Voltaire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
François Marie Arouet
Atelier de Nicolas de Largillière, portrait de Voltaire, détail (musée Carnavalet) -002.jpg
Voltaire el 1718, de Nicolas de Largillière
Naixement 21 de novembre de 1694
París
Mort 30 de maig de 1778 (als 83 anys)
París
Pseudònim(s) Voltaire
Activitat escriptor i filòsof
Període Edat moderna
Moviment Il·lustració

François Marie Arouet (París, 21 de novembre de 169430 de maig de 1778), dit Voltaire, fou un escriptor i filòsof francès del Segle de les Llums. Va marcar el segle XVIII i va ocupar un lloc particular a la memòria col·lectiva dels francesos. Amb ell s'inicia la figura de l'intel·lectual engatjat al servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament. Fou elegit membre de l'Acadèmia francesa el 1746.

Símbol de la Il·lustració, cap de fila del partit filosòfic, el seu nom resta associat al seu combat pel progrés i la tolerància i contra «la infàmia», nom que va donar al fanatisme religiós. Era tanmateix deista i el seu ideal era el d'una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs». Va actuar d'altra banda amb les elits avançades de l'Europa de la Il·lustració servint-se de la seva immensa notorietat i prenent, ell sol, la defensa de les víctimes de la intolerància religiosa i de l'arbitrarietat en afers que s'han fet cèlebres (Afer Calas, Sirven, el Cavaller de La Barre, Comte de Lally).

De la seva imponent obra literària, es llegeixen avui essencialment els seus escrits «filosòfics» en prosa: contes i novel·les (Càndid és la seva obra més cèlebre), Cartes angleses, Diccionari filosòfic i la seva correspondència. El seu teatre, les seves poesies èpiques, les seves obres històriques, que van fer d'ell un dels escriptors francesos més cèlebres al segle XVIII, són avui àmpliament negligides o ignorades. La reputació de Voltaire sembla, com el seu estil, marcada per l'elegància i la precisió, i sovint al servei d'una ironia mordaç.

Al llarg de la seva vida, Voltaire va freqüentar "els grans" i va afalagar els monarques, sense dissimular el seu menyspreu pel poble, però també va estar subjecte a la ingerència del poder que l'acabaria empresonant a La Bastilla i el va obligar a l'exili a Anglaterra o als afores de París. El 1749, després de la mort d'Émilie du Châtelet, amb qui havia mantingut una relació agitada de quinze anys, va anar al tribunal de Prússia, però, decebut en les seves esperances de jugar un gran paper amb Frederic el Gran a Berlín, es va empipar amb ell després de tres anys, i deixà Berlín el 1753. Es va refugiar una mica més tard a les Delícies a Suïssa, prop de Ginebra, abans de guanyar-se el 1759 una heretat a Ferney, a la frontera franco-genovesa, a l'abric dels poderosos. Va treure profit de la propietat i va fer de Ferney un centre de cultura considerat a tota Europa. No va tornar a París fins al 1778, ovacionat pel poble. Va morir als 84 anys.

Voltaire era un amant del luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una de les formes més reeixides de la vida en societat. Preocupat per la seva capacitat material per a garantir la seva llibertat i la seva independència, va acumular una fortuna considerable en operacions especulatives la qual cosa li va permetre d'instal·lar-se el 1759 al castell de Ferney envoltat d'un cort de bons esperits. Era, no obstant això, un cerca-raons i de vegades feroç contra els seus adversaris com per exemple amb Jean-Jacques Rousseau.

Considerat per la Revolució Francesa - amb el seu adversari Jean-Jacques Rousseau - com un precursor (va entrar al Panteó el 1791, el segon després de Mirabeau), celebrat per la Tercera República Francesa. Durant el segle XIX, el seu pensament va alimentar les passions antagonistes dels adversaris i defensors de la laïcitat de l'Estat i de l'escola pública, més enllà de l'esperit de la Il·lustració.

Origen del nom[modifica | modifica el codi]

L'origen més correntment acceptat d'aquest pseudònim és l'anagrama obtingut a partir de les majúscules del seu cognom AROUET, L(e) J(eune) (el jove) escrites en llatí AROVETLI.

També hi ha altres hipòtesis: pot tractar-se del nom d'un petit feu que posseïa la seva mare; s'ha dit que pot ser el sintagma verbal que significava en francès antic que ell voulait faire taire ('volia fer callar', per això vol-taire), a causa del seu pensament innovador; altra diu que poden ser les síl·labes de la paraula re-vol-tai ('entremaliat') en un altre ordre. En qualsevol cas, és possible que l'elecció que el jove Arouet adoptà, després de la seva detenció el 1717, sigui una combinació de més d'una d'aquestes hipòtesis.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infància[modifica | modifica el codi]

Fill del notari François Arouet, François-Marie Arouet va néixer el 21 de novembre de 1694 però en diversos escrits, el mateix Voltaire afirmava haver nascut en realitat nou mesos abans, el 19 o 20 de febrer de 1694 a Châtenay-Malabry. El seu bateig, el 22 de novembre a París a l'església de Saint-André des-Arts, hauria estat retardat a conseqüència de la poca esperança de supervivència del nadó. Arouet qüestionava, fins i tot, la seva paternitat.[1] Voltaire va perdre la seva mare a l'edat de set anys.

Els Arouet[modifica | modifica el codi]

Originaris d'un petit poble del nord del Poitou, Saint-Loup, on exercien al segle XV i segle XVI una activitat d'adobers, els Arouet eren un exemple de l'ascensió social de la burgesia al segle XVI. El primer Arouet va anar-se de la seva província i es va instal·lar a París el 1625 on va obrir una botiga de venedor de llençols i de seda. Es va casar amb la filla d'un ric comerciant draper i s'enriquí prou per a comprar per al seu fill, el pare de Voltaire, un càrrec de notari al Châtelet el 1675 assegurant al seu titular l'accés a la petita noblesa de vestit. Aquest últim, treballador auster i honest a les relacions importants, arrodoneix més la fortuna familiar, es va casar amb la filla d'un secretari penal al Parlament i va vendre el seu estudi el 1696 per guanyar-se un càrrec de conseller del rei, recaptador de les espècies al Tribunal de comptes. Tenia un germà gran, Armand Arouet (1685-1745), advocat del Parlament, catòlic rigorós i jansenista obstinat i solter, de qui Voltaire va heretar els béns, i una germana, Marie Arouet (morta el 15 d'octubre de 1726), esposa de Pierre François Mignot, corrector a la Cambra dels Comptes i única persona de la seva família que li va manifestar afecte. Sa germana va tenir dos fills, un d'ells l'abat Mignot, i dues noies, Madame de Fontaine i Marie Louise Mignot, la futura Madame Denis. Contrariat i trist, el pare de Voltaire exclamava: «Tinc per fill dos boigs, l'un en prosa i l'altre en vers».

Educació: els Jesuïtes i la societat llibertina del Temple[modifica | modifica el codi]

El tancat del Temple, detall del planol de Turgot, 1739. El palau del gran prior es troba a la dreta de la porta d'entrada.

Arouet pare volia donar al seu fill petit una formació intel·lectual que fos a l'altura dels dons que aquest manifestava des de la seva més jove edat. Als deu anys, va entrar amb els jesuïtes del col·legi Louis-le-grand, l'establiment més ben freqüentat i més car de la capital. Els jesuïtes li varen ensenyar llatí, grec i retòrica, però volien abans de tot formar homes del món i iniciaven els seus alumnes a les arts socials: confrontacions oratòries, defenses judicials, concurs de versificació, i teatre que ocupava un ampli espai a la vida del col·legi. Alumne brillant, de seguida es va fer cèlebre per la seva facilitat a versificar, Arouet hi aprengué a agradar i a parlar d'igual a igual amb els grans. Va teixir relacions d'amistat i relacions precioses que sabrà fer servir tota la seva vida: els germans d'Argenson, René Louis de Voyer de Paulmy d'Argenson i Marc-Pierre de Voyer de Paulmy d'Argenson, futurs ministres de Lluís XV de França i el futur Duc de Richelieu.

En sentit contrari a l'educació dels jesuïtes, la freqüentació de la societat llibertina del Temple va tenir una influència no menys important sobre el jove Arouet. L’abat de Châteauneuf, padrí seu i home de lletres, l'introdueix des de l'edat de dotze anys en aquesta societat que es reunia al Temple a l'hotel de Philippe de Vendôme, gran prior de l'orde de Malta, dels membres de l'alta noblesa i dels poetes, epicuris, lletrats coneguts pel seu esperit i la seva amoralitat, i aficionats a ressopons galants amb begudes seques. El jove noi els divertia fent-los versos «lleugers, ràpids, picants, plens de referències antigues, des de pujats de to fins a picants, fent broma sense retenció sobre la religió i la monarquia».[2] Amb aquesta companyia, ell s'adonà que havia nascut un gran senyor llibertí i que no tenia res a veure amb els Arouet i la gent comuna.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Va deixar el col·legi als disset anys i anuncià al seu pare que volia ser un home de lletres i no advocat o titular d'un càrrec de conseller al Parlament, inversió tanmateix considerable que aquest últim havia fet per a ell. Davant l'oposició paterna, s'inscrigué a l'escola de dret i continuà freqüentant els llibertins del Temple, cultivant el gust pel luxe i l'excés. El seu pare l'allunyà momentàniament enviant-lo a Caen, després confiant-lo al germà del seu padrí, marquès de Châteauneuf, que acabava de ser anomenat ambaixador a La Haia i que acceptà fer-ne el seu secretari privat. Però el seu allunyament no duraria. Per Nadal de 1713 ja estava de tornada, destituït del seu càrrec i fet fora dels Països Baixos a causa d'unes relacions escandaloses amb una dama. Furiós, el seu pare volia enviar-lo a Amèrica però ho acabà col·locant a l'estudi d'un magistrat parisenc. Seria salvat per un antic client d'Arouet, lletrat i molt ric, el senyor de Caumartin, marquès de Saint-Ange, que el convenç de confiar-li el seu fill per provar el talent poètic del jove rebel. Voltaire passà aquestes vacances forçades al Castell de Sant-Ange prop de Fontainebleau, llegint, escrivint i escoltant els relats del seu amfitrió («Caumartin porta al seu cervell/Del seu temps la història viva/Caumartin és sempre nou/A la meva orella que encanta») que el serviran per a “L'Henriade” i el “Segle de Lluís XIV”.

