Alemanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
República Federal d'Alemanya
Bundesrepublik Deutschland
Bandera Escut
Lema nacionalEinigkeit und Recht und Freiheit
(Unitat i justícia i llibertat en alemany)
Himne

Tercera estrofa de Das Lied der Deutschen
Capital
(i major ciutat)
Berlín
51° 31′ N, 13° 24′ E / 51.517,13.400Coord.: 51° 31′ N, 13° 24′ E / 51.517,13.400
Idiomes oficials Alemany[nb 1]
Gentilici Alemany, alemanya
Govern República federal
  President
Cancellera federal
Vicecanceller
Joachim Gauck
Angela Merkel
Sigmar Gabriel
Unificació
 
Creació de l'RFA
Reunificació
18 de gener de 1871
23 de maig de 1949
3 d'octubre de 1990 
Superfície
 -  Total 357,031 km2 
 -  Aigua (%) 2,42%
Població
 -  Est. jul. 2010 82.282.988  (15è)[nb 2]
 -  Cens — — 
 -  Densitat 230 /km2 (35è)
Moneda Euro[nb 3] (EUR)
Fus horari CET (UTC+1)
 -  Estiu (DST) Si, CET* (UTC+2)
Domini internet .de 
Codi telefònic 49
  1. El baix alemany, el danès, el sòrab, el frisó i el romaní també gaudeixen de reconeixement i protecció oficials d'acord amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
  2. Dades del World Factbook
  3. Marc alemany fins al 2002

Alemanya (en alemany Deutschland [ˈdɔʏ̯tʃland]) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland [ˈbʊndəsʁepʊˌbliːk ˈdɔʏ̯tʃland]).

Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA i la RFA es reunificaren, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg, Munic i Colònia.

La República Federal d'Alemanya en l'actualitat és una potència econòmica, membre de les Nacions Unides, l'OTAN, i del Grup dels vuit. Alemanya és la tercera economia més gran en termes del producte interior brut nominal, i l'exportador més gran i el segon importador més gran de béns.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Atesa la localització geogràfica d'Alemanya al centre d'Europa i la seva història com a regió no unificada i habitada per distintes tribus i posteriorment per diversos petits Estats, el nom d'Alemanya ha passat a les diverses llengües a partir de diferents arrels. En general són tres les arrels per al nom de l'Estat en les diverses llengües del món:

  • De l'alt alemany antic diutisc. D'aquesta arrel es deriva el nom en alemany contemporani, Deutschland.
  • Del llatí Germania. D'aquesta arrel es deriva, per exemple, el nom en anglès, Germany.
  • Del nom de la tribu dels alamans. D'aquesta arrel es deriva el topònim català, Alemanya.

El nom de la tribu dels alamans prové del protogermànic Alamanniz que pot tenir dos significats de la derivació del prefix Al-. Si Al- significa «tots», llavors el nom significa «tots els homes», una al·lusió al fet que la tribu era una confederació de diversos grups. Si Al-, per contra, prové del llatí alius, «altres» o «els altres», llavors el nom significa «forans» o «homes estrangers».

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia d'Alemanya
Els Alps a Baviera

Alemanya és el setè país més gran en superfície d'Europa, i el quart de la Unió Europea. El territori d'Alemanya té una superfície total de 357.021 km², dels quals 349.223 km² són superfície terrestre i 7.798 són llacs, rius i altres cossos d'aigua; hi destaquen el Llac de Constança i el Müritz. El punt més alt es troba als Alps, el Zugspitze, de 2.962 m. El territori és travessat per alguns dels rius més grans d'Europa com ara el Rin, el Danubi i l'Elba. La major part dels rius d'Alemanya corren cap al nord-oest i vessen en el Mar del Nord, llevat del Danubi, que flueix cap a l'est. Per altra banda, el riu més importat és el Rin. Comença al centre-est de Suïssa i flueix cap a l'oest per mitjà del Llac de Constança (Bodensee) i després flueix cap al nord fins al Mar del Nord.

Atesa la seva localització, Alemanya té frontera amb més Estats europeus que no pas altre Estat del continent. Limita al nord amb Dinamarca, a l'est amb Polònia i la República Txeca, al sud amb Àustria i Suïssa i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos.

La major part d'Alemanya té un clima temperat; hi predominen els vents humits d'occident. El clima és moderat gràcies al Corrent Nord-atlàntic, l'extensió del nord del Corrent del Golf. Aquest corrent d'aigua calenta arriba al Mar del Nord. Per tant, el clima del nord-oest és oceànic. La precipitació és major durant els estius en aquesta àrea; els hiverns són més calorosos que no pas en altres regions alemanyes i els estius són frescos. A l'est, el clima és més continental; els hiverns poden ser molt freds i els estius molt calorosos. El centre i el sud són àrees de transició, els climes de les quals poden variar de moderadament oceànic a continental.

Política i govern[modifica | modifica el codi]

El Reichstag seu del Parlament alemany

Estructura política[modifica | modifica el codi]

Alemanya és una república federal, parlamentària, representativa i democràtica. El sistema polític alemany va ser establert en el document constitucional de 1949 conegut com el Grundgesetz (Llei Bàsica). Les esmenes a la Llei Bàsica requereixen una majoria de dos-terços d'ambdues cambres del Parlament, encara que els articles que garanteixen els drets fonamentals, l'Estat democràtic i el dret a resistir els intents per revocar la constitució són vàlids en perpetuïtat i no poden ser esmenats.[1] La Llei Bàsica es va conservar en efecte, amb esmenes menors, després de la Reunificació alemanya de 1990, malgrat la intenció d'alguns polítics de reemplaçar-la amb una constitució.

El canceller, Kanzler en alemany (actualment Angela Merkel), és el cap de govern i dirigeix el poder executiu, amb un paper similar al d'un primer ministre o president de govern. El poder legislatiu recau sobre el Parlament, que està integrat pel Bundestag (la Dieta Federal) i el Bundesrat (el Consell Federal), tots dos formant un cos legislatiu únic. Els membres del Bundestag s'elegeixen directament per mitjà d'un sistema de representació proporcional per un període de quatre anys; els membres del Bundesrat representen els governs dels setze estats federats i són membres dels gabinets estatals, els quals els designen i destitueixen en qualsevol moment. El Bundesrat —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procediment legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.

El Bundeskanzleramt ha estat la seu del Canceller Alemany des del 2001

Des de 1949, el sistema de partits ha estat dominat per la Unió Demòcrata Cristiana i el Partit Socialdemòcrata Alemany, encara que altres partits més petits, com ara el Partit Lliure Democràtic i l'Aliança '90/Els Verds també han tingut un paper polític important.

