Canvi climàtic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb escalfament global.
Mapa de temperatures terrestres

Un canvi climàtic és qualsevol variació global del clima de la Terra ja sigui per causes naturals o humanes influint sobre tots els paràmetres climàtics, temperatura, precipitacions i nuvolositat. El clima d'un planeta depèn tant de la posició astronòmica com de la composició de l'atmosfera i un petit canvi en aquestes condicions pot alterar la situació ecològica del planeta. La Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic limita el terme a "un canvi de clima atribuït directament o indirectament a l'activitat humana que altera la composició de l'atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables".[1]

Els beneficis de l'efecte hivernacle[modifica | modifica el codi]

Article principal: Efecte hivernacle

Què és el canvi climàtic?[modifica | modifica el codi]

A l'atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos (sobretot el vapor d'aigua i el diòxid de carboni) que tenen un efecte d'hivernacle, és a dir, absorbeixen i reemeten la radiació infraroja. D'aquesta manera, impedeixen que part d'aquesta radiació escapi de la terra i contribueixen que la temperatura mitjana de l'aire superficial del planeta sigui d'uns 15º C, una temperatura apta per a la vida. L'efecte d'hivernacle és, per tant, un fenomen natural de l'atmosfera.

El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera ha augmentat i que s'hi han abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi s'admet que posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.

Gasos amb efecte d'hivernacle[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gas hivernacle

Els gasos amb efecte d'hivernacle són components gasosos de l'atmosfera, tant naturals com d'origen antropogènic, que absorbeixen i reemeten radiació infraroja. A mesura que incrementa la concentració d'aquests gasos, la radiació infraroja és absorbida a l'atmosfera i reemesa en totes direccions, la qual cosa contribueix que la temperatura mitjana de la Terra augmenti. Aquest fenomen s'anomena efecte d'hivernacle perquè l'absorció i posterior emissió de radiació infraroja també la fan el vidre i certs plàstics amb els quals es fabriquen els hivernacles.

L'atmosfera influeix fonamentalment en el clima, si no existira, la temperatura en la Terra seria de -20 °C, però l'atmosfera es comporta de manera diferent segons la longitud d'ona de la radiació. El Sol per la seua alta temperatura emet fonamentalment a 5 microns i l'atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt més baixa, i remet part de la radiació però a una longitud molt més llarga, d'uns quinze microns. Així, l'atmosfera ja no és transparent. El CO2 que està actualment en l'atmosfera, en una proporció 367 p.p.m., absorbeix esta radiació igual que el vapor d'aigua. El resultat és que l'atmosfera escalfa i torna a la terra part deixa energia, raó per la qual la temperatura superficial és d'uns 15 °C, i dista molt del valor d'equilibri sense atmosfera. A este fenomen se l'anomena efecte hivernacle i el CO2 i el H2O són els gasos responsables d'això. Gràcies a aquest efecte hivernacle podem viure.

La paradoxa del Sol feble[modifica | modifica el codi]

Al principi de l'existència de la Terra, el Sol emetia el 70% d'energia i la temperatura d'equilibri sense atmosfera era de 41 °C. Hi ha constància de l'existència d'oceans i de vida des de fa 3.800 milions d'anys, i per això la paradoxa del Sol feble només pot explicar-se per una atmosfera amb molt més CO2 que en l'actualitat i amb un efecte hivernacle més gran.

El CO2 com a regulador del clima[modifica | modifica el codi]

Durant les últimes dècades els mesuraments en les diferents estacions meteorològiques indiquen que el planeta s'està escalfant. Els últims 10 anys han sigut els més calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur seran encara més calents. La majoria dels experts estan d'acord amb què els humans exerceixen un impacte directe sobre aquest procés d'escalfament, generalment conegut com a efecte hivernacle. A mesura que el planeta s'escalfa, els casquets polars es fonen. Atès que la neu té un elevat albedo torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai. La disminució dels casquets també afectarà perquè l'albedo terrestre farà que la Terra s'escalfi encara més. L'escalfament global també ocasionarà que s'evapori més aigua dels oceans. El vapor d'aigua actua com un gas hivernacle. Així, hi haurà un major escalfament. Això produeix el que s'anomena efecte amplificador. De la mateixa manera, un augment de la nuvolositat a causa d'una major evaporació contribuirà a un augment de l'albedo. El problema és de difícil predicció ja que, com es veu, hi ha retroalimentacions positives i negatives.

Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO2 juga un important paper en l'efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s'afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l'efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO2 s'acumula perquè no s'afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO2 exerceix, per tant, un paper regulador molt important.

Un parell de mals exemples per a la Terra[modifica | modifica el codi]

No obstant el CO2 no pot conjugar qualsevol desviació:

  • Venus té una atmosfera amb una pressió que és 94 vegades la terrestre, i està composta en un 97% de CO2. La inexistència d'aigua va impedir l'extracció de l'anhídrid carbònic de l'atmosfera. Aquest es va acumular i va provocar un efecte hivernacle desbocat que va augmentar la temperatura superficial fins a 465 °C, capaç de fondre el plom.
  • En Mart l'atmosfera té només una pressió de sis hectopascals i encara que està composta en un 96% de CO2, l'efecte hivernacle és escàs i no pot impedir ni l'oscil·lació diürna de l'ordre de 55 °C en la temperatura, ni les baixes temperatures superficials que aconsegueixen mínimes de sota de 0 °C en latituds mitjanes.

Apareix la vida a la Terra[modifica | modifica el codi]

En l'origen de la vida van apareixent els primers éssers autotròfs a la Terra. Les plantes absorbeixen CO2 i emeten O2. La seva acumulació en l'atmosfera va afavorir l'aparició dels animals que l'usen per a respirar alhora que retornen CO2. El O2 en una atmosfera és el resultat d'un procés viu i no al revés. Els boscos són per tant els «pulmons de la Terra». Actualment els boscos tropicals ocupen la regió equatorial del planeta i entre l'Equador i el Pol hi ha una diferència tèrmica de 50 °C. Fa 65 milions d'anys la temperatura era 8° centígrads superior a l'actual i la diferència tèrmica entre l'Equador i el Pol era d'uns pocs graus. Tot el planeta tenia un clima tropical i apte per als senyors de la Terra d'esta època: els dinosaures. Un cataclisme cometari va acabar amb ells. Les extincions massives d'animals s'han produït periòdicament en la història de la Terra.

Les glaciacions del Pleistocè[modifica | modifica el codi]

L'home va aparèixer fa uns tres milions d'anys: Des d'en fa uns dos milions, la terra ha patit períodes glacials on gran part d'Amèrica del Nord i Europa van quedar sota gruixudes capes de gel durant molts anys. Després, ràpidament els gels van desaparèixer i van donar lloc a un període interglacial en el qual vivim. El procés es repetix cada cent mil anys aproximadament. L'última època glacial va acabar fa uns quinze mil anys i va donar lloc a un canvi fonamental en els hàbits de l'home amb el descobriment de l'agricultura i la ramaderia. La millora de les condicions tèrmiques va provocar el pas del paleolític al neolític, ara fa uns cinc mil anys.

No va ser fins a 1941 que el matemàtic i astrònom serbi Milutin Milankovitch va proposar la Teoria de Milankovitch segons la qual les variacions orbitals de la Terra van causar les glaciacions del Pleistocè.

Va calcular la insolació en latituds altes de l'hemisferi Nord al llarg de les estacions. La seva tesi afirma que és necessària l'existència d'estius freds, en comptes d'hiverns severs, per a iniciar una edat del gel. La seva teoria no va ser admesa en el seu temps i va caldre esperar a principis dels anys cinquanta per a què Cesare Emiliani, que treballava en un laboratori de la Universitat de Chicago, presentés la primera història completa que mostrava l'avanç i retrocés dels gels durant les últimes glaciacions. La va obtenir d'un lloc insòlit: el fons de l'oceà, comparant el contingut de l'isòtop pesat oxigen-18 (0-18) i d'oxigen-16 (0-16) en les petxines fossilitzades.