El Regent, Philippe d'Orléans
El castell de Sceaux. La duquessa de Maine hi tingué una cort gairebé reial i exigia als seus amfitrions parlar en vers sobre tot i sobre res. En aquests jocs, Arouet era un expert de primera

El 1715, es va produir la regència de Felip d'Orleans. Arouet tenia 21 anys. Era tan brillant i tan divertit que l'alta societat es discutia la seva presència. S'hauria pogut fer l'amic del regent però es trobava al camp dels seus enemics. Convidat al Castell de Sceaux, llar d'oposició, on la Anne-Louise Bénédicte de Bourbon-Condé, casada amb Lluís August de Borbó, el duc de Maine, bastard legitimat de Lluís XIV, tenia una cort brillant, no es podia estar de fer versos sobre les relacions amoroses del Regent i de la seva filla. El 4 de maig de 1716, s'exilià a Tula. El seu pare fa servir la seva influència amb els seus antics clients per doblegar el Regent qui reemplaçà Tula per Sully-sur-Loire on s'instal·là al castell del jove Duc de Sully, un conegut del Temple, que viu amb el seu cercle en una successió de balls, de festins i d'espectacles diversos. En acostar-se l'hivern, va sol·licitar la gràcia del Regent que, sense rancúnia, el perdonà. El jove Arouet va recomençar la seva vida turbulenta a Saint-Ange i a Sceaux, aprofitant l'hospitalitat dels benestants i de la comoditat dels seus castells. Però pres per l'ambient, algunes setmanes més tard, va recaure. El 16 de maig de 1717, és enviat a la Bastilla per ordre reial. Tenia vint-i-tres anys. Va estar empresonat onze mesos.

Primers èxits literaris[modifica | modifica el codi]

Voltaire es fa cèlebre als 24 anys gràcies a l'èxit de la seva tragèdia Èdip (1718)

A la seva sortida, conscient d'haver desaprofitat, fins aquell moment, el seu temps i el seu talent, vol donar un nou curs a la seva vida, i fer-se cèlebre en els gèneres més nobles de la literatura de la seva època, la tragèdia i la poesia èpica. El 1718 adoptà el pseudònim de Voltaire, anagrama, segons la hipòtesi la més correntment admesa, d'Arouet L J (el jove), la cal·ligrafia de l'època autoritzant la transformació de l'u en "v" i de la "j" en i.

Començà a escriure la seva tragèdia Èdip, basada en l'obra de Sòfocles, a més de començar un poema èpic sobre Enric IV de França. El 18 de novembre de 1718 Èdip es va estrenar al Théâtre/-Français, amb molt bona acollida (quaranta-cinc representacions més altres quatre al Palais-royal, amb una estimació d'uns 25.000 espectadors. El poema èpic sobre Enric IV va ser imprès anònimament a Ginebra el 1723 amb el títol de “Poème de la ligue”. El públic, que veia en ell un nou Jean Racine, estimaven els seus versos en forma de màximes i les seves al·lusions impertinents al rei difunt i a la religió («Els nostres sacerdots no són el que el poble pensa / la Nostra credulitat construeix tota la seva ciència» acte IV, escena 1). El seu talent de poeta mundà triomfava als salons i els castells. Es va fer íntim dels Villars que el rebrien al seu Castell de Vaux i l'amant de la Senyora de Bernières, esposa del president morter del parlament de Rouen.

Després del fracàs d'una segona tragèdia, escrita durant un breu exili a Sully (se li retreu de nou, però aquesta vegada equivocadament, de fer circular una nova sàtira contra el Regent), va conèixer un nou èxit el 1723 amb L'Henriade, poema èpic (4.300 alexandrins) on el tema és el setge de París per Enric IV i que traça el retrat d'un sobirà ideal, enemic de tots els fanatismes. Es varen vendre 4.000 exemplars en algunes setmanes (seixanta edicions successives en vida de l'autor).

La querella amb el Cavaller de Rohan[modifica | modifica el codi]

El gener de 1726, va experimentar una humiliació que el marcaria tota la seva vida. El Cavaller de Rohan-Chabot, jove gentilhome arrogant, descendent d'una de les més antigues famílies del regne, el va increpar a la Comédie-Française: «Senyor Voltaire, Senyor Arouet, com us dieu vós?». La seva rèplica va ser punyent: «Voltaire! Jo començo el meu nom i vós esteu acabant el vostre». Alguns dies més tard, el van cridar mentre sopava amb el seu amic, el duc de Sully. Al carrer, fou colpejat a garrotades pels lacais del cavaller qui vigilava l'operació des de la seva carrossa. Ferit, humiliat, volia obtenir una reparació però cap dels seus amics aristòcrates no prengueren partit. El duc de Sully es va negar a acompanyar-lo amb el comissari de policia per formular la seva denúncia. No era qüestió d'inquietar Rohan per haver fet colpejar un escriptor. «Seríem ben desgraciats si els poetes no tinguessin espatlles», va dir un parent de Caumartin. El Príncep de Conti va dir sobre els cops de bastons: «han estat ben rebuts però mal donats». Voltaire volia venjar el seu honor per les armes però la seva insistència a voler fer justícia indisposà tothom. Els Rohan, finalment, aconsegueixen que es detingui Voltaire que fou conduït a La Bastilla el 17 d'abril de 1726. És alliberat dues setmanes més tard amb la condició que s'exiliï.[3]

L'exili anglès[modifica | modifica el codi]

Voltaire tenia llavors 32 anys. Aquesta experiència li deixà una empremta indeleble. Estava profundament impressionat per la llibertat i el pluralisme polític i religiós de la societat anglesa. Mentre que a França es funcionava amb els decrets reials, a Anglaterra la llei d’Habeas Corpus de 1679 - cap pot continuar estant detingut si no és per decisió d'un jutge - i la Declaració dels drets de 1689 protegien els ciutadans contra el poder del rei. L'èxit material del poble anglès va suscitar la seva admiració i ho va relacionar amb el retard de França en l'àmbit econòmic i l'arcaisme de les seves institucions. Va estimar que allà on s'intensificaven els intercanvis comercials i intel·lectuals creixia l'aspiració dels pobles a més llibertat i tolerància. No li van caldre més que algunes setmanes per guanyar un excel·lent domini de l'anglès. El novembre de 1726, es va instal·lar a Londres, on trobaria escriptors, filòsofs, científics (físics, matemàtics, naturalistes) iniciant-se en sectors del coneixement fins aquell moment ignorats per ell. Així es va produir la mutació de l'home de lletres en «filòsof», que el va conduir a introduir-se en gèneres fins llavors considerats com poc prestigiosos: la història, l'assaig polític i més tard la novel·la. Fou a Anglaterra on concep el projecte d'escriure una història del rei Carles XII de Suècia i començà a redactar en anglès l'obra on exposà les seves observacions sobre Anglaterra, que publicà el 1733 a Londres sota el títol Letters Concerning the English Nation, coneguda més tard en la seva versió francesa com les Cartes filosòfiques. S'acostà a la cort de Jordi I de la Gran Bretanya i posteriorment de Jordi II i preparà una edició de l'Henriade en subscripció acompanyada de dues proves en anglès que guanyà un gran èxit (343 subscriptors) i li va permetre recuperar la seva fortuna. Una subscripció anàloga oberta a França pel seu amic Thériot no en reuneix més que 80 i va ser objecte de nombrosos embargaments de la policia. A la tardor de 1728, és autoritzat a entrar a França amb la condició que es mantingui allunyat de la capital.

Vida a la Cort[modifica | modifica el codi]

Voltaire va compartir la vida amb Émilie du Châtelet al Castell de Cirey. Va fer algunes estances a la cort de Lunéville sota el regnat d'Estanislau I de Polònia, duc de Lorraine. Més tard entrà a París, on va portar una carrera de cortesà abans de caure en desgràcia. No és fins al 1750 que va a la cort de Frederic el Gran a Berlín, on l'esperava una posició brillant, la clau de camarlenc i un tractament considerable. El rei i el filòsof varen travar amistat, el primer practicant perfectament el francès. Però els dos amics no podien dissimular molt de temps els seus trets principals, l'un, el seu humor altiu i el seu costum de ser obeït; l'altre, la seva superioritat intel·lectual i el seu esperit picant. El distanciament va ser inevitable i, el 1753, una baralla de Voltaire amb Maupertuis, a qui protegia el rei, precipità la ruptura, i Voltaire deixà Prússia. L'obra més important que publicà durant el seu sojorn a Berlín va ser El Segle de Lluís XIV.

De Ginebra a Ferney[modifica | modifica el codi]

Casa de Voltaire a Ferney

El 1755, s'instal·là a les «Delícies», prop de Ginebra. Finalment, el 1758 comprà una finca a Ferney, al Districte de Gex, i Tournay, en territori francès, però sobre la frontera franco-genevesa (Ginebra era llavors un Estat independent). Desenvolupà la seva propietat, construint, plantant, sembrant i desenvolupant la ramaderia. En companyia de madame Denis, la seva neboda, majordoma i companya, va fer viure un miler de persones, es va fer agricultor, arquitecte, fabricant de rellotges i de mitges de seda. Es diu d'ell que els salaris que pagava als seus treballadors eren els millors de tota França.

Amb el seu sentit de la fórmula, resumeix l'empresa: «Un cau de 40 salvatges s'ha fet una petita ciutat opulenta en què viuen 1.200 persones útils.» Voltaire no era només l'home més cèlebre de la seva època, sinó que es va fer un mite. De Sant Petersburg a Filadèlfia, s'esperaven les seves publicacions com oracles. Artistes, savis, prínceps, ambaixadors o senzills curiosos anaven en pelegrinatge a Ferney a veure aquest «hostaler d'Europa».

El 1778, tornà a París: el poble de la capital el va acullir amb tal entusiasme que certs historiadors veuen en aquesta jornada del 30 de març «la primera de les jornades revolucionàries».[4] Dos mesos abans de la seva mort, el 7 d'abril de 1778, es va fer francmaçó a la logia parisenca de les «Nou Germanes». És possible que Voltaire hagi estat francmaçó abans d'aquesta data, però no n'existeix cap prova formal.

Bust de Voltaire 1778, per Jean-Antoine Houdon ( 1741 - 1828)

Mor a París el 30 de maig de 1778. El 28 de febrer de 1778, quatre mesos abans de la seva mort, declarava en una carta al seu secretari Jean-Louis Wagnière, que la va conservar pietosament:

« Moro adorant Déu, estimant els meus amics, no odiant els meus enemics, detestant la superstició. »

[5] Les seves cendres es varen portar al Panteó de París l'11 de juliol de 1791 després d'una gran cerimònia. Per un atzar de la història, la seva tomba es troba davant la de Jean-Jacques Rousseau, a qui no apreciava gaire.

