Antiga Roma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Rmn-military-header.svg

Antiga Roma:
Regne romà  · República Romana  · Imperi  ·
Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident
Imperi d'Orient

Organització social:
Dret romà
Assemblees romanes
Senat romà
Tribus romanes
Gens
Cursus honorum

Ciutadania romana
Patricis
Equites
Plebeus
Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol
Pretor
Tribú de la plebs
Censor
Pontifex Maximus

Qüestor
Prefecte de la ciutat
Edil
Prefecte romà
Procònsol
Propretor
Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador
Mestre de cavalleria
Tribú consular
Llegat romà

Triumvir
Decemvir
Vigintisexvir
Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà
Rei de Roma
August
Cèsar
Imperator
Princeps senatus
Tetrarquia
Tetrarca

Magister officiorum
Magister militum
Governador romà
Dux
Lictor
Vicarius
Tribú militar

L'antiga Roma fou la civilització que va sorgir de la ciutat-estat de Roma, a partir dal segle IX aC. Inicialment una monarquia, va esdevenir una república, i finalment un imperi que va acabar controlant la major part del Mediterrani i de l'Europa Occidental. Roma va ser una imperi pan-mediterrani, més que europeu i mai va aconseguir establir-se fermament més enllà del Rin i el Danubi.[1] L'imperi Romà va decaure i la part occidental es va disgregar en un seguit de regnes independents durant el segle V. L'edat mitjana és el període que segueix la caiguda de l'Imperi Romà, que es considera tradicionalment el 476. La part oriental, l'imperi Bizantí, va sobreviure fins a desaparèixer definitivament el 1453. La civilització romana, juntament amb la grega conformen l'Antiguitat clàssica europea, la qual ha tingut una influència cabdal en la civilització occidental, en art, literatura, llei, lingüística, etc.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Roma

Monarquia[modifica | modifica el codi]

Muralla atribuïda per la tradició al rei Servi Tul·li. Gravat del segle XIX
Article principal: Regne Romà

La ciutat de Roma va créixer dels assentaments a la vora del riu Tíber, un encreuament de tràfic i comerç. D'acord a l'evidència arqueològica la vila de Roma va ser fundada probablement durant el segle IX aC per dos membres de les tribus centrals italianes: els llatins i els sabins. Durant aquest període, Roma va ser governada per una successió de set reis que exercien un poder gairebé absolut malgrat l'existència de les assemblees romanes i el Senat. L'últim rei, Tarquí el Superb, va ser deposat i exiliat el 510 aC, després d'haver comès seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republicà.

República[modifica | modifica el codi]

Ròmul i Rem sota la Lloba Capitolina.
Article principal: República Romana

La República Romana va ser establerta el 509 aC, establint un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos consols, que exercien l'autoritat executiva anomenada imperium i el comandament militar. Tanmateix, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els patricis), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment només els patricis podien ser magistrats però després es va permetre l'entrada del poble comú, o els plebeus.

Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi els etruscs. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del segle III aC, Roma es va enfrontar amb Cartago en la primera de les Guerres Púniques. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península italica, Sicília i Ibèria, consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota del Regne de Macedònia i de l'imperi Selèucida al segle II aC, els romans es van convertir en el poble dominant del mar Mediterrani.

Tanmateix, el poder a l'exterior va dur a les disputes interiors. Els senators es van enriquir a costa de les províncies, però, els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, formant una nova classe de comerciants: l'orde eqüestre. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els plebeus, i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu al govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situació va esclatar a finals del segle II aC amb els germans Gracs, dos tribuns que tractaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts però el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar als plebeus i a la classe eqüestre. Negar la ciutadania romana a les ciutats aliades itàliques va dur a la guerra social del 91 al 88 aC. Les reformes militars de Gai Màrius van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal de Lluci Corneli Cinna el 81 al 79 aC.

