Parlament Europeu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 48° 35′ 51″ N, 7° 46′ 9″ E / 48.59750°N,7.76917°E / 48.59750; 7.76917

Parlament Europeu
VIII Legislatura del Parlament Europeu
Coat of arms or logo.
Tipus
Tipus Cambra baixa
Líders
President Martin Schulz, S&D
des del dia 1 de juliol del 2014
Vicepresidents
Líder del grup
més gran
Manfred Weber, PPE
des del dia 4 de juny del 2014
Líder del segon grup
més gran
Gianni Pittella, S&D
des del dia 1 de juliol del 2014
Estructura
Membres 751 eurodiputats
European Parliament 2014.svg
Grups polítics

     PPE (220)
     S&D (191)
     CRE (71)[1]
     ALDE (67)
     EUA-EVN (52)
     No inscrits (52)
     Verds/ALE (50)

     ELDD (48)
Comissions
Elecció
Sistema de votació Llista de partit, VUT i escrutini uninominal majoritari[2]
Última elecció 22–25 de maig del 2014
Lloc de reunió
European Parliament, Plenar hall.jpg
1r: Louise Weiss: Estrasburg, França (a la imatge)
2n: Espai Léopold: Brussel·les, Bèlgica
Secretaria: Luxemburg i Brussel·les
Lloc web
europarl.europa.eu

El Parlament Europeu (Eurocambra o PE) és la institució parlamentària de la Unió Europea (UE), elegida per sufragi directe.[3] Exerceix la funció legislativa de la UE juntament amb el Consell de la Unió Europea (Consell) i la Comissió Europea (CE). És considerat una de les assemblees legislatives més poderoses del món.[4] El Parlament es compon actualment de 751 eurodiputats, que representen el segon electorat democràtic més gran del món (després del Parlament de l'Índia), així com l'electorat democràtic transnacional més gran (amb 375 milions de votants inscrits a data de 2009).[5][6][7]

El 1979 fou elegit per sufragi universal per primera vegada i des d'aleshores s'han anat celebrant eleccions al Parlament Europeu cada cinc anys. Tanmateix, la participació, que començà a minvar des de la segona elecció i tocà fons el 2009, porta des del 1999 per sota del 50%. El 2014, hi participà el 43,09% dels votants europeus, des d'un mínim del 13% a Eslovàquia fins a un màxim del 90,05% a Bèlgica (que té sufragi obligatori). La participació en l'última elecció estigué per sota del 50% a 21 dels 28 estats membres.[8]

Tot i disposar de competències legislatives que no tenen el Consell i la Comissió, el Parlament Europeu manca d'iniciativa legislativa formal, a diferència de la majoria de parlaments nacionals dels estats membres.[9][10][11] El Parlament és la «primera institució» de la UE[12][13] i té les mateixes competències legislatives i pressupostàries que el Consell (excepte en els àmbits en els quals s'apliquen procediments legislatius especials). També disposa d'un control equitatiu sobre el pressupost de la UE. Finalment, la Comissió Europea, que és l'òrgan executiu de la UE, està obligada a retre comptes davant del Parlament, que elegeix el president de la Comissió i aprova (o rebutja) el nomenament de la Comissió en el seu conjunt, a més de poder forçar-ne la dimissió mitjançant una moció de censura.[9]

L'actual president del Parlament Europeu és Martin Schulz (S&D), que fou elegit al gener de 2012. Hi ha diversos partits amb representació a la cambra, els més grans dels quals són el Grup del Partit Popular Europeu (PPE) i l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D). Les últimes eleccions a escala europea foren les eleccions al Parlament Europeu de 2014. El Parlament Europeu opera des de tres ciutats: Brussel·les (Bèlgica), Luxemburg i Estrasburg (França). Les oficines administratives (o Secretaria General) es troben a Luxemburg i les sessions plenàries se celebren a Estrasburg i Brussel·les, ciutat on també es reuneixen les comissions.[14][15]

El Parlament Europeu compta amb 36 oficines d'informació repartides pels diferents estats membres,[16] incloent-hi l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona.

Història[modifica | modifica el codi]

Igual que les altres institucions, el Parlament tenia un nom diferent de l'actual quan es reuní per primera vegada l'1 de setembre del 1952. La seva llarga història, que en fa una de les institucions comunes més antigues, es remunta a l'Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA). Aquest òrgan era una assemblea consultiva composta de 78 diputats dels parlaments nacionals dels estats membres (vegeu Doble mandat) i mancava de competències legislatives.[17][18] David Farrell, catedràtic de la Universitat de Manchester, destacà els molts canvis que s'han produït des de la fundació de l'Assemblea:[4]

« Durant gran part de la seva existència, el Parlament Europeu podria haver estat titllat, amb raó, de "tertúlia multilingüe". Tanmateix, les coses han canviat: actualment, el PE és una de les assemblees legislatives més poderoses del món tant pel que fa a competències legislatives com pel que fa a control de l'executiu. »

L'evolució del Parlament des de la seva fundació reflecteix el fet que les estructures de la Unió no s'han desenvolupat seguint un «full de ruta» clar. En aquest sentit, el comentarista del Washington Post Tom Reid escrigué: «Ningú no hauria dissenyat expressament un govern tan complex i redundant com la UE».[19] Fins i tot les dues seus del Parlament, que han canviat diverses vegades al llarg de la seva història, són el resultat de compromisos o la falta de compromisos.[17]

Assemblea consultiva[modifica | modifica el codi]

La Declaració Schuman no féu cap menció d'aquest òrgan. Els estats participants creien (o esperaven) poder resoldre les diferències amb els britànics per tal que l'Assemblea del Consell d'Europa complís aquesta funció. Durant les negociacions del Tractat s'hi afegí la idea d'una assemblea distinta que fes de contrapès al poder executiu i donés legitimitat democràtica.[17] El text del Tractat de la CECA, incloent-hi l'ús del terme «representants del poble», demostrà la voluntat dels líders d'establir quelcom que fos més que una simple assemblea consultiva normal i obrí la possibilitat que aquest òrgan fos elegit per sufragi directe. La importància de l'Assemblea quedà patent des del principi, quan se li encarregà l'elaboració d'un projecte de tractat per crear una comunitat política europea. El 13 de setembre del 1952 s'establí una assemblea ad hoc[20] amb membres addicionals, però el rebuig francès a la Comunitat Europea de Defensa féu que s'acabés abandonant el projecte.[21]

Assemblea del Consell d'Europa a l'antiga Casa d'Europa d'Estrasburg (gener del 1967)

Tot i això, els Tractats de Roma establiren la Comunitat Econòmica Europea i l'Euratom el 1958. L'Assemblea Comuna de les tres comunitats (que tenien òrgans executius diferents) es canvià el nom a «Assemblea Parlamentària Europea».[17] El 19 de març del 1958 es reuní per primera vegada a Luxemburg, on Schuman en fou elegit primer president. El 13 de maig es reconfigurà de manera que els diputats quedessin distribuïts seguint criteris d'ideologia política, no de nacionalitat.[22] Aquest fet és considerat el naixement del Parlament Europeu d'avui en dia, motiu pel qual el 50è aniversari del Parlament se celebrà al març del 2008 en lloc del 2002.[23]

L'Assemblea adquirí el seu nom actual, «Parlament Europeu», el 1962. Cinc anys més tard es fusionaren els òrgans de les tres comunitats per formar les Comunitats Europees.[17] El 1970, al Parlament se li concediren poders sobre part del pressupost de la Comunitat, que s'estengueren a tot el pressupost el 1975.[24] Els Tractats de Roma preveien que el Parlament passés a ser elegit per sufragi directe. Tanmateix, una de les condicions necessàries, que el Consell arribés a un acord per fer servir un sistema electoral uniforme, no s'havia complit. L'amenaça del Parlament de portar el Consell davant del Tribunal de Justícia Europeu desembocà en un compromís pel qual el Consell donà llum verda a les eleccions i la decisió sobre el sistema electoral quedà ajornada.[25]

Parlament elegit democràticament[modifica | modifica el codi]

L'emblema del Parlament fins al 1983

Els diputats al Parlament Europeu foren elegits per sufragi directe per primera vegada l'any 1979. El fet de ser elegit directament pel poble el diferencia d'institucions semblants, com ara l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa o el Parlament Panafricà, els membres dels quals són nomenats pel seu respectiu govern o parlament nacional.[17][26][27] L'11 de juliol del 1979 se celebrà la primera sessió del Parlament després d'aquesta elecció, en la qual l'assemblea escollí l'eurodiputada Simone Veil com a presidenta. Veil fou la primera dona a accedir a aquest càrrec des de la formació del Parlament com a Assemblea Comuna.[28]

El Parlament estrenà la seva nova condició d'òrgan elegit democràticament fent propostes sobre el funcionament de la UE. Per exemple, el 1984, es basà en el seu treball anterior sobre la Comunitat Política per elaborar un «Tractat Constitutiu de la Unió Europea» (també conegut com a Pla Spinelli en referència al seu relator, l'eurodiputat Altiero Spinelli). Tot i que el Pla no prosperà, moltes de les idees que contenia acabaren sent implementades per altres tractats.[29] A més a més, el Parlament començà a votar sobre els candidats al càrrec de President de la Comissió Europea a partir de la dècada del 1980, quan encara no se li havia atorgat un dret de veto formal.[30]

Des de l'elecció del 1979, el nombre de diputats al Parlament Europeu ha anat creixent amb l'adhesió de nous estats a la Unió Europea (igual que el 1994, una vegada culminat el procés de reunificació d'Alemanya). El Tractat de Niça, que entrà en vigor l'1 de febrer del 2003, posà un límit de 732 eurodiputats.[17]

El Palau d'Europa albergà l'hemicicle del Parlament a Estrasburg fins al 1999.

