Llegat romà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Rmn-military-header.svg

Antiga Roma:
Regne romà  · República Romana  · Imperi  ·
Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident
Imperi d'Orient

Organització social:
Dret romà
Assemblees romanes
Senat romà
Tribus romanes
Gens
Cursus honorum

Ciutadania romana
Patricis
Equites
Plebeus
Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol
Pretor
Tribú de la plebs
Censor
Pontifex Maximus

Qüestor
Prefecte de la ciutat
Edil
Prefecte romà
Procònsol
Propretor
Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador
Mestre de cavalleria
Tribú consular
Llegat romà

Triumvir
Decemvir
Vigintisexvir
Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà
Rei de Roma
August
Cèsar
Imperator
Princeps senatus
Tetrarquia
Tetrarca

Magister officiorum
Magister militum
Governador romà
Dux
Lictor
Vicarius
Tribú militar

El llegat fou una magistratura de l'antiga Roma. En els casos de guerra els cònsols de Roma podien delegar el comandament de l'exèrcit en un lloctinent que ocupava les seves funcions com legatus (llegat).

Nominalment existien llegats de tres tipus:

  • Llegats o ambaixadors enviats pels estats estrangers a Roma. Vegeu Llegats exteriors
  • Llegats o ambaixadors romans enviats per Roma a estats estrangers o missions concretes a les províncies.
  • Llegats militars equivalents a lloctinents dels generals romans en el camp, o dels procònsols o propretors a les províncies.

Ambaixadors romans[modifica | modifica el codi]

Ambaixadors o llegats romans eren enviats del senat romà a estats estrangers. El seu nomenament era considerat un gran honor i només es concedia a homes il·lustres. Dionís d'Halicarnàs diu que els llegats romans tenien el poder d'un magistrat i el caràcter sagrat d'un sacerdot.

Un llegat a l'estranger que moria durant la seva missió era honorat amb una sepultura pública a la Rostra; les seves despeses eren pagades pel tresor públic; si el llegat era enviat a una província les despeses corrien a càrrec dels provincials.

Llegats republicans[modifica | modifica el codi]

Durant la república romana els llegats acompanyaven als generals de l'estat, com a lloctinents; eren els seus llegats, els que els representaven allà on els generals (generalment els cònsols o pretors) no arribaven. Al darrer segle de la república alguns procònsols o propretors no van voler assolir els governs provincials que els havien pertocat i enviaven com a governador al seu llegat.

Per ser llegat calia un senatus consultum i els cònsols, pretors o dictadors que nomenaven llegats havien d'esperar l'aprovació del senat. Generalment es nomenava a persones de gran talent militar que podia ajudar al seu superior en tot el que necessitava i podia exercir si calia també l' administració civil. Eren per suposat persones de la màxima confiança del que els nomenava, i molt sovint germans o parents propers. El llegat no tenia poder independent del seu general.

El nombre de llegats variava segons la importància de la guerra o l'extensió de la província; el mínim en guerra era tres, però per exemple Gneu Pompeu Magne tenia 15 llegats durant la guerra a l'Àsia Menor. Quan un cònsol deixava l'exèrcit o un procònsol la seva província, els llegats o un d'ells ocupava el seu lloc i llavors tenia el poder i era anomenat llegat propretor. Sovint algunes províncies foren governades per llegats sense cap referència a un superior, però és de suposar que perquè estaven ocupats en feines més importants.

Llegats imperials[modifica | modifica el codi]

Durant l'imperi Romà les províncies del senat foren governades per procònsols o propretors, i els primers tenien sempre tres llegats i els segons només un. A les províncies imperials el procònsol imperial era de nomenament per l'emperador i havia de correspondre a persones que havien estats cònsols, pretors o almenys senadors; aquest procònsols imperials van rebre el nom de llegats propretors d'August, o llegats pretorians, o llegats consulars o simplement llegats, i al seu torn tenien tres llegats com ajudants.

Al segle I van aparèixer els anomenats llegats lliures, que eren senadors que feien viatges particulars a províncies i es feien nomenar llegats pel senat per tenir les despeses cobertes pels provincials. Eren llegats formalment però no tenien cap missió a complir. El nom llatí de la seva feina fou legatio libera. Ciceró va voler acabar amb aquesta pràctica sense èxit, i Juli Cèsar va limitar el temps a cinc anys, i així va romandre almenys fins al segle III.