun Gong. Avui dia al voltant de dues cinquenes parts de la població xinesa afirma ser no religiosa o atea.[192] Durant la Revolució Cultural, Mao va promoure enfrontaments contra els "Quatre Vells": "Idees velles, els costums, la cultura i els hàbits de la ment".[193] El 1999, el Partit Comunista va llançar una campanya de tres anys per promoure l'ateisme al Tibet, i van argumentar que la intensificació de la propaganda de l'ateisme era "especialment important per al Tibet, perquè l'ateisme juga un paper molt important en la promoció de la construcció econòmica, el progrés social i la civilització espiritual socialista a la regió".[194]

Pol Pot, del Partit Comunista de Cambodja (Khmer Rouge), també va instigar una purga de la religió durant el seu govern des de 1975 fins a 1979 a Cambodja. Influenciat per la Revolució Cultural de Mao Zedong a la Xina i els experiments de col·lectivització de Stalin, Pol Pot va instigar una transformació social ràpida i radical que va resultar en el genocidi cambodjà. Fins al 1975, el budisme havia estat reconegut oficialment com la religió de l'estat. Sota Pol Pot, es van prohibir totes les pràctiques religioses i els monestirs budistes van ser tancats.[195][196]

Irreligió sota el feixisme[modifica | modifica el codi]

La figura central en el feixisme Italià era l'ateu Benito Mussolini.[197] En la seva carrera primerenca, Mussolini va fer pronunciaments violents contra l'església. El seu primer programa feixista, escrit en 1919, havia demanat la secularització dels béns del clergat italià.[198] Un pragmàtic Mussolini ja més gran va moderar la seva postura, i en l'oficina, va permetre l'ensenyament de la religió a les escoles i va arribar a un acord amb el Papa.[197] No obstant això, el Papa va denunciar "l'adoració pagana de l'estat" del feixisme i "la revolució que pren els joves de l'església i de Jesucrist, que inculca en el seu propi: odi, violència i irreverència".[199]

En la recerca del poder, Mussolini admirava Adolf Hitler. Per un temps es va beneficiar del temor entre els cristians alemanys de l'ateisme militar comunista, malgrat la seva oposició.[197] Al pujar al poder, el seu règim va tractar de coaccionar als grups religiosos al servei de l'estat i es va reduir la influència del cristianisme en la societat.[200] Això era contrari als compromisos contrets per Hitler durant el seu ascens al poder. Mentre capdavanters nazis com el diputat ateu de Hitler Martin Bormann instaren al règim a seguir amb més força contra la religió, el mateix Hitler volia retardar un atac contra l'església fins després de la "victòria" en la guerra, malgrat la seva retòrica antireligiosa privada va encoratjar a la talla de Bormann i Goebbels per continuar la seva repressió.[201] El règim va animar funcionaris del partit a abandonar la seva religió,[200] i a part dels jueus, van ser perseguits alguns cristians i testimonis de Jehovà.[197] Bormann va registrar a Xerrada sobretaula amb Hitler (Tischgespräche) que el nazisme era laic, científic i antireligiós.[200]

Hitler va donar instruccions per a una treva en la lluita contra l'església quan va començar la Segona Guerra Mundial, la qual va ser ràpidament reemplaçada per una intensificació de la repressió, dirigida pel radical antiesclesiàstic Reinhard Heydrich.[202] A partir de 1941, l'ateu Martin Bormann va ser elegit "diputat" de Hitler.[203][204] Va dir públicament que "el nacionalsocialisme i el cristianisme són irreconciliables".[205]

En l'Imperi Nazi, els sacerdots eren vigilats de prop i sovint denunciats, detinguts i enviats a camps de concentració.[206] En 1939 totes les escoles confessionals catòliques al Tercer Reich havien estat dissoltes o convertides en instal·lacions públiques.[200] Hitler pretenia en última instància, eradicar el cristianisme d'Alemanya.[207] Alguns líders nazis va advocar per un misticisme, el qual Hitler també va desaprovar.[208] Va menysprear a Rosenberg i Himmler per voler restablir la mitologia pagana i ritus, i per Hess per recórrer a l'astrologia.[209] El 1939, el 95% dels alemanys deien que eren protestants o catòlics, mentre que el 3,5% es consideraven deistes (gottglaubig) i el 1,5% ateu. Evans va escriure que la majoria d'aquestes últimes categories eren "nazis convençuts que havien sortit de la seva església, a instàncies del partit, que havien estat tractant des de mitjans de la dècada de 1930 per reduir la influència del cristianisme en la societat".[200] La gran majoria els membres del partit nazi van continuar registrats com a cristians.[210]

Alan Bullock va escriure que encara que Hitler era personalment desdenyós amb la religió, com Napoleó abans que ell, empra sovint el llenguatge de la "Providència" en defensa del seu propi mite, però, en última instància compartida amb el dictador soviètic Ióssif Stalin, "el mateix punt de vista materialista, basat en la certesa dels racionalistes del segle XIX que el progrés de la ciència destruiria tots els mites i ja havia provat la doctrina cristiana per ser un absurd".[209] Samuel Koehne, investigador de l'Institut d'Investigació de Deakin Alfred, afirmà que Hitler probablement no era ateu i es refereix al fet que les obres recents han argumentat que era deista.[211] Richard J. Evans va escriure que "Hitler va donar èmfasi una vegada i una altra la seva creença que el nazisme era una ideologia secular fundada en la ciència moderna. Ciència, va declarar, seria fàcilment destruir els últims vestigis de la superstició [-] 'al llarg termini', [Hitler] va arribar a la conclusió, "el nacionalsocialisme i la religió ja no seran capaços d'existir junts".[200]

Altres desenvolupaments[modifica | modifica el codi]

El filòsof britànic Bertrand Russell.

Altres líders com Periyar E. V. Ramasamy, un prominent ateu de l'Índia, va lluitar contra l'hinduisme i els bramans pel fet de discriminar i dividir la gent en el nom del sistema de castes i la religió.[212] Així ho va demostrar el 1956 quan va organitzar la construcció d'una estàtua d'un déu hindú en una representació humil i va fer declaracions antiteístes.[213]

L'ateu Vaixtí McCollum va ser el demandant en un cas històric de 1948 al Tribunal Suprem que va anul·lar l'educació religiosa a les escoles públiques dels Estats Units.[214] Madalyn Murray O'Hair va ser potser una dels ateus nord-americans més influents; va tirar endavant el cas del Tribunal Suprem de 1963 Murray contra Curlett que va prohibir l'oració obligatòria a les escoles públiques.[215] El 1966, la revista Time va preguntar "Ha mort Déu?",[216] en resposta al moviment teològic de la mort de Déu, i va citar l'estimació que gairebé la meitat de les persones de tot el món s'havien tornat antireligioses, i milions més a l'Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud semblaven no tenir coneixement de la visió cristiana de la teologia.[217] La Freedom From Religion Foundation va ser cofundada per Anne Nicol Gaylor i la seva filla, Annie Laurie Gaylor, el 1976 als Estats Units, i s'incorporà a nivell nacional en 1978. Promou la Separació entre l'Església i l'Estat.[218][219]

Des de la caiguda del mur de Berlín, el nombre d'estats antireligiosos s'ha reduït considerablement. El 2006, Timothy Shah del Pew Research Center va assenyalar "una tendència mundial en tots els principals grups religiosos, en què els moviments basats en Déu i la fe experimenten un augment general de la confiança i influencien vis-a-vis els moviments i ideologies seculars".[220] No obstant això, Gregory S. Paul i Phil Zuckerman ho consideren un mite, i suggereixen que la situació real és molt més complexa i matisada.[221]

Una enquesta de 2010 va trobar que els que s'identifiquen a si mateixos com ateus o agnòstics són, de mitjana, més coneixedors de la religió que els seguidors de les grans religions. Els no creients van obtenir millors resultats en preguntes sobre els principis centrals de les religions protestant i catòlica. Només els mormons i els jueus creients sabien tant de religió com els ateus i els agnòstics.[222]

El feminisme ateu també s'ha tornat més prominent en la dècada de 2010. El 2012, es va realitzar la primera conferència de "Dones en el laïcisme" a Arlington, Virgínia.[223] Secular Woman va ser organitzada en 2012 com una organització nacional enfocada a les dones no religioses.[224] El moviment feminista ateu també s'ha focalitzat cada vegada més en la lluita contra el sexisme i l'assetjament sexual dins del moviment ateu.[225] L'agost de 2012, Jennifer McCreight (l'organitzadora de Boobquake) va fundar un moviment dins d'ateisme conegut com ateisme plus, o A+, que "aplica l'escepticisme a tot, incloent-hi temes socials com el sexisme, el racisme, la política, la pobresa i la criminalitat".[226][227][228]