Voltaire i les dones[modifica | modifica el codi]

La vida i l'obra de Voltaire descobreixen una plaça interessant atorgada a les dones. Algunes de les seves peces són completament dedicades a les vides excepcionals de dones de poder de civilitzacions orientals. Aquesta visió de les dones al poder pot aclarir l'afecte de Voltaire per una dona sàvia com a Émilie du Châtelet. La primera figura femenina de la vida de Voltaire és la seva mare. En parlà en termes poc amens, i la va perdre molt jove, el que explica potser la seva inclinació per a les dones més grans que ell, de les quals esperava atencions més maternals que sensuals. El 1713, jove secretari d'ambaixada a La Haia, Voltaire s'apassionà per Olympe Dunoyer (o de Noyer), àlies Pimpette. La mare d'aquesta noia, una hugonota francesa exiliada a Holanda, odiava la monarquia francesa. Tement un escàndol, l'ambaixador acomiadà Voltaire a França. L'afer no durà més que algunes setmanes, i és l'únic exemple d'amor sincer del filòsof llibertí. Llibertí sobre el paper: de salut precària, Voltaire s'ha preservat sempre dels excessos, incloent-hi els amorosos.[6] És majoritàriament gràcies a les dones que Voltaire s'esmunyí a l'alta societat de la Regència. Lluïsa Benedicta de Borbó, duquessa de Maine reunia al seu castell de Sceaux un clan literari que, agrupat sota l'orde de l'abella, maquinava contra el duc Felip d'Orleans. Voltaire s'hi va empènyer a exercir la seva inspiració burleta contra el Regent, el que va valer a l'autor un començament de notorietat, i onze mesos a la Bastilla. Les companyies femenines de Voltaire no són totes de naturalesa literària. Va ser per afavorir els seus afers que va seduir l'esposa d'un president a morter del parlament de Rouen, el marquès de Bernières, a qui associà a les seves especulacions i als ardits desplegats per a editar l'Henriade malgrat la censura reial. Gràcies a l'èxit de la seva primera tragèdia Èdip, Voltaire va conèixer la duquessa de Villars, de qui s'apassionà, però sense reciprocitat per part d'ella. Manté la introducció al cercle aristocràtic il·lustrat que gravita al voltant de Charles Louis Hector, mariscal de Villars, que rebia al seu castell de Vaux.

Quant a l'amor, Voltaire se n'anomenà «curat», en benefici de l'amistat, que cultivarà efectivament tota la seva vida. Voltaire té efímeres relacions amb algunes actrius, sobretot Suzanne de Livry i Adrienne Lecouvreur (enganys, càbales, duels...). La relació amb Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquesa de Châtelet-Lomont és en canvi més seriosa. Està casada, però el marquès de Châtelet està permanentment absent, i Émilie, apassionada, s'enamorà sense mesura del prestigiós poeta que li varen presentar el 1733, i a qui estimarà fins a la seva mort, setze anys més tard. Cirey, el castell de família Châtelet protegia els seus amors. Voltaire participà en la restauració i ampliació a càrrec seu.

La seva vida és quasi marital, però més moguda; els intercanvis intel·lectuals intensos: Voltaire que, fins aquest moment s'havia dedicat al «gran gènere», la tragèdia i el poema èpic, opta resoltament pel que serà la particularitat de la seva obra: el combat polític i filosòfic contra la intolerància. Una relació tant estudiosa com fecunda. Va ser per un engany filosòfic que es produí la fi d'una l'idil·li de deu anys: la marquesa renuncià al materialisme newtonià per decantar-se cap al determinisme optimista de Leibniz, un canvi què Voltaire no volgué consentir. Menys sentimental a partir d'aquell moment, l'aliança persisteix malgrat tot. La marquesa salva diverses vegades Voltaire de les conseqüències de les seves insolències, i Voltaire eixuga de vegades els colossals deutes de joc d'Emilie. La situació es complicà singularment quan Mme. du Châtelet s'apassionà pel marquès de Saint-Lambert (Jean-François de Saint-Lambert). Emilie es quedà embarassada, i Voltaire elaborà un estratagema perquè el marit de la marquesa es cregui el pare del nen. Emilie mor poc després del part, deixant Voltaire desesperat: devia a Emilie Du Châtelet els seus anys més feliços. El 1745, Voltaire es fa, als cinquanta anys, l'amant de la seva neboda (una de les dues noies de la seva germana gran) Marie-Louise Denis. Voltaire va dissimular acuradament aquesta passió incestuosa i «adúltera» (era l'amant "formal" de la molt gelosa Mme. Du Châtelet). Denis no és pas massa fidel, i no se li escapà l'oportunitat d'aprofitar la fortuna (considerable) del poeta. La parella no cohabita veritablement més que a la mort de Mme. Du Châtelet el 1749. Excepte durant l'episodi prussià, Voltaire i la seva neboda ja no se separaran. Marie-Louise Denis és la mestra, la infermera i la secretària del filòsof. El segueix en la seva jubilació suïssa, on ella creà els papers de les seves obres teatrals.

En una carta a Grimm, Mme. d'Epinay (Louise d'Epinay) ha fet de Voltaire i de la seva neboda un retrat ple d'esperit, en l'època de la instal·lació del poeta a Suïssa:

« La neboda de M. de Voltaire s'ha de morir de riure, és una petita dona grassa, tota ronda, d'aproximadament cinquanta anys, dona com no s'ho és, lletja i bona, mentidera sense voluntat i sense maldat; no tenint esperit i semblant tenir; cridant, decidint, politiquejant, versificant, desvariejant, i tot allò sense massa pretensió i sobretot sense xocar amb ningú, tenint per damunt de tot un petit vernís d'amor masculí que es manifesta a través de la retenció que s'ha imposat. Adora el seu oncle, en tant que oncle i en tant que home. Voltaire l'estima, se'n burla, la reverencia: en una paraula aquesta casa és el refugi del muntatge dels contraris i un espectacle encantant per als espectadors »

[7]

«Mamà Denis» va ser l'última paraula que va pronunciar Voltaire morint, el 30 de maig de 1778.

Voltaire i els diners[modifica | modifica el codi]

Voltaire ha mort al capdavant d'una immensa fortuna: «Un dels primers ingressos de França! ».[8] Els seus ingressos vindrien:

Goldzink gairebé no va abordar el subjecte, i es considera que va guardar el secret en dos àmbits: els seus assumptes, i els seus amors amb la seva neboda.

Els Enciclopedistes[modifica | modifica el codi]

Voltaire va començar una relació epistolar amb el grup dels enciclopedistes cap a meïtat del segle XVIII. Amb D'Alembert troba molts punts de contacte, amb Diderot manté una relació regular i amb Rousseau es professaven un odi compartit. Voltaire no perd l'oportunitat de difamar-lo mitjançant pamflets incendiaris que posteriorment nega haver produït.[9]

Voltaire és considerat un enciclopedista, però més que defensar l'Encyclopédie el que feia era atacar als seus detractors, tant catòlics com calvinistes, el pastor dels quals a Ginebra, Jacob Vernet, estava enfrontat amb ell. Quan l'Encyclopédie va estar prohibida a França i tenint present la proximitat de Ferney amb Ginebra, Voltaire va incrementar la seva prudència i va evitar fer una defensa forta del llibre.[10]

La seva moral[modifica | modifica el codi]

El Liberalisme[modifica | modifica el codi]

En el pensament del filòsof anglès John Locke, Voltaire hi troba una doctrina que s'adapta perfectament al seu ideari positiu i utilitari. Locke apareix com el defensor del liberalisme, afirmant que el pacte social no suprimeix els drets naturals de l'individu. En resum, només aprenem de l'experiència; tot el que la supera només és hipòtesi; el camp d'algú coincideix amb el de l'útil i del verificable.

Voltaire treu d'aquesta doctrina la línia directora de la seva moral: la tasca de l'home és de tenir el seu destí a les seves mans, millorar la seva condició, garantir, embellir la seva vida amb la ciència, la indústria, les arts i lluitar (metafòricament) per una bona política de les societats. Així, la vida en comú no seria possible sense una convenció on cadascú troba la seva part. Malgrat que s'expressen per lleis particulars a cada país, la justícia, que garanteix aquesta convenció, és universal. Tots els homes són capaços de concebre la idea, primer perquè tots són éssers més o menys raonables, després perquè són tots capaços de comprendre què és l'inútil i útil a cadscú. La virtut, «comerç de beneficis», és dictada alhora pel sentiment i per l'interès. El paper de la moral, segons Voltaire, és ensenyar-nos els principis d'aquesta «política» i d'acostumar-nos a respectar-los.

El deisme[modifica | modifica el codi]

Estranger a tot esperit religiós, Voltaire es negà tanmateix a l'ateisme d'un Diderot o d'un d'Holbach. No va deixar de repetir el seu famós dístic:

« L'univers em preocupa, i jo no puc somiar
que aquest rellotge existeix i no tingui rellotger.
»

Així, segons Voltaire, l'ordre de l'univers ens pot fer creure en un «etern geòmetra». Tanmateix, si continua lligat al deisme, denuncia com a irrisori el providencialisme (a Càndid per exemple) i descansa aquesta pregunta formulada des de Sant Agustí i que deixa sense resposta: «Per què existeix tant de mal, tot sent format per un Déu que tots els teistes han estat d'acord a designar bo? » Se li atribueix d'altra banda també aquesta frase: «Podem, si ho desitja, parlar de l'existència de Déu, però com que no tinc ganes de ser robat ni ser degollat en el meu son, permeti'm que acomiadi prèviament els meus criats.»[11]

L'humanisme[modifica | modifica el codi]

Tota l'obra de Voltaire és un combat contra el fanatisme i la intolerància, especialment des de l'Henriade el 1723. «S'entén avui per fanatisme una bogeria religiosa, obaga i cruel. És una malaltia que es guanya com la petita sífilis.» (Diccionari filosòfic, 1764, article Fanatisme).

En tot cas va lluitar contra el fanatisme, tant el de l'església catòlica com al del protestantisme, símbols, als seus ulls, d'intolerància i d'injustícia. Fulls volants, pamflets, tot va ser bo per mobilitzar l'opinió pública europea. També va apostar pel riure per suscitar la indignació: l'humor, la ironia és una arma contra la bogeria mortífera que fa als homes desgraciats. Els enemics de Voltaire tenien d'altra banda tot a témer del seu escarni, però les noves idees, també. Quan el 1755, rep el Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes de Jean-Jacques Rousseau, Voltaire, que desaprova l'obra, respon en una carta tan hàbil com irònica:

«He rebut, senyor, el seu nou llibre contra el gènere humà, li ho agraeixo. [...] mai no s'havia utilitzat tant esperit a voler fer-nos babaus; venen ganes d'anar de quatre grapes quan es llegeix la vostra obra. Tanmateix, com fa més de seixanta anys que he perdut el costum de fer-ho, sento lamentablement, que m'és impossible de tornar a fer-ho i deixo aquest aspecte natural als que són per a això més dignes que vostè i jo. [...] » ( Carta a Rousseau, 30 d'agost de 1755)

El «patriarca de Ferney» representa de manera eminent l'humanisme militant del segle XVIII. Com ho ha escrit Sainte-Beuve: « [...] tant com una bufada de vida l'ànima, va tenir en ell el que jo anomeno el bon dimoni: la indignació i l'ardor. Apòstol de la raó fins al final, es pot dir que Voltaire va morir combatent. » La seva correspondència compta més de 23.000 cartes conegudes, mentre que deixà per a la posteritat un gegantí Diccionari filosòfic que reprèn els eixos principals de la seva obra, una trentena de contes filosòfics i dels articles publicats a l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert. Actualment, el seu teatre, que l'havia propulsat cap al primer rang de l'escena literària ( Mérope, Zaire i d'altres), així com la seva poesia ( l'Henriade, considerada com l'única epopeia francesa del segle XVIII) estan oblidades. És a Voltaire, abans que cap altre, que s'aplica el que Condorcet deia dels filòsofs del segle XVIII, que tenien «com a crit de guerra: raó, tolerància, humanitat».

