Home

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Home (desambiguació)».
El símbol del gènere masculí es coneix com a "llança de Mart" o "fletxa d'Ares". S'ha suggerit que la llança/fletxa és un símbol fàl·lic.[1]

Un home o homo (del llatí homo: ésser humà) és una persona adulta de sexe masculí en contraposició a la dona, que designa exclusivament la persona adulta de sexe femení. El terme home és la manera com s'identifica a les persones que pertanyen al sexe masculí sense importar la seva edat o aparença.

Home, biològicament, fa referència al «mascle» humà, però aquesta darrera expressió pot ser pejorativa i es reserva a les espècies animals i vegetals, mentre que en el cas del mascle humà s'usa habitualment el terme home, i també com a espècie. La paraula home té un gran ventall de conceptes, ja que dir home per designar el mascle no és del tot correcte, i per això mateix la paraula «home» es fa servir quan es vol fer una distinció sexual amb «dona». Moltes vegades la paraula «home» es fa servir per a persones del sexe masculí que han arribat a la seva edat adulta, mentre la paraula «mascle» no té en compte l'edat.

Aspectes lingüístics[modifica | modifica el codi]

La figura de l'esquerra és neutra, sense atributs. A partir d'ella, la general, cal afegir característiques per a construir una dona (faldilla), un nen (tamany petit) i un malalt o persona gran (amb bastó). La primera persona és un home, en quin sentit? El genèric home+dona o només home? Quin atribut té l'home? Què passa si un home porta faldilla o una dona no la porta? L'ús genèric del masculí i la paraula "home" (i "hom") a la llengua presentaa els mateixos problemes comunicatius.

El masculí genèric és l'accepció del mot home com a denomitatiu de l'espècie humana; de tota persona. Per això es pot emprar home (i la consegüent concordança de gènere) com a terme que inclou homes i dones de totes les edats. El masculí genèric requereix l'ús de l'article (el, l'), mai del determinant (un): (genèric) L'home pertany a la classe dels homínids; (masculí/no-genèric) Un home ha de ser valent.

En les llengües indoeuropees tradicionalment, fins al segle XX, el terme "home" designava l'espècie humana i era el terme "dona" el que s'especialitzava. Aquest pensament homocentrista queda reflectit a la llengua:

  • Anglès: Man, Woman (wo+man)
  • Francès: On fait ça (On prové d'home)
  • Català: Hom fa això. (Hom prové d'home, com en tothom)
  • Alemany: Man macht das (Man prové de Mann)

La visió general de grups feministes i punts de vista propers[2] considera que això ocorria perque l'antropologia i la societat en general han estat sempre masculines. En una cultura patriarcal i masclista, amb un punt de vista del món centrat exclusivament en homes, sembla coherent que per defecte el neutre o general sempre correspongui al mascle, i no només a la llengua sinó, per exemple, en les icones actuals, senyals de trànsit, de lavabos, dibuixos animats, etc. on cal afegir sempre algun atribut que indiqui "dona" o "femení" però no cal per a indicar "home" ni "masculí".

Però en una societat d'homes i dones al mateix nivell, que considera també el punt de vista de la dona, no vol acceptar el masculí per defecte i genèric a la comunicació general (iconografia, etc.), incloent la lingüística, i prefereix puntualitzar tots els casos gramaticals possibles en femení. El femení genèric pot correspondre a "persona", que inclou homes i dones.

També hi surten guanyant els homes, ja que en incorporar la dona en el neutre, si s'usa la mateixa fórmula per a "neutre", "general" o "homes i dones" que per a "home" especificat, resulta els homes especificats no tenen espai propi.

Biologia i gènere[modifica | modifica el codi]

Fotografia d'un home nu de Wilhelm von Gloeden, 1895

La masculinitat biològica té el seu origen en la genètica de l'individu.[3][4]

Els humans presenten dimorfisme sexual en moltes característiques, algunes de les quals no tenen cap relació directa amb la capacitat reproductiva, encara que la majoria d'aquestes característiques tenen un paper en l'atracció sexual. Algunes de les expressions del dimorfisme sexual en humans són l'alçada, pes i estructura de cos, encara que sempre hi ha exemples que no segueixen el patró global. Per exemple, els homes tendeixen a ser més alts que les dones, però hi ha molta gent dels dos sexes que és en la gamma mitjana d'alçada per a l'espècie.