El cap d'estat alemany és el Bundespräsident (President Federal), elegit per l'Assemblea federal, una institució integrada per membres del Bundestag i per un nombre igual de ciutadans delegats pels estats federals. El segon càrrec més alt en ordre de precedència és el President del Bundestag, electe pel Bundestag mateix. El/laPlantilla:Qué és responsable de la supervisió de les sessions diàries del cos legislatiu. El tercer càrrec més important és el cap de govern, el Canceller d'Alemanya. El/la[Aclariment necessari] és nomenat pel President d'Alemanya i elegit pel Bundestag. Si cal, pot ser destituït per mitjà d'una moció de censura constructiva del Bundestag. L'adjectiu «constructiva» significa que el Bundestag n'elegeix el successor.

En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seva condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.

Alguns partits polítics alemanys són: CDU, SPD, CSU, Els Verds, Linkspartei i la Unió del Poble Alemany

Seguretat[modifica | modifica el codi]

Vaixell de la Marina Alemanya

Alemanya és membre de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) des de maig de 1995. Fins la dissolució del Pacte de Varsòvia, la República Federal d'Alemanya n'era l'únic membre que compartia frontera amb dos països del bloc comunista, i per tant, l'estratègia mateixa de l'OTAN es va desenvolupar a partir de la seva vulnerabilitat.[2]

El cos militar alemany, el Bundeswehr, és una força de defensa constituïda per l'Exèrcit Alemany (Heer), la Marina Alemanya (Marine), la Força Aèria Alemanya (Luftwaffe), els Serveis Mèdics Centrals (Zentraler Sanitätsdienst) i les branques del Servei de Suport (Streitkräftebasis). El servei militar obligatori, introduït l'any 1956, s'ha suspès l'1 de juliol de 2011. El 2003, les despeses militars constituïren l'1,5% del Producte interior brut de l'Estat.[3] En temps de pau, el Bundeswehr és comandat pel Ministre de Defensa; en temps de guerra, i segons la constitució actual, només en casos de defensa, el canceller es converteix en el cap del Bundeswehr.[4] L'octubre del 2006, les forces alemanyes tenien 9.000 tropes estacionades en països estrangers, com a part de les forces internacionals de pau, incloent-hi tropes a Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, la República Democràtica del Congo i Afganistan.

Alemanya no té cap policia a nivell nacional, llevat de les Forces Federals de la Frontera, encarregades dels afers i emergències externes a la jurisdicció de les policies de cadascú dels estats o Länder de la federació.[2] La policia de cada estat està encarregada de l'aplicació de la llei amb l'ús de les forces municipals. Tot i així, el govern federal pot investigar alguns afers o accions relacionades amb la seguretat interna de la república i dels crims que transcendeixen les fronteres dels estats.[2] Les agències federals són el Servei Federal d'Intel·ligència (Bundesnachrichtendienst), amb la seu a Munic, l'Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució (Bundesamt für Verfassungsshutz), amb seu a Colònia, i l'Oficina Federal d'Investigació Criminal (Bundeskriminalamt), amb seu a Wiesbaden.

Dret[modifica | modifica el codi]

Oficial de la policia d'Hamburg.

El Tribunal de Justícia és independent del poder executiu i el legislatiu. Alemanya té un estatut civil que es basa en el dret romà amb algunes referències al dret germànic. El Bundesverfassungsgericht (Tribunal Constitucional Federal), amb seu a Karlsruhe, és el Tribunal Suprem alemany responsable d'assumptes constitucionals, amb el poder de realitzar processos de revisió judicial.[5] Actua com l'autoritat més alta jurídica i s'assegura que les pràctiques dels poders legislatiu i judicial s'ajusten a la pràctica la Llei Fonamental per a la República Federal d'Alemanya (Llei Fonamental). Actua amb independència dels altres òrgans de l'Estat, però no pot actuar en el seu propi nom.

El sistema del tribunal suprem d'Alemanya, cridat Oberste Gerichtshöfe des Bundes, compta amb dependències especialitzades. Per a les causes civils i penals, el tribunal d'apel·lació més alt és el Tribunal Federal de Justícia, amb seu a Karlsruhe i Leipzig. La sala és d'estil inquisitorial. Altres tribunals federals són el Tribunal Federal del Treball a Erfurt, el Tribunal Social Federal de Kassel, el Tribunal Federal d'Hisenda a Munic i el Tribunal Administratiu Federal a Leipzig.

El dret penal i dret privat estan codificades en el pla nacional en el Strafgesetzbuch i el Bürgerliches Gesetzbuch, respectivament. El sistema penal alemany es dirigeix cap a la rehabilitació del criminal, el seu objectiu secundari és la protecció del públic en general.[6] Para aconseguir aquest últim, el condemnat penal pot ser posat en presó preventiva (Sicherheitsverwahrung), a més de regular la pena si que es considera una amenaça per al públic en general. El Völkerstrafgesetzbuch regula les conseqüències dels crims contra la humanitat, genocidi i crims de guerra.

El poder legislatiu està dividit entre la federació i els estats. La Llei Fonamental estipula que els estats deuen seguir les disposicions del poder legislatiu a nivell estatal, llevat de casos designats per la pròpia Llei Fonamental. La llei federal preval sobre la llei de cada estat, ja que el poder legislatiu rau en el nivell federal. El Bundesrat és l'òrgan federal a través del qual els estats participen en la legislació nacional. Cada estat té els seus propis tribunals constitucionals.

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Organització territorial d'Alemanya

L'organització territorial d'Alemanya té quatre nivells bàsics:

Després de la Segona Guerra Mundial, els Länder en la regió occidental del Tercer Reich es van constituir com a regions administratives primerament, i després es van unir com a federació en el Bund o la República Federal d'Alemanya. Aquest procés va ser diferent del d'Àustria, en què el Bund es va formar primerament, i després es van crear els estats individuals com a unitats del sistema federal.

L'ús del terme Länder, que literalment vol dir «països» en comptes del terme Staaten, «estats», presenta la tradició política alemanya, en què el concepte d'«Alemanya» com a entitat sempre ha existit com a confederació o com a aliança de diversos regnes i ducats independents des del segle IX. La majoria dels Länder actuals tenen els mateixos noms i ocupen gairebé els mateixos territoris que els antics països sobirans.