La justícia[modifica | modifica el codi]

Des de la seva posició anticlerical i obsesionat per l'arbitrarietat d'una justícia al servei del poder, Voltaire es va apassionar per diversos assumptes, intervenint bé en la seva defensa o en la restitució de l'honor del condemnat. Va intervenir mirant de fer justícia en diversos casos que havien estat tractats de forma injusta. En concret, va participar en:

La llibertat d'expressió[modifica | modifica el codi]

L'afecte de Voltaire a la llibertat d'expressió es pot il·lustrar per la cèlebre cita que se li atribueix:

« No estic d'acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho. »
— Cita apòcrifa de Voltaire

Aquesta frase que li és sovint atribuïda, és apòcrifa. No apareix en cap part de la seva obra publicada, tot i que certs comentaristes (Norbert Guterman A Book of French Quotations, 1963), afirmen que aquesta cita està extreta d'una carta del 6 de febrer de 1770 a un abat Le Riche on Voltaire escriuria: «Senyor l'abat, detesto allò que escriu, però donaré la meva vida perquè pugui continuar escrivint ». De fet, aquesta carta existeix però la frase no hi figura, ni tan sols la idea. Realment apareix per primera vegada el 1906 a The Friends of Voltaire (Els amics de Voltaire), llibre anglès de Evelyn Beatrice Hall, escriptora amb el pseudònim de S. G. Tallentyre.

Evelyn Hall pensava resumir la postura de Voltaire a propòsit d'una obra publicada el 1758 condemnada per les autoritats religioses i civils, escrivint «I disapprove of what you say, objectiu I will defend to the death your right to say it" was his actitud now».[12] El text entrecomillat utilitzat per Evelyn Hall ha fet que s'atribuís la declaració a Voltaire. El 1935, l'autora manifestava « Jo no he tingut la intenció de suggerir que Voltaire havia utilitzat exactament aquestes paraules i estic extremadament sorpresa que es trobessin a les seves obres».[13]

L'assumpte a propòsit del qual Evelyn Hall ho va escriure tenia a veure amb la publicació per Helvétius el 1758 de De l'Esperit, llibre condemnat per les autoritats civils i religioses i cremat. Heus aquí el que Voltaire escrivia (a l'article «Home» de Preguntes sobre l'Enciclopèdia:

«Estimava l'autor del llibre De l'Esperit. Aquest home valia més que tots els seus enemics junts; però mai no he aprovat ni els errors del seu llibre, ni les veritats trivials que ven amb èmfasi. He pres el seu partit altament, quan homes absurds l'han condemnat per aquestes veritats mateixes. »

L'esclavisme[modifica | modifica el codi]

Certs autors moderns, intentant perjudicar la imatge d'una Voltaire filantrop i apòstol dels drets de la persona humana designant de vegades Voltaire com «esclavista». Es recolzen sobretot en el fet que Voltaire escrigui, de manera irònica, al seu Assaig sobre els costums i l'esperit de les Nacions: «Comprem esclaus domèstics als territoris negres; se'ns retreu aquest comerç. Un poble que trafica amb els seus nens és encara més condemnable que el comprador. Aquest negoci demostra la nostra superioritat; el que es lliura un amo havia nascut per tenir-ne.»

Tanmateix, Voltaire ha fermament condemnat l'esclavisme. El text més cèlebre és la denúncia de les mutilacions de l'esclau de Surinam a Càndid (Capítol 19), però el seu corpus disposa d'altres passatges interessants. En el Comentari sobre l'Esperit de les lleis (1777), felicita Montesquieu d'haver llançat l'oprobi sobre aquesta odiosa pràctica.[14] Va ser igualment entusiasmat per l'alliberament dels seus esclaus pels quàquers de Pennsilvània el 1769.

De la mateixa manera el fet que considera el 1771 que «de totes les guerres, la de Spartacus és la més justa, i potser l'única justa»,[15] guerra que els esclaus van portar contra els seus opressors, assegura a favor de la tesi d'una Voltaire antiesclavista.

Durant els últims anys de la seva vida, en companyia del seu advocat i amic Christin, va lluitar per a l'alliberament dels «esclaus» del Jura que constituïen els últims serfs presents a França i que, en virtut del privilegi de les mans mortes, fou sotmès als frares del capítol de Saint-Claude (Jura). És un dels rars combats polítics que va perdre; els serfs no van ser alliberats fins a la Revolució Francesa, de la qual Voltaire va inspirar alguns dels principis.

Equivocadament, s'ha dit sovint que Voltaire s'havia enriquit en participar en el tràfic d'esclaus. S'invoca, en suport d'aquesta tesi, una carta que hauria escrit a un negrer de Nantes per agrair-li haver-lo fet guanyar 600.000 lliures per aquest concepte. De fet, aquesta pretesa carta és falsa.[16]

L'antisemitisme[modifica | modifica el codi]

La lectura de certs passatges del «Diccionari filosòfic» ha portat certs historiadors a formular la pregunta de l'antisemitisme de Voltaire. Per a Bernard Lazare († 1903), «si Voltaire va ser un ardent judeòfob, les idees que ell i els enciclopedistes representaven no eren hostils als jueus, ja que eren idees de llibertat i d'igualtat universal.»[17] Entre els autors més recents, alguns designen Voltaire com a «antisemita».[18] Es recolzen sobretot en el fet que Voltaire escrigui a l'article «Tolerància» del Diccionari filosòfic: «És a contracor que parlo dels Jueus: aquesta nació és, amb moltes consideracions, la més detestable que mai no hagi empastifat la terra. Però per molt absurd i atroç que fora, la secta dels saduceus va ser tranquil·la i honorada, encara que no cregués en la immortalitat de l'ànima, mentre els fariseus si hi creien.»[19]

L'historiador de l'Holocaust, Lleó Poliakov, que va titular De Voltaire a Wagner al tom III de la seva Història de l'Antisemitisme, fa de Voltaire «el més mal antisemita francès del segle XVIII.»[20]

Segons ell aquest sentiment s'hauria agreujat en els quinze últims anys de la vida de Voltaire. Semblaria, llavors, vinculat al combat del filòsof contra l'església cristiana. Per a Pierre-André Taguieff,[21] «Els admiradors incondicionals de la «Filosofia de les Llums», si es prenen la molèstia de llegir el tercer tom (De Voltaire a Wagner) de la Història de l'Antisemitisme, aparegut el 1968, no poden més que matisar els seus judicis sobre pensadors com a Voltaire o el baró d'Holbach, que han reformulat l'antijudaisme en el codi cultural progressista de la lluita contra els prejudicis i les supersticions».

Altres apunten que l'existència de passatges contradictoris[22] a l'obra de Voltaire no permet determinar peremptòriament el racisme o l'antisemitisme del filòsof. «L'antisemitisme mai no ha buscat la seva doctrina amb Voltaire», afirma Roland Desné, qui escriu: «No és menys cert que, en principi, no és amb Voltaire on es troben raons per combatre l'antisemitisme. Per a aquest combat, hi ha en principi l'experiència i les raons del nostre temps. Això no significa que Voltaire, en companyia d'alguns altres, no tingui la seva plaça en la llunyana gènesi de la història d'aquestes raons.»[23]

L'islam[modifica | modifica el codi]

Voltaire a la residencia de Frederic II de Prússia a Potsdam. Detall d'un gravat de Pierre Charles Baquoy.

Deista, Voltaire era atret per la racionalitat aparent de l'islam, «religió sense clergat, sense miracle i sense misteris». Reprenent la tesi deista d'Henri de Boulainvilliers, veia en el monoteisme musulmà una concepció més racional que la de la Trinitat cristiana.[24] A la seva tragèdia El Fanatisme o Mahoma, Voltaire considera Mahoma com un «impostor», un «fals profeta», un «fanàtic» i un «hipòcrita».,[25][26] Tanmateix segons Pierre Milza, l'obra ha estat sobretot «un pretext per a denunciar la intolerància dels cristians - catòlics d'estricta observança, jansenistes, protestants - i els horrors perpetrats en nom de Crist».[27] Per a Voltaire, Mahoma «no és altra cosa més que un "Tartuf" amb les armes a mà».[28]

Voltaire escrigué el 1742 en una carta a Mr. de Missy: «La meva obra representa, sota el nom de Mahoma, el prior dels Jacobins que posen el punyal a la mà de Jacques Clément».[29]

Més tard, després d'haver llegit Henri de Boulainvilliers i Georges Sale,[30] parla de Mahoma i de l'islam en un article «De l'Alcorà i de Mahoma» publicat el 1748 de resultes de la seva tragèdia. En aquest article, Voltaire manté que Mahoma va ser un «xarlatà», però « sublim i intrèpid».[31] i va escriure que no era més que un illetrat.»[32]

Pouant també informacions complementàries en la Biblioteca oriental d'Herbelot, Voltaire, segons René Pomeau, portà un «judici bastant favorable sobre l'Alcorà» on troba, malgrat « les contradiccions, els absurds, els anacronismes», una «bona moral» i « una idea justa de la potència divina» i hi «admira sobretot la definició de Déu».[33] Així, «concedeix d'ara endavant»[34] només «si el seu llibre és dolent per al nostre temps i per a nosaltres, era molt bo per als seus contemporanis, i la seva religió encara millor. Cal reconèixer que va retirar gairebé tota Àsia de la idolatria » i que « era ben difícil que una religió tan senzilla i tan sensata, ensenyada per un home sempre victoriós, no subjugués no una part de la terra». Considera només «les seves lleis civils són bones; el seu dogma és admirable en el que té de conforme amb el nostre però que « els mitjans són horrorosos; és l'engany i l'homicidi »[35]

Després d'haver considerat més tard que a la seva obra havia fet Mahoma «una mica pitjor que no era »,[36] és en la biografia de Mahoma redactada per Henri de Boulainvilliers on Voltaire poua i pren, segons René Pomeau, «els trets que revelen en Mahoma el gran home»[37] En el seu Assaig sobre els costums i l'esperit de les Nacions en el qual consagra, com historiador aquesta vegada, diversos capítols a l'islam,[38][39] Voltaire «porta un judici gairebé completament favorable»[40] sobre Mahoma que qualifica de «poeta»[41] «Gran home» en la imatge d'Alexandre el Gran[42] qui «ha canviat la cara d'una part del món» i que « jugà el major paper que es pugui jugar sobre la terra als ulls del comú dels homes»,[43][44][45] tot matisant la sinceritat de Mahoma que va imposar la seva fe per «enganys necessaris». Considera que si «el legislador dels musulmans, home poderós i terrible, estableix els seus dogmes pel seu valor i per les seves armes», la seva religió es va fer tanmateix « indulgent i tolerant»[46] L'última frase de Voltaire sobre l'islam se situa el 1772 en Cal prendre partit on descriu la religió musulmana com «sàvia», «severa», «casta», «humana» i «tolerant» però on afirma que Mahoma no ha fet miracles[47]

Tanmateix, Voltaire és fonamentalment deista i denuncia clarament l'Islam i les religions monoteistes en general. Aprofitant la definició del teisme en el seu Diccionari filosòfic, carrega igual per igual contra Islam i Cristianisme:

« El deista creu que la religió no consisteix en les opinions d'una metafísica inintel·ligible, ni en vans aparells, sinó en el culte i en la justícia. Fer el bé és el seu culte; està subjecte a Déu, és la seva doctrina. El mahometà li diu: "Cuida de tu mateix si no fas el pelegrinatge a la Meca! Ai de vosaltres", diu un cristià, si no fas un viatge a Notre Dame de Lorette!. El deista es riu de Lorette i de la Meca, però rescata l'indigent i defensa els oprimits.[48] »

No obstant això, en un context francès marcat per la influència lliberticida del catolicisme sobre la societat francesa, Voltaire matisa de vegades el seu judici sobre l'Islam, comprenent que es pot tractar d'una arma temible contra el clergat catòlic.

