República d'Irlanda

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Irlanda)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Irlanda» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Irlanda (desambiguació)».
Éire
Ireland
Bandera Escut
Lema nacionalCap
HimneAmhrán na bhFiann
Capital
(i major ciutat)
Dublín
53° 20′ N, 06° 16′ O / 53.333°N,6.267°O / 53.333; -6.267Coord.: 53° 20′ N, 06° 16′ O / 53.333°N,6.267°O / 53.333; -6.267
Idiomes oficials irlandès i anglès
Gentilici Irlandès, irlandesa
Govern República
  President
Taoiseach
Michael D. Higgins
Enda Kenny
Independència
 
 - Declarada
 - Reconeguda
 
del Regne Unit
21 de gener del 1919
6 de desembre del 1921 
Superfície
 -  Total 70,273 km2 
 -  Aigua (%) 2%
Població
 -  Est. jul. 2010 4.250.163  (125è)[nb 1]
 -  Cens 2002 3.917.203 
 -  Densitat 57 /km2 (142è)
Moneda Euro[nb 2] (EUR)
Fus horari GMT
 -  Estiu (DST) IST (UTC+1)
Domini internet .ie 
Codi telefònic 353
  1. Dades del World Factbook
  2. Fins al 2002 la lliura irlandesa

Irlanda (en irlandès, Éire, pronunciat [ˈeːɾʲə]; en anglès, Ireland, pronunciat [ˈaɪrlənd] o [ˈɑrlənd]) és un estat membre de la Unió Europea, que ocupa gran part de l'illa homònima.

Conserva tres de les seves quatre províncies històriques: Leinster (en irlandès, Laighin), Connacht (en irlandès, Connachta) i Munster (en irlandès, An Mhumhain). La gran part de la quarta província històrica, l'Ulster (en irlandès, Cúige Uladh), és part del Regne Unit (Irlanda del Nord).[1][2] La capital de l'estat és Dublín (en irlandès, Baile Átha Cliath). L'any 1949 es va declarar l'Estat Lliure Irlandès com la República d'Irlanda (en anglès, Republic of Ireland; en irlandès, Poblacht na hÉireann).

Etimologia[modifica | modifica el codi]

L'article quart de la Constitució irlandesa, adoptada l'any 1937, diu que "el nom de l'estat és Éire, o en anglès, Ireland".[3] Per a tots els propòsits oficials incloent-hi les relacions internacionals i altres documents legals, el govern irlandès utilitza el nom d'Ireland, a més d'utilitzar Éire per als documents escrits en llengua irlandesa.

Les institucions de la Unió Europea segueixen el mateix patró des que l'irlandès fou acceptat com a llengua oficial de la Unió l'1 de gener de 2007 i anomenen a l'estat com Éire - Ireland, com els noms oficials que utilitzen per al passaport irlandès.[4]

El nom de l'illa té el seu origen en l'irlandès antic Ériu (en irlandès modern Éire), ensems amb el terme germànic land. Ériu, del protocelta *Īwerjū (que també generà el gal·lès Iwerd, Mar d'Irlanda), originalment significava grassor, relacionat amb la fertilitat.[5]

Els celtes anomenaven Éire (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en irlandès) a la població de l'illa d'Irlanda, de manera que la terra que habitaven va començar a anomenar-se Éireann. Amb l'arribada de la llengua anglesa, el nom es va adaptar convertint-se en Ireland (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en anglès), que vol dir, literalment, "terra dels irlandesos".

Avui en dia, el nom oficial de l'estat és Irlanda, Ireland (en anglès) i Éire en llengua irlandesa. República d'Irlanda, Republic of Ireland o Poblacht na hÉireann és l'escriptura del text oficial.

Història[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Història d'Irlanda i Regne d'Irlanda

Al segle VII aC els celtes van ocupar l'illa i van dividir el territori irlandès en cinc regnes.

L'any 423 amb l'arribada de Sant Patrici a terres irlandeses, és considerat com el principi del cristianisme a Irlanda, transformant-se en la religió predominant a l'illa en poc temps.

