Francmaçoneria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escultura de l'escaire i el compàs, símbol oficial de la francmaçoneria

La francmaçoneria (en francès francmaçonnerie i en anglès Free-Masonry) o maçoneria és un moviment social que es manifesta en una diversitat d'entitats independents, (generalment denominades individualment "Gran Lògia" o "Gran Orient") l'organització de base de la qual són les lògies, o agrupacions de francmaçons/es. Compta amb diferents corrents doctrinaris, les característiques comunes dels quals poden considerar-se els següents:

  1. La seua finalitat: el perfeccionament de l'ésser humà i de la humanitat.
  2. Els principis humanistes de llibertat, igualtat, fraternitat i tolerància, entre altres.
  3. La utilització, com a mecanisme educatiu, de símbols basats en eines de la construcció.
  4. L'ingrés mitjançant una cerimònia d'"iniciació".
  5. L'organització gradual, en la qual els graus d'aprenent, company i mestre són comuns a tots els sistemes maçònics.
  6. El seu caràcter reservat o discret, tot i que, en determinades èpoques i llocs, va adoptar caràcter secret.

A manera d'exemple reproduïm el que manifesta una de les organitzacions de la francmaçoneria, la Gran Lògia de Xile, en la seua Declaració de Principis:

"La francmaçoneria és una Institució universal, essencialment ètica, filosòfica i iniciàtica, l'estructura fonamental de la qual la constitueix un sistema educatiu, tradicional i simbòlic.- S'hi ingressa mitjançant la Iniciació. Fundada en el sentiment de la Fraternitat, constitueix el centre d'unió per als hòmens d'esperit lliure de totes les races, nacionalitats i credos.- Com a Institució docent té com a objecte el perfeccionament de l'home i de la Humanitat. Promou entre els seus adeptes la recerca incessant de la veritat, el coneixement de si mateix i de l'home en el medi en què viu i conviu, per a aconseguir la fraternitat universal del gènere humà.- A través dels seus membres projecta sobre la societat humana l'acció benefactora dels valors i ideals que sustenta. No és una secta ni és un partit. Exalta la virtut de la tolerància i rebutja tota afirmació dogmàtica i tot fanatisme. Allunya dels seus Temples les discussions de política partidista o de tot sectarisme religiós. Sustenta els postulats de Llibertat, Igualtat i Fraternitat i, en conseqüència, propugna la justícia social i combat els privilegis i la intolerància. ..."[1]

El tractament de la francmaçoneria[modifica | modifica el codi]

La francmaçoneria Universal pot ser considerada més com un ideal que com una realitat unitària, atès que a través de la història hi ha hagut, i actualment hi ha, diversitat d'organitzacions maçòniques i de tendències doctrinàries, totes les quals tenen punts en comú però també diferències notables.

Per consegüent, realitzar generalitzacions sobre la matèria no sols pot generar confusió per als qui no siguen especialistes, sinó que fins i tot pot portar a enverinades discussions. Enfront d'açò, cal especificar que una concepció o una exposició sobre el tema respon a un determinat corrent doctrinari de la maçoneria o a una organització maçònica en particular.

Alguns temes rellevants sobre els quals hi ha punts de vista diferents són: què és i què no és la francmaçoneria, els continguts de la filosofia o doctrina maçònica, i història de la maçoneria. Temes de gran divergència de criteris entre els maçons són: dona i maçoneria, política i maçoneria, religió i maçoneria, i "regularitat" maçònica.

Sobre aquests temes és difícil ser neutrals, perquè els maçons generalment són formats dins d'una organització ("Obediència") i un corrent doctrinari específic ("Ritu") que amb la major bona fe assumeixen que la seua versió sobre la doctrina, la història i altres aspectes és autèntica, plenament aferrada a la veritat. Fruit d'aquesta formació realitzen afirmacions categòriques en què es refereixen a la maçoneria en termes genèrics, però la concepció que exposen és vàlida només per al corrent doctrinari o organització de què formen part, existint altres corrents o organitzacions que sostenen punts de vista contraris. Internet ha facilitat el coneixement de la diversitat maçònica.

El terme "francmaçó"[modifica | modifica el codi]

L'escaire i el compàs. La lletra G fa referència al Gran Arquitecte de l'Univers.

