Biblioteca Vaticana
La Biblioteca Vaticana o Bibliotheca Apostolica Vaticana és la biblioteca de la Santa Seu, la qual es troba a la Ciutat del Vaticà. La Biblioteca Vaticana és una de les més antigues del món i custodia una important col·lecció de textos histórics.
Taula de continguts |
[modifica] Etapes de la biblioteca
Els experts divideixen en cinc etapes la història de la biblioteca:
- Prelaterana: els inicis de la biblioteca, corresponents a la primera etapa de la història de l'Església, abans que s'ubiqués al Palau del Laterà. Molts pocs llibres corresponen a aquesta etapa.
- Laterana: S'inicia quan llibres i manuscrits passen a gaurdar-se al Palau del Laterà, etapa que transcorre fins a finals del segle XIII, durant el papat de Bonifaci VIII.
- Avinyó: Durant aquest període tingué lloc un important creixement de les col·leccions de llibres i arxius dels papas que residiren a Avinyó, entre la mort de Bonifaci VIII i l'any 1370, quan la seu papal retornà a Roma.
- preVaticana: Entre 1370 i 1447 la biblioteca es dispersà, quedant parts a Roma, Avinyó i altres indrets.
- Vaticana: Etapa actual, iniciada el 1448, amb el trasllat definitiu de la biblioteca al Vaticà.
[modifica] Història
El Papa Nicolau V fundà la biblioteca el 1448 reunint uns 350 còdexs grecs, llatins i hebreus heredats dels seus antecesors i de les seves pròpies adquisicions, entre les que hi havia diversos manuscrits de la Biblioteca Imperial de Constantinoble. No obstant això, la fundació pròpiament dita tingué lloc quan Sixt IV, amb la bula Ad decorem militantis Ecclesiae, del 15 de juny de 1475), assignà un pressupost i nomenà bibliotecari Bartolomeo Platina, qui elaborà un primer catàleg el 1481. La biblioteca tenia aleshores més de 3.500 manuscrits, fet que la convertia en la biblioteca occidental més gran del món.
Cap el 1587, el Papa Sixt V encarregà a l'arquitecte Domenico Fontana que construís un nou edifici per acollir la biblioteca, el qual encara s'utilitza actualment.
A principis del segle XVII se sagregà de la biblioteca l'Arxiu Secret del Vaticà, mentre que el 1623, la Biblioteca Palatina de Heidelberg, que contenia uns 3.500 manuscrits, fou donada a la Biblioteca Vaticana per Maximilià I de Baviera en agraïment pel recolzament del Papa Gregori XV durant la Guerra dels Trenta Anys.
El 1657 s'adquiriren els manuscrits de la Casa Ducal d'Urbino i el 1689 s'incorporaren a la biblioteca les col·leccions de la reina Cristina de Suècia. També cal destacar que el 1661, l'intel·lectual grec León Alacio esdevingué bibliotecari vaticà.
Posteriorment, durant el segle XVIII, la biblioteca s'enriquí amb noves adquisicions i sorgí el primer projecte de publicar un catàleg complet dels manuscrits de la biblioteca. No obstant això, tan sols van arribar a publicar-se tres dels vint volums projectats. A final del segle, alguns llibres van haver de ser lliurats com a tribut de guerra a la França napoleònica, si bé la majoria dels foren restituïts l'any 1815 amb la derrota de Napoleó Bonaparte.
Darrerament s'hi ha incorporat el Salone Sistino dedicat a exposar exemplars bibliogràfics com els còdexs de Virgili o el Rotlle de Josuè, entre d'altres.
[modifica] Fons documental
Avui dia la biblioteca custodia uns 75.000 manuscrits i més d'1.100.000 llibres impressos, dels quals, uns 8.500 són incunables. L'Arxiu Secret del Vaticà, que fou separat de la biblioteca a principis del segle XVII, conté uns 150.000 volums.
Entre els manuscrits més importants de la biblioteca cal destacar:
- El Còdex Vaticanus, del segle IV, el més antic manuscrit conegut de la Bíblia.
- La Historia Arcana de Procopi de Cesarea, que es descobrí en aquesta biblioteca i es publicà el 1623.
- El Cancioneiro da Vaticana, un dels tres cançoners coneguts de la lírica galaicoportuguesa.
- El Codex Aureus de Lorsch, evangeli miniat de l'època de Carlemany.[1]
[modifica] Referències
[modifica] Enllaços externs