Des del naixement, els homes i les dones tenen diferents genitals mentre que alguns exemples de característiques sexuals secundàries dels mascles en l'espècie humana, els adquirits durant l'adolescència:[5]

  • Mans i peus proporcionalment més grans que els de les dones.
  • Tendència a un lleuger major tamany: més massa muscular i d'ossos.

Genètica[modifica | modifica el codi]

Cariotip d'un mascle humà

Els cariotips d'un humà sa i "normal" contenen 21 parells de cromosomes autosòmics i un parell de cromosomes sexuals. Normalment els cariotips per a homes tenen tant un X com un cromosoma Y denotat, una combinació cromosòmica anomenada XY. El cariograma de tinció Giemsa és típic dels mascles humans.

En els humans, el sexe d'un individu està determinat generalment a l'època de fertilització prop del material genètic portat en l'esperma cèl·lula. Si una cèl·lula d'esperma d'un cromosoma X fertilitza l'oòcit, els descendents seran femelles (XX); si és una cèl·lula espermàtica amb un cromosoma Y, els descendents seran mascles (XY). Això es coneix com el sistema de determinació de sexe XY i és típic de la majoria dels mamífers, però bastants altres espècies tenen sistemes de determinació sexual diferents, incloent-hi alguns que són merament ambientals com per exemple molts rèptils. El terme característiques sexuals primàries denota la classe de gàmeta i la gònada que el produeix: L'ovari produeix òvuls en la dona, i els testicles produeixen cèl·lules espermàtiques en el mascle. El terme característiques sexuals secundàries denota totes les altres distincions sexuals que juguen papers indirectes unint esperma i ous. Les característiques sexuals secundàries ho inclouen tot, dels trets de mascles i femelles especialitzats del tracte genital, al plomatge brillant en els ocells mascles i pèls facials en els homes, passant per trets de la conducta com el festeig.

Genitals[modifica | modifica el codi]

Molècula de testosterona, l'hormona que excreten els testicles

Els òrgans sexuals d'un home són part del seu sistema reproductiu i consten del penis, testicles, vasos deferents i la glàndula prostàtica. La funció del sistema reproductiu masculí és produir el semen que porta esperma, i per consegüent informació genètica, i excretar-lo perquè pugui ser usat per un oòcit dins de l'úter femení. L'estudi dels òrgans associats a l'home es denomina andrologia.

Les hormones que fabriquen i excreten als testicles es diuen andrògens, i és principalment la testosterona.[6] En un embrió que encara no està diferenciat sexualment, la testosterona és un esteroide anabolitzant que estimula el desenvolupament del penis, entre altres. El concepte d'hormona sexual masculina no és del tot exacte perquè tant mascles com femelles secreten hormones dels dos tipus. Tanmateix, ho fan en quantitats diferents. Els ovaris de la dona també produeixen testosterona, que estimula el posterior desenvolupament de l'ovari.

Malalties[modifica | modifica el codi]

En general, els homes pateixen de les mateixes malalties com les dones. En comparació a dones, els homes pateixen de més malalties - per exemple, el càncer de pròstata és un tipus de càncer que només els homes poden patir - i tenir una esperança de vida significativament més baixa.[7] En són una excepció les malalties autoimmunitàries, la majoria de les quals tenen una predilecció pel sexe femení.[8]

Identitat sexual[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Identitat sexual i Rol sexual

La identitat sexual d'un home és el sentiment d'una persona de pertinença a un determinat sexe, independentment del gènere, masculí o femení que biològica o socialment tingui assignat. Pot concordar amb el gènere de l'individu, si un home es sent home, o pot no ser així, com als casos de transsexualitat i intersexualitat. Hi ha qui creu que la identitat sexual només és una qüestió educativa imposada, o almenys influenciada, per una societat determinada.

L'home també pot crear-se i desenvolupar un rol sexual, amb formes de vestir i de comportar-se socialment en concordància amb la seva cultura i el seu gènere.

Rol social[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Identitat de gènere i Rol social
El paradigma dissenyat per Carl Sagan

La sociologia estudia les diferències (rols de gènere) que hi ha en el comportament dels homes i les dones a la societat humana, així com les importants diferències que hi ha en la repartició dels rols entre ambdós gèneres (vegeu masculinitat i feminitat).