Els víkings arriben a l'illa l'any 854 i s'estableixin a Dyflinn (Dublín). Al segle IX els víkings i els celtes es fusionen en una nova cultura en què s'incorporen elements de les dues cultures.

L'any 1169 els anglesos ocupen l'illa després de derrotar als regnes irlandesos de Wexford i Dublín, finalitzant la conquesta completa de l'illa l'any 1171 amb la caiguda de Waterford.

Després que el rei anglès Enric VIII es proclami sobirà d'Irlanda per accentuar el seu control i contrarestar la influència de la resistència, i adopti la religió protestant, esclaten diverses rebel·lions entre els anys 1569 i 1573 encoratjades per la dinastia Desmond, que defensava la religió catòlica i l'independentisme; Anglaterra finalment es va imposar a les comunitats rebels i va accelerar l'enviament de colons anglesos per acabar amb la majoria irlandesa als districtes més problemàtics.

El 1594 els nobles irlandesos van llançar una nova rebel·lió coneguda com la Guerra dels Nou Anys, que es va escampar per tota l'illa i va acabar amb la derrota i exili dels rebels irlandesos.

Espanya al [1601]] va enviar tropes a Irlanda per donar suport als catòlics que encara sostenien la lluita contra les tropes angleses, però la coalició cristiana va ser derrotada per les tropes angleses a la batalla de Kinsale el 3 de gener de 1602.

El 1639 va començar una nova onada de rebel·lions, aprofitant la guerra civil que va enfrontar als republicans i monàrquics anglesos, proclamant-se Irlanda com a govern autònom. Les tropes angleses el 1649 van derrotar als rebels irlandesos, van confiscar les seves terres i se les van lliurar als pobladors protestants anglesos i irlandesos.

L'any 1689 els irlandesos es van dividir entre aquells que recolzaven al rei catòlic Jacob II i els protestants que recolzaven a Guillem d'Orange, guanyant finalment a la batalla d'Aughrim els partidaris d'Orange l'any 1691.[6]

Des de l'any 1695 en què es va aprovar la Llei Popery, que prohibia als catòlics irlandesos exercir càrrecs de govern, ingressar a l'exèrcit, posseir terres o educar als seus fills en la fe cristiana, fins al segle XVIII, els protestants varen predominar a totes les instàncies públiques.

Des de l'1 de gener de 1801 fins al 6 de desembre de 1922, l'illa va formar part del que era el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Des de l'any 1874, i especialment a partir de l'any 1880 sota el lideratge ideològic de Charles Stewart Parnell els irlandesos intentaren d'aconseguir el retorn dels seus poders polítics a través del Partit Parlamentari Irlandès, que hagués dotat a l'illa d'autonomia política sense haver de prendre el dràstic pas d'independitzar-se del Regne Unit. Va començar a semblar una opció viable el 1911 quan la Cambra dels Lords va deixar de ser vetada i John Redmond signà la tercera llei d'autonomia. Tot i això, els protestants irlandesos del creixent moviment unionista varen témer ésser discriminats i perdre els seus privilegis si els catòlics (majoria a Irlanda) assolissin una situació de poder real. Tot i que l'unionisme existia a tota Irlanda, des de finals del segle XIX que aquest era més prominent a la regió de l'Ulster, on la industrialització es trobava en un estat molt més avançat que en la resta d'Irlanda, més semblant a un medi agrari. Els unionistes temien especialment que les mesures de taxació proteccionista fossin perilloses per a l'economia de les regions industrialitzades del nord de l'illa. Amb el lideratge del dublinès Sir Edward Cradson i de Sir James Craig, nascut a l'Ulster es va consolidar un protestantisme de caràcter més militant.

El 1914, per tal d'evitar una rebel·lió a l'Ulster, el Primer Ministre britànic, Herbert Asquith va introduir una clàusula per l'autonomia de 26 dels 32 comptats d'Irlanda, deixant fora una part de l'Ulster en la qual encara s'havia de trobar una solució plausible. Tot i ser acceptada per la monarquia britànica, aquesta llei no es va posar en pràctica fins a les acaballes de la Gran Guerra.