Nou ateisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Nou ateisme

Nou ateisme és el nom que es dóna a un moviment promulgat per alguns escriptors ateus de principis del segle XXI que han defensat l'opinió que "la religió no ha de ser simplement tolerada, sinó que ha de ser contrarestada i criticada, i s'ha de destapar mitjançant arguments racionals allà on surt la seva influència."[229] El moviment s'associa comunament amb Sam Harris, Daniel C. Dennett, Richard Dawkins, Victor J. Stenger i Christopher Hitchens.[230][231] Alguns dels best-sellers d'aquests escriptors, publicats entre 2004 i 2007, constitueixen la base de gran part de la discussió del nou ateisme.[231]

Aquests ateus generalment busquen desvincular-se de l'ateisme polític de masses que va guanyar ascendència en diversos països el segle XX. En els seus llibres, els esdeveniments terroristes amb motivacions religioses del 9/11 i els intents parcialment reeixits del Discovery Institute de canviar el pla d'estudis de la ciència nord-americana per incloure les idees creacionistes, juntament amb el suport que George W. Bush va mostrar a aquestes idees el 2005, s'han mostrat com a prova de la necessitat de fer avançar la societat cap a l'ateisme.[232]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Demografia de l'ateisme
Percentatge de persones en diversos països europeus que van dir: "Jo no crec que hi hagi cap tipus d'esperit, déu o força vital." (2005)[233]

Es fa difícil quantificar el nombre d'ateus al món. En les diferents enquestes, el terme ateisme es defineix juntament o no amb els conceptes d'agnosticisme i espiritualisme no teista.[234] Un ateu hindú podria declarar-se com hindú i a la vegada com a ateu.[235] Un estudi de 2010 publicat a l'Encyclopædia Britannica va trobar que els no religiosos representaven al voltant del 9,6% de la població mundial i els ateus aproximadament un 2,0%, amb una gran majoria situada a Àsia. Aquesta xifra no incloïa els que segueixen religions atees, com alguns budistes.[236] La variació anual mitjana cap a l'ateisme 2000-2010 va ser de -0,17%.[236] Una estimació del nombre d'ateus i agnòstics a la Terra els situa al voltant dels 1.100 milions.[237]

Una enquesta realitzada el novembre i desembre de 2006 i publicada al Financial Times indicà els percentatges d'ateisme als Estats Units i cinc països europeus. Les taxes més baixes d'ateisme eren als Estats Units amb només un 4%, mentre que les taxes d'ateisme als països europeus enquestats van ser considerablement més grans: Itàlia (7%), Espanya (11%), Gran Bretanya (17%), Alemanya (20%) i França (32%). Les xifres europees són similars a les d'un estudi oficial de la Unió Europea, que va informar que el 18% de la població de la UE no creu en cap déu.[238] Altres estudis han col·locat el percentatge estimat dels ateus, agnòstics i altres no creients en un déu personal per sota el 10% en països com Polònia, Romania i Xipre entre altres.[239] Per altra banda, en els països nòrdics es troben uns percentatges del 85% a Suècia, 80% a Dinamarca, 72% a Noruega i 60% a Finlàndia.[24] Segons l'Australian Bureau of Statistics, el 22% dels australians no tenen cap religió, una categoria que inclou els ateus.[240] Entre el 64% i el 65%[24] dels japonesos i fins a un 81%[241] dels vietnamites són ateus, agnòstics o no creuen en un déu. Una enquesta de 2012 de Gallup va reportar que el 13% de les persones enquestades a tot el món s'autodefineixen com a ateus.[242] Als Estats Units, hi va haver d'un 1% a un 5% d'augment de l'ateisme entre 2005 i 2012, i una caiguda de la gent que es considerava religiosa, que va passar d'un 73% al 60%.[243] Actualment un 22,5% dels ciutadans de Catalunya es manifesten com ateus. Aquestes dades provenen de l'Estudi d'Opinió del 2005 de l'Institut Català d'Estadística, on un 22,5% es declaren com a no creients (ateus), un 16,5% com agnòstics i un 59% com a creients en alguna religió.[27]

Percentatge d'ateus i agnòstics a tot el món.

