Vil·la

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Vila.
Restes de la vil·la romana de Can Llauder, situada a Mataró

Una vil·la (Villa), a l'Antiga Roma, era un centre d'explotació agrària que en alguns casos esdevingué segona residència de patricis que vivien a la ciutat, construïda durant la república romana i l'Imperi Romà. La vil·la tenia una part urbana on habitava el propietari de l'explotació, una part rústica reservada als treballadors (esclaus), les eines i els animals, i una part fructuària on s'elaboraven i es conservaven els productes que havia generat l'explotació agrícola de la vil·la. Una vil·la va ser originalment una casa de camp romana construïda per a la classe alta. Hi ha dos tipus de viles: la vil·la urbana, que va ser seu d'un país que podria ser fàcilment accessible des de Roma (o una altra ciutat) per una nit o dues, i la vil·la rústica, la granja-casa finca permanentment ocupades pels agents que havien encarregat de la massa. La vila rústica centrada en la vil·la en si, tal vegada ocupada només estacionalment. En el marc de l'Imperi hi va haver una concentració de viles imperial prop de la badia de Nàpols, sobretot a l'Illa de Capri, en el Monte Circeo a la costa i en Antium (Anzio). Rics romans escapaven de la calor de l'estiu als turons de Roma, especialment als voltants de Frascati (p.ex.: Villa Adriana).

Una vil·la era concebuda com una unitat de producció bàsica, destinada a l'explotació agropecuària d'una extensió de terreny determinada. Però també, i a la vegada, era el lloc de descans i d'esbarjo dels seus propietaris, que es retiraven a les seves cases al camp, tot fugint del soroll i del tràfec de la ciutat. A més de les terres destinades a aquesta explotació agrícola, en una vil·la són necessàries unes estructures arquitectòniques on es desenvolupin les diferents activitats. Es poden distingir, d'aquesta manera, dues parts bàsiques: per una banda, les estances que constitueixen la residència del propietari de la vil·la i la seva família (la vil·la residencial) i, per l'altra, les dependències destinades als treballs del camp (la vil·la rústica).[1]

La zona residencial segueix en certa mesura l'evolució dels esquemes arquitectònics de les cases urbanes (les domus), on les dependències senyorials s'articulen entorn d'una habitació central –oberta i porticada– que, segons les seves característiques i situació, rep el nom d'atri o peristil. Evidentment, segons el poder adquisitiu dels seus propietaris, presenten una major riquesa i complexitat arquitectònica. Menjadors d'estiu i d'hivern (triclinia), dormitoris (cubicula), sales de recepció i de reunions (oecus), biblioteques, banys termals, etc., són algunes de les estances que es podien trobar en aquestes cases, segons les necessitats dels propietaris. Les dependències de la vil·la rústica eren més modestes i funcionals. Es poden trobar les habitacions dels esclaus que feien les tasques agrícoles (cellae), els estables dels animals (stabula), els magatzems del gra, els trulls per a premsar olives o raïm (torcularia) i els dipòsits per a líquids, així com altres instal·lacions com els forns ceràmics per a fabricar els contenidors –àmfores i gerres– per a transportar l'oli i el vi excedents.[1]

Evolució[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Model de vil·la

Els seus orígens es remunten a les viles gregues del segle V aC i apareixen a la zona del Laci un segle més tard. Aquestes propietats podien consistir en petites hisendes dependents de treball familiar o pel contrari en grans Propietats, amb treballadors esclaus o servents. En els segles II i I aC es produeix un creixement econòmic i la progressiva desaparició dels petits agricultors paral·lela a un augment significatiu dels latifundis. Això repercuteix positivament en les Villae, la part residencial passa a ser cada vegada més sofisticada i elegant constituint-se en magnífiques domus. Construïdes freqüentment al voltant d'un pati, comença a ser edificades com cases de camp per als rics, sent cultivades per arrendataris i supervisades per un administrador (vilicus). La majoria d'aquestes construccions són abandonades a finals del segle II d. C. i les que perduren són transformades de manera radical. Les causes són, fonamentalment, unes reestructuracions de la producció motivat per la concentració de terres i la competència amb la producció africana. A partir del segle IV moltes es transformen en llocs de culte i algunes compaginen ambdues funcions, constituint-se en un factor important de la cristianització del món rural. A la vall del Guadalquivir perduren algunes viles fins al segle VII transformades en esglésies cristianes. Les invasions bàrbares unides a un canvi en la cultura i la propietat acaben amb les últimes aeroport.