ESTATS D'ALEMANYA
Català Alemany
Estats d'Alemanya
Estat Capital Land Hauptstadt
1 Baden-Württemberg Stuttgart Baden-Württemberg Stuttgart
2 Baviera Munic (Freistaat) Bayern München
3 Berlín Berlín Berlin Berlin
4 Brandenburg Potsdam Brandenburg Potsdam
5 Bremen Bremen Freie Hansestadt Bremen Bremen
6 Hamburg Hamburg Freie und Hansestadt Hamburg Hamburg
7 Hessen Wiesbaden Hessen Wiesbaden
8 Mecklemburg-Pomerània Occidental Schwerin Mecklenburg-Vorpommern Schwerin
9 Baixa Saxònia Hannover Niedersachsen Hannover
10 Rin del Nord-Westfàlia Düsseldorf Nordrhein-Westfalen Düsseldorf
11 Renània-Palatinat Magúncia Rheinland-Pfalz Mainz
12 Saarland Saarbrücken Saarland Saarbrücken
13 Saxònia Dresden (Freistaat) Sachsen Dresden
14 Saxònia-Anhalt Magdeburg Sachsen-Anhalt Magdeburg
15 Slesvig-Holstein Kiel Schleswig-Holstein Kiel
16 Turíngia Erfurt (Freistaat) Thüringen Erfurt

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia d'Alemanya

Alemanya és una de les economies de mercat més desenvolupades del món. És la tercera economia més gran del món, en termes del Producte Intern Brut calculat basant-se en les taxes de canvi euro-dòlar, i la cinquena basant-se en la paritat de poder adquisitiu. És l'economia més gran d'Europa. L'acompliment recent, però, no ha estat dinàmic, i l'economia alemanya ha estat marcada per la seva vulnerabilitat als xocs externs, als problemes estructurals interns, i les dificultats relacionades amb la Reunificació alemanya.

A causa de la crisi econòmica de finals de la dècada del 2000, Alemanya va aprovar en juny del 2010 el pla d'austeritat més sever des de la Segona Guerra Mundial amb l'objectiu d'estalviar 80.000 millions d'euros.[7]

Indicadors econòmics[modifica | modifica el codi]

Deutsche Bank
Frankfurt, centre financer

Durant la Segona Guerra Mundial es va destruir bona part de la infraestructura del país. Amb els esforços de reconstrucció que van seguir al fi de la guerra, la indústria i amb això l'economia del país es van desenvolupar ràpidament, donant lloc al fenomen històric conegut com a «miracle alemany». La qualitat dels productes alemanys mai va perdre el seu renom a nivell mundial, i la nació es va imposar en menys d'una dècada com a primera potència econòmica d'Europa, posició que conserva fins avui. Alemanya és focus de riquesa i això es reflecteix en la creixent economia del centre d'Europa. Amb una infraestructura de carreteres àmplies i un bon nivell de vida, Alemanya és un dels països més industrialitzats del món.

Alemanya és l'economia més gran d'Europa i la tercera més gran del món segons el seu Producte interior brut (PIB).[8] L'economia va créixer 2,8% el 2006, i espera un creixement similar els pròxims anys.[9] Des de l'era de la industrialització el país ha estat un motor, innovador i beneficiari de l'economia global. Alemanya és la primera potència exportadora del ón amb 1.333 bilions de dòlars de béns exportats el 2006, incloent-hi les exportacions als països de la Eurozona, i genera un superàvit de 165.000 milions d'euros.[10] El sector terciari contribueix amb el 70% del PIB, la indústria amb el 29,1% i l'agricultura amb el 0,9%. La majoria dels productes de l'Estat són productes d'enginyeria, principalment automòbils, maquinària, metalls i químics.[3] Alemanya és el primer productor mundial de turbines de vent i d'equip d'energia solar. Les fires i congressos de comerç internacional més grans del món es realitzen a Alemanya, a les ciutats de Hannover, Frankfurt i Berlín.[11]

De les empreses més grans que cotitzen en borses, 37 són alemanyes. Les deu més grans són Daimler, Volkswagen, Allianz, Siemens, Deutsche Bank, E.ON, Deutsche Post, Deutsche Telekom, Metro i BASF.[12]

Alemanya advoca per una integració econòmica i política major per a Europa, i les seves polítiques comercials són cada vegada més, determinades pels acords entre els membres de la Unió Europea. Alemanya fa ús de la moneda única europea, l'euro i la seva política monetària és establerta pel Banc Central Europeu, la seu del qual és a Frankfurt. Després de la Reunificació alemanya el 1990, l'estàndard de vida i la renda anual encara és major a l'oest del país.[13] La modernització i integració d'Alemanya Oriental encara està en procés, que s'espera acabi el 2019, amb transferències monetàries anuals de l'oest a l'est estimades en 80.000 milions de dòlars. La taxa d'atur ha disminuït constantment des del 2005, i va a arribar a un mínim que no s'havia vist des de fa 14 anys, del 8,1%.[14] L'últim govern del canceller Gerhard Schröder va implementar una sèrie de reformes extenses del mercat laboral i de les institucions de benestar. El govern actual ha mantingut una política fiscal restrictiva, va reduir el nombre d'empleats del sector públic per tal d'aconseguir un pressupost balancejat el 2008.[15]

Infraestructura[modifica | modifica el codi]

El port d'Hamburg és el segon port més gran d'Europa i el novè més gran del món

El 2002, Alemanya fou el quint consumidor més gran d'energia, i dos-terços de la seva energia primària es va importar. El mateix any, Alemanya va ser el consumidor més gran d'electricitat d'Europa; el consum d'electricitat de l'any va ser de 512.900 milions de quilowatts-hores. La política del govern emfatitza la conservació i el desenvolupament de fonts d'energia renovable, com ara l'energia solar, l'energia eòlica, la biomassa, l'energia hidràulica i l'energia geotèrmica. Com a resultat de les polítiques de conservació d'energia, l'eficiència energètica—la quantitat d'energia requerida per a produir una unitat de Producte interior brut—ha millorat des del començament de la dècada de 1970. El govern s'ha posat com a meta proveir la meitat de les demandes energètiques amb fonts renovables el 2050. El 2000, el govern i la indústria d'energia nuclear d'Alemanya van acordar eliminar les plantes nuclears el 2021.[16] Tanmateix, l'energia renovable encara té un paper modest en el consum d'energia. El 2006, el consum d'energia es va satisfer amb les següents fonts: petroli (35,7%), carbó, incloent-hi lignit (23,9%), gas natural (22,8%), nuclear (12,6%), hidràulica i eòlica (1,3%), altres (3,7%).

