Existència de Déu

L'existència de Déu ha estat objecte d'arguments a favor i en contra per part de científics, filòsofs, teòlegs, entre altres. En la terminologia filosòfica, els arguments sobre l'existència de Déu concerneixen les escoles de pensament d'epistemologia de l'ontologia de Déu.

El debat que es desenvolupa en torn de l'existència de Déu fa sorgir moltes qüestions filosòfiques. Un problema bàsic és que no hi ha una definició universalment acceptada de Déu. Algunes definicions de l'existència de Déu no són tan específiques com per a permetre dir que sigui cert que "alguna cosa" que existeix s'ajusta a la definició; en fort contrast, hi ha altres suggerències que les definicions són en si mateixes contradictòries.

Els arguments a favor de l'existència de Déu acostumen a incloure qüestions metafísiques, lògiques, empíriques i subjectives. Les al·legacions en contra acostumen a incloure qüestions empíriques i raonaments deductius o inductius.

Aspectes filosòfics i religiosos

Definició de l'existència de Déu

En la cultura occidental, des de l'Edat Mitjana, el terme “Déu” normalment es refereix a un concepte monoteista d'un ésser suprem, diferent de qualsevol altre ésser. El teisme clàssic afirma que Déu posseeix tota la perfecció possible, incloent qualitats com l'omnisciència, l'omnipotència, i la total benevolència. No es tracta de l'única definició possible de Déu. Altres enfocaments filosòfics prenen una definició simple de Déu com a “motor immòbil” o “causa incausada” o el “creador definitiu” o “un ésser superior al qual res pot ser concebut” a partir del que es pot deduir les seves propietats clàssiques.

Pel contrari el panteisme no creu en un Déu personal. Per exemple, Spinoza i els seus seguidors filosòfics (per exemple, Albert Einstein) utilitzen el terme “Déu” en un sentit filosòfic particular, per a voler dir, aproximadament, la substància o començament escencials de la naturalesa.

En la branca de l'hinduisme anomenada Advaita Vedanta, la realitat es considera en última instància un únic ésser, alié a les qualitats i al canvi, anomenat nitguna Brahman ('Bráhman sense qualitat'), que es suposa més enllà de la comprensió humana ordinària; éssent el món que normalment percevem, constituit de pluratitat d'objectes, provocat per les conseqüències de les nostres accions. La filosofia advaita introdueix el concepte de saguna Brahman o Ishvará com a una manera de referir-se a aquest Brahman davant el poble.

Les religions politeistes utlitzen la paraula “Déu” per a múltiples éssers amb diversos graus de poder i habilitats, que en relats com els de la mitologia grecoromana apareixen antropomorfitzats, amb vicis i virtuts humanes.

¿Es pot demostrar l'existència de Déu?

En les postures teistes a favor de l'existència de Déu, el catecisme de l'Església Catòlica, tot seguint la tradició tomista i la definició dogmàtica del Primer Concili Vaticà, postulen que en la doctrina de l'Església Catòlica, l'existència de Déu ja ha sigut racionalment demostrada; indicant que les proves de l'existència de Déu estarien presents en les Cinc Vies de Sant Tomàs d'Aquino.

Seguint la fe cristina, els filòsofs i els teòlegs distingeixen dues maneres de conèixer a Déu:

• Doctrines provinents de revelacions especials que sorgeixen fonamentalment de la fe en les revelacions inspirades per Déu, inclouen la vida de Crist, però que no poden ser provades ni previstes només per la raó, tals com la doctrina de la Santíssima Trinitat i de l'encarnació.
• Doctrines provinents de la revelació general, és a dir exclusivament de la raó obtenint conclusions basades en observacions relativament obvies del món i d'un mateix.

Moltes altres confesions cristianes comparteixen el punt de vista de que l'existència de Déu pot ser demostrada sense haver de recòrrer a la revelació. Els catòlics sostenen que l'argument pot ser conegut per tothom, inclús sense cap reveleació divina, ja que és anterior a la cristiandat. Sant Pau va utilitzar aquest argument a l'insistir en que els pagans no tenien excusa, perque "des de la creació del món, la invisible naturalesa de Déu -és a dir, el seu poder etern i divinitat- s'ha percebut clarament en les coses que han sigut fetes".

