Eurozona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Euro accession.svg

Bulgària
Croàcia
Txèquia
Rep.
Dinamarca
Eurozona
Hongria
Kosovo
Mònaco
Monten.
Polònia
Romania
San Marino
Suècia
Regne
Unit
Vaticà
  •  Eurozona
  •  Membre de la UE que no pertany a l'eurozona
  •  Membre de la UE amb clàusula d'exclusió a l'eurozona
  •  Fora de la UE però utilitza l'euro amb un acord
  •  Fora de la UE però utilitza l'euro sense cap acord

L'eurozona o zona euro és el conjunt d'estats membres de la Unió Europea (UE) que han adoptat l'euro i han creat, així, una unió monetària.[1]

Membres de l'eurozona[modifica | modifica el codi]

L'eurozona consta de 19 membres: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França (excepte els territoris del Pacífic, que utilitzen el franc CFP), Grècia, Irlanda, Itàlia (excepte l'enclavament de Campione d'Italia on circula el franc suís), Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos (tret de les Antilles Neerlandeses que tenen el florí de les Antilles Neerlandeses i d'Aruba amb el florí d'Aruba), Portugal i Xipre.

L'eurozona es creà l'1 de gener del 1999 amb el llançament oficial de l'euro. Inicialment en formaven part 11 dels 19 membres actuals: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Grècia adoptà l'euro l'1 de gener del 2001, abans que les monedes i els bitllets d'euro comencessin a circular. Eslovènia adoptà l'euro l'1 de gener del 2007, Malta i Xipre la mateixa data del 2008, Eslovàquia l'1 de gener del 2009, Estònia l'1 de gener del 2011, Letònia l'1 de gener de 2014 i Lituània l'1 de gener de 2015.[1]

Els estats de l'eurozona tenen una política monetària comuna, de la que el Banc Central Europeu n'és l'entitat responsable. A més, desde 2012 s'està establint l'estructura per una unió bancària, de la que tots els membres de la zona euro n'han de formar part.[2]

Altres territoris[modifica | modifica el codi]

Estats de la UE que no pertanyen a l'Eurozona[modifica | modifica el codi]

Per tal que un membre de la UE pugui adoptar l'euro, ha de complir certs criteris econòmics i legals. Els criteris econòmics d’entrada es coneixen com criteris de convergència o criteris de Maastricht i s’establiren el 1991. Inclouen, entre d'altres, el requisit de que els estats han de participar en l'MTC II durant dos anys com a mínim. Els criteris legals fan referència a que la legislació sobre els aspectes monetaris i sobre el banc central nacional siguin compatibles amb el Tractat de Roma.[3][4][5]

Tots els membres de la UE (excepte Regne Unit i Dinamarca) s'han compromès a adoptar l'euro en cas de complir els criteris de convergència. Tanmateix, dels 15 estats que formaven part de la UE quan es creà l'eurozona n'hi ha 3 que no han adoptat l'euro. D'una banda, Dinamarca i Regne Unit, que tenen clàusules d'exclusió. D'altra banda, Suècia, que no ha canviat la legislació referent al banc central i no participa en l'MTC II.[1][4]

Cap dels estats que van entrar a la UE després de la creació de l'eurozona complien els criteris inicialment. D'aquests, n'hi ha 6 que encara no els compleixen, i per tant, encara no formen part de l'eurozona. Es tracta d'Hongria, Polònia i la República Txeca (incorporats a la UE el 2004), Bulgària i Romania (incorporats el 2007), i Croàcia (incorporat el 2013).

El Tractat de Roma[6] estableix que la Comissió i el BCE han d'informar el Consell sobre el progrès dels estats en relació a la convergència. Sobre la base dels informes de convergència que elaboren aquests dos organismes, l'ECOFIN decideix l'admissió de nous estats a l'eurozona i en cas afirmatiu, estableix la taxa de conversió en que la moneda nacional serà substituïda per l'euro.[7]

Estats i territoris que utilitzen l'euro amb acords amb la UE[modifica | modifica el codi]

La Ciutat del Vaticà, Mònaco, San Marino i Andorra també utilitzen l'euro malgrat no formar part de la UE però no són membres de l'eurozona.

La Ciutat del Vaticà, Mònaco i San Marino anteriorment usaven monedes que van ser reemplaçades per l'euro. Tots tres estats emeten monedes amb els símbols nacionals propis al revers. Utilitzen l'euro d'acord amb els acords establerts amb alguns estats membres de la UE (Itàlia en el cas de la Ciutat del Vaticà i San Marino, i França en el cas de Mònaco) en nom d'aquesta. També usen l'euro, fora d'Europa, segons aquest mateix acord, els territoris d'ultramar francesos de Mayotte i Saint-Pierre i Miquelon.

Andorra, on abans de l'entrada en vigor de l'euro s'hi utilitzaven la pesseta i el franc francès com a unitats monetàries legals de facto, ha negociat, amb algunes dificultats derivades de la manca de moneda pròpia anterior i de les exigències de seguretat europees, un acord amb la Unió Europea signat el febrer de 2011, pel qual a partir del març de 2012 podrà batre monedes de disseny propi, essent les primeres monedes metàl·liques de curs general amb la llegenda en català de la història (anteriorment n'hi havia hagut de locals i d'emergència).

Estats i territoris que utilitzen l'euro sense acords amb la UE[modifica | modifica el codi]

Kosovo i Montenegro, que utilitzaven el marc alemany com a moneda, també han adoptat l'euro sense cap acord formal i explícit amb la UE. Kosovo, abans de la seva independència de Sèrbia, utilitzava el marc i l'euro en comptes del dinar serbi per motius polítics.

El territori britànic d'ultramar d'Akrotiri i Dekélia, a l'illa de Xipre, tenia com a moneda oficial la lliura xipriota i va adoptar l'euro quan Xipre entrà a l'eurozona el gener de 2008.

Des de l'1 de desembre del 2002, Corea del Nord ha substituït el dòlar dels Estats Units per l'euro com a moneda per als seus intercanvis internacionals, ja que la seva pròpia moneda, el won, no és convertible i no es pot usar per adquirir béns forans. Igualment l'euro rep una certa popularitat interna, especialment per part dels residents estrangers.

Abans de la invasió de l'Iraq del 2003, el president Saddam Hussein va dir que vendria el petroli en euros en comptes de dòlars nord-americans, ja que la major part dels compradors eren la Unió Europea, la Xina i l'Índia.

Estats amb monedes lligades a l'euro[modifica | modifica el codi]

L'escut de Cap Verd (abans lligat a l'escut portuguès), el marc convertible de Bòsnia i Hercegovina (abans lligat al marc alemany) i els francs CFA, CFP i el de les Comores (abans lligats al franc francès) tenen una taxa de canvi fixa respecte a l'euro.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «What is the euro area» (en anglès). European Comission. [Consulta: 31 de desembre de 2014].
  2. Comissió Europea. «Unión bancaria: restablecimiento de la estabilidad financiera de la zona del euro». MEMO/14/294, 2014 [Consulta: 20 gener 2015].
  3. «Adopting the euro» (en anglès). European Comission. [Consulta: 31 desembre 2014].
  4. 4,0 4,1 «Who can join» (en anglès). European Comission. [Consulta: 3 gener 2015].
  5. pàg 5 i 23BCE. Informe de Convergencia Junio 2014, 2014 [Consulta: 3 gener 2014]. 
  6. Article 140
  7. «Convergence Reports» (en anglès). European Comission. [Consulta: 3 gener 2015].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eurozona Modifica l'enllaç a Wikidata