Independència

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Independència (desambiguació)».

La independència és la situació en què algú o quelcom no té cap relació de dependència amb algú o quelcom d'altre, hi estigués sotmès prèviament o no. La independència és l'autogovern d'una nació, país, estat o dels seus residents i la població, o alguna part d'aquesta, que, en general, fan exercici de la sobirania. Entre persones, s'entén la independència com a símbol d'emancipació, de no-dependència (sigui moral, econòmica, etc.), de cap mena envers ningú. Políticament, es veu la independència d'un territori com la situació en què aquest territori es governa a si mateix sense haver d'estar subordinat a cap altre territori. És el cas dels estats. Els moviments independentistes són els que propugnen la independència d'un territori envers l'estat o estats de què forma part.

El terme «independència» s'utilitza en contrast amb subjugació, és a dir, la situació en què el territori és tractat com a "regió" subjecta a la política i el control militar d'un govern extern. El mot «subjecció» s'utilitza de vegades en sentit més ampli per contrast amb l'hegemonia, el control indirecte d'una nació per una altra de més poderosa.

La independència pot ser l'estatus inicial d'una nació emergent (sovint omplint un buit polític), però sovint constitueix l'emancipació d'alguns que dominen el poder. Es pot argumentar que la independència és una definició negativa: la situació de no ser controlats per cap altra potència a través de colonialisme, l'imperialisme, l'expansionisme o l'opressió nacional. La independència es pot obtenir per descolonització, per la separació o per dissolució. El primer cas és el de les colònies que s'independitzen; el segon, el d'aquells territoris que neixen com a estat independent tot desvinculant-se de l'estat o estats de què formaven part prèviament; el tercer es dóna quan un estat es dissol i dóna pas a diversos estats formats amb el territori de què es componia.

El procés d'independència es pot produir en forma revolucionària, però no s'ha de confondre amb la revolució, que normalment es fa a través del derrocament sobtat o violent d'una autoritat governant. Això a vegades només té per objecte distribuir el poder, amb un element d'emancipació o sense, com en la democratització dins un estat, que pot produir-se restant les fronteres inalterades. La Revolució d'Octubre de 1917 a l'Imperi Rus, per exemple, no es féu pas amb l'objectiu d'atènyer la independència nacional; la revolució dels Estats Units, en la Guerra Revolucionària, sí.

L'autonomia, per contrast amb la independència, és l'autogovern limitat d'un territori al si d'un Estat (sense constituir entitat jurídica separada) i sota la supervisió de les autoritats supremes d'aquest Estat, el qual conserva en darrera instància l'autoritat suprema i la sobirania sobre aquest territori (vegeu la descentralització).

Un protectorat és un territori amb un cert grau d'autogovern, que depèn d'un Estat per a la seva protecció i, per tant, no és independent, sense que tampoc sigui part integrant de l'estat que exerceix el protectorat.

La data en què un col·lectiu, tant social com nacional, assoleix la independència (o, en menor grau, el començament d'una revolució) sol ser celebrat com a festa oficial amb noms com diada de la independència.

Usualment, un territori que vol atènyer la independència envers la potència dominant la proclama mitjançant una declaració d'independència. Els primers precedents els trobem a Escòcia, en la Declaració d'Arbroath, i l'exemple més recent és la declaració d'independència de Kosovo. Un altre exemple és la Declaració Americana d'Independència proclamada el 1776. La declaració d'independència pot anar precedida o seguida de referèndum d'independència.

Existeixen moltes causes per les quals un país o territori desitja atènyer la independència. Generalment es tracta de nacions sense Estat que veuen en la independència l'única via segura per a garantir l'existència i la normalitat de la llengua i cultura nacionals, així com la manera d'atènyer el ple autogovern com a expressió democràtica d'una societat madura. La desil·lusió creixent pot ser un detonant important per als moviments independentistes; sovint les dificultats econòmiques greus provoquen reaccions independentistes en alguns territoris.

Els mitjans per a assolir la independència poden ser molt diversos i depenen de la relació de forces entre moviment independentista i Estat constituït, així com de l'actitud d'aquest, etc., i poden anar de les mobilitzacions pacífiques, com en el cas de l'Índia, fins als mitjans parlamentaris, com a Noruega, així com derivar en guerra civil, com a Iugoslàvia, o en guerra d'alliberament nacional, com a Algèria. Hom considera que el poble que s'alça en lluita per la independència i es dota d'òrgans de poder propi esdevé subjecte del Det internacional.[1]

Davant la proclamació d'un nou Estat independent, els altres estats poden optar pel reconeixement, explícit o implícit, o bé pel no reconeixement. El reconeixement internacional és políticament vital per als estats naixents, tot i que la mera constitució en Estat independent ja converteix en subjecte del Dret internacional.[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Independència Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Tunkin, G. Curso de derecho internacional: manual. Moscú: Progreso, 1979. Libro 1, p. 156.
  2. Tunkin, G. Curso de derecho internacional: manual. Moscú: Progreso, 1979. Libro 1, p. 158