Les seves paraules sobre Mahoma li valen, d'altra banda, els llamps dels jesuïtes i sobretot de l'abat Claude-Adrien Nonnotte,[49][50]

A l'Assaig sobre els costums, Voltaire es mostra igualment «ple d'elogis per a la civilització musulmana i per a l'islam en tant que regla de vida»[51] Compara el «geni del poble àrab» amb el «geni dels antics Romans»[52] i escriu només «en els nostres segles de barbàrie i d'ignorància, aquells que van seguir la decadència i l'esquinç de l'Imperi romà, vam rebre gairebé tot dels àrabs: astronomia, química, medicina »,[53][54] i que «des del segon segle de Mahoma, va caldre que els cristians d'Occident s'instruïssin amb els musulmans»[55]

Hi ha per tant dues representacions de Mahoma amb Voltaire, una religiosa segons la qual Mahoma és un profeta com els altres que explota la ingenuïtat de la gent i escampa la superstició i el fanatisme però que predica la unicitat de Déu i l'altre, polític, segons el qual Mahoma és un gran home d'Estat com Alexandre el Gran i un gran legislador que ha fet treure els seus contemporanis de la idolatria[56] Així segons Diego Venturino la figura de Mahoma és ambivalent amb Voltaire, que admira el legislador però detesta el conquistador i el pontífex que ha establert la seva religió per la violència[57] Per a Dirk van der Cruysse la imatge més matisada de Mahoma en l'Assaig sobre els costums és alimentada en part per «l'antipatia que Voltaire manifestava respecte al poble jueu». Segons ell, les «ineficàcies de la revelació judéo-cristiana» comparades amb el « dinamisme de l'islam» aixeca en Voltaire una « admiració sincera però sospitosa». Van der Cruysse considera el discurs volterià sobre Mahoma com un «teixit d'admiració i de mala fe mal dissimulat» que apunta menys el profeta mateix que els espectres combatuts per Voltaire és a dir el «fanatisme i la intolerància del cristianisme i del judaisme».[58]

El cristianisme[modifica | modifica el codi]

Com Boulainvilliers i Sale, Voltaire ataca igualment el cristianisme: "en tant que hi hagi trapelles i imbècils, hi haurà religions. La nostra és sense cap dubte la més ridícula, la més absurda, i la més sanguinaria que mai no hagi infectat el món"[59]

Igualment, a Examen important de milord Bolingbroke o la tomba del fanatisme [60] Jesús és caricaturat com un cap de partit, un captaire, un home del pòsit del poble que volia formar una secta.[60]

Els aspectes que destaca com positius de l'islam ho són com a atac al cristianisme. Això no obstant, la seva aversió no esdevé intolerància quan es tracta de defensar els drets humans. Així, quan el 1764 a França expulsen els jesuïtes, Voltaire confesa que "més val boig conegut que savi per conèixer", acollint a la seva finca de Ferney a alguns membres de la congregació i, amb un d'ells, el pare Adam, arriba a viure tretze anys, manifestant que "és possible que un jesuita convisqui amb un filòsof".[61]

El protestantisme[modifica | modifica el codi]

El compromís de Voltaire per la llibertat religiosa és cèlebre, i un dels episodis més coneguts n'és l'afer Calas. El protestant, injustament acusat d'haver matat el seu fill que hauria volgut convertir-se al catolicisme i va morir el 1762. El 1763, Voltaire publica el seu Tractat sobre la tolerància en ocasió de la mort de Jean Calas que tot i prohibit tindrà un ressò extraordinari i conduirà a la rehabilitació de Calas dos anys més tard. A la sortida, no va trobar simpaties particulars, fins al punt d'escriure el 22 de març de 1762, en una carta privada al conseller Le Bault: «No valem gran cosa, però els hugonots són pitjors que nosaltres, i a més declamen contra la comèdia». S'acabava llavors d'assabentar de l'execució de Calas i, encara mal informat, creia en la seva culpabilitat. Però rebé unes informacions i, el 4 d'abril, escriu a Damilaville: «Està comprovat que els jutges tolosans han estomacat el més innocent dels homes. Gairebé tot el Llenguadoc en gemeix amb horror. Les nacions estrangeres, que ens odien i que ens peguen, estan indignades. Mai, des del dia de Sant Bartomeu, res no ha deshonrat tant la naturalesa humana. Ploreu i plorem.» I es va llançar al combat per a la rehabilitació.

El 1765, Voltaire pren partit i causa per la família Sirven, en un assumpte molt similar; aquesta vegada aconseguirà evitar la mort als pares. Tanmateix, encara que impressionat per la teologia dels quàquers, i revoltat per la massacre del dia de Sant Bartomeu, Voltaire no tenia simpatia particular per al protestantisme establert.[62] A la seva carta del 26 de juliol de 1769 a la duquessa de Choiseul, diu ben cruament: «Hi ha al regne dels Francs aproximadament tres-cents mil bojos que són cruelment tractats per altres boigs des de fa molt de temps.»

La maçoneria[modifica | modifica el codi]

Es qualificà sovint Voltaire de «francmaçó[63] sense davantal», ja que s'havia mantingut al marge d'aquesta confraria encara que tingués concepcions properes. Al vespre de la seva vida, el 4 abril de 1778, Voltaire va acompanyar al seu amic Benjamin Franklin a la lògia de les Nou Germanes, on va acceptar entrar-hi. Se'l va dispensar en vista de la seva edat de les habituals proves així com del ritu de la bena sobre els ulls, això semblava innecessari per un home que havia estat considerat per molts com un dels més clarividents de la seva època. Va revestir en aquesta única ocasió el davantal de Claude-Adrien Helvétius, que el va abraçar amb respecte. Els honors fúnebres li van ser fets a la lògia el 28 de novembre d'aquell mateix any.[64]

Obra[modifica | modifica el codi]

Voltaire no veu oposició entre una societat alienant i un individu oprimit, idea defensada per Jean-Jacques Rousseau, sinó que creu en un sentiment universal i innat de la justícia, que ha de reflectir-se a les lleis de totes les societats. La vida en comuna exigeix una convenció, un “pacte social” per a preservar l'interès de cadascú.

L'instint i la raó de l'individu el duu a respectar i promoure tal pacte. El propòsit de la moral és ensenyar-nos els principis d'aquesta convivència fructífera. La tasca de l'home és tindre el seu destí a les seves mans i millorar la seva condició mitjançant la ciència i la tècnica, i embellir la seva vida gràcies a les arts.

Com es veu, la seva filosofia pràctica prescindeix de Déu, tot i que Voltaire no és ateu: com el rellotge suposa el rellotger, l'univers implica l'existència d'un "etern geòmetra". Tot i això, no creu en la intervenció divina en els afers humans i denuncia el providencialisme en el seu conte filosòfic Càndid o l'optimisme (1759).

Va ser un fervent opositor de l'Església catòlica, segons ell, símbol de la intolerància i de la injustícia. S'obstina a lluitar contra els errors judicials i a ajudar les seves víctimes. La burgesia liberal i anticlerical el fan el seu ídol.

Si per alguna cosa ha passat Voltaire a la història, és per haver proporcionat el concepte de tolerància religiosa. Fou un incansable lluitador contra la intolerància i la superstició. Va defensar incansablement la convivència pacífica entre persones de diferents creences i religions.

Els seus escrits sempre es van caracteritzar per la senzillesa del llenguatge fugint de qualsevol mena de grandiloqüència. Mestre de la ironia, la va emprar sempre per a defensar-se dels seus enemics, dels quals de vegades en feia burla demostrant en tot moment un finíssim sentit de l'humor. Són conegudes les seves discrepàncies amb Montesquieu sobre el dret dels pobles a la guerra.

A les obres de Voltaire, es troben les empremtes de diverses cultures. A part de la civilització grecoromana, hi ha l'Orient que li serveix de vegades de coartada per efectuar una doble crítica (crític de la seva pròpia societat i de la societat representada). La influència de l'Orient apareix per exemple al conte Zadig. No oblidem que també va estar influenciat per la cultura anglesa.

Algunes obres[modifica | modifica el codi]

Història de Carles XII[modifica | modifica el codi]

La seva primera obra històrica de 1730. Carles XII de Suècia va regnar a finals del segle XVII i al començament del segle XVIII. Li deien l'Alexandre del Nord. És el rei que porta a la guerra del Nord, entre Suècia i totes les altres potències. Després de diverses victòries, Suècia cau derrotada i entra en crisi, al mateix temps que augmenta la potència russa. Voltaire no elegeix aquest sobirà per fer-li un cant, sinó per demostrar com, tot i que era una persona que tenia totes les virtuts, porta al seu país a la derrota.

Per a Voltaire, només hi ha dos tipus d'esdeveniments que se salven d'estar en una obra històrica:

  • Els que porten a terme profundes transformacions.
  • Els que són retratats per grans escriptors.

Per tant, el llibre de Voltaire té un caràcter educatiu. Tot i així, el seu mètode no és diferent del dels altres historiadors: buscar testimonis presencials per reconstruir la veritat.

El segle de Lluís XIV[modifica | modifica el codi]

És a més de la història d'un rei, un plantejament sobre el tema del progrés, convertint aquest en el seu propòsit central. Voltaire pensava que el progrés en la història és relatiu, encara que sí que es podia trobar. Creu que hi ha quatre moments en què "les llums" havien crescut i que són:

Es tracta d'analitzar-ho tot. Voltaire parla de política, religió, literatura i la seva conclusió és que es produirà un cert progrés.

Assaig sobre els costums i l'esperit de les Nacions[modifica | modifica el codi]

En el prefaci de l'Assaig sobre els costums i l'esperit de les Nacions, Voltaire es dirigeix als lectors plantejant que el passat és inabastable, no es podria reflectir en llibres. El que l'historiador fa és seleccionar, així els historiadors cristians havien parlat sobre la ciutat de Déu. Ara Voltaire rebutja aquest criteri. El que per a ell val la pena és parlar sobre l'esperit, els costums i l'ús de les nacions recolzant-se només en fets que siguin imprescindibles. Saber dades no és l'objectiu de la història, sinó els usos i els costums. Sempre la història és una selecció que es fa d'acord amb una teoria. No cal saber tots els reis que han regnat en un país sinó els que van ser decisius. L'historiador ha d'escollir el que li és útil dins d'aquest gran magatzem que és la història. Per a ell, la història té només utilitat d'ensenyar el que és la Il.lustració.