Arribat el gener de 1919, després de les eleccions generals de 1918, 73 dels 106 parlamentaris que havien estat votats eren membres de la formació política Sinn Féin, que es negaren a prendre els escons a la Cambra dels Comuns britànica. En lloc d'això varen crear un parlament irlandès propi, no reconegut per la jurisdicció anomenat Dáil Éireann. Aquest parlament es va afanyar a signar un document de "Declaració d'independència unilateral" per a la República Irlandesa que no suscità cap reconeixement internacional fora de la República Russa de Lenin. Amb tot, el Ministeri va enviar a la Conferència de la Pau de París, 1919, una delegació representada per Sean T. O'Kelly, que no fou admesa. Després de la duríssima Guerra per la independència d'Irlanda o Guerra Anglo-Irlandesa, que acabà el 1921, els insurgents irlandesos i el govern britànic signaren un tractat segons el qual el Regne Unit reconeixia la independència d'Irlanda, però amb la figura del monarca britànic encara amb poder sobre l'illa, i amb el nom d'Estat Lliure Irlandès (Saorstát Éireann, en irlandès). Per la seva banda el Parlament irlandès (Dáil) acceptà les condicions.

Aquest tractat, si més no, no fou completament com s'esperava i ni els irlandesos ni els anglesos no n'estaven satisfets, ja que la república s'havia acabat constituint finalment en una monarquia constitucional però que al mateix temps donava més poder als irlandesos del que s'havia pensat en primera instància, i a més, els sis comptats d'Irlanda del Nord tenien en les seves mans l'opció de formar part del nou estat, o no. La Guerra Civil Irlandesa fou la conseqüència directa de la creació d'aquest estat. Les forces contràries al tractat, liderades per Eamon de Valera s'oposaven al fet que aquest estat hagués abolit la República d'Irlanda per aquesta nova forma de govern que encara formava part de la Commonwealth britànica i part de la seva esfera política on els diputats parlamentaris haurien de jurar lleialtat al rei Jordi V de la Casa de Windsor. Michael Collins, líder protractat en canvi digué que aquest tractat no atorgava el poder que totes les nacions aspiren a aconseguir per desenvolupar-se, però sí la llibertat per poder assolir-lo. Ja al començament del conflicte, l'IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) es va dividir entre els que s'oposaven al tractat i els que hi estaven d'acord. Després del conflicte i la derrota dels que s'oposaven al tractat, prop de 4000 homes van perdre la vida i l'economia de l'Estat Lliure Irlandès va patir un cop brutal.

El 29 de desembre de 1937, una nova constitució anomenada Constitució d'Irlanda es va posar en pràctica. Aquesta modificava el nom de l'estat senzillament pel d'Irlanda i retirava la figura del rei per la del President de la República. L'1 d'agost de 1939 el president de la república va ser investit amb els poder propis del rei durant el període immediatament anterior. Aquesta nova encarnació de la república va seguir formant part de l'esfera de la Commonwealth britànica fins a l'any 1949. Això sí, tot i deixar la membresia dins d'aquesta, alguns dels seus beneficis varen romandre implícits, com el dret a la ciutadania britànica per als irlandesos residents al Regne Unit.

La República d'Irlanda va entrar dins de l'ONU com a membre l'any 1955 i la Comunitat Econòmica Europea (avui en dia anomenada Unió Europea) el 1973. Els successius governs irlandesos han cooperat amb el govern del Regne Unit per tal d'acabar amb el violent conflicte entre republicans proirlandesos i unionistes probritànics a Irlanda del Nord.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Geografia física[modifica | modifica el codi]

L'illa d'Irlanda té una superfície de 84.421 km² dels quals el 83% corresponen a la República (70.280 km²) i la resta a Irlanda del Nord. Està limitat a l'oest per l'oceà Atlàntic, al nord-est pel Canal del Nord, a l'est pel mar Irlandès que es connecta a l'oecà per mitjà del Canal de Sant Jordi i del Mar Celta. El relleu d'Irlanda és suaument accidentat per diversos monts. El punt més alt és Carrauntoohil, amb 1.041 m.

