Voltaire

De Viquipèdia

François Marie Arouet, conegut com a Voltaire, (París, 21 de novembre de 1694 – París, 30 de maig de 1778) fou un escriptor i filòsof francès del Segle de les Llums. Escollit membre de l'Acadèmia francesa el 1746.

Taula de continguts 1 Vida 2 Obra 3 La seva moral 4 Anècdotes 5 Un misteri 6 Obres 7 Referències

[edita] Vida

Fill del notari François Arouet. La seva mare mor quan Voltaire tot just té set anys. Estudià al col·legi jesuïta de Louis-le-Grand. D'ençà la seva joventut ja destaca pel seu enginy als cercles llibertins en els que l'havia introduït un oncle seu.

El 1713 és designat secretari de l'ambaixada de França a L'Haia, d'on n'és expulsat, pel que sembla, a causa de certes relacions amoroses. El 1718 adopta el pseudònim de Voltaire. Exerceix diversos oficis amb gran èxit: agricultor, arquitecte, rellotger i industrial, entre d'altres. Es diu d'ell que els salaris que pagava als seus treballadors eren els millors de tota França.

Comença la seva carrera literària escrivint versos contra el Regent, Felip II, duc d'Orleans, a qui acusava de crims atroços. Aquests escrits, com les seves opinions polítiques liberals, li valdran una estada d'onze mesos a la presó La Bastilla. Durant aquest temps comença a escriure la seva tragèdia Èdip, basada en l'obra de Sòfocles, a més de començar un poema èpic sobre Enric IV de França. Èdip s'estrena el 1718 al Théâtre/-Français, amb molt bona acollida. El poema èpic sobre Enric IV va ser imprès anònimament a Ginebra el 1723 amb el títol de Poème de la ligue.

Torna per un temps a París i quan cau en desgràcia a la cort francesa, es refugia a la del rei de Prússia, Frederic el Gran. Al cap de tres anys, les relacions amb el monarca es deterioren i Voltaire altra vegada ha de marxar. Posteriorment va ser rebut a la cort de Caterina II de Rússia amb la qual va tenir una relació íntima. Arriba a la regió de Ginebra (Suïssa), el 1755 i dos anys més tard compra una finca molt a prop, a Ferney, on organitzarà tota la vida d'una comunitat de 1.200 homes.

[edita] Obra

Voltaire no veu oposició entre una societat alienant i un individu oprimit, idea defensada per Jean-Jacques Rousseau, sinó que creu en un sentiment universal i innat de la justícia, que ha de reflectir-se a les lleis de totes les societats. La vida en comuna exigeix una convenció, un pacte social per a preservar l'interès de cadascú.

L'instint i la raó de l'individu el duu a respectar i promoure tal pacte. El propòsit de la moral és ensenyar-nos els principis d'aquesta convivència fructífera. La tasca de l'home és de tindre el seu destí a les seves mans i millorar la seva condició mitjançant la ciència i la tècnica, i embellir la seva vida gràcies a les arts.

Com es veu, la seva filosofia pràctica prescindeix de Déu, tot i que Voltaire no és ateu: com el rellotge suposa el rellotger, l'univers implica l'existència d'un "etern geòmetra". Tot i això, no creu en la intervenció divina en els afers humans i denuncia el providencialisme en el seu conte filosòfic Càndid o l'optimisme (1759).

Va ser un fervent opositor de l'Església catòlica, símbol segons ell de la intolerància i de la injustícia. S'obstina a lluitar contra els errors judicials i a ajudar les seves víctimes. La burgesia liberal i anticlerical en fan el seu ídol.

Si per alguna cosa ha passat Voltaire a la història, és per haver-nos proporcionat el concepte de tolerància religiosa. Va ser un incansable lluitador contra la intolerància i la superstició. Va defensar incansablement la convivència pacífica entre persones de diferents creences i religions.

Els seus escrits sempre es van caracteritzar per la senzillesa del llenguatge fugint de qualsevol mena de grandiloqüència. Mestre de la ironia, la va emprar sempre per a defensar-se dels seus enemics, dels quals en ocasions en feia burla demostrant en tot moment un finíssim sentit de l'humor. Són conegudes les seves discrepàncies amb Montesquieu sobre el dret dels pobles a la guerra.

[edita] La seva moral

Aquesta frase que li és sovint atribuïda és apòcrifa. No apareix en cap part de la seva obra publicada. Apareix per primera vegada el 1906 a The Friends of Voltaire (Els amics de Voltaire), llibre anglès de Evelyn Beatrice Hall, escriptora amb el pseudònim de S. G. Tallentyre, per resumir la seva posició: I disapprove of what you say, but I will defend to the death your right to say it» abans de ser traduïda al francès.

En el pensament del filòsof anglès John Locke, Voltaire hi troba una doctrina que s'adapta perfectament al seu ideari positiu i utilitari. Locke apareix com el defensor del liberalisme, afirmant que el pacte social no suprimeix els drets naturals de l'individu. En resum, només aprenem de l'experiència; tot el que la supera només és hipòtesi; el camp d'algú coincideix amb el de l'útil i del comprovable.

