Arxiu Secret del Vaticà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
"Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum", segell de l'Arxiu Secret del Vaticà.

L'Arxiu Secret del Vaticà (en italià: Archivio Segreto Vaticano; en llatí: Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum) és l'arxiu de la documentació de la Ciutat del Vaticà. En estricte rigor, és l'arxiu privat del Papa de Roma i està situat a la Ciutat del Vaticà. És un dels centres d'investigació històrica més importants del món. Dins aquest arxiu s'hi han dipositat de forma centralitzada totes les actes promulgades, documentació i correspondència diplomàtica acumulada per la Santa Seu de l'església catòlica durant segles. Conserva uns 150.000 documents en més de 630 fons d'arxius diferents que ocupen una extensió d'uns 65 km lineals de prestatgeries i que abasten uns vuitcents anys d'història. Habitualment els documents són posats a disposició del públic després d'un període de 75 anys, puix contenen material considerat sensible. Els documents que no arriben a 75 anys es conserven separats de la resta de l'Arxiu.

Els arxius secrets es reuneixen al s. XVII, segregant-se de la Biblioteca Vaticana, per ordre del papa Pau V pels volts de l'any 1610 i són completament tancats al públic. L'any 1783, tots els documents conservats a Avinyó (els Registres Avinyonesos) es traslladen al Vaticà i lany 1798 es fa el mateix amb els Arxius del Castello Sant'Angelo, que incloïa uns 81 lligalls, entre els quals cal destacar un de Frederic I, anomenat el Barba-roja, de l'any 1164. L'any 1810, per ordre de l'emperador Napoleó, els arxius vaticans es traslladen a París, per ser novament retornats al Vaticà entre 1815 i 1817 (pel camí es va perdre una part important de la documentació) Parigi.

És Lleó XIII qui el 10 de maig de 1884 estableix el motu propio de l'arxiu vaticà: la seva finalitat serà, davant de tot, de suport a la gestió de govern del Papa i els seus col·laboradors. L'any 1881 aquest mateix papa comença a permetre algunes visites puntuals a no-clergues erudits, alimentant molts rumors i mites de l'autèntic contingut arxivístic i bibliogràfic. El primer historiador que farà ús dels arxius serà el catòlic alemany Ludwig von Pastor, i l'any 1922 Benet XV obrirà d'una forma més genèrica i parcialment els arxius.

El 20 de febrer de 2002, el papa Joan Pau II va decretar de forma extraordinària i a partir de 2003, la disponibilitat a investigadors de documents relacionats amb Alemanya i entre el període 1922-1939 i de la Secretaria d'Estat Vaticana per intentar contrarestar les crítiques d'algunes organitzacions respecte a la posició de l'església catòlica vers el genocidi dels nazi.[1]

Butlla del papa Urbà VIII

El Juny de 2006 el papa Benet XVI va autoritzar l'obertura de tot l'arxiu de Ciutat del Vaticà per al pontificat de Pius XI. Tanmateix, els fitxers no són encara disponibles per a examen públic.[2]

Entre la documentació conservada hi trobem:

- El pergamí d'absolució de Climent V a l'Orde del Temple (agost de 1308)

- Una carta autògrafa de Miquel Àngel al bisbe de Cesena (gener de 1550)

- Les actes del procés contra el científic Galileu Galilei (des de 1616 fins 1633)

- La sol·licitud de nul·litat matrimonial d'Enric VIII amb Caterina d'Aragó, que portaria com a conseqüències la separació amb l'Església de Roma i l'aparició de l'Anglicanisme.

El document més antic és del segle VIII, i es conserva documentació de forma continuada a partir de l'any 1198. En el cas d'alguns països, els documents vaticans són els més antics, els primers, amb els que tenen lloc l'inici mateix de la seva història nacional.[3]

Cardinals Arxivers de l'Arxiu Secret del Vaticà[modifica | modifica el codi]

A la pàgina web de l'Arxiu apareix una llista dels Cardenals Arxivers:

Prefectes de l'Arxiu Secret del Vaticà[modifica | modifica el codi]

  • Giuseppe Garampi (1751–1772)
  • Mario Zampini (1772–1782)
  • Gaetano Marini (1782–1815)
  • Callisto Marini (1782–1822)
  • Marino Marini (1815–1855)
  • Augustin Theiner, O.S.A. (1855–1870)
  • Giuseppe Cardoni (1870–1873)
  • Carlo Cristofori (1873–1877)
  • Francesco Rosi Bernardini (1877–1879)
  • Joseph Hergenröther (1879–1890)
  • Agostino Ciasca, O.S.A. (1891–1892)
  • Luigi Tripepi (1892-1894)
  • Peter Wenzel (1894–1909)
  • Mariano Ugolini (1909 –1925)
  • Angelo Mercati (1925–1955)
  • Martino Giusti (1955–1984)
  • Josef Metzler (1984–1996)
  • Raffaele Farina (1997–2007)
  • Sergio Pagano, B. (2007–present)

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia seleccionada[modifica | modifica el codi]

  • AMBROSINI, Maria Luisa. The Secret Archives of the Vatican. Boston: Little, Brown, 1969 (publicat l'any 1996). ISBN 0-7607-0125-3
  • BLOUIN, Francis X. Vatican Archives: An Inventory and Guide to Historical Documentation of the Holy See. New York: Universitat d'Oxford. ISBN 0-19-509552-9
  • LECOMTE, Bernard. Les secrets du Vatican. Perrin, 2009.
  • RIESCO, Ángel. Introducción a la paleografía y la diplomática general. Pàgs. 211-212. Editorial Síntesis. Madrid, 2000.
  • RUBIO MERINO, Pedro, Archivística eclesiástica: nociones básicas, Sevilla: Guadalquivir, 1999.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arxiu Secret del Vaticà Modifica l'enllaç a Wikidata