Voltaire vol relativitzar tot el que es consideri absolut, la història abans havia estat eurocèntrica, Ara relativitza aquest concepte. També vol posar de manifest el fanatisme i la crueltat contra els que ell lluita (sobretot els de l'Església). Pretén debatre el que és raonable. Voltaire vol demostrar com les Croades que ell analitza no es van produir per causes espirituals, sinó econòmiques.

Càndid o l'optimisme[modifica | modifica el codi]

Fa també una crítica a l'optimisme històric, sobretot a Leibniz, que creia que tot el que passava era per tal d'assolir el millor dels objectius. Aquesta visió crítica sorgeix arran del terratrèmol de Lisboa, amb el qual quedava demostrat que no vivim en el millor dels mons possibles. Fa un llibre on es reflecteixen aquestes concepcions del destí, que és Càndid, en què a un dels deixebles de Leibnitz li estan passant desgràcies durant tota la narració, però al final acaba bé.

Diccionari filosòfic[modifica | modifica el codi]

Al Diccionari filosòfic, Voltaire defineix la història com «el relat dels fets que es consideren veritables» i la faula com «el relat dels fets que es consideren falsos». Segons aquesta definició, el Gènesi o la Ilíada serien històries verdaderes. Defineix la història com la subjectivitat de l'autor. Cal tenir en compte que en la seva època la història encara no existia com a gènere independent.

L'Henriade[modifica | modifica el codi]

L'Henriade li va ser inspirada per la seva mestra maçonica, la mariscala de Villars. Després de la seva ruptura, Voltaire li va adreçar aquest madrigal.:[65]

« Quan m'estimava, els meus versos eren amables
Cantava dignament les seves gràcies, les seves virtuts:
Aquesta obra va néixer en aquests temps favorables;
Hagués estat perfecte; però ja no m'estimeu.
»

Llista d'obres[modifica | modifica el codi]

Cartes angleses

Tragèdies

Comèdies

  • El fill pròdig, 1736

Poemes

Filosofia i assaig

Interpretació posterior del pensament de Voltaire[modifica | modifica el codi]

La visió de Voltaire posterior a la seva mort és complexa, ja que la seva reputació va canviant amb els diferents règims. Durant la Revolució Francesa se l'identificà com un precursor de la seva lluita heroica, traslladant les seves restes a París.

Durant gran part del segle XIX, el seu nom s'associà a l'anticlericalisme, i "el filòsof" va ser àmpliament, encara que de forma poc convincent, vist com un anticrist. Arran del cas Dreyfus, la reputació de Voltaire com un defensor de la tolerància es va tornar a recuperar, i al final de la Tercera República francesa, sota la influència de l'historiador de la Sorbona Gustave Lanson, Voltaire es va convertir en un accessori de l'escola republicana i currículum universitari.

En la segona meitat del segle XX s'han matisat els punts de vista religiosos de Voltaire, especialment amb La religió de Voltaire de René Pomeau, qui subratlla la profunditat de la convicció deista de Voltaire.[68]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Bust de Voltaire per Houdon

Voltaire percevia la burgesia francesa com massa petita i ineficaç, l'aristocràcia com a parasitària i corrupta, els comuners com ignorants i supersticiosos, i l'església com estàtica i força opressiva útil només com un contrapès que des del seu "impost religiós" o el delme va contribuir a crear un fort suport per als revolucionaris. Voltaire desconfiava de la democràcia, que ell veia com la propagació de la idiotesa de les masses.[69] Voltaire va pensar durant molt de temps que només un monarca il·luminat podria provocar el canvi, tenint en compte les estructures socials de l'època i per les altíssimes taxes d'analfabetisme, i que era en interès racional del rei per millorar l'educació i el benestar dels seus súbdits. No obstant això, les seves decepcions i desil·lusions amb Frederic el Gran van canviar una mica la seva filosofia, i aviat va donar a llum una de les seves obres més perdurables, la seva novel·la, Càndid, o l'Optimisme el 1759, que acaba amb una nova conclusió: "És cosa nostra cultivar el nostre jardí". Els seus atacs més polèmics i ferotge sobre la intolerància i les persecucions religioses de fet van començar a aparèixer uns anys més tard. Càndid va ser també objecte de censura i Voltaire va afirmar de broma que l'autor real era un tal "Demades", en una carta on va reafirmar les principals posicions polèmiques del text.[70]

Voltaire també és conegut per molts aforismes memorables, com ara: «Si Déu n'existeix, caldrà inventar-lo», que figura en un verset de l'epístola de 1768, adreçada a l'autor anònim d'una obra polèmica, Els tres impostors. Però lluny de ser el comentari cínic que se li sol donar, s'entén com una rèplica al clan de l'ateu d'Holbach, Grimm i altres.

Voltaire és recordat i honrat a França com un polemista infatigable, valent, que va lluitar pels drets civils, el dret a un judici just i la llibertat de culte i que va denunciar les hipocresies i les injustícies de l'Ancien régime. L'antic règim implicat en un equilibri desigual de poder i impostos entre el primer estat (el clergat), el segon estat (la noblesa), i el tercer estat (els plebeus i la classe mitjana, que es troben carregats amb la majoria dels impostos).

Voltaire va tenir els seus detractors entre els seus darrers col·legues. L'escriptor victorià escocès Thomas Carlyle va argumentar que, mentre que Voltaire va ser superior en la forma literària, ni tan sols la més elaborada de les seves obres era de molt valor sobre la matèria i que mai va pronunciar una idea original seva. Nietzsche, però, va anomenar Carlyle com un "capconfús insípid", que no va poder alliberar-se de la "insignificant mentalitat" que pretenia condemnar.

Sovint feia servir Xina, Siam i Japó com a exemples de brillants civilitzacions no europees i va criticar durament l'esclavitud.[71]

La ciutat de Ferney, on Voltaire va viure els darrers 20 anys de la seva vida, ara s'anomena Ferney-Voltaire en honor al seu habitant més famós. El seu Castell és ara un museu.

La biblioteca de Voltaire es conserva intacte a la Biblioteca Nacional de Rússia a Sant Petersburg. Consta de 6.814 volums i unes 2.000 notes manuscrites de l'autor. La seva biblioteca va ser comprada per Caterina II de Rússia immediatament després de la mort del filòsof. Des de 1778 va formar part de la biblioteca reial privada, també coneguda com la col·lecció del Hermitage. El 1852, va ser transferida a la Biblioteca Pública Imperial.[72]

La figura de Voltaire ha estat analitzada i recollida pel cinema, tant en llargmetratges (1933 i 1998), com en sèries i reportatges on s'analitzen diversos períodes de la seva vida.[73]

