Dumnònia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pedres inscrites trobades a Cornualla i Devon

Dumnònia fou un regne britànic a la Britània postromana entre els segles IV i VIII, situat al sud-oest d'Anglaterra. Se centrava a l'àrea coneguda actualment com a Devon però amb àrees frontereres de Somerset i potser de Dorset, aleshores a la frontera oriental, i incloïa Cornubia o Cornualla,[1] ja que el regne de Cornualla era basat en la subtribu dels cornovii i tot i que sembla haver estat semi-independent des de feia temps, mantingué la seva independència tot i després que bona part de Dumnònia caigués sota control dels anglosaxons entre els segles VII i X.[2]

Nom[modifica | modifica el codi]

Tribus cèltics del sud de Britània durant l'època romana
Tribus britàniques

El regne rep el nom dels dumnonii, una tribu cèltica que vivia al sud-oest d'Anglaterra quan els romans arribaren a la Gran Bretanya, segons la Geographia de Ptolomeu. Les variants del nom Dumnonia inclouen Domnonia i Damnonia, aquesta última usada per Gildas en el segle Vi com a joc de paraules de "condemna" com a menyspreu al governant contemproani de la zona, Constantí.[3] El nom té origen etimològic en l'arrel protocèltica *dumno-, que vol dir "profund" i "món". Hi ha grups humans amb noms semblants a Escòcia (Damnonii) i Irlanda (Fir Domnann).[3] Més tard, l'àrea fou coneguda pel veí regne anglosaxó de Wessex com a regne de Gal·les Occidental, i els seus habitants foren coneguts com a Defnas (homes de Dumnònia). En gal·lès antic, i de manera semblant en britànic sud-occidental, era Dyfneint aquesta és la forma que es manté avui en el nom del comtat de Devon (gal·lès modern: Dyfnaint, còrnic: Dewnans).

Després de l'emigració del sud-oest de Britània cap a l'Armòrica, es va formar a la costa continental atlàntic una regne germà anomenat Domnonea (bretó: Dumnonea, francès: Domnonée) i que posteriorment fou conegut com a Bretanya (bretó: Breizh, francès Bretagne), el nom de la qual deriva del francès Grande-Bretagne encunyat per a distingir l'illa de Bretanya. Es creu que el període principal d'emigració de Dumnònia a Armòrica esdevingué entre els segles V i VI, i s'especula que els dumnonii van veure la fi de l'Imperi Romà com a una oportunitat d'establir el seu control a noves àrees.[4]

Abast[modifica | modifica el codi]

Sembla que abans de l'arribada dels romans, el dumnonii havien habitat la península sud-oest de la Gran Bretanya cap a l'est fins al riu Parrett a Somerset i el riu Axe a Dorset, a jutjar per la distribució de moneda entre els dobunni i durotriges.[5] En l'època romana hi havia un límit provincial entre l'àrea governada d'Exeter i els governats de Dorchester i Ilchester.

En el període posterior a la dominació romana la frontera oriental de Dumnònia no és clara. El límit pot haver estat format per l'oest del Wansdyke, el Bosc de Selwood i el Bokerley Dyke. Així Dumnònia podia haver inclòs posteriorment Cornualla, Devon, i la major part de Somerset i Dorset. Si és així, Dumnònia hauria inclòs llocs com Glastonbury i South Cadbury. Amb l'expansió de Wessex, la frontera va ser empès gradualment cap a l'oest.

Cultura i indústria[modifica | modifica el codi]

Les connexions culturals dels dumnonii pre-romans, com s'expressa en la seva terrissa, es creu que s'han estès des de la península d'Armòrica a tot el canal, i amb Gal·les i Irlanda,més que no pas amb el sud-est de la Gran Bretanya.[4][6][7] L'idioma del poble de Dumnonia probablement parlava un dialecte britànic sudoriental similar a l'avantpassat del còrnic i bretó moderns. La presència dels déisi (immigrants irlandesos) s'evidencia per inscripcions ogham en pedra:[8][9] que hi han deixat, confirmada i completada pels estudis toponímics. A part de la pesca i l'agricultura, el principal recurs econòmic dels dumnonii era la mineria d'estany, que era exportat des de l'antiguitat des del port d'Ictis[10] (St Michael's Mount o Mount Batten). L'explotació de l'estany va continuar durant l'ocupació romana i va arribar al seu punt àlgid en el segle III.[11] L'àrea va mantenir contactes amb la Gàl·lia i la Mediterrània després de la retirada dels romans, i és probable que l'estany jugués un paper important en aquest comerç.[3] S'ha excavat terrissa post-romana importada arreu de la regió. Un augment evident a finals del segle V d'importacions bizantines i mediterrànies encara no s'han explicat satisfactòriament.[12]