Amb una posició cèntrica a Europa, Alemanya és un centre de transportació important, amb una xarxa de transportació densa i moderna. La xarxa d'autopistes (Bundesautobahn) és la tercera més extensa del món. Alemanya també ha establert una xarxa policèntrica de trens d'alta velocitat. El InterCityExpress (ICE) connecta les ciutats més importants d'Alemanya i algunes ciutats dels Estats veïns. La velocitat del tren varia de 160 a 300 km/h i és el més avançat del Deutsche Bahn.

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Població de 1961 al 2003. Abans del 1990 es combinen les dues xifres de la RFA i la RDA

Amb més de 82 milions d'habitants, Alemanya és l'Estat més poblat de la Unió Europa. Tanmateix, la seva taxa de fecunditat, de 1,39 nens per mare, és una de les més baixes del món, i les estadístiques oficials estimen que la població decreixerà a 69 o 74 milions per al 2050 (69 suposant una taxa neta de migració de 100.000 persones a l'any; 74 milions suposant una taxa neta de migració de 200.000 a l'any).[17] Chemnitz és considerada la ciutat amb la taxa de natalitat més baixa del món.[18] Alemanya té un gran nombre de ciutats grans; les més poblats són Berlín, Hamburg, Munic, Colònia, Frankfurt i Stuttgart. La conurbació més gran és la regió del Rhine-Ruhr, que inclou Düsseldorf, i les ciutats de Colònia, Essen, Dortmund, Duisburg i Bochum.

Des de desembre del 2004, al voltant de set milions d'estranger s'han registrat a Alemanya, i el 19% dels residents de l'Estat són d'origen estranger totalment o parcialment. El grup més gran (2,3 milions),ref>Bernstein, Richard.[19] prové de Turquia, i l aresta principalment d'Itàlia, Sèrbia, Grècia,Polònia i Croàcia.[20]

En el Report de l'Estat de la Població Mundial del 2006, les Nacions Unides reporten que Alemanya té el tercer percentatge més gran de migrants internacionals del món, amb el 5% o 10 milions del 191 migrants del món.[21] Com a conseqüència de les restriccions a les polítiques migratòries, el nombre d'immigrants a la recerca d'asil polític s'ha reduït constantment des del 2000.[22]

Etnografia[modifica | modifica el codi]

Els alemanys, com a grup ètnic, i atesos els canvis constants en llur territori, es van relacionar amb altres pobles des de temps antics. Per exemple, van entrar en contacte amb els celtes i els eslaus, dels quals van adoptar els noms de rius i muntanyes i alguns congnoms; de fet es creu que els noms del Rin, el Danubi i el Neckar són d'origen celta.[23] Alemanya també va rebre un gran nombre d'immigrants francesos hugonots fugint de la persecució religiosa durant el segle XVI així com polonesos durant el segle XIX.[23] La minoria més gran, abans de l'Holocaust, eren els jueus. En l'actualitat la població d'origen eslau s'estima entre 30.000 i 100.000.[23] Una minoria nombrosa són els turcs que hi van immigrar des de la dècada de 1950 per mitjà del programa de «treballadors convidats» (Gastarbaiter) del govern. Al començament del segle XIX s'estima que el 10% de la població alemanya és estrangera.[23] S'estima també que hi ha 30.000 danesos, 200.000 sòrabs i 40.000 gitanos.[24]

Llengua[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alemany

La llengua oficial de l'Estat és l'alemany, del qual hi ha diverses divisions dialectals de les diverses regions ètniques i culturals del territori, sobretot a les àrees rurals. Les tres divisions dialectals més grans de l'alemany —que coincideixen amb tres regions topogràfiques definides— són el baix alemany, l'alemany central i l'alt alemany. Tot i així, el danès, el baix alemany, el romaní i el frisó són reconeguts i protegits oficialment per la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Religió[modifica | modifica el codi]

Els protestants (concentrats al nord i a l'est) i els catòlics (concentrats al sud i a l'oest) representen el 62% de la població alemanya, el 31% per cada grup. En total, 55 milions de persones pertanyen oficialment a una denominació cristiana. El grup de persones no religioses, incloent-hi els ateus i agnòstics agrupen al 28,5% de la població total, especialment en la regió de l'ex RDA.[25] Prop de 3 milions musulmans[26] viuen a Alemanya, principalment de Turquia. L'1,7% de la població declara ser cristiana ortodoxa, la majoria de Sèrbia i Grècia.[27]

Alemanya té el tercer nombre més gran de població jueva del món.[28] El 2004 més del doble de jueus de l'exUnió Soviètica van emigrar a Alemanya que no pas a Israel; la població jueva d'aquell any era de 200.000 persones, molt superior als 30.000 abans de la reunificació.

Educació[modifica | modifica el codi]

La responsabilitat de l'educació alemanya és prerrogativa dels Länder amb un paper petit del govern central. L'educació de kindergarten no obligatòria s'ofereix per als nens entre els tres i els sis anys, i després l'educació és obligatòria pels següents 10 anys. L'educació primària té una duració de quatre anys sense cap tipus d'estratificació.[29] Per contra l'educació secundària és estratificada en quatre tipus d'escoles depenent de l'habilitat de l'estudiant segons les recomanacions dels seus instructors: el gimnàs prepara als nens més dotats per als estuis universitaris i té una duració de vuit o nou anys, depenent del Land; el Realschule té un èmfasis més ample per als estudiants intermedis i té una duració de només sis anys; el Hauptschule prepara els estudiants per a l'educació vocacional i el Gesamtschule o escola ampla combina les tres anteriors.[29]

Sanitat i benestar social[modifica | modifica el codi]

Alemanya fou un Estat pioner en l'establiment dels beneficis de benestar social: el govern imperial de finals del segle XIX va ser el primer a proveir els ciutadans assegurances de sanitat i d'accidents.[30] El sistema de seguretat i benestar social d'Alemanya ha estat, al llarg de la històrica, un model per als models dels altres països.

Cultura i oci[modifica | modifica el codi]

Alemanya sovint és considerada Das Land der Dichter und Denker (la terra dels poetes i els pensadors).[31] La cultura alemanya va florir molt abans de la conformació d'Alemanya com a Estat i s'estenia per tots els països de parla alemanya. Des de les seves arrels, la cultura alemanya ha estat influenciada pels corrents intel·lectuals i populars d'Europa, tant religiosos com seculars. Com a resultat, és difícil identificar una tradició alemanya separada de l'estructura de la cultura europea.[32] Per les circumstàncies territorials i polítiques de l'època, alguns personatges històrics importants com ara Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Kafka i Paul Celan tot i que no eren ciutadans d'alemanya en el sentit modern, van pertànyer a l'ambient cultural alemany.