El terme francmaçó és d'origen francès, amb equivalents semblants en altres idiomes. Pres en préstec de l'anglès freemason. Està compost dels vocables: franc, (free en anglès) que significa lliure, i mason, que pot ser traduït com a constructor. Per consegüent, una traducció literal del mateix seria "constructor lliure".

Al seu torn, la paraula constructor, en el context maçònic operatiu, es referia des dels obrers fins als arquitectes, i incloïa també els artistes que intervenien en les construccions.

Històricament, francmaçons van ser denominats els constructors, especialment de catedrals gòtiques, durant l'edat mitjana. Si bé hi ha una hipòtesi que sosté que el terme "franc" es refereix a una pedra d'especial qualitat, pareix que aquest terme fa relació al fet que no es tractava de qualsevol tipus de constructors, sinó de constructors "lliures", és a dir que gaudien de furs o de llibertats especials.

En efecte, aquests constructors no sols gaudien d'unes llibertats que els permetien desplaçar-se entre diferents ciutats, i sobretot de la llibertat d'associació i de reunió en reserva, tot açò en el context de l'Europa medieval; sinó que, a més a més, es considera que el nivell de coneixements científics que requerien les construccions i la llibertat de reunió en reserva els van permetre l'exercici de les llibertats de pensament i d'expressió, bases per al desenvolupament d'unes concepcions que no necessàriament coincidien amb les oficials de la societat en què es trobaven immersos, però que les guardaven, per seguretat, en el major secret.

És per açò que, en l'actualitat, alguns maçons prefereixen usar el terme francmaçó, per a fer al·lusió a la seua condició de persones lliures o lliurepensadores; alliberades, o en procés d'alliberament, de dogmes i prejudicis.

Fonts filosòfiques i orígens[modifica | modifica el codi]

Emblema maçònic tradicional trobat a lògies catalanes del segle XIX

La francmaçoneria moderna és una institució que té prop de tres segles d'existència. Descendeix, d'una manera simbòlica, dels maçons constructors de l'Edat mitjana que es van desplaçar durant diversos segles a través de tot Europa per a construir edificis religiosos o profans la major part dels quals existeixen encara avui. Si bé el fenomen de transició de la maçoneria operativa fins a la francmaçoneria especulativa es torna a posar avui àmpliament en dubte, la veritat és que les ferramentes dels constructors es van convertir en els símbols dels francmaçons.

A Anglaterra, el 1717, quatre lògies, alguna d'elles integrades per membres de la Royal Society (societat científica de l'època) pròxims a Isaac Newton, van crear la Gran Lògia de Londres, que ràpidament va ser seguida de la creació de les Grans Lògies d'Irlanda (1725) i Escòcia (1736), on la presència de la maçoneria datava d'abans del regnat de Jaume I d'Escòcia (Estuard).

S'obria així el període del que s'anomena avui la francmaçoneria especulativa, aquella en què es dialoga lliurement sobre idees.

A través de mariners i comerciants, la francmaçoneria, que s'havia estès molt ràpidament a Anglaterra, va passar al continent i les primeres lògies maçòniques es van instal·lar a França als anys 1726-1730, en particular, a ports com Bordeus o Dunkerque.

Però, en aquest període en què naixerien les noves idees de Llibertat i d'Igualtat, que conduiran a la Revolució Francesa, Europa estava entrant en el Segle de les Llums. Dels "Club" que eren a Anglaterra, les lògies maçòniques, que es van estendre molt ràpidament pel continent, es van convertir en la caixa de ressonància d'aquestes grans noves idees i es van transformar en llocs de debat d'idees emancipadores per als Hòmens i les Societats.

Des de l'Antiguitat, diferents corrents filosòfics van afavorir l'existència d'escoles, grups i filiacions basades en el ritu i la transmissió gradual dels coneixements. Algunes d'aquestes escoles predicaven la igualtat entre els seus membres i constituïen espais de lliure reflexió en relació amb el món circumdant.

