Bretanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el país bretó. Vegeu-ne altres significats a «Bretanya (regió administrativa)».
Breizh
Capital Nantes
48°00′ N 3°00′ W
Idiomes oficials Francès, Bretó,Gal·ló
Gentilici bretó, bretona
Superfície
 -  Total 34,023 km2 km2 
Població
 -  Densitat 132 /km2 
Moneda EURO (EUR)
Fus horari CET (UTC0)
 -  Estiu (DST) Si, CET* (UTC+1)
Codi telefònic 33

Bretanya (en bretó: Breizh; en gal·ló: Bertaèyn; en francès: Bretagne) és una nació europea, d'origen cèltic, situada sobre la costa atlàntica. Ocupa una extensa península a l'oest d'Europa de 34.023 km², la qual s'estén uns 240 quilòmetres fins a l'oceà Atlàntic, entre el canal de la Mànega al nord i el golf de Biscaia al sud. Naoned n'era la capital històrica.

Administrativament el país resta dividit entre la regió francesa de Bretanya, creada pel govern de Vichèi durant la Segona Guerra Mundial, que comprèn el 80% de l'antic ducat de Bretanya, considerat el bressol de la nació bretona. El 20% restant pertany actualment al departament del Loira Atlàntic, que forma part de la regió del País del Loira, amb capital a Naoned, la capital històrica del ducat de Bretanya.

El medi físic[modifica | modifica el codi]

Pointe du Raz

El país, també conegut des d'antic com a Armòrica (en cèltic, "país dels pobles sobre el mar"), forma una accidentada península a l'oest de l'antiga província romana d'Aquitània. Hom en pot considerar l'interior dividit en dues parts per la vall de riu Aon (Aulne), que prolonga vers l'est el canal que uneix Nantes (Naoned) amb Brest. Les principals alçàries es troben a l'interior, i la costa és força escarpada. La península es divideix en dues zones orogràfiques força diferenciades:

  • Argoad (del cèltic koat, "bosc"), a l'interior, gairebé pla i tradicionalment ple de boscos, com el de Brekilien (en francès, Brocéliande), antic lloc sagrat dels celtes (on hi vivia Merlí). Tanmateix, han estat molt despoblats des del segle XVIII. Entre les seves sotsunitats, comprèn el Talar de Roazhon i el Plateau de Roc'han.
  • Armor o Arvor (del cèltic mor, ”mar”), a la costa, faixa de terra d'uns 1.300 quilòmetres de llarg, força accidentada i dividida en dues parts pel riu Aon, hi destaquen les principals unitats orogràfiques:
    • Menez Arre, amb el Tuchenn Gador o Menez Mikael (384 m), la major alçària del país, i el Menez C'homm (330 m).
    • Menezioù Du (Muntanyes Negres), separades de l'anterior per la Conca de Kastellin.
    • Lanneier ar Menez (Landes de Menez), que tallen el país d'Argoad, i tenen l'alçària d'Ar Menez (340 m).
    • Lanneier Lanvoz (Landes de Lanvaux).

La costa és força accidentada, i conté nombroses aber (similars a les ries gallegues) com les Leger (Guer), Trev (Trieux), Gouet, Argenon (Arguenon), Rans (Rance), Oded, Blaouezh (Blavet) i plegmor (badies), que compten amb petites enez (illes), com les de Groe/Groix, Sun, Baz i Ar Gerveur. Els principals ster o rius, tots ells de la conca atlàntica, són el Liger/Loire, Oust, Blaouezh, Doursec'h, Semnon, Gwilen/Vilaine, Trev, Gouet, Elorn, Oded, Skorv, Evel, Leff, Isole i Aon/Aulne. També hi ha nombrosos lenn (llacs), la gran majoria petits i sense importància, llevat Al Lenn Veur, Mikael, Lenn Gwerledan i Ar Dug.

A la costa es concentren les principals activitats humanes i econòmiques de Bretanya. La costa nord, vorejada pels altiplans granítics i esquistosos —Bro Leon, Bro Dreger, Penteur—, és marcada per forts espadats. Una gran part de la seva superfície és recoberta per dipòsits de loess que daten dels inicis del Quaternari. Al sud de Brest la costa és més plana, però més retallada de resultes d'una transgressió marina que inundà les parts baixes de les valls fluvials, excavades profundament en un peneplà, i formà nombroses ries i estuaris —Oded, Laita, Blaouezh (Blavet), Vilaine—, així com badies profundes —rada de Brest; badies de Douarnenez i Audierne—. Aquesta part és vorejada d'illes —Glenan, Groe (Groix), Houad (Houat), Edig (Hoëdic), Gerveur (Belle-Île)—, la majoria de les quals resultat d'una subsidència, i que sovint no són sinó un amuntegament de roques, fragments granítics units a la costa per un tómbolo —Kiberen (Quiberon)—, o bé bancs de sorra que aïllen estanys i aiguamolls —Le Croisic (Ar Groazig), Grande Brière—.

Un factor molt important per a la configuració actual de la costa bretona és la constant erosió marina. El clima és oceànic, amb hiverns temperats i estius frescs i les pluges varien de més a menys de la costa a l'interior. Els vents del sud-oest i del nord-est són coneguts a la costa amb els noms de noroît i suroît. Els sòls, rics en humus, que abans del s V eren coberts de boscs, s'han convertit, a causa de la denudació i l'erosió, en un paisatge de landes damunt sòls àcids, impermeables, que només permeten una vegetació escadussera. Per contra, les àrees costaneres tenen un sòl més ric a causa dels dipòsits de loess i de les aportacions de correctors calcaris al s XIX.