Kreuzigung Christi (Català: «Crucifixió de Crist») de Lucas Cranach el Vell, 1503

Alemanya va ser la llar d'alguns dels compositors de música clàssica més reconeguts, incloent-hi Ludwig van Beethoven, Johann Sebastian Bach, Johannes Brahms i Richard Wagner. Nombrosos pintors alemanys han gaudit de prestigi internacional a través de llurs obres en diversos corrents artístics. Hans Holbein the Younger, Matthias Grünewald, i Albrecht Dürer foren artistes importants del renaixement; Caspar David Friedrich, del romanticisme, i Max Ernst del surrealisme. Les contribucions arquitectòniques d'Alemanya inclouen l'arquitectura carolíngia i l'arquitectura ottoniana, precursores importants de l'arquitectura romànica. Altres estils s'hi van desenvolupar, com ara l'arquitectura gòtica, l'arquitectura renaixentista i l'arquitectura barroca. Alemanya va ser un catalitzador important de l'arquitectura moderna, especialment a través del moviment del Bauhaus, fundat per Walter Gropius. Ludwig Mies van der Rohe es va convertir en un dels arquitectes més reconeguts de la segona meitat del segle XX; els gratacels amb façanes de cristall foren idea seva.[33]

Immanuel Kant (1724–1804), filòsof

La literatura alemanya comença durant l'Edat mitjana amb les obres de diversos escriptors com ara Walther von der Vogelweide i Wolfram von Eschenbach. Diversos autors i poetes alemanys també són reconeguts, com ara Johann Wolfgang von Goethe i Friedrich Schiller. La col·lecció d'obres dels germans Grimm van popularitzar el folklore alemany a nivell internacional. Alguns autors importants del segle XX són Thomas Mann, Berthold Brecht, Hermann Hesse, Heinrich Böll, i Günter Grass. Dels escriptors més aviat actuals hi ha la Cornelia Funke, en Michael Ende, la Josephine Siebe, la Mira Lobe i d'altres.[34]

La contribució alemanya a la filosofia ha estat molt significativa des de l'Edat mitjana. Les contribucions de Gottfried Leibniz al racionalisme, les contribucions d'Immanuel Kant, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Friedrich Wilhelm Jospeh Schelling i Johann Gottlieb Fichte a l'establiment de l'idealisme alemany, les formulacions de la teoria comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, les composicions d'Arthur Schopenhauer al pessimisme metafísic, el desenvolupament del perspectivisme de Friedrich Nietzsche, les obres sobre l'ésser de Martin Heidegger i les teories socials de Jürgen Habermas van ser molt significatives en la història de la filosofia.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Alemanya

Les tribus germàniques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Germànics Els historiadors suggereixen que l'etnogènesi dels pobles germàniques va ocórrer en algun moment entre l'Edat de Bronze Nòrdica i l'Era de Ferro Preromana. Des del sud d'Escandinàvia i el nord d'Alemanya, les tribus van començar a emigrar i estendre llur territori cap al sud, est i oest durant el primer segle aC, entrant en contacte amb les tribus celtes de Gàl·lia, i els pobles iranis del Bàltic, i les tribus eslaves d'Europa oriental. Se sap molt poc sobre la història antiga dels pobles germànics, llevat de llurs interaccions amb l'imperi romà, de la recerca etimològica i dels descobriments arqueològics.[35]

Tribus germàniques el 50 dC, sense incloure-hi Escandinàvia

Sota l'emperador August, el general romà Publius Quinctilius Varus va començar a envair la Germània, terme utilitzat pels romans que corresponia als territoris des del Rin cap als Urals. Va ser en aquest període que les tribus germàniques es van familiaritzar amb les tàctiques de guerra romanes i alhora mantenint llur identitat tribal. El 9 dC les legions romanes encapçalades per Varus van ser derrotades pel líder querusc Armini, en la Batalla del bosc de Teutoburg. El territori de l'Alemanya moderna, per tant, va quedar fora de l'Imperi Romà. El 100 dC, durant el temps de l'escriptura del llibre Germania de Tàcit, les tribus germàniques es van establir als costats del Rin i el Danubi (les Limes Germanicus), ocupant la major part de l'àrea de l'Alemanya contemporània. En el segle III van emergir un gran nombre de tribus germàniques occidentals: els alamans, els francs, els cats, els saxons, els frisis, els sicambres i els turingis. Cap al 260, les tribus germàniques van sortir de la frontera de les Limes Germanicus ocupant els territoris romans.[36]

Després de la caiguda de l'imperi Romà d'Occident, els francs van crear un imperi sota la dinastia merovíngia i hi van subjugar les altres tribus germàniques. Suàbia es va convertir en un ducat depenent de l'imperi Franc el 496, després de la Batalla de Tolbiac. El rei Clotar I va governar la major part del que en l'actualitat és Alemanya, i va enviar expedicions cap a la Saxònia, mentre que el sud-est de l'actual Alemanya encara es trobava sota la influència dels ostrogots. El 531 els saxons i els francs van destruir el Regne de Turíngia. Els saxons van habitar l'àrea al sud del riu Unstrut. Durant la partició de l'Imperi Franc, llurs territoris germànics eren part d'Austràsia. El 718, el majordom de palau franc Carles Martell va començar una nova guerra contra Saxònia el 743 ja que els saxons havien donat suport al duc Odiló de Baviera. El 751 Pipí III, majordom de palau, sota el rei merovingi, va assumir el títol de rei ell mateix i va ser ungit per l'Església. Els reis francs eren, a partir de llavors, els protectors del papa. Carlemany va començar una sèrie de campanyes militars llargues en contra dels rivals pagans, els saxons i els avars. Els saxons i els avars van ser derrotats i forçats a convertir-se al final de les Guerres saxones (772-804) i llurs terres van ser annexades a l'imperi Carolingi.

El Sacre Imperi Romanogermànic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sacre Imperi Romanogermànic

Príncep elector del Sacre Imperi Romà, pergamí de 1341

El Sacre Imperi Romanogermànic es va originar a partir de la divisió de l'Imperi Carolingi el 843, fundat per Carlemany el 25 de desembre, 800 i va existir, sota diverses formes fins al 1806. El seu territori s'estenia des del riu Eider al nord a la mar Mediterrània al sud. Sovint conegut com el Sacre Imperi Romà (o l'Imperi Antic), va ser oficialment anomenat el Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica (Sacrum Romanum Imperium Nationis Germanicæ) des del 1448, per a ajustar el títol als seu aleshores reduït territori.

