Carboni

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carboni
6C
BorCarboniNitrogen
-

C

Si
Aspecte
Clara (diamant) i negra (grafit)



Línies espectrals del carboni
Propietats generals
Nom, símbol, nombre Carboni, C, 6
Categoria d'elements No metalls
Grup, període, bloc 142, p
Pes atòmic estàndard 12,0107(8)
Configuració electrònica 1s2 2s2 2p2 o [He] 2s2 2p2
2,4
Configuració electrònica de Carboni
Propietats físiques
Fase Sòlid
Densitat
(prop de la t. a.)
Amforf:[1] 1,8–2,1 g·cm−3
Densitat
(prop de la t. a.)
Grafit: 2,267 g·cm−3
Densitat
(prop de la t. a.)
Diamant: 3,515 g·cm−3
Punt de sublimació 3.915 K, 3.642 °C
Punt triple 4.600 K (4.327 °C), 10.800[2][3] kPa
Entalpia de fusió 117 (grafit) kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar 8,517 (grafit).
6,155 (diamant) J·mol−1·K−1
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació 4, 3,[4] 2, 1,[5] 0, -1, -2, -3, -4[6]
Electronegativitat 2,55 (escala de Pauling)
Energies d'ionització
(més)
1a: 1.086,5 kJ·mol−1
2a: 2.352,6 kJ·mol−1
3a: 4.620,5 kJ·mol−1
Radi covalent 77(sp³). 73(sp²). 69(sp) pm
Radi de Van der Waals 170 pm
Miscel·lània
Ordenació magnètica Diamagnètic[7]
Conductivitat tèrmica 119-165 (grafit)
900-2.300 (diamant) W·m−1·K−1
Dilatació tèrmica (25 °C) 0,8 (diamant)[8] µm·m−1·K−1
Velocitat del so (barra prima) (20 °C) 18.350 (diamant) m·s−1
Mòdul d'elasticitat 1.050 (diamant)[8] GPa
Mòdul de cisallament 478 (diamant)[8] GPa
Mòdul de compressibilitat 442 (diamant)[8] GPa
Coeficient de Poisson 0,1 (diamant)[8]
Duresa de Mohs 1-2 (grafit)
10 (diamant)
Nombre CAS 7440-44-0
Isòtops més estables
Article principal: Isòtops del carboni
Iso AN Semivida MD ED (MeV) PD

15

11C sin 20 min β+ 0,96 11B
12C 98,9% 12C és estable amb 6 neutrons
13C 1,1% 13C és estable amb 7 neutrons
14C traça 5.730 y β- 0,15 14N

El carboni és un element químic de nombre atòmic 6.[9] És un element generalment tetravalent, no metàl·lic i sòlid a temperatura ambient.

És l'element químic base en la vida orgànica tal com es coneix, i és la base de la química orgànica. Totes les formes de vida que es coneixen estan formades de molècules compostes principalment per carboni, hidrogen, nitrogen i oxigen (a més de multitud d'altres elements en menys proporció). Aquest element no metàl·lic té la interessant propietat de ser capaç d'enllaçar-se amb ell mateix i amb una àmplia varietat d'altres elements. Es coneixen prop de 10 milions de compostos orgànics formats per estructures de carboni.[10] Dins del cos humà, és el segon element més abundant per massa (aproximadament un 18,5% de la total) després de l'oxigen.[11]

Característiques notables[modifica | modifica el codi]

El carboni és una prima notable per diverses raons:

  • El carboni no va ser creat durant el Big Bang, atès que requereix per a la seva generació una col·lisió triple de partícules alfa (nuclis d'heli). L'Univers inicialment es va expandir i refredar massa ràpid per a fer això possible. Però a l'interior de les estrelles es troba una concentració suficient d'heli per a transformar alguns nuclis d'aquest element en carboni a través de l'anomenat procés triple alfa.
  • A l'interior de les estrelles, el cicle del carboni i nitrogen proporciona part de l'energia produïda pel Sol i altres estrelles.
  • Les seves diferents estructures inclouen una de les substàncies més toves conegudes (el grafit) i una de les més dures (el diamant). (vegeu: escala de Duresa Mohs)
  • A més, té una gran afinitat per enllaçar-se químicament amb altres àtoms petits, i la seva petita mida li permet la formació d'enllaços múltiples. Aquestes propietats permeten al carboni formar prop de 10 milions de compostos orgànics diferents. Aquests compostos de carboni són la base de tota la vida a la Terra.