Igual que les altres institucions, el Parlament no tingué seu fixa fins que s'arribà a un acord provisional per deixar el Parlament a Estrasburg i la Comissió i el Consell a Brussel·les. Malgrat les queixes d'alguns estats, el 1985 el Parlament féu construir una segona cambra a Brussel·les i hi traslladà part del seu treball amb l'objectiu d'estar més a prop de les altres institucions. Finalment, el Consell Europeu arribà a un acord definitiu el 1992, quan decidí que Estrasburg continuaria sent la seu oficial del Parlament, amb dotze sessions a l'any, però que totes les altres activitats parlamentàries es durien a terme a Brussel·les. El Parlament protestà contra aquesta fórmula amb dues seus, però no pogué evitar que el 1997 fos consagrada al Tractat d'Amsterdam. Tot i això, les seus de l'assemblea continuen sent font de polèmica.[31]

El Parlament anà guanyant competències amb cada nou tractat gràcies a l'extensió del procediment legislatiu ordinari (aleshores conegut com a procediment de codecisió,[32] fins que el 1999 féu caure la Comissió Santer.[33] Durant aquests fets, el Parlament es negà a aprovar el pressupost comunitari per les acusacions de frau i mala administració que arrossegava la Comissió. Els dos partits principals entraren en una dinàmica de govern i oposició per primera vegada durant la crisi, que acabà amb la dimissió de la Comissió en bloc (la primera dimissió forçada) davant una imminent moció de censura al Parlament.[34]

Comissió Barroso I[modifica | modifica el codi]

El Parlament obligà el president Barroso a canviar la seva proposta d'equip per la Comissió després de les eleccions del 2004.

El 2004, després de les eleccions transnacionals més grans celebrades fins aleshores, el Consell Europeu elegí un membre del grup polític més gran (el PPE) per encapçalar la Comissió, però això no evità que el Parlament tornés a pressionar-la. Durant les audiències parlamentàries, els diputats posaren en dubte l'aptitud d'alguns candidats a Comissari, fins al punt que la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Afers d'Interior rebutjà Rocco Buttiglione com a candidat al càrrec de Comissari de Justícia, Llibertat i Seguretat pel seu punt de vista sobre l'homosexualitat. Es tractava de la primera vegada que el Parlament votava en contra d'un candidat a la Comissió i, tot i la insistència de Barroso, Buttiglione hagué de deixar-ho córrer. El Parlament no permeté que la Comissió Barroso assumís les seves funcions fins que diversos altres candidats foren retirats o assignats a càrrecs diferents.[35][36]

Rocco Buttiglione, el primer candidat a la Comissió a ser rebutjat pel Parlament

Juntament amb l'extensió del procediment legislatiu ordinari, el mandat democràtic del Parlament n'ha augmentat la influència legislativa respecte a la de les altres institucions. Quan se sotmeté la Directiva Bolkestein a votació el 2006, una àmplia majoria parlamentària votà a favor de més de 400 esmenes que canviaren l'essència de la llei. El Financial Times ho descrigué així:[37]

« Fou en aquest moment que el Parlament, de sobte, féu el do de pit. Aquest fet marca un altre traspàs de poders entre les tres institucions centrals de la UE. La votació de la setmana passada suggereix que, malgrat la seva enorme varietat de lleialtats ideològiques, nacionals i històriques, els eurodiputats comencen a conformar una institució de la UE seriosa i eficaç, precisament en el moment que l'ampliació ha complicat molt les negociacions al si del Consell i la Comissió. »

El 2007, el Comissari de Justícia, Franco Frattini, inclogué el Parlament per primera vegada a les negociacions sobre el segon Sistema d'Informació de Schengen, tot i que només calia consultar els eurodiputats sobre algunes parts del paquet. En acabar aquest experiment, Frattini indicà que desitjava implicar el Parlament en tots els afers de justícia i lluita contra el crim, concedint de manera informal al Parlament les noves competències que li havia d'atorgar el Tractat de Lisboa.[38] Entre el 2007 i el 2009, el grup de treball especial sobre reforma parlamentària dugué a terme una sèrie de canvis per modernitzar la institució, incloent-hi un allargament del temps d'intervenció dels relators, una millora de la col·laboració entre les comissions i altres reformes per millorar l'eficiència de l'assemblea.[39][40]

Història recent[modifica | modifica el codi]

Article principal: Comissió Barroso
Les esmenes del Parlament a la Directiva Bolkestein representaren un gran pas endavant per l'assemblea.

El Tractat de Lisboa entrà en vigor l'1 de desembre del 2009, atorgant al Parlament competències sobre tot el pressupost de la UE, equiparant-ne les competències legislatives amb les del Consell en gairebé tots els àmbits i vinculant el nomenament del President de la Comissió a les eleccions parlamentàries.[41] Tot i que alguns grups exhortaren els partits a presentar candidats per aquest càrrec abans de les eleccions, el PPE (que havia mantingut la seva condició de partit més gran) fou l'únic a escollir-ne un: el president titular Barroso.[42]

Al setembre del 2009, Barroso obtingué l'acord del Consell Europeu per repetir mandat, mentre que el Parlament li donà llum verda per 382 vots a favor i 219 en contra (117 abstencions), amb el suport del Partit Popular Europeu, els Conservadors i Reformistes Europeus i l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa.[43] Barroso hagué de fer una sèrie de concessions per aconseguir els vots dels liberals, que mesos abans havien col·laborat amb els socialistes per posposar el seu nomenament (el PPE havia provat d'instal·lar Barroso en el càrrec al juliol del mateix any).[44]

La presentació dels candidats de Barroso per formar la seva pròxima comissió fou una nova oportunitat per obtenir concessions. El Parlament, preocupat per la seva falta d'experiència i els seus interessos financers, obligà la comissària designada Rumiana Jèleva a renunciar al càrrec. La búlgara només aconseguí el suport del PPE, que prengué represàlies contra candidats d'esquerres fins que Jèleva llançà la tovallola i fou substituïda, cosa que retardà encara més la votació final.[45]

Abans de la votació final, el Parlament exigí una sèrie de concessions en el marc d'un futur acord de treball conforme al nou Tractat de Lisboa, incloent-hi el dret del president a assistir a les reunions d'alt nivell de la Comissió, un lloc a les organitzacions internacionals de la UE impulsades per la Comissió i el dret a ser informat de qualsevol acord al qual s'arribi. Tanmateix, el Parlament només aconseguí un lloc com a observador. Tampoc no obtingué el dret a decidir sobre el nomenament dels caps de les delegacions i els representants especials per la política exterior, tot i que han de comparèixer davant del Parlament una vegada nomenats per l'alt representant. Un altre desig del Parlament era que la Comissió proposés les lleis que li demanés l'assemblea. Barroso digué que això seria una violació de les prerrogatives de la Comissió, però es comprometé a respondre en tres mesos. Cal tenir en compte que la Comissió ja proposa la majoria de lleis que li demana el Parlament.[46]

El Parlament exercí el seu control del pressupost de la UE per influir en la forma del Servei Europeu d'Acció Exterior (SEAE) quan aquest encara s'estava gestant. Els eurodiputats volien una major capacitat de supervisió del SEAE mitjançant la seva vinculació a la Comissió i la creació d'adjunts polítics a l'Alt Representant. El Parlament no obtingué tot el que demanava, però sí que aconseguí un major control financer sobre el nou òrgan.[47][48]

Competències i funcions[modifica | modifica el codi]

L'hemicicle del Parlament a Estrasburg

El Parlament i el Consell es poden considerar les dues cambres del braç legislatiu bicameral de la Unió Europea. Les competències legislatives es reparteixen a parts iguals entre els dos. Tanmateix, hi ha una sèrie de diferències respecte als parlaments nacionals. Per exemple, tant el Parlament com el Consell manquen d'iniciativa legislativa (excepte en alguns afers intergovernamentals en els quals el Consell sí que disposa d'aquesta competència). En afers comunitaris, aquest dret està reservat a la Comissió Europea (el braç executiu). Així doncs, el Parlament pot esmenar i rebutjar lleis, però per aprovar-ne de noves necessita que la Comissió presenti un projecte de llei.[49] S'ha posat en dubte la utilitat d'aquesta competència, car el 85% de les iniciatives presentades pels parlaments nacionals dels estats membres sense suport de l'executiu acaba fracassant.[50] Tanmateix, l'expresident del Parlament Hans-Gert Pöttering ha arguït que, com que el Parlament té dret a demanar a la Comissió que presenti lleis i la Comissió cada vegada li fa més cas, el Parlament té una iniciativa legislativa de fet.[11]

El Parlament també exerceix una gran influència indirecta a través de resolucions no vinculants i les audiències de les comissions, que en fan un «fòrum paneuropeu» seguit per milers de periodistes amb base a Brussel·les. També afecta la política exterior de manera indirecta, car no es poden atorgar subvencions pel desenvolupament sense l'acord de l'assemblea. Per exemple, calgué el permís del Parlament per enviar subsidis per la reconstrucció de l'Iraq de la postguerra i oferir incentius perquè l'Iran aturés el seu programa nuclear. De manera similar, l'acord transatlàntic d'intercanvi de dades sobre els passatgers amb els Estats Units no es pogué finalitzar fins que l'assemblea hi donà llum verda.[51] Finalment, el Parlament duu a terme votacions no vinculants sobre els nous tractats de la UE, tot i que no els pot vetar. Tanmateix, quan el Parlament amenaçà de votar contra el Tractat de Niça, els parlaments belga i Itàlia es comprometeren a vetar-lo en nom del Parlament Europeu, si calia.[52]

Procediment legislatiu[modifica | modifica el codi]

Els poders del Parlament (en termes del seu paper en els procediments legislatius de la Unió) han anat creixent amb cada nou tractat.[53] El procediment legislatiu ordinari (anteriorment conegut com a procediment de codecisió), que posa el Parlament i el Consell al mateix nivell, s'ha convertit gradualment en el principal procediment legislatiu. Seguint aquest procediment, la Comissió fa una proposta al Parlament i el Consell que només es converteix en llei si aquests dos òrgans es posen d'acord en un màxim de tres lectures. En la primera lectura, el Parlament pot enviar esmenes al Consell, que o bé les accepta o bé remet una «Posició Comuna» al Parlament. El Parlament pot aprovar aquesta posició o rebutjar el text per majoria absoluta, cosa que provoca el fracàs de la proposta. L'assemblea també pot fer-hi noves esmenes per majoria absoluta. Si el Consell no accepta aquestes esmenes, es constitueix un «Comitè de Conciliació». El Comitè reuneix els membres del Consell i un nombre equivalent d'eurodiputats per intentar arribar a un compromís. Qualsevol acord ha de ser aprovat pel Parlament per majoria simple.[9][54] La condició del Parlament com a única institució elegida per sufragi directe li ha atorgat un paper dominant en el procediment legislatiu, com es veié quan imposà grans canvis a la Directiva Bolkestein el 2006.[37]