Una de les llegendes més importants de la Francmaçoneria s'atribueix a Hiram Abif, mític arquitecte del Temple de Salomó a Jerusalem, la fundació de l'orde maçònica. Alguns textos retrotrauen l'origen de la maçoneria a èpoques d'encara major antiguitat, arribant a considerar com a fundadors diferents figures bíbliques com Tubal-Caín, Moisès, Noè o el mateix Adam. Més realistes, però encara en l'àmbit del mite o de la pseudohistòria, diversos autors han atribuït aquest origen als constructors de les piràmides a l'antic Egipte, als Fabrorum romans, a l'orde del Temple, la dels Rosacreus o als humanistes del Renaixement.

És comunament acceptat que la Francmaçoneria moderna procedeix dels gremis de constructors medievals de castells i catedrals, que van evolucionar cap a comunitats de tipus especulatiu i intel·lectual, conservant part dels seus antics ritus i símbols. Aquest procés, que va poder iniciar-se en diferents moments i llocs, va culminar a principis del segle XVIII.

Els arquitectes i picapedrers medievals, denominats maçons, disposaven de llocs de reunió, denominats lògies, situats normalment als voltants de les obres. Era comú als gremis professionals de l'època de dotar-se de reglaments i normes de conducta de règim interior. Solien també seguir un model ritualitzat per donar als seus membres accés a certs coneixements o l'exercici de determinades funcions. Els maçons van destacar especialment en aquests aspectes.

Els gremis de constructors, paletes i arquitectes són esmentats en alguns dels més antics codis de lleis, inclòs el d'Hammurabi (1692 aC). Però sol considerar-se que el primer codi regulador específicament maçònic va ser el que el rei Athelstan d'Anglaterra va donar a aquestes corporacions l'any 926, l'anomenat Constitucions de York. Aquest manuscrit es va perdre al segle XV i va ser reescrit de memòria pels que el coneixien. Per aquest motiu, la Carta o Estatuts de Bolonya, redactats el 1248, és el document maçònic original més antic que es coneix. Tracta d'aspectes jurídics, administratius i d'usos i costums del gremi. El segueixen en antiguitat altres documents, com el Poema Regius o manuscrit Halliwell (1390), el Manuscrit Cooke (1410), el Manuscrit d'Estrasburg (1459), els Estatuts de Ratisbona (1459), els de Schaw (1598), l'Iñigo Jones (1607), els de Absolion (1668) i el Sloane (1700). Tots aquests manuscrits es refereixen a la maçoneria "operativa" o gremial, de la qual s'especifiquen, sobretot, les regles del "ofici", i a la que els historiadors solen referir-se a elles en un sentit genèric com "constitucions gòtiques".

Seu de la Gran lògia unida d'Anglaterra.

La francmaçoneria va, més o menys conscientment, assumint aquesta herència i unint-la a la dinàmica humanista del Renaixement i a les importants evolucions filosòfiques dels segles XVII i XVIII. Sobre aquestes transmissions capil·lars i aquesta elaboració, afegirà amb el temps elements extrets de l'imaginari cavalleresc, tal com existien a França al final de l'Antic Règim.

Pel que fa als rituals maçònics, el primer document de rellevància de què disposen els historiadors es refereix a una d'aquestes organitzacions de la construcció que és particular de França, el Companyonia Compagnonnage, i data del 1655. No obstant això, ja des de 1630 apareixen diferents documents que fan referència als usos rituals de la maçoneria escocesa. El ritual maçònic complet més antic que es coneix és el manuscrit denominat Arxius d'Edimburg, que data de 1696.

Amb l'evolució de la societat i les transformacions econòmiques, la majoria de les lògies de la maçoneria operativa van deixar a poc a poc d'executar obres materials, transformant-se en organitzacions fraternals, però conservant, en part, els seus usos i costums tradicionals. La Francmaçoneria especulativa és el producte d'aquesta transformació. Des del segle XVII, algunes lògies de maçons operatius van començar a rebre com a membres a persones alienes a l'ofici, generalment clients, nobles o benefactors. El perfil d'aquests maçons acceptats solia ser el d'intel·lectuals o humanistes, interessats per l'antiguitat, l'hermetisme, les ciències experimentals naixents, etc. Les lògies d'aquest tipus es van convertir en un espai de lliure pensament i especulació filosòfica. Si es tracta d'una transformació radical o progressiva, és una cosa que els historiadors es qüestionen avui en dia. En qualsevol cas, almenys a Escòcia, el vincle orgànic entre l'antiga maçoneria i la nova sembla incontestable. Les lògies «no operatives» es fan cada vegada més nombroses a Escòcia, Anglaterra i Irlanda.