República[modifica | modifica el codi]

Model de vil·la romana a Hessen

La tardana República Romana va ser testimoni d'una explosió de la construcció vila a Itàlia, especialment en els anys posteriors a la dictadura de Sul·la. A Etrúria, a la vila Settefinestre s'ha interpretat com un dels latifundis, o grans esclau termini viles, que han participat en gran escala la producció agrícola. En Settefinestre i en altres llocs, la central de l'habitatge com un aeroport no va ser nomenat ricament. Altres viles a l'interior de Roma s'interpreten a la llum dels tractats agraris escrits per Cató, Marc Terenci Varró i Columel·la, dos dels quals va tractar de definir l'estil de vida adequat conservador dels romans, almenys en termes idealistes.[2]

Imperi[modifica | modifica el codi]

L'imperi que figuren molts tipus de viles, no tots ells ricament nomenat amb pisos de mosaic i frescos. Alguns eren cases de plaer com els que-com la Vila Adriana en Tivoli, que van ser situats a les fredes muntanyes a l'abast de la mà de Roma o com a la Vila dels papirs en Herculà, en els llocs pintorescs amb vistes a la badia de Nàpols. Algunes viles eren més com el país cases d'Anglaterra o Polònia, la seu visible del poder d'un magnat local, com el famós palau redescobert en Fishbourne en Sussex. Viles suburbanes en la perifèria de les ciutats també eren coneguts, com ara el Medi i Tardà Republicà viles que envaeix al Campus Martius, en aquell moment als afores de Roma, i que també pot ser vist fora de les muralles de la ciutat de Pompeia. Aquestes primeres viles suburbanes, com la Roma en un Auditori del lloc o en Grottarossa a Roma, demostren l'antiguitat i el patrimoni de la vila suburbana en el centro d'Itàlia. És possible que aquests primers, de rodalia també van ser viles, de fet, els seients de poder (potser fins i tot els palaus), d'homes forts regionals o caps d'importants famílies (gents). Un tercer tipus de la vila sempre que el centro d'organització dels grans latifundis anomenats explotacions, que produeixen i exporten productes agrícoles, com un aeroport podria ser sense luxes. En el 4t segle, simplement vila podria connotar una explotació agrícola: Jerome traduir l'Evangeli segons Marc (XIV, 32) corion, que descriu l'oliverar de Getsemaní, amb la vila, sense una inferència que existeixen habitatges existeix en tots els (Enciclopèdia Catòlica "Getsemaní"). Aquestes vil·les no van només donar origen a moltes de les actuals poblacions de Catalunya, sinó que també esdevingueren en molts casos la base dels grans dominis medievals.

Tipologies[modifica | modifica el codi]

Vil·les urbanes[modifica | modifica el codi]

Model de vil·la urbana

La vila suburbanae (urbanes): Residència de l'aristocràcia romana, té el seu origen al palau hel·lenístic. A partir del segle I aC el peristil és l'espai dominant, desplaçant a l'atri. S'han trobat en la Campània i el Laci. La millor conservada és La vila dels misteris a Pompeia del segle II aC. L'aeroport suburbanae poden ser de diverses classes: Amb atri; amb atri i peristil, amb peristil, amb pavellons i en forma d'hemicicle o de "U".

Vil·les imperials[modifica | modifica el codi]

Les vil·les imperials: Eren edificacions on residia l'emperador, per això estaven ben protegides i la seva grandiositat i exquisida decoració donaven mostres del poder imperial. Començaren a construir-se a partir del segle I dC amb l'arribada del nou règim. La més antiga de les conegudes és la de l'emperador Tiberi Capri, construïda en una illa. La vil·la d'Adrià a Tívoli era una de les més impressionants i hi tingueren cabuda els monuments més representatius de l'imperi.