Els pocs àmbits que es tracten seguint els «procediments legislatius especials» són Justícia i Afers d'Interior, Pressupost i Impostos, i diversos aspectes d'altres àmbits, com ara els aspectes fiscals de la política de Medi Ambient. En aquests àmbits, les decisions són preses en solitari o bé pel Parlament o bé pel Consell.[55] El procediment també depèn del tipus d'acte institucional en qüestió.[9] L'acte més important és el reglament, que és una norma jurídica aplicable de manera immediata i completa a tots els estats membres. Al següent nivell hi ha les directives, que obliguen els estats membres a complir uns objectius determinats. Com que poden fer-ho mitjançant les seves pròpies lleis, tenen un cert marge de maniobra en l'aplicació de les directives. Una decisió és un instrument directament aplicable que es dirigeix a una persona o un grup en particular. Les institucions també poden formular recomanacions i opinions, que són declaracions no vinculants.[56] Hi ha un altre document que es desvia dels procediments normals: la «declaració escrita», que s'assembla a les early day motions del sistema de Westminster. Es tracta d'un document proposat per fins a cinc eurodiputats sobre algun tema de l'àmbit de la UE, que serveix per llançar un debat sobre l'assumpte en qüestió. Una vegada presentada al davant de l'entrada a l'hemicicle, els diputats poden signar la declaració i, ho fa una majoria d'ells, es transmet al president i s'anuncia a la plenària abans de ser comunicada a les altres institucions i registrada formalment a l'acta.[57]

Pressupost[modifica | modifica el codi]

El braç legislatiu és l'autoritat pressupostària oficial de la Unió gràcies a les competències que li atorgaren els Tractats Pressupostaris de la dècada del 1970 i el Tractat de Lisboa. El pressupost de la UE està sotmès a una variant del procediment legislatiu ordinari que només inclou una lectura i concedeix al Parlament poder sobre la totalitat del pressupost (abans del 2009, la seva influència es restringia a determinats àmbits) en les mateixes condicions que el Consell. Si no arriben a un acord, la proposta és remesa a un comitè de conciliació, igual que es fa amb les proposicions de llei. Si no s'aconsegueix aprovar un text de conciliació comú, el Parlament té llum verda per adoptar definitivament el seu pressupost.[55]

El Parlament també s'encarrega d'aprovar la implementació de pressupostos anteriors basant-se en l'informe anual del Tribunal de Comptes Europeu. Només s'ha negat a fer-ho dues vegades: el 1984 i el 1998. Aquesta última desembocà en la dimissió de la Comissió Santer, fet que demostrà que les seves competències pressupostàries fan que el Parlament tingui molt de poder sobre la Comissió.[25][34][58] El Parlament també fa un ampli ús de les seves competències pressupostàries i d'altres tipus en diferents àmbits. Per exemple, quan s'estableix el Servei Europeu d'Acció Exterior, el Parlament gaudeix d'un veto de facto sobre la seva configuració, car cal el seu consentiment per dur a terme canvis en el pressupost o el personal.[47]

Control de l'executiu[modifica | modifica el codi]

A diferència de la majoria d'estats membres, que fan servir sistemes parlamentaris, hi ha una separació de poders entre el braç executiu i el legislatiu, cosa que fa que el Parlament Europeu s'assembli més al Congrés dels Estats Units que als parlaments dels estats europeus.[50] El Consell Europeu proposa un candidat al càrrec de President de la Comissió Europea tenint en compte el resultat de les eleccions europees precedents.[41] Seguidament, cal que l'aprovi el Parlament (per majoria simple), que és el que «elegeix» el president conformement als tractats. Una vegada s'ha escollit el president de la Comissió, aquest proposa candidats a comissaris amb l'acord dels estats membres. Cada comissari potencial ha de presentar-se davant d'una audiència de la comissió parlamentària corresponent a la cartera en qüestió. Després d'aquesta etapa, el Parlament aprova o rebutja la Comissió en la seva totalitat.[59][60] En la pràctica, el Parlament mai no ha votat en contra d'un president o la seva comissió, però es creu que estigué a punt de fer-ho amb la proposta inicial per la Commissió Barroso. Finalment, la pressió resultant conduí a la retirada d'aquesta proposta i la presentació d'una que fos acceptable per Parlament.[35] Per molts, aquest episodi simbolitzà l'evolució del Parlament i la seva capacitat creixent d'obligar la Comissió a retre comptes, en lloc de simplement donar llum verda a tots els candidats. A més a més, tot i que en molts casos foren pressionats pels seus respectius governs nacionals, els eurodiputats votaren seguint línies de partit en lloc de línies d'estat. Gràcies a aquesta cohesió i la seva determinació a l'hora d'utilitzar els seus poders, el Parlament es guanyà un major respecte per part dels líders nacionals, les altres institucions i el públic en general, que poc abans havia castigat la UE amb les eleccions europees amb més abstenció fins aleshores.[61] Durant la crisi de l'euro, el Parlament també llançà una investigació sobre les accions de la Troica (CE-BCE-FMI) a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Xipre.[62]

El Parlament també pot engegar una moció de censura, que desemboca en la dimissió en bloc de la Comissió si aconsegueix el suport de dos terços de la cambra. Igual que amb l'aprovació de la composició de la Comissió, el Parlament mai no ha exercit aquesta prerrogativa. Tanmateix, sí que va amenaçar de fer-ho amb la Comissió Santer, que acabà dimitint per voluntat pròpia. El Parlament té altres maneres de controlar l'executiu. La Comissió, per exemple, ha d'elaborar informes i respondre a les preguntes dels eurodiputats. El president en exercici del Consell ha de presentar el seu programa al principi de la seva presidència, mentre que el president del Consell Europeu ha d'informar el Parlament després de cada reunió. Els eurodiputats poden demanar a la Comissió que legisli en un determinat sentit. Finalment, el Parlament també pot fer preguntes als membres de les altres institucions (per exemple, durant el «torn de preguntes a la Comissió» de cada dimarts).[30][60] Els eurodiputats poden fer preguntes sobre qualsevol tema, tot i que al juliol del 2008 el Parlament votà a favor de prohibir les preguntes ofensives, personals o que no caiguessin dins el mandat de la UE.[63]

Poders de supervisió[modifica | modifica el codi]

El Parlament també disposa d'altres competències generals de supervisió, la majoria de les quals li foren atorgades pel Tractat de Maastricht.[64] També pot crear una comissió d'investigació, com ho féu per tractar la crisi de l'encefalopatia espongiforme bovina (que desembocà en la fundació de l'agència veterinària europea) i els vols secrets de la CIA.

El Parlament pot interrogar les altres institucions i, si cal, portar-les davant del tribunal per qualsevol violació de les lleis o els tractats de la UE.[65] També influeix en l'elecció tant dels membres del Tribunal de Comptes Europeu[66] com del president i el Comitè Executiu del Banc Central Europeu. El president del BCE també ha de presentar un informe anual al Parlament.[65]

El Defensor del Poble Europeu, també elegit pel Parlament, s'encarrega de donar seguiment a les denúncies públiques contra les institucions.[65] Els ciutadans de la UE també poden presentar peticions en temes que caiguin dins de les competències de la UE. La Comissió de Peticions examina uns 1.500 casos a l'any, alguns dels quals són presentats pels mateixos ciutadans. Tot i que el Parlament prefereix resoldre les disputes fent de mediador, també pot emprendre accions legals, si és necessari.[67]

Diputats[modifica | modifica el codi]

Nombre d'escons per país (total: 766)
Alemanya Alemanya
99 (12,9%)
França França
74 (9,7%)
Itàlia Itàlia
73 (9,5%)
Regne Unit Regne Unit
73 (9,5%)
Espanya Espanya
54 (7,0%)
Polònia Polònia
51 (6,7%)
Romania Romania
33 (4,3%)
Països Baixos Països Baixos
26 (3,4%)
Bèlgica Bèlgica
22 (2,9%)
República Txeca República Txeca
22 (2,9%)
Grècia Grècia
22 (2,9%)
Hongria Hongria
22 (2,9%)
Portugal Portugal
22 (2,9%)
Suècia Suècia
20 (2,6%)
Àustria Àustria
19 (2,5%)
Bulgària Bulgària
18 (2,3%)
Finlàndia Finlàndia
13 (1,7%)
Dinamarca Dinamarca
13 (1,7%)
Eslovàquia Eslovàquia
13 (1,7%)
Croàcia Croàcia
12 (1,6%)
Irlanda Irlanda
12 (1,6%)
Lituània Lituània
12 (1,6%)
Letònia Letònia
9 (1,2%)
Eslovènia Eslovènia
8 (1,0%)
Cyprus Xipre
6 (0,8%)
Estònia Estònia
6 (0,8%)
Luxemburg Luxemburg
6 (0,8%)
Malta Malta
6 (0,8%)
Article principal: Diputat al Parlament Europeu

Els diputats al Parlament Europeu, que també es coneixen com a «eurodiputats», són elegits cada cinc anys mitjançant sufragi universal d'adults i es distribueixen per la cambra segons la seva filiació política. Una mica menys d'un terç són dones. Abans de la primera elecció al Parlament Europeu, celebrada el 1979, els eurodiputats eren nomenats pels seus respectius parlaments nacionals.[21][68]

El nombre d'escons que el Tractat de Lisboa assigna a cada estat membre depèn de la seva població. Hi ha un límit de 751 escons. Tanmateix, com que el president no pot votar mentre presideix la cambra, en realitat només hi ha 750 diputats amb dret a vot.[69]

Els escons es distribueixen seguint el principi de proporcionalitat degressiva, és a dir, com més gran sigui un estat, més alt serà el nombre de ciutadans representats per cada eurodiputat. Així doncs, el pes individual dels votants de Malta i Luxemburg és unes deu vegades superior al dels votants dels sis grans estats membres.

