Química orgànica

De Viquipèdia

Taula de continguts 1 Compostos orgànics 1.1 Representació dels compostos orgànics 1.2 Classificació per estructures 1.3 Classificació per grups funcionals 1.4 Classificació per origen 2 Objectius 3 Història 3.1 La síntesi de l'urea 3.2 L'anàlisi dels compostos orgànics 3.3 La síntesi orgànica 3.4 L'estructura de les molècules 3.5 Els mètodes de síntesi 3.6 Actualitat 4 Publicacions periòdiques 5 Bibliografia 6 Vegeu també 6.1 Conceptes 6.2 Història de la Química 7 Referències 8 Enllaços externs

La química orgànica és una branca de la química que tracta dels composts complexos de carboni i de llurs transformacions. Els objectius fonamentals de la química orgànica són l'elucidació de l'estructura molecular (anàlisi estructural) i la síntesi de composts, l'estudi de les propietats específiques i relacions generals entre els composts, els mecanismes de reacció i l'estereoquímica.^[1]

L'etimologia de la paraula orgànica, prové d' òrgan, dels éssers vius que tenen òrgans i que estan organitzats, en oposició a inorgànic que seria el qualificatiu assignat a tot el que manca de vida, organització o estructuració.^[2] La línia que divideix les molècules orgàniques de les inorgàniques ha originat polèmiques i històricament ha estat arbitrària. Així l'àcid carbònic, H₂CO₃, és inorgànic, mentre que l'àcid fòrmic o àcid metanoic, HCOOH, l'àcid carboxílic d'un sol carboni, es considera orgànic. El diòxid de carboni; CO₂, i el monòxid de carboni, CO, són compostos inorgànics. Per tant, totes les molècules orgàniques contenen carboni, però no totes les molècules que contenen carboni, són molècules orgàniques.

[edita] Compostos orgànics

Originàriament, el camp de la química orgànica es limità a l'estudi dels composts produïts pels éssers vius. Arran de la caiguda en desús de la teoria de la força vital, aquest camp s'estengué també a les substàncies artificials. Actualment, hi ha més d'un milió de composts orgànics coneguts. El fet que pugui existir un nombre tan extraordinari de combinacions a partir d'un nombre d'elements químics reduït (carboni, hidrogen, oxigen, halògens, nitrogen, sofre i fòsfor, principalment), a diferència del que ocorre en el camp de la química inorgànica, es fonamenta, d'una banda, en la possibilitat que presenta l'àtom de carboni d'establir enllaços covalents amb altres àtoms del mateix element per a formar cadenes i xarxes, i de l'altra, en l'existència de molts diversos grups funcionals, en els quals intervenen el carboni i els elements restants que apareixen en els composts orgànics. Aquest fet condiciona una visió del compost orgànic en la qual hom pot considerar per separat l'estructura bàsica o esquelet carbonat i el conjunt de grups funcionals ancorat sobre aquest.

Quan els composts són formats únicament per carboni i hidrogen, són anomenats hidrocarburs. Teòricament, i sovint també en la pràctica, els composts orgànics poden ésser considerats com a derivats dels hidrocarburs per substitució d'àtoms d'hidrogen per altres àtoms o grups. El correcte coneixement de l'estructura dels composts orgànics arrenca de la formulació de les teories estructurals de Kekulé-Couper i de Butlerov, les quals donaren una visió fonamental de la natura de les cadenes carbonades, i en particular pel que fa a la dels composts aromàtics. Posteriorment, la noció d'estereoquímica, derivada de les idees sobre la isomeria geomètrica i l'àtom de carboni asimètric, la introducció del concepte d'enllaç covalent, amb el paper rellevant que aquest té en la química dels composts orgànics, i la formulació de les teories quàntiques de l'enllaç han proporcionat un coneixement gairebé perfecte del problema de l'estructura molecular dels composts orgànics.^[1]

[edita] Representació dels compostos orgànics

L'expressió gràfica de la constitució i estructura d'una espècie química s'anomenen fórmules químiques. Les fórmules, bàsicament, els símbols dels elements, xifres en subíndex per a indicar quantes vegades cal considerar-los repetits i ratlles que indiquen els enllaços. Subsidiàriament, hom empra uns altres nombrosos signes, que hi afegeixen informació o n'escurcen l'escriptura. La convenció fonamental de la notació química és que cada símbol representa un àtom i, per tant, totes les fórmules donen la composició qualitativa i quantitativa de les substàncies, car contenen els símbols dels elements presents (o abreviacions que representen conjunts d'aquests símbols), que repeteixen, si cal, o indiquen numèricament llur repetició.