El cristianisme sembla haver sobreviscut a Dumnònia després de la sortida romana de la Gran Bretanya, confirmat per la trobada d'una sèrie de cementiris cristians de l'època romana tardana.[4] En els segles V i VI la zona va ser evangelitzada suposadament pels fills de Brychan i els sants d'Irlanda com sant Piran, i Gal·les com sant Petroc o sant Keyne. Hi va haver importants monestirs a Bodmin i Glastonbury; i també a Exeter, on s'han descobert enterraments del segle V prop de la catedral que probablement representen el cementiri dels fundadors que assistiren sant Bonifaci (encara que hi ha controvèrsia sobre si era saxó o britànic). Esporàdicament, els bisbes de Cornualla són nomenats en diversos registres fins que fou adscrita a la Seu de Canterbury a mitjans del segle IX. L'organització en parròquies es va desenvolupar posteriorment, en l'època normanda.[13]

Assentaments[modifica | modifica el codi]

En època preromana els dumnonii van tenir sobretot una economia de subsistència, sense les elits dominants, i moltes granges individuals. Pels voltants de l'any 55, els romans hi van establir una fortalesa de legionaris a Isca Dumnoniorum, la moderna Exeter, però l'oest de la zona d'Exeter es va mantenir en gran part no romanitzada.[10]

La majoria de Dumnonia és notable per la seva falta del sistema de vil·la, encara que n'hi va haver un nombre substancial al sud de Bath i prop d'Ilchester, i pels nombrosos assentaments que han sobreviscut del període romà. Igual que en altres àrees britàniques, els castres de l'edat de Ferro, com el castell de Cadbury, van ser fortificats en l'època romana en línia per a l'ús dels caps o reis, i altres assentaments importants com Tintagel semblen haver estat reconstruïts durant el període. L'arqueologia local ha posat de manifest que la unitat de granges aïllades conegudes localment com a rounds semblen haver sobreviscut a la sortida romana de Gran Bretanya, però van ser reemplaçades posteriorment, en els segles VI i VII, les granges no estancades que prenen el topònim britànic -tre.[2][14]

Exeter, coneguda pels britànics com a Caer Uisc, fou la seu d'una important catedral saxona, però encara era parcialment per britànics de Dumnònia fins al segle X quan Athelstan els va expulsar.[4][15] A finals del segle IX, la seu reial es va traslladar més a l'oest, durant l'avenç del saxó oriental, cap a Lis-Cerruyt (actualment Liskeard). Els comtes còrnics del segle X friemen que s'havia traslladat a Lostwithiel després de la captura de Liskeard.[16] S'ha suggerit que els governants de Dumnònia eren itinerants, parant en diverses residències reals, com ara Tintagel i el Castell de Cadbury, en diferents moments del l'any, possiblement al mateix temps que disposaven de a l'altra banda del canal, a Bretanya. Hi ha proves arqueològiques i textuals de que els districtes com Trigg van ser utilitzats militarment com a hostes de guerra a tota la regió,[17] probablement incloent tropes estrangeres, fet evidenciat pels topònims corresponents a la Bretanya, un motiu recurrent als mites del cicle britànic artúric, com el de Tristany i Isolda.

Panorama de Castle Dore, Cornualla

Història i governants[modifica | modifica el codi]

Encara que subjugada al voltant de l'any 78, la població local podria haver mantingut el control local, i Dumnonia pot haver estat auto-governada sota la dominació romana.[15] Geoffrey de Monmouth va afirmar que el governant de Dumnònia, potser durant el període 290-305, va ser Caradoc (Caractacus), que deia que havia estat l'assessor de confiança d'Eudaf Hen (Octavi el Vell). Si no es tracta d'una figura totalment llegendària, Caradoc no hauria estat un rei en el veritable sentit, sinó que hauria tingut un càrrec important dins de l'administració romana.[18] És possible que la "pedra de Carataco"[19] a Withypool prop de Dulverton, amb la inscripció Carataci nepus--- ("parent de Caradoc"), enregistra d'un dels seus descendents col·laterals.

