Adob

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre els fertilitzants agrícoles. Si cerqueu la tècnica per a netejar i preparar la pell dels animals, vegeu «adoberia».
Ampolla amb fertilitzant sintètic.

Un fertilitzant o adob, és des de l'accepció agrícola de la paraula, qualsevol substància que conté un o diversos elements químics necessaris per la nutrició dels conreus i que s'aporta als vegetals, via foliar o radicular, per incrementar la seva productivitat o qualitat. Els fertilitzants poden ser d'origen orgànic o mineral, i també combinacions d'aquests dos tipus. Els elements químics que els vegetals extreuen en més gran quantitat del substrat, per tal de subvenir a llurs necessitats sintetitzadores, són els anomenats macronutrients; els principals dels quals són el nitrogen, el fòsfor i el potassi, i sovint s'inclou en aquest grup el calci.[1]

Tipus d'aplicació[modifica | modifica el codi]

  • Superficial. Per exemple en l'adobat de cobertora en cereals. S'utilitzen màquines adobadores centrífugues o bé es fa manualment.
  • Localitzat en profunditat amb una llaurada cosa que evita la volatilització del nitrogen i facilita l'acció d'elements poc mòbils com el fòsfor
  • Injectat a la terra amb màquines especials (en el cas d'aplicar gas amoni com a font de nitrogen).
  • Fertirrigació. Els fertilitzants s'apliquen dissolts en l'aigua de reg, ja sigui en reg per degoteig (el més habitual) com en sistemes d'aspersió, i fins i tot (tot i que més excepcionalment) a les boqueres en reg a tesa.
  • Adobat foliar. Aquest sistema s'utilitza bàsicament per aplicacions de carències de microelements (o micronutrients), tot i que en alguns conreus és molt comú aplicar Calci (fruites i algunes verdures, sobre tot).

Adobs orgànics o naturals[modifica | modifica el codi]

Compost (fertilitzant orgànic)

Els adobs naturals són d'origen orgànic bé d'origen animal, vegetal o mixt; dejeccions d'animals, aigües fecals, fangs de depuradora, fems, restes vegetals i els anomenats adobs verds (conreus destinats a ser colgats amb terra), s'han emprat tradicionalment i són coneguts des de l'antiguitat. Els adobs orgànics passen per una fase prèvia de mineralització a fi que els elements necessaris a les plantes que contenen puguin solubilitzar-se. Aquest és un procés complex en el qual intervé activament la població bacteriana del sòl. Els adobs naturals d'origen orgànic contenen quantitats relativament petites de nitrogen, fòsfor i potassi, cosa que queda parcialment compensada per la gran quantitat que se'n fa servir, a partir de 10.000 kg per ha. A més poden proporcionar substàncies diverses afavoridores de la vida microbiana i milloren la textura de les terres i afavoreixen la capacitat de retenció d'aigua.[2]

Biofertilitzants[modifica | modifica el codi]

Article principal: Biofertilitzant
Cultiu de roses sense addició de fertilitzant
Cultiu de roses amb fertilitzant

Els biofertilitzants són substàncies que contenen microorganismes vius que colonitzen la rizosfera (l'interior de les arrels) de les plantes i en promouen el creixement. Són una alternativa a l'ús dels adobs químics i es creu que en poden reduir l'ús.

Adobs minerals[modifica | modifica el codi]

Els adobs minerals o inorgànics van aparèixer el segle XIX arran dels treballs de Justus von Liebig i no han deixat d'evolucionar des dels nitrats naturals de Xile i Noruega fins als adobs d'alliberament lent i aminoàcids foliars actuals. Són d'acció més o menys directa per tal com forneixen al sòl substàncies directament assimilables per les plantes o substàncies fàcilment transformables.

  • Quan contenen un sol element dels elements químics que interessen els vegetals s'anomenen "adobs simples". Els nitrogenats forneixen nitrogen assimilable, en forma de nitrats o de derivats amoniacals; els fosfatats proporcionen el fòsfor en forma de fosfats o d'àcid o anhídrid fosfòric; i els potàssics forneixen el potassi en forma de sulfats o clorurs potàssics.
  • La mescla de dos o més d'aquests adobs simples constitueix un "adob compost", el qual resol les exigències d'adobament d'un terreny si respon a una fórmula d'adobament correcta. De vegades, però, un sol producte ja conté més d'un element fertilitzant (nitrat o fosfat potàssic, per exemple), la qual cosa el converteix en "adob complex", la proporció relativa dels elements fertilitzats del qual és fixa. Per això la riquesa en nutrients en els adobs químics s'expressa amb tres nombres que corresponen als tres macronutrients principals assenyalats: l'anomenat 15:15:15 correspon a un producte amb 15% de nitrogen, 15% de fòsfor i 15% de potassi. En general són adobs de fàcil conservació pel seu escàs o nul caràcter higroscòpic especialment si es troben en grànuls. El nitrogen pot ser obtingut fàcilment de l'aire, mentre que el fòsfor i el potassi s'obtenen de mines, però el fòsfor podria ser una matèria primera molt limitada, car només n'hi ha a Xina, a Florida, i al Sàhara Occidental (Bu Craa, que fou cedit per Espanya a Marroc, en un procés de descolonització) mentre que hi pot haver altres jaciments, però no s'han trobat o són inaccessibles per motius ecològics (Carolina del Nord, en el darrer cas).[3]

Ultra ser un dels factors principals responsables dels grans increments en els rendiments agrícoles provoquen la contaminació generalitzada de sòls i aigües.

Història de l'adob[modifica | modifica el codi]

A l'antic Egipte el llim dipositat en les avingudes naturals del riu Nil era el seu fertilitzant natural i gratuït que no calia aplicar sinó tan sols aprofitar amb les crescudes anuals.

A les terres negres tipus txernozem molt riques en humus de l'estepa subhumida no calia aplicar adob per la gran quantitat de nutrients que contenien aquests sòls dins la gran quantitat de matèria orgànica acumulada i que anualment es mineralitzava.

A la majoria de terres s'aplicava fem o es feien els anomenats formiguers o boïga (restes vegetals barrejades amb terra i cremades). Sovint es feia una artiga a partir d'un bosc i s'utilitzava el poder fertilitzant de la vegetació llenyosa que s'havia destruït. Aquesta pràctica encara perdura en força zones tropicals.

A partir del segle XIX s'estudiaren científicament les bases de la fertilització i a partir d'aleshores es van aplicar adobs obtinguts per síntesi química al costat del adobs orgànics.

La generalització de l'ús exclusiu d'adobs químics o l'aplicació en excés d'adobs orgànics molt solubles procedents d'explotacions intensives ramaderes ha provocat la contaminació, en moltes zones de les aigües subterrànies mentre en altres es perd gran part del percentatge en matèria orgànica que davalla per sota de l'1%.

Per tal d'intentar arranjar els problemes mediambientals arreu s'han generalitzat manuals de bones pràctiques agràries en l'adobat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. FAO 1998 Fertilizer manual
  2. National Research Council (US)Alternative Agriculture
  3. Vaccari, David A.. «[Agosto La crisis del fósforo]». Investigación y Ciencia, Agosto 2009, 2009, pàg. 22–27. ISSN: 0210-136X.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lluís Argemí i d'Abadal et al. L'agricultura moderna: de l'alimentació al medi ambient (2004)
  • Los fertilizantes y su uso. (FAO 2007)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Adob Modifica l'enllaç a Wikidata