Les fórmules poden ésser empíriques, moleculars, desenvolupades i estructurals:

• Fórmula empírica. Les fórmules empíriques són les més simples. Resulten directament de l'anàlisi, i hom les escriu juxtaposant en un cert ordre els símbols i afectant-los dels més petits subíndexs numèrics que expressen l'estequiometria. Substàncies molt diferents poden tenir la mateixa fórmula empírica. Per exemple la propanona, una cetona té fórmula empírica C₃H₆O, la mateixa que té el propanal, un aldehid.
• Fórmula molecular. Per als composts que consten de molècules discretes, coneixent la fórmula empírica i la massa molecular hom pot escriure la fórmula molecular, la qual, bé que dóna el nombre exacte d'àtoms que formen la molècula, tampoc no és específica sempre d'una substància. Per exemple la fórmula empírica del benzè és CH, mentre que la fórmula molecular és C₆H₆.
• Fórmula desenvolupada plana. Quan per mètodes físics i químics hom coneix les connexions entre els àtoms, pot escriure la fórmula desenvolupada plana, indicant-ne els enllaços. Per exemple vegeu la fórmula desenvolupada del benzè a la figura. Les fórmules desenvolupades precisen la topologia molecular i distingeixen entre els isòmers funcionals o posicionals, però no entre els geomètrics o òptics.
• Fórmula estructural. Quan hom coneix, a més, la disposició dels àtoms a l'espai, pot traçar una fórmula estructural, que pot ésser només estereoquímica (indicant les orientacions relatives, suficients per a distingir entre estereoisòmers), o pot precisar també la conformació, si la molècula té geometria fixa. Les fórmules estructurals representen simbòlicament en un pla, mitjançant artificis gràfics, els models tridimensionals. Un artifici corrent és simular la perspectiva traçant els enllaços amb ratlles primes, gruixudes o discontínues, segons que se suposin situats en el pla del paper, al damunt o al dessota, respectivament.

Àcid shikímic amb l'orientació dels grups hidroxil

Fórmula estructural de l'àcid shikímic en 3D i amb codi de colors pels diferents àtoms

Fórmula estructural de l'àcid shikímic en 3D amb model de bolles sense enllaços

En molts casos les fórmules utilitzades són de tipus intermedi, car la teoria elimina opcions i basta aclarir els punts dubtosos de l'estructura. L'exigència de concisió fa també que hom ometi sovint els símbols C i H dels cicles orgànics i que hom utilitzi, sobretot per als complexos, abreviatures de noms (com, per exemple, "en" per H₂-NCH₂-CH₂-NH₂) per a guanyar espai i facilitar-ne la lectura.^[1]

[edita] Classificació per estructures

Quant als aspectes descriptius, hom ha emprat el criteri estructural per a delimitar les diverses branques en les quals hom pot considerar dividida la química orgànica. Així, hi ha:

• la química orgànica alifàtica o acíclica, la qual tracta de les estructures obertes, lineals o ramificades, saturades o insaturades;
• la química orgànica alicíclica, relativa als composts carbocíclics no aromàtics;
• la química orgànica aromàtica, relativa als composts derivats formalment del benzè;
• la química orgànica heterocíclica, relativa als composts carbocíclics, aromàtics o no, que contenen un o més heteroàtoms en l'anell carbonat;
• la química organometàl·lica, que tracta dels composts que contenen enllaços carboni-metall , i de
• la química macromolecular, que tracta dels composts, tant naturals com sintètics, les molècules dels quals són polímers.^[1]

Un compost alifàtic, l'hexafluoropropilè

Un compost alicíclic, el ciclobutè

Un compost aromàtic, l'1-metilnaftalè

Un compost heterociclic, la timina

Un compost organometàl·lic, el pentacarbonil de ferro

Una macromolècula petita, la endotelina humana, una hormona

[edita] Classificació per grups funcionals

D'altra banda, els distints grups funcionals confereixen als composts que els contenen propietats físiques i químiques molt relacionades, la qual cosa justifica una classificació dels composts orgànics segons aquest criteri. Així, hom sol parlar d'alcans, alquens, alquins, derivats halogenats, nitrils, alcohols, fenols, quinones, èters, aldehids, cetones, àcids carboxílics, èsters, anhídrids d'àcid, amines, amides, sulfones, etc.^[1]