Després de la retirada dels romans, la història de Dumnònia és poc coneguda, encara que la seva posició geogràfica li ha permès sobreviure durant segles.[6] La història postromana de Dumnònia prové d'una gran varietat de fonts i és difícil d'interpretar[20] atès que hi ha una gran varietat de fonts en gal·lès antic i llatí farcides de fets històrics, llegendes i pseudohistòries confuses. Les principals fonts disponibles per a la discussió d'aquest període inclouen l'obra de Gildas De Excidio Britanniae i la de Nennius Historia Brittonum, la Crònica anglosaxona Annales Cambriae, la Historia Regum Britanniae de William of Malmesbury, De Antiquitate Glastoniensis Ecclesiae, així com texts del Llibre Negre de Carmarthen i del Llibre Vermell de Hergest, i la Historia ecclesiastica gentis Anglorum de Beda igual que "El Descens dels Homes del Nord" (Bonedd Gwŷr y Gogledd, a Peniarth MS 45 i altres llocs) i el Llibre de Baglan.

Connexions artúriques[modifica | modifica el codi]

Sovint s'ha dit que el rei Artús havia estat membre de la casa reial de Dumnònia, ja que el seu avi segons la tradició, Constantí, és identificat amb el Constantí denunciat per Gildas de Rhuys com a "cadell tirà de la bruta lleona de Damnonia".[4][6] Geoffrey de Monmouth afirmava que Artús fou concebut al castell de Tintagel.[21] Erbin i el seu fill, Geraint (o Gerren) apareixen al conte artúric Gerant i Enid com a governants a l'altra banda del Severn (de Caerlon). Hi ha debat sobre el fet que si realment es va produir la victòria d'Artús a la batalla del Mont Badon contra els anglosaxons. Alguns historiadors creuen que la batalla es va dur a terme realment a Bath. Geoffrey de Monmouth afirma que la definitiva batalla de Camlann va tenir lloc a Cornualla; la tradició senyala Slaughter Bridge vora Camelford.[22]

Conflicte amb els saxons[modifica | modifica el codi]

Els britànics de Dumnònia van ser separats dels seus aliats de Gal·les després de la victòria de Ceawlin de Wessex a Dyrham el 577, però a mesura que els viatges per mar eren menys accidentats que els viatges per terra, el cop no fou greu, i sembla que les rutes comercials principals es van mantenir a través dels ports marítims de la veïna Bretanya, aviat absorbida a França.[6] Clemen podia haver estat el rei dels britànics a la batalla de Beandun (possiblement Bindon vora Axmouth an Devon)[23] el 614. Tanmateix, Bampton a Oxfordshire també ha estat identificada com l'indret de la batalla.[24] L'antic lloc de la batalla suggereix que l'exèrcit dels dumnonians va invadir Wessex usant la via romana d'Exeter a Dorchester i fou interceptat per una guarnició saxona que marxava cap al sud.[25]

La Flores Historiarum, atribuïda incorrectament a Mateu de Westminster, estableix que els britànics encara dominaven Exeter el 632, i la van defensar ferotgement de Penda de Mèrcia fins al seu relleu per Cadwallon, qui va derrotar els mercians provocant "una gran massacre a les seves tropes".[26] Tanmateix això es basa en una pseudohistòria de Geoffrey de Monmouth's pseudo-history.[27]

Cap al 652 Cenwalh de Wessex va fer un gran avanç sobre les línies defensives de Dumnònia a la batalla de Bradford-upon-Avon. la victòria dels saxons occidentals a la Batalla de Peonnum (postser l'actual Penselwood a l'est de Somerset), cap al 658, resultà amb la captura pels saxons "tant lluny de Parrett" i la part oriental de Dumnònia romandrà ja annexada a Wessex. Els saxons es podien haver expandit cap a l'oest de l'est de Somerset després d'una batalla el 661 a Posentesburh, possiblement Posbury vora Crediton a Devon. El 682 van "avançar cap al mar", però no està clar que fos així. El 705 es va establir un bisbat a Sherborne per a l'àrea occidental saxons de Selwood. El 710 hi hagué una batalla entre Geraint de Dumnònia i el rei Ine de Wessex.