La masculinitat generalment s'utilitza per donar a entendre que no existeix una manera única de concebre i viure la masculinitat, sinó moltes. Es tracta d'una expressió introduïda als Men’s Studies, els estudis que des de la perspectiva de gènere es van a començar a realitzar sobre els homes a l'àmbit anglosaxó, a partir dels anys 1970 i 80. Els autors d'aquest corrent proposen parlar de «masculinitats», en plural, perquè les identitats masculines varien enormement segons l'època i el lloc, i també en funció de factors com l'edat o la classe social.

El sistema reproductiu masculí no juga cap paper necessari durant la gestació, puerperi ni lactància. El concepte de paternitat i família existeix a la majoria de societats humanes.

Teories vers la masculinitat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Masculinitat

No existeix una manera única de concebre i viure la masculinitat, sinó moltes. No és estàtica ni atemporal, ni la manifestació d'una essència interior ni puja a la consciència des de la biologia. Al contrari, és històrica i creada a cada cultura, significant coses diferents en diferents èpoques per a diferents persones.[9]

Masculinitat sociobiologica[modifica | modifica el codi]

Un dels principals corrents teòrics dels quals s'han derivat explicacions sobre la condició masculina és el d'orientació sociobiologista. Per als sociobiologistes, també anomenats “diferencialistes”, el comportament humà s'explica en termes d'herència genètica i de funcionament de les neurones. Hereus de les tesis de Darwin, creuen que la conducta humana resulta de l'evolució i de la necessitat d'adaptar-se.

Aquestes teories sociobiològiques sostenen que "els sexes no estan fets per entendre's sinó per reproduir-se". De gran atractiu pels qui defensen el caràcter natural i inevitable del patriarcat, aquest corrent considera que la condició dels homes és innata i ve donada pels espermatozoides –així com la de les dones pels ovaris- i, per tant, permet defensar l'existència d'un etern masculí. Els homes estan en "competència inevitable per la possessió del potencial reproductiu limitat de les femelles", extrapolant models de comportament basats en la naturalesa. Seria la capacitat donada per la força i l'agressivitat el que compte en aquesta competència i només els que posseeixen aquests atributs aconsegueixen imposar-se.

Essencialistes: Monick i el fal·lus[modifica | modifica el codi]

Per a altres essencialistes, no és la genètica ni els espermatozoides el que està a la base de ser home sinó el fal·lus. Aquest és el cas d'Eugene Monick, per a qui això és el que «els homes són: fal·lus –que és erecció i mai un penis flàccid-. (...) El fal·lus és concebut com força originadora i (...) com element primordial de la psique».[10]

La noció de psiques, que utilitza Monick, prové de Carl Jung. Jung hauria entès la psique «en el sentit original grec d'ànima, aquesta part de l'experiència humana que arriba a un des d'endins», que interacciona amb el «món exterior, però en cap cas com un epifenomen d'aquest».

La masculinitat seria, llavors, un món interior essencial i no un producte extern o, en els nostres propis termes, un producte social. Es tracta d'un món essencial sense història, comú a tots els homes però que els transcendeix. D'aquest món transpersonal és d'on, com que no es troba un terme millor, se situa la font de la qual emana la identitat masculina.

Monick atribuieix al fal·lus una naturalesa sagrada, convertit en un símbol religiós i psicològic”, el fal·lus «decideix pel seu compte –independentment de les decisions de l'ego del seu propietari- quan i amb qui entrar en acció», els «homes no poden –per més que desitgin el contrari- fer que el fal·lus obeeixi a l'ego. El fal·lus té la seva pròpia ment».[10] Així col·loca el tema de l'origen de la identitat masculina fora de qualsevol explicació d'origen cultural i ho ubica en aquest món-interior-transpersonal.

