Escòcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Escòcia (desambiguació)».
Scotland (scots i anglès)
Alba (gaèlic)
Bandera Escut
Lema nacionalNemo me impune lacessit
(Ningú no em provoca impunement, en català)
HimneFlower of Scotland, Scotland the Brave2
Capital Edimburg
55°57′ N 4°12′ W
Major ciutat Glasgow
Idiomes oficials Anglès1, Gaèlic escocès i Scots
Gentilici Escocès, escocesa
Govern Monarquia constitucional
parlamentària
  Reina
PM del RU
Primer Ministre
Elisabet II
David Cameron
Nicola Sturgeon
Unificació
del Regne Unit
 
685 
Superfície
 -  Total 78,772 km2 
 -  Aigua (%) 1,9%
Població
 -  Cens 2001 5.062.011 
 -  Densitat 167,5 /km2 
Moneda Lliura esterlina (GBP)
Fus horari CET (UTC0)
 -  Estiu (DST) Si, CET* (UTC+1)
Domini internet [[.uk3]] 
Codi telefònic 444
1L'anglès de facto.
2Himnes no oficials
3Domini del Regne Unit
4Codi de trucada del Regne Unit.

Escòcia (en scots i anglès, Scotland; en gaèlic escocès, Alba) és el més septentrional dels quatre països constituents del Regne Unit.[1][2][3] Juntament amb Anglaterra i Gal·les, forma part de l'illa de la Gran Bretanya, i abasta un terç de la seva superfície total; a més és format per més de 790 illes.[4] Limita al nord i l'oest amb l'oceà Atlàntic; a l'est amb el mar del Nord, al sud amb Anglaterra i al sud-oest amb el Canal del Nord i el mar d'Irlanda. El territori escocès abasta 78.772 km2, i la seva població s'estima en 5.116.900 habitants, amb una densitat de població de 65 habitants per km2. La capital n'és Edimburg, i és un dels grans centres financers europeus.[5][6] La ciutat més gran és Glasgow, l'àrea metropolitana de la qual agrupa un 20% del total de la població escocesa.

El Regne d'Escòcia va ser un estat independent fins a 1707, data en la qual es va signar l'Acta d'Unió amb Anglaterra, per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya.[7][8] La unió no va suposar cap alteració del sistema legal propi d'Escòcia, que des de llavors ha estat diferent del de Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord, pel que és considerada al Dret internacional com una entitat jurídica pròpia.[9] La pervivència d'unes lleis pròpies, i d'un sistema educatiu i religiós diferenciat formen part de la cultura escocesa i del seu desenvolupament al llarg dels segles.

Sorgit al segle XIX, l'independentisme escocès ha guanyat influència des de finals del segle XX; representat pel Partit Nacional Escocès, que treballa per la independència d'Escòcia,[10] va obtenir la majoria absoluta al parlament escocès a les eleccions del maig de 2011.

Origen etimològic[modifica | modifica el codi]

La Crònica anglosaxona del segle X és el document més antic en el qual apareix el terme Scotland, format a partir del terme llatí Scoti, d'origen dubtós, emprat com una referència als habitants d'Hibernia (l'actual Irlanda). La paraula Scotia, apareguda al llatí vulgar, es va emprar només per a referir-se a la zona d'Escòcia a la qual es parlava gaèlic; a més, aquest terme s'alternava amb Albania, procedent del terme gaèlic referent a Escòcia, Alba.[11] L'ús del terme Scotland per a referir-se a tot el territori escocès només es va generalitzar a la baixa edat mitjana.[7] En els temps moderns el terme Scot s'aplica a tots els habitants d'Escòcia, independentment del seu origen ètnic, ja que la identitat escocesa és primordialment cívica i no ètnica o lingüística. El terme scot també s'empra per a referir-se a l'idioma, Scots, parlat en algunes zones dels Lowlands o Terres Baixes Escoceses.

Símbols nacionals[modifica | modifica el codi]

Bandera d'Escòcia

La bandera d'Escòcia, coneguda com a Saltire o "Creu de Sant Andreu", data, segons la llegenda, del segle IX, pel que, si això fos cert, seria un dels emblemes nacionals més antics encara en ús.[12] Aquesta creu també va entrar a formar part de la bandera del Regne Unit o Union Jack el 1606. Hi ha molts altres símbols d'Escòcia, oficials o no, com, per exemple, el card (la flor nacional), la Declaració d'Arbroath, el dibuix del tartà, relacionat amb els clans escocesos, o la bandera del "Lleó Rampant" que apareix a l'Estendard Reial d'Escòcia. El lema nacional és nemo me impune lacessit, que pot traduir-se com "ningú em provoca impunement", i que al seu torn es relaciona amb el card.

La cançó Flower of Scotland és popularment considerada com a himne nacional d'Escòcia, competint amb Scotland the Brave. La primera és la que s'empra per a la majoria d'esdeveniments polítics i esportius, com per exemple els partits de la selecció de futbol d'Escòcia, mentre que la segona s'usa per a representar Escòcia als Jocs de la Commonwealth. Atès que no existeix un himne oficial, la disputa continua oberta, especialment després de la Devolució de poders de 1998, i existeixen altres cançons candidates, com Scots Wha Hae, A Man's A Man for a'That o, més recentment, I'm Gonna Be (500 Miles).[13]

La festa nacional d'Escòcia és el "Dia de Sant Andreu", el 30 de novembre, encara que la Burns Night o la Nit de Burns, celebrada el 25 de gener en honor al poeta nacional, Robert Burns, té més seguiment. El "Dia del Tartà" és una altra celebració d'invenció recent, i originària del Canadà. El 2007, el Parlament d'Escòcia va aprovar el decret oficial pel qual el Dia de Sant Andreu passava a ser bank holiday, el dia de festa oficial.[14]

Història[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Història d'Escòcia i Regne d'Escòcia

Història antiga[modifica | modifica el codi]

Restes d'un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Orcades

S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d'assentaments humans anteriors al període Mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors-recol·lectors van arribar fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord.[15][16][17] Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Orcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps pot haver-se degut a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.[18]

Romanització d'Escòcia[modifica | modifica el codi]

La història escrita d'Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de la Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia ("Terra de Caledonis") a Escòcia, per l'immens bosc de pins caledonis que s'estenia de nord a sud i d'est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d'origen irlandès, que es va establir a l'oest d'Escòcia. Durant aquest període existien per tant dos regnes diferenciats: el de l'oest d'Escòcia, Scotland, i el regne picte de l'est, Alba.

La romanització d'Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d'interrupcions: l'any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis a la batalla del mont Graupius, el que va permetre la construcció d'una cadena de fortificacions coneguda com a Gask Ridge, a prop de la Falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands ("Planes del Sud"),[19] és a dir, al terç més meridional d'Escòcia, i van començar la construcció del Mur d'Adrià per a controlar les tribus de la zona.[20] Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d'ocupació romana el límit septentrional de l'Imperi Romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del Mur d'Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes de temps, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l'emperador Septimi Sever.[21] En general, l'ocupació d'aquestes zones d'Escòcia per part dels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina en la part més meridional, sobretot entre les tribus d'origen bretó, va ser més duradora.

Història medieval[modifica | modifica el codi]

El regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle VI) va experimentar un important desenvolupament durant l'edat mitjana, potser com a resposta al mateix imperialisme romà.[22] Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l'ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat de Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al regne picte.[23] El regne dels pictes ocupava en aquesta època, segons la descripció de Beda el Venerable, una extensió similar a la qual després ocuparia el regne dels escots durant el regnat d'Alexandre I (1107-1124). No obstant això, ja en el segle X, el regne picte va ser dominat per una cultura d'origen gaèlic, establint el mite de l'ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín (Kenneth MacAlpin o Kenneth I).[24][25][26]

En els segles següents, partint des del seu territori original a l'est d'Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud. Cap a finals del segle XII, els reis d'Alba havien afegit al seu territori l'àrea angloparlant del sud-est d'Escòcia i dominaven també les zones de Galloway i Caithness; al final del segle XIII, aquest regne s'havia estès fins a aconseguir l'extensió aproximada de l'Escòcia actual.