Fauna[modifica | modifica el codi]

A causa del seu aïllament des de la fi de les glaciacions würmianes respecte a les àrees continentals i inclús respecte a la Gran Bretanya, la fauna terrestre autòctona és pobre: guineus, fures, llebres i pocs cérvols constitueixen l'elenc principal; només existeixen dos rèptils autòctons, el tritó i el vidriol.[7] La fauna d'aus i mamífers amfibis també es troba reduïda per la depredació. El gran gavot —l'au que en un primer moment fou anomenada pingüí, encara que no pertanyia a la família dels pingüins australs— s'extingí en el segle XVII.

Flora[modifica | modifica el codi]

Degut al clima temperat oceànic moderat pel corrent del Golf, el clima relativament temperat i a l'alta humitat (reforçada per la presència d'abundants torbes) l'illa està quasi íntegrament coberta per praderia on predomina el trèvol (símbol nacional i tradicional de la cultura irlandesa), la torba es forma a partir de la descomposició de plantes com l'esfagne; la pradera irlandesa posseeix un color verd intens que ha donat lloc que Irlanda sovint rebi el sobrenom de "El verd Erin".

Actualment, queden pocs boscos a Irlanda; fins a l'edat mitjana gran part d'Éire era igual que les altres illes britàniques cobertes de boscos caducifolis com el roure, l'alzina, el vern i l'om; gran part d'aquells boscos van ser talats pels invasors anglesos per a estendre les pastures d'ovins i la construcció de vaixells; amb la Revolució Industrial els anglesos accentuaren la desforestació en utilitzar la fusta també com a carbó vegetal.

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Estructura constitucional[modifica | modifica el codi]

Irlanda és una república amb un sistema parlamentari de govern. El President d'Irlanda n'és el cap d'estat, elegit per un període de set anys amb la possibilitat d'una sola reelecció. El president és una figura cerimonial encara que conserva alguns poders constitucionals i funcions que pot utilitzar amb el suport del Consell d'Estat. El taoiseach (primer ministre) és nomenat pel parlament i designat pel president. El taoiseach és el líder del partit polític o coalició que hagi obtingut la majoria dels escons en les eleccions nacionals.

El parlament, conegut com a Oireachtas, és bicameral, conformat pel Senat, Seanad Éireann, i una cambra baixa, la Dáil Éireann. El Senat està integrat per seixanta membres; onze anomenats pel taoiseach, sis elegits per dues universitats i 43 elegits per representants públics dels panells dels candidats establerts segons la seva vocació. El Dáil té 166 membres, coneguts com a Teachtaí Dála, elegits per representar les circumscripcions electorals d'acord al sistema de representació proporcional per mitjà del vot únic transferible (vegeu: sistemes electorals). Sota la constitució, les eleccions parlamentàries s'han de realitzar, com a mínim, cada set anys, encara que es pot establir un límit menor per llei estatutària. La duració estatutària actual és de cinc anys.

L'exercici executiu del govern és limitat constitucionalment a quinze membres. No més de dos membres poden ser seleccionats del Senat; el taoiseach, el tánaiste (primer ministre diputat) i el Ministre de Finances han de ser membres del Dáil. El govern actual està conformat per una coalició de dos partits; Fine Gael sota el taoiseach Enda Kenny, i el Partit Laborista sota la tánaiste Eamon Gilmore. L'oposició principal està conformada pels partits Fianna Fáil i Sinn Féin. Existeixen altres partits polítics com ara el Partit Verd i el Partit Socialista.

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

La República d'Irlanda se subdivideix en 26 comtats. Aquestes divisions són utilitzades en contextos polítics, culturals i esportius. Les circumscripcions del Dáil han de sotmetre's a les fronteres dels comtats, i per tant, els comtats amb més població tenen més circumscripcions electorals, però, les circumscripcions no han de creuar les fronteres comtals.

