Voltaire

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Voltaire en 1718, de Nicolas de Largillière

François Marie Arouet, conegut com a Voltaire, (París, 21 de novembre de 1694 – París, 30 de maig de 1778) fou un escriptor i filòsof francès del Segle de les Llums. Escollit membre de l'Acadèmia francesa el 1746.

Taula de continguts

[edita] Vida

Fill del notari François Arouet. La seva mare mor quan Voltaire tot just té set anys. Estudia en el col·legi jesuïta de Louis-le-Grand. Ja des de la seva joventut destaca pel seu enginy en els cercles llibertins en els quals l'havia introduït un oncle seu.

En 1713 és designat secretari de l'ambaixada de França a L'Haia, d'on és expulsat, pel que sembla, a causa de certes relacions amoroses. En 1718 adopta el pseudònim de Voltaire. Exerceix diversos oficis amb gran èxit: agricultor, arquitecte, rellotger, industrial, entre d'altres. Es diu d'ell que els salaris que pagava als seus treballadors eren els millors de tota França.

Comença la seva carrera literària escrivint versos contra el Regent, Felip II, duc d'Orleàns, a qui acusava d'atroços crims. Aquests escrits, així com les seves opinions polítiques liberals, li valdran una estada d'onze mesos a la presó La Bastilla. Durant aquest temps comença a escriure la seva tragèdia Èdip, basada en l'obra de Sòfocles, a més de començar un poema èpic sobre Enric IV de França. Èdip s'estrena en 1718 al Théâtre/-Français, amb molt bona acollida. El poema èpic sobre Enric IV va ser imprès anònimament en Ginebra en 1723 amb el títol de Poème de la ligue.

Torna per un temps a París i quan cau en desgràcia en la cort francesa, es refugia en la del rei de Prússia, Frederic el Gran. Al cap de tres anys, les relacions amb el monarca es deterioren i Voltaire altra vegada ha de marxar. Posteriorment va ser rebut en la cort de Caterina II de Rússia amb la qual va tenir una relació íntima. Arriba a la regió de Ginebra (Suïssa), en 1755 i dos anys més tard compra un territori molt a prop, a Ferney, on organitzarà tota la vida d'una comunitat de 1.200 homes.

[edita] Obra

Voltaire no veu oposició entre una societat alienant i un individu oprimit, idea defensada per Jean-Jacques Rousseau, sinó que creu en un sentiment universal i innat de la justícia, que ha de reflectir-se en les lleis de totes les societats. La vida en comuna exigeix una convenció, un pacte social per a preservar l'interès de cadascun.

L'instint i la raó de l'individu el duu a respectar i promoure tal pacte. El propòsit de la moral és ensenyar-nos els principis d'aquesta convivència fructífera. La labor de l'home és prendre la seva destinació en les seves mans i millorar la seva condició mitjançant la ciència i la tècnica, i embellir la seva vida gràcies a les arts.

Com es veu, la seva filosofia pràctica prescindeix de Déu, encara que Voltaire no és ateu: com el rellotge suposa el rellotger, l'univers implica l'existència d'un "etern geòmetra". No obstant això, no creu en la intervenció divina en els assumptes humans i denuncia el providencialisme en el seu conte filosòfic Càndid o l'optimisme (1759).

Va ser un fervent opositor de la Església catòlica, símbol segons ell de la intolerància i de la injustícia. S'obstina a lluitar contra els errors judicials i a ajudar a les seves víctimes. La burgesia liberal i anticlerical fan d'ell el seu ídol.

Si per alguna cosa ha passat Voltaire a la història, és per haver-nos proporcionat el concepte de tolerància religiosa. Va ser un incansable lluitador contra la intolerància i la superstició. Va defensar incansablement la convivència pacífica entre persones de diferents creences i religions.

Els seus escrits sempre es van caracteritzar per la senzillesa del llenguatge fugint de qualsevol tipus de grandiloqüència. Mestre de la ironia, la va utilitzar sempre per a defensar-se dels seus enemics, dels quals en ocasions feia burla demostrant en tot moment un finíssim sentit de l'humor. Són conegudes les seves discrepàncies amb Montesquieu sobre el dret dels pobles a la guerra.

[edita] La seva moral

« No estic d'acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho.  »

—Cita apòcrifa de Voltaire

Aquesta frase que li és sovint atribuïda és apòcrifa. No apareix en cap part de la seva obra publicada. Apareix per primera vegada en 1906 en The Friends of Voltaire (Els amics de Voltaire), llibre anglès de Evelyn Beatrice Hall, escriptora amb el pseudònim de S. G. Tallentyre, per resumir la seva posició: I disapprove of what you say, but I will defend to the death your right to say it» abans de ser traduïda al francès i a l'espanyol.