Un estudi va observar una correlació positiva entre els nivells d'educació i la secularitat, incloent-hi l'ateisme, als Estats Units,[80] i un estudi de la UE va trobar una correlació positiva entre l'abandonament escolar prematur i la creença en un déu.[238] Segons el psicòleg evolucionista Nigel Barber, l'ateisme floreix en els llocs on la majoria de la gent se sent segura econòmicament, sobretot en les democràcies socials d'Europa, ja que hi ha menys incertesa sobre el futur, millor cobertura social i millors serveis de salut que resulten en una major qualitat i una major esperança de vida. Per contra, als països subdesenvolupats pràcticament no hi ha ateus.[244] Una carta publicada a la revista Nature el 1998 va mostrar una enquesta que suggereix que la creença en un déu personal o de l'existència d'una altra vida estava en un mínim històric entre els membres de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units: només un 7% creuen en un déu personal, en comparació amb més del 85% de la població general dels EUA,[245] encara que aquest estudi ha estat criticat per Rodney Stark i Roger Finke per a la seva definició de la creença en déu. La definició va ser: "Crec en un déu al que un pot pregar amb l'esperança de rebre una resposta".[246] El 1958, el Professor Michael Argyle de la Universitat d'Oxford va analitzar set estudis d'investigació que analitzaven la correlació entre la religiositat i el quocient intel·lectual entre els estudiants de secundaria i universitat dels Estats Units. Tot i que es va trobar una clara correlació negativa, l'anàlisi no va identificar la causalitat, però ha assenyalat que factors com l'autoritat familiar i la classe social també poden haver tingut un paper.[247] El sociòleg Philip Schwadel va trobar que els nivells més alts d'educació estan associats amb un augment de la participació religiosa i la pràctica religiosa en la vida diària, però també es correlacionen amb una major tolerància a l'oposició pública de la religió i el major escepticisme dels "punts de vista religiosos exclusivistes i literalisme bíblic".[248]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ateisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Nielsen 2011:"En lloc de dir que un ateu és algú que creu que és falsa o probablement falsa la probabilitat que hi hagi un Déu, una caracterització més adequada de l'ateisme consisteix en la més complexa afirmació que l'ésser un ateu és algú que rebutja la creença en déu per les següents raons... perquè un déu antropomòrfic, l'ateu rebutja la creença en déu, ja que és falsa o probablement falsa que hi ha un déu, d'un déu nonanfopomòrfic... perquè el concepte d'un déu així és, ja sigui sense sentit, inintel·ligible, contradictòria i incomprensible o incoherent, perquè el déu retratat per alguns teòlegs o filòsofs... moderns o contemporanis, perquè el concepte de déu en qüestió és tal que simplement emmascara una atea substància, per exemple, "Déu" és només un altre nom per a l'amor, o... un simbòlic termini per als ideals morals".
  3. Edwards 2005:"A la nostra definició, un ateu és una persona que rebutja la creença en déu, independentment de si és o no la raó per al rebuig és l'afirmació que 'Déu existeix' expressa una proposició falsa. La gent sovint adopta una actitud de rebuig cap a una posició per raons diferents que es tracta d'una proposició falsa. És comú entre els filòsofs contemporanis, i de fet no era estrany que en segles anteriors, per rebutjar les posicions sobre la base que no tenen sentit. De vegades, també, una teoria és rebutjada per motius com ara que és estèril o redundant o capritxosa, i hi ha moltes altres consideracions que en certs contextos s'acordin general per constituir una bona base per rebutjar una afirmació".
  4. Rowe 1998:"Com s'entén comunament, l'ateisme és la posició que afirma la no existència de déu. Així que un ateu és algú que no creu en déu, mentre que un teista és algú que creu en un déu. Un altre significat de l'ateisme és simplement no creure en l'existència de déu, en comptes de la creença positiva en la inexistència de déu... un ateu, en el sentit més ampli del terme, és algú que creu en totes les formes de la deïtat, no només el déu de la teologia occidental tradicional".
  5. 5,0 5,1 Harvey, Van A. Agnosticism and Atheism.  a Flynn 2007, p. 35: " Els termes ateisme i agnosticisme tenen diferents definicions. Els dos agafen la lletra a davant dels termes grecs theos (divinitat) i gnosis (saber) en el sentit que l'ateisme és simplement l'absència de la creença en els déus i l'agnosticisme no és més que la manca de coneixement d'alguns temes especificats. La segona definició té l'ateisme en el sentit de la negació explícita de l'existència dels déus i l'agnosticisme com la posició d'una persona que, a causa de l'existència dels déus és incognoscible, suspèn el judici pel que fa a ells... El primer és el més inclusiu i reconeix només dues alternatives: o es creu en els déus o un no ho fa. En conseqüència, no hi ha una tercera alternativa, com aquells que es diuen a si mateixos agnòstics vegades afirmen. En la mesura que els falta entendre, són realment ateus. A més, atès que l'absència de creença és la posició cognitiva en què neix tot el món, la càrrega de la prova recau sobre aquells que defensen la creença religiosa. Els partidaris de la segona definició, per contra, consideren que la primera definició massa àmplia, ja que inclou els nens desinformats juntament amb els ateus agressius i explícits. En conseqüència, és poc probable que el públic l'adopti."
  6. 6,0 6,1 Simon Blackburn. «atheism». Oxford: Oxford University Press, 2008. [Consulta: 12 de gener de 2014]. «O la manca de creença que hi ha en un déu, o la creença que no hi ha cap. A vegades el pensament mateix per ser més que un mer agnosticisme dogmàtic, tot i que hi ha ateus que repliquen que tothom és un ateu sobre la majoria dels déus, aquests avancen un pas més enllà.»
  7. La majoria dels diccionaris (vegeu la consulta OneLook query per a "atheism") primera llista una de les definicions més concretes.
    • Runes, Dagobert D.(editor) [2011-05-13]. Dictionary of Philosophy. New Jersey: Littlefield, Adams & Co. Philosophical Library, Edició de 1942. ISBN 0-06-463461-2 [Consulta: 9 abril 2011]. «(a) la creença que no hi ha Déu, (b) Alguns filòsofs han anomenat "atea" perquè no s'han fet a la creença en un Déu personal. L'ateisme en aquest sentit significa "no teista". L'antic significat de la paraula és una traducció literal. Aquest últim significat és un ús menys rigorós del terme, encara que àmpliament actual en la història del pensament.»  – entrada per Vergilius Ferm
  8. «atheism». A: Oxford Dictionaries. Oxford University Press [Consulta: 21 novembre 2013]. 
  9. «Definitions: Atheism». Department of Religious Studies, University of Alabama. [Consulta: 2012-12-01].
  10. 10,0 10,1 Oxford English Dictionary. 2a ed., 1989. «La creença en una deïtat o deïtats, en contraposició a l'ateisme.» 
  11. «Merriam-Webster Online Dictionary». [Consulta: 17 d'abril de 2014]. «Creença en l'existència d'un o diversos déus.»
  12. 12,0 12,1 Armstrong 1999.
  13. 13,0 13,1 13,2 Various authors. «Logical Arguments for Atheism». The Secular Web Library. Internet Infidels. [Consulta: 17 d'abril de 2014].
  14. Shook, John R. «Skepticism about the Supernatural». [Consulta: 17 d'abril de 2014].
  15. 15,0 15,1 Drange, Theodore M. «The Arguments From Evil and Nonbelief». Secular Web Library. Internet Infidels, 1996. [Consulta: 17 d'abril de 2014].
  16. Honderich, Ted (Ed.) (1995). "Humanism". The Oxford Companion to Philosophy. Oxford University Press. p 376. ISBN 0-19-866132-0.
  17. Fales, Evan. Naturalism and Physicalism.  a Martin 2006, pàg. 122–131.
  18. Baggini 2003, pàg. 3–4
  19. Stenger 2007, pàg. 17–18, citing Parsons, Keith M. God and the Burden of Proof: Plantinga, Swinburne, and the Analytical Defense of Theism. Amherst, New York: Prometheus Books, 1989. ISBN 978-0-87975-551-5. 
  20. Johnson, Philip et. al.. David Clayton. Religious and Non-religious Spirituality in the Western World ("New Age"). William Carey Library, 2005, p. 194. ISBN 978-0-87808-364-0. «Encara hi ha neopagans que comparteixen compromisos comuns amb la natura i l'esperit, hi ha una diversitat de creences i pràctiques... Alguns són ateus, altres són politeistes (diversos déus existeixen), alguns són panteistes (tot és Déu) i altres són panenteístes (tot està en Déu).» 