Arguments sobre la seva existència

Arguments a favor de l'existència de Déu

• L'argument cosmològic sosté que hi va haver una "primera causa", o "motor" que és identificat com Déu.
• Les cinc vies de Tomàs d'Aquino, que aprofita les argumentacions d'Aristòtil i Plató, algunes tan compartides com la cinquena, sobre l'ordre en el món, que arriba fins a Voltaire, a la seva manera: "Hi ha Déu, perquè no hi ha rellotge sense rellotger".
• L'argument teleològic sosté que l'ordre de l'univers i la seva complexitat s'expliquen millor per referència a un Déu Creador (argument similar al del creacionisme o el disseny intel·ligent contra l'evolucionisme darwinista).
• L'argument ontològic, a diferència dels altres, és apriorístic, això vol dir, es tracta d'una demostració en la que no intervé cap factor de la realitat. Es basa en arguments sobre un "ésser major" el qual no pot ser pensat". Fou enunciat per primera vegada per Avicena i Anselm de Canterbury. Rebutjat per Tomàs d'Aquino, Averroes, David Hume i Kant, entre altres, però admès per Descartes, Gödel i Hegel, entre altres. Kant va demostrar que definir quelcom inclús com a un ésser necessari (Déu), no implica la seva existència. Alvin Plantinga formula aquest argument per a demostrar que, si és lògicament possible per a Déu (un ésser necessari) existir, Déu existeix.
• El problema cos-ment suggereix que la relació de la consciència amb la matèria s'entén millor en termes de l'existència de Déu.
• Els arguments que sostenen que alguna qualitat física observada en l'univers és d'una importància fonamental i no un epifenòmen (com la justícia, la bellesa, l'amor o l'experiència religiosa) defensen el teisme enfront el materialisme.
• L'argument antròpic suggereix que un fet bàsic, com la nostra pròpia existència, s'explica millor per l'existència de Déu.
• L'argument moral sosté que l'existència objectiva de la moralitat depén de l'existència de Déu.
• L'argument transcendental suggereix que la lògica, ciència, ètica, i altres coses que són preses seriosament, deixarien de ser preses seriosament i perdrien sentit en absència de Déu; i que en última instància, els arguments ateus s'han de refutar a si mateixos si s'insisteix amb rigorosa coherència.
• La doctrina de la voluntat de creure del filòsof pragmàtic William James és un intent de demostrar a Déu, mostrant que l'aprovació del teisme com una hipòtesi "funciona" en la vida d'un creient. Aquesta doctrina depèn en gran mesura de la teoria pragmàtica de la veritat de James, on les creences són provades per la forma en que funcionen després de que són adoptades, en comptes de per proves anteriors a la conversió (una forma del mètode hipotètic deductiu).
• Arguments basats en la reivindicació de miracles específics atribuïts a Déu associats amb esdeveniments o personatges històrics.
• L'argument del consens universal: la creença en Déu o en el món sobrenatural arrenca del paleolític (acostumen a interpretar-se d'aquesta manera diferents manifestacions espirituals de la cultura material, des dels rituals d'enterrament fins l'art paleolític) i arriba fins avui mateix (s'han calculat xifres de més del 80% de la població mundial com a creient en alguna religió).

Arguments en contra de l'existència de Déu

Cadascun dels següents arguments té com a objectiu mostrar que les característiques que descriuen i/o defineixen a Déu (o als déus), possiblement no existeixen (al mancar de sentit, ser contradictòries, o estar en contradicció amb fets científics o històrics coneguts), o que no hi ha prou raons per a creure en Ell o ells. Tanmateix, alguns d'aquests raonaments es refereixen a una definició específica de Déu; car no totes les definicions defineixen a Déu de la mateixa manera.

Arguments empírics

Els arguments empírics depenen de dades empíriques per a demostrar les seves conclusions.

• L'argument de la inconsistència de les revelacions s'oposa a l'existència de la deïtat anomenada Déu, tal i com es descriu als llibres sagrats (com el Tanakh jueu, la Bíblia cristiana o l'Alcorà islàmic) mitjançant la identificació de contradiccions aparents entre les diferents escriptures, dins d'una mateixa escriptura, o entre l'escriptura i els fets coneguts. Per a ser eficaç, aquest argument requereix de la inerrància bíblica o la confrontació de l'escriptura amb el Déu que descriu.

Contraarguments

• No hi ha acord científic en què hi hagi una "primera causa" com la que sosté l'argument cosmològic, però en cas que n'hi hagués no hi ha cap prova de què aquesta hagi d'haver estat un ésser conscient.