El patriarcat inevitable[modifica | modifica el codi]

En 1973 Steven Goldberg va publicar un llibre titulat La inevitabilitat del patriarcat[11] en el qual definia el patriarcat com a «tota organització política, econòmica, religiosa o social, que relaciona la idea d'autoritat i de lideratge principalment amb l'home, i en la qual l'home ocupa la majoria dels primers llocs d'autoritat i direcció».[12]

Segons Goldberg, és una evidència que en totes les societats la voluntat de la dona està «quelcom subordinada» a la de l'home, i que «l'autoritat general en les relacions duals home-dona i familiars, qualssevol que siguin els termes en què una determinada societat defineixi l'autoritat, resideix, en últim terme, en l'home».[13] Per tant, totes les societats accepten aquestes proves i s'hi adapten mentalitzant els «nens en aquest sentit, perquè no els queda més remei que fer-ho».[13]

Segons Goldberg senzillament, «el domini masculí és universal; no hi ha societat que mai hagi deixat d'adaptar el que espera de l'home i de la dona, així com els rols socials corresponents...».[14]

« Els homes tendeixen a dominar precisament perquè la seva fisiologia fa que per a ells sigui més important actuar d'aquesta manera... Estadísticament parlant, sempre succeeix d'aquesta manera. Les institucions de la societat s'ajusten a aquesta observació.

Durant milers d'anys, tots (a excepció d'uns quants científics socials i altres que s'oposaven ideològicament a la idea) han sabut perfectament bé que homes i dones difereixen en els factors fisiològics subjacents als pensaments i comportaments d'home i dona. Potser, ells no tenien les paraules necessàries per descriure el vincle entre la fisiologia, el pensament i la conducta, però sabien que aquest vincle existia.

»
— Steven Goldberg, La batalla de los sexos: ¿es inevitable el Patriarcado?. National Review, 11 de novembre de 1996, pàgines 32-36

La Masculinitat arquetípica. El corrent mitopoètic[modifica | modifica el codi]

Una de les obres més influents als Estats Units sobre la crisi de la masculinitat i la manera de superar-la ha estat Iron John: A Book About Men[15] de Robert Bly. Escrita des de pressupostos llunyans al feminisme i sota l’influx dels plantejaments jungians, que apel·len a l’existència d’un "animus" masculinitzant i d’una "ànima" feminitzant en tot home, Bly senyala com a causa d’aquesta crisi l’oblit de la veritable masculinitat a què ens ha portat la revolució industrial, en trencar el profund vincle que abans s’establia entre pares i fills.

Els pares en arribar l’adolescència transmetien als seus fills els aprenentatges bàsics de la vida, establint llavors ençà amb ells una intensa interacció que posava fi a l’etapa infantil, caracteritzada pel vincle amb la mare. Tanmateix, ara, els pares passen la major part del temps lluny de la llar i els nois es feminitzen excessivament, sense acabar de trencar amb l’univers matern.

Per superar aquesta situació, Bly exhorta a recuperar els antics ritus d’iniciació, uns rituals que abans permetien als nois assumir plenament la seva identitat masculina i establir una comunió satisfactòria entre home, dona i natura. tot afavorint un redescobriment d’aquests vincles i el camí és tornar a l'homosocialització.

« Podem considerar una visió lineal de la iniciació masculina separada en cinc etapes. En primer lloc, la vinculació a la mare i separació de la mare (fem el primer moderadament bé, i la segona cosa molt malament, sobretot en els suburbis i en els guetos). En segon lloc, l'acostament al pare i la separació del pare. (Sovint posposem l'acostament al pare fins als cinquanta anys, més o menys, deixant pendent la separació). En tercer lloc, l'arribada de la mare masculina. (Aquest pas es dóna poques vegades o mai). En quart lloc, aprenentatge d'una energia huracanada com l'home primitiu, el guerrer, Dionisios o Apol · lo. Si ha tingut èxit, el jove rep un glop de les aigües del déu. (Aquest glop ho demanen els adolescents). I finalment el matrimoni amb la Dona Sagrada o la Reina (..) Havent abandonat la iniciació, la nostra societat té dificultats per conduir els joves cap a la masculinitat »
— Robert Bly, Iron John: A book about men. 1998. pàgines 179-180

En la mateixa línia, es pronuncien Robert Moore y Douglas Gillette, autors de: La Nueva Masculinidad (1993), que situa l’origen d’aquesta desviació en l’època de la Reforma.[16]

