Franquisme
De Viquipèdia
|
|||||
|
|||||
| Lema nacional: Una, grande y libre (en llengua catalana Una, gran i lliure) |
|||||
| Himne nacional: Marxa Reial | |||||
| Capital | Madrid | ||||
| Idioma oficial | Castellà | ||||
| Govern | Dictadura | ||||
| Caudillo de España | |||||
| • 1939-1975 | Francisco Franco | ||||
| Història | |||||
| • Fi de la Guerra Civil Espanyola | 1 d'abril de 1939 | ||||
| • Mort de Francisco Franco | 20 de novembre de 1975 | ||||
| Moneda | Pesseta | ||||
El franquisme va ser un règim polític autoritari i dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975. Basat en el lideratge del general Francisco Franco Bahamonde, el franquisme va néixer amb la victòria militar a la Guerra Civil espanyola. El seu poder es va fonamentar en el control de tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic -el Movimiento Nacional- i de l'exèrcit. Les corts franquistes no van tenir iniciativa legislativa perquè Franco concentrava el poder executiu i el legislatiu, trencant-se doncs el principi de separació de poders propi d'un règim democràtic. Un potent aparell policial que perseguia els membres del partits i dels sindicats clandestins i un fort aparell propagandistíc són dues característiques més del franquisme.
Tot plegat va configurar un règim molt personalista que no va sobreviure a la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975.
Taula de continguts |
[edita] Característiques del règim
[edita] Partit únic
És una dictadura en sentit estricte, on no hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) van ser designades directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
[edita] Intervencionisme econòmic
L'estat franquista va ser capitalista, però amb un gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, el qual intentà millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però l'Estat estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema autoritari, intervencionista i controlador deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions.
El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i, per tant, estaven prohibides. A partir dels anys 50, Franco va anar suavitzant l'intervencionisme del règim -l'autarquia- per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals.
[edita] Ideologia: el nacionalcatolicisme
El franquisme, a diferència d'altres moviments de caire totalitari, com el feixisme italià i el nazisme, no va aportar una ideològia pròpia ben definida ni novedosa. El Franquisme es basava en la ideologia dels que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Les bases ideològiques del règim van ser les dels sectors tradicionalistes conservadors i feixistes.
L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera de Falange, partit que va suposar un intent d'imitació a Espanya del feixisme italià. Franco, un cop mort José Antonio Primo de Rivera durant la Guerra Civil espanyola, va desactivar l'amenaça que aquest moviment podria suposar per al seu lideratge, primer obligant la Falange a fondre's amb el carlisme dins un partit únic -la Falange Española Tradicionalista y de las JONS- i posteriorment apartant als caps falangistes dels primers llocs de responsalibilitat política.
El franquisme va consistir, bàsicament, en una defensa estricta de la confessionalitat catòlica de l'Estat, de la propietat privada, de l'estructura familiar tradicional, una visió militarista de la vida política i una animadversió intensa envers el comunisme i el sistema democràtic de partits, que eren vistos com els grans enemics d'aquells valors. Va ser doncs, un moviment polític plural on Franco n'era el moderador i el lider indiscutible -el Generalísimo-. A més, el gran pragmatisme de Franco va permetre que el règim s'anès adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins el 1945, amb la derrota dels nazis en la segona guerra mundial, serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.
L'Església catòlica, al principi de la Guerra Civil espanyola va ser un baluard del franquisme, malgrat alguna excepció inicial com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. L'església s'havia sentit atacada per la República i Franco es va presentar com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L'Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.
L'amalgama ideològica que el règim va utilitzar per tal de consolidar-se ha rebut sovint en la bibliografia acadèmica el nom de nacionalcatolicisme, en virtud de dos dels pilars bàsics de la ideologia del règim: la defensa aferrissada de la unitat espanyola, identificada amb la llengua castellana i contrària a qualsevol reconeixement d'altres realitats nacionals -aspecte que l'apartava de les aspiracions dels carlins que, tot i defensar la unitat espanyola, volien un reconeixement de les regions històriques-, i la identificació total entre Església catòlica i estat[1].
[edita] L'aparell propagandista
Van ser trets característics del franquisme un fort ús de l'aparell propagandístic basat en el control dels mitjans de comunicació, que difonien la ideologia del règim, l'ús a la censura i el control de l'ensenyament.