La mare del paleontòleg Pierre Teilhard de Chardin, promotor fervent de la idea de noosfera, era besnéta de Voltaire.[74]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Voltaire no discutia només la seva data de naixement sinó també la seva filiació. Des de 1750, sovint es feia dir fill del Senyor de Rochebrune, procedent d'una família noble d'Haute-Auvergne i antic client de François Arouet. El 1756, en ocasió d'una visita d'Alembert a les Delícies, Jean Louis du Pan, testimoni de l'escena, refereix les seves paraules (recollides per René Pomeau, Voltaire al seu temps, tom I, pàg.132): «Crec tan cert que d'Alembert és el fill de Fontenelle, com jo ho sóc de Roquebrune. (…) Voltaire insinuava que l'honor de la seva mare havia consistit en haver preferit un home d'esperit com era Roquebrune, mosqueter, oficial, autor, abans que al seu pare, al que ell considerava un home molt comú; i explicava que ella sempre s'havia vantat del seu naixement atribuint la responsabilitat a Roquebrune.» No existeix cap certesa més enllà que la idea d'un naixement il·legítim i d'una relació de sang amb la noblesa d'espasa no desagradava a Voltaire.
  2. Pierre Lepape Voltaire conquerint-lo, Seuil, 1994, pàg.24
  3. Pierre Milza, Voltaire, Perrin, 2007, (ISBN 2-262-02251-8), pàg. 119
  4. René Pomeau, Sylvain Menant. Hommage à René Pomeau (en francès). Presses Paris Sorbonne, 2001. ISBN 978-2-84050-223-4. , pàg.71
  5. Veure entre altres Voltaire en el seu temps de René Pomeau, la major autoritat sobre aquest filòsof, pàg. 582, tom II.
  6. Voltaire a M. de Cideville, 3 setembre de 1731 Correspondència I, París, Gallimard-Pléiade, 1963, pàg. 309-310
  7. Épinay (Louise Florence de), Memòries, París, Fuster, 1865 II, pàg. 421, carta de Mme. d'Épinay a Grimm.
  8. Jean Goldzink Voltaire, ISBN 2-07-053079-5
  9. Carlos Pujol. Ediciones Palabra. Voltaire, 1999, p. 191. ISBN 9788482393513. 
  10. Carlos Pujol. Ediciones Palabra. Voltaire, 1999. ISBN 9788482393513. ,pàg.183
  11. Aquesta idea es troba al Diccionari filosòfic a l'article «Infern»: «No hi ha, des de fa molt de temps, més que un teòleg calvinista, anomenat Petit-Pierre, que va predicar i va escriure que els condemnats tindrien un dia la seva gràcia. Els altres ministres li van dir que no en volien. La discussió es va escalfar; s'afirmà que el rei, el seu sobirà, els havia dit que, ja que volien ser condemnats per sempre, ho trobava molt bé, i que els hi donava les mans. Els condemnats de l'església de Neuchâtel van dipositar el pobre Petit-Pierre, que havia pres l'infern pel purgatori. S'ha escrit que un d'ells li diu: «amic meu, no crec en l'infern etern més que vostè; però sapigueu que és bo que la seva serventa, que el vostre sastre i sobretot el vostre procurador, hi creguin.» El rei en qüestió era Frederic el Gran, que era en aquell temps sobirà de Neuchâtel.
  12. Hall, Evelyn Beatrice. BiblioBazaar, LLC. The Friends of Voltaire, 2009. ISBN 1113152133. , pàg.199
  13. Paul F. Boller Jr. i John George, (en anglès)They never said it: the book of fake quotes, misquotes, & misleading competencies, Oxford University Press, New-York, 1989, pàg. 125.
  14. «Si algú mai ha combatut per tornar als esclaus de tota espècie el dret de la naturalesa, la llibertat, és segur Montesquieu. Ha oposat la raó i la humanitat a tot tipus d'esclavitud: a la dels negres que es compren a la costa de Guinea per tenir sucre de les illes caribenyes; al dels eunucs, per guardar les dones i per cantar l'a sobre a la capella del papa; [...] », obres completes de Voltaire, divideix en toms XXXI, Comentari sobre l'Esperit de les lleis, Secció « Esclavitud », edició de 1893, pàg. 305.
  15. «Cap legislador de l'antiguitat no ha intentat abrogar la servitud; al contrari, els pobles més entusiastes de la llibertat, els a, els espartans, els Romans, els cartaginesos, van ser els que van portar les lleis més difícils contra els serfs. El dret de vida i de mort sobre ells era un dels principis de la societat. Cal reconèixer que, de totes les guerres, la de Spartacus és la més justa, i potser l'única just», Voltaire Preguntes sobre l'Enciclopèdia, «Esclavitud», 1771
  16. Llums i esclavisme de Jean Ehrard, André Versaille editor, 2008, pàg. 28
  17. Bernard Lazare L'Antisemitisme: la seva història i les seves causes, «VI. L'antijudaisme des de la Reforma fins a la Revolució francesa», 1894.
  18. Cal tanmateix recordar que aquest terme no va ser forjat fins a un segle després de la mort de Voltaire. [1]
  19. [2]
  20. Poliakov, Records dels temps passats, «Revista de la Shoah núm. 158», pàg. 23.
  21. Al prefaci de la seva reedició de l'obra de Poliakov La Causalitat diabòlica
  22. En el Tractat sobre la Tolerància per exemple, sobretot els capítols XXII i XXIII. Vegeu també aquest text en el que Voltaire preconitza la solidaritat de tots, incloent explícitament els jueus: Mélanges, Éditions Gallimard, «Biblioteca de la Plèiade», Opinió al públic sobre els parricidis imputats a Calas i als Sirven, «Remeis contra la ràbia de les animes» 1961, pàg. 828.
  23. «Voltaire era antisemita ?», El Pensament, n°; 203, gener-febrer 1979, pàg. 70-84, reimpressió de Maris-Hélène Cotoni (editor), Voltaire/El Diccionari Filosòfic, Klincksieck, coll. "Recorregut crític, 1994, pàg. 125.
  24. René Pomeau, La religió de Voltaire, A. G Nizet, 1995, pàg. 158
  25. Voltaire El Fanatisme o Mahoma el profeta (1741), Obres completes, edició Garnier, 1875, tom 4, pàg. 135
  26. Mahoma el fanàtic, el cruel, el fals, i, per vergonya dels homes, el gran, qui de noi mercader esdevé profeta, legislador i monarca, Recull de les Cartes de Voltaire (1739-41), Voltaire, edició Sanson i Companyia, 1792, Carta a M. de Cideville, conseller honorari del parlament (5 de maig de 1740), pàg. 163
  27. Pierre Milza, Voltaire, Librairie Académique Perrin, 2007, pàg. 638
  28. «Sé que Mahoma no ha tramat precisament la mena de traïció que fa el personatge d'aquesta tragèdia.... No he pretès posar només una acció verdadera sobre l'escena, sinó els costums verdaders, fer pensar els homes com pensen en les circumstàncies en que es troben, i representar finalment el que l'engany pot tenir de més atroç, i allò que el fanatisme pot aconseguir de més horrible. Mahoma no és aquí altra cosa més que Tartuf amb les armes a mà. Em creuré ben recompensat del meu treball, si alguna d'aquestes ànimes febles, sempre llestes per rebre les impressions d'un furor estranger que no és en el fons del seu cor, es poden afirmar contra aquestes funestes seduccions amb la lectura d'aquesta obra.», Voltaire, Carta a Frederic II, rei de Prússia, 20 gener de 1742.
  29. Voltaire,Cartes inèdites de Voltaire, Didiè, 1856, t.1, Carta al Mr. César de Missy, 1 de setembre de 1743, pàg. 450
  30. René Pomeau, Voltaire en el seu temps, Fayard, 1995, t.1 Amb Madame de Châtelet per René Vaillot, pàg. 407
  31. Nota escrita i publicada el 1748 al tom IV de les Obres de Voltaire, de resultes de la seva tragèdia de Mahoma. Aquest article present a certes edicions pòstumes augmentades del Diccionari filosòfic no figura en la versió original del Diccionari filosòfic que implica només 118 articles apareguts estant viu Voltaire en la seva última versió el 1769 (cf Diccionari filosòfic, Raymond Naves i Olivera Ferret, Garnier, 2008):
    • «Era un sublim i intrèpid xarlatà aquest Mahoma, fill d'Abdalla.»
    • «L'alcorà és una rapsòdia sense relació, sense ordre, sense art; es diu tanmateix que aquest llibre avorrit és un molt bon llibre; em remeto als àrabs, que diuen que està escrit amb una elegància i una puresa a què ningú ha tornat a aconseguir. És un poema, o una espècie de prosa rimada, que conté sis mil versos. No hi ha poeta que ell o la seva obra hagin fet tal fortuna. Debatut entre els musulmans si l'Alcorà fos etern, o si Déu l'hagués creat per dictar-lo a Mahoma. Els doctors van decidir que era etern; tenien raó, aquesta eternitat és ben més bonica que l'altra opinió. Cal sempre que el populatxo opti per la versió més increïble.»
    • Se l'excusa de l'engany, perquè, es diu, els àrabs comptaven davant seu cent vint-quatre mil profetes, i no hi feia res que en semblés un més. Els homes, afegeix, necessiten ser enganyats. Però com justificar un home que us diu «Creus que he parlat a l'àngel Gabriel, o pàguem un tribut? »
    • «Quant és preferible un Confuci, el primer dels mortals que no ha tingut revelació; no utilitza més que la raó, i no la mentida i l'espasa. Virrei d'una gran província, hi fa florir la moral i les lleis: desgraciat i pobre, els ensenya, els practica en la grandesa i en la caiguda; posa la virtut amable; té per deixeble el més antic i el més sensat dels pobles.»
    • «El comte de Boulainvilliers, a qui li agradava Mahoma, vanagloriar-se'm dels àrabs, no pot impedir que fos un poble de bandits; volaven davant Mahoma adorant les estrelles; volaven sota Mahoma en nom de Déu. Tenien, es diu, la simplicitat dels temps heroics; però què són els segles heroics? era el temps en què un es degollava per un pou i per una cisterna, com es fa avui per a una província.
  32. «Els frares que s'han desencadenat contra Mahoma, i han parlat tant d'ell sense sentit, com ara dir que no sabia escriure. Però com imaginar que un home que havia estat negociant, poeta, legislador i sobirà, no sabés ni signar el seu nom? Si el seu llibre és dolent per al nostre temps i per a nosaltres, era molt bo per als seus contemporanis, i la seva religió encara millor. Cal reconèixer que va retirar gairebé tota Àsia de la idolatria. Va ensenyar la unitat de Déu; declamà fortament en contra dels associats. A casa seva la usura amb els estrangers estava prohibida, l'almoina ordenada. L'oració és d'una necessitat absoluta; la resignació als decrets eterns és el gran mòbil de tot. Era ben difícil que una religió tan senzilla i tan sensata, ensenyada per un home sempre victoriós, no subjugués una part de la terra. En efecte els musulmans han fet tants prosèlits per la paraula com per l'espasa. Han convertit a la seva religió els indis i fins als negres. Els turcs fins i tot els seus vencedors s'han sotmès a l'islamisme.», Voltaire, 1748, ibidem.
  33. René Pomeau, La religió de Voltaire, A.G Nizet, 1995, pàg. 157
  34. René Pomeau, Voltaire en el seu temps, Fayard, 1995, t.1 Amb Madame de Châtelet per René Vaillot, pàg. 407
  35. Tros escrit i publicat el 1748 al tom IV des obres de Voltaire
  36. No correspon més que als musulmans queixar-se, ja que he fet Mahoma una mica pitjor que no era, Carta a Mme Denis, 29 octubre de 1751, Cartes escollides de Voltaire, Libraires associés, 1792, t.2, pàg. 113
  37. René Pomeau, La religió de Voltaire, A.G Nizet, 1995, pàg. 156-157
  38. Voltaire Assaig sobre els costums, 1756, Chap. VI. - De l'Aràbia i de Mahoma
  39. Voltaire Assaig sobre els costums , 1756, Chap. VII. - De l'Alcorà, i de la llei musulmana. Examen si la religió musulmana fos nova, i si ha estat perseguint
  40. René Pomeau, Voltaire en el seu temps, Fayard, 1995, t.1 Amb Mme. de Châtelet per René Vaillot, pàg. 407
  41. ha oblidat que aquest poeta era astrònom, i que va reformar el calendari dels àrabs?, « Carta civil i honesta de l'autor deshonest de la "Crítica de la història universal de Voltaire" (1760), en obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 24, pàg. 164
  42. Voltaire, «Mahoma tenia el valor d'Alexandre», El Sopar del comte de Boulainvilliers (1767), obres completes, edició Garnier, 1875, tom 26, pàg. 580
  43. «va ser certament un molt gran home, i qui va formar grans homes. Calia que fos màrtir o conquistador, no hi havia terme mitjà. Va vèncer sempre, i totes les seves victòries van ser guanyades pel petit nombre sobre el gran. Conqueridor, legislador, monarca i pontífex, va jugar el major paper que es pugui jugar sobre la terra als ulls del comú dels homes», Observacions per servir de suplement a l'Assaig sobre els costums (1763), a Obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 24, cap. 9-De Mahoma, pàg. 590
  44. «he dit que es va reconèixer Mahoma com a un gran home; res no és més impiu, deia. Li respondré que no és culpa meva si aquest petit home ha canviat la cara d'una part del món, si ha guanyat batalles contra exèrcits deu vegades més nombroses que els seus, si ha fet tremolar l'imperi romà, si ha donat els primers cops a aquest colós que els seus successors han aixafat, i si ha estat legislador d'Àsia, de l'Àfrica, i d'una part d'Europa.», «Carta civil i honrada a l'autor deshonest de la Crítica de la història universal de Voltaire » (1760), en obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 24, pàg. 164
  45. «Hi ha no sé què en aquest Mahoma que imposa. Les religions són com els jocs de backgammon i escacs: ens vénen d'Àsia. Cal que sigui un país ben superior al nostre, ja que mai no hem inventat més que pompons i farbalans; tot ens ve d'altra banda fins a la inoculació», «Carta a M. El Cavaller de La Motte-Gefrard » (març de 1763), en obres completes de Voltaire (1760), Voltaire, edició Moland, 1875, et. 44, pàg. 476
  46. Assaig sobre els costums i l'esperit de les Nacions (1756), en Obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 11, cap. VII-De l'Alcoran, i de la llei musulmana, pàg. 244
  47. « No, Mahoma no va fer d'aquests miracles efectuats en un poble i del qual no es parla fins a cent anys després del pretès esdeveniment [...] la seva religió és sensata, severa, casta, i humana: sàvia, ja que no cau en la demència de donar a Déu als socis, i no té misteris; severa, ja que prohibeix els jocs d'atzar, el vi i els licors forts, i ordena l'oració cinc vegades per dia; casta, ja que redueix a quatre dones aquest nombre prodigiós d'esposes que compartien el llit de tots els prínceps de l'Orient; humana, ja que ens ordena l'almoina més rigorosament que el viatge a La Meca. Afegeixi a tots aquests caràcters de veritat la tolerància »
    , Cal prendre partit (1772), en obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 28, cap, pàg. 547
  48. "Teista" al Diccionari Filosòfic, http://www.voltaire-integral.com/html/20/theiste.htm
  49. «Els cristians no havien mirat fins ara el famós Mahoma més que com un feliç bandit, un impostor hàbil, un legislador gairebé sempre extravagant. Alguns savis d'aquest segle sobre la fe de les rapsòdies arabesques, han intentat venjar-lo de la injustícia que li fan els nostres escriptors. Ens el donen com un geni sublim, i com un home dels més admirables, per la grandària de les seves empreses, de la seva visió, dels seus èxits», Claude-Adrien Nonnotte, Els errors de Voltaire, Jacquenod père et Rusand, 1770, t. I, pàg. 70
  50. «Mr. Voltaire ens assegura que ell [Mahoma] tenia una eloqüència viva i forta, d'ulls aguts, una fisonomia feliç, la intrepidesa d'Alexandre, la liberalitat i la sobrietat de la qual Alexandre hauria necessitat per ser un gran home en tot…; Ens representa a Mahoma com un home que ha tingut la glòria de treure gairebé tota l'Àsia de les tenebres de la idolatria. Extreu algunes paraules de diversos indrets de l'Alcorà, on admira el Sublim. Troba que la seva llei és extremadament sàvia, que les seves lleis civils són bones i que el seu dogma és admirable en el fet que s'avé amb el nostre. Finalment, per prevenir els lectors contra tot el que els Cristians han dit d'ultratjant sobre Mahoma, adverteix que no són més que ximpleries degudes a frares ignorants i insensats.», Nonnotte, Ibid, pàg. 71
  51. René Pomeau, Voltaire en el seu temps, Fayard, 1995, t.1 Amb madame del Châtelet per René Vaillot, pàg. 407
  52. «És evident que el geni del poble àrab, posat en moviment per Mahoma, va fer tot d'ell mateix durant prop de tres segles, i en això es va assemblar al geni dels antics Romans.», Assaig sobre els costums (1756), en obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 11, cap. VI-De l'Arabia i de Mahoma, pàg. 237
  53. [www.voltaire-integral.com/Html/24/07_Preface.html Pròleg de l'Assaig sobre la Història Universal] (1754), en obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 24, pàg. 49
  54. «si aquests Ismaelites s'assemblessin als Jueus per l'entusiasme i la set de pillatge, eren prodigiosament superiors pel valor, per la grandesa de l'ànima, per la magnanimitat.», Assaig sobre els costums i l'esperit de les Nacions (1756), en obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 11, cap. VI-De l'Arabie i de Mahoma, pàg. 231
  55. Assaig sobre els costums (1756), en obres completes de Voltaire, Voltaire, edició Moland, 1875, et. 11, cap. VI-De l'Arabie i de Mahoma, pàg.237
  56. Sadek Neaimi L'Islam al segle de les Llums, Harmattan, 2003, pàg.248
  57. Impostor o legislador ? El Mahoma de les Llums, a Religions in transition in the second half of 16th century, Voltaire Foundation, 2000, pàg. 251. ISBN 0-7294-0711-X
  58. Dirk van der Cruysse, «De Bayle a Raynal, el profeta Mahoma a través del prisma de les Llums,» in De branca en branca: estudis sobre el segle XVII i XVIII francès, Peeters Publishers, 2005, pàg. 125
  59. Carta a Frederic II, rei de Prússia, datada del 5 de gener de 1767
  60. 60,0 60,1 Faruk Bilici, «L'islam a França sota l'Antic Règim i la Revolució: atracció i repulsió », Ribes nord-mediterrànies, 15 de novembre de 2005
  61. Carlos Pujol. Ediciones Palabra. Voltaire, 1999. ISBN 9788482393513. ,pàg.87
  62. El prefaci de Voltaire i els Genevesos de Jean Gaberel
  63. Voltaire francmaçó de la Lògia «Les Nou Germanes» Compendi històric de l'Ordre de la Francmaçoneria fins a 1829 (divideix en toms II) Jean-Claude Bésuchet de Saunois - 1829
  64. "Benjamin Franklin... va instar Voltaire per esdevenir un maçó, i Voltaire va accedir, potser només per complaure a Franklin. Ridley, Jasper. Els francmaçons: La història de la Societat Secreta més poderosa del món, 2002, pàg. 112.  Vegeu també: «Voltaire a la web de la Gran Lògia de la Colúmbia Britànica».
  65. . François-Antoine Cabrer, Almanac de la gent d'esperit, Londres, Jean Nourse, 1762, pàg. 110
  66. A la seva novel·la Micromégas (1752) trobem que esmenta els dos satèl·lits del planeta Mart un segle abans del seu descobriment oficial (Asaph Hall els descobreix el 1877): «...En sortir de Júpiter van travessar un espai de prop de cent milions de llegües, i van costejar el planeta Mart, que, com tots saben és cinc vegades més petit que el nostre globus, i van veure dues llunes que serveixen a aquest planeta i no han pogut descobrir els nostres astrònoms». (Veure: Capítol III, «Viatge dels dos habitants de Sirià i Saturn». Col·lecció Clàssics Inoblidables, Voltaire, l'Ateneu, pàgina 622.) Es notable que també un contemporani seu, Jonathan Swift, fa el mateix a Els Viatges de Gulliver, però donant les seves distàncies al planeta i als seus períodes de rotació amb precisió sorprenent. Tot i que sempre s'ha volgut veure en això una sort de misteri conspiratiu, en ambdós casos els dos autors sembla que s'estaven fent ressò d'una idea molt corrent en els ambients intel·lectuals de l'època, sorgida de les primeres opinions de l'astrònom Johannes Kepler (prèvies a l'enunciat de les seves famoses tres lleis), basades al seu torn en una teoria misticista relacionada amb els sòlids perfectes. La precisió de les dades, en ambdós casos, es deu als càlculs mecànics realitzats a començaments del segle XVIII partint de la llei de la Gravitació Universal, referits a quin seria el període de rotació i distància a Mart d'un presumpte cos orbitant al voltant de l'esmentat planeta.
  67. Al segle XVIII es van fer dues traduccions rosselloneses de Zaïre, una de les quals, de Sebastià Sibiuda, es conserva en el manuscrit 1162 de la Biblioteca de Catalunya (Jordi Carbonell i de Ballester Dues traduccions rosselloneses setcentistes de la "Zaïra" de Voltaire, a Estudis Romànics 11 (1967), p. 163-170 [3])
  68. Fundació Voltaire
  69. «Democracy». A: Knopf. The Philosophical Dictionary, 1924 [Consulta: 1 juliol 2008]. 
  70. «Letter on the subject of Candide, to the Journal encyclopédique July 15, 1759». Universitat de Chicago. [Consulta: 2008-01-07].
  71. Voltaire, François-Marie. Candide (chapter 19). 
  72. La biblioteca de Voltaire a la Biblioteca Nacional de Rússia
  73. Relació de pel·lícules on apareix el personatge de Voltaire
  74. David H. Lane. Mercer University Press. The phenomenon of Teilhard: prophet for a new age (en anglès), 1996. ISBN 9780865544987. , pàg.9