A data de 2013, Alemanya, amb 82,5 milions d'habitants, tenia 99 escons (un per cada 859.000 persones), mentre que Malta, amb 400.000 habitants, en tenia 6 (un per cada 67.000 persones).

La intenció és que el nou sistema implementat conforme al Tractat de Lisboa, incloent-hi el requisit que la distribució d'escons es decideixi molt abans de les eleccions, eviti que hi hagi un estira-i-arronsa cada vegada que s'hagi de revisar la distribució per reflectir els canvis demogràfics.[70]

Les circumscripcions es basen en aquest repartiment. En sis estats membres (Bèlgica, França, Irlanda, Itàlia, Polònia i el Regne Unit), el territori nacional es divideix en diverses circumscripcions. A la resta, cada estat forma una única circumscripció.[71] Les eleccions se celebren amb diferents tipus de representació proporcional a tots els estats membres.

Disposicions transitòries[modifica | modifica el codi]

A causa del retard en la ratificació del Tractat de Lisboa, els diputats de la VII Legislatura foren elegits tenint en compte el límit que fixava el Tractat de Niça, més baix. El 29 de novembre del 2011 es ratificà una petita esmena als tractats,[72] que hi afegí disposicions transitòries per permetre que els 18 eurodiputats addicionals que preveia el Tractat de Lisboa fossin elegits o nomenats abans de l'elecció del 2014.[73] Alemanya és l'únic país que perd escons (99 → 96) com a resultat de les reformes del Tractat de Lisboa, però podrà conservar-los fins a l'elecció del 2014.[74] Així doncs, actualment hi ha 751 eurodiputats.[7]

Sous i despeses[modifica | modifica el codi]

Fins al 2009, els eurodiputats rebien el mateix sou que els diputats als seus respectius parlaments nacionals. Tanmateix, després de diversos intents aquell any entrà en vigor un nou Estatut dels diputats que fixà el seu sou mensual en 7.000 €, un import subjecte a imposició tant a escala europea com a escala nacional. Els eurodiputats es poden jubilar a l'edat de 63 anys i cobren la pensió del Parlament. Abans, les despeses de viatge es reembossaven a un tant alçat, però actualment només es retornen els costos reals.[75] A més del sou, els eurodiputats gaudeixen d'una sèrie de privilegis i immunitats. Per garantir que puguin anar i venir del Parlament en tota llibertat, els seus respectius estats membres els concedeixen les mateixes facilitats que als alts funcionaris que viatgen a l'estranger, mentre que els altres estats els concedeixen les mateixes facilitats que als representants estrangers en visita. Al seu propi estat, gaudeixen de les mateixes immunitats que als diputats nacionals, mentre que als altres estats tenen immunitat contra la detenció i els procediments judicials. No es pot apel·lar a la immunitat si un diputat és sorprès en el moment de cometre un delicte. A més, el Parlament pot suspendre la immunitat de qualsevol dels diputats.[76]

Grups[modifica | modifica el codi]

Article principal: Grups del Parlament Europeu
Grup Líder/s Eurodiputats
  PPE Manfred Weber 221 European Parliament 2014.svg
S&D Gianni Pittella 191
CRE Syed Kamall 70
ALDE Guy Verhofstadt 67
EUA-EVN Gabriele Zimmer 52
No inscrits Eurodiputats sense grup 52
Verds/ALE Rebecca Harms
Philippe Lamberts
50
ELDD Nigel Farage
David Borrelli
48 Font: Parlament Europeu

Els eurodiputats s'organitzen en set grups parlamentaris diferents, incloent-hi trenta diputats no inscrits. Els dos grups més grans són el Partit Popular Europeu (PPE) i els Socialistes i Demòcrates (S&D). Aquests dos grups han dominat el Parlament durant gran part de la seva història, amb un total d'entre un 50% i un 70% dels escons. Mai no hi ha hagut cap grup que hagi aconseguit una majoria absoluta per si sol.[77] Com que són aliances àmplies de partits nacionals, els partits europeus estan molt descentralitzats i, per tant, s'assemblen més als partits d'estats federals, com ara Alemanya o els Estats Units, que als d'estats unitaris, com la majoria d'estats membres de la UE.[50] Tanmateix, entre el 2004 i el 2009 els grups europeus mostraren una major cohesió que els seus homòlegs estatunidencs.[78][79]

Els grups sovint es basen en un únic partit polític europeu, com ho féu el grup socialista fins al 2009. Tanmateix, també poden incloure més d'un grup polític, així com partits nacionals i polítics independents, com és el cas de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa.[80] Per ser reconegut com a tal, un grup ha de tenir un mínim de 25 eurodiputats de set països diferents.[81] Els grups reconeguts reben subvencions del Parlament i se'ls garanteix llocs a les comissions, de manera que els partits tenen interès a formar grups. Tanmateix, la creació de l'efímer grup Identitat, Tradició, Sobirania (ITS) suscità polèmica a causa de la seva ideologia. Els membres del grup eren d'extrema dreta, cosa que generà preocupació sobre l'atribució de fons públics a aquest grup.[82] Els intents de canviar les regles per impedir la formació de l'ITS fracassaren. Tanmateix, no se li permeté ocupar llocs importants a les comissions (que, per acord tàcit, tradicionalment es reparteixen entre tots els partits).[83] Les disputes internes del grup feren que diversos membres l'abandonessin i, per tant, caigués per sota del límit pel reconeixement i s'esfondrés.[84]

Gran coalició[modifica | modifica el codi]

Com que el Parlament no forma un govern, a diferència dels sistemes parlamentaris tradicionals, la seva dinàmica política ha seguit una línia consensual en lloc d'una línia d'enfrontament entre el partit o la coalició governant i el partit o la coalició d'oposició. De fet, durant gran part de la seva història, el Parlament ha estat dominat per una gran coalició del Partit Popular Europeu i el Partit Socialista Europeu. Aquests dos partits tendeixen a cooperar per trobar un compromís, cosa que desemboca en propostes aprovades per immensa majoria.[85] Tanmateix, no sempre arriben a un acord. Quan això passa, intenten buscar altres aliats. Normalment, el PPE busca suport entre altres partits de centredreta o dreta i el PSE ho fa amb altres partits de centreesquerra o esquerra. A vegades, el Grup Liberal té un paper decisiu. També hi ha hagut moments en els quals han sorgit divisions partidistes molt marcades, com per exemple quan es produí la dimissió de la Comissió Santer.[34]

Les primeres al·legacions contra la Comissió es dirigiren principalment contra Édith Cresson i Manuel Marín, ambdós socialistes. Quan el Parlament començà a valorar la possibilitat de no aprovar el pressupost comunitari, el president Jacques Santer digué que, si l'assemblea votava en contra, ho consideraria com una moció de censura. El grup socialista, que veia l'afer com un intent del PPE per desacreditar el seu partit poc abans de les eleccions del 1999, donà suport a la Comissió. La líder del grup, l'eurodiputada Pauline Green, intentà una moció de confiança, però el PPE presentà mocions contràries. Durant aquest període, els dos partits assumiren els papers típics d'una dinàmica govern-oposició, en la qual els socialistes defensaren l'executiu i el PPE retirà el seu suport per la coalició i hi votà en contra. El 2007, Simon Hix, de la London School of Economics, féu el següent comentari sobre la politització progressiva del Parlament:[4]

« El nostre treball també indica que la política del Parlament Europeu gira cada vegada més al voltant de línies partidistes i ideològiques. Les votacions es divideixen cada vegada més entre partits d'esquerres i partits de dretes, mentre que la cohesió dels grups parlamentaris ha augmentat de manera espectacular, especialment durant la IV i la V legislatures. Aquests fets probablement també repercuteixen en la política [del Parlament]. »

Durant la V Legislatura (1999–2004) es trencà la gran coalició, fet que conduí a una coalició de centredreta entre els partits Liberal i Popular.[86] Així doncs, els mandats de la Presidència del Parlament es repartiren entre el PPE i l'ELDR i no entre el PPE i el PSE.[87] A la següent legislatura, el grup liberal creixé fins a 88 escons, el major nombre d'escons que ha obtingut mai un tercer partit al Parlament.[88]

Eleccions[modifica | modifica el codi]

Percentatge Eleccions al Parlament Europeu de 2014 Eleccions al Parlament Europeu de 2009 Eleccions al Parlament Europeu de 2004 Eleccions al Parlament Europeu de 1999 Eleccions al Parlament Europeu de 1994 Eleccions al Parlament Europeu de 1989 Eleccions al Parlament Europeu de 1984 Eleccions al Parlament Europeu de 1979
Resultats electorals per grup polític entre el 1979 i el 2009. D'esquerra a dreta:

{{Legend|#FFFF00|Aliança Radical

Des del 1979 s'han celebrat vuit eleccions al Parlament Europeu, que s'organitzen directament a cada estat membre cada cinc anys. Quan un nou estat s'adhereix a la UE a mitja legislatura, se celebra una elecció parcial per escollir els seus representants al Parlament. Això ha passat sis vegades, la més recent amb l'entrada de Croàcia el 2013 (vegeu més avall). Les eleccions duren quatre dies, dins dels quals cada estat membre elegeix la data concreta. Els estats membres també determinen el sistema electoral (tot i que ha de ser de tipus proporcional) i la seva subdivisió en circumscripcions subnacionals. La majoria d'estats tenen una llista nacional, però alguns, com ara el Regne Unit i França, se subdivideixen en districtes electorals. Els escons es reparteixen entre els estats membres segons la seva població. A data de 2014, per mantenir la proporcionalitat, cap estat no pot tenir-ne més de 99 o menys de 6.[89]