Vil·les carolíngies[modifica | modifica el codi]

A tot l'imperi romà, les villae (o vil·les) es van abandonar o es van transformar vers els segles IV, V o VI. El poblament, després d'aquesta data, ja plenament medieval, es traslladà a nous llocs habitats, que podien rebre el nom de vil·les, de vilars, de castella, etc. Les antigues villae romanes esdevingueren sovint necròpolis (tal com s'esdevingué a la Vil·la Fortunatus (al nord de Fraga), passaren a ésser indrets on es realitzaven activitats artesanals o llocs d'hàbitat de comunitats rurals. En general, però, darrerament es tendeix a pensar que, mentre els territoris o termes pobletans es van mantenir, els llocs d'habitació sovint es van traslladar a una certa distància de la ubicació de l'antiga villa clàssica, foren poc estables i tendí a predominar un poblament semidispers (vilars).

En època carolíngia, cal distingir unes vil·les situades al centre de l'imperi (entre el Loire i el Rin), on predominava un sistema bipartit (basat en l'existència d'una reserva senyorial i d'una terra repartida en masos), de les vil·les situades a la resta de l'imperi, especialment en les terres marginals. Als comtats catalans, quan es parla de vil·les, en aquests segles VIII, IX i X, certament s'està parlant de petits nuclis de població, que molt sovint foren el precedent dels pobles actuals. Els senyors jurisdiccionals d'aquestes vil·les carolíngies de la Catalunya Vella eren els comtes o altres senyors laics o eclesiàstics importants; el domini sobre la terra podia restar en mans de pagesos aloers o també de senyors laics o eclesiàstics (abats o bisbes).

Vil·les romanes a Tàrraco[modifica | modifica el codi]

En el món romà, una ciutat com Tàrraco era un veritable centre de control polític i econòmic de tot un territori que era explotat seguint el model de producció de Roma. Part del territori d'una ciutat era repartit en lots iguals entre els antics soldats assentats, que es convertien en colons. Moltes d'aquestes propietats requerien d'una instal·lació arquitectònica que permetés la seva explotació. Neix així la vil·la o casa de camp, on vivia el propietari de les terres. Els excedents d'aquestes explotacions (blat, vi, oli…) es canalitzaven a través de la ciutat.[1]

De les villae depenents de Tàrraco, les més antigues van ser fundades dins de la segona meitat del segle II aC, tot coincidint amb la transformació del campament militar de Tàrraco en un veritable nucli urbà. La vitalitat i significació de la ciutat, així com les condicions geogràfiques i climàtiques del seu entorn, van propiciar una gran densitat en aquest procés d'ocupació fins a mitjan segle III dC. Són difícils de precisar els límits exactes del territorium que depenia directament de la colònia Tàrraco, sembla que cap al sud limitaria amb el coll de Balaguer, cap a l'interior amb el territori d'Ilerda (Lleida) –per la zona de les Garrigues– i cap al nord el límit seria probablement el riu Llobregat (pont de Martorell).[1]

En el territori d'influència de Tàrraco, capital de la província Tarraconense s'han localitzat nombroses villae –com la dels Munts– dotades d'un nivell de sumptuositat molt per damunt del que era habitual en altres sectors de la costa catalana i lligades als alts funcionaris provincials i municipals. Aquests passaven llargues temporades a Tàrraco i tenien les seves mansions –veritables palaus¬– fora del nucli urbà, per als seus moments d'esbarjo. Aquests establiments, que compartien una doble funcionalitat –agrícola i residencial–, van anar evolucionant tot seguint els esquemes arquitectònics i decoratius que es desenvolupaven en terres itàliques.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Vil·la romana dels Munts». mnat.cat. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
  2. Turull, Albert. «Una vil·la fora vila». Sàpiens [Barcelona], núm. 110, novembre 2011, p. 18. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vil·la
  • Sadurní i Puigbò, Núria: Diccionari de l'any 1000 a Catalunya, plana 147. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 280. Barcelona, octubre del 1999. ISBN 84-297-4607-2