[edita] Història
El govern del general Franco va evolucionar al llarg d'aquest quaranta anys, podent-s'hi distingir tres etapes ben diferenciades: una fase totalitària fins a la fi de la segona guerra mundial i l'enderroc dels regìms feixistes nazi i italià (1939-1945); un període d'autarquia econòmica i una tímida obertura internacional (1545-1956); i finalment una etapa tecnocràtica (1956-1975) caracteritzada per mesures liberalitzadores de l'economia.
[edita] L'«era blava» o la fase totalitària (1939-1945)
L’1 d’abril del 1939, un Franco victoriós va llançar el seu darrer «parte de guerra». Acabada la Guerra Civil espanyola va començar la repressió dels vencedors, la por i la gana. Franco es va proclamar «Caudillo de España por la gracia de Dios». Els suports socials inicials al règim van sorgir dels qui havien recolzat el cop d'estat de l'any 1936: els grans terratinents i els burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia catòlica.
En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris i, durant la Segona Guerra Mundial, va donar suport a Hitler i Mussolini. A l'interior, les autoritats franquistes van cercar suports i complicitats. Molts patiren el regust de la repressió: afusellaments, vexacions personals i familiars, espoliació econòmica, ciutadans de segona categoria, amb deures però sense drets. Es va incitar a la delació i a la denúncia, responent a la voluntat política d'implicar, directament o indirectament, el màxim de persones en la repressió: els uns perquè es beneficiarien de les depuracions, altres per satisfer les ànsies de revenja i altres per fer mèrits. Així, els sospitosos de suport a la República, se'ls va enviar a les presons, d'on molts sortiren amb la salut malmesa per sempre. Una vegada eren posats en llibertat, s'havien de presentar periòdicament a la Guàrdia Civil i no podien exercir cap càrrec públic. L'onada repressiva no va ser puntual, sinó que va tenir una dramàtica persistència, puix l'estat de guerra decretat el juliol de 1936 no fou derogat fins el 7 d'abril de 1948[3]. Josep Maria Solé i Sabaté xifra en uns 4.000 els catalans executats a Catalunya. No foren més perquè molts es van exiliar[4]. Els afusellaments dictats pel franquisme es van caracteritzar per la seva planificació sistemàtica: «calia executar arbitràriament per demostrar el poder i la força, per instaurar el terror fins al moll de l'os de la societat civil. Franco convertí Espanya en una caserna regida per la jerarquia, la disciplina i el tuf d'encens»[5].
La llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939 i la de «Confiscación de Bienes Marxistas» del 23 de setembre del mateix any, van concretar que les propietats immobles, mobles i els recursos econòmics dels partits, sindicats, associacions, entitats, publicacions, emissores de ràdio serien espoliades, passant una part al patrimoni de diferents organismes del nou Estat i la resta seria subhastada. Els diaris d'esquerra van ser espoliats i van passar a formar part de la premsa del règim. Les persones exiliades, en alguns casos, van ser desposseïdes d'una part del seu patrimoni (cases, mobles, terres....). A les administracions públiques van ser depurades totes aquelles persones no addictes al règim i en el sector privat, l'exercici de certes professions liberals va ser també objecte de depuracions obligatòries en tots els coŀlegis professionals (advocats, metges...). A les empreses privades (bancs, fàbriques...) també es van dur a terme, però van dependre fonamentalment de la decisió de la direcció de l'empresa.
Tots els partits polítics i sindicats van ser proscrits i perseguits. A Catalunya va començar una dura repressió política i l'esclat d'una forta descatalanització, que es va manifestar en persecucions a la llengua i les senyals d'identitat pròpies. Arreu es va imposar una dura reacció social, i al carrer va irrompre una nova simbologia plena de banderes imperials i salutacions a la romana. Josep Benet i Morell va afirmar que el franquisme cercava «la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins l'Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural». El símbol d'aquesta política va ser l'afusellament, el 15 d'octubre de 1940, del president Lluís Companys, lliurat per l'Alemanya nazi al general Franco. La seva mort representava ben clarament les intencions que el règim tenia envers Catalunya.
Altrament Franco va aplicar una política econòmica autàrquica que va mantenir l'Estat en una situació d'aïllament internacional i de subsistència estricta durant més d'una dècada[7].
