Justus von Liebig

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Justus von Liebig

Freiherr: Baró Justus von Liebig (Darmstadt, 1803Múnic, 1873) va ser un eminent químic alemany descobridor dels principis essencials del nodriment dels vegetals. En estudiar el paper de l'humus en la nutrició de les plantes va descobrir que els vegetals es nodrien de nitrogen, fòsfor i diòxid de carboni. Dels seus descobriments en deriva l'impuls a la fabricació d'adobs químics industrials.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va ser expulsat del Gymnasium (batxillerat clàssic) per haver fet explotar un explosiu fet a casa, treballà com ajudant d’un farmacèutic a Heppenheim.

Estudià a la Universitat de Bonn junt amb Karl Wilhelm Gottlob Kastner. Amb aquest es traslladà a la Universitart d'Erlangen on el 1822 obté un doctorat. Amb una beca del govern pot estudiar a París on gràcies a l’interès d’Alexander von Humboldt aconsegueix treballar al laboratori privat de Joseph Louis Gay-Lussac.

Amb el suport de von Humboldt el 1824 obté una càtedra de química a la Universitat de Giessen i organitza un laboratori-escola el primer d’Europa. El 1845 rep el títol de noblesa de Freiherr. El 1850 substitueix Leopold Gmelin a la càtedra de química de la Universitat de Heidelberg. Entre 1852 i 1873 (any de la seva mort) ensenya a la Universitat de Munich a Baviera.

Obra[modifica | modifica el codi]

Liebig millora l’anàlisi orgànica i aplica a l'agronomia les descobertes del biòleg suís Théodore de Saussure, que havia comprès que les plantes es nodreixen de diòxid de carboni (CO2) tret de l'aire i de substàncies minerals extretes del sòl. Tanmateix Liebig creia, equivocadament, que el nitrogen que absorbien les plantes provenia de l'atmosfera. El més important de la seva teoria agronòmica és l'absorció del fòsfor del sòl, que així resulta l'element més important a restituir al terreny donat que no provindria dels fenòmens atmosfèrics. Leibig segons Antonio Saltini opinà sobre el paper del fòsfor en l’auge i caiguda de les civilitzacions i va pronosticar, fins i tot, la caiguda de l'Imperi Britànic, ja que allà es feia servir el vàter cosa que feia perdre al mar grans quantitats de fòsfor com ja hauria passat a Roma amb les clavegueres (Cloaca maxima)[1]

Entre els seus descobriments hi ha un sistema per argentar el vidre; la preparació arificial de l'àcid tartàric (que abans era un subproducte de la producció de vi); l'ús de l'ozó per emblanquir els teixits vegetals; la trasformació ràpida de l'alcohol en àcid acètic; la formació artificial de l'àcid hipúric. Liebig va estudiar també les aromes del vi: l'ampolla cònica que es fa servir en el laboratori encara és coneguda amb el seu nom.

El 1865 funda la companyia Liebig (Liebigs Fleischextrakt) per produir un extracte de carn que va inventar com a alternativa econòmica als nutrients de la carn.

La Llei del Mínim és coneguda com a Llei de Liebig.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Justus von Liebig Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Shenstone, William Ashwell Justus von Liebig, his life and work (1803-1873) (London: Cassell and Company, Limited, 1901)
  • Saltini Antonio, Storia delle scienze agrarie, vol III, L'età della macchina a vapore e dei concimi industriali, Edagricole, Bologna 1989, pagg.1-22, 79-97
  • Brock W., Justus von Liebig. The Chemical Gatekeeper, Cambridge University Press, Cambridge 1997
  • Franz Guenther, Haushofer Heinz, Grosse Landwirte, DLG, Frankfurt 1970
  • Lewicki Wilhelm, Siebeneicher George E, Justus von Liebig, Boden, Ernaehrung, Leben, Pietsch, Stuttgart 1989
  • Paoloni Carlo, Justus von Liebig, Eine Bibliographie saemtlicher Veroeffentlichungen, C. Winter, Heidelberg 1968

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Antonio Saltini, Chimica agraria tra storiografia, geografia economica e ideologia politica, in Rivista di storia dell'agricoltura, XLII, n. 1, giu. 2002