  21. Matthews, Carol S. New Religions. Chelsea House Publishers, 2009. ISBN 978-0-7910-8096-2. «No hi ha una cosmovisió universal que englobi a tots els neo-Pagans/wiccans. Una de les fonts d'informació en línia, indica que depenent de com es defineix el terme déu, els neo-pagans podrien ser classificats com monoteistes, duoteistes (dos déus), politeistes, panteistes o ateus.» 
  22. Kedar, Nath Tiwari. Comparative Religion. Motilal Banarsidass, 1997, p. 50. ISBN 81-208-0293-4. 
  23. Chakravarti, Sitansu. Hinduism, a way of life. Motilal Banarsidass Publ., 1991, p. 71. ISBN 978-81-208-0899-7 [Consulta: 9 abril 2011]. «Segons l'hinduisme, el camí de l'ateu és molt difícil de seguir en matèria d'espiritualitat, encara que és vàlida.» 
  24. 24,0 24,1 24,2 Zuckerman, Phil. Martin, Michael T. The Cambridge Companion to Atheism. Cambridge, England: Cambridge University Press, 2007, p. 56. ISBN 978-0-521-60367-6 [Consulta: 9 abril 2011]. 
  25. «Worldwide Adherents of All Religions by Six Continental Areas, Mid-2007». Encyclopædia Britannica, 2007. [Consulta: 17 d'abril de 2014].
    • 2.3% Ateus: Les persones que professen: l'ateisme, l'escepticisme, la incredulitat o la irreligió, incloent el militant antireligiós (a diferència de totes les religions).
    • 11.9% No religioses: Les persones que no professen cap religió: no creients, agnòstics, lliurepensadors, secularistes desinteressats o indiferents a totes les religions.
  26. «Religiosity and Atheism Index». Zurich: WIN/GIA, 2 juliol 2012. [Consulta: 2013-10-01].
  27. 27,0 27,1 «Idescat: baròmetre d'opinió política, novembre 2005». Arxivat de l'original el 11 d'octubre de 2007.
  28. «Ateisme». A: Encyclopædia Britannica, 1911 [Consulta: 17 d'abril de 2014]. «El terme que s'utilitza generalment, però, és molt ambigu. El seu significat varia (a) d'acord a les diferents definicions de la deïtat, i especialment (b) Com està (i.) deliberadament adoptada per un pensador com una descripció del seu propi punt de vista teològic, o (ii) aplicada per un conjunt de pensadors als seus oponents. Pel que fa a (a), és obvi que l'ateisme des del punt de vista del cristià és una concepció molt diferent en comparació amb l'ateisme com s'entén per un deista, un positivista, un seguidor d'Evèmer o Herbert Spencer, o un budista» 
  29. Martin 1990, pàg. 467–468:"En el sentit popular, l'agnòstic ni creu ni descreu que déu existeix, mentre que un ateu no creu que déu existeix. No obstant això, aquest contrast comú de l'agnosticisme i l'ateisme es realitzarà només si s'assumeix que l'ateisme significa ateisme positiu. En el sentit popular, l'agnosticisme és compatible amb l'ateisme negatiu. Des de l'ateisme negatiu per definició, simplement vol dir no ocupi un concepte de déu, que és compatible amb cap creença ni no creure en déu".
  30. Flint 1903, pàg. 49–51:"No obstant això, l'ateu pot ser, i no poques vegades, és a dir, un agnòstic. Hi ha un ateisme agnòstic o ateu agnosticisme, i la combinació d'ateisme amb agnosticisme que pot ser anomenat així no és un cas rar."
  31. Holland, Aaron. The new encyclopedia of unbelief. «Agnosticisme» en Flynn 2007, p. 34: "És important assenyalar que aquesta interpretació de l'agnosticisme és compatible amb el teisme o l'ateisme, ja que només s'afirma que el coneixement de l'existència de Déu és inabastable."
  32. 32,0 32,1 Martin 2006, p. 2: "Però l'agnosticisme és compatible amb l'ateisme negatiu en què l'agnosticisme implica l'ateisme negatiu. Atès que els agnòstics no creuen en déu, són per definició ateus negatius. Això no vol dir que l'ateisme negatiu implica agnosticisme. Un ateu força negatiu no creuen en déu, però no cal."
  33. Barker 2008, p. 96:"La gent se sorprèn sempre en sentir-me dir que sóc tant ateu com agnòstic, com si això debilités d'alguna manera la meva certesa. Normalment els contesto amb una pregunta com: "Bé, vostè és un republicà o un americà? "Les dues paraules serveixen, són diferents conceptes i no s'exclouen mútuament. L'agnosticisme aborda el coneixement; l'ateisme adreça la creença. L'agnòstic diu: "Jo no tinc coneixement que Déu existeix." L'ateu diu: "Jo no tinc la creença que Déu existeix." Vostè pot dir que les dues coses a la vegada. Alguns agnòstics són ateus i alguns són teistes."
  34. Besant, Annie. Why Should Atheists Be Persecuted?.  a Bradlaugh 1884, pàg. 185–186: "L'ateu espera la prova de Déu. Fins que la prova vingui, segueix sent, com el seu nom indica, sense Déu. La seva ment està oberta a totes les noves veritats, després d'haver passat el guardià de la raó per la porta."
  35. Holyoake, George Jacob. «Mr. Mackintosh's New God». Princenton University, 1, 23, 1842, pàg. 186. «Per contra, jo, com un ateu, simplement professo que no veig raó suficient per creure que hi ha un déu. No pretenc saber si hi ha un déu. Tota la qüestió de l'existència, la creença de déu o d'incredulitat, d'una qüestió de probabilitat o de la improbabilitat, no coneixement.»
  36. Nielsen 2011: "L'ateisme, en general, la crítica i la negació de les creences metafísiques de Déu o dels éssers espirituals. Com a tal, se sol distingir del teisme, que afirma la realitat del diví i sovint tracta de demostrar la seva existència. L'ateisme es distingeix també l'agnosticisme, el que deixa oberta la qüestió de si existeix un déu o no, professant per trobar les preguntes sense resposta o sense resposta."
  37. «Atheism». A: Encyclopædia Britannica Concise. Merriam Webster [Consulta: 17 d'abril de 2014]. «La crítica i la negació de les creences metafísiques de Déu o éssers divins. A diferència de l'agnosticisme, el que deixa obert la qüestió de si hi ha un Déu, l'ateisme és una negació positiva. Té les seves arrels en una sèrie de sistemes filosòfics.» 
  38. «Atheism». A: Encyclopædia Britannica, 1911 [Consulta: 17 d'abril de 2014]. «Però l'ateisme dogmàtic és rar en comparació amb el tipus escèptic, que és idèntic a l'agnosticisme en la mesura que nega la capacitat de la ment de l'home per formar qualsevol concepció de Déu, però és diferent d'ell en la mesura que l'agnòstic només disposa el judici en suspens, però, en la pràctica, l'agnosticisme és apte per donar lloc a una actitud cap a la religió, que és difícilment distingible d'un ateisme passiu i no agressiu.» 
  39. 39,0 39,1 39,2 Martin 2006.
  40. «Atheism as rejection of religious beliefs». A: Encyclopædia Britannica. 1. 15a ed., 2011. 0852294735 [Consulta: 17 d'abril de 2014]. 
  41. d'Holbach, P. H. T.. Good Sense, 1772 [Consulta: 17 d'abril de 2014]. 
  42. Smith 1979, p. 14.
  43. Nagel, Ernest. «Philosophical Concepts of Atheism». A: Basic Beliefs: The Religious Philosophies of Mankind. Sheridan House, 1959. «Vaig a entendre per "ateisme", una crítica i una negació dels principals reclams de totes les varietats del teisme... l'ateisme és que no es pot identificar amb absoluta incredulitat... Per tant, un nen que ha rebut instrucció religiosa i mai ha sentit parlar de Déu, no és un ateu - perquè ell no està negant qualsevol reclam teista. De la mateixa manera en el cas d'un adult que, si s'ha retirat de la fe del seu pare sense reflexió o per indiferència franca a qualsevol assumpte teològic, no és també un ateu - per exemple un adult no està desafiant el teisme i el no professar cap vistes sobre el tema.» 
    reimprès a Critiques of God, editat per Peter A. Angeles, Prometheus Books, 1997.
  44. 44,0 44,1 Flew 1976, pàg. 14ff: "En aquesta interpretació es converteix en un ateu: no algú que afirma positivament la no existència de Déu; però algú que no és simplement un teista. Anem, per referència d'una futura llista, introduïm les etiquetes ateu positiu per al primer i ateu negatiu per al segon."
  45. Maritain, Jacques. «On the Meaning of Contemporary Atheism». The Review of Politics, 11, 3, Juliol 1949, pàg. 267–280. DOI: 10.1017/S0034670500044168.
  46. 46,0 46,1 Kenny, Anthony. «Why I Am Not an Atheist». A: What I believe. Continuum, 2006. ISBN 0-8264-8971-0. «La veritable posició per defecte no és ni el teisme ni l'ateisme, l'agnosticisme, però és un reclam al coneixement necessita ser justificat; la ignorància només cal confessar-se.» 
  47. «Why I'm Not an Atheist: The Case for Agnosticism». Huffington Post, 28 de maig de 2013. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  48. O'Brien, Breda. «Many atheists I know would be certain of a high place in heaven». Irish Times, juliol de 2009 [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  49. Matthew Warner. «More faith to be an atheist than a Christian», 8 de juny de 2012. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  50. Baggini 2003, pàg. 30–34. "Qui afirma seriosament que hauríem de dir 'jo no crec ni deixo de creure que el Papa és un robot', o 'pel que fa a si em menjo o no aquest tros de xocolata em convertiré en un elefant sóc completament agnòstic'. En absència de bones raons per creure aquestes afirmacions extravagants, amb raó no creure-les, no ens limitem a suspendre el judici."