La Nació Bretona[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bretanya històrica
Els nou països de la Bretanya històrica

La nació Bretona, el territori reclamat pels nacionalistes bretons comprèn, endemés de la regió administrativa actual de Bretanya, el departament de la Loira Atlàntic. Està dividit en nou broiou (països):


Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bretanya històrica

Per a la prehistòria i la colonització romana, veure Història antiga de Bretanya.

Política[modifica | modifica el codi]

Mercès a l'aplicació de la loi Deferre del març del 1982, els 4 departaments (llevat el de Loira Atlàntic), formen part de la regió de desenvolupament de Bretagne, una mena d'experiment descentralitzador de caràcter únicament administratiu, sense veritables competències i sense control dels mitjans de producció, tot i que maneja pressupostos importants i pot decidir en política de subvencions a nivell local.

Logotip de la Regió Bretanya

Tampoc té competències en el camp cultural i lingüístic, la llengua oficial a tots els efectes és el francès, tot i que s'ha obtingut de les autoritats regionals i locals algunes subvencions per a polítiques bretonistes i en algunes zones s'ha iniciat la retolació bilingüe d'alguns pobles (no oficial, bé que tolerada).

Té un Consell Regional de Bretanya de 83 membres, mentre que el Liger Atlantel envia 31 escons al Consell Regional del País del Loira, del que en forma part.

L'himne nacional bretó és des del 1919 Bro gozh ma zadoù (La terra dels meus avantpassats), traducció de l'himne nacional gal·lès feta pel bard Taldir.

Article relacionats[modifica | modifica el codi]

Altres enllaços[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Le Lannou, M. (1978) La Bretagne et les bretons PUF Que sais je nº 78 París
  • Henri Wacquet (1972) Histoire de Bretagne PUF, Que sais je nº 58 París
  • Francis Gourvil (1979) La langue et la littérature bretonnes PUF Que sais je nº 60 París
  • Ferran Palau i Martí (1997) Bretanya Pagès Editors Lleida.
  • Jordi Ventura i Subirats (1963) Les cultures minoritàries europees Selecta, Barcelona.
  • García, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
  • Lafont, Robert (1968) La revolució regionalista Ed. Aportació Catalana, Barcelona.
  • Lafont, Robert (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, Barcelona
  • Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona
  • Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
  • Felipe Fernández-Armesto (1996) Los hijos de Zeus Grijalbo Barcelona
  • Michel Legris (1965) Les parles maternes Edicions d'Aportació Catalana, Barcelona
  • Vauchez, Jacques (1997) Dictionnaire enciclopedique du Moyen Age Editions du Cerf París
  • Demougin, Jean (1983) Grand dictionnaire des létres Larousse París
  • Walter, Henriette (1997) La aventura de las lenguas en Occidente Espasa-Planeta, Barcelona
  • Adell, Alberto (1980) Diccionario de literatura Penguin-Alianza Alianza Editorial Madrid
  • Asher, RE editor (1994) The encyclopaedia of language and linguistics Pergamon Press, Oxford
  • Bonnefoy, Claude; Cartano, Tony; Oster, Daniel (1977) Dictionnaire de la littérature française contemporaine Jean-Pierre Delarge, Paris.
  • Peter Janke (1983) Guerrilla & terrorist organisations Harvest Press, Oxford
  • Jordi Ventura i Subirats L'edicte de Villiers-Cottêrets Revista de Catalunya núm. 58, desembre 1991
  • Jordi Ventura i Subirats La revolució francesa i les llengües no oficials de l'Estat francès Revista de Catalunya núm. 38 febrer 1990.
  • Alexandre Cirici i Pellicer Llengües minoritàries i dialectes a Europa Altres Nacions, núm 4-5 1982-1983
  • Esyllt T. Lawrence Bretanya de França, país celta Revista de Catalunya núm. 20, juny 1988
  • Caballero, Óscar Francia se plantea reconocer las lenguas regionales a La Vanguardia, agost 1999.
  • Fañch Morvannou Bretagne: dans un champ de ruines culturelles, un peuple en marche dins IV Jornades del CIEMEN del 16 al 23 d'agost del 1979 “Fet nacional: llengua, territori i migracions, publicada a Nationalia V
  • Paolig Combot La langue bretonne en 1980 dins V Jornades del CIEMEN del 24 al 28 d'agost del 1980 “Ensenyament de la llengua i mitjans de comunicació social, publicada a NATIONALIA VI.
  • Ronan Roudaut Histoire du mouvement breton a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
  • Yann-Ber Piriou Usage spontaine et usage littéraire du breton a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
  • Fanch Elegoët Bilinguisme ou domination linguistique? a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
  • Doridam, Pierre La Bretagne et le socialisme a Les Temps Modernes, núm 324-326 agost-setembre 1973 París
  • Balanzó, Albert i Crespo, Martí La Bretanya recupera l'orgull a El Temps, 30 maig 2000, València

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: la Bretagne

Coord.: 48° N, 3° O / 48°N,3°O / 48; -3