El mínim de Maunder[modifica | modifica el codi]

Des que en 1610 Galileu va inventar el telescopi, el Sol i les seves taques han sigut observades amb assiduïtat. No va ser fins al 1851 que l'astrònom H. Schwabe va observar que l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys, amb màxims i mínims. En 1977 J. Eddy, estudiant documentació antiga, s'adonà que des de 1645 a 1715 el Sol interromp el cicle d'onze anys i apareix una època on quasi no apareixen taques, denominat mínim de Maunder. El Sol i les estrelles solen passar un terç de la seua vida en aquestes crisis i durant elles l'energia que emet és menor i es correspon amb períodes freds en el clima terrestre.

Les aurores boreals o australs causades per l'activitat solar desapareixen o són rares.

Hi ha hagut 6 mínims solars semblants al de Maunder des del mínim egipci de l'any 1300 aC fins a l'últim que és el de Maunder. Però la seua aparició és molt irregular, amb lapses de només 180 anys, fins a 1100 anys, entre mínims. Generalment els períodes d'escassa activitat solar duren uns 115 anys i es repeteixen aproximadament cada 600. Actualment estem en el «màxim modern» que va començar en 1780, quan torna a reaparèixer el cicle d'11 anys. Un mínim solar ha d'ocórrer com molt tard l'any 2900 dC i un nou període glacial, el cicle del qual és d'uns cent mil anys, pot aparèixer cap a l'any 44.000 dC, si les accions de l'home no l'impedeixen.

Combustibles fòssils i escalfament global[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XVII l'ésser humà va començar a utilitzar combustibles fòssils, que la terra havia acumulat en el subsòl, durant la seva història geològica. La crema de petroli, carbó i gas natural ha causat un augment del CO2 en l'atmosfera que últimament és d'1,4 p.p.m. a l'any i ha produït conseqüentment un augment de la temperatura. S'estima que des que hi ha constància de la mesura de temperatures, fa uns 150 anys (sempre dins de l'època industrial), aquesta ha augmentat 0,5 °C i es preveu un augment de 1 °C en el 2020 i de 2 °C en el 2050.

A principis del segle XXI l'escalfament global sembla irrefutable, a pesar que les estacions meteorològiques en les grans ciutats han passat d'estar en la perifèria de la ciutat, al centre d'aquesta i l'efecte d'illa urbana també ha influït en l'augment observat. Els últims anys del segle XX i els primers anys del present segle es caracteritzen per posseir les temperatures mitjanes més elevades fins ara arreplegades.

Plantejament de futur[modifica | modifica el codi]

Tal vegada el mecanisme de compensació del CO2 funcioni. En un termini de centenars d'anys, tal vegada el Sol entrarà en un nou mínim. En un termini de milers d'anys, tal vegada ens salvi la propera glaciació.

En el Cretaci, sense intervenció humana, el CO2 era més elevat que ara i la Terra estava 8 °C més càlida.

Matèria interdisciplinària[modifica | modifica el codi]

Pel canvi climàtic cal considerar qüestions pertanyents als més diversos camps de la ciència: la meteorologia, la física, la química, l'astronomia, la geologia i la biologia (espècies amenaçades) , hi tenen moltes coses a dir. Per aquest motiu la Viquipèdia resta oberta a tots els especialistes que hi vulguin dir la seva.