  51. Baggini 2003, p. 22. "La falta de proves recau cap a la suspensió de la creença. Això és perquè quan tenim una falta de la prova absoluta que encara podem tenir evidència aclaparadora o una explicació que és molt superior a les alternatives."
  52. 52,0 52,1 Smart, J.C.C. «Atheism and Agnosticism». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 9 de març de 2004. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  53. Dawkins 2006, p. 50.
  54. Cudworth, Ralph. The True Intellectual System of the Universe: the first part, wherein all the reason and philosophy of atheism is confuted and its impossibility demonstrated, 1678. 
  55. Vegeu, per exemple, «Atheists call for church head to retract slur», setembre de 1996. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  56. Lowder, Jeffery Jay. «Atheism and Society», 1997. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  57. Harris 2006, p. 51.
  58. Paul Henri Thiry, Baron d'Holbach, System of Nature; or, the Laws of the Moral and Physical World (London, 1797), Vol. 1, p. 25
  59. 59,0 59,1 59,2 Zdybicka 2005, p. 20
  60. Schafersman, Steven D. «Naturalism is an Essential Part of Science and Critical Inquiry». Conference on Naturalism, Theism and the Scientific Enterprise. Department of Philosophy, The University of Texas, febrer de 1997. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  61. Zdybicka 2005, p. 21
  62. Hume 1748, Part III: "Si tenim en les nostres mans qualsevol volum, de la divinitat o de l'escola metafísica, per exemple, preguntem: Conté algun raonament abstracte relatiu a la quantitat o el nombre? No conté cap raonament experimental sobre qüestions de fet i de l'existència? No comprometre llavors a les flames: perquè pot contenir més que sofisteria i il·lusió."
  63. Drange, Theodore M. (1998). "Atheism, Agnosticism, Noncognitivism". Internet Infidels, Secular Web Library. Obtingut 2007-APR-07.
  64. Ayer, A. J. (1946). Language, Truth and Logic. Dover. pp. 115–116. Nota a peu de pàgina, Ayer atribueix aquesta visió a "Professor H. H. Price".
  65. «Powszechna Encyklopedia Filozofii» (en anglès).
  66. Zdybicka 2005, p. 19
  67. Hume 1779.
  68. V.A. Gunasekara, «The Buddhist Attitude to God». En el Bhuridatta Jataka, "El Buda sosté que els tres atributs més comunament donats de déu són: omnipotència, omnisciència i benevolència cap a la humanitat no poden tots ser mútuament compatible amb el fet existencial de dukkha."
  69. Feuerbach, Ludwig (1841) The Essence of Christianity
  70. Walpola Rahula, What the Buddha Taught. Grove Press, 1974. Pages 51–52.
  71. Bakunin, Michael. «God and the State». New York: Mother Earth Publishing Association, 1916. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  72. Gleeson, David. «Common Misconceptions About Atheists and Atheism», 1 d'agost de 2006. [Consulta: 8 d'abril de 2014].
  73. Smith 1979, p. 275. "Potser la crítica més comuna de l'ateisme és l'afirmació que condueix inevitablement a la fallida moral."
  74. Pascal, Blaise (1669). Pensées, II: "La misèria de l'home sense Déu".
  75. 75,0 75,1 Sartre 2004, p. 127.
  76. Sartre 2001, p. 45.
  77. Sartre 2001, p. 32.
  78. Norris, Pippa i Ronald Inglehart. Sacred and Secular: Religion and Politics Worldwide. Cambridge University Press, 2004. 
  79. Bruce, Steve. Religion and Politics location=Cambridge, UK, 2003. 
  80. 80,0 80,1 Zuckerman, Phil «Atheism, Secularity, and Well-Being: How the Findings of Social Science Counter Negative Stereotypes and Assumptions». Sociology Compass, 3, 6, 2009, pàg. 949–971. DOI: 10.1111/j.1751-9020.2009.00247.x.
  81. «Societies without God are more benevolent». The Guardian, setembre de 2010. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  82. Winston, Robert (Ed.). Human. New York: DK Publishing, Inc, 2004, p. 299. ISBN 0-7566-1901-7. «La no creença ha existit durant segles. Per exemple, el budisme i el jainisme van ser anomenades religions atees perquè no estan abocades a la creença dels deus.» 
  83. «Humanistic Judaism». BBC, 2 de juliol de 2006. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  84. Levin, S.. «Jewish Atheism». New Humanist, 110, 2, May 1995, pàg. 13–15.
  85. «Christian Atheism». BBC, 17 de maig de 2006. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  86. Altizer, Thomas J. J.. The Gospel of Christian Atheism. London: Collins, 1967, p. 102–103 [Consulta: 18 d'abril de 2014]. 
  87. Lyas, Colin. «On the Coherence of Christian Atheism». Philosophy: the Journal of the Royal Institute of Philosophy, 45, 171, January 1970, pàg. 1–19. DOI: 10.1017/S0031819100009578.
  88. Smith 1979, pàg. 21–22
  89. Slavoj Žižek: Less Than Nothing (2012)
  90. Alain de Botton: Religion for Atheists (2012)
  91. Alexander Bard i Jan Söderqvist: The Global Empire (2012)
  92. Smith 1979, p. 275. "Entre els molts mites associats amb la religió, cap és més generalitzat o més desastrós en els seus efectes que el mite que els valors morals no poden separar-se de la creença en un déu."
  93. A Dostoevsky's The Brothers Karamazov (Onzè llibre: Brother Ivan Fyodorovich, Capítol 4) es troba el famós arguemtns de: Si no existeix Déu, tot està permès.: Però que serà dels homes llavors? I li vaig respondre: Sense Déu i la vida immortal? Totes les coses són il·lícites, podem fer el que volem?.
  94. Per Kant, la pressuposició de Déu, l'ànima i la llibertat era una preocupació pràctica, per "La moral, per si mateix, constitueix un sistema, però la felicitat no és així, llevat que es distribueix en proporció exacta a la moral. Això, però, és possible en un món intel·ligible només sota un savi autor i governant. La raó ens obliga a admetre tal governador, juntament amb la vida en un món així, que hem de considerar la vida com un futur, o bé totes les lleis morals han de ser considerades com els somnis ociosos…" (Critique of Pure Reason, A811).
  95. Baggini 2003, p. 38
  96. Human Rights, Virtue, and the Common Good. Rowman & Littlefield, 1996. ISBN 978-0-8476-8279-9 [Consulta: 18 d'abril de 2014]. «Aquest problema va ser portat a casa a nosaltre amb claredat meridiana per Nietzsche, qui havia reflectit més profundament que qualsevol dels seus contemporanis sobre les implicacions de la impietat i va arribar a la conclusió que una contradicció fatal es trobava al cor de l'empresa teològica moderna: va pensar que la moralitat cristiana, la qual desitjava preservar, era independent del dogma cristià que va rebutjar. Això, en la ment de Nietzsche, era absurd. Va ascendir a res menys que acomiadar l'arquitecte mentre tractava de mantenir l'edifici o desfer-se del legislador mentre que demana la protecció de la llei.» 
  97. The Blackwell Companion to Natural Theology. Wiley-Blackwell, 11 maig 2009. ISBN 978-1-4051-7657-6 [Consulta: 18 d'abril de 2014]. «Moralitat "té la veritat només si Déu és la veritat - es manté o cau amb la fe en Déu" (Nietzche 1968, p. 70). L'argument moral per l'existència de Déu pren essencialment l'afirmació de Nietzsche com una de les seves premisses: si no hi ha Déu, llavors "hi ha un conjunts del fets no morals".» 
  98. Victorian Subjects. Duke University Press, 1991. ISBN 978-0-8223-1110-2 [Consulta: 18 d'abril de 2014]. «Igual que altres escriptors de mitjans del segle XIX, George Eliot no era plenament conscient de les implicacions del seu humanisme i, com Nietzsche va veure, va intentar la difícil tasca de defensar la moral cristiana d'altruisme sense fe en el déu cristià.» 
  99. Plantilla:Cita vídeo
  100. Baggini 2003, p. 40
  101. Baggini 2003, p. 43
  102. 101 Ethical Dilemmas, 2ona edició, by Cohen, M., Routledge 2007, pp 184–5. (Cohen assenyala en particular que Plató i Aristòtil produeixen arguments a favor de l'esclavitud.)
  103. Political Philosophy from Plato to Mao, by Cohen, M, segona edició, 2008
  104. Harris 2005, Harris 2006, Dawkins 2006, Hitchens 2007, Russell 1957
  105. Marx, K. 1976. Introduction to A Contribution to the Critique of Hegel's Philosophy of Right. Collected Works, v. 3. New York.
  106. 106,0 106,1 Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; p.492
  107. 107,0 107,1 Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; p.493
  108. 108,0 108,1 108,2 Martin Amis; Koba the Dread; Vintage Books; London; 2003; ISBN 9780099438021; p.30-31
  109. Harris 2006a.