Alquil	Hidroxil	Èter	Amina	Aldehid	Cetona
Carboxil	Èster	Carbamoil	Azo	Nitro	Sulfòxid

[edita] Classificació per origen

Igualment, i sens dubte com a conseqüència de la concepció original de la química orgànica, hi ha la tendència a agrupar els composts d'acord amb llur origen:

• natural, la qual cosa dóna lloc al que hom acostuma a denominar química orgànica dels productes naturals, que comprèn l'estudi de lípids, glúcids, aminoàcids i proteïnes, terpenoides, esteroides, alcaloides, antocianines, prostaglandines, porfirines, vitamines, sediments (dels quals cal esmentar, particularment, l'estudi del petroli, el qual ha arribat a constituir una autèntica especialitat, anomenada petroquímica), etc.

Urea

Àcid cítric

Colesterol

Morfina

• artificials, composts sintetitzats al laboratori que no es troben a la natura. Dins aquest context, hom pot parlar, entre molts d'altres, d'agents refrigerants, colorants, combustibles, detergents, dissolvents, fibres sintètiques, perfums i aromatitzants, plàstics, pintures, medicaments, tensioactius, etc.

Cloroform

Benzè

Polietilentereftalat

Trinitrotoluè

[edita] Objectius

Quant als objectius de la química orgànica, hom pot parlar:

• de l' elucidació estructural, la qual, fent ús de les tècniques analítiques de separació, dels mètodes de purificació i dels mètodes químics instrumentals de reconeixement i identificació, aconsegueix l'establiment d'una fórmula molecular tridimensional per al compost estudiat.

• El coneixement estructural complet dels composts permet de dur a terme, com a pas següent, la realització de llurs síntesis, la qual exigeix un coneixement al més perfecte possible dels aspectes dinàmics de la química orgànica, és a dir, de les reaccions químiques.
• Aquest coneixement es concreta en les dades cinètiques i termodinàmiques que porten a la determinació del mecanisme de reacció, i en dades complementàries, però de gran importància, com les implicacions estereoquímiques dels processos i les relacions d'analogia que hom pugui establir amb processos similars ben estudiats. Aquesta branca de la química és la que compta amb més varietat de compostos i ha continuat aportant substàncies que s'utilitzen en una gran varietat de camps.^[1]

[edita] Història

El éssers humans han emprat els compostos orgànics i les seves reaccions durant milers d'anys. El primer experiment conscient amb una reacció orgànica data, probablement, des del moment en que es descobrí el foc. Els antics egipcis utilitzaven els compostos orgànics (indi i alitzarina) per tenyir teles. La famosa porpra reial emprada pels fenicis també era una substància orgànica ontinguda de certs moluscs. La fermentació del raïm per a produir l'etanol, l'esperit de vi, i les característiques àcides del vi agre, vinagre, es descriuen en la Bíblia i ben probablement es coneixien des de temps enrera.

[edita] La síntesi de l'urea

La ciència de la química orgànica té menys de 200 anys d'existència. La majoria d'historiadors fixen el seu origen en la primera part del segle XIX. Abans del 1850, el químics pensaven que hi havia quelcom de diferenciava als compostos orgànics i que no permetia que aquests es preparassin sinó a partir d'organismes vius. Tots els compostos orgànics que es coneixien abans del 1828 s'havien obtingut d'organismes vius i, per aquesta raó, es creia que existia una força vital indispensable per a la seva formació. Durant la dècada de 1780, s'establí per primera vegada la diferència entre compostos orgànics (obtinguts d'organismes vius) i compostos inorgànics (derivats de fonsts no vivents). De 1828 a 1850 se sintetitzaren varis compostos orgànics d'altres típicament inorgànics. La primera d'aquestes síntesis la realitzà el químic alemany Friedrich Wöhler el 1828. Wöhler descobrí que el compost orgànic urea (un component de l'orina) podia preparar-se escalfant el compost inorgànic cianat d'amoni. Això conduí a la desparaició del concepte de vitalisme però de forma lenta i no fou obsolet en els cercles científics fins el 1850, i possibilità el desenvolupament de la ciencia de la química orgànica que ha seguit evolucionant fins el present.