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

El carboni és un component vital de tots els éssers vius, i sense el qual la vida, tal com la coneixem, no podria existir. L'activitat econòmica més gran relativa al carboni (en l'actualitat) és en forma d'hidrocarburs, els anomenats combustibles fòssils, gas metà i cru. El cru és usat per la indústria petroquímica per a produir principalment petroli, gasolina, gas-oli i querosè a través d'un procés de destil·lació en les anomenades refineries. El cru és la matèria primera per a moltes substàncies sintètiques, entre elles els omnipresents plàstics.

Altres usos:

Les propietats químiques i estructurals dels fulerens, en la forma de nanotubs de carboni, tenen un futur prometedor en el naixent camp de la nanotecnologia.

Història[modifica | modifica el codi]

El carboni (l'origen llatí del mot prové del carbó), fou descobert a la prehistòria, i es creava a partir de la crema de material orgànic (llenya) en manca d'oxigen. L'objectiu de l'ofici de carboner era l'obtenció de carbó.

Els diamants, també coneguts des de fa molt temps, són considerats la pedra preciosa per excel·lència, atesa la seva gran duresa i lluentor.

Els ful·lerens, descoberts a la dècada dels 80, tenen un futur prometedor en el camp de la nanotecnologia.

A la natura[modifica | modifica el codi]

El carboni no es va crear durant el Big Bang perquè hauria necessitat la triple col·lisió de partícules alfa (nuclis atòmics d'heli) i l'Univers es va expandir i refredar massa ràpid perquè la probabilitat que això esdevingués fos significativa. On si ocorre aquest procés és en l'interior de les estrelles (en la fase «RH (Branca horitzontal)») on aquest element és abundant, trobant-se a més en altres cossos celestes com els estels i en les atmosferes dels planetes. Alguns meteorits contenen diamants microscòpics que es van formar quan el sistema solar era encara un disc protoplanetari.

En combinació amb altres elements, el carboni es troba en l'atmosfera terrestre i dissolt en l'aigua, i acompanyat de menors quantitats de calci, magnesi i ferro forma enormes masses rocoses (calcària, dolomia, marbre, etc.).

El grafit es troba en grans quantitats en Estats Units, Rússia, Mèxic, Groenlàndia i Índia.

Els diamants naturals es troben associats a roques volcàniques (kimberlita i lamproita). Els majors dipòsits de diamants es troben al continent africà (Sud-àfrica, Namíbia, Botswana, República del Congo i Sierra Leone. Existeixen a més dipòsits importants a Canadà, Rússia, el Brasil i Austràlia.

Formació a les estrelles[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Procés triple-alfa i Cicle CNO

La formació del nucli atòmic del carboni requereix una triple col·lisió quasi-simultània de partícules alfa (nuclis d'heli) dins del nucli d'una estrella gegant o supergegant. Això es produeix en condicions de temperatura i concentració d'heli que eren impedides per l'expansió i el refredament ràpids de l'Univers primitiu, i per tant no es crearen quantitats significatives de carboni durant el Big Bang. En canvi, l'interior de les estrelles de la branca horitzontal transformen tres nuclis d'heli en carboni mitjançant el procés triple-alfa. Per tal d'estar disponible per la formació de la vida, cal que el carboni s'estengui a l'espai en forma de pols, en explosions de supernova, com a part del material que més endavant forma sistemes estel·lars de segona i tercera generació, amb planetes formats a partir d'aquesta pols. El sistema solar és un d'aquests sistemes de tercera generació.

Un dels mecanismes de fusió que alimenten les estrelles és el cicle carboni-nitrogen.

Les transicions rotacionals de diverses formes isotòpiques del monòxid de carboni (com ara 12CO, 13CO i C18O) són detectables a l'escala submil·limètrica, i se les utilitza en l'estudi de les estrelles en procés de formació als núvols moleculars.

Cicle del carboni[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cicle del carboni
Diagrama del cicle del carboni. Els números negres indiquen quant de carboni està emmagatzemat en diversos reservoris, en milers de milions de tones (GtC significa "gigatones de carbó"; les quantitats daten d'aproximadament el 2004). Els números liles indiquen quant de carboni canvia de reservori d'un any a l'altre. Els sediments, tal com estan definits en aquest diagrama, no inclouen el ~70 milions de GtC de roca carbonada i querogen.