Voltaire treu d'aquesta doctrina la línia directora de la seva moral: la tasca de l'home és de tindre el seu destí a les seves mans, millorar la seva condició, garantir, embellir la seva vida amb la ciència, la indústria, les arts i per una bona política de les societats. Així, la vida no seria possible sense una convenció on cadascú troba la seva part. Malgrat que s'expressen per lleis particulars a cada país, la justícia, que garanteix aquesta convenció, és universal. Tots els homes són capaços de concebre la idea, primer perquè tots són éssers més o menys raonables, després perquè són tots capaços de comprendre què és l'inútil i útil a cadscú. La virtut, «comerç de beneficis», és dictada alhora pel sentiment i per l'interès. El paper de la moral, segons Voltaire, és ensenyar-nos els principis d'aquesta «política» i d'acostumar-nos a respectar-los.

[edita] Anècdotes

• Al 2000, Fréderic Lenormand publica la novel·la La jove i el filòsof evocant l'adopció per Voltaire d'una descendent de la família de Corneille. L'anècdota s'extreu del relat que va fer Voltaire en la seva correspondència. Turmentat per l'ombra de Corneille, li va semblar extraordinari de transformar-se en el pare adoptiu d'un dels seus descendents. Per constituir un dot, aquesta jove noia va publicar una nova edició de les peces de Corneille, venuda per subscripció a tots els prínceps d'Europa. Cal assenyalar que es va empresonar la noia a París sota el Terror, com a Bonica i Bona, i com la nora de la bella Émilie, la duquessa del Châtelet, qui va ser fins i tot guillotinada.

• El paleontòleg Pierre Teilhard de Chardin, promotor fervent de la idea de noosfera, té per àvia una germana de Voltaire.

• L'altercat amb el Cavaller de Rohan: a la sortida d'un teatre parisenc, Voltaire troba el Cavaller de Rohan, un representant d'una de les grans famílies de la noblesa francesa. Voltaire li va dir llavors: «Senyor jo estic començant a fer-me un nom mentre que vostè està acabant el seu». El noble saluda educadament Voltaire. Alguns dies més tard, Voltaire és convidat a dinar a la casa del Cavaller de Rohan. Una vegada a l'interior de la casa, els servents colpegen amb un bastó el jove Arouet i després el fan empresonar.

[edita] Un misteri

A la seva novel·la Micromégas (1752) trobem que esmenta els dos satèl·lits del planeta Mart un segle abans del seu descobriment oficial (Asaph Hall els descobreix el 1877): « ...En sortir de Júpiter van travessar un espai de prop de cent milions de llegües, i van costejar el planeta Mart, que, com tots saben és cinc vegades més petit que el nostre globus, i van veure dues llunes que serveixen a aquest planeta i no han pogut descobrir els nostres astrónoms».^[1] Es notable que també un contemporani seu, Jonathan Swift, fa el mateix a Els Viatges de Gulliver, però donant les seves distàncies al planeta i als seus períodes de rotació amb precisió sorprenent.

Tot i que sempre s'ha volgut veure en això una sort de misteri conspiratiu, en ambdós casos els dos autors sembla que s'estaven fent eco d'una idea molt corrent en els ambients intel·lectuals de l'època, sorgida de les primeres opinions de l'astrònom Johannes Kepler (prèvies a l'enunciat de les seves famoses tres lleis), basades al seu torn en una teoria misticista relacionada amb els sòlids perfectes. La precisió de les dades, en ambdós casos, es deu als càlculs mecànics realitzats a començaments del s.XVIII partint de la llei de la Gravitació Universal, referits a quin seria el període de rotació i distància a Mart d'un presumpte cos orbitant al voltant de l'esmentat planeta.

[edita] Obres

• Èdip, 1718
• La Henriada, 1728
• Història de Carles XII, 1730
• Brutus, 1730
• Zaire, 1732
• El temple del gust, 1733
• Cartes angleses o Cartes filosòfiques, 1734
• Adélaïde du Guesclin, 1734
• Mundano, 1736
• Epístola sobre Newton, 1736
• Tractat de metafísica, 1736
• El fill pròdig, 1736
• Assaig sobre la natura del foc, 1738
• Elements de la filosofia de Newton, 1738
• Zulima, 1740
• El fanatisme o Mahoma, 1741
• Mérope, 1743
• Zadig o El destí, 1748
• El món tal com va, 1748
• Nanine, 1749
• El segle de Lluís XIV, 1751
• Micromégas, 1752
• Poema sobre el desastre de Lisboa, 1756
• Estudi sobre los hàbits i l'esperit de les nacions, 1756
• Història dels viatges de Scarmentado, escrita per ell mateix, 1756
• Càndid o L'optimisme, 1759
• Història d'un bon braman, 1761
• Tancredo, 1760
• La donzella d'Orleans, 1762
• Diccionari filosòfic, 1764
• Jeannot i Colin, 1764
• Del horrible perill de la lectura, 1765
• El filòsof ignorant, 1766
• Tratat sobre la tolerància, 1767
• L'ingenu, 1767
• La princesa de Babilònia, 1768
• El clamor de la sang innocent, 1775

[edita] Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Voltaire

A Viquidites hi ha frases fetes, frases cèlebres i proverbis relatius a Voltaire