[edita] L'anàlisi dels compostos orgànics

Quan encara era vigent el vitalisme es feren avanços molt important en el desenvolupament dels mètodes qualitatius i quantitatius per a l'anàlisi de les substàncies orgàniques. El 1784, el químic francès Antoine Laurent Lavoisier, demostrà per primera vegada que els compostos orgànics estaven constituits principalment de carboni, hidrogen i oxigen. Entre els anys 1811 i 1831, l'alemany Justus von Liebig, el suec Jöns Jacob Berzelius i el francès Jean-Baptiste Dumas, desenvoluparen mètodes quantitatius per a la determinació dels compostos orgànics.^[3] El gran augment en el nombre de composts orgànics coneguts i el perfeccionament de l'anàlisi orgànica elemental, mostraren l'existència de substàncies que, tot i ésser essencialment diferents, tenien la mateixa composició elemental, cosa que donà lloc a la introducció del concepte d'isomeria per Berzelius. La sistematització en la classificació dels composts orgànics fou possible arran de l'establiment empíric del concepte de funció química i de la introducció, per part de Liebig i Wöhler, de la noció de radical, per a indicar grups d'àtoms que resten invariables al llarg de transformacions químiques successives.^[1]

[edita] La síntesi orgànica

L'any 1844 Adolph Wilhelm Hermann Kolbe realitzà la preparació de l'àcid acètic a partir de materials inorgànics.^[1] El 1850 un químic francès Marcellin Pierre Eugène Berthelot començà a preparar compostos orgànics simples a partir de compostos inorgànics encara més simples, com ara el diòxid de carboni. D'aquesta manera aconseguí sintetitzar l'etanol i observà que no es podia diferenciar del obtingut per fermentació de forma natural. Tanmateix, Berthelot féu un cosa més important. Començà a sintetitzar productes que no existien en la natura. Combinà el glicerol amb àcids dels quals es desconeixia la seva existència en la natura i aconsegui greixos diferents dels que s'havien obtingut dels éssers vius. Així, Berthelot posà les base de la síntesi orgànica de productes artificials.

El 1856 un jove estudiant de química anglès, William Henry Perkin, de forma casual, aconseguí sintetitzar un colorant artificial que podia substituir al caríssim porpra. L'anomenà porpra d'anilina i els francesos mauveïna. S'obrí així el camp dels colorants sintètics que aproparen els colors a tota la població.^[4]

[edita] L'estructura de les molècules

El 1860 s'aclarí una gran confusió quan l'italià Stanislao Cannizzaro demostrà que la hipòtesi d'Amedeo Avogadro (1811) podia emprar-se per a diferenciar entre fórmules empíriques i moleculars. Com a resultat d'això, moltes molècules que abans pareixien tenir la mateixa fórmula reultaren estar compostes per diferent nombre d'àtoms. Per exemple, l'etilè, el ciclopentà i el ciclohexà tenen tots la mateixa fórmula empírica: CH₂. Tanmateix, tenen diferents fórmules moleculars: C₂H₄, C₅H₁₀ i C₆H₁₂, respectivament.^[3]

El gran progrés de la química orgànica experimental, reflectit en els treballs del francès Charles Adolphe Würtz i de l'alemany August Wilhelm von Hofmann sobre les amines, de l'anglès Alexander William Williamson sobre els èters, de l'alemany Adolph Wilhelm Hermann Kolbe sobre els productes de l'electròlisi dels àcids carboxílics i de l'anglès Edward Frankland sobre els derivats alquil metàl·lics, menà al reconeixement de classes o tipus de composts.^[1]

Frankland introduí el concepte de valència, entenent-lo com a capacitat de combinació,^[1] i entre 1858 i 1861, l'alemany Friederich August Kekulé, l'anglès Archibald Scott Couper i el rus Aleksandr Michalovic Butlerov, treballant de forma independent, posaren les bases d'una de les idees fonamentals de la química orgànica: la teoria estructural. Kekulé, Couper i Butlerov proposaren que el carboni és tetravalent (és a dir que té valència 4 o que forma 4 enllaços) en els seus compostos i, el que és més important, que un àtom de carboni pot utilitzar una o més de les seves valències per formar enllaços amb d'altres àtoms de carboni. En la publicació original Couper representà aquests enllaços mitjançant línies, quasi de la mateixa manera que els químics els representen actualment. El 1856, Kekulé, aconseguí explicar l'estructura del benzè introduint el concepte d'aromaticitat. I el 1861 Kekulé donà la primera definició moderna de química orgànica: l'estudi dels compostos del carboni.