  110. Moreira-almeida, A.; Neto, F.; Koenig, H. G. «Religiousness and mental health: a review». Revista Brasileira de Psiquiatria, 28, 3, 2006, pàg. 242–250. DOI: 10.1590/S1516-44462006005000006. PMID: 16924349 [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  111. Veure per exemple: Kahoe, R.D. «Intrinsic Religion and Authoritarianism: A Differentiated Relationship». Journal for the Scientific Study of Religion, 16, 2, juny 1977, pàg. 179–182. DOI: 10.2307/1385749. JSTOR: 1385749. Vegue també: Altemeyer, Bob; Hunsberger, Bruce «Authoritarianism, Religious Fundamentalism, Quest, and Prejudice». International Journal for the Psychology of Religion, 2, 2, 1992, pàg. 113–133. DOI: 10.1207/s15327582ijpr0202_5 [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  112. Harris, Sam. «An Atheist Manifesto». Truthdig, 2005. [Consulta: 18 d'abril de 2014]. «En un món dividit per la ignorància, només l'ateu nega a negar l'evident: la fe religiosa promou la violència humana en un grau sorprenent.»
  113. Feinberg, John S.; Feinberg, Paul D. Ethics for a Brave New World. Stand To Reason, novembre de 2010. ISBN 978-1-58134-712-8 [Consulta: 18 d'abril de 2014]. «Fa més de mig segle, quan encara era un nen, recordo haver sentit un nombre de persones d'avançada edat oferir la següent explicació dels grans desastres que havien caigut sobre Rússia: "Els homes han oblidat a Déu, per això tot això ha succeït." Des de llavors he gastat gairebé 50 anys treballant en la història de la nostra revolució, en el procés que he llegit centenars de llibres, recollit centenars de testimonis personals, i ja han contribuït vuit volums de la meva pròpia cap a l'esforç d'aclarir l'enderrocs deixada per aquest trastorn. Però si em preguntés avui per formular la forma més concisa possible, la causa principal de la revolució ruïnosa que empassar a uns 60 milions del nostre poble, no podia dir-ho amb més precisió de repetir: «Els homes han oblidat a Déu, per això tot això ha succeït».» 
  114. D'Souza, Dinesh. «Answering Atheist's Arguments». Catholic Education Resource Center. [Consulta: 18 d'abril de 2014].
  115. Dawkins 2006, p. 291.
  116. 10 myths and 10 truths about Atheism Sam Harris
  117. La paraula αθεοι—en les seves diferents formes— no apareix en cap lloc en el Septuaginta del Nou Testament. Robertson, A.T.. «Ephesians: Chapter 2». A: Word Pictures in the New Testament. Broadman Press, 1960 [Consulta: 18 d'abril de 2014]. «Vella paraula grega, no en LXX, només aquí als ateus del neu testament, en el sentit original d'estar sense Déu i també en el sentit d'hostilitat a Déu de la desatenció a adorar-lo. Vegeu les paraules de Pau a Ro 1:18–32.» 
  118. Drachmann, A. B.. Atheism in Pagan Antiquity. Chicago: Ares Publishers, 1977 ("una reedició sense canvis de l'edició de 1922"). ISBN 0-89005-201-8. «L'ateisme i l'ateu són paraules formades a partir d'arrels gregues i amb terminacions de derivats grecs. No obstant això, no són gregues, la seva formació no està d'acord amb el llenguatge grec. En grec van dir atheos i atheotēs, a aquests les paraules angleses impius i la impietat corresponen més aviat a prop. Exactament de la mateixa manera com impius, atheos va ser utilitzat com una expressió de severa censura i condemna moral; aquest ús és molt antic, i el més antic que es pot rastrejar. No fins més endavant què ens resulta s'empra per denotar un cert credo filosòfic.» 
  119. «atheist». American Heritage Dictionary of the English Language, 2009. [Consulta: 23 d'abril de 2014].
  120. Hanmer, Meredith. The auncient ecclesiasticall histories of the first six hundred years after Christ, written by Eusebius, Socrates, and Evagrius. London, 1577, p. 63. OCLC 55193813. «L'opinió que ells conceben per ser ateus o impius.» 
  121. Vergil, Polydore. anglès history, c1534 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Déu no deixaria de patir aquesta impietat, o més aviat l'ateisme.» 
  122. L'Oxford English Dictionary també registra una primerenca i irregular formació d'atheonism, datada del 1534. Les posteriors paraules i ja obsoletes athean i atheal daten de 1611 i 1612 respectivament. prep. by J. A. Simpson …. The Oxford English Dictionary. Second. Oxford University Press, USA, 1989. ISBN 0-19-861186-2. 
  123. Burton, Robert. deist, 1621 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Els cosins alemnyas són uns grans filòsofs i deistes.» 
  124. Martin, Edward. «Five Letters». A: His opinion concerning the difference between the Church of England and Geneva [etc.]. London, 1662, p. 45. «Haver dit la meva oficina... dues vegades al dia... entre els rebels, teistes, ateus, filòlegs, enginys, mestres de la raó, puritans [etc.].» 
  125. Bailey, Nathan. An universal etymological English dictionary, 1675 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. 
  126. "En segon lloc, que no hi hagi res en el nores, en el sentit dels objectors ateus, és a dir de tot, que una vegada que no ho era, podia per cap poder en absolut ser portat a l'existència, és absolutament fals, i que, si fos cert, seria no més fer contra el teisme que ho fa contra l'ateisme... "Cudworth, Ralph. El veritable sistema intel·lectual de l'univers. 1678. Capítol V Secció II pàg.73
  127. En part, a causa del seu ampli ús en la societat occidental monoteista, l'ateisme es descriu generalment com a "falta de fe en Déu", en lloc de forma més general com a "falta de fe en les deïtats". Poques vegades es dibuixa una clara distinció en els escrits moderns entre aquestes dues definicions, però alguns usos arcaics de l'ateisme abasten només la incredulitat en el Déu singular, no en deïtats politeistes. És sobre aquesta base que el terme obsolet adevism va ser encunyat al segle XIX per descriure l'absència de creença en deïtats plurals.
  128. «Atheonism». A: Encyclopædia Britannica. 11a ed., 1911. 
  129. «Merriam-Webster Online:Atheism». [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Primer ús conegut data del 1546»
  130. Redirigit com a Athisme: de Mornay, Philippe. A Woorke Concerning the Trewnesse of the Christian Religion: Against Atheists, Epicures, Paynims, Iewes, Mahumetists, and other infidels, 1581. «Ateisme, és a dir, millor impietat.» 
  131. Pandian. India, that is, sidd. Allied Publishers, 1996, p. 64. ISBN 978-81-7023-561-3 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. 
  132. Dasgupta, Surendranath. A history of Indian philosophy, Volume 1. Motilal Banarsidass Publ., 1992, p. 258. ISBN 978-81-208-0412-8 [Consulta: 17 d'abril de 2014]. 
  133. Sarvepalli Radhakrishnan and Charles A. Moore. A Sourcebook in Indian Philosophy. (Princeton University Press: 1957, Twelfth Princeton Paperback printing 1989) pp. 227–249. ISBN 0-691-01958-4.
  134. Chatterjee, Satischandra; Datta, Dhirendramohan. An Introduction to Indian Philosophy. 8a ed. (en anglès). University of Calcutta, 1984, p. 55. 
  135. Joshi, L.R.. «A New Interpretation of Indian Atheism». Philosophy East and West, 16, 3/4, 1966, pàg. 189–206. DOI: 10.2307/1397540. JSTOR: 1397540.
  136. Baggini 2003, pàg. 73–74. "L'ateisme va tenir els seus orígens en l'antiga Grècia, però no va sorgir com un sistema de creences obert i confés fins a la il·lustració."
  137. Solmsen, Friedrich (1942). Teoria de Plató. Cornell University Press. p 25.
  138. 138,0 138,1 … nullos esse omnino Diagoras et Theodorus Cyrenaicus … Cicero, Marcus Tullius: De natura deorum. Comentaris i text en anglès per Richard D. McKirahan. Thomas Library, Bryn Mawr College, 1997, pàg 3. ISBN 0-929524-89-6
  139. «religion, study of». A: Encyclopædia Britannica, 2007 [Consulta: 17 d'abril de 2014]. 
  140. Bremmer, Jan. Atheism in Antiquity.  en Martin 2006, pàg. 12–13
  141. Diogenes Laërtius, The Lives and Opinions of Eminent Philosophers, ii
  142. Cicero, Lucullus, 121. in Reale, G., A History of Ancient Philosophy. SUNY Press. (1985).
  143. Bremmer, Jan. Atheism in Antiquity.  en Martin 2006, pàg. 14–19
  144. Brickhouse, Thomas C.; Smith, Nicholas D. Routledge Philosophy Guidebook to Plato and the Trial of Socrates. Routledge, 2004, p. 112. ISBN 0-415-15681-5.  En particular, sosté que l'afirmació que ell és completa ateu contradiu l'altra part indirectament, que va introduir en "noves divinitats".
  145. Traducció del llatí dels fragments d'Evemer de l'obra d'Ennio que s'han conservat als escrits patrístics (per exemple, per Lactanci i Eusebi de Cesarea), que tots es basen en fragments anteriors a Diodor 5,41-46 i 6,1. Els testimonis, sobretot en el context de la crítica polèmica, es troben per exemple, a Cal·límac, Himne a Zeus 8.
  146. Plutarch, Moralia—Isis and Osiris 23
  147. «Epicurus (Stanford Encyclopedia of Philosophy)». Plato.stanford.edu. [Consulta: 23 d'abril de 2014].