Estàtua de Robert the Bruce a l'entrada del Castell de Stirling

No obstant això, certs processos culturals i econòmics iniciats al segle XII van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d'Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l'època en la qual s'introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglo-francesos, van facilitar un procés d'"osmosi cultural", durant el qual els territoris meridionals i costaners del regne d'Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres tot just conquerides al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.[27][28][29]

La mort d'Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva néta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d'Eduard I d'Anglaterra, que va posar al tron el seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es va deteriorar, es va produir un intent de conquesta per part del Regne d'Anglaterra, que va ser rebutjat per William Wallace (Braveheart) a les Guerres d'independència d'Escòcia. Per la seva banda, Robert Bruce, comte de Carrick, es va proclamar Rei d'Escòcia amb el nom de Robert I d'Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar diverses dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert Bruce (qui assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, va durar fins a inicis del segle XIV. Malgrat que la dinastia Bruce va ser la vencedora, l'absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar-hi la dinastia Estuard.[28][30]

Història moderna[modifica | modifica el codi]

Retrat de la Reina Anna d'Anglaterra, que es convertiria en Anna de la Gran Bretanya després de la signatura de l'Acta d'Unió

L'edat moderna es va obrir a la història escocesa amb el Rough Wooing o "seguici violent" (1544 - 1551), una sèrie d'ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Estuard i Eduard VI d'Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle XVI és el segle de la reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d'Anglaterra.

El 1603, Jaume VI d'Escòcia va heretar el tron d'Anglaterra i es va convertir en Jaume I d'Anglaterra. No obstant això, amb l'excepció d'un breu període conegut com "el Protectorat", Escòcia va continuar sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els Covenanters, sobre la forma de govern de l'església. Després de la revolució gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d'Escòcia per Guillem III d'Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar de triar un rei protestant diferent del d'Anglaterra.[31] El 1707, no obstant això, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l'Acta d'Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.[8]

Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la Casa d'Estuard, coneguts com a jacobites, seguien tenint influència a les Terres altes d'Escòcia i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. No obstant això, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic la Casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir a més com a excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com Highland Clearances.[8]

Després de la Il·lustració i la Revolució Industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d'Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle XVIII, i durant el segle XIX el sorgimient de la indústria pesant a les riberes del riu Clyde va transformar Glasgow en la "Segona ciutat de l'Imperi Britànic" després de Londres.

La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual van morir un gran nombre d'escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d'Escòcia va empitjorar ràpidament,[32] amb la desaparició d'un gran nombre d'indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle XX el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgiment de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com Silicon Glen),[33] així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord.[34] El 1998 el Govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la Pedra de Scone.[35]

Política[modifica | modifica el codi]

Vista exterior del nou parlament escocès

Atès que Escòcia és un dels països constituents del Regne Unit, el cap d'estat escocès és el monarca britànic, és a dir, la reina Isabel II del Regne Unit des de la seva coronació el 1952. A Escòcia, la reina utilitza el títol de Queen Elizabeth ("Reina Isabel") en comptes del d'"Isabel II", ja que mai hi ha hagut una reina "Isabel I d'Escòcia".

Constitucionalment, el Regne Unit és un estat unitari amb un Parlament i un govern sobirans. Després de la devolució de poders aprovada en referèndum el 1997, Escòcia gaudeix d'un autogovern limitat: el parlament britànic segueix conservant la capacitat de reformar, canviar, ampliar o abolir el sistema de govern escocès a voluntat, pel que pot considerar-se que el parlament escocès no és realment sobirà.

El poder executiu del Regne Unit recau en el que jurídicament es denomina Queen-in-Council ("La reina i els seus consellers"), mentre que el poder legislatiu el té el Queen-in Parliament ("La reina i el Parlament"). A la pràctica política, el poder executiu l'ostenta el govern del Regne Unit, amb el primer ministre al capdavant, i el legislatiu, el parlament del Regne Unit. Sota el règim de la devolució de poders, certes àrees del legislatiu i l'executiu han estat transferides al govern d'Escòcia,[36][37] i al parlament d'Escòcia,[38] a Holyrood (Edimburg). El parlament del Regne Unit, per la seva banda, manté el seu poder sobre els impostos, seguretat social, exèrcit, relacions internacionals, mitjans de comunicació i altres àrees explícitament indicades a la Scotland Act de 1998 com a "matèries reservades".

Repartiment d'escons al parlament escocès després de les últimes eleccions de 2011.
  •  SNP
  •  Laboristes
  •  Laboristes
  •  Liberal Demòcrates
  •  Conservadors
  •  Partit Verd Escocès
  •  Independentistes

El parlament escocès té autoritat legislativa per a totes aquelles àrees relacionades amb Escòcia, fins i tot per a variar lleugerament els impostos, encara que mai ha exercit aquest poder. També pot remetre assumptes relacionats amb les competències retornades al parlament britànic, per a ser considerades en el conjunt de la legislació del Regne Unit. En determinats assumptes, la legislació escocesa ha optat per solucions diferents de les adoptades en el conjunt de l'estat: per exemple, l'educació universitària i la cura de la gent gran són gratuïts per als escocesos, mentre que a la resta de Regne Unit s'han de pagar unes taxes pels mateixos serveis. Escòcia va ser també el primer país del Regne Unit a prohibir el tabac en espais públics.[39]

El Parlament Escocès és unicameral, i està compost per 129 membres, 73 dels quals representen a un districte electoral o constituency, i són triats pel sistema d'escrutini uninominal majoritari, els restants 56 membres són triats en només vuit districtes electorals, mitjançant el sistema de representació proporcional; els càrrecs electes tenen una durada de quatre anys. Després de l'elecció del parlament, aquest proposa a un dels seus membres per a ser nomenat Primer Ministre d'Escòcia (First Minister of Scotland o Prìomh Mhinistear na h-Alba) per la Reina. La resta dels ministres també són proposats pel parlament i aprovats per la Reina, i formen, juntament amb el primer ministre, el govern d'Escòcia, és a dir, el poder executiu escocès.[40]

A les eleccions al parlament escocès de 2007, el Partit Nacional Escocès va obtenir la majoria simple. El líder del partit, Alex Salmond, va ser triat com First Minister d'un govern en minoria el 6 de maig de 2007 amb suport dels 2 diputats "verds". Malgrat la victòria dels nacionalistes, els tres grans partits lleials a la Corona van obtenir conjuntament el 65% dels vots i 79 escons al Parlament d'Edimburg: el Partit Laborista, dirigit per Wendy Alexander; el Partit Conservador Escocès, encapçalat per Annabelle Goldie i el Partit Liberal-demòcrata de Nicol Stephen. El Partit Verd Escocès, codirigit per Robin Harper va obtenir 2 escons. Margo MacDonald és a més l'única independent en haver obtingut un seient com a membre del parlament escocès.[41]

Escòcia té a més representació a la Cambra dels Comuns del Regne Unit, amb 59 representants triats en funció dels districtes electorals escocesos. La Scotland Office o "Oficina d'Escòcia", dirigida pel secretari d'estat d'Escòcia, és el departament del govern britànic dedicat a tractar els assumptes relacionats amb Escòcia.[42] Des de juny de 2007, el càrrec de secretari d'estat per a Escòcia l'ocupa Donis Browne.

Divisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Escòcia amb les 32 regions actuals

Les divisions històriques d'Escòcia són molt variades, i inclouen els comtats, ducats, burghs (ciutats independents amb representació al parlament d'Escòcia) i parròquies. El 1975 es va posar en funcionament una divisió en regions i districtes que no obstant això va ser abolida el 1996. Des de llavors, a efectes administratius Escòcia està dividida en 32 council areas o "consells",[43] administrats per una autoritat unitària responsable de tots els serveis locals. Els Community councils ("consells comunitaris"), per la seva banda, són organitzacions informals que representen determinades subdivisions dins del consell.