El 1874, les fórmules estructurals desenvolupades per Kekulé, Couper i Butlerov s'obriren a les tres dimensions de l'espai gràcies als treballs de Jacobus Henricus van't Hoff i Joseph Achille Le Bel. Ambdós demostraren de forma independent, que els quatre enllaços de l'àtom de carboni, per exmple en el metà, estan disposats de manera que apunten cap els vèrtex d'un tetraedre regular amb l'àtom de carboni situat al seu centre. Aquest descobriment fou vital pel posterior desenvolupament de la química orgànica.

[edita] Els mètodes de síntesi

Amb aquestes bases els químics orgànics aprengueren a transformar un grup d'àtoms en un altre, mitjançant un procés d'alteració. A obrir anell d'àtoms i formar anells a partir de cadenes obertes; a separar entre sí grups d'àtoms; a afegir àtoms de carboni, un a un, a una cadena. El mètode específic de realitzar una tasca arquitectònica dins de la molècula orgànica prengué el nom dels seus descobridor.^[3] Així hi ha la reacció de Perkin, l'eliminació de Hofmann, la degradació de Hofmann, la alquilació de Friedel-Crafts i la acilació de Friedel-Crafts, els reactius de Gringnard, la reducció de Sabatier-Senderens, la reacció de Diels-Alder, la reacció de Hell-Volhard-Zelinski, la condensació de Claisen, la reacció de Cannizzaro, la reacció de Wittig, la reacció de Bradsher, la reacció de Chichibabin, la reacció de Doebner, la reacció de Kolbe, la reacció de Mannich, la reacció de Reformatsky, la reacció de Sandmeyer, la reacció de Wurtz, l'eliminació de Cope, la reducció de Clemmensen, la síntesis de Gabriel, la síntesis de Corey-House, la síntesis d'Strecker, etc.

[edita] Actualitat

Durant el segle XX els químics orgànics han realitzat grans progressos i han aconseguit molècules cada vegada més complexes. Un exemple dels avenços en aquest camp ha estat l'obtenció, efectuada per Y. Kishi i el seu equip, de la universitat de Harvard, de l'àcid palitoxin carboxílic, la molècula més complexa que mai s'havia sintetitzat. Amb més de 120 àtoms de carboni, molts dels quals formen centres quirals, té mil trilions d'isòmers i la síntesi fou dirigida per obtenir-ne un de concret. La síntesi es realitzà obtenint per separat vuit parts diferents de la molècula i posteriorment ajuntant-les. També s'ha realitzat la síntesi d'altres molècules complexes, moltes d'elles conegudes per llur presència en la natura i amb determinades propietats. Això n'ha facilitat l'obtenció amb processos més fàcils que l'extracció de vegetals. També s'han sintetitzat biomolècules, com ara gens i proteïnes. La química orgànica ha proporcionat nous plàstics, alguns dels quals poden presentar propietats inusuals en aquests compostos, com ara la conductivitat o el ferromagnetisme. La química dels productes naturals ha dut a l'obtenció de nombrosos compostos utilitzables en medicina. Així, substàncies anticancerígenes, com la caliquemicina i l'esperamicina, han estat identificades per diversos equips. Totes dues provenen d'una molècula complexa amb diversos anells, sucres i àtoms de sofre. La seva acció té lloc sobre el ADN de les cèl·lules tumorals i s'ha mostrat efectiva en rates, on s'ha caracteritzat com l'agent anticancerigen més potent assajat en animals. D'altra banda, diverses substàncies que també poden tenir aplicació en medicina han estat extretes de la pell de les granotes. Així, un antibiòtic obtingut d'aquesta manera s'assaja actualment en humans, mentre que un compost contra el dolor també ha estat identificat. Aquest darrer es mostra 200 vegades més potent que la morfina. S'anomena epibatidina, per haver-se extret de la pell de la granota Epipedobates tricolor. També s'han sintetitzat altres compostos naturals. Elias James Corey i el seu equip, de la universitat de Harvard, ha sintetitzat l'anomenada ginkgolida B. Igualment, s'han sintetitzat antibiòtics, substàncies produïdes pel múscul cardíac i d'altres. El progrés en ha proporcionat nous fàrmacs per a problemes psíquics, al mateix temps que permetia entendre les alteracions fisiològiques que hi donen lloc. També ha servit per a trobar substàncies contra el dolor, l'ansietat, etc. La síntesi orgànica, al mateix temps, s'ha basat en la imitació d'alguns processos naturals. Així, hom ha treballat en molècules que en capturen d'altres, la qual cosa fa pensar en la reacció entre substrat i enzim en biologia. Entre aquests compostos hi trobem els èters corona, investigats per Charles J. Pedersen, de l'empresa Du Pont, de Wilmington (Estats Units d'Amèrica). Aquests compostos actuen selectivament sobre certs ions i no solament són un gran suport en síntesi, sinó que alhora ajuden a entendre els processos biològics d'aquest tipus. Aquests mètodes són un gran suport per a la química i per a la recerca biològica i mèdica.^[1]