En condicions terrestres, la transformació d'un element en un altre és molt rara. Per consegüent, la quantitat de carboni a la Terra és efectivament constant. Així doncs, els processos que utilitzen carboni l'han d'obtenir d'algun lloc i disposar-ne en algun altre lloc. Les rutes que segueix el carboni al medi ambient formen el cicle del carboni. Per exemple, les plantes agafen diòxid de carboni del seu medi i l'utilitzen per crear biomassa, com en la respiració de carboni o el cicle de Calvin, un procés de fixació del carboni. Una part d'aquesta biomassa és menjada pels animals, que exhalen carboni en forma de diòxid de carboni. El cicle del carboni és considerablement més complicat que aquest curt circuit; per exemple, una part de diòxid de carboni es dissol als oceans; la matèria morta animal o vegetal pot esdevenir petroli o carbó, que pot cremar, alliberant carboni, si els bacteris no el consumeixen.[14]

Al·lòtrops[modifica | modifica el codi]

Depenent de les condicions de formació pot trobar-se en diverses al·lotropies, actualment es coneixen quatre al·lòtrops del carboni:

En la seva forma amorfa,[15] el carbó és essencialment grafit, però sense formar cap macroestructura cristal·lina. Està formant un polsim, que és el component principal de substàncies com és el carbó i el sutge.

Disposició geomètrica dels orbitals hibrids sp² en el grafit. Els enllaços se situen en el mateix pla, formant angles de 120 °

A pressions normals, el carbó pren la forma de grafit (sistema hexagonal), un mineral molt tou, en el qual cada àtom està enllaçat a tres més formant un pla de cel·les hexagonals (com en un rusc d'abelles). Conté tres electrons en orbitals bidimensionals anomenats sp², i un electró en l'orbital s. En el grafit, capes planes d'àtoms de carboni, s'apilen les unes sobre les altres, com en un llibre. Els enllaços que formen els àtoms de carboni també els trobem en els hidrocarburs aromàtics.

Les dues formes conegudes del grafit, l'alfa (hexagonal) i la beta (romboïdal) tenen les mateixes propietats físiques, però la seva estructura cristal·lina difereix. Els grafits que es formen a la natura contenen fins a un 30% de la forma beta, mentre que els grafits formats sintèticament només contenen grafit en la forma alfa. És possible convertir el grafit de la forma alfa a la forma beta, a través de processos mecànics, però tot el grafit en forma beta es transforma una altra vegada en grafit alfa quan és escalfat per sobre dels 1000 °C

Atesa la deslocalització dels electrons en el núvol pi, en els cristalls de grafit, aquests condueixen l'electricitat. El material és tou i les capes, sovint separades per altres àtoms, es mantenen unides gràcies a la força de Van der Waals, de manera que rellisquen amb certa facilitat les unes sobre les altres.

Disposició geomètrica dels orbitals hibrids sp³ en el diamant. Els àtoms se situen en els vèrtexs d'un tetraedre regular.

A pressions molt altes, el carboni forma un altre al·lòtrop anomenat diamant, en el qual cada àtom està enllaçat a quatre més. Forma cristalls de Diamant (sistema cúbic), el mineral més dur conegut. El diamant té la mateixa estructura cristal·lina que el silici i el germani, i gràcies a la força de l'enllaç carboni-carboni, és la substància més resistent a les ratllades, juntament amb el nitrur de bor (BN) un compost isoelectrònic del diamant, i que comparteix la mateixa estructura cristal·lina que aquest. Conté 4 electrons en els orbitals tridimensionals anomenats sp3. Amb el temps, el diamant tendeix a convertir-se en grafit, però a temperatura ambient la conversió és tan lenta que és indetectable. En les condicions adequades, el carboni pot cristal·litzar com a Lonsdaleita, una forma similar al diamant però hexagonal.

Àtoms de carboni en el fullerè (C60) adoptant la forma d'una pilota de futbol.

Formant compostos de la família dels fullerens (en el fullerè més simple, 60 àtoms de carboni formen una capa grafítica, organitzada tridimensionalment, de manera similar a una pilota de futbol), i nanotubs de carboni (on s'organitza també tridimensionalment en forma de tub).