Existeixen altres subdivisions diferents d'Escòcia per a diferents finalitats. Així, per exemple, els sistemes de bombers i de policia encara es basen en la divisió en regions introduïda el 1975. Per al sistema sanitari, per als districtes postals així com per a altres organitzacions governamentals i no governamentals, es mantenen subdivisions geogràfiques diverses de llarga tradició. L'estatus de "ciutat" al Regne Unit ve determinat per una carta patent.[44] Hi ha sis ciutats a Escòcia: Aberdeen, Dundee, Edimburg, Glasgow i, més recentment, Inverness i Stirling.[45]

    Council areas o "consells" d'Escòcia:
  1. Inverclyde
  2. Renfrewshire
  3. West Dunbartonshire
  4. East Dunbartonshire
  5. Glasgow
  6. East Renfrewshire
  7. North Lanarkshire
  8. Falkirk
  1. West Lothian
  2. Edimburg
  3. Midlothian
  4. East Lothian
  5. Clackmannanshire
  6. Fife
  7. Dundee
  8. Angus
  1. Aberdeenshire
  2. Aberdeen
  3. Moray
  4. Highland
  5. Hèbrides Exteriors
  6. Argyll and Bute
  7. Perth and Kinross
  8. Stirling
  1. North Ayrshire
  2. East Ayrshire
  3. South Ayrshire
  4. Dumfries and Galloway
  5. South Lanarkshire
  6. Scottish Borders
  7. Orkney
  8. Shetland

Dret[modifica | modifica el codi]

L'antic Parlament d'Escòcia, que alberga el Tribunal Suprem d'Escòcia

Les lleis escoceses es basen en el dret romà,[46] combinant elements tant del dret civil (que pot rastrejar-se fins al Corpus Iuris Civilis llatí), i del dret anglosaxó, amb origen a l'edat mitjana. El tractat d'unió amb Anglaterra de 1707 garantia la continuïtat de dos sistemes legals diferents a Escòcia, Anglaterra i Gal·les.[47] Abans de 1611 existien una gran diversitat de lleis regionals a Escòcia, entre les quals destacava la "Llei Udal", vigent a les illes Òrcades i a les illes Shetland, i que derivava de l'antic sistema legal noruec. Altres sistemes legals derivaven, en canvi, de lleis celtes o de les lleis de Brehon, i van seguir vigents fins al segle XIX.[48][49] El dret escocès té, per altra banda, una peculiaritat que el fa únic, en incloure un tercer veredicte possible a més d'"innocent" o "culpable", el de "no provat".[50]

La llei escocesa estableix tres tipus de tribunals responsables d'administrar justícia: tribunals civils, criminals i heràldics. El màxim àmbit d'administració de justícia civil és el Court of session, tot i que poden realitzar-se apel·lacions civils a la Cambra dels Lords del Regne Unit. El High Court o Justiciary, per altra banda, és el màxim tribunal penal. Tots dos es troben situats a Parliament House, antiga ubicació del Parlament d'Escòcia. La principal instància civil i penal, això no obstant, són els sheriff court: n'hi ha 49 d'actius.[51] Els Tribunals de districtes van ser creats el 1975 per a ofenses menors. Finalment, la Court of de Lord Lyon regula el dret heràldic.

Geografia i història natural[modifica | modifica el codi]

Mapa de l'orografia d'Escòcia

Escòcia ocupa aproximadament el terç superior de l'illa de Gran Bretanya, al nord-oest del continent europeu. En total, el seu territori abasta 78.772 km².[52] L'única frontera d'Escòcia en terra ferma és la que l'uneix pel sud amb Anglaterra, i que mesura al voltant de 96 km, entre el riu Tweed a la costa est i el fiord de Solway a l'oest.

L'oceà Atlàntic envolta el nord i oest d'Escòcia, mentre que a l'est es troba el mar del Nord. Irlanda es troba a 30 km des de la península de Kintyre, mentre que Noruega queda a 400 km al nord-est, les illes Fèroe a 310 km i Islàndia a 798 km al nord-oest. El centre geogràfic d'Escòcia, tradicionalment, se situa a pocs quilòmetres de Newtonmore, a Badenoch, al nord de les zones més poblades, encara que hi ha diverses opinions sobre això, depenent de la manera emprada per a les mesures, o de si es prenen en consideració o no les illes escoceses.

L'extensió territorial actual d'Escòcia és molt similar a l'establerta al Tractat de York de 1237 entre Anglaterra i Escòcia,[53] i en el Tractat de Perth de 1266 entre Escòcia i Noruega.[54] Hi ha algunes excepcions: l'illa de Man, que abans era territori escocès, és ara una dependència de la Corona britànica; les illes Òrcades i Shetland eren possessions de Noruega fins que les va traspassar a Escòcia al segle XV;[52] mentre que Rockall, un petit illot rocós de l'Atlàntic, va ser annexionat al Regne Unit primer i a Escòcia després per l'Acta de l'illa de Rockall de 1972.[55][56] No obstant això, la legalitat d'aquesta annexió ha estat posada en dubte per Irlanda, Dinamarca i Islàndia, i probablement no té efectes en el dret internacional.[57][58]

Geologia i geomorfologia[modifica | modifica el codi]

Ben Nevis, el punt més alt de les illes Britàniques

Tot el territori escocès estava cobert pel gel durant les glaciacions del Plistocè, el que té importants conseqüències en el seu paisatge. Des del punt de vista geològic, Escòcia està subdividida en tres zones: les Highlands i les illes, les Central Lowlands, i les Southern uplands

Les Highlands (Terres Altes) i les illes se situen al nord-oest de la falla de les Highlands, que va des de l'illa d'Arran fins a Stonehaven. Aquesta part d'Escòcia està composta fonamentalment de roques antigues procedents dels períodes Cambrià i Precambrià, que van ser elevades durant la posterior Orogènia caledoniana. Aquesta base rocosa està encreuada per múltiples intrusions ígnies d'èpoques més recents, els vestigis de les quals han format massissos muntanyosos com els Cairngorm o els Cuillin, a Skye. Una excepció significativa d'això la constitueixen els estrats de gres coneguts com a Old Red Sandstone, en què s'han trobat fòssils, sobretot al voltant del fiord de Moray. Les Highlands són generalment muntanyoses i estan dividides pel Great Glen o Gran Vall. Les elevacions més altes de les illes Britàniques es troben en aquesta zona, inclòs el Ben Nevis, el pic més alt, amb una altitud de 1.344 metres. Escòcia consta de més de 790 illes, dividides en quatre grups principals: Shetland, Òrcades, i Hèbrides, les quals al seu torn es divideixen en Hèbrides Interiors i Hèbrides Exteriors. A més, a les Highlands hi ha nombroses fonts d'aigua dolça, incloent-hi el llac Ness o el llac Lomond. Algunes parts de la costa consisteixen en marxa, un tipus de terreny consistent en dunes cobertes de pastura.

Vista panoràmica a l'illa d'Skye

El terreny conegut com a Central Lowlands o també Central Belt és una fossa tectònica composta fonamentalment per formacions del Paleozoic. Alguns dels estrats sedimentaris d'aquesta zona han resultat de gran importància econòmica, ja que hi ha jaciments de carbó i ferro en què es va basar la Revolució industrial escocesa. Aquesta àrea ha experimentat una intensa activitat volcànica, com demostra Arthur's Seat, un cim proper a Edimburg que és la resta d'un con volcànic més elevat que va estar actiu durant el període Carbonífer fa uns 300 milions d'anys. Coneguda també com a Midland Valley, aquesta àrea és relativament plana, encara que hi ha abundants turons com Ochil Hills o Campsie Fells.

Les planes meridionals o Lowlands estan compostes per una sèrie de turons d'uns 200 kilòmetres de longitud, alternats amb amples valls. Es troba al sud d'una segona falla que va des de Stranraer fins a Dunbar.[59][60][61][62] Aquesta zona està composta fonamentalment per dipòsits del silurià, fa 400 o 500 milions d'anys.[63][64][65][66]

Les falles, valls o glens que creuen Escòcia d'est a oest alberguen sovint llacs i lochs, com ara el llac Ness, que se situa al Gran Glen, o el Loch Lomond (el llac d'aigua dolça del Regne Unit), a la Falla de les Highlands. A més, Escòcia també està travessada per rius que flueixen cap a l'oceà Atlàntic o cap al mar del Nord, i que sovint donen lloc a fiords en la seva desembocadura, com ara el fiord de Clyde, el fiord de Forth o el fiord de Tay. Els rius més llargs d'Escòcia són el riu Tay (193 km), el Spey (172 km), el Clyde (171 km) i el Tweed (156 km).