Conseqüències del canvi climàtic[modifica | modifica el codi]

Desertificació

Les conseqüències del canvi climàtic no es poden determinar exactament, perquè desconeixem el comportament de l'atmosfera en les noves condicions. No obstant això, les previsions que es tenen són:

  • Augment del nivell del mar a causa de la fosa parcial del glaç i de la desaparició parcial o total de les glaceres, no tan sols per l'augment de la quantitat d'aigua sinó també pel volum més gran d'aigua dels oceans com a conseqüència d'haver-se escalfat.
  • Desaparició de zones de conreu properes a les costes, i també de moltes ciutats costaneres.
  • Canvis en el règim actual de precipitacions: augment de precipitacions a les costes i disminució a les illes, a causa de l'evaporació de l'aigua.
  • Canvis en la distribució de la vegetació. Disminució de les zones conreables i de la vegetació, a causa de la sequera. Expansió de les zones desèrtiques, o desertificació.
  • Aparició de malalties tropicals en zones on ara no hi són, com la malària o el còlera a Europa.

Estudis internacionals[modifica | modifica el codi]

El setembre de 2013, el Grup Intergovernamental d'Experts sobre Canvi Climàtic, GEICC (en anglès Intergovernmental Pannel on Climate Change, IPCC) va presentar el Resum per a responsables polítics[2] del primer capítol del 5è Informe sobre Canvi Climàtic:[3] La Base Científica Física. Aquest informe exposa el coneixement més actual sobre el tema i presenta novetats respecte els quatre informes publicats anteriorment, com ara l'efecte de la influència humana en el clima.[4]

Els altres dos capítols i el document final de síntesi sortiran durant el 2014:

  • Impactes, adaptació i vulnerabilitat (grup de treball II) es va presentar a la reunió de Yokohama (Japó) el març de 2014[5]
  • Mitigació del canvi climàtic (grup de treball III) va veure la llum a Berlín (Alemanya), l'abril de 2014[6]
  • Document de síntesi, sortirà a la reunió de Dinamarca l'octubre de 2014

Els estudis anteriors publicats pel mateix Grup Intergovernamental d'Experts sobre Canvi Climàtic són els següents:[7]

  1. Primer estudi sobre Canvi Climàtic (conegut per FAR segons les seves sigles angleses): La Base Científica Física (1990), Estudi d'Impactes (1990), Estratègies de Resposta (1990)
  2. Segon estudi sobre Canvi Climàtic (conegut per SAR) : La Ciència del Canvi Climàtic (1995), Impactes, Adaptacions i Mitigacions del Canvi Climàtic (1995), Dimensió Econòmica i Social del Canvi Climàtic (2005), Informe de Síntesi (2005)
  3. Tercer estudi sobre Canvi Climàtic (anomenat TAR): La Base Científica (2001), Impactes, Adaptació i Vulnerabilitat (2001), Mitigació (2001), Informe de Síntesi (2001)
  4. Quart estudi sobre Canvi Climàtic (conegut per AR4): La Base Científica Física (2007), Impactes, Adaptació i Vulnerabilitt (2007), Mitigació del Canvi Climàtic (2007), Informe de Síntesi (2007)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «The United Nations Framework Convention on Climate Change», 21 març 1994.
  2. Summary for Policymakers: http://www.climatechange2013.org/images/uploads/WGIAR5-SPM_Approved27Sep2013.pdf
  3. Climate Change 2013: The Physical Science Basis: http://www.ipcc.ch/report/ar5/wg1/#.UmUFNUoksQ4
  4. Comunicado de prensa del IPCC: http://www.ipcc.ch/news_and_events/docs/ar5/press_release_ar5_wgi_sp.pdf
  5. «Climate Change 2014: Impacts, Adaptation, and Vulnerability: IPCC Working Group II Contribution to AR5». IPCC Working Group II. [Consulta: 13 abril 2014].
  6. «Climate Change 2014: Mitigation of Climate Change: IPCC Working Group III Contribution to AR5». IPCC WGIII Fifth Assessment. [Consulta: 13 abril 2014].
  7. Web IPCC: http://www.ipcc.ch/publications_and_data/publications_and_data_reports.shtml#1

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canvi climàtic

Vegeu també[modifica | modifica el codi]