El corrent mitopoètic estableix quatre arquetips que conformen la psicologia de l’home adult: El Rei (que encarna la centralitat del poder que transmet l’ordre correcte de les coses i d’un mateix), El Guerrer (que ha d’unir fortalesa, competència i resistència al dolor), El Mag (que personifica el pensament i la reflexió, la seguretat d’un si mateix madur que és estable, centrada i emocionalment freda), L’Amant (que es caracteritza per la passió i el misticisme i la degustació dels plaers de la vida: el sibarita, el col·leccionista, el contemplatiu...).[16]

Masculinitat estructuralista[modifica | modifica el codi]

Una de les aportacions més influents i valorades sobre la construcció de la masculinitat ha estat la de l’antropòleg francès Maurice Godelier, autor del llibre La producció de grans homes (The Making of Great Men: Male Domination and Power Among the New Guinea), on va estudiar la societat dels baruya de Nova Guinea.[17]

En aquesta obra, i des d’una perspectiva marxista estructuralista, Godelier presenta la masculinitat com un sistema de dominació en el que el poder es basa en el control absolut de les dones més que en l’acumulació de béns. El sistema de producció, les relacions sexuals, l’ordre simbòlic, ...tot, absolutament tot serveix per assegurar el poder dels homes sobre les dones.[18]

Godelier qüestiona l'explicació tradicional que la segregació sexual, i la seva consegüent divisió del treball, expliquen el predomini social dels homes i planteja que el predomini masculí pressuposa aquesta divisió del treball. Així, Godelier s'introdueix de ple en la problemàtica del simbolisme. Per als baruya, la superioritat masculina neix del fet "incontrovertible", ubicat en el terreny del simbòlic, que en èpoques remotes els seus avantpassats homes havien expropiat a les dones dels seus poders. Per això havien acumulat dos poders: el que posseeixen els homes en tant que homes i el de les dones, posseïdores de poders femenins que emanen d'una creativitat originària superior a la d'ells. En aquesta interpretació simbòlica Godelier constata el paper rellevant desenvolupat per la diferència de sexe. Aquesta apareix com "una espècie de fonament còsmic de la subordinació, fins i tot, de l'opressió de les dones".

Els dos sexes comparteixen aquestes creences, i en això radica la seva eficàcia. Tots els gestos, ritus i pràctiques simbòliques que els baruya produeixen per mostrar i demostrar la primacia dels homes en el procés de reproducció de la vida es nodreixen de l'imaginari, però tenen un vigor social anorreador. La participació, convençuda, de les dones constitueix la força principal, silenciosa i invisible de la dominació masculina.[18]

En el seu estudi sobre els baruya, Godelier segueix de prop l'operació mitjançant la qual la diferència sexual és simbolitzada i, en ser assumida pel subjecte, produeix un imaginari amb una eficàcia política contundent: les concepcions socials i culturals sobre la masculinitat i feminitat. El subjecte social és produït per les representacions simbòliques. Els homes i les dones (baruyas, occidentals, orientals, etc.) no són reflex d'una realitat "natural" sinó el resultat d'una producció històrica i cultural.[18]

Per altra banda el sociòleg Pierre Bordieu sosté en la seva obra La dominació masculina[19] que la divisió entre sexes és una construcció social que permet l’opressió dels homes sobre les dones i que, si ha tingut tant èxit, és perquè s’ha presentat com quelcom natural i inevitable, fins a incorporar-se completament en la manera de concebre el món, de percebre i sentir els nostres cossos, d’imaginar-ho tot. Segons Bordieu, cal trastocar aquest imaginari si volem construir relacions equitatives i satisfactòries. La masculinitat és part d’un imaginari construït socialment, no una inherència biològica dels cossos dels homes i les dones, ni una essència que no pugui modificar-se.

Funcionalisme[modifica | modifica el codi]

L'antropòleg David Gilmore sosté que la utilitat social es troba en la base de la gestació de la masculinitat. Segons Gilmore, la masculinitat seria una construcció cultural que contribueix a garantir la perpetuació de cada societat.[20]

La masculinitat bàsicament s'hauria demostrat una estratègia eficaç per fer front i superar als perills que amenacen al grup. De fet, els cultes a la virilitat s'intensifiquen allà on la lluita sembla una millor garantia de supervivència. Com més dur és l'entorn i més escassos són els recursos, més s'emfatitza la virilitat com inspiració i com a meta.[20]

per Gillmore la veritable virilitat comporta tres requeriments morals que adquireixen una especial rellevància: un ha de fecundar a una dona, protegir als que en depenen d'ell i mantenir als familiars.[...] Encara que no existeixi un home universal', potser podem parlar d'un home omnipresent basant-nos en aquests criteris d'actuació. Podríem batejar a aquest personatge gairebé global com l'home prenyador-protector-proveïdor. ...[20]