Clima[modifica | modifica el codi]

Vista del llac Ness cobert de núvols

El clima d'Escòcia és temperat i oceànic, i tendeix a ser molt variable. Està temperat pel Corrent del Golf provinent de l'oceà Atlàntic, i per això té hiverns molt més suaus (encara que també estius més temperats i humits) que altres àrees de latitud similar, com Oslo o Moscou. No obstant això, les temperatures són generalment més baixes que a la resta del Regne Unit: la temperatura històrica més baixa registrada al país són els -27,2 °C registrats a Braemar, als Grampians, l'11 de febrer de 1895 i el 10 de gener de 1982, així com a Altnaharra, a les Highlands, el 30 de desembre de 1995.[67] Les màximes a l'hivern ronden els 6 °C a les Terres Baixes, i les màximes a l'estiu amitjanen 18 °C. La temperatura més alta registrada va arribar als 32,9 °C a Greycrook, als Scottish Borders, un 9 d'agost de 2003.[68]

En general, l'oest d'Escòcia és generalment més càlid que l'est, a causa de la influència dels corrents marins, i a les temperatures més baixes del mar del Nord. Tiree, a les Hèbrides Interiors, és un dels llocs més assolellats del país: va tenir 300 dies de sol el 1975. Les precipitacions varien enormement segons la zona d'Escòcia. L'oest de les Highlands és la zona més plujosa, amb més de 3.000 mil·límetres anuals.[68] En canvi, gran part d'Escòcia rep menys de 800 mm.[68] Les nevades no són habituals als Lowlands, però sí en zones de major altitud. Braemar experimenta una mitjana de 59 dies de neu a l'any,[69] mentre que les zones de la costa tenen una mitjana de menys de 10 dies.[68]

Fauna i flora[modifica | modifica el codi]

El Teix de Fortingall, considerat l'ésser viu més antic d'Europa

La fauna i flora d'Escòcia és la típica del nord-oest d'Europa, encara que diversos grans mamífers, com l'ós bru, el llop, el linx, el castor, el ren o la morsa van ser caçats fins a l'extinció en època històrica. Hi ha encara importants poblacions de foques i zones de nidificació d'aus marines, com el mascarell comú.[70] L'àguila reial és gairebé un símbol nacional, juntament amb l'àguila de cua blanca, l'àguila peixatera o el milà reial, que han estat recentment reintroduïts a Escòcia després d'haver estat perseguits fins a l'extinció.

Una població de sits blancs estiueja als cims muntanyosos d'Escòcia, en els quals durant l'hivern també s'hi poden observar perdius, llebres i erminis.[71] Encara es conserven alguns boscos de pins[72] en què habita el Loxia scotica , l'única au endèmica de Gran Bretanya, el mateix hàbitat també és propici per al gall fer i el gall lira,[73] el gat salvatge, l'esquirol vermell i la marta.[74]

Com a curiositat, cal esmentar també la llegenda contemporània, relacionada amb la criptozoologia i la pseudociència (i alimentada com a reclam turístic per les autoritats locals), del Monstre del llac Ness.

La flora del país és molt variada, amb abundància d'arbres caducifolis i coníferes i espècies pròpies de l'erm i la tundra. No obstant això, la plantació comercial a gran escala d'espècies no natives de coníferes, i la utilització dels erms septentrionals per a la cria de bestiar i les activitats esportives (principalment la caça de cérvols i galls salvatges),[75] han tingut un important impacte en la distribució de les espècies autòctones de plantes i animals. Un arbre situat a Perthshire, el Teix de Fortingall, un exemplar de teix de potser més de 5.000 anys d'antiguitat, és probablement l'ésser viu més vell d'Europa.[76] La flor nacional és el card, que apareix a l'escut del Regne Unit i que també pot relacionar-se simbòlicament amb el lema d'Escòcia, Nemo me impune lacessit.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Un gaiter tocant la gaita dels Highlands

Al llarg dels segles, la cultura d'Escòcia s'ha modelat amb l'amalgama de diferents elements. Hi ha una important activitat artística, tant musical com dramàtica i literària, influïda poderosament per fonts tradicionals escoceses, encara que també oberta a influències externes, especialment europees. La música ocupa un lloc important en la cultura escocesa. L'instrument tradicional escocès més destacable és la gaita, en particular la gaita de les Highlands, un instrument de vent consistent en un o més tubs sonors alimentats per una reserva d'aire continguda en una bossa. El Clàrsach o arpa celta, els violins i l'acordió també són instruments tradicionals escocesos, especialment els dos últims, que formen part d'una típica banda per danses tradicionals escoceses. Els emigrants escocesos van emportar-se moltes d'aquestes formes tradicionals de música, que van influir en els seus països d'acollida, per exemple en la música country nord-americana.[77] En el panorama musical modern, hi ha moltes bandes i artistes originaris d'Escòcia, com ara Belle & Sebastian, Primal Scream, Travis o Snow Patrol.[78]

La literatura escocesa inclou els textos escrits a Escòcia, en anglès, gaèlic escocès, scots, francès o llatí. El considerat "poeta nacional", Robert Burns, va escriure tant en scots com en anglès, encara que gran part de la seva obra està escrita en una versió simplificada de l'escocès accessible per a un públic més ampli. Altres escriptors escocesos de renom internacional són Sir Walter Scott i Sir Arthur Conan Doyle, les obres dels quals van tenir una repercussió internacional a finals del segle XIX.[79] Sir James Matthew Barrie, autor de Peter Pan, va ser el creador del moviment conegut com a "escola de Kailyard", també a finals del segle XIX, que va tornar a posar de moda la fantasia i el folklore en la literatura.[80] Aquesta tradició literària ha estat considerada per alguns crítics com un fre a l'evolució de la literatura escocesa, ja que se centrava en una imatge pastoral i idíl·lica d'Escòcia.[80] Alguns novel·listes moderns, com Irvine Welsh (autor de Trainspotting), han optat per reflectir les realitats més crues de la vida contemporània a les ciutats escoceses, utilitzant l'anglès d'Escòcia.[81]

La televisió nacional és BBC Scotland (BBC Alba en gaèlic), que forma part de la British Broadcasting Corporation, el canal públic del Regne Unit. A més de dos canals de televisió, la BBC també té canals nacionals de ràdio: BBC Radio Scotland i BBC Radio nan Gaidheal, entre d'altres. Les principals televisions privades a Escòcia són la STV i Border Television. També hi ha diaris específics de l'àmbit escocès, com el Daily Record, el The Herald (publicat a Glasgow) o el The Scotsman.[82] Entre els diaris de difusió local o regional destaquen el The Courier, publicat per la zona de Dundee i l'est d'Escòcia, i el Press and Journal, per la zona d'Aberdeen i el nord.[82]

La peça tradicional escocesa és el kilt, la malanomenada "faldilla escocesa" (terme que ofèn els escocesos). El kilt sol estar fet de llana, amb un disseny de tartà que, tradicionalment, s'associa a un determinat clan escocès. Cada escocès rep un kilt a molt primerenca edat, i l'utilitzen en ocasions especials, com casaments, bateigs, comunions... El kilt s'enrotlla al voltant de la cintura, i cobreix la part inferior fins a l'alçada dels genolls, a més, atès que no té butxaques, pot complementar-se amb una mena de sarró petit ornamentat anomenat sporran. En contra de la creença popular que sota el kilt no ha de vestir-se roba interior, el cert és que no hi ha cap norma establerta sobre això.

Llengües[modifica | modifica el codi]

Les llengües parlades en l'actualitat o en el passat a Escòcia es divideixen en dues famílies: llengües celtes i llengües germàniques. L'única llengua celta que encara es conserva a Escòcia és el gaèlic escocès, parlat en algunes zones de les Highlands i en les illes Hèbrides (zones conegudes com a Gàidhealtachd), però que anteriorment es parlava en zones molt més àmplies, com testimonia la toponímia. Una variant del gaèlic es parlava també a la zona sud-oest d'Escòcia, al voltant de Galloway, i també a Annandale i Strathnith, però ha desaparegut. Ambdues llengües provenen del gaèlic antic, descendent al seu torn del gaèlic primitiu. Segons el cens d'Escòcia de 2001, aproximadament un 1% de la població total són parlants de gaèlic escocès.[83]

A més, a l'Escòcia actual es parlen dues llengües germàniques: l'scots i l'anglès d'Escòcia. L'scots (en anglès, Scots o Lowland Scots) es parla al sud d'Escòcia, a la zona coneguda amb el nom de Lowlands. Prové d'una variant septentrional de l'anomenat anglès mitjà coneguda com a "escocès antic". Segons el cens de 2001, aproximadament un 30% de la població es considerava parlant fluid de scots.[84] L'anglès d'Escòcia, per la seva banda, és el dialecte estàndard de l'anglès parlat a Escòcia. S'hi poden trobar influències de l'escocès i del gaèlic escocès. La variant més septentrional és un dialecte diferenciat, l'anglès de les Highlands, més influït encara pel gaèlic escocès.