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • (en francès) Paul Cunisset-Carnot, La Querelle du président de Brosses avec Voltaire (1888)
  • (en francès) André Bellessort, Essai sur Voltaire, Perrin, 1938
  • (en francès) Rémy Bijaoui, Voltaire avocat. Calas, Sirven et autres affaires..., París, Tallandier, 1994 (ISBN 2235021182)
  • (en francès) Guy Chaussinand-Nogaret, Voltaire et le siècle des Lumières, Bruxelles, Éditions Complexe, 1994
  • (en francès) Max Gallo, Moi, j'écris pour agir : vie de Voltaire, París, Fayard, 2008
  • (en francès) Jean Goldzink, Voltaire, la légende de saint Arouet, París, Gallimard, 1989
  • (en francès) Jean Goulemot, André Magnan, Didier Masseau (dir.), Inventaire Voltaire, París, Gallimard, 1995 (coll. "Quarto") (ISBN 2070737578)
  • (en francès) Véronique Le Ru, Voltaire newtonien. Le combat d'un philosophe pour la science, París, Vuibert/ADAPT, 2005 (ISBN 2711753743), (ISBN 29096800665)
  • (en francès) Éliane Martin-Haag, Voltaire. Du cartésianisme aux Lumières, París, Vrin, 2002 (ISBN 2711615375)
  • (en francès) Xavier Martin, Voltaire méconnu : aspects cachés de l'humanisme des Lumières (1750-1800), París, Dominique Martin Morin, 2006 (ISBN 285652303X)
  • (en francès) Sylvain Menant, Esthétique de Voltaire, París, SEDES, 1995 (ISBN 2718115556)
  • (en francès) Patricia Ménissier, Les Amies de Voltaire dans la correspondance : 1749-1778, París, H. Champion, 2007.
  • (en francès) Pierre Milza, Voltaire, Perrin, 2007, (ISBN 2262022518)
  • (en francès) Noel Eugène - Voltaire à Ferney - Brière et fils Ed.- Rouen - 1867
  • (en francès) Jean Orieux, Voltaire, Flammarion, 1966
  • (en francès) Christophe Paillard, Voltaire en son château de Ferney, París, Éditions du Patrimoine, 2010 (ISBN 9782757700273)
  • (en francès) Roger Peyrefitte, Voltaire, sa jeunesse et son temps, Albin Michel, 1985
  • (en francès) René Pomeau, La Religion de Voltaire, París, Colin, 1956 (2è éd. 1969)
  • (en francès) René Pomeau, Politique de Voltaire, París, Colin, 1963 (3è éd. 1994) (ISBN 2200215797)
  • (en francès) René Pomeau (dir.), Voltaire en son temps, París, Fayard, 1995 (2 vol.) (ISBN 2213595535)
  • (en francès) Charles Porset, Voltaire humaniste, París, Edimaf, 2003
  • (en francès) Raymond Trousson, Voltaire 1778-1878, Paris, PUPS, 2008
  • (en francès) Raymond Trousson, Jeroom Vercruysse (dir.), Dictionnaire général de Voltaire par lui-même, Paris, Champion, 2003 (ISBN 2745307657)
  • (en francès) René Vaillot, Voltaire en son temps. 2. Avec Mme. Du Châtelet : 1734-1749, Oxford Voltaire Foundation, 1988.
  • (en francès) André Versaille (éd.), Dictionnaire de la pensée de Voltaire, Bruxelles, éditions Complexe, 1994 (ISBN 2870275307)
  • (en francès) Pierre Lepape, Voltaire le conquérant : naissance des intellectuels au siècle des Lumières, París, Seuil, 1997
  • (en francès) Ghislain Waterlot, Voltaire : le procureur des Lumières, París, Michalon, 1996

Periòdics[modifica | modifica el codi]