La francmaçoneria especulativa conserva i adapta una part de les pràctiques corporatives, com els elements de la indumentària, les representacions emblemàtiques, els termes del vocabulari i algunes bases rituals. Però serà més concretament en el segle XVIII i a les Illes Britàniques que es creen Lògies d'un nou tipus.

El 24 de juny de 1717, quatre lògies londinencs que portaven el nom de les tavernes on es realitzaven les seves trobades, es van reunir per formar una agrupació comuna. Denominar a la nova organització Gran Lògia de Londres i de Westminster, i el seu primer Gran Mestre va ser Anthony Sayer. La creació d'aquesta nova institució va suposar un salt significatiu en l'organització de la Maçoneria, que va transcendir així de l'àmbit logial. Formada en part per membres de la Royal Society pròxims a Isaac Newton, la nova Gran Lògia es va dotar el 1723 d'una Constitució redactada per dos pastors protestants: Jean Théophile Désaguliers i James Anderson, que, com a compilador, va donar nom a les que es coneixen com Constitucions d'Anderson en 1723, actes fundacionals de la francmaçoneria moderna.. Més enllà de les diferents interpretacions que es donen sobre l'abast d'elements concrets del text de les Constitucions, la majoria dels autors coincideixen a destacar l'esperit de tolerància i no sectarisme que anima el conjunt, destacant el seu desig de presentar a la maçoneria com un "centre d'unió" entre tots els homes, siguin quines siguin les races, opinions i creences que els distingeixin.

El ritual practicat per la primera Gran Lògia, encara enriquit i desenvolupat, era perfectament acord amb els usos escocesos "sobre tots els punts de la Maçoneria", tal com ho testifica l'acta de la visita de Desaguliers a la lògia Mary's Chapel el 24 d'agost de 1721. Els rituals d'aquesta primera Gran Lògia es coneixen per una obra publicada el 1730, La Maçoneria disseccionada (masonry Dissected), que els va revelar al públic, produint gran escàndol entre els germans.

Tot i que la creació de la Gran Lògia de Londres va generar reaccions contràries per part d'alguns sectors de la maçoneria operativa anglesa, el nou model maçònic es va estendre ràpidament per Europa i Amèrica amb la creació, en els anys següents, de la Gran Lògia de irlanda el 1725, la primera Gran Lògia de França entre 1726 i 1730, la Gran Lògia Provincial de Pensylvania en 1731, la Gran Lògia Provincial de Massachusetts el 1733 i la Gran Lògia d'Escòcia el 1736.

Gran Arquitecte de l'Univers[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gran Arquitecte de l'Univers

El Gran Arquitecte de l'Univers, expressat habitualment amb l'acrònim G. ·. A. ·. D. ·. U. ·., És un símbol tradicional en maçoneria el contingut, interpretació i rellevància varien segons el corrent maçònic de què es tracti.

Per al corrent regular, el GADU representa l'Ésser Suprem, l'ésser creador del Cosmos, un principi maçònic la creença i invocació en la pràctica del ritu són imprescindibles, ja que la maçoneria es basa a dedicar els seus treballs a Déu representat per aquest mitjà.

Per al corrent adogmàtic, establir la condició de la creença en un Ésser Suprem suposa limitar la llibertat de consciència dels seus membres, de manera que ni la creença en el GADU ni la seva invocació són preceptives.

Els maçons, com a individus, són en tot cas lliures de donar-li el contingut que millor s'ajusti a les seves creences. Com tots els símbols, proporciona un marc, però la seva interpretació concreta correspon a cadascú.

Molts francmaçons consideren que el símbol GADU és igual al Déu creador que determina a la seva voluntat els plans de l'existència. Per molts simbolitza la idea d'un Principi Creador que està en l'origen de l'Univers, la naturalesa és indefinible. Hi ha finalment maçons que, prescindint de qualsevol enfocament transcendent, identifiquen el GADU amb la sublimació de l'ideal maçònic o que ho interpreten des d'una perspectiva panteista o naturalista.

Principals corrents[modifica | modifica el codi]

Com ho seria per a qualsevol institució que voldria garantir un funcionament ordenat, la regularitat és un concepte capital per a la Maçoneria. Gràcies a l'aplicació de regles, poden evitar-se la confusió, el frau o les males pràctiques en el que als principis de l'Orde maçònica respecta.