Religió[modifica | modifica el codi]

L'abadia d'Iona, considerada com el bressol del cristianisme escocès

Des de la Reforma Protestant d'Escòcia l'any 1560, l'església d'Escòcia, també coneguda com The Kirk, va esdevenir l'església nacional d'Escòcia. És una església protestant i calvinista amb un sistema d'organització presbiterià, i gaudeix d'independència de l'Estat. Al voltant del 12% dels habitants d'Escòcia eren membres de l'església d'Escòcia el 2005, mentre que el 2001 un 40% es declarava afiliada a ella. L'església opera amb una estructura de parròquies locals, de manera que cada comunitat escocesa té la seva pròpia congregació. Escòcia també té una important població catòlica, especialment a l'oest. Després de la reforma protestant, el catolicisme va sobreviure a la zona de les Highlands i en algunes illes com Uist i Barra, i es va enfortir durant el segle XIX gràcies a la immigració d'Irlanda. Altres denominacions religioses cristianes a Escòcia inclouen l'Església lliure d'Escòcia i l'Església Episcopaliana d'Escòcia.

L'Islam és la religió no cristiana més important d'Escòcia, amb aproximadament 50.000 fidels (menys d'un 1% del total).[85] També hi ha congregacions del judaisme, hinduisme i sikhisme, especialment a Glasgow.[85] El monestir de Kagyu Samye Ling, prop d'Eskdalemuir, inaugurat l'any 1967, conté el temple budista d'Europa occidental.[86] En el cens de 2001, el 28% de la població va dir que no professava cap religió.

Educació[modifica | modifica el codi]

El sistema educatiu escocès sempre ha estat diferent del de la resta del Regne Unit, amb un èmfasi característic en l'educació general.[87] Escòcia va ser, després d'Esparta, el primer lloc a dissenyar un sistema d'educació pública general.[88] L'escolarització es va tornar obligatòria per primera vegada amb l'Acta d'Educació de 1496, i el 1561, l'església d'Escòcia va dissenyar un programa per a la reforma espiritual, que incloïa la creació d'una escola a cada parròquia. L'educació va seguir sent un assumpte més de l'Església que l'Estat fins a l'Acta d'Educació de 1872.[89]

Els nens de 3 i 4 anys tenen dret a Escòcia a una guarderia gratuïta, amb un "marc curricular per a nens de 3-5 anys".[90] L'educació primària formal comença aproximadament als 5 anys i en dura set (P1-P7), el "Pla 5-14" estableix el marc curricular corresponent per a aquesta etapa.[91] Avui en dia, els nens escocesos han de realitzar un examen als 15 o 16 anys, després del qual poden triar seguir a l'escola i estudiar per als exàmens d'accés, intermedis, superiors o avançats. Un petit nombre d'estudiants d'escoles privades pot seguir el sistema educatiu anglès en lloc de l'escocès.[92]

Hi ha 14 universitats a Escòcia, algunes de les quals es troben entre les més antigues del món.[93][94] El país produeix l'1% de les publicacions científiques del món amb només el 0,1% de la població, i les institucions d'educació superior són responsables del 9% de les exportacions del sector serveis d'Escòcia.[95][96]

Esport[modifica | modifica el codi]

L'Old Course de St. Andrews el 1891

L'esport també juga un important paper en la cultura escocesa, ja que el país organitza els seus propis campionats nacionals de diverses varietats esportives, a més de tenir representació independent de la resta del Regne Unit en esdeveniments com el Mundial de Futbol, la Mundial de Rugbi o els Jocs de la Commonwealth (encara que no als Jocs Olímpics, en els que el Regne Unit participa com un únic equip). A més, Escòcia té els seus propis organismes esportius, com ara l'Associació Escocesa de Futbol (la segona associació nacional de futbol més antiga del món) o la Scottish Rugby Union.

L'esport més popular a Escòcia és el futbol. Algunes varietats del futbol s'han practicat a Escòcia des de fa diversos segles: la referència més antiga data de 1424.[97] El futbol és l'esport nacional d'Escòcia, i de fet la Copa d'Escòcia és el trofeu nacional de futbol més antic del món.[98] Els equips de futbol més importants d'Escòcia són el Celtic Football Club i el Rangers Football Club, tots dos de Glasgow: el Celtic, que juga a l'estadi Celtic Park, es va proclamar campió de la Copa d'Europa l'any 1967, mentre que el Rangers, que juga a l'Ibrox Stadium, ho va ser de la Recopa d'Europa de 1972. La seva rivalitat va més enllà del merament esportiu, ja que el Celtic de Glasgow és l'equip dels catòlics d'Escòcia, mentre que el Glasgow Rangers ho és dels protestants.[99] Tots dos equips juguen a la Lliga escocesa de futbol, fundada el 1891 i en la que competeixen dotze equips. L'Ibrox Stadium, el camp del Rangers, i el Hampden Park, l'estadi on en general juga els seus partits de local la selecció escocesa de futbol, són estadis de 5 estrelles segons els criteris de la UEFA.

St. Andrews, al comtat de Fife, és internacionalment conegut com el "bressol del golf" i per a molts golfistes, l'Old Course de St. Andrews també considerat com el camp de golf més antic del món, essent gairebé un lloc de peregrinació.[100] Hi ha molts altres camps de golf famosos a Escòcia, incloent-hi els de Carnoustie, Gleneagles, Muirfield o Royal Troon.

El rugbi és també molt popular a Escòcia: la Selecció de rugbi d'Escòcia (que disputa els seus partits com a local a l'estadi de Murrayfield) participa en el Torneig de les Sis Nacions des de la seva fundació, i l'ha guanyat en 14 ocasions. [Quan?]

Altres elements distintius de l'esport escocès són els Highland games (literalment jocs de les Highland), així com alguns esports celtes, com el curling o el shinty.

Gastronomia i productes típics[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gastronomia d'Escòcia

La gastronomia d'Escòcia comparteix moltes de les característiques de la cuina anglesa, però amb alguns trets i aliments propis, derivats de vegades de la seva història i de les influències foranes. En general, la cuina escocesa es caracteritza per la seva simplicitat, utilitzant els productes naturals autòctons (lactis, carn, peix, fruites i verdures) i renunciant a les espècies herbàcies.

Plats[modifica | modifica el codi]

Haggis envasats al buit, llestos per cuinar

Alguns dels plats tradicionals escocesos són el scotch broth o "brou escocès",[101] fet amb ordi, carn i verdures, el porridge o farinetes de civada, o els pastissos de carn, especialment l'scotch peu, farcit de carn de xai. Alguns d'aquests plats, com el porridge o els oatcakes (pastissos de civada),[102] poden tenir el seu origen en el caràcter nòmada dels escocesos originaris, que portaven en si sempre una bossa de civada per poder menjar.[103] També el haggis,[104] considerat el "plat nacional escocès", va poder sorgir originalment en transportar carn en un budell de porc o xai. El haggis és com una botifarra, encara que amb carn de xai o fins i tot de cérvol, i es menja tradicionalment durant el Sopar de Burns, el 25 de gener.[105]

En els primers anys del segle XXI, la cuina escocesa ha tingut un cert "renaixement": el 2006, nou dels seus restaurants tenien alguna estrella de la Guia Michelin, i abunden els restaurants que combinen els elements tradicionals amb les innovacions de la cuina contemporània. A més, totes les principals ciutats escoceses alberguen restaurants de cuina internacional, com per exemple la xinesa, italiana, mexicana, o índia.