Les últimes eleccions a escala europea foren les eleccions parlamentàries del 2014, que se celebraren al maig d'aquell any. Amb un electorat de gairebé 380 milions de ciutadans, es tracta de les eleccions transnacionals organitzades simultàniament més grans de tota la història. El 35% dels diputats elegits el 2009 eren dones, gairebé el doble que el 1979 (16,5%). S'ha fet una sèrie de propostes per elevar el perfil de les eleccions i aconseguir que el públic hi pari més atenció, incloent-hi la possibilitat de reforçar el vincle entre les eleccions i la presidència de la Comissió. Això consistiria a fer que els diferents partits presentin candidats pel càrrec, de manera que el partit més gran acabaria formant el govern, tal com passa en un sistema de govern parlamentari.[90][91][92] El 2004 s'intentà fer-ho, però el Partit Verd Europeu, el primer partit europeu autèntic amb un programa comú,[93] fou l'únic que presentà un candidat a la presidència: Daniel Cohn-Bendit.[42] El PPE fou l'únic altre partit que féu alguna cosa en aquest sentit, tot i que només cità quatre o cinc persones que preferia pel càrrec.[94] El 2009, el PPE tornà a nominar el president titular, Barroso, però els socialistes no aconseguiren posar-se d'acord sobre quin candidat presentar, en part perquè alguns dels seus líders nacionals donaven suport al mateix Barroso. Així doncs, només hi hagué un sol candidat. Tanmateix, fou el partit de Barroso el que guanyà les eleccions.[95]

S'espera que aquests canvis serveixin per augmentar la legitimitat del Parlament i invertir la tendència negativa de la participació electoral,[92] que anà minvant elecció rere elecció fins que el 2014 s'estabilitzà i porta des del 1999 per sota del 50% (aproximadament al mateix nivell que la participació en les eleccions al Congrés dels Estats Units).[96] El 2007, Bulgària i Romania, que s'havien adherit a la Unió a principis d'any, celebraren eleccions parcials per escollir els seus representants al Parlament. La participació a Bulgària (28,6%)[97] i Romania (28,3%)[98] fou de les més baixes de la història, tendència que es confirmà quan Croàcia organitzà les seves primeres eleccions europees el 2013.[99][100]

Activitat[modifica | modifica el codi]

L'hemicicle de Brussel·les

L'activitat del Parlament alterna entre setmanes de comissions (quan les comissions discuteixen informes i les delegacions interparlamentàries es reuneixen), setmanes de grups (quan els diputats debaten al si dels seus respectius grups polítics) i setmanes de plens (quan els membres assisteixen a les sessions plenàries d'Estrasburg durant tres dies i mig). També se celebren sis sessions plenàries de dos dies a Brussel·les cada any. Es designen quatre setmanes com a «setmanes blanques» perquè els diputats puguin passar aquest temps treballant a la seva circumscripció. Durant les setmanes d'estiu no es planifiquen reunions.[101] El Parlament es pot reunir sense que el convoqui una altra autoritat. A part d'algunes disposicions dels tractats, les reunions del Parlament depenen de la voluntat del Parlament, d'acord amb el seu Reglament.[102] Durant les sessions, els diputats poden intervenir quan el president els dóna la paraula. Els membres del Consell o la Comissió també poden assistir als debats i participar-hi.[103][104] Gràcies en part a la necessitat de traduir tot el que es diu i la política de consens que impera a la cambra, els debats tendeixen a ser més tranquils i educats que en el sistema de Westminster, per exemple.[105]

La majoria de votacions es fan a mà alçada, però es pot demanar la comprovació del resultat mitjançant el procediment electrònic.[106] Tanmateix, els vots dels diputats no s'enregistren en cap dels dos casos. Això només es fa quan es realitza una votació mitjançant crida segons llista, que és un procediment obligatori durant la votació final d'una legislació o quan ho demana un grup polític o un mínim de 30 eurodiputats. El nombre de votacions mitjançant crida segons llista ha anat augmentant amb el pas del temps. Les votacions també poden ser secretes (per exemple, quan s'elegeix un nou president).[107][108] Les votacions registrades, les actes i les lleis es publiquen al Diari Oficial de la Unió Europea, que es pot consultar en línia.[109] Normalment, les votacions no segueixen immediatament el debat, sinó que s'agrupen amb altres votacions en ocasions concretes, en general els dimarts, dimecres o dijous al migdia. Això es fa així perquè no se sap mai quant pot durar una votació i, si s'allarga massa, pot destorbar els altres debats i reunions que s'hagin programat pel mateix dia.[110]

Els diputats es disposen en un hemicicle segons el seu grup polític (a l'Assemblea Comuna, fins al 1958, els diputats es posaven en ordre alfabètic[111]). Els grups segueixen principalment una seqüència d'esquerra a dreta, però alguns grups petits es posen a l'anell exterior del Parlament. Totes les taules disposen d'un micròfon, auriculars per la interpretació i un sistema de vot electrònic. Els líders dels grups s'asseuen a la primera fila d'escons. Al centre de l'hemicicle hi ha un podi des d'on parlen els oradors convidats. L'altra meitat de la cambra circular es compon principalment de la zona elevada on seuen el president i el personal. Hi ha més seients entre els costats d'aquesta zona i els eurodiputats, on es posen el Consell (a l'extrem esquerre) i la Comissió (a l'extrem dret). Tant l'hemicicle de Brussel·les com el d'Estrasburg segueixen aquest esquema, amb poques diferències entre els dos.[112] El disseny de l'hemicicle és el resultat d'un compromís entre els diferents sistemes parlamentaris. En el sistema britànic, els diferents grups queden cara a cara, mentre que en el francès es disposen en un semicercle i, en el sistema tradicional alemany, tots els membres de l'assemblea miraven cap a una tribuna des d'on es feien les intervencions. Malgrat que el disseny es basa en un semicercle, els extrems de l'espectre polític queden cara a cara.[111] L'accés a la cambra està restringit i controlat per uixers que estan a disposició dels eurodiputats (per exemple, per entregar-los documents). A vegades, els uixers també poden actuar com a policies per fer complir les ordres del president, com en les rares ocasions en les quals cal expulsar un diputat que estigui impedint el bon desenvolupament de la sessió. Com que el primer cap de protocol del Parlament era francès, moltes de les tasques del Parlament es basen en el model francès desenvolupat després de la Revolució Francesa. Els 180 uixers, que porten fracs negres i una cadena de plata, són fàcils de veure al Parlament. Se'ls selecciona i contracta de la mateixa manera que la resta de funcionaris europeus. El president té un uixer personal.[113]

President i organització[modifica | modifica el codi]

El president Martin Schulz

El president del Parlament és l'eurodiputat dels S&D Martin Schulz. El president s'encarrega de presidir les sessions plenàries i la seva signatura és necessària per tots els actes adoptats en codecisió, incloent-hi el pressupost de la UE. També s'ocupa de representar el Parlament a l'exterior, incloent-hi en temes legals, i de fer aplicar el reglament. El seu mandat dura dos anys i mig, de manera que el Parlament elegeix el seu president dues vegades a cada legislatura.[114][115]

A la majoria de països, el protocol del cap d'estat té precedència sobre tots els altres. Tanmateix, el Parlament és considerat la primera institució de la UE, per la qual cosa el protocol del seu president està per sobre de qualsevol altre protocol, ja sigui europeu o nacional. El president escull els regals que es fan als molts dignataris que visiten l'assemblea. Durant el seu mandat al capdavant del Parlament, el català Josep Borrell acostumava a oferir-los una copa de cristall realitzada per un artista barceloní en la qual s'havien gravat fragments de la Carta de Drets Fonamentals, entre altres coses.[13]

Diversos personatges importants han ocupat la presidència del Parlament i els seus precursors. Paul-Henri Spaak, un dels pares fundadors de la Unió, en fou el primer president.[116] Alguns dels altres pares fundadors foren els eurodiputats Alcide de Gasperi i Robert Schuman. El Parlament ha tingut dues presidentes, ambdues franceses: Simone Veil el 1979 (com a primera presidenta del Parlament elegit per sufragi directe) i Nicole Fontaine el 1999.[117] El primer president provinent de l'Est d'Europa fou Jerzy Buzek, antic primer ministre de Polònia i membre de Solidarność, un sindicat que contribuí a enderrocar el règim comunista del bloc de l'Est.[118] El primer (i, a data de 2014, l'únic) president català fou Josep Borrell.[119]

El president sortint (o, si no pot fer-ho, un dels vicepresidents sortints) presideix la cambra durant l'elecció d'un nou president.[120] Fins al 2009 era el diputat d'edat més avançada qui s'encarregava de fer-ho,[121] però es canviaren les regles per evitar que l'eurodiputat francès d'extrema dreta Jean-Marie Le Pen assumís la presidència.[120] Per sota del president hi ha catorze vicepresidents que presideixen els debats quan el president no hi és. A part dels presidents i vicepresidents, hi ha altres òrgans i càrrecs que s'encarreguen de dirigir el Parlament. Els dos òrgans principals són la Mesa, que s'ocupa dels afers pressupostaris i administratius, i la Conferència de Presidents, que és un òrgan director format pels presidents dels grups parlamentaris. Hi ha sis qüestors que porten els interessos financers i administratius dels diputats.

A data de 2014, el Parlament Europeu tenia un pressupost de 1.756 milions d'euros.[122] Un informe del 2008 sobre les finances del Parlament revelà que en alguns casos s'havia gastat massa o s'havien fet pagaments que no tocaven. Alguns eurodiputats exigiren que es publiqués l'informe, però les autoritats parlamentàries s'hi negaren fins que un eurodiputat violà el principi de confidencialitat i filtrà l'informe.[123]

Comissions i delegacions[modifica | modifica el codi]

Les caixes de «mudança» del Parlament Europeu, conegudes com a cantines, preparades per ser transportades de Brussel·les a Estrasburg per una sessió plenària. El PE es desplaça mensualment per complir amb l'obligació de reunir-se a França.