Gilmore reconeix que és dubtós que existeixi una estructura profunda de la masculinitat o un arquetip global de la virilitat, ja que existeixen proves que no totes les societats actuen segons el cànon de virilitat esbossat. Així ser marit, pare, amant, proveïdor i guerrer, lluny de dependre d'una estructura arquetípica sense història i sense context, és més aviat una demanda social que pot variar. Els guions de gènere, que animen als individus a actuar de certa forma, tenen com objecte ordenar la vida comuna i aconseguir major eficiència en contextos de necessitat, facilitant tant el desenvolupament individual com l'adaptació del grup. Però són un artifici de la cultura.[20]

El psicòleg Walter Riso també ha adoptat la perspectiva funcionalista en el seu llibre Intimitats masculines, obra que ha arribat a tenir una gran difusió. Segons Riso, quan l'hàbitat es tornava hostil, el múscul començava a ésser determinant per a la supervivència. Aquesta utilitat de la força física explicaria la preeminència de l’home en els nivells preestatals de la civilització.

L’antropòloga feminista Peggy Reeves Sanday, en la seva obra Female Power and Male Dominance: On the Origins of Sexual Inequality feu un estudi comparatiu de cent cinquanta societats, partint com Gilmore de la hipòtesi que els rols de gènere, i en particular la masculinitat, és una estratègia de supervivència de l’espècie humana en condicions adverses. Segons aquesta investigadora, com més difícils són les condicions climàtiques, o existeix més perill de patir agressions d’altres grups, o més imperiosa és la necessitat d’emigrar, més augmenta el nivell de dominació masculina sobre les dones.

Men’s Studies[modifica | modifica el codi]

El corrent denominat Men’s Studies va sorgir en Estats Units en la dècada de 1980, sota l'impuls del moviment feminista i de la necessitat de qüestionar i replantejar la identitat masculina, d'acord amb la redefinició de la identitat femenina, que s'estava promovent. Un dels trets més destacats d'aquest corrent és la seva oposició als plantejaments essencialistes i la seva negativa a parlar d'una identitat masculina única i universal. Segons els Men’s Studies cal parlar en tot cas de masculinitats en plural, perquè la construcció de la masculinitat varia enormement segons els temps i els llocs.

Un altre aspecte que han destacat els Men's studies és que la construcció social de la masculinitat es realitza sempre en relació amb allò que és femení, com negació i repudi de la feminitat. Aquesta tesi se sosté en les aportacions de la psicologia i de la psicoanàlisi postfreudiana, segons les quals el nen necessita separar-se psíquicament de la mare per adquirir la identitat culturalment definida com a masculina.

A partir d’aquest principi de diferenciació, la sociologa Elizabeth Badinter arriba a les següents conclusions sobre la construcció de la masculinitat:[21]