Mapa dels comtats d'Irlanda 'República d'Irlanda'
  1. Dublín - Bhaile Átha Cliath
  2. Wicklow - Cill Mhantáin
  3. Wexford - Loch Garman
  4. Carlow - Ceatharlach
  5. Kildare - Cill Dara
  6. Meath - An Mhí
  7. Louth - Lú
  8. Monaghan - Muineachán
  9. Cavan - An Cabhán
  10. Longford - An Longfort
  11. Westmeath - An Iarmhí
  12. Offaly - Uíbh Fhailí
  13. Laois - Laoighis
  14. Kilkenny - Cill Chainnigh
  15. Waterford - Port Láirge
  16. Cork - Chorcaí
  1. Kerry - Ciarraí
  2. Limerick - Luimneach
  3. Tipperary - Tiobraid Árann
  4. Clare - An Clár
  5. Galway - Na Gaillimhe
  6. Mayo - Maigh Eo
  7. Roscommon - Ros Comáin
  8. Sligo - Sligeach
  9. Leitrim - Liatroim
  10. Donegal - Dún Na Ngall

Irlanda del Nord (del Regne Unit):

  1. Fermanagh - Fear Manach
  2. Tyrone - Tír Eoghain
  3. Derry/Londonderry - Doire
  4. Antrim - Aontroma
  5. Down - An Dún
  6. Armagh - Ard Mhacha

Economia[modifica | modifica el codi]

Exportacions a Importacions de
País Percentatge País Percentatge
Estats Units Estats Units 18.6 % Regne Unit Regne Unit 37,1 %
Regne Unit Regne Unit 17,4 % Estats Units Estats Units 13,8 %
Bèlgica Bèlgica 15,3 % Alemanya Alemanya 9,2 %
Alemanya Alemanya 7,4 % França França 4,5 %
França França 6,4 % Japó Japó 4 %
Països Baixos Països Baixos 5,6 % Països Baixos Països Baixos 3,5 %
Altres 29,3 % Altres 27,9 %

L'economia d'Irlanda s'ha transformat en anys recents d'una economia agrícola a una depenent del comerç, la indústria i la inversió. El creixement mitjà d'Irlanda en el període de 1995-2000 va ser del 10% anual, i 7% de 2001-2004. La indústria, que representa el 46% del Producte interior brut, el 80% de les exportacions i el 29% de la força laboral, ha pres el lloc de l'agricultura com el principal sector de l'economia. Durant el primer període de creixement, Irlanda seria coneguda com el Tigre Celta. Encara que l'economia ha estat afectada per la desacceleració mundial, les taxes de creixement encara són molt elevades: 6% durant el 2001 i 2002, 4% el 2004 i 4,7% el 2005. El creixement, però, ha estat acompanyat per inflació, especialment al voltant de la capital, Dublín, on viu el 30% de la població de l'Estat.

Les exportacions han tingut un paper molt important en el creixement de l'Estat, però, l'economia també s'ha beneficiat d'un increment en la despesa del consumidor, en les construccions i en les inversions de negocis. Irlanda és el major exportador de béns i serveis relacionats amb programari.

El 2005 el PIB per capita d'Irlanda era el quart més alt del món (en paritat de poder adquisitiu) darrere de Luxemburg, Noruega i els Estats Units. Ocupa la vuitena posició mundial de l'Índex de Desenvolupament Humà del món, elaborat per les Nacions Unides, i la primera posició de l'Índex de Qualitat de Vida elaborat per la Unitat d'Intel·ligència de la revista britànica The Economist.

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Etnografia i immigració[modifica | modifica el codi]

La majoria del poble irlandès és d'orígen celta, amb minories víking i anglo-normanda, així com escosesa i gaèlica. Irlanda ha experimentat un influx sorprenent d'immigrants dels nous estats de la Unió Europea. S'estima que 210.000 immigrants han arribat de Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. La comunitat asiàtica ha estat estimada en 22.000 persones i la nigeriana en 9.000.

Llengua[modifica | modifica el codi]

L'irlandès, una llengua de la branca goidèlica de les llengües cèltiques, era l'únic idioma parlat a l'illa fins a la imposició de l'anglès en els àmbits oficials i la pèrdua de prestigi del gaèlic, convertit en una parla popular. Avui en dia, des de la proclamació de la República, és cooficial amb l'anglès en tot el territori, i segueix sent la llengua majoritària a aquells territoris coneguts com a Gaeltachtaí, plural de Gaeltacht, encara que es troba en situació de retrocés i davallada, tot i els esforços del govern per fomentar-la. A les altres àrees, el nivell de coneixement varia enormement segons les estadístiques, però en general es pot dir que l'anglès és majoritari a gairebé tot arreu de l'illa. L'aprenentatge de l'irlandès és obligatori en l'educació primària i secundària de l'Estat.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Literatura[modifica | modifica el codi]

Llibre de Kells, Foli 291v, Retrat de John. Dublín, Trinity College.