  148. 148,0 148,1 Stein, Gordon (Ed.) (1980). "The History of Freethought and Atheism". An Anthology of Atheism and Rationalism. New York: Prometheus. Obtingut 2007-APR-03.
  149. "Ateisme" en el 1913 a la Catholic Encyclopedia.
  150. Maycock, A. L. and Ronald Knox (2003). Inquisition from Its Establishment to the Great Schism: An Introductory Study. ISBN 0-7661-7290-2.
  151. Reynold Alleyne Nicholson, 1962, A Literary History of the Arabs, pàgina 318. Routledge
  152. Freethought Traditions in the Islamic World per Fred Whitehead; també mencionat a Cyril Glasse, (2001), The New Encyclopedia of Islam, p. 278. Rowman Altamira.
  153. Al-Zandaqa Wal Zanadiqa, de Mohammad Abd-El Hamid Al-Hamad, primera edició 1999, Dar Al-Taliaa Al-Jadida, Syria (Arabic)
  154. 154,0 154,1 Zdybicka 2005, p. 4
  155. Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; p.388
  156. Blainey, Geoffrey. A Short History of Christianity. Viking, 2011, p. 343. 
  157. «Online Etymology Dictionary». [Consulta: 23 d'abril de 2014].
  158. Matthias Knutzen: Schriften und Materialien, 2010, p. 8. . Vegeu també Moore, Rececca. The Heritage of Western Humanism, Scepticism and Freethought, 2011. , que va descriure Knutzen com "el primer defensor obert d'una perspectiva atea moderna". enllaç online
  159. «Michel Onfray on Jean Meslier». William Paterson University. [Consulta: 23 d'abril de 2014].
  160. d'Holbach, P. H. T.. The System of Nature. 2, 1770 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. 
  161. Waldron, Jeremy. God, Locke, and Equality: Christian Foundations in Locke's Political Thought, 2002, p. 217. 
  162. Blainey, Geoffrey. A Short History of Christianity. Viking, 2011, p. 390–391. 
  163. Blainey, Geoffrey. A Short History of Christianity. Viking, 2011, p. 397–398. 
  164. Ray, Matthew Alun. Subjectivity and Irreligion: Atheism and Agnosticism in Kant, Schopenhauer, and Nietzsche. Ashgate Publishing, Ltd., 2003. ISBN 978-0-7546-3456-0 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. 
  165. Overall, Christine. «Feminism and Atheism». A: The Cambridge Companion to Atheism, 2006. ISBN 9781139827393 [Consulta: 17 d'abril de 2014].  a Martin 2006, pàg. 233–246
  166. Richard Pipes; Russia under the Bolshevik Regime; The Harvill Press; 1994; pp. 339–340
  167. Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; p. 494
  168. Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; p.543
  169. Zdybicka 2005, p. 16
  170. 170,0 170,1 Martin Amis; Koba the Dread; Vintage; 2003; pp.184-185
  171. Baggini, Julian. «The Perils of Atheism». New Humanist, 118, 2, Summer 2003 [Consulta: 21 novembre 2013]. Extret del llibre Atheism: A Very Short Introduction (2003), Oxford University Press
  172. Simons, William B.; te Leiden, Rijksuniversiteit The Constitutions of the Communist World. Springer, 2001. ISBN 978-0-8147-2214-5 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Article 37. L'Estat no reconeix cap religió i dóna suport i porta a terme la propaganda atea per tal d'implantar una concepció del món materialista científica en les persones.» 
  173. Elsie, Robert. A Dictionary of Albanian Religion, Mythology, and Folk culture. New York University Press, 2001. ISBN 978-0-8147-2214-5 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «L'article 37 de la constitució albanesa de 1976 estipula: "L'Estat no reconeix cap religió i dóna suport i porta a terme la propaganda atea per tal d'implantar una concepció del món materialista científica en les persones".» 
  174. Staar, Richard Felix. Communist Regimes in Eastern Europe. The Hoover Institution on War, Revolution and Peace, Stanford University, 1982. ISBN 978-0-8179-7692-7 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Pel 1976 tots els llocs de culte s'havien tancat. No obstant això, el règim ha hagut d'admetre que la religió encara està present entre els albanesos. Per tal de suprimir la vida religiosa, el següent article ha estat inclòs en la Constitució de 1976: "L'Estat no reconeix cap religió i dóna suport i porta a terme la propaganda atea per implantar la concepció científica del món materialista en les persones" (article 37). En els seus moviments antireligiosos, el règim ha anat tan lluny com per requerir a les persones a canviar els seus noms si són d'origen religiós.» 
  175. China in the 21st century. Oxford University Press, 16 d'abril de 2010. ISBN 978-0-19-539447-4 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «La Xina continua sent un país oficialment ateu, però moltes religions estan creixent ràpidament, incloent el cristianisme evangèlic (les estimacions sobre quants xinesos han convertit a alguna forma del protestantisme variar àmpliament, però almenys desenes de milions ho han fet) i diverses sectes híbrids que combinen elements dels credos tradicionals i els sistemes de creences (budisme barrejat amb cultes folklòrics locals, per exemple)» 
  176. 176,0 176,1 176,2 The State of Religion Atlas. Simon & Schuster, 1993 [Consulta: 24 novembre 2013]. «L'ateisme continua sent la posició oficial dels governs de la: Xina, Corea del Nord i Cuba 
  177. World and Its Peoples: Eastern and Southern Asia. Marshall Cavendish, setembre 2007. ISBN 978-0-7614-7631-3 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Corea del Nord és oficialment un estat ateu en què gairebé tota la població és no religiosa.» 
  178. Freeing God's Children: The Unlikely Alliance for Global Human Rights. Rowman & Littlefield, setembre 2006. ISBN 978-0-7425-4732-2 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Cuba és l'únic país de les Amèriques on s'ha tractat d'imposar l'ateisme estatal, i des de la dècada de 1960 en endavant les seves presons s'han omplert de pastors i altres creients.» 
  179. Simon, Gerhard. Church, State, and Opposition in the U.S.S.R.. University of California Press, 1974. ISBN 978-0-520-02612-4. «On the other hand the Communist Party has never made any secret of the fact, either before or after 1917, that it regards 'militant atheism' as an integral part of its ideology and will regard 'religion as by no means a private matter'. It therefore uses 'the means of ideological influence to educate people in the spirit of scientific materialism and to overcome religious prejudices..' Plantilla:Sic Thus it is the goal of the C.P.S.U. and thereby also of the Soviet state, for which it is after all the 'guiding cell', gradually to liquidate the religious communities.» 
  180. Pospielovsky, Dimitry. The Orthodox Church in the History of Russia. St Vladimir's Seminary Press, 1998. ISBN 978-0-88141-179-9. «Es podria esperar que a mesura que un líder cristià, que almenys anava a declarar que un cristià no podia votar per un partit que va predicar i practicar el genocidi, ja sigui racial o classista, ni d'un partit la ideologia inclòs un ateisme militant amb l'objectiu de la liquidació de la religió.» 
  181. Richmond, Simon. Russia & Belarus. BBC Worldwide, 2006. ISBN 978-1-74104-291-7. «L'ateisme soviètic militar va provocar el tancament i la destrucció de gairebé totes les mesquites i madrasses (escoles religioses musulmanes) a Rússia, encara que alguns van romandre als Estats de l'Àsia central. Sota Stalin va haver deportacions massives i liquidació de l'elit musulmana.» 
  182. Bočorišvili, Tʻinatʻin; Sweet, William; Ahern, Daniel R. Politics, ethics and challenges to democracy in 'new independent states'. Berghahn Books, 30 juny 2005. ISBN 978-1-56518-224-0 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Durant els últims 150 anys a l'Azerbaidjan, l'Islam ha experimentat un ascendent sobre l'ortodòxia oficial de l'Imperi rus i, a continuació, l'ateisme d'Estat de la Unió Soviètica.» 
  183. Russian postmodernism: new perspectives on post-Soviet culture. Berghahn Books, 1999. ISBN 978-1-57181-028-1 [Consulta: 23 d'abril de 2014]. «Les set dècades d'ateisme soviètic, ja sigui que se li digui "ateisme en massa", "ateisme científic", o "ateisme d'Estat", va ser, sens dubte, un fenomen nou en la història del món.» 
  184. 184,0 184,1 184,2 Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; p.494
  185. Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; p.493
  186. Encyclopædia Britannica Online: Pius XI; web Apr. 2013
  187. Divini Redemptoris - Encyclical of Pope Pius XI on Atheistic Communism; pel Papa Pius XI; 19 de març de 1937
  188. Peter Hebblethwaite; Paul VI, the First Modern Pope; Harper Collins Religious; 1993; p.211
  189. Norman Davies; Rising '44: the Battle for Warsaw; Vikiing; 2003; p.566 & 568
  190. Majeska, George P.; Bociurkiw, Bohdan R.; Strong, John W. «Religion and Atheism in the U.S.S.R. and Eastern Europe, Review». The Slavic and East European Journal, 20, 2, 1976, pàg. 204–206. DOI: 10.2307/305838. JSTOR: 305838.