  • es rebutja la idea d'una masculinitat única, hegemònica, la qual cosa implica que no existeix un model masculí universal, vàlid per a qualsevol lloc i època, sinó diversitat de masculinitats;
  • la masculinitat no constitueix una essència, sinó una ideologia que tendeix a justificar la dominació masculina (segons aquesta autora, les seves formes canvien, només subsisteix el poder que l'home exerceix sobre la dona)
  • la masculinitat s'aprèn, es construeix i, per tant, també es pot canviar. El que avui es debat és la crisi en les representacions socials sobre la masculinitat afirmada en la dominació masculina.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Quin origen tenen els símbols que representen els dos sexes?». NaturalsOM, 20-02-2008. [Consulta: 17-02-2012].
  2. «Llenguatge sexista». infoReflex. Arxivat de l'original el 2009-08-09. [Consulta: 16-08-2009].. Reproducció de dues cartes a favor i en contra de l'ús del masculí genèric.
  3. John Money, 'The concept of gender identity disorder in childhood and adolescence after 39 years', Journal of Sex and Marital Therapy 20 (1994): p. 163-77. (en anglès)
  4. Laura Stanton i Brenna Maloney, 'The Perception of Pain', Washington Post, publicat el 19 de desembre del 2006. (en anglès)
  5. «1.1.2 THE SECONDARY SEXUAL CHARACTERISTICS» (en anglès). Magnus Hirschfeld Archive for Sexology. [Consulta: 19-11-2010].
  6. «Entrada "hormona"». Enciclopèdia.cat.
  7. Pérez Pardo, Luis. El Geógrafo (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 2007, p.68. ISBN 844753202X. 
  8. Krisha McCoy. «Women and Autoimmune Disorders» (en anglès). Everyday Health, 12-02-2009.
  9. Michael S. Kimmel, Masculinity in America, 1997. (anglès)
  10. 10,0 10,1 Eugene Monick. Phallos: sacred image of the masculine (en anglès). Inner City Books, 1febrer 1987. ISBN 978-0-919123-26-7 [Consulta: 21de març de 2012]. 
  11. Goldberg, 1976.
  12. Goldberg, 1976, p. 31.
  13. 13,0 13,1 Goldberg, 1976, p. 33.
  14. Goldberg, 1976, p. 32.
  15. «Article de la viquipèdia anglesa sobre Iron John: A book about men».
  16. 16,0 16,1 Navarro i Miralles, Joan Miquel. ENTORN LA PERSPECTIVA MITOPOÈTICA DELS ESTUDIS DE LA MASCULINITAT. Jornades de Foment de la Investigació. Universitat Jaume I
  17. Maurice Godelier. The Making of Great Men: Male Domination and Power Among the New Guinea Baruya (en anglès). Cambridge University Press, 31 març 1986. ISBN 978-0-521-31212-7. 
  18. 18,0 18,1 18,2 Lamas, Marta. «Usos, dificultades y posibilidades de la categoría género» (en castellà). Papeles de Población [en línea]. Papeles de Población [en línea], 5 (juliol-setembre), 1999, pàg. 147-178. ISSN: 1405-7425 [Consulta: 21 març 2012].
  19. Pierre Bourdieu. La dominación masculina (en castellà). Anagrama, 2007. ISBN 978-84-339-0589-5. 
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 David D. Gilmore. Manhood in the making: cultural concepts of masculinity (en anglès). Yale University Press, 1990. ISBN 978-0-300-05076-9. 
  21. Burin, Mabel; Meler, Irene. Varones: género y subjetividad masculina. 226 (en castellà). Barcelona: Paidós, 1 de Gener de 2001, p. 128–129 (Biblioteca de Psicología Profunda). ISBN 978-950-12-4226-3 [Consulta: 22de Març 2012]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Perchuk, Andrew; Watney, Simon. The Masculine Masquerade: Masculinity and Representation (en anglès). Bell Hooks, 1995 (MIT Press). 
  • Bourdieu, Pierre. Masculine Domination (en anglès). Stanford University Press, 2001 (Paperback Edition). 
  • Connell, Robert W. Masculinities (en anglès), 1995 (Polity Press). 
  • Farrell, Warren. Myth of Male Power (en anglès), 1993 (Berkley Trade). ISBN 0425181448. 
  • Michael, Kimmel; Connell, Robert W.; Hearn, Jeff. Handbook of Studies on Men and Masculinities (en anglès). Sage Publications, 2004. 
  • Badinter, Élisabeth. XY. Die Identität des Mannes (en alemany). Munic: Piper, 1993. ISBN 3-492-03634-1. 
  • Goldberg, Steven. La inevitabilidad del patriarcado (en castellà). Alianza Editorial, Juliol 1976, p. 271. ISBN 978-84-206-1622-3. 
  • Vilar, Esther. Der dressierte Mann. Das polygame Geschlecht. Das Ende der Dressur (en alemany). Munic: DTV, 2000. ISBN 3-423-36134-4. 
  • Hollstein, Walter. Was vom Manne übrig blieb. Krise und Zukunft des starken Geschlechts (en alemany). Berlín: Aufbau-Verlag, 2008. ISBN 978-3-351-02659-2. 
  • Nathanson, Paul; Young, Katherine. Legalizing Misandry: From Public Shame to Systemic Discrimination Against Men (en anglès). Berlín: McGill-Queen's University Press, 2006. ISBN 0-7735-2862-8. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]