Sota el regnat dels emperadors otonians (919-1024) els ducats «arrel» de Lorena, Saxònia, Francònia, Suàbia, Turíngia i Baviera es van consolidar i el rei germànic va ser coronat com a «Sacre emperador romà» d'aquestes regions el 962. Sota el regnat dels emperadors sàlics (1024-1125), el Sacre Imperi Romà va absorbir el nord d'Itàlia i la Borgonya, tot i que els emperadors van perdre el poder després de la Querella de les investidures. Sota la dinastia de Hohenstaufen (1138-1254), els prínceps germànics van augmentar llur influència al sud i a l'est sobre els territoris habitats pels eslaus. Les viles germàniques del nord van prosperar com a membres de la Lliga Hanseàtica.

L'edicte de la Butlla d'Or el 1356, va servir de constitució bàsica de l'imperi fins a la seva dissolució. Aquest edicte codificava l'elecció de l'emperador pels set prínceps-electors que governaven alguns dels principats i arquebisbats més poderosos. A partir del segle XV els emperadors eren electes exclusivament de la dinastia dels Habsburg d'Àustria.

El religiós Martí Luter va escriure les seves 95 tesis, qüestionant l'Església Catòlica Romana el 1517, començant així la Reforma Protestant. Amb el temps es va reconèixer una església luterana separada com a nova religió oficial de molts dels estats germànics després del 1530. El conflicte religiós va dur a la Guerra dels trenta anys (1618-1648) que va devastar les terres alemanyes. La Pau de Westfàlia va posar fi a la guerra religiosa entre els estats germànics, però l'imperi va ser dividit, de facto, en nombrosos principats independents. A partir de 1740, el dualisme entre el monarca austríac i el Regne de Prússia va caracteritzar la història alemanya. El 1806, l'Imperi va ser dissolt com a resultat de les Guerres napoleòniques.[37]

Restauració i revolució[modifica | modifica el codi]

Després de la caiguda de Napoleó Bonaparte, el Congrés de Viena, reunit el 1814, va fundar la Confederació Alemanya (Deutscher Bund), una lliga dèbil de 39 estats sobirans. Els desacords amb les polítiques de restauració europees van propiciar els moviments liberal alemanys que demanaven unitat i llibertat. Tanmateix, aquests moviments van ser corresposts amb noves mesures de repressió de Klemens Wenzel von Metternich. El Zollverein, una unió duanera, va propiciar la unitat econòmica entre els estats alemanys. Durant aquest període molts alemanys van ser motivats pels ideals de la Revolució Francesa, i el nacionalisme es va convertir en el moviment més dominant, sobretot entre els intel·lectuals joves. Per primera vegada, els colors negre, vermell i daurat van ser triats per representar el moviment, colors que més tard esdevindrien la Bandera d'Alemanya.[38]

Parlament de Frankfurt el 1848

Durant la sèrie de moviments revolucionaris d'Europa, que van establir reeixidament una república francesa, els intel·lectuals i els comuners van començar una revolució en els estats alemanys el 1848. Els monarques van cedir, al començament, a les demandes liberals dels revolucionaris. Van proposar el títol d'emperador a Frederic Guillem IV de Prússia, però amb una pèrdua de poder, per la qual cosa va rebutjar la corona i la constitució proposada. El conflicte entre Guillem I de Prússia i el parlament, cada vegada més liberal, va esclatar en les discussions sobre les reformes militars el 1862, i el rei va designar Otto von Bismarck com a nou primer ministre de Prússia. Bismarck va lliurar reeixidament la Segona Guerra de Schleswig contra Dinamarca el 1864. La victòria prussiana en la Guerra Austro-prussiana de 1866 va permetre-li crear la Confederació Alemanya del Nord (Norddeutscher Bund) excloent l'Àustria que abans era l'estat germànic dominant, dels afers de la resta dels estats germànics.

Imperi Alemany (1871-1918)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi Alemany

Fundació de l'Alemanya moderna a Versalles, França, 1871. Bismarck és al centre amb un uniforme blanc

L'Estat conegut com a «Alemanya» es va unificar com a estat-nació moderna el 1871, amb la creació de l'imperi Alemany, en què el Regne de Prússia n'era el membre més gran.

Després de la derrota francesa en la Guerra francoprussiana, l'Imperi Alemany (Deutsches Kaiserreich) va ser proclamat al Palau de Versalles el 18 de gener, 1871. La dinastia dels Hohenzollern de Prússia va regnar en el nou imperi, la capital del qual era Berlín. 'L'imperi va néixer com la unificació dels diversos estats alemanys llevat d'Àustria (Kleindeutsche Lösung o Kleindeutschland, l'«Alemanya Petita»). A partir de 1884, Alemanya va començar a establir diverses colònies fora d'Europa.

En el període de Gründerzeit que va seguir la unificació d'Alemanya, la política exterior de l'emperador Guillem I va afermar la posició alemanya forjant aliances i aïllant França per mitjà de la diplomàcia sense recórrer a la guerra. Sota el regnat de Guillem II, tanmateix, i a causa del nacionalisme de l'època, Alemanya va entrar en conflicte amb els seus veïns. La majoria de les aliances anteriors no es van renovar i les noves aliances ara excloïen l'Imperi. Específicament, França va establir noves relacions en signar el Entente Cordiale amb el Regne Unit i establint relacions amb l'imperi Rus. Llevat dels seus contactes amb Àustria-Hongria, Alemanya va quedar cada vegada més aïllada.

Imperi Alemany, amb el Regne de Prússia en blau

L'imperialisme alemany, com altres potències d'Europa, va reclamar porcions de l'Àfrica. La Conferència de Berlín va dividir Àfrica entre les potències europees. La tensió sobre la possessió d'aquest continent va produir gran tensió entre elles que possiblement va contribuir a les condicions que durien a la Primera Guerra Mundial.