[edita] El període del nacionalcatolicisme (1945-1956)
.jpg)
La fi de la segona guerra mundial van encetar un nou ordre mundial, conegut posterioment amb el nom de la guerra freda. Nous enemics per a Occident i noves consideracions cap al règim de Franco, que va passar a veure’s com un fre contra el comunisme que venia de l’Est. Amb tot el triomf de les potències aliades democràtiques va suposar una dura condemna al règim franquista, el qual es veié aillat internacionalment. Franco hi respongué amb una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'Estat i que va agreujar les dures condicions de vida de la població.
Al decenni dels cinquanta, quan ja pràcticament s’havia acabat la postguerra, l’autarquia vivia la seva darrera etapa i la guerra freda i el marcat caràcter anticomunista del règim li van permetre de trencar el seu aïllament, i l'any 1953 se signaven el Concordat del 1953 amb la Santa Seu i el Tractat de Cooperació amb Estats Units pel qual l'exèrcit nord-americà podia utilitzar les bases militars en territori espanyol (Morón, Rota, Torrejón i Saragossa) a canvi del reconeixemnt dels Estats Units al govern franquista i rebre ajut econòmic. El pacte va significar, per tant, el reconeixement internacional del règim de Franco.
L'any 1955 Espanya va ingressar a les Nacions Unides, la guerra freda havia donat un nou valor a la ideologia anticomunista del règim de Franco i aquest havia donat per acabats els discursos contra el capitalisme: «Que extirpemos ese afán de codicia, de riqueza ràpida, que va contra la fraternidad crisitiana, contra el sentido católico de nuestro pueblo, y que al fin y a la postre, todos han de pagar a la hora de la muerte»[8].
[edita] L'etapa de la tecnocràcia (1956-1975)
Durant aquest anys es van iniciar les grans transformacions econòmiques i polítiques del franquisme. El fracàs de l'autarquia i el reconeixement internacional del règim -des del 1955 Espanya era membre de l'ONU- van suposar un canvi important en l'orientació econòmica de l'Estat. Es van introduir mesures liberalitzadores de l'economia, i el capital estranger, atret per l'estabilitat política i la mà d'obra abundant i barata, va començar a invertir.
Al mateix temps, el turisme va fer acte de presència a les costes i amb ell es van obtenir una nova font d'ingressos. El resultat d'aquestes noves circumstàncies va ser l'esclat de la industrialització i l'aparició de formes de vida noves que, juntament amb l'arribada a les fàbriques i a la universitat de les generacions que no havien participat en la guerra civil van posar de manifest les limitacions d'un règim autoritari car el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera.
El ressorgiment del moviment obrer i estudiantil organitzat, la creixent oposició política de les forces clandestines -sovint abonades per l'Església de base- i el nacionalisme basc i català, van impulsar el règim a una lleugera obertura -«l'esperit del 12 de febrer»- propiciat per Carlos Arias Navarro com a conseqüència de l'assessinat de l'almirall Carrero Blanco i la malaltia del dictador car el 14 d'octubre de 1975, Franco queia greument malalt i s'iniciava una llarga agonia (acompanyat de relíquies que els bisbes franquistes duien a la seva habitació)que va acabar el 20 de novembre de 1975. Abans, però, pel setembre, havia signat les penes de mort de cinc militants del FRAP i d'ETA.
La mort del dictador i la seva succecció per part del príncep Joan Carles com a cap d'estat van obrir la transició cap a un sistema polític basat en una democràcia parlamentària.
[edita] El franquisme després de Franco
Com el règim va controlar l'educació durant 40 anys i la transició cap a la democràcia va ser gradual, alhora que hi va haver una amnistia general per tots els integrants o col·laboradors del règim franquista, hi ha qui argumenta que el franquisme com a fet social va perdurar a Espanya molt més enllà del 1975 (l'anomenat franquisme sociològic). Òbviament això es objecte de controvèrsia, i de fet l'ús del terme franquista de manera derogatòria ha estat relativament habitual en el debat polític en els darrers anys.
Actualment, hi ha grups reduïts d'ultradreta que es declaren franquistes i reivindiquen obertament el règim franquista. Aquests grups defensen una visió de la Història d'Espanya coherent amb la que propagava el franquisme.