La regularitat és un concepte tan important com debatut en el si de la Francmaçoneria. D'acord amb ell, les Obediències maçòniques estableixen acords de mutu reconeixement i relació entre elles. En general, es parla de Maçoneria regular per referir-se a la qual s'até a una sèrie de regles tradicionals. No obstant això, hi ha discrepància sobre quines d'aquestes normes són les realment importants i quines no, el que dóna lloc a la divisió de la Maçoneria mundial en dos corrents principals, als quals es pot afegir un cert nombre de lògies i de petites obediències no adscrites a cap dels dos. De forma succinta, poden definir-se com a condicions per a garantir la regularitat de les organitzacions maçòniques el posseir una legitimitat d'origen.

Les condicions acceptades pels dos corrents principals per reconèixer la regularitat d'una Obediència maçònica són:

  • Que tingui una legitimitat d'origen, és a dir, que el seu constitució hagi estat afavorida per alguna altra organització maçònica regular. En aquest sentit, sol considerar-se que la regularitat inicial emana de l'antiga Gran Lògia de Londres i Westminster.
  • El respecte als valors i principis capitals establits en els documents fundacionals, en concret les anomenades Constitucions d'Anderson, publicades el 1723.

Els dos corrents discrepen en diversos punts importants, que afecten fins i tot a les seves respectives denominacions. Ambdós corrents solen ser coneguts, respectivament, com regular, un d'ells, i com a liberal o adogmàtic, l'altre. No obstant això, els representants del segon mantenen que el seu corrent és també plenament regular, mentre que els del primer argumenten que el seu és també essencialment liberal i adogmàtic. És impossible establir un criteri objectiu sobre aquest tema. Potser, el que es pot afirmar és que els diferents corrents maçònics no es consideren identificats amb termes com irregular o dogmàtic. Finalment, les lògies que no s'adscriuen als criteris de cap dels dos principals corrents solen ser anomenats salvatges, tot i que ells prefereixen referir-se a si mateixos com sota la volta celestial.

Sol confondre's el concepte de regularitat amb el de reconeixement entre organitzacions maçòniques. Així, hi ha una idea estesa entre profans i maçons desinformats, els qui creuen que la regularitat s'estableix a partir de l'existència o no de relacions amb determinades obediències, donant així lloc a una interpretació tancada i patrimonialista de la regularitat maçònica que algunes organitzacions pretenen administrar segons els seus propis criteris particulars.

La veritat és que totes les obediències maçòniques regulars, són lliures per a establir o no acords de reconeixement entre elles. Ja que la maçoneria és dinàmica i les Obediències regulars sobiranes, els principis per a les relacions entre les mateixes no poden de cap manera cenyir-se als criteris unilateralment imposats per cap d'elles.

Altres Obediències, això no obstant, igualment legitimada la seua regularitat, extrauen totes les conseqüències del principi de la llibertat absoluta de consciència i universalisme, deixant lliures als seus membres de creure o no creure i a les seues Lògies d'invocar o no al Gran Arquitecte de l'Univers, com a principi no dogmàtic.

Les característiques dels dos principals corrents són, en resum, les següents:

El corrent que s'anomena regular està encapçalat per la Gran Lògia Unida d'Anglaterra i s'hi s'adscriuen les principals obediències, pel que fa a nombre de membres es refereix, de les Illes Britàniques, Estats Units, els països de la Commonwealth, Iberoamèrica i part d'Europa continental, inclosa Espanya. Basant-se en la seva interpretació de la tradició maçònica i, en particular, de les Constitucions d'Anderson, les Obediències i Lògies d'aquesta línia estableixen els següents criteris de regularitat:

  • La creença en Déu o en un Ésser Suprem, que pot ser entès com un principi no dogmàtic, com un requisit imprescindible als seus membres.
  • Els juraments s'han de fer sobre l'anomenat Volum de la Llei Sagrada, generalment la Bíblia o un altre llibre considerat sagrat o símbol del transcendent pel qual realitza el jurament. La presència d'aquest Volum de la Llei Sagrada, l'Esquadra i el Compàs són imprescindibles en la Lògia.
  • No es reconeix la iniciació maçònica femenina ni s'accepta el contacte maçònic amb les Lògies que admetin a dones entre els seus membres.
  • Estan expressament prohibides les discussions sobre política i religió, així com el posicionament institucional sobre aquests aspectes.