El fullerens tenen una estructura semblant a la del grafit, però en lloc d'usar únicament l'empaquetament hexagonal, també contenen pentàgons (o possiblement heptàgons) d'àtoms de carboni. Aquests empaquetaments dobleguen les capes planes d'àtoms en esferes, el·lipses o cilindres. Les propietats dels fullerens no han estat encara completament analitzades. El nom dels fullerens prové que aquestes agrupacions d'àtoms de carboni s'assemblen a les cúpules geodèsiques construïdes per Buckminster Fuller. Pel mateix motiu, els fullerens també són anomenats "buckyboles" i "buckytubs".

En el carbó vitri és isotròpic, i és més fort que el vidre. A diferència del grafit normal, les capes grafítiques no s'apilen les unes sobre les altres, sinó que estan organitzades en totes direccions.

Una altra substància és la fibra de carboni, semblant al 'carbó vitri' i obtinguda estirant fibres orgàniques i carbonitzant-les. D'aquesta manera s'alineen els plans de carboni en la direcció de la fibra. El resultat són fibres amb una resistència específica més gran que l'acer.

També es troba formant enllaços covalents en la química orgànica, de la qual n'és el pilar bàsic, i forma part de tots els éssers vius.

Compostos[modifica | modifica el codi]

El carboni és l'àtom clau en l'estructura de les biomolècules o molècules que formen la matèria viva, gràcies a la seva capacitat de formar llargues cadenes i anells, i de formar enllaços covalents amb nombrosos elements, la qual cosa origina una extraordinària varietat de molècules amb propietats físico-químico-biològiques diferents.

Quan s'uneix amb oxigen, forma el diòxid de carboni (CO2), és el compost que expel·lim els animals en respirar, i és absolutament vital per al creixement de les plantes. També pot formar en condicions de manca d'oxigen el monòxid de carboni (CO), on a diferència del que és normal, el carboni actua amb estat d'oxidació 2.

Trobem grans quantitats de carboni en la litosfera, sobretot en el carbonat de calci (CaCO3), integrant de les roques calcàries. La dissolució d'aquests carbonats o de diòxid de carboni en aigua genera l'ió carbonat (CO3=), i l'ió bicarbonat (HCO3-).

A la natura, sovint es troba sense combinar en els diferents tipus de carbó (amb graus variables d'impureses). El carbó va ser usat com a combustible fòssil, permetent la revolució industrial. En els països més rics, la utilització del carbó ja ha estat reemplaçada per la utilització dels hidrocarburs.

Quan s'uneix amb hidrogen, forma diversos compostos anomenats hidrocarburs, essencials per a la indústria en forma de combustibles fòssils. Els hidrocarburs més simples són;

  • Metà; CH4, l'hidrocarbur més simple, un carboni i quatre hidrògens
  • Età; CH3-CH3
  • Propà; CH3-CH2-CH3, usat com a combustible industrial
  • Butà; CH3-CH2-CH2-CH3, Usat com a combustible domèstic
  • Pentà; CH3-CH2-CH2-CH2-CH3

El gas natural, el petroli, la gasolina i el quitrà són barreges d'hidrocarburs de diferents longituds, i amb diferents propietats, que poden a més incloure altres substàncies.

Quan es combina amb oxigen i hidrogen, forma molts grups de compostos, inclosos els àcids grassos, essencials per a la vida, i els èsters, que donen gust a moltes fruites.

Precaucions[modifica | modifica el codi]

Els compostos de carboni tenen una gran varietat d'efectes tòxics. El monòxid de carboni (CO), present en els gasos d'escapament dels motors de combustió, i el cianur (CN-), que a vegades contamina les mines, són extremaments tòxics pels mamífers. Molts altres compostos no són tòxics, sinó essencials per la vida, però presenten altres perills. Gasos orgànics com l'etilè (CH2=CH2), l'acetilè (HC≡CH), i el metà (CH4) són explosius i inflamables si se'ls mescla amb aire.

Usos[modifica | modifica el codi]

El carboni és essencial per tots els éssers vius, i sense ell no podria existir la vida tal com es coneix (vegeu bioquímica alternativa). A part del menjar i la fusta, l'ús econòmic principal del carboni és en forma d'hidrocarburs, especialment el combustible fòssil gas metà i cru (petroli). El cru és utilitzat per la indústria petroquímica per produir, entre altres, benzina i querosè, mitjançant un procés de destil·lació a les refineries. La cel·lulosa és un polímer portador de carboni natural, produït per les plantes en forma de cotó, lli i cànnabis. La cel·lulosa es fa servir principalment per mantenir l'estructura en les plantes. Alguns polímers de carboni amb valor comercial d'origen animal inclouen la llana, el caixmir i la seda. Els plàstics s'elaboren a partir de polímers sintètics de carboni, incloent-hi sovint àtoms d'oxigen i de nitrogen a intervals regulars al llarg de la cadena principal del polímer. La matèria primera de gran part d'aquests substàncies sintètiques prové del cru.