Dins la literatura de l'illa d'Irlanda, segurament l'element més famós és el Llibre de Kells, també conegut com el Gran Evangelari de Sant Columba, que és un manuscrit il·lustrat amb motius ornamentals, realitzat per monjos celtes cap a l'any 800. Peça principal del cristianisme irlandès i de l'art irlandès-saxó, constitueix, tot i estar incomplet, un dels més sumptuosos manuscrits il·luminats que ha sobreviscut a l'Edat Mitjana. A causa de la seva bellesa i l'exel·lent tècnica del seu acabat, aquest manuscrit està considerat per molts especialistes com un dels més importants vestigis de l'art religiós medieval. Escrit en llatí, el Llibre de Kells conté els quatre Evangelis del Nou Testament.

La poesia irlandesa representa la més poesia vernacla més antiga d'Europa.[8] Els exemples més primerencs, com hem vist, daten del segle VI, i consisteixen generalment en petites obres lírica que tracten de temes religiosos o naturalistes. Van ser compostes freqüentment pels escrivans als marges dels manuscrits il·lustrats que ells mateixos copiaven.

D'Irlanda també n'han sorgit escriptors com Jonathan Swift, Brendan Behan, Douglas Hyde, Flann O'Brien, Sheridan Le Fanu, Sean O'Casey, George Berkeley, James Joyce, George Bernard Shaw, Richard Brinsley Sheridan, Oliver Goldsmith, Oscar Wilde, Bram Stoker, W. B. Yeats, Samuel Beckett, Herminie T. Kavanagh i molts altres.

Tradicions[modifica | modifica el codi]

La festa nacional és el 17 de març, en honor del patró d'Irlanda; sant Patrici (Saint Patrick), que va fomentar el cristianisme a l'illa. Sovint es fa servir la metàfora de l'expulsió de les serps de l'illa per part del sant per parlar de l'expulsió dels pagans. L'arpa, que apareix a l'escut de la província de Leinster i el trèvol de quatre fulles, també són símbols amb els quals s'identifiquen els irlandesos. També es podria parlar del color verd com a senyal identificador dels irlandesos i immigrants arreu del món provinents d'Irlanda.

L'endemà de Nadal, el 26 de desembre, se celebra Sant Esteve. L'1 de febrer és la festa catòlica de l'Imbolc, Candlemas en anglès, o purificació de la Verge i presentació de l'infant Jesús al temple. Altres celebracions precristianes conserven els seus noms pagans en irlandès i ara són el nom d'alguns dels mesos de l'any: Bealtaine (Maig), Lúnasa (Agost) o Samhain (Novembre). Aquesta última, una mena d'equivalent precristià de Tots Sants, encara és celebrada popularment, tot i que amb el nom de Halloween.

Cine[modifica | modifica el codi]

Diverses són les figures internacionals que ha aportat el país i que han triomfat a Hollywood com Maureen O'Hara, Barry Fitzgerald, George Brent, Arthur Shields, Maureen O'Sullivan, Richard Harris, Peter O'Toole, Pierce Brosnan, Gabriel Byrne, Brendan Gleeson, Daniel Day-Lewis, Colm Meaney, Colin Farrell, Brenda Fricker,Jonathan Rhys-Meyers, Stuart Townsend, Cillian Murphy, Michael Gambon i Evanna Lynch. També destaquen directors com Neil Jordan o Jim Sheridan.

Diverses són les pel·lícules que s'han rodat al país com Braveheart, Excalibur, P.S. I Love You, El Rei Artur: la verdadera història que inspirà la llegenda, Saving Private Ryan o Ballykissangel. També cal recordar pel·lícules que han evocat la història del país com Michael Collins, basada en la vida del revolucionari irlandès.

Música[modifica | modifica el codi]

U2 una de les bandes irlandeses més famoses del tots els temps.