  191. Rafford 1987.
  192. Encyclopedia Britannica Online - China: Religion; consulta: 24 d'abril de 2014
  193. Encyclopedia Britannica Online - China - History: Cultural Revolution;consulta: 24 d'abril de 2014
  194. China announces "civilizing" atheism drive in Tibet; BBC; 12 de gener de 1999
  195. Encyclopedia Britannica Online - Cambodia History; consulta: 24 d'abril de 2014
  196. Encyclopedia Britannica Online - Cambodia: Religion; consulta: 24 d'abril de 2014
  197. 197,0 197,1 197,2 197,3 Geoffrey Blainey; A Short History of Christianity; Viking; 2011; pp.495-6
  198. F. L. Carsten; The Rise of Fascism; Methuen & Co Ltd; London; 1976; p.77
  199. Encyclopædia Britannica Online: Fascism - identification with Christianity; web Apr. 2013
  200. 200,0 200,1 200,2 200,3 200,4 200,5 Evans, Richard J. The Third Reich at War: How the Nazis led Germany from conquest to disaster. London: Penguin, 2008, p. 545–8. ISBN 978-0-141-01548-4. 
  201. Ian Kershaw; Hitler a Biography; 2008 Edn; W.W. Norton & Co; London; pp. 381–82
  202. John S. Conway; The Nazi Persecution of the Churches, 1933-1945; Regent College Publishing; p.235 & 255
  203. Encyclopedia Britannica Online - Martin Bormann; Consulta: 24 d'abril de 2014
  204. Overy, R. J. 2004. The dictators: Hitler's Germany and Stalin's Russia. New York: W.W. Norton & Co. p. 286
  205. William L. Shirer; The Rise and Fall of the Third Reich; Secker & Warburg; London; 1960; p240
  206. Paul Berben; Dachau: The Official History 1933–1945; Norfolk Press; London; 1975; ISBN 085211009X; p. 142
  207. William L. Shirer; The Rise and Fall of the Third Reich; Secker & Warburg; London; 1960; p. 240
  208. Albert Speer; Inside the Third Reich: Memoirs; Translation by Richard & Clara Winston; McMillan Publishing Company; New York; 1970; p.49
  209. 209,0 209,1 Alan Bullock; Hitler and Stalin: Parallel Lives; Fontana Press; 1993; pp. 412–13
  210. John S. Conway; The Nazi Persecution of the Churches, 1933-1945; Regent College Publishing; p. 233
  211. Koehne, Samuel. «Hitler's faith: The debate over Nazism and religion, ABC Religion and Ethics», 18 d'abril de 2012. [Consulta: 24 d'abril de 2014].
  212. Michael, S. M.. «Dalit Visions of a Just Society». A: S. M. Michael (ed.). Untouchable: Dalits in Modern India. Lynne Rienner Publishers, 1999, p. 31–33. ISBN 1-55587-697-8. 
  213. "Qui va crear al déu era imbècil, qui estén el seu nom és un pocavergonya i qui l'adora és un bàrbar" Hiorth, Finngeir (1996). "Atheism in South India". International Humanist and Ethical Union, International Humanist News. Consulta: 24 d'abril de 2014
  214. Martin, Douglas. «Vashti McCollum, 93, Plaintiff In a Landmark Religion Suit - Obituary (Obit); Biography». New York Times, 26 Aug 2006. [Consulta: 2013-11-10].
  215. Jurinski, James. Religion on Trial. Walnut Creek, California: AltraMira Press, 2004, p. 48. ISBN 0-7591-0601-0 [Consulta: 29 d'abril de 2014]. 
  216. TIME Magazine cover online. 8 d'abril de 1966. Obtingut el 29 d'abril de 2014
  217. "Toward a Hidden God". Time Magazine online.8 d'abril de 1966. Obtingut el 29 d'abril de 2014
  218. Erickson, Doug. «The atheists' calling the Madison-based Freedom From Religion Foundation is taking its latest battle to the U.S. Supreme court. It's a milestone for the often-vilified but financially strong group, which has seen its membership grow to an all-time high». Wisconsin State Journal, 25 de febrer de 2010 [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  219. Erickson, Doug. «The Atheists' Calling». Wisconsin State Journal, 25 de febrer de 2007. [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  220. "Timothy Samuel Shah Explains 'Why God is Winning'." 2006-07-18. The Pew Forum on Religion and Public Life. Obtingut el 29 d'abril de 2014.
  221. Paul, Gregory; Zuckerman, Phil «Why the Gods Are Not Winning». Edge, 209, 2007 [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  222. Landsberg 2010
  223. «Women in Secularism». [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  224. «Secular Woman:About». [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  225. «A Timeline of the Sexual Harassment Accusations». [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  226. «Blaghag: Atheism+». [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  227. «How I unwittingly infiltrated the boys club, why it's time for a new wave of atheism». [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  228. «About Atheism+». [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  229. Hooper, Simon. «The rise of the New Atheists». CNN [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  230. Gribbin, Alice. «Preview: The Four Horsemen of New Atheism reunited». New Statesman, 2 de desembre de 2011 [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  231. 231,0 231,1 Stenger 2009.
  232. Alan E Garfield. «Finding Shared Values in a Diverse Society: Lessons From the Intelligent Design Controversy». Vermont Law Review, 33 Book 2 [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  233. «Social values, Science and Technology» (PDF). [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  234. «Major Religions of the World Ranked by Number of Adherents, Section on accuracy of non-Religious Demographic Data». [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  235. Huxley, Andrew. Religion, Law and Tradition: Comparative Studies in Religious Law. Routledge, 2002, p. 120. ISBN 978-0-7007-1689-0 [Consulta: 9 abril 2011]. 
  236. 236,0 236,1 «Religion: Year in Review 2010: Worldwide Adherents of All Religions». Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica Inc.. [Consulta: 17 d'abril de 2014].
  237. Secularization and the World Religions. Liverpool University Press, 2010, p. 122 (footnote 1). ISBN 978-1-84631-187-1 [Consulta: 29 d'abril de 2014]. 
  238. 238,0 238,1 [2011-04-30] Social values, Science and Technology (PDF). Directorate General Research, European Union, 2005, p. 7–11 [Consulta: 29 d'abril de 2014]. 
  239. Zuckerman, Phil. Atheism: Contemporary Numbers and Patterns.  a Martin 2006, p. 51
  240. «Cultural Diversity In Australia». Australian Bureau of Statistics, 2012. [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  241. «Average intelligence predicts atheism rates across 137 nations», 3 gener 2008. [Consulta: 29 d'abril de 2014].
  242. «WIN-Gallup International "Religiosity and Atheism Index" reveals atheists are a small minority in the early years of 21st century», agost 2012. [Consulta: 17 d'abril de 2014].
  243. «BBC News – Viewpoints: Why is faith falling in the US?». BBC Online, 2 agost 2012 [Consulta: 28 agost 2012].
  244. Nigel Barber (2010). Why Atheism Will Replace Religion. Psychology Today. Obtingut el 29 d'abril de 2014.
  245. Larson, Edward J.; Zheng, Larry; Li, CC «Correspondence: Leading scientists still reject God». Nature, 394, 6691, 1998, pàg. 313–4. DOI: 10.1038/28478. PMID: 9690462. Disponible en StephenJayGould.org, arxius Stephen Jay Gould. Obtingut el 19 de març de 2014
  246. William H. Swatos; Daniel V. A. Olson. The Secularization Debate (capítol de Rodney Stark). Rowman & Littlefield, 2000. ISBN 9780742507616 [Consulta: 19 de març de 2014]. «Recentment, les dades de sèrie són bastant sorprenents sobre les creences dels científics van ser publicats en Nature. El criteri de Leuba per la creença en Déu és tan estricta que exclouria una part substancial del "principal" clergat. Òbviament era una estratagema deliberada de part seva. Volia demostrar que els homes de ciència eren irreligiosos.» 
    • Stark, Rodney; Finke, Roger Acts of Faith: Explaining the Human Side of Religion. University of California Press [Consulta: 19 de març de 2014]. «Recentment, les dades de sèries són bastant sorprenents sobre les creences dels científics van ser publicats en Nature. El criteri de Leuba per la creença en Déu és tan estricta que exclouria una part substancial del "principal" clergat. Òbviament era una estratagema deliberada de part seva. Volia demostrar que els homes de ciència eren irreligiosos.» 
  247. Argyle, Michael. Religious Behaviour. London: Routledge and Kegan Paul, 1958, p. 93–96. ISBN 0-415-17589-5. 
  248. Schwadel, Philip. «The Effects of Education on Americans' Religious Practices, Beliefs, and Affiliations». Review of Religious Research, 53, 2, 2011, pàg. 161. DOI: 10.1007/s13644-011-0007-4.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Lectures addicionals[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ateisme Modifica l'enllaç a Wikidata