[edita] Publicacions periòdiques

• Organic Letters (Org. Lett.), la publica des del 1999 la American Chemical Society. El factor d'impacte és de 4,802 (2007).^[5] Lloc web.
• Journal of Organic Chemistry (J. Org. Chem. o JOC) és una publicació científica per a contribucions originals de recerca fonamental en el camp de la química orgànica i la bioquímica. La publica la American Chemical Society. El factor d'impacte és de 3,959 (2007).^[5] Lloc web.
• Organic & Biomolecular Chemistry (OBC) és una publicació periòdica per a treballs de recerça originals i revisions. La publica la Royal Society of Chemistry (RSC). És continuadora de les publicacions Perkin Transactions I i Perkin Transactions II. Té un factor d'impacte de 3,17 (2008).^[5] Lloc web.
• European Journal of Organic Chemistry (Eur. J. Org. Chem.), és una publicació especialitzada en revisions. Es publica des del 1998 en fusionar-se les publicacions: Liebigs Annalen, Bulletin de la Société Chimique de France, Bulletin des Sociétés Chimiques Belges i Gazzetta Chimica Italiana. El seu factor d'impacte és 2,914 (2007). ^[5]Lloc web.
• Tetrahedron és una publicació periòdica per a articles de recerca. El publica Elsevier al Regne Unit. El factor d'impacte és 2,817 (2007).^[5] Lloc web.
• Synlett és una publicació per a comunicacions en el camp de la recerca de la síntesi orgànica. El publica Georg Thieme Verlag KG a Alemanya. El seu factor d'impacte és de 2,69 (2005).^[5] Lloc web.
• Tetrahedron Letters és una publicació per a publicar-hi de forma ràpida articles de recerca de química orgànica. El publica Elsevier al Regne Unit. El factor d'impacte és 2,615 (2007).^[5] Lloc web.
• Journal of Physical Organic Chemistry (J. Phys. Org. Chem.) és una publicació per a comunicacions ràpides d'articles originals i material electrònic, publicada al Regne Unit des de 1988 per John Wiley & Sons. El factor d'impacte és de 1,594 (2007).^[5] Lloc web.

[edita] Bibliografia

• Corey, E.J.; Cheng, X.M. The Logic of Chemical Synthesis (en anglès). John Wiley & Sons, 1995. ISBN 0471115940. 
• Eliel, E.L. Stereochemistry of carbon compounds, 1ª (en anglès). McGraw-Hill, 1962. 
• Greene, T.W.; Wuts, P.G.M. Protective Groups in Organic Synthesis, 2ª (en anglès). Wiley, 1991. ISBN 0471623016. 
• Larock, R.C. Comprehensive Organic Transformations, 2ª (en anglès). Wiley-VCH, 1999. ISBN 0471190314. 
• Nicolaou, K.C.; Sorensen, E.J.; Corey, E.J. Classics in Total Synthesis (en anglès). VCH, 1996. ISBN 3527292845. 
• Smith, M.; March, J. March's advanced organic chemistry, 6^ena (en anglès). Wiley-Interscience, 2007. ISBN 0471720917. 

[edita] Vegeu també

[edita] Conceptes

• Nomenclatura orgànica
• Grup funcional
• Radical químic
• Taula periòdica
• Element químic
• Compost químic
• Àtom
• Molècula
• Punt isoelèctric
• Quimiometria
• Cromatografia

[edita] Història de la Química

• Alquímia
• Químics famosos
• Premis Nobel de Química

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Organic chemistry

• http://www.organicworldwide.net plana web Química orgànica (anglès)

Principals camps de la Química
Química analítica | Bioquímica | Química informàtica | Electroquímica | Química inorgànica | Química dels materials | Química orgànica | Química física | Química quàntica | Espectroscòpia | Estereoquímica | Termoquímica