L'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria el 28 de juny, 1914 va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Alemanya, com a membre de les Potències Centrals va ser derrotada pels Aliats en un dels conflictes armats més sagnants de la història de la humanitat. La Revolució Alemanya va esclatar el novembre de 1918, i l'emperador Guillem II i tots els prínceps regnants van abdicar. L'armistici va posar fi a la guerra l'11 de novembre i Alemanya va ser forçada a signar el Tractat de Versalles el juny de 1919. La seva negociació, contràriament a la diplomàcia tradicional, va excloure les Potències Centrals derrotades. El tractat va ser vist a Alemanya com a continuació humiliant de la guerra per altres mitjans i la seva severitat sovint és considerada com a propiciadora del sorgiment del nazisme.[39]

La República de Weimar[modifica | modifica el codi]

Article principal: República de Weimar
Subdivisions d'Alemanya el 1925, amb les fronteres exteriors de 1919 a 1937

Després de la Revolució Alemanya de 1918, es va proclamar la república. La Constitució de Weimar va entrar en vigor amb la signatura del president alemany Friedrich Ebert l'11 d'agost, 1919. El Partit Comunista d'Alemanya va ser fundat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht el 1918, i el Partit dels Obrers Alemanys, més tard conegut com el Partit Nacional Socialista dels Obrers Alemanys, es va fundar el gener de 1919.

Patint la Gran Depressió, les seves condicions establertes en el Tractat de Versalles, i la successió perllongada de governs inestables, les masses polítiques alemanyes no s'identificaven amb el sistema política del parlamentarisme, situació exacerbada per la llegenda política proposada per l'extrema dreta, que Alemanya havia perdut la guerra a causa de la Revolució Alemanya i no pas per la derrota militar. Per altra banda, els comunistes radicals, com ara la Lliga Espartaquista, volien abolir allò que percebien com el govern capitalista en favor d'un comunisme consellista. Diversos partits van formar tropes parlamentàries i van ocórrer milers d'assassinats motivats per qüestions polítiques. Els grups paramilitars intimidaven els votants i van sembrar la violència i la por entre el poble, que patia a causa de les altes taxes d'atur i la pobresa. Després d'una successió de gabinets, el president Paul von Hindenburg, amb cap altra alternativa aparent, i pressionat pels consellers de dreta, va designar Adolf Hitler com a canceller d'Alemanya el 30 de gener, 1933.

El Tercer Reich[modifica | modifica el codi]

Adolf Hitler i Benito Mussolini a Iugoslàvia.

El 27 de febrer, 1933, es va incendiar el Reichstag. Alguns drets democràtics bàsics van ser abrogats en un decret d'emergència. L'Acte de 1933 va donar a Hitler poder legislatiu il·limitat. Només el Partit Social Demòcrata d'Alemanya va votar-hi en contra; els comunistes no van presentar cap oposició viable car la majoria dels seus diputats havien estat assassinats o empresonats.[40][41] Es va establir un Estat centralitzat i totalitari per mitjà d'una sèrie de moviments i decrets que convertiren Alemanya en un estat unipartidista. La indústria va ser regulada estrictament per mitjà de quotes i requeriments, per tal de canviar l'economia cap a la producció d'armament militar. El 1936, les tropes alemanyes van entrar a la zona desmilitaritzada de Rhineland, i les polítiques d'apaivagament del primer ministre britànic Neville Chamberlain van ser insuficients i inadequades. Hitler, a partir de 1938, va continuar amb una política d'expansionisme per tal d'establir la «Alemanya Gran» (Großdeutschland). Per tal d'evitar una guerra de dos fronts, Hitler va signar unel Pacte Molotov-Ribbentrop amb la Unió Soviètica que més tard trencaria.

El 1939 les tensions del nacionalisme, militarisme i els conflictes territorials van dur a la invasió de Polònia l'1 de setembre, per la qual cosa el Regne Unit i França van declarar la guerra, començant així la Segona Guerra Mundial. Alemanya, ràpidament va guanyar el control directe o indirecta de la major part d'Europa.

Berlín en ruïnes després de la Segona Guerra Mundial, Potsdamer Platz 1945

El 22 de juny, 1941, Hitler va trencar el pacte amb la Unió Soviètica, obrint el Front Oriental envaint-lo. Poc després de l'atac del Japó a Pearl Harbor, una base estatunidenca al Pacífic, Alemanya va declarar la guerra als Estats Units. Encara que Alemanya va avançar ràpidament en la guerra contra la Unió Soviètica al començament, la Batalla posterior de Stalingrad va ser el punt de canvi en la guerra. Alemanya va començar a sortir del Front Oriental, i amb els atacs dels Aliats a l'oest, Alemanya va ser derrotada el 1945.

En allò que es coneix com l'Holocaust, el Tercer Reich va concentrar i exterminar diversos grups de la societat, com ara els jueus, eslaus, comunistes, gitanos, homosexuals, dissidents polítics i persones amb discapacitat. Durant l'era nazi, al voltant d'onze milions de persones foren assassinades en l'Holocaust, incloent-hi sis milions de jueus i tres milions de polonesos. En total, 35 milions d'europeus van morir a la Segona Guerra Mundial.

Divisió i reunificació[modifica | modifica el codi]

Zones d'ocupació dels Aliats el 1946

Van morir en la guerra gairebé 10 milions d'alemanys. A més, Alemanya va perdre territoris i 15 milions d'alemanys van ser expulsats dels territoris orientals i altres països. Alemanya i Berlín van ser dividits pels Aliats en quatre zones d'ocupació militar. Els sectors controlats per França, el Regne Unit i els Estats Units es van unificar el 23 de maig, 1949 per formar la República Federal d'Alemanya; el 7 d'octubre de 1949, la Unió Soviètica va establir la República Democràtica Alemanya,[42] conegudes respectivament com a Alemanya Occidental i Alemanya Oriental.

Alemanya Occidental es va establir com a república parlamentària liberal amb una economia social de mercat. Va ser un Estat aliat als Estats Units, el Regne Unit i França. Va experimentar una època de creixement sorprenent i perllongat durant la dècada de 1950, conegut com el Wirtschaftswunder. L'Alemanya Occidental es va unir a l'OTAN el 1955 i va ser membre fundador de la Comunitat Econòmica Europea el 1958. Per altra banda, l'Alemanya Oriental va ser ocupada per l'URSS i a partir de 1955 van ser-ne aliats. Alemanya Oriental, tot i l'estil autoritari de govern, es va convertir en el país més ric i més avançat del bloc soviètic, encara que molts dels seus ciutadans volien les llibertats polítiques i la prosperitat econòmica de l'Oest.[43]

El mur de Berlín, construït el 1961 per impedir que els alemanys orientals escapessin a l'Alemanya Occidental, es va convertir en el símbol de la Guerra Freda. Tanmateix, les tensions entre les dues Alemanyes es van reduir durant la primera meitat de la dècada de 1970 gràcies a la política de Willy Brandt, l'Ostpolitik', que incloïa el reconeixement de facto de les pèrdues territorials d'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