Begudes[modifica | modifica el codi]

La beguda internacionalment més reconeguda d'Escòcia és el whisky,[106] fins al punt que als Estats Units se l'anomena simplement Scotch, i a Anglaterra el terme "whisky" implica el seu origen escocès, llevat que s'indiqui el contrari. L'origen del whisky a Escòcia sembla remuntar-se al segle IV o V, quan els monjos del continent van descobrir la destil·lació. Durant segles la producció de whisky escocès es va mantenir estable, però la seva explosió definitiva es va produir durant el segle XIX, quan es van desenvolupar noves maneres de producció, i aprofitant la plaga de fil·loxera que va assolar les vinyes franceses i espanyoles el 1880.[107]

També la cervesa és una beguda popular entre els escocesos: les ales d'Escòcia es caracteritzen pel seu color fosc i el seu sabor a malt. Algunes de les marques de cervesa més conegudes d'Escòcia són Belhaven, Tennents o Caledonian, encara que hi ha moltes altres ales de distribució local o regional.[108]

Entre les begudes no alcohòliques, la més característica d'Escòcia és Irn-Bru, refresc que competeix en popularitat amb la Coca-Cola.[109]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Lothian Road, a Edimburg, a la nit

La població d'Escòcia segons el cens de 2001 era de 5.062.011 habitants, que s'han elevat a uns 5.116.900, segons estimacions de juny de 2006.[110] Això convertiria a Escòcia en el 112è país més poblat, si fos un Estat sobirà. La capital, Edimburg, té una població d'uns 600.000 habitants, bona part d'ells estudiants. No obstant això, la ciutat més poblada d'Escòcia és Glasgow, situada a la costa occidental, amb gairebé 800.000 habitants i una àrea metropolitana de prop de 2.000.000. Històricament, Glasgow ha constituït el motor econòmic de la regió, a part de ser el seu principal centre acadèmic: la seva Universitat, fundada a mitjans del segle XV, és de les més antigues del món de parla anglesa. El desenvolupament social, cultural i econòmic de Glasgow durant el segle XIX i principis del XX la va portar a ser considerada "la segona ciutat de l'Imperi".

La zona central d'Escòcia, coneguda com a Central Belt, hi ha la gran majoria dels pobles i ciutats principals: Glasgow a l'oest, i Edimburg, Aberdeen i Dundee a l'est. En canvi, les Highlands estan escassament poblades, encara que la ciutat d'Inverness ha crescut ràpidament en els darrers anys. De les moltes illes que conformen el territori escocès, només les més grans i les més accessibles (unes 90) estan habitades. Per la seva banda, els altiplans meridionals o Southern Uplands són essencialment rurals i hi predomina l'agricultura.[111][112] A causa dels problemes de Glasgow i Edimburg per albergar la seva població, entre 1947 i 1966 es van crear cinc ciutats satèl·lit planificades: East Kilbride, Glenrothes, Livingston, Cumbernauld i Irvine.[113]

A causa de la immigració produïda després de la Segona Guerra Mundial, Glasgow, Edimburg i Dundee tenen una significativa comunitat asiàtica.[114] Després de l'ampliació de la Unió Europea, un creixent nombre de persones d'Europa Oriental i Central s'ha instal·lat a Escòcia: entre 40.000 i 50.000 polonesos vivien el 2005 al país.[115] El 2001, hi havia uns 16.310 residents xinesos.[116]

Economia[modifica | modifica el codi]

Al començament del segle XXI Escòcia tenia una economia mixta oberta similar a la de la resta d'Europa i del món occidental. Tradicionalment, la indústria escocesa estava dominada per la indústria pesant, amb el suport de les drassanes, la mineria (especialment de carbó) i les indústries siderúrgiques. El petroli extret al Mar del Nord també ha estat una important font d'ingressos i d'ocupació, especialment des dels anys 1970, al nord-est del país. La desindustrialització dels anys 1970 i anys 1980 va provocar un gir cap als sectors de serveis i cap a les indústries tecnològiques, especialment a la zona dedicada a l'alta tecnologia –compressa entre les ciutats de Dundee, Inverclyde i Edimburg– coneguda com a Silicon Glen.

Edimburg és el centre de les finances a Escòcia, i el sisè centre financer més important d'Europa després de Londres, París, Frankfurt, Zuric i Amsterdam,[117] essent el centre de firmes com Royal Bank of Scotland, HBOS (propietaris del Bank of Scotland) o Standard Life.

El 2005, les exportacions totals d'Escòcia (incloent-hi les exportacions a la resta del Regne Unit) van arribar aproximadament els 17.500 milions de lliures, un 70% dels quals prové de productes manufacturats.[118] Les principals exportacions escoceses són el whisky, els productes electrònics i els serveis financers, els seus principals clients internacionals són: els Estats Units, els Països Baixos, Alemanya, França i Espanya.[118] El 2006, el producte interior brut (PIB) d'Escòcia era superior als 86.000 milions de lliures, amb la qual cosa la renda per capita se situava en 16.900 lliures.[119][120]

El turisme també és reconegut com un important factor de l'economia escocesa. Un estudi publicat el 2002 pel Centre d'Informació del Parlament Escocès afirmava que el turisme era responsable del 5% del PIB i del 7,5% de l'ocupació a Escòcia.[121] El novembre de 2007, la taxa d'atur era del 4,9%, inferior a la mitjana del Regne Unit i a la de la majoria dels països de la Unió Europea.[122]

Seu central del Royal Bank of Scotland a Edimburg

Moneda[modifica | modifica el codi]

Tot i que el Banc d'Anglaterra és el banc central del Regne Unit, tres bancs escocesos encara tenen la potestat de produir els seus propis bitllets: el Bank of Scotland, el Royal Bank of Scotland i el Clydesdale Bank. El valor dels bitllets escocesos en circulació s'estima en uns 1.500 milions de lliures, i malgrat que oficialment no és una moneda de curs legal en cap lloc del Regne Unit, en la pràctica aquests bitllets són intercanviables amb els produïts pel Banc d'Anglaterra.[123] Malgrat aquesta equivalència, els bitllets emesos a Escòcia són de vegades rebutjats a Anglaterra i Gal·les, i no sempre són acceptats per altres bancs i oficines de canvi de divises fora del Regne Unit. Això és especialment cert amb el bitllet d'1 lliura que encara emet el Royal Bank of Scotland, i que és l'únic bitllet d'1 lliura que roman en circulació a tot el Regne Unit.[124]

Transport[modifica | modifica el codi]

Un Twin Otter Loganair aterrant a l'Aeroport de Barra, l'únic en el món que utilitza una platja com a pista d'aterratge per a vols programats.

Escòcia té cinc aeroports internacionals: Glasgow, Edimburg, Aberdeen, Glasgow Prestwick i Inverness, els quals connecten en total amb 150 destinacions internacionals en vols regulars i xàrter.[125] BAA opera en tres d'aquests aeroports (Edimburg, Glasgow i Aberdeen), mentre que Highland and Islands Aeroports controla 11 aeroports regionals més petits (inclòs el d'Inverness), que connecten amb els punts més remots d'Escòcia.[126] Finalment, la companyia Infratil té l'aeroport de Glasgow Prestwick.

Les principals autopistes i les carreteres més importants (conegudes com a trunk roads) estan regentades per Transport Scotland, mentre que la resta de la xarxa de carreteres és responsabilitat de les autoritats locals de cada àrea.

Atès que Escòcia conté gran quantitat d'illes, hi ha serveis regulars de ferrys que les uneixen amb el territori principal. Aquests serveis són principalment desenvolupats per Caledonian MacBrayne, però hi ha altres companyies, i algunes línies depenen directament dels comtats corresponents. També hi ha línies de ferry internacionals, que connecten Escòcia amb Irlanda del Nord, Bèlgica, Noruega, les Illes Fèroe i Islàndia.

El Forth Bridge, que connecta Edimburg amb el nord-est d'Escòcia

La xarxa de trens d'Escòcia és dirigida per Transport Scotland.[127] Les línies conegudes com a East Coast Main Line ("línia principal de la costa est"), West Coast Main Line ("línia principal de la costa oest") i la Cross Country Line ("línia a través del país") connecten la majoria de les principals ciutats d'Escòcia entre si, i amb la xarxa de trens d'Anglaterra. Existeixen també serveis de tren domèstics, operats per First Scotrail. En la línia principal de la costa est s'inclou la secció que travessa el fiord de Forth a través del Forth Bridge. Aquest pont en mènsula, completat el 1890, està considerat una obra pionera de l'enginyeria civil, i és un dels monuments més importants d'Escòcia.[128]

Network Rail posseeix i controla totes les infraestructures ferroviàries d'Escòcia, mentre que el govern d'Escòcia és responsable de la planificació i finançament.[129]

Forces armades[modifica | modifica el codi]

Vuitè Batalló dels Royal Scots descansant abans d'un atac durant la Segona Guerra Mundial

Encara que Escòcia té una llarga tradició militar anterior a l'Acta d'Unió amb Anglaterra, les seves forces armades formen ara part de les Forces Armades Britàniques, amb la notable excepció dels Atholl Highlanders, l'únic exèrcit privat legal d'Europa. El 2006, els diferents Regiments de Divisió Escocesa van ser fusionats per formar el Regiment Reial d'Escòcia.