El corrent que s'anomena liberal o adogmàtic té el seu principal exponent mundial al Gran Orient de França. És el principal corrent, pel que fa a nombre de membres es refereix, a França, Àfrica francòfona i alguns països d'Europa continental, i s'hi adscriuen moltes obediències a tot el món, especialment a Iberoamèrica i Europa continental, incloent, en particular, a les Obediències femenines i mixtes. No es basa en un estàndard de regularitat establert, sinó que manté com a referent el reconeixement compartit d'uns valors, models rituals i organitzatius que, per tradició, es consideren essencialment maçònics. Per aquest motiu, presenta una major varietat de formes concretes d'organització, les principals característiques, que no han de donar-se simultàniament, són:

  • El principi de llibertat absoluta de consciència. Admet entre els seus membres tant a creients com ateus i els juraments poden realitzar-se, segons les Lògies, sobre el Llibre de la Llei (les Constitucions de l'Ordre) o sobre el Volum de la Llei Sagrada, en ambdós casos al costat de l'Esquadra i el Compàs.
  • El reconeixement del caràcter regular de la iniciació femenina. Les Obediències poden ser masculines, mixtes o femenines.
  • El debat de les idees i la participació social. Les lògies debaten lliurement fins i tot sobre qüestions relacionades amb la religió o la política, arribant, en determinades ocasions, a posicionar-institucionalment sobre qüestions relacionades amb aquests aspectes.

La maçoneria liberal també s'ha estès a l'Àfrica i a l'Àsia i al Pacífic hi ha lògies maçòniques al Japó, Índia, Israel, Egipte, Turquia, Taiwan, Sud Àfrica, l'Iran (a l'exili des de la revolució islàmica), etc.

Francmaçoneria ètnica[modifica | modifica el codi]

Hi ha algunes formes de maçoneria per a determinats grups ètnics, per exemple:

  • B'nai B'rith, que en hebreu significa els Fills de l'Aliança, és una maçoneria exclusiva per homes jueus i és la que organitza la Lliga Antidifamació que lluita contra l'antisemitisme.
  • Maçoneria de Prince Hall, és una maçoneria exclusiva d'homes negres. Porta el nom del primer home maçó negre iniciat en la Lògia Irlandesa dels Estats Units, Prince Hall, que juntament amb altres veterans de la Guerra Civil: Cyrus Johnston, Bueston Slinger, Prince Rees, John Canton, Peter Freeman, Benjamin Tiler, Duff Ruform, Thomas Santerson, Prince Rayden, Cato Speain, Boston Smith, Peter Best, Forte Horward, i Richard Titley van ser reconeguts com la llavors anomenada Primer Lògia Africana.
  • El Rito Nacional Mexicano és un tipus de maçoneria exclusivament mexicana i que barreja gran part d'elusions asteques.

La persecució dels maçons[modifica | modifica el codi]

Els règims dictatorials no van estimar gaire el moviment, del qual l'amor de la llibertat i de la independència van irritar-les. L'Església Catòlica va excomunicar els maçons després de l'encíclica Mirari vos del 1832. La repressió a Europa va ser despietada en les dècades del 1920 al 1950. El règim soviètic va perseguir, va arrestar, va torturar i va empresonar centenars de milers de maçons a Rússia, Letònia, Lituània, Hongria, Bulgària, Txecoslovàquia i Polònia. Per part seva, els nazis van fer el mateix a Àustria, Holanda, Bèlgica, Noruega, Polònia, França, Romania, Bulgària i Iugoslàvia, igual que el feixisme al Regne d'Itàlia, el Franquisme a Espanya i el dictador António de Oliveira Salazar a Portugal.

Tot i això, enmig de la barbàrie dels camps d'extermini nazis van crear-se lògies clandestines, com Liberté Chérie a un annex del camp de concentració de Sachsenhausen i Els Germans Captius d'Allach a Dachau.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (Gran Lògia de Xile, 17 de juny del 2004, «www.granlogia.cl». [Enllaç no actiu])

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francmaçoneria