El Parlament té 20 comissions permanents d'entre 28 i 86 eurodiputats cadascuna (reflectint la composició política de l'assemblea), incloent-hi un president, una mesa i una secretaria. Es reuneixen dues vegades al mes per elaborar, esmenar i adoptar propostes legislatives i informes per presentar al Ple.[124] En teoria, els relators d'una comissió han de presentar el punt de vista de la comissió en general, tot i que hi ha hagut casos en els quals no ho han fet. Per exemple, en la seqüència d'esdeveniments que desembocà en la dimissió de la Comissió Santer, el relator s'oposà a la Comissió de Control Pressupostari, que havia optat per aprovar el pressupost en una votació molt ajustada, i exhortà el Parlament a rebutjar-lo.[34]

Les comissions també poden crear subcomissions (com ara la Subcomissió de Drets Humans) i comissions temporals per tractar un tema en concret (per exemple, l'entrega extraordinària). Els presidents de les comissions coordinen la seva feina mitjançant la Conferència de Presidents de Comissió.[124] La introducció del procediment de codecisió expandí el poder del Parlament en diversos àmbits, principalment els que pertoquen a la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària. Abans, els eurodiputats la veien com a «comissió Ventafocs», però a mesura que anà adquirint importància, la comissió esdevingué més professional i rigorosa, cosa que féu que la seva feina despertés cada vegada més interès.[25]

Una sala de comissions del Parlament

La naturalesa de les comissions difereix de la de les seves homòlogues nacionals. Amb entre vuit i dotze membres i tres o quatre treballadors de suport, les comissions del Parlament Europeu són més petites que les del Congrés dels Estats Units, però més grans que les dels estats membres de la UE. Si ho necessita, el Parlament també pot fer ús d'una quantitat considerable de recursos administratius, arxivístics i d'investigació.[50]

Les delegacions del Parlament Europeu es formen de manera similar i s'encarreguen de mantenir relacions amb parlaments de fora de la UE. Hi ha un total de 34 delegacions compostes d'una quinzena de diputats. Igual que els presidents de comissió, els presidents de delegació col·laboren en una conferència. Les delegacions poden ser delegacions interparlamentàries (que mantenen relacions amb parlaments de fora de la UE), comissions parlamentàries mixtes (que es relacionen amb els parlaments d'estats candidats o associats a la UE), la delegació a l'Assemblea Parlamentària Paritària ACP-UE i la delegació a l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània.[124] Els eurodiputats també participen en altres activitats internacionals, com ara l'Assemblea Parlamentària Euro-Llatinoamericana, el Diàleg Transatlàntic de Legisladors i la supervisió d'eleccions a països tercers.[125]

Els debats de l'assemblea són interpretats en 24 llengües diferents.

Traducció i interpretació[modifica | modifica el codi]

Els oradors que intervenen al Parlament Europeu poden fer-ho en qualsevol de les 24 llengües oficials de la UE, que van des de l'anglès i l'alemany fins al maltès i l'irlandès. Hi ha un servei d'interpretació simultània a tots els plens. Tots els textos legislatius finals es tradueixen. Amb un total de 24 llengües, el Parlament Europeu és el més multilingüe del món,[126] així com l'organització que té més intèrprets en plantilla (350 a temps complet i 400 autònoms pels pics de demanda).[127] Els ciutadans també es poden dirigir al Parlament en basc, català i gallec.[128]

Els intèrprets solen traduir els debats d'una llengua estrangera a la seva llengua materna. Tanmateix, a causa de la gran varietat d'idiomes que es fan servir, des del 1995 a vegades ho fan a l'inrevés. A més, de tant en tant cal interpretar discursos en llengües petites passant per un tercer idioma (per exemple, a l'hora de traduir de l'estonià al maltès).[127] A part de la seva llengua materna, els intèrprets han de dominar dues altres llengües de la Unió. La complexitat dels temes que es discuteixen fa que els debats no es tradueixin literalment. Els intèrprets han de transmetre el significat polític de les intervencions sense que hi influeixi el seu propi punt de vista. Això requereix un coneixement detallat de la política i la terminologia del Parlament, així com molta preparació (per exemple, llegint els documents en qüestió). La feina dels intèrprets es complica quan els eurodiputats diuen paraulotes, bromes o jocs de paraules i quan parlen massa ràpid.[127]

Hi ha diputats que veuen parlar en la seva pròpia llengua com a una part important de la seva identitat que facilita la seva participació en els debats. Tanmateix, n'hi ha d'altres que han criticat el cost de la interpretació. Un informe elaborat per l'eurodiputat Alexander Stubb el 2006 subratllà que, si només es fessin servir l'anglès, el francès i l'alemany, el cost baixaria de 118.000 € a 8.900 € al dia (per 21 idiomes, car aleshores encara no es feien servir el romanès, el búlgar i el croat).[129]

A causa del seu ampli ús, molts consideren que l'anglès seria la llengua única ideal. Tot i això, hi hagué una petita campanya per convertir el francès en llengua única pels textos legals, argüint que és un idioma més clar i precís en temes jurídics.[130] Les traduccions dels debats en totes les llengües oficials de la UE s'han aprofitat per crear un corpus multilingüe conegut com a Europarl, que sovint es fa servir per entrenar sistemes de traducció automàtica estadística.[131]

Seu[modifica | modifica el codi]

Les seus del Parlament es reparteixen per tres ciutats diferents i ocupen molts edificis diferents. Un protocol adjunt al Tractat d'Amsterdam estableix que s'han d'organitzar dotze sessions a Estrasburg (cap a l'agost, però dues al setembre), que és la seu oficial del Parlament, mentre que les altres sessions i les reunions de les comissions se celebren a Brussel·les. La Secretaria del Parlament Europeu es troba a Luxemburg.[15] El Parlament Europeu és l'única assemblea del món que té més d'un lloc de reunió i una de les poques que no té la potestat d'elegir la seva seu.[132]

Com que França i Alemanya s'enfrontaren diverses vegades per la regió al voltant d'Estrasburg, la seu d'aquesta ciutat és vista com a símbol de la reconciliació dels dos països. Tanmateix, s'ha posat en dubte la conveniència que el Parlament tingui dues seus. Malgrat que Estrasburg és la seu oficial i també alberga el Consell d'Europa (amb el qual el Parlament «fomenta constantment la col·laboració»),[133] Brussel·les és la ciutat on es troben gairebé totes les altres grans institucions de la UE i on es duu a terme gran part de la feina del Parlament. Així doncs, Estrasburg és la seu principal, però també la més criticada, tot i que hi ha gent que voldria que es convertís en capital única.[134]

Els detractors de la doble seu del Parlament l'han titllat de circ ambulant.[135] Existeix un moviment fort per convertir Brussel·les en seu única, car la presència de les altres institucions polítiques (la Comissió, el Consell i el Consell Europeu) fa que sigui vista com a «capital» de la UE. Aquest moviment ha rebut el suport ferm de moltes personalitats, incloent-hi el vicepresident primer de la Comissió, que afirmà que «allò que una vegada fou un símbol molt positiu de la reunió de França i Alemanya al si de la UE s'ha convertit en un símbol negatiu —de la malversació, la burocràcia i la bogeria de les institucions de Brussel·les».[136] Els Verds també s'han queixat del cost ambiental. Un estudi dirigit pels eurodiputats Jean Lambert i Caroline Lucas indicà que, a més dels 200 milions d'euros que costa tenir dues seus, l'emissió de 20.268 tones de diòxid de carboni addicionals soscava completament els esforços ambientals del Parlament i la Unió.[135] La campanya també compta amb el suport d'una petició en línia llançada per l'eurodiputada Cecilia Malmström, que ha reunit més d'un milió de signatures.[137] A l'agost del 2014, el Tribunal de Comptes Europeu calculà que transferir la seu del Parlament Europeu d'Estrasburg a Brussel·les permetria estalviar 113,8 milions d'euros a l'any.[138]