Els Annales Cambriae recullen una gran derrota de les forces saxones a Cornualla el 722. Cap al 755 el territori dels "Defnas" era fortament pressionat per l'exèrcit saxó. Les campanyes d'Egbert de Wessex a Devon entre 813 i 822 probablement assenyalava la conquesta de la Domnònia insular deixant un estat grupal a l'actual Cornualla.[28] El bisbat de Bodmin va reconèixer l'autoritat de Canterbury el 870 i l'últim rei còrnic conegut, Dunyarth, va morir el 875. El marge oriental del riu Tamar fou fixat com a frontera entre Cornualla i Devon per Æthelstan el 936.

Continuïtat a Bretanya[modifica | modifica el codi]

Dumnònia era una part prou coneguda del món d'Aldhelm, darrer bisbe de Sherborne, segons una carta que va enviar el 680 al rei Geraint pel que fa a la data de Pasqua, i encara que Geraint fou derrotat per Ine de Wessex el 710, el regne va sobreviura.[6] Tanmateix, cap al 813 Dumnònia es va veure comprimida per les incursions de Wessex de tal manera que va deixar d'existir de manera efectiva. El reducte britànic fou conegut com a Cerniu, Cernyw, o Kernow i pels anglosaxons com a Cornualla o "Gal·les Occidental".

Egbert de Wessex va obtenir victòries importants a la zona el 813.[29] El 822 es va dur a terme una batalla entre els "gal·lesos", presumiblement de Cornualla, i els anglosaxons. La Crònica Anglosaxona afirma:- "Els Westwealas (còrnics) i els homes de Defnas (Devon) lluitaren a Gafulforda" (potser Galford a l'oest de Devon). Tanmateix, no es fa esmena de qui va guanyar ni de qui va perdre, o si els homes de Cornualla i Devon lluitaven entre ells o en el mateix bàndol. Els gal·lesos occidentals es van rebel·lar novament el 838 amb suport dels danesos, però foren derrotats per Egbert a Hingston Down, localitzada vora Gunnislake o bé a Moretonhampstead.[6] Cap al 880 Wessex havia aconseguit el control de la major part de Cornualla, on Alfred el Gran hi tenia possessions.[30] El 927, segons els escrits de William de Malmesbury del 1120, Athelstan va expulsar els còrnics d'Exeter i potser de la resta de Devon: "Exeter fou netejada de la seva contaminació per l'extermini d'aquesta raça bruta".[31] El 936 va establir la frontera entre Anglaterra i Cornualla al marge oriental del riu Tamar.[32]

Encara que la cronologia de l'expansió de Wessex en Dumnònia no és clara, Devon havia estat absorbida a Anglaterra durant el regnat d'Eduard el Confessor.[33][34] Al període previ a la conquesta normanda d'Anglaterra de 1066 hi ha referències al governant Cadoc de Cornualla. Fou el darrer comte de Cornualla nadiu i fou deposat per Guillem el Conqueridor, qui va posar fi de manera efectiva als darrers vestigis de monarquia dumnoniana a Britània. Tanmateix, Cornualla mostrava un tipus d'assentament molt diferent al de Wessex, i fins i tot després de 1066 molts indrets continuaren rebent el seu nom còrnic de tradició cèltica, alhora que l'arquitectura saxona era poc freqüent a Cornualla. El primer registre d'alguns topònims anglosaxons a l'oest del Tamar data de 1040.[31]

