Freixe de fulla gran

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Freixe de fulla gran
Fulles, flors i fruits
Fulles, flors i fruits

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Lamiales
Família: Oleaceae
Gènere: Fraxinus
Espècie: F. excelsior
Nom binomial
Fraxinus excelsior
L., 1753
Àrea distribució natural
Àrea distribució natural
Arbre

El freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) és un arbre caducifoli de boscos humits coneguts com a freixenedes.

Descripció morfològica[modifica | modifica el codi]

Flors masculines. Les flors del freixe apareixen a la primavera abans que les fulles.

Port

En medi forestal, els arbres nascuts de llavor solen ser drets i poden arribar fins a 40 m d'alçada, i 1 m de diàmetre. Els exemplars excepcionals, poden tenir més de 200 anys. Els arbres rebrotats de rabassa, en general són més torts i enforquillats.

Escorça

Es llisa, grisenca, i es clivella amb l'edat.

Fulles

Oposades, compostes, de 25 - 30 cm., amb 7 - 15 folíoles dentats, de nervació pinnada, de 3 - 5 cm., sèssils, de color verd fosc. A la tardor no prenen coloració característica.

Flors

Flors molt simples, amb dos estams i un pistil bífid. La sexualitat és complexa. Es considera que és una planta dioica, no obstant és freqüent que en un peu avortin els òrgans masculins o femenins, resultant peus monoics. Pot ser que la sexualitat d'un peu sigui diferent en anys diferents. Les flors s'agrupen en inflorescències de tipus panícula. La pol·linització és anemòfila

Fruits

Els fruits són sàmares, de 2,5 a 4,5 cm de llarg, aplanades, indehiscents, amb un ala membranosa allargada. Cada fruit sols té una llavor. Les llavors de freixe tenen dormició forta, axó fa que normalment les llavors recol·lectades i sembraddes a la tardor, no germinin fins a la primavera del segon any, o anys posteriors.

Arrels

El sistema radical es doble. Per una banda hi ha un sistema superficial, per absorbir els nutrients, i per altre, un sistema pivotant profund que va a la recerca de l'aigua.[1]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Area natural de distribució

S'estén per gran part del continent europeu, excepte nord d'Escandinavia i gran part de la península Ibèrica. A Catalunya es fa sobretot als Pirineus i Prepirineus i també a les contrades humides del nord-est, entre els 400 i els 1800 m a l'estatge montà fins a l'estatge subalpí.

Requeriments d'aigua

És un gran consumidor d'aigua, i solament prospera si té humitat suficient. Aquest factor és crític per la regeneració, doncs els plançons tenen unes arrels poc profundes, i per tant és necessari que disposin d'humitat superficial al sol.

Tolerància a l'ombra

Es moderadament tolerant durant els primers anys de vida, però quan es fa gran requereix llum. Axó facilita la regeneració, doncs sent exigent d'humitat, una coberta vegetal durant els primers anys de vida ajuda al manteniment de la humitat.

El sol

S'estima els terrenys frescos i profunds de qualsevol tipus, encara que prefereix els calcaris, o lleugerament àcids.

Influència del clima

Es resistent al fred, encara que li són perjudicials les gelades de principi de primavera.

Usos[modifica | modifica el codi]

És una planta medicinal i s'utilitzen els folíols i l'escorça per la seva activitat com antiinflamatori, laxant i diürètic. Tradicionalment s'ha utilitzat per al tractament d'artràlgies, artritis, gota, oligúria, retenció urinària, edemes, restrenyiment i febre.

Les fulles s'empren per alimentar el bestiar.

La fusta s'utilitza en ebenisteria, fusteria i torneria. A més a més, es conrea com ornamental. A causa de la seva alta flexibilitat i resistència a partir-se, la fusta de freixe és usada tradicionalment per a mànecs d'eines i de les raquetes de tennis.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Henry Duflot, Le frêne en liberté, Institut pour le Developement Forestier, Paris 1995