El 2006 es denunciaren irregularitats en el preu que Estrasburg cobrava per llogar edificis al Parlament, al·legacions que deixaren la imatge de la ciutat encara més bruta.[139] Un sondeig d'eurodiputats revelà que el 89% dels enquestats voldrien una única seu, sent Brussel·les la preferida en el 81% dels casos.[140] Un altre estudi més acadèmic fixà el suport per una seu única al 68%.[4] Tanmateix, la seu del Parlament està establerta als tractats, de manera que només es pot canviar amb l'acord unànime del Consell. Això fa que un sol país, com per exemple França, pugui vetar-hi qualsevol canvi.[132] L'expresident de França Nicolas Sarkozy digué que la seu francesa «no és negociable» i que no tenia cap intenció de renunciar-hi.[141] A principis del 2011, el Parlament es pronuncià a favor de suprimir una de les sessions d'Estrasburg organitzant-ne dues en una setmana.[142] La reacció oficial de l'alcalde d'Estrasburg fou: «contraatacarem fent servir la força de l'adversari a favor nostre, tal com ho faria un judoka».[143] A data de juliol del 2011 ja hi havia una majoria absoluta d'eurodiputats a favor d'una seu única.[144]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Romanian MEP Norica Nicolai has re-joined ALDE Group» (en anglès). ALDE.
  2. El col·legi electoral germanòfon de Bèlgica, que només elegeix un eurodiputat, és l'única circumscripció que fa servir el mètode d'uninominal majoritari.
  3. «Parlament Europeu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Professor Farrell: "The EP is now one the of the most powerful legislatures in the world"» (en anglès). Parlament Europeu, 18 juny 2007. [Consulta: 5 juliol 2007].
  5. Brand, Constant; Wielaard, Robert. «Conservatives Post Gains In European Elections» (en anglès). The Washington Post. Associated Press, 8 juny 2009 [Consulta: 17 agost 2010].
  6. Ian Traynor. «Misery for social democrats as voters take a turn to the right» (en anglès). The Guardian [Regne Unit], 7 juny 2009 [Consulta: 17 agost 2010].
  7. 7,0 7,1 «18 new MEPs take their seats» (en anglès). Parlament Europeu, 10 gener 2012. [Consulta: 14 febrer 2012].
  8. «Election results» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 26 maig 2014].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 «Parliament's powers and procedures» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  10. Tanmateix, pot ser que tingui iniciativa legislativa de facto — vegeu Competències i funcions.
  11. 11,0 11,1 Williams, Matt. «Pöttering defends parliament's role at EU summits» (en anglès). The Parliament Magazine, 24 juny 2008. [Consulta: 25 juny 2008].
  12. En el sentit que és la primera que mencionen els tractats i que té precedència cerimonial sobre la resta d'autoritats europees).
  13. 13,0 13,1 «Servei de Protocol del Parlament» (en anglès). Parliament Europeu, 28 juliol 2006. [Consulta: 28 octubre 2007].
  14. «European Parliament» (en anglès). Europa, 19 abril 2010. [Consulta: 8 desembre 2012].
  15. 15,0 15,1 «Consolidated versions of the treaty on European Union and of the treaty establishing the European Community» (PDF) (en anglès). EUR-Lex. [Consulta: 12 juny 2007].
  16. «Parliament near you» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 8 gener 2014].
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 «European Parliament». European NAvigator. [Consulta: 19 abril 2013].
  18. «EPP-ED Chronology—1951–1960» (en anglès). Partit Popular Europeu. [Consulta: 5 juliol 2007].
  19. Reid, Tom. The United States of Europe (en anglès). Londres: Penguin Books, 2004, p. 272. ISBN 0-14-102317-1. 
  20. «Ad Hoc Assembly, Information and Official Documents of the Constitutional Committee, October 1952 to April 1953» (PDF) (en anglès). Archive of European Integration, 1953. [Consulta: 29 octubre 2008].
  21. 21,0 21,1 «Composition of the European Parliament» (en anglès). CVCE. [Consulta: 19 abril 2013].
  22. «1945–1959 The beginnings of cooperation: 1958» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 20 setembre 2012].
  23. «50th anniversary of the European Parliament celebrated in Strasbourg» (en anglès). Parlament Europeu, 12 març 2008. [Consulta: 6 abril 2010].
  24. «Power of the purse of the European Parliament» (en anglès). European NAvigator. [Consulta: 19 abril 2013].
  25. 25,0 25,1 25,2 Hoskyns, Catherine; Michael Newman. Democratizing the European Union: Issues for the twenty-first Century (Perspectives on Democratization (en anglès). Manchester University Press, 2000. ISBN 978-0-7190-5666-6. 
  26. «Framework» (en anglès). Consell d'Europa. [Consulta: 5 juliol 2007].
  27. «Overview of the Pan-African Parliament» (en anglès). Parlament Panafricà. [Consulta: 5 juliol 2007].
  28. «The history of the European Parliament» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 5 juliol 2007].
  29. «The European Parliament's proposals» (en anglès). CVCE. [Consulta: 19 abril 2013].
  30. 30,0 30,1 Parlament Europeu. «Oversight over the Commission and Council» (en anglès). [Consulta: 1 juliol 2007].
  31. «The seats of the institutions of the European Union» (en anglès). CVCE. [Consulta: 19 abril 2013].
  32. «Power to legislate of the European Parliament» (en anglès). CVCE. [Consulta: 19 abril 2013].
  33. Topan, Angelina. «The resignation of the Santer-Commission: the impact of 'trust' and 'reputation'» (PDF) (en anglès). European Integration Online Papers, 30 setembre 2002. [Consulta: 19 abril 2013].
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 Ringer, Nils F. «The Santer Commission Resignation Crisis» (PDF) (en anglès). Universitat de Pittsburgh, Febrer 2003. [Consulta: 7 octubre 2007].
  35. 35,0 35,1 Bowley, Graham. «Buttiglione affair highlights evolving role of Parliament : Questions arise on democracy at the EU» (en anglès). International Herald Tribune, 18 octubre 2004. Arxivat de l'original el 2009-02-10. [Consulta: 1 juliol 2007].
  36. Tobais, Troll. «We have to democratise procedures» (en anglès). Café Babel, 2 novembre 2004. [Consulta: 12 juny 2007].
  37. 37,0 37,1 «How the European parliament got serious» (en anglès). Financial Times, 23 febrer 2006. [Consulta: 12 juny 2007].
  38. Beunderman, Mark. «Frattini seeks to apply new EU treaty rules before 2009» (en anglès). EU Observer, 9 novembre 2007. [Consulta: 9 novembre 2007].
  39. «Parliamentary reform put into practice» (en anglès). Parlament Europeu, 17 gener 2008. [Consulta: 3 febrer 2009].
  40. «Parliamentary reform: third package adopted» (en anglès). Parlament Europeu, 20 març 2009. [Consulta: 3 febrer 2009].
  41. 41,0 41,1 «The Union's institutions: The European Parliament» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 28 juny 2007].
  42. 42,0 42,1 Hughes, Kirsty. «Nearing Compromise as Convention goes into Final Week?» (PDF) (en anglès). EPIN. [Consulta: 30 gener 2008].
  43. «MEPs elect Barroso to a second term as Commission President» (en anglès). Parlament Europeu, 16 setembre 2009. [Consulta: 28 juny 2007].
  44. Taylor, Simon. «A second term – but at what price?» (en anglès). European Voice, 17 setembre 2009. [Consulta: 28 juny 2010].
  45. Taylor, Simon. «How Jeleva was forced out» (en anglès). European Voice, 21 gener 2010. [Consulta: 28 juny 2007].
  46. Taylor, Simon. «MEPs agree working relations with Barroso» (en anglès). European Voice, 28 gener 2010. [Consulta: 28 juny 2007].
  47. 47,0 47,1 «Parliament twists Ashton's arm over EEAS» (en anglès). EurActiv, 11 juny 2010. [Consulta: 19 setembre 2011].
  48. Vogel, Toby. «Backing of MEPs paves way for launch of diplomatic corps» (en anglès). EurActiv, 21 octubre 2010. [Consulta: 19 setembre 2011].
  49. «Fact Sheets 1.3.8 The Commission» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 14 juny 2007].
  50. 50,0 50,1 50,2 50,3 Kreppel, Amie. «Understanding the European Parliament from a Federalist Perspective: The Legislatures of the USA and EU Compared» (PDF) (en anglès). Center for European Studies (Universitat de Florida), 2006. [Consulta: 26 setembre 2008].
  51. Schnabel, Rockwell; Francis Rocca. The Next Superpower?: the Rise of Europe and its Challenge to the United States (en anglès). Oxford: Rowman & Littlefield Publishers, 2005, p. 111. ISBN 978-0-7425-4548-9. 
  52. Kirk, Lizabeth. «No guarantee EP will back Treaty of Nice» (en anglès). EU Observer, 11 gener 2001. [Consulta: 19 setembre 2011].
  53. Spearing Ortiz, A. I. «It's not about them, it's about YOU» (en anglès). The New Federalist, 29 maig 2014. [Consulta: 4 juny 2014].
  54. «Decision-making in the European Union» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 18 setembre 2007].
  55. 55,0 55,1 «Explaining the Treaty of Lisbon» (en anglès). Web Europa. [Consulta: 4 desembre 2009].
  56. «Community legal instruments» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 18 setembre 2007].
  57. «Written declarations» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 1 novembre 2007].
  58. «Budgetary control: 1996 discharge raises issue of confidence in the Commission» (en anglès). Parlament Europeu, 1999. [Consulta: 15 octubre 2007].
  59. «Background Information: Election of the European Commission» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 1 juliol 2007].
  60. 60,0 60,1 «Oversight over the Commission and Council» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  61. Murray, Alasdair. «Three cheers for EU democracy» (en anglès). Centre for European Reform, 2004. [Consulta: 7 juliol 2007].
  62. «La CE y el BCE defienden en la Eurocámara el "éxito" de los rescates diseñados por la troika» (en castellà). RTVE, 5 novembre 2013. [Consulta: 26 abril 2014].
  63. Mahony, Honor. «New rules to make it harder for MEPs to form political groups» (en anglès). International Herald Tribune, 9 juliol 2008. [Consulta: 10 juliol 2008].
  64. «Maastricht Treaty 15 years on: birth of the "European Union"» (en anglès). Parlament Europeu, 7 febrer 2007. [Consulta: 6 juliol 2007].
  65. 65,0 65,1 65,2 «Supervisory power» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  66. «Rules of Procedure of the European Parliament. Rule 101: Appointment of the Members of the Court of Auditors». Parlament Europeu. [Consulta: 7 juliol 2007].
  67. Rickards, Mark. «MEPs get taste of people power» (en anglès). BBC News, 3 novembre 2007 [Consulta: 3 novembre 2007].
  68. «Members» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 27 octubre 2007].
  69. Goldirova, Renata. «EU agrees new 'Treaty of Lisbon'» (en anglès). EU Observer, 19 octubre 2007. [Consulta: 19 novembre 2007].