Atesa la creixent immigració d'alemanys orientals a Alemanya Occidental per Hongria i les manifestacions massives durant l'estiu de 1989, les autoritats d'Alemanya Oriental van eliminar moltes de les restriccions frontereres el novembre, permetent que els alemanys orientals viatgessin a l'Oest. Tot i que la intenció era proveir una vàlvula d'escapament per tal de conservar la independència de l'Estat d'Alemanya Oriental, l'obertura de les fronteres de fet va dur a l'acceleració dels processos de reforma la qual cosa va concloure amb el Tractat Dos Més Quatre un any després, el 12 de setembre, 1990 la Reunificació alemanya el 3 d'octubre, 1990. Segons el Tractat, les quatre potències aliades d'ocupació renunciaven a llurs drets sobre Alemanya que havien adquirit en la Rendició, i l'Estat recuperava la sobirania plena.

Des de la seva reunificació, Alemanya ha tingut un paper prominent en la Unió Europea i l'OTAN. Alemanya va enviar una força de pau per assegurar l'estabilitat dels Balcans i una altra força a l'Afganistan.[44]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Article 79 del Grundgesetz
  2. 2,0 2,1 2,2 Security. Government and Society. Germany. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 21 de febrer, 2008
  3. 3,0 3,1 Germany CIA Factbook. Data d'accés: 12 de febrer, 2008
  4. Grundgesetz für die Bundesrepublik Deutschland Bundestag.de Data d'accés: 30 de novembre, 2006.
  5. Federal Constitutional Court, Bundesverfassungsgericht.de, Recuperat el 13 d'abril de 2007
  6. § 2, StVllzg, gesetze-im-internet.de, Accessed April 13, 2007
  7. Alemanya aprova el pla d'austeritat més gran des de la segona guerra mundial Vilaweb [Consulta: 7 juny 2010]
  8. Rank Order - GDP (purchasing power parity) CIA Factbook 2005. Data d'accés: 31 de desembre, 2006
  9. «Deutsche Welle, German economic upswing in 2007». [Consulta: 2007-03-14].
  10. German trade surplus hits record BBC, . Data de accés: 3 de gener, 2007
  11. Wind Power Federal Ministry of Economics and Technology (Germany). Data d'accés: 30 de novembre, 2006.
  12. Global 500 Germany, CNN Money. Data d'accés: 26 de novembre, 2007
  13. Berg, S., Winter, S., Wassermann, A. The Price of a Failed Reunification Spiegel Online International. 5 de setembre, 2005. Data d'accés: 28 de novembre, 2006.
  14. Arbeitslosenzahl unter 3,5 Millionen gesunken(German) Tagesschau, . Data d'accés: 3 de gener, 2007
  15. The German Economy is at the Cyclical Peak Kiel Institute for the World Economy. Data d'accés: 28 de novembre, 2006
  16. Germany split over green energy, BBC, Data d'accès: 13 d'abril, 2007
  17. Jahr 2050 doppelt so viele 60-Jährige wie Neugeborene
  18. German births decline to new low BBC. Aug. 15, 2006.
  19. A Quiz for Would-Be Citizens Tests Germans' Attitudes New York Times. 29 de març, 2006
  20. Foreign population on 31 December 2004 by country of origin Federal Statistical Office German, 24 de gener, 2006.
  21. State of World Population 2006 United Nations Population Fund. 2006.
  22. { Erstmals seit 1990 weniger als 600 000 Ausländer zugezogen, Statistiches Bundesamt Deutschland), 6 de juliol, 2006
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 "Ethnic Groups". Alemanya. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 16 de febrer, 2008
  24. El Poblament i la Població. La geografia humana i la societat. Alemanya. L'Enciclopèdia Catalana. Data d'accés: 20 de febrer, 2007
  25. Religionen in Deutschland: Mitgliederzahlen Religiosenwissenschaftlicher Medien- und Informationsdienst. 4 de novembre, 2006.
  26. Pope Benedict to meet Muslims in Germany. Deccan Herald de Reuters, 21 d'agost, 2005
  27. [enllaç sense format] http://www.ekd.de/statistik/mitglieder.html Christen in Deutschland 2005
  28. Blake, Mariah. In Nazi cradle, Germany marks Jewish renaissance Christian Science Monitor. 10 de novembre, 2006
  29. 29,0 29,1 COUNTRY PROFILE: GERMANY|177  Country Profile: Germany
  30. Health and welfare. Government and Society. Germany. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 21 de febrer, 2008
  31. Wasser, Jeremy. Spätzle Westerns Spiegel Online International. 6 d'abril, 2006. Data d'accés: 6 de desembre, 2006.
  32. Federal Republic of Germany: Culture. Encarta Online Encyclopedia 2006. Data d'accés: 2 de gener, 2007
  33. 2006 A Dictionary of Architecture and Landscape Architecture (Paperback), Second (in English), Oxford University Press, 880. ISBN 0-19-860678-8
  34. Kjell Espmark. «The Nobel Prize in Literature». Nobelprize.org, 3-12-1999. [Consulta: 14-8-2006].
  35. Jill N. Claster: Medieval Experience: 300–1400. NYU Press 1982, p. 35. ISBN 0-8147-1381-5.
  36. The Cambridge Ancient History, vol. 12, p. 442. ISBN 0-521-30199-8.
  37. Fulbrook, Mary: A Concise History of Germany, Cambridge University Press 1991, p. 97. ISBN 0-521-54071-2
  38. Martin, Norman. German Confederation 1815–1866 (Germany) Flags of the World. Oct. 5, 2000.
  39. Stephen J. Lee: Europe, 1890–1945. Routledge 2003, p. 131. ISBN 0-415-25455-8.
  40. Roderick Stackelberg, Hitler's Germany: origins, interpretations, legacies. Routledge 1999, p. 103. ISBN 0-415-20114-4.
  41. Scheck, Raffael. Establishing a Dictatorship: The Stabilization of Nazi Power Colby College.
  42. Gray, William Glenn. Germany's cold war: the global campaign to isolate East Germany, 1949-1969 (en anglès). Univ of North Carolina Press, 2003, p.10. ISBN 0807827584. 
  43. Colchester, Nico. D-mark day dawns Financial Times. 1 de gener, 2001
  44. Dempsey, Judy. Germany is planning a Bosnia withdrawal International Herald Tribune. 31 d'octubre, 2006

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]