A causa de la seva topografia i a la seva localització aparentment remota, algunes parts d'Escòcia han estat triades per a albergar importants instal·lacions de defensa, cosa que ha provocat sentiments contradictoris a la població.[130][131] Entre 1960 i 1991, el Holy Loch ("llac sagrat") va ser la base per a la flota nord-americana de submarins UGM-27 Polaris.[132] Avui en dia la base naval HMNB Clyde es troba a 40 km a l'oest de Glasgow, i hi ha quatre submarins de la classe Vanguard armats amb míssils Trident,[133] que formen part de l'arsenal nuclear del Regne Unit. HMS Caledònia, a Rosyth (Fife) és la base de suport per a operacions navals a Escòcia i també serveix com a oficina Naval Regional per a Escòcia i Irlanda del Nord. Una base de desenvolupament de reactors nuclears Rolls-Royce PWR de la Marina Reial Britànica es troba a Dounreay, on també es va desenvolupar el programa de reactors nuclears reproductors ràpids. Per la seva banda, HMS Gannet és una base de recerca i rescat prop de l'Aeroport de Glasgow-Prestwick a Ayrshire, en la qual operen tres helicòpters Sea King Mk 5. Finalment, la base RM Còndor, a Arbroath (Angus), hi ha el 45è comandament dels Marines Reials.[134]

A Escòcia també hi ha tres bases d'avantguarda de la RAF: Lossiemouth, la base principal de la RAF per als caces Panavia Tornado; Kinloss, base dels avions Hawker Siddeley Nimrod de patrulla marítima, i Leuchars, la base de caces més septentrional del Regne Unit, en la qual s'assenten tres esquadrons de Panavia Tornados. Dos helicòpters Sea King HAR3A es troben estacionats a la base de Lossiemouth, per servir en missions de recerca i rescat. El "Centre de Control del Trànsit Aeri d'Escòcia" es troba a Prestwick (Ayrshire) en la qual també té la seva base la "Distress and Diversion Cell", especialment dissenyada per a assistir a avions civils o militars en situacions d'emergència.[135]