Després de la independència el 1920, moltes persones van mobilitzar-se per a salvar el patrimoni folclòric i musical, descuidat i menyspreat sota l'ocupació anglesa.

Des del 1935 l'Irish Folklore Commission va començar a registrar cantants populars i crear un arxiu (en paper i àudio) molt ric que mostra la llarga i profunda tradició musical. Aquest arxiu encara inspira músics d'avui.[9]

Dins la música tradicional moderna sobresurten Enya, The Dubliners, Tara Blaise i The Chieftains entre altres, a més de James Galway (flautista clàssic).

A part de la música tradicional destaquen figures musicals de finals del segle XX com Christy Moore, Pat Ingolsby, Shane MacGowan i Sinéad O'Connor, el grup de rock U2, i altres com The Corrs, The Cranberries, Bob Geldof, Thin Lizzy, Horslips, Rory Gallagher, Westlife, One Direction i Chris De Burgh.

Un dels cantants de One Direction Niall James Horan va néixer a aquesta República.

Mitologia[modifica | modifica el codi]

Una part de la mitologia del poble irlandès està basat en la narració arturiana amb la princesa Isolda (coneguda també com a Isolda la Justa i Isolda de la Bella), que és filla del rei Anguish i d'Isolda, la reina mare. És un dels personatges principals dels poemes Tristà de Béroul, Tomàs d'Anglaterra i Jofré d'Estrasburg.

Altres de les llegendes de la mitologia de l'illa són el místic Leprechaun, savi i adinerat Goblin que si enxampes, et regalarà el seu or perquè el deixis marxar.[10]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Una pinta de stout, una llesca de pa de soda amb una mica de mantega.

Els exemples més típics de plats de la cuina irlandesa són l'Irish stew, i també el bacó amb col (bullits junts). El boxty és un altre plat tradicional. A Dublín és molt popular el coddle, que s'elabora amb salsitxes de carn de porc cuita. A Irlanda és famós l'esmorzar irlandès, que se serveix principalment amb carn de porc i pot incloure fried potato farls.

Una de les begudes més associades amb Irlanda és la Guinness que se sol servir als pubs, tot i que també és popular Smithwicks, que a la part continental d'Europa s'acostuma a conèixer com a Kilkenny). Sempre està present la tradició celta de prendre sidra, a més del whisky de malta i el cafè irlandès. Des de 1794, Irlanda produeix un dels licors amb més fama, el Licor Baileys, consistent en una barreja de crema de llet amb whisky irlandès, amb un contingut alcohòlic final del 17% del volum.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bureau of European and Eurasian Affairs. «Goverment and political conditions» (en anglès). state.gov, gener. [Consulta: 20 de febrer].
  2. Government of Ireland. «Goverment and related websites» (en anglès, irlandès). gov.ie, gener. [Consulta: 20 de febrer].
  3. Aquest article ha estat criticat, i recentment en aquest reportatge, Constitution Review Group, Constitution.ie, Consultat: el 20 de setembre de 2008.
  4. Clause 7.1.1 of the Inter Institutional Style Guide, Consultado el 20 de setembre de 2008
  5. J. P. Mallory, y D. Q. Adams. Encyclopedia of Indo-European Culture. London:Fitzroy Dearborn Pub., 1997. , p. 194
  6. Hylton, R. (en anglès). Sussex Academic Press, 2013, p. 51. ISBN 1902210794. 
  7. «IWT Lizard Survey» (en anglès). The Irish Wildlife Trust, 2008. [Consulta: 20/4/2014].
  8. Blanco, Alberto. «La epopeya de la poesía irlandesa».
  9. Lillis Ó Laoire, «Irish music», en: Joe Cleary i Claire Connolly (red.), The Cambridge Companion to Modern Irish Culture, Cambridge, Cambridge University Press, 2005, pàgina 278-279 ISBN 9781139826938
  10. Leprechaun, Fades i llegendes, Consultat: el 20 de setembre del 2008
  11. BEFORE THE DEPARTMENT OF THE TREASURY ALCOHOL AND TOBACCO TAX AND TRADE BUREAU, Federal Trade Commission, Consultat el 24 de setembre de 2008

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: República d'Irlanda