Se suposa que la regió de Cornualla (bretó Kernev) a l'actual Bretanya deu el seu nom a descendents còrnics del regne de Domnonea, afí a l'antiga Dumnònia, però actualment ha perdut les seves fronteres dins els actuals departaments francesos.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dumnònia Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Fouracre, Paul. The New Cambridge Medieval History: Volume 1, c.500-c.700 (en anglès). Cambridge University Press, 2005, p.255. ISBN 0521362911. 
  2. 2,0 2,1 Pearce, Susan M. (1978), The Kingdom of Dumnonia: Studies in History and Tradition in South-Western Britain A.D. 350-1150 Padstow: Lodenek Press.
  3. 3,0 3,1 3,2 John T. Koch, Celtic Culture: a historical encyclopaedia, 2006
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Yorke, Barbara, Wessex in the early Middle Ages, 1995
  5. Jones, Barri; Mattingly, David. An Atlas of Roman Britain. Cambridge: Blackwell Publishers, 1990, p. 47–55. ISBN 9781842170670. «Britain Before the Conquest: Urbanization» 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Cannon, J.A., Kingdom of Dumnonia, in The Oxford Companion to British History, 2002
  7. Cunliffe, Barry (2005) Iron Age Communities in Britain: an Account of England, Scotland and Wales from the Seventh Century BC Until the Roman Conquest, 4th ed. pp. 201-206.
  8. Thomas, Charles (1994) And Shall These Mute Stones Speak? Post-Roman Inscriptions in Western Britain Cardiff
  9. A vegades les pedres tenen inscripcions en llatí, a vegades en ambdós idiomes: Thomas (1994). University of Wales Press
  10. 10,0 10,1 Roman-Britain.org The Dumnonii. consultat el 25 de novembre de 2007.
  11. A history of Cornish mining
  12. Thomas, Charles (1981) reviewing Pearce (1978) in Britannia 12; p. 417
  13. Pearce (1978), ch. 3 "The Establishment of the Church".
  14. Kain, Roger; Ravenhill, William (eds.) (1999) Historical Atlas of South-West England. Exeter
  15. 15,0 15,1 Snyder, Christopher A. The Britons Blackwell 2003 ISBN 0-631-22260-X
  16. Whitaker, John. The Ancient Cathedral of Cornwall, Historically Surveyed. London, 1804 p48
  17. Morris, John (1993) The Age of Arthur: a history of the British Isles from 350 to 650. London: Weidenfeld and Nicolson
  18. Caradoc, 'King' of Dumnonia
  19. [enllaç sense format] http://everythingexmoor.org.uk/page.php?id=164
  20. Webster, Graham (1991) The Cornovii (Peoples of Roman Britain series)
  21. *Thomas, Charles (1993) English Heritage Book of Tintagel: Arthur and archaeology. London: B. T. Batsford; pp. 23-28
  22. Es diu que Slaughterbridge pren el nom de dues batalles que suposadament hi van tenir lloc durant l'Alta Edat Mitjana ( http://www.slaughterbridgedig.blogspot.com/ Archeologist Nick Hanks' website ). C0m 'slaughter' (massacre) és una paraula en anglès antic per a 'pantà' no hi ha evidència que les batalles hi tinguessin lloc (vegeu Galford per la batalla de Gafulford).
  23. Morris, John (1995) The Age of Arthur ISBN 1-84212-477-3; p. 307
  24. Victoria County History, Oxfordshire
  25. Morris, John (1995) The Age of Arthur ISBN 1-84212-477-3; p. 308
  26. Jenkins, Alexander (1806) The History and Description of the City of Exeter. Exeter: P. Hedgeland; p. 11
  27. Giles, J. A. (1848) Six Old English Chronicles. London: Henry G. Bohn; p. 284
  28. Major, Albany (1913) Early Wars of Wessex, pp. 92-98. Cambridge: University Press (reissued by: Blandford Press. ISBN 0713720689)
  29. Major, Albany (1913) Early Wars of Wessex, pp. 95. Blandford Press. ISBN 0713720689.
  30. Keynes, Simon; Lapidge, Michael (tr.) (1983) Alfred the Great - Asser's Life of King Alfred and other contemporary sources, London, Penguin, p. 175; cf. ibid, p. 89.
  31. 31,0 31,1 Payton, Philip (1996) Cornwall. Fowey: Alexander Associates
  32. Cornwall timeline 936
  33. Williams, Ann; Martin, G. H. (2002) (tr.) Domesday Book - a complete translation, London, Penguin; pp. 341-357
  34. Swanton, Michael (tr.) (2000) The Anglo-Saxon Chronicles, (2nd ed.) London, Phoenix Press; p.177