[edita] Condemnes internacionals
El 17 de març de 2006 l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa que engloba un total de 46 països, condemnà unànimement les "greus i múltiples violacions de Drets Humans comeses a Espanya pel règim franquista entre 1939 i 1975". També va proposar que el dia 18 de juliol de 2006 sigui considerat "dia oficial de condemna a la dictadura franquista" demanant que es permeti als historiadors l'accés lliure a tots els arxius de la Guerra Civil, per tal que es puguin analitzar tots els documents amb la màxima objectivitat possible.
Van signar l'acord tots els diputats, excepte el PP i la ultra dreta.
En qualsevol cas, l'informe sosté que durant el règim franquista:
- Es varen produir entre 500.000 i 1.000.000 de morts. (Les xifres es mantenen en discussió).
- Els primers dies del cop varen sorprendre unes 50.000 persones en "el bàndol equivocat" i foren assassinades o executades en judicis sumaríssims. (Aquesta xifra és probablement comparable en ambdós bàndols.)
- La Guerra Civil espanyola fou un primer exemple de guerra total presagiant els pitjors escenaris del que posteriorment fou la II Guerra Mundial.
- Fou particularment greu el comportament amb les dones en nom del concepte franquista de "redempció", amb violacions, confiscació d'aliments o execucions pel comportament dels seus fills o parelles.
- Es condemnà sense judici nombrosos presoners polítics pel sol fet de ser republicans, per la denominada detenció administrativa. Les condemnes eren a mort o a penes de presó de 20 o 30 anys. (Les xifres oficials franquistes parlen d'uns 60.000 a 62.000 només entre 1940 i 1941).
- Durant els anys quaranta hi havia una quantitat enorme de presoners polítics. D'acord amb les xifres oficials, que els historiadors generalment consideren subestimades, en la primera meitat de la dècada es va arribar a 300.000 presoners d'una població de 25.9 milions d'habitants. Com a comparació, la totalitat de la població empresonada el gener del 1936, abans de la guerra civil, era de 34.526 reclusos. El 1940 el nombre de presoners per cada 100.000 habitants fou quasi tan alt com el seu equivalent a l'Alemanya nazi (1.158 i 1.614, respectivament).
- Les condicions espantoses d'arrest i d'empresonament, que sistemàticament incloïen la fam, l'amuntegament massiu i les malalties epidèmiques constituïren una violació dels drets humans.
- Brutalitat policial i tortura sistemàtica com a norma. Violacions a dones dins de dependències policials, abusos físics i psicològics. Les incomptables morts a les presons es comptabilitzaven com a suïcidis. No era excepcional que les autoritats reaccionessin assassinant familiars. El 1944 fonts del Ministeri de Justícia asseguraren que uns 190.000 presoners moriren o foren executats a la presó.
Entre les conclusions de l'informe "hi ha suficients evidències per provar que els abusos contra els drets humans sota el règim de Franco, foren extensius i sistemàtics" i proposa a la comissió que creï un comitè d'experts amb l'objectiu de recollir i avaluar tota la informació possible.
[edita] Referències
- ↑ Montero Díaz, Julio, "El franquismo: planteamiento general", dins Paredes, Javier (coord.), Historia contemporánea de España (siglo XX), Barcelona, Ariel, 1998, pp. 639-662.
- ↑ Vilar, Pierre (1988). La guerra civil espanyola. Barcelona:editorial Barcanova. Pàgina 160.
- ↑ Recasens, Josep. La repressió franquista a la Conca de Barberà (1939-1945). Montblanc: CECB. 2000. Pàgina 36.
- ↑ Solé i Sabaté, Josep M.. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939). Abadia de Montserrat. 1989
- ↑ Mayayo i Artal, Andreu. La Conca de Barberà 1890-1939: de la crisi agrària a la guerra civil. Montblanc: Centre d'Estudis de la Conca de Barberà. 1986. Pàgina 482.
- ↑ Collado, Carlos. España, refugio nazi. Madrid: Temas de Hoy. 2005
- ↑ Pagès, Pelai. La guerra civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgines 84 i 85.
- ↑ Marimón, Silvia. «La revolució del 600». Revista Sàpiens número 43.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Consell Europeu: Necessitat de la condemna internacional del Franquisme
- (es) La cuestión de la impunidad en España y los crímenes franquistas. - Equip Nizkor
- Testimoni de la Teresa, 97 anys, que ens conta la seva historia (principis de la República, exili, retorn i repressions, viure sota la dictadura, i moltes aventures més Entrevista de Marta Martínez Valls, amb la colaboració de l'Amàlia Prat (text en català i castella)
