Santa Seu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escut de la Santa Seu

La Seu Apostòlica o Santa Seu és l'expressió amb què es fa referència a la posició del Papa com a Cap Suprem de l'Església Catòlica, en oposició a la referència a la Ciutat del Vaticà en tant que Estat sobirà, encara que ambdues realitats estan íntimament relacionades i és un fet que el Vaticà existeix com Estat al servei de l'Església.

La Seu Apostòlica té personalitat jurídica pròpia i és ella, en estricte rigor, la que manté relacions diplomàtiques amb els altres països del món. Per això, els Pactes del Laterà de 1929 que, entre altres matèries, van donar origen al Estat de la Ciutat del Vaticà, van ser celebrats entre la Seu Apostòlica i el llavors Regne d'Itàlia.

En els organismes de la Seu Apostòlica presten servei 2.732 persones, de les quals 761 són eclesiàstics, 334 religiosos i 1637 laics.[1]

Origen del terme[modifica | modifica el codi]

L'al·lusió al Papa i la seva autoritat com Seu Apostòlica o Santa Seu té el seu origen en la consideració del Bisbe de Roma com a successor de Sant Pere i Cap Suprema de l'Església.

En un principi els Bisbes de les Esglésies locals que havien estat fundades per un dels Apòstols eren esmentades com a "seus apostòliques" però amb el temps aquest terme es va anar reservant al Bisbe de Roma, en tant que Successor del Cap del Col·legi Apostòlic.

La Seu Apostòlica a la Doctrina Catòlica[modifica | modifica el codi]

La Doctrina Catòlica sosté ambdós extrems i predica del Papa una sèrie d'atributs, com són la supremacia i la plenitud de les potestats de règim (Poders Legislatiu, Executiu i Judicial) i de magisteri.

D'una banda, això implica la supremacia del poder del Papa en totes les qüestions referides al govern i disciplina de l'Església, potestat que a més és plena i immediata i que pot exercir sobre tots els pastors i tots els fidels.

De l'altra, vol dir que la funció d'ensenyar de l'Església adquireix un caire especial en la persona del Romà Pontífex, atès que el seu magisteri ordinari gaudeix d'una consideració especial i que és l'única persona que individualment té el privilegi de la infalibilitat, és a dir, que quan defineix com revelada per Déu una determinada doctrina sobre la Fe o la Moral és infal·lible.

Contingut de la posició de la Seu Apostòlica[modifica | modifica el codi]

La posició de la Seu Apostòlica respecte a la Doctrina Catòlica té un contingut essencial que queda reflectit fidelment al Dictatus Papae, una sèrie de principis i regles que s'atribueixen a Gregori VII i que daten del segle XI.

El Dictatus Papae conté els següents principis i regles:

  1. Que l'Església Romana va ser fundada només per Déu.
  2. Que només el Romà Pontífex té dret a ser anomenat universal.
  3. Que només ell pot deposar i reintegrar Bisbes.
  4. Que el seu llegat en un Concili està per sobre de tots els bisbes, encara que sigui de rang inferior, i pot dictar contra ells sentència de deposició.
  5. Que el Papa pot deposar els absents.
  6. Que, entre altres coses, no hem de romandre en la mateixa casa amb aquells excomunicat per ell.
  7. Que només per a ell és lícit, segons les necessitats de l'època, formular lleis noves, reunir congregacions noves, convertir una abadia de canongia o viceversa i dividir una diòcesi rica o fusionar-ne diverses de pobres.
  8. Que només ell pot fer servir la insígnia imperial.
  9. Que només al Papa besaran els peus tots els prínceps.
  10. Que el seu nom serà pronunciat en les esglésies.
  11. Que aquest títol és únic al món.
  12. Que només a ell és lícit deposar emperadors.
  13. Que només a ell és lícit traslladar Bisbes quan sigui necessari.
  14. Que el Romà Pontífex té el poder d'ordenar un clergue en qualsevol església que li plagui.
  15. Que qui que és ordenat per ell pot presidir sobre una altra església, però no pot tenir una posició subordinada, i que aquesta persona no pot rebre un rang més alt de cap Bisbe.
  16. Que cap sínode serà general sense el seu ordre.
  17. Que cap capítol i cap llibre es consideraran canònics sense la seva autoritat.
  18. Que tota sentència dictada per ell no pot ser alterada per ningú, i que només ell mateix, de manera exclusiva, la pot alterar.
  19. Que ell mateix no pot ser jutjat per ningú.
  20. Que ningú s'atrevirà a condemnar a qui va apel·lar a la Seu Apostòlica.
  21. Que a la Seu Apostòlica s'han de reservar els casos més importants de cada església.
  22. Que l'Església Romana mai ha errat, ni errarà per tota l'eternitat, segons el testimoni de les Escriptures.
  23. Que el Romà Pontífex, si ha estat ordenat canònicament, és santificat pels mèrits de Sant Pere, segons el testimoni del Bisbe de Pavia i de molts pares sants que concorden amb ell i segons el que contenen els decrets de Sant Papa Símmac.
  24. Que pel seu ordre i amb el seu consentiment és lícit als subordinats formular acusacions.
  25. Que pot deposar i reintegrar bisbes sense convocar un sínode.
  26. Que qui no estigui en pau amb l'Església Romana no serà considerat Catòlic.
  27. Que té el poder d'absoldre als súbdits de la seva obligació de lleialtat cap a homes inics.

Aquests principis i regles són el resum de la Doctrina Catòlica, que sosté la supremacia de la Seu Apostòlica.

Història[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Seu Modifica l'enllaç a Wikidata