Els usos del carboni i els seus compostos són extremament variats. Pot formar aliatges amb el ferro, el més comú del qual és l'acer al carboni. El grafit es combina amb argiles per formar la mina dels llapissos que hom utilitza per escriure i dibuixar. També és utilitzat com a lubricant i com a pigment, com a material de molle en la fabricació de vidre, en elèctrodes, per bateries seques, en la galvanoplàstia i l'electroconformació, en raspalls per motors elèctrics, i com a moderador de neutrons en reactors nuclears.

El carbó vegetal és utilitzat com a material de dibuix en l'art, per cuinar aliments a la graella, i en molts altres usos com ara la fosa de l'acer. La fusta, el carbó i el petroli són utilitzats com a combustible per produir energia i calor. Els diamants de qualitat són utilitzats en la joieria, i els diamants industrials serveixen per perforar, tallar i polir eines per tractar metalls i pedra. Els plàstics estan fets d'hidrocarburs fòssils, i la fibra de carboni, elaborada per piròlisi de fibres de polièster sintètic, serveix per reforçar plàstics per formar materials compòsits avançats i de baix pes. La fibra de carboni es forma per piròlisi de filaments extrudits i estirats de poliacrilonitril (PAN) i altres substàncies orgàniques. L'estructura cristal·logràfica i les propietats mecàniques de la fibra depenen del tipus de material inicial i del processament posterior. Les fibres de carboni fetes a partir de PAN tenen una estructura que sembla filaments estrets de grafit, però es pot reordenar l'estructura en un mantell continu mitjançant processament tèrmic. El resultat són fibres amb una resistència específica a la tracció més alta que la de l'acer.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lide, D. R.. CRC Handbook of Chemistry and Physics. 86a ed. (en anglès). Boca Raton (Florida): CRC Press, 2005. ISBN 0-8493-0486-5. 
  2. Haaland, D. «Graphite-liquid-vapor triple point pressure and the density of liquid carbon». Carbon, 14, 6, 1976, pàg. 357. DOI: 10.1016/0008-6223(76)90010-5.
  3. Savvatimskiy, A. «Measurements of the melting point of graphite and the properties of liquid carbon (a review for 1963–2003)». Carbon, 43, 6, 2005, pàg. 1115. DOI: 10.1016/j.carbon.2004.12.027.
  4. «Fourier Transform Spectroscopy of the System of CP».
  5. «Fourier Transform Spectroscopy of the Electronic Transition of the Jet-Cooled CCI Free Radical».
  6. «Carbon: Binary compounds».
  7. Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds, a Handbook of Chemistry and Physics 81a edició, CRC press.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Properties of diamond, Ioffe Institute Database
  9. «Entrada "carboni"». L'Enciclopèdia. Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 8 de maig del 2009].
  10. Chemistry Operations. «Carbon». Los Alamos National Laboratory, December 15, 2003. [Consulta: 09 octubre 2008].
  11. «Biological Abundance of Elements». The Internet Encyclopedia of Science. [Consulta: 09 octubre 2008].
  12. Libby, W. F.. Radiocarbon dating. Chicago University Press and references therein, 1952. 
  13. Westgren, A. «The Nobel Prize in Chemistry 1960». Nobel Foundation, 1960. [Consulta: 25 novembre 2007].
  14. P. Falkowski, R. J. Scholes, E. Boyle, J. Canadell, D. Canfield, J. Elser, N. Gruber, K. Hibbard, P. Högberg, S. Linder, F. T. Mackenzie, B. Moore III, T. Pedersen, Y. Rosenthal, S. Seitzinger, V. Smetacek, W. Steffen.. «The Global Carbon Cycle: A Test of Our Knowledge of Earth as a System». Science, 290, 5490, 2000, pàg. 291–296. DOI: 10.1126/science.290.5490.291. PMID: 11030643.
  15. «World of Carbon». [Consulta: 09 octubre 2008].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]