  70. «Distribution of EP seats: Constitutional Affairs Committee approvals proposal» (en anglès). Parlament Europeu, 2 octubre 2007. [Consulta: 7 octubre 2007].
  71. «Uniform electoral procedure for the European Parliament» (en anglès). Unió Europea. [Consulta: 27 abril 2014].
  72. «Ratification of Parliament's 18 additional MEPs completed» (en anglès). Parlament Europeu, 29 novembre 2011. [Consulta: 14 febrer 2012].
  73. «Agreement details: Protocol amending the Protocol on Transitional Provisions annexed to the Treaty on European Union, to the Treaty on the Functioning of the European Union and to the Treaty establishing the European Atomic Energy Community (Deposited with the Government of the Italian Republic)» (en anglès). Consell de la Unió Europea. [Consulta: 4 octubre 2011].
  74. Willis, Andrew. «MEPs seek change to Lisbon Treaty to accommodate new colleagues» (en anglès). EU Observer, 8 abril 2010. [Consulta: 2 maig 2010].
  75. «Statute for Members of the European Parliament» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 27 octubre 2007].
  76. «7. Protocol on the privileges and immunities of the European Union» (PDF) (en anglès). Eur-Lex, 16 desembre 2004. [Consulta: 27 octubre 2007].
  77. Kreppel, Amie. «The European Parliament and Supranational Party System» (PDF) (en anglès). Cambridge University Press, 2002. [Consulta: 12 juny 2007].
  78. «"What to expect in the 2009–14 European Parliament": Analysis from a leading EU expert» (en anglès). Parlament Europeu, 2009. [Consulta: 17 febrer 2010].
  79. «Cohesion rates» (en anglès). Vote Watch, 2010. [Consulta: 17 febrer 2010].
  80. «Party Politics in the EU» (PDF) (en anglès). civitas.org.uk. [Consulta: 12 juny 2007].
  81. «European Parliament increases threshold to form a political group» (en anglès). Parlament Europeu, 9 juliol 2008. [Consulta: 10 juliol 2008].
  82. Brunwasser, Matthew. «Bulgaria and Romania bolster far right profile in EU Parliament» (en anglès). International Herald Tribune accessdate=7 juliol 2007, 14 gener 2007. Arxivat de l'original el 2007-01-14.
  83. «Far-Right Wing Group Sidelined in European Parliament» (en anglès). Deutsche Welle, 2 febrer 2007. [Consulta: 7 juliol 2007].
  84. Mahony, Honor. «MEPs welcome fall of far-right group» (en anglès). EU Observer, 14 novembre 2007. [Consulta: 14 novembre 2007].
  85. Settembri, Pierpaolo. «Is the European Parliament competitive or consensual ... "and why bother"?» (PDF) (en anglès). Federal Trust, 2 febrer 2007. [Consulta: 7 octubre 2007].
  86. «Interview: Graham Watson, leader of group of Liberal Democrat MEPs» (en anglès). Euractiv, 15 juny 2004. [Consulta: 1 novembre 2007].
  87. «European Parliament elects new president» (en anglès). BBC News, 20 juliol 1999 [Consulta: 1 novembre 2007].
  88. «The Alliance of Liberals and Democrats for Europe is born» (en anglès). Web de l'eurodiputat Graham Watson MEP, 14 juliol 2004. [Consulta: 7 octubre 2007].
  89. «Guide to the European Parliament» (en anglès). BBC News. [Consulta: 12 juny 2007].
  90. Spongenberg, Helena. «EU wants to dress up 2009 elections on TV» (en anglès). EU Observer, 26 febrer 2007. [Consulta: 8 juliol 2007].
  91. Palmer, John. «Size shouldn't matter» (en anglès). The Guardian [Londres], 10 gener 2007 [Consulta: 29 juny 2014].
  92. 92,0 92,1 Mahony, Honor. «European politics to get more political» (en anglès). EU Observer, 27 juny 2007. [Consulta: 28 juny 2007].
  93. «European Greens Found European Greens» (en anglès). Deutsche Welle, 23 febrer 2004. [Consulta: 30 gener 2008].
  94. «The EP elections: Deepening the democratic deficit» (en anglès). Euractiv, 16 juny 2004. [Consulta: 27 juliol 2007].
  95. «Socialists agree to disagree on Barroso» (en anglès). EurActiv, 19 juny 2009. [Consulta: 14 juliol 2009].
  96. «Bulgaria votes for European Parliament legislators» (en anglès). International Herald Tribune, 20 maig 2007. Arxivat de l'original el 2013-01-26.
  97. «New GERB party narrowly wins Bulgaria's first European Parliament election». Southeast European Times, 21 maig 2007. [Consulta: 8 juliol 2007].
  98. «Romania chooses its 35 MEPS» (en anglès). Parlament Europeu, 26 novembre 2007. [Consulta: 24 febrer 2008].
  99. HINA. «Odaziv hrvatskih birača na euroizborima vrlo nizak, ali ipak bolji od slovačkog» (en croat). Novi list. HINA, 15 abril 2013 [Consulta: 15 abril 2013].
  100. Spearing Ortiz, A. I. «The Road to Strasbourg (1/2)» (en anglès). The New Federalist, 10 gener 2014. [Consulta: 12 abril 2014].
  101. «European Parliament 2007 calendar of activities» (PDF) (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 14 setembre 2009].
  102. «Rules of Procedure of the European Parliament. Rule 127: Convening of Parliament» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  103. «Rules of Procedure of the European Parliament. Rule 141: Calling speakers and content of speeches» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  104. «Rules of Procedure of the European Parliament. Rule 142: Allocation of speaking time» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  105. Yeomans, Chris. «Democracy 1, Autocracy 0?» (en anglès). Café Babel, 2 novembre 2004. [Consulta: 9 juliol 2007].
  106. «Rules of Procedure of the European Parliament. Rule 164: Disputes on voting» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  107. «How do MEPs vote?» (en anglès). Parlament Europeu, 28 juny 2006. [Consulta: 6 juliol 2007].
  108. Hix et al. (vegeu la bibliografia complementària), §1.4 («The dataset: roll-call votes in the European Parliament»), pàg. 29–30.
  109. «The different types of document available on Europarl» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 7 juliol 2007].
  110. Corbett, Richard; Francis Jacobs; Michael Shackleton. The European Parliament. 7a ed. (en anglès). John Harper, 2007, p. 174. ISBN 978-0-9551144-7-2. 
  111. 111,0 111,1 Corbett, Richard; Francis Jacobs; Michael Shackleton. The European Parliament. 7a ed. (en anglès). John Harper, 2007, p. 167. ISBN 978-0-9665544-7-2. 
  112. «Brussels seating plan» (PDF) (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  113. «The European Parliament Ushers» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 21 juny 2007].
  114. «Duties of the President» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  115. «Functions» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 20 setembre 2012].
  116. A vegades no es compta l'Assemblea Comuna dels primers anys com a part de la història del Parlament. Segons aquesta interpretació, el primer president hauria sigut Robert Schuman, un altre dels pares fundadors.
  117. «Former E.P. Presidents» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 20 setembre 2012].
  118. «Jerzy Buzek elected new President of the European Parliament» (en anglès). Parlament Europeu, 14 juliol 2009. [Consulta: 14 juliol 2009].
  119. «Josep Borrell, elegit nou president del Parlament europeu». La Xarxa, 20 juliol 2004. [Consulta: 7 maig 2014].
  120. 120,0 120,1 Traynor, Ian. «MEPs move to deny extremist Jean-Marie Le Pen platform» (en anglès). The Guardian [Londres], 26 març 2009 [Consulta: 15 abril 2009].
  121. «Rules of Procedure of the European Parliament. Rule 11: Oldest member» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  122. «The budget of the European Parliament» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 22 abril 2014].
  123. «MEP makes fraud report public» (en anglès). BBC News [Regne Unit], 5 març 2008 [Consulta: 28 octubre 2011].
  124. 124,0 124,1 124,2 «How the Parliament is Organised» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 12 juny 2007].
  125. «European Parliament: In Detail» (en anglès). Parlament Europeu. [Consulta: 9 juliol 2007].
  126. «Press Release: Irish language arrives in European Parliament» (en anglès). Oficina del Parlament Europeu a Irlanda, 11 gener 2007. [Consulta: 12 juny 2007].
  127. 127,0 127,1 127,2 «The European Parliament's Interpreters» (en anglès). Parlament Europeu, 12 abril 2006. [Consulta: 21 juny 2007].
  128. «The European Parliament allows the written communication of citizens in Basques in Basque, Catalan and Galician.» (en anglès). Ciemen, 2006. [Consulta: 21 juny 2007].
  129. «In European Parliament, debate—in 21 languages—can be pricey» (en anglès). Christian Science Monitor, 12 setembre 2006. [Consulta: 12 juny 2007].
  130. «Campaign to make French sole legal language in EU» (en anglès). International Herald Tribune, 7 febrer 2007. Arxivat de l'original el 2007-02-09. [Consulta: 12 juny 2007].
  131. Philipp Koehn (2005) Europarl: A Parallel Corpus for Statistical Machine Translation, a MT Summit 2005 (en anglès).
  132. 132,0 132,1 Alvaro, Alexander. «Europe's strangest migrants» (en anglès). Café Babel, 6 juliol 2006. [Consulta: 1 desembre 2011].
  133. «The Council of Europe and the European Union sign an agreement to foster mutual cooperation» (en anglès). Consell d'Europa, 23 maig 2007. [Consulta: 12 juny 2007].
  134. Wheatly, Paul. «The two-seat parliament farce must end» (en anglès). Café Babel, 2 octubre 2006. [Consulta: 12 juny 2007].
  135. 135,0 135,1 «Greens condemn EU parliament's 'traveling circus'» (en anglès). 4ecotips, 26 abril 2007. [Consulta: 5 juliol 2007].
  136. «Wallstrom: "Strasbourg has become a negative symbol"» (en anglès). New Europe, 9 setembre 2006. [Consulta: 26 agost 2011].
  137. Malmström, Cecilia. «OneSeat.eu» (en anglès). [Consulta: 12 juny 2007].
  138. «Auditors put price tag on EU Parliament 'travelling circus'» (en anglès). Euractiv, 1 agost 2014. [Consulta: 11 octubre 2014].
  139. Kroeger, Alix. «EU and Strasbourg in rent row» (en anglès). BBC News, 27 abril 2006 [Consulta: 5 juliol 2007].
  140. «Euro MPs want to scrap Strasbourg base: poll» (en anglès). EU Business, 13 juny 2007. [Consulta: 22 juny 2007].
  141. Banks, Martin. «Sarkozy slated over Strasbourg seat» (en anglès). EU Politix: The Parliament, 24 maig 2007. [Consulta: 22 juny 2007].
  142. «MEPs vote to reduce Strasbourg calendar» (en anglès). EurActiv, 10 març 2011. [Consulta: 24 març 2011].
  143. «Le conseil municipal adopte à l'unanimité une motion confortant et élargissant le siège du Parlement européen à Strasbourg» (en francès). Estrasburg, 21 març 2011. [Consulta: 24 març 2011].
  144. Majority of MEPs now favour single seat theparliament.com (en anglès).

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parlament Europeu Modifica l'enllaç a Wikidata