En el pensament del filòsof anglès John Locke, Voltaire troba una doctrina que s'adapta perfectament al seu ideal positiu i utilitari. Locke apareix com el defensor del liberalisme, afirmant que el pacte social no suprimeix els drets naturals de l'individu. En resum, només aprenem de l'experiència; tot el que la supera només és hipòtesi; el camp d'algú coincideix amb el de l'útil i del comprovable.

Voltaire treu d'aquesta doctrina la línia directora de la seva moral: la tasca de l'home és prendre a la seva mà la seva pròpia destinació, millorar la seva condició, garantir, embellir la seva vida amb la ciència, la indústria, les arts i per una bona política de les societats. Així la vida no seria possible sense una convenció on cada un troba la seva part. Malgrat que s'expressen per lleis particulars a cada país, la justícia, que assegura aquesta convenció, és universal. Tots els homes són capaços de concebre la idea, primer perquè tots són éssers més o menys raonables, després perquè són tots capaços de comprendre què és l'inútil i estri a cada un. La virtut, «comerç de beneficis», és dictada alhora pel sentiment i per l'interès. El paper de la moral, segons Voltaire, és ensenyar-nos els principis d'aquesta «política» i d'acostumar-nos a respectar-los.

[edita] Anècdotes

  • Al 2000, Fréderic Lenormand publica la novel·la La jove i el filòsof evocant l'adopció per Voltaire d'una descendent de la família de Corneille. L'anècdota s'extreu del relat que va fer Voltaire en la seva correspondència. Turmentat per l'ombra de Corneille, li va semblar extraordinari en cas de transformar-se en el pare adoptiu d'un dels seus descendents. Per constituir un dot, aquesta jove noia va publicar una nova edició de les peces de Corneille, venuda per subscripció a tots els prínceps d'Europa. Cal assenyalar que es va empresonar la noia a París sota el Terror, com a Bonica i Bona, i com la nora de la bella Émilie, la duquessa del Châtelet, qui va ser fins i tot guillotinat.
  • L'altercat amb el Cavaller de Rohan: a la sortida d'un teatre parisenc, Voltaire troba el Cavaller de Rohan, un representant d'una de les grans famílies de la noblesa francesa. Voltaire li va dir llavors: «Senyor jo estic començant a fer-me un nom mentre que vostè està acabant el seu». El noble saluda educadament Voltaire. Alguns dies més tard, Voltaire és convidat a dinar a la casa del Cavaller de Rohan. Una vegada que ha ingressat a l'interior de la casa, els servents colpegen amb un bastó el jove Arouet i després ho fan empresonar.

[edita] Un misteri

A la seva novel·la Micromegues (1752) trobem que esmenta als dos satèl·lits del planeta Mart un segle abans del seu descobriment oficial (Asaph Hall els descobreix el 1877): « ...A sortir de Júpiter van travessar un espai de prop de cent milions de llegües, i van costejar el planeta Mart, que, com tots saben és cinc vegades més petit que el nostre glòbul, i van veure dues llunes que serveixen a aquest planeta i no han pogut descobrir els nostres astrónoms».[1] Es notable que també un contemporani seu, Jonathan Swift, fa el mateix en Els Viatges de Gulliver, però donant les seves distàncies al planeta i als seus períodes de rotació amb precisió sorprenent.

Encara que sempre s'ha volgut veure en això una sort de misteri conspirativo, en ambdós casos els dos autors sembla que s'estaven fent eco d'una idea molt corrent en els ambients intel·lectuals de l'època, sorgida de les primeres opinions de l'astrònom Johannes Kepler (prèvies que enunciés les seves famoses tres lleis), basades al seu torn en una teoria misticista relacionada amb els sòlids perfectes. La precisió de les dades, en ambdós casos, es deu als càlculs mecànics realitzats a començaments del s.XVIII partint de la llei de la Gravitació Universal, referits a quin seria el període de rotació i distància a Mart d'un presumpte cos orbitante entorn de l'esmentat planeta.

[edita] Obres

Cartes angleses

[edita] Referències

v • d • e
Notes i Referències
  1. ↑ Capítol III, «Viatge dels dos habitants de Sirià i Saturn». Col·lecció Clàssics Inoblidables, Voltaire, El Ateneo, pàgina 622.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Voltaire
Wikiquote A Viquidites hi ha frases fetes, frases cèlebres i proverbis relatius a Voltaire

Viquipèdia:Llista dels 1000 articles fonamentals#Biografies
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Voltaire»