L'únic centre a l'aire lliure de proves d'armes amb urani empobrit a les Illes Britàniques està situat a prop de Dundrennan.[136] Com a conseqüència, més de 7.000 projectils radioactius descansen al llit del fiord de Solway.[137] El gran nombre de bases militars que hi ha a Escòcia ha portat a la creació del terme "Fortalesa Escòcia".[138] El 2005, les possessions del Ministeri de Defensa del Regne Unit en territori escocès (en propietat o arrendades) arribaven a les 115.300 hectàrees, el que representa el 31,5% del total de les possessions d'aquest Ministeri.[139]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. The Countries of the UK statistics.gov.uk. Consultat el 10 d'octubre de 2008.
  2. «Countries within a country». 10 Downing Street. [Consulta: 24-08-2008]. «The United Kingdom is made up of four countries: England, Scotland, Wales and Northern Ireland»
  3. «ISO 3166-2 Newsletter Date: 2007-11-28 No I-9. "Changes in the list of subdivision names and code elements" (Page 11)» (PDF). International Organization for Standardization codes for the representation of names of countries and their subdivisions -- Part 2: Country subdivision codes. [Consulta: 31-05-2008]. «SCT Scotland country»
  4. «Scottish Executive Resources» (PDF). Scotland in Short. Scottish Executive, 17 de febrer de 2007. [Consulta: 14 de setembre de 2006].
  5. «HBOS – the demise of two giants». Open2.net, 2008-10-29. [Consulta: 11-06-2009].
  6. «Inquiry Into Scots Banks Collapse Moves A Step Closer (from Sunday Herald)». Sundayherald.com. [Consulta: 11-06-2009].
  7. 7,0 7,1 Keay, J. & Keay, J. (1994). Collins Encyclopaedia of Scotland. London. HarperCollins.
  8. 8,0 8,1 8,2 Mackie, J.D. (1969) A History of Scotland. London. Penguin.
  9. Collier, J.G. (2001) Conflict of Laws (3a edició) Cambridge University Press. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  10. Escòcia no és un estat sobirà, i per tant no és considerat com membre independent en organismes com les Nacions Unides o la Unió Europea.
  11. Ayto, John; Ian Crofton. Brewer's Britain & Ireland: The History, Culture, Folklore and Etymology of 7500 Places in These Islands. WN. ISBN 030435385X. 
  12. Scotland: Scottish Flag
  13. Anthem demand falls on deaf ears
  14. "Notes explicatives al Decret de 2007 sobre el Bank Holiday del Dia de Sant Andreu (Escòcia)"
  15. Moffat, Alistair (2005). Before Scotland: The Story of Scotland Before History. Londres. Thames & Hudson, pàg. 42.
  16. "The Megalithic Portal and Megalith Map: Rubbish dump reveals time-capsule of Scotland's earliest settlements" megalithic.co.uk. Consultat el 10 de febrer de 2008.
  17. Edwards, Kevin J., Whittington, Graeme. "Vegetation Change", a Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003). Scotland After the Ice Age: Environment, Archaeology and History, 8000 BC–AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press, pàg. 70.
  18. Pryor, Francis. Britain BC. Londres: HarperPerennial, 2003, p. 98–104 & 246–250. ISBN 978-0007126934. 
  19. Hanson, William S. The Roman Presence: Brief Interludes, in Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003) Scotland After the Ice Age: Environment, Archeology and History, 8000 BC — AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press
  20. Snyder, Christopher A. The Britons. Blackwell Publishing, 2003. ISBN 0-631-22260-X. 
  21. Robertson, Anne S. (1960). The Antonine Wall. Glasgow Archaeological Society.
  22. Peter Heather. "State Formation in Europe in the First Millennium A.D.", a Barbara Crawford (ed.), Scotland in Dark Ages Europe, (Aberdeen, 1994), pàg. 47–63
  23. Alex Woolf. "The Verturian Hegemony: a mirror in the North", a M.P. Brown & C.A. Farr, (editors). Mercia: an Anglo-Saxon Kingdom in Europe, (Leicester, 2001), pàg. 106–11.
  24. Brown, Dauvit. «Kenneth mac Alpin». A: M. Lynch. The Oxford Companion to Scottish History. Oxford: Oxford University Press, 2001, p. 359. ISBN 978-0192116963. 
  25. Brown, Dauvit. «Dunkeld and the origin of Scottish identity». Innes Review. Scottish Catholic Historical Association [Glasgow], 48, 1997, pàg. 112–124. reprinted in Dauvit Broun and Thomas Owen Clancy (editors), (1999)Spes Scotorum: Hope of Scots, Edinburgh: T.& T.Clark, pàg. 95–111. ISBN 978-0567086822
  26. Foster, Sally. Picts, Gaels and Scots (Historic Scotland). Londres: Batsford, 1996. ISBN 978-0713474855. 
  27. Withers, Charles, W.J.. Gaelic in Scotland, 1698–1981. Edinburgh: John Donald, 1984, p. 16–41. ISBN 9780859760973. 
  28. 28,0 28,1 Barrow, Geoffrey, W.S.. Robert Bruce & the Community of the Realm of Scotland. 4a ed.. Edinburgh University Press, 2005. ISBN 0748620222. 
  29. Thomas Owen Clancy. «Gaelic Scotland: a brief history». Bòrd na Gàidhlig. [Consulta: 21-09-2007].
  30. Grant, Alexander [1984]. Independence and Nationhood: Scotland, 1306–1469. New Ed edition. Edinburgh University Press, 1991-06-06, p. 3–57. ISBN 978-0748602735. 
  31. T.M. Devine (1999) op cit
  32. Harvie, Christopher (1981). No Gods and Precious Few Heroes: Scotland 1914–80. Londres. Edward Arnold.
  33. See Stewart, Heather. "Celtic Tiger Burns Brighter at Holyrood, The Guardian, 6 de maig de 2007.
  34. Celtic Tiger Burns Brighter at Holyrood
  35. "The Scotland Act 1998" Office of Public Sector Information. Consultat el 22 d'abril de 2008.
  36. Pàgina oficial del Govern d'Escòcia
  37. Govern d'Escòcia
  38. Pàgina oficial del Parlament d'Escòcia
  39. BBC Scotland News Online. "Scotland begins pub smoking ban", BBC Scotland News, 26-03-2006. Consultat el 17-07-2006.
  40. "About Scottish Ministers" Scottish Government. Consultat el 26 de setembre de 2007.
  41. Kerevan, George. «Somewhere over the Rainbow Coalition...». The Scotsman, 12-05-2005 [Consulta: 7 maig 2007].
  42. «Scotland Office Charter». Scotland Office website, 09-08-2004. [Consulta: 22-12-2007].
  43. "Local Government etc. (Scotland) Act 1994"
  44. [http://www.dca.gov.uk/constitution/city/cityhome.htm "City status"
  45. UK Cities
  46. Tradition and Environment in a time of change
  47. Acta d'Unió de 1707
  48. "Law and institutions, Gaelic" & "Law and lawyers" en M. Lynch (ed.), The Oxford Companion to Scottish History, (Oxford, 2001), pàg. 381–382 & 382–386.
  49. A General History of Scots Law (20th Century)
  50. Servicios Jurídicos en Victoria, Capítulo 6
  51. "Court Information"
  52. 52,0 52,1 Whitaker's Almanack(1991) Londres, J. Whitaker and Sons.
  53. "Uniting the Kingdoms?"
  54. Mackie, JD (1969)A History of Scotland. Londres, Penguin.
  55. "On this day - 21 September"
  56. Actes de la Cambra dels Lords
  57. Debats Parlamentaris
  58. MacDonald, Fraser (2006)The last outpost of Empire: Rockall and the Cold War . Journal of Historical Geography 32. P627-647. Available in pdf
  59. «Scotfax: Geography of Scotland on Undiscovered Scotland». Undiscoveredscotland.co.uk.
  60. «Southern Uplands». Tiscali.co.uk, 16-11-1990.
  61. «Education Scotland - Standard Grade Bitesize Revision - Ask a Teacher - Geography - Physical - Question From PN». BBC. [Consulta: 11-06-2009].
  62. «Scotland Today » ITKT». Intheknowtraveler.com, 28-12-2006.
  63. Keay, J. & Keay, J. (1994). Collins Encyclopaedia of Scotland. Londres, HarperCollins.
  64. Murray, W.H. (1973). The Islands of Western Scotland. Londres, Eyre Methuen
  65. Murray, W.H. (1977). The Companion Guide to the West Highlands of Scotland. Londres, Collins.
  66. Johnstone, Scott et al. (1990). The Corbetts and Other Scottish Hills. Edinburgh. Scottish Mountaineering Trust, pàg. 9.
  67. uk_records.shtml UK Records
  68. 68,0 68,1 68,2 68,3 Scottish Climate
  69. Scottish Weather - Part One
  70. Fraser Darling, F. & Boyd, J.M. (1969). Natural History in the Highlands and Islands. Londres, Bloomsbury.
  71. State of the Park Report. Chapter 2: Natural Resources
  72. Preston, CD, Pearman, DA, & Dines, TD (2002) New Atlas of the British and Irish Flora. Oxford University Press.
  73. Gooders, J. (1994) Field Guide to the Birds of Britain and Ireland. Londres, Kingfisher.
  74. Matthews, LH (1968) British Mammals. Londres, Bloomsbury.
  75. Integrated Upland Management for Wildlife, Field Sports, Agriculture & public Enjoyment
  76. El Teix de Fortingall.
  77. Scottish and Scotch-Irish Americans
  78. La millor banda escocesa de tots els temps
  79. 'Mags d'Occident'? Com responen els nord-americans a Sir Walter Scott, el 'Mag del Nord'
  80. 80,0 80,1 Literatura escocesa
  81. Escriptors contemporanis
  82. 82,0 82,1 Diaris i identitat nacional a Escòcia
  83. Un segle de censos - El gaèlic al segle XX
  84. Cens d'Escòcia de 2001, primera part: Necessitats i legislació dels usuaris del cens
  85. 85,0 85,1 Anàlisi de la religió en el cens de 2001
  86. "En els Lowlands escocesos, el primer monestir budista d'Europa fa 40 anys "
  87. Una guia de l'educació i la formació a Escòcia - una educació àmplia és considerada tradicionalment com típica d'Escòcia
  88. Introducció a l'educació escocesa
  89. "Escoles i escolarització", a M. Lynch (ed.),The Oxford Companion to Scottish History, (Oxford, 2001), pàg. 561-563.
  90. Un marc curricular per a nens de 3-5 anys
  91. 5-14: Línies fonamentals
  92. El sistema d'exàmens a Escòcia
  93. -trust.org/what_we_do.htm Fons Carnegie per a les universitats escoceses
  94. Entenent les qualificacions escoceses
  95. uk/Publications/2003/03/16786/20354 Un marc per a l'Educació Superior a Escòcia: Revisió de l'Educació Superior, fase 2
  96. Què és l'Educació Superior?
  97. 1283,1,00. L'acolorida història d'un esport fascinant. Més de 2000 anys de futbol
  98. Pàgina oficial de la Copa escocesa de futbol
  99. Informació del derbi Rangers FC - Celtic FC
  100. Cochrane, Alistair (ed) Science and Golf IV: proceedings of the World Scientific Congress of Golf, pàg. 849. Routledge.
  101. Recipe and photograph for Scotch Broth
  102. Staffordshire oatcakes information
  103. http://outremer.co.uk/feasting.html Outremer.co.uk
  104. Liber cure Cocorum - A Modern English Translation with Notes, -Based on Richard Morris' transcription of 1862.
  105. Burns Night Supper Information at About Aberdeen
  106. Scotland a news.bbc
  107. Scotch Whisky Association
  108. The History of Beer in Scotland & the True Origins of Scottish Ale
  109. "Coca-Cola treu gas a Irn-Bru"
  110. Estimacions de població d'Escòcia
  111. Clapperton, CM (ed) (1983)Scotland: A New Study. Londres, David & Charles.
  112. Miller, J. (2004)Inverness. Edinburgh. Birlinn. ISBN 9781841582962
  113. "New Towns".
  114. scotland-speaks-urdu.html "Escòcia parla urdú"
  115. "The pole position workforce: foreign nationals"
  116. Anàlisi de l'etnicitat en el cens de 2001
  117. La "Descentralització" podria ampliar les mires del sector financer
  118. 118,0 118,1 Estudi de Connexions Globals
  119. Estadístiques d'Economia Escocesa
  120. Valor brut regional, sub-regional i local fins a 2005
  121. L'Economia del Turisme
  122. Estadístiques del mercat laboral escocès el novembre de 2007
  123. Història dels bitllets
  124. Bitllets actuals
  125. "Special Report-Business Class",The Scotsman, 27 de març de 2007.
  126. "Highlands and Islands Airports - Airport Information"
  127. "Rail"
  128. Keay, J. & Keay, J. (1994): Collins Encyclopaedia of Scotland. Londres, HarperCollins.ISBN 0-00-255082-2
  129. "Disaggregating Network Rail's expenditure and revenue allowance and future price control framework: a consultation"
  130. "Pensionista, 94, en una protesta nuclear"
  131. "Indult per a la base de la RAF a Lossiemouth"
  132. "Dunoon i l'Armada nord-americana"
  133. "Què és HMNB Clyde?"
  134. «Ordre 45 dels Marines Reials». royalmarines.mod.uk.
  135. Manual de Serveis d'Informació de Vols, Part A
  136. .uk/1/hi/scotland/1179662.stm "Es reprenen les proves amb bales d'urani empobrit"
  137. "Munició d'Urani Empobrit"
  138. Spaven, Malcolm (1983)Fortress Scotland. Londres, Pluto Press en associació amb Scottish CND.
  139. "Estadístiques de Defensa del Regne Unit, 2005"

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 55° 57′ 00″ N, 3° 12′ 00″ O / 55.95000°N,3.20000°O / 55.95000; -3.20000