A mitjans del segle I aC, tres homes, Juli Cèsar, Pompeu i Crassus van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la república. Després de la conquesta de la Gàl·lia de Cèsar, l'estancament de les relacions entre Cèsar i el Senat va produir una guerra civil en què Pompeu encapçalava les forces del Senat. Cèsar va sortir victoriós i va ser declarat dictador vitalici. El 44 aC Cèsar va ser assassinat pels senadors, que temien la restauració de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de Cèsar, August i els seus ajudants, Marc Antoni i Lèpid va prendre el poder. Tanmateix, aquesta aliança es va desintegrar amb una lluita pel poder. Lèpid va ser exiliat i quan August va derrotar Marc Antoni i Cleòpatra VII d'Egipte a la batalla d'Actium el 31 aC, es va convertir en el governador indisputat de Roma.

Imperi Romà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi Romà
Màxima expansió de l'Imperi Romà amb Trajà.

Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant només una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat, Tiberi, va prendre el poder sense guerra ni sang, establint una dinastia que acabaria amb la mort de Neró el 68 dC. L'expansió territorial de l'imperi va continuar, l'estat es va afermar, malgrat la perspectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Neró va ser succeït per la dinastia Flàvia. Durant el regnat dels "Cinc bons emperadors" (del 96 al 108 dC), l'imperi va arribar al seu zenit territorial, econòmic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amenaça interna i externa i l'imperi va prosperar durant el període conegut com la Pax Romana ("Pau Romana"). Amb la conquesta de Dàcia durant el regnat de Trajà, l'imperi va assolir la seva màxima expansió territorial: el domini romà abastava 2,5 milions de quilòmetres quadrats.

El període del 180 al 235 va ser dominat per la dinastia Severa. Va ser un període de governants incompetents. La creixent influència de l'exèrcit en la successió imperial va produir un col·lapse imperial conegut com la Crisi del segle III. Aquesta crisi va acabar amb el govern de Dioclecià que el 293 va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos co-emperadors i dos col·legues. El 330 l'emperador Constantí va establir la capital de l'imperi a Constantinoble i el 364 l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'imperi Romà d'Orient (conegut després com a Imperi Bizantí i l'Imperi Romà d'Occident.

L'imperi d'Occident va ser constantment atacat per les invasions barbàriques al llarg dels segles. El 410 Roma va ser saquejada i el 4 de setembre, 476, el cap germànic Odoacre va deposar Ròmul August, l'últim emperador romà. Així, després de 1.200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'imperi d'Orient, però, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble el segle XV.

Caiguda de l'Imperi Romà[modifica | modifica el codi]

Mapa de l'imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).
Article principal: Caiguda de l'Imperi Romà

La Caiguda de l'Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476.

Cap al segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia.

El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el gran a finals del segle IV, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.

Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:

  • La corrupció dels alts càrrecs de l'Administració.
  • La passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions.
  • El retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
  • La decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo.
  • Crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
  • Un greu descens demogràfic.

L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.

A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus "limes" o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, a la Batalla d'Adrianòpolis, va ser un seriós avís.

El seu successor Teodosi I el gran (379-395) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un "renaixement teodosià". Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.

Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Honori Occident i a Arcadi l'Orient. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Bizantí, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.

Estructura social i política[modifica | modifica el codi]

La primera estructura social i política dels llatins va ser la família: el pare (pater familia), la dona (unides al pare de família pel ritus sagrat de la torta), els fills, les dones dels fills, els fills dels fills, i les filles no casades. De l'agrupació d'algunes famílies del mateix tronc, van sorgir les gens, i d'un conjunt de famílies van sorgir les tribus. La família estava formada pels més pròxims (agnados), però a mesura que la família s'estenia es formava la gens o raça d'un tronc comú, integrada per la família pròpiament esmentada (adnati) i pels gentils, tots aquells procedents del mateix avantpassat.

S'arribava a ser membre de la gens per naixement, per admissió o per entrar a formar part d'una família pertanyent a la gens. Més tard es va admetre també els clients en les gens. Es deixava de pertànyer a una gens per mort, per entrar en una altra gens o per perdre la ciutadania o la llibertat. Tots els membres de la gens portaven un nom gentilici, que se suposava era el de l'avantpassat comú, i realitzaven un culte comú a una divinitat que se suposava protectora de la gens.

El cap de cada gens era el pater. Cada gens podia tenir normes específiques i costums i usos particulars. Cada gens disposava d'un lloc comú d'enterrament. Entre els membres de les gens existia el deure de prestar-se mútuament auxili i d'exercir la tutela sobre aquells que no tenien parents agnats; en cas de mort sense parents agnats, el pater de la gens era cridat a la successió intestada.

Els membres de les gens eren anomenats patricis (això és, descendents de patres) i també quirites (guerrers o llancers) i durant molt temps van ser els únics que van gaudir del poder polític i de la plenitud de drets a Roma. La seva extensió i l'augment del poder de l'Estat va provocar la seva desaparició com a entitat política al cap d'uns segles. Cada gens o tribu tenia un punt comú d'encontre, generalment per al culte religiós (encara que no exclusivament amb aquesta finalitat), punt que constitueix l'embrió de les civitas (ciutats).

Als primers ciutadans romans se'ls anomena patricis o patres perquè, o bé són pares de família (pater famílies) o bé són fills de pares de família vinculats a l'obediència paterna (els fills homes no arribaven a la condició de pare de família fins que el pare moria i s'independitzaven però es donava per descomptat que arribarien a aquesta condició). Els fills dels patricis, en complir 17 anys (més tard l'edat va ser rebaixada fins als 14 anys) adquirien la condició de ciutadans plens (amb aquest motiu celebraven una festivitat que deixaven de vestir la toga praetexta, pròpia dels nois, i es col·locaven la toga virilis, pròpia dels homes), però continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria.

Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i són d'entre els habitants els de classe social més elevada. Els seus drets eren: el sufragi, el desenvolupament dels càrrecs públics polítics o religiosos, el dret a assignació de terres públiques, els drets civils propis de les gens (tutela, successió, potestat ...), el dret de contraure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractació (l'únic que s'estenia també als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constituïa el ius quiritium o ius civitatis). Com a deures citarem: el servei militar i el deure a contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.

Classes socials[modifica | modifica el codi]

La societat romana, com moltes altres societats antigues, es basava en la desigualtat, i com en tota societat desigual, la tensió entre les classes i la seva dialèctica és el motor de la seva història i la seva principal característica.

Les classes que es van distingir van ser cinc: patricis, plebeus, esclaus, clients i lliberts. La tensió entre patricis i plebeus i les rebel·lions dels esclaus van ser les més importants notícies polítiques; les tres primeres van ser les classes amb major activitat política; les altres dues, menys.

Aquesta organització social no va ser estàtica durant tota la història de l'antiga Roma. Hi va haver tensions, canvis i evolució.

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de l'Imperi Romà

Tot i que la vida es centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. L'economia estava basada en el sistema de producció esclavista. El nombre d'esclaus d'una Hisenda era variable segons el tipus d'explotació, com més esclaus hi havia en una finca, menys bracers o jornalers calien, i sovint per evitar l'ús d'un nombre excessiu de bracers, es transformava una explotació agrària en una explotació ramadera. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d'esclaus, als que acudien els traficants. Molts esclaus portaven cadenes, i si estaven marcats amb el signe del senyor es deia que portaven el stigma o notatio.

Els grans dominis[modifica | modifica el codi]

Els grans dominis variaven notablement en superfície depenent de la província. Conreaven aquests grans dominis els esclaus, i en els períodes de la collita es contractava a Politors, parcers lliures. El propietari no vivia ni treballava en la hisenda, la visitava periòdicament, encara que a vegades, quan estava en una província allunyada, podia no visitar-la mai. El seu funcionament estava confiat a un villicus (administrador).

Les dependències de la hisenda (Vila Rústica) comprenien: la casa de l'amo, els estables, els graners, els magatzems i els allotjaments del capatàs i dels altres esclaus. L'amo proveïa de vestits i calçats als esclaus, així com el blat, la sal i altres aliments (olives, peix salat, va venir, oli…) en quantitat proporcionada al treball de cadascú (demensum) per la qual cosa el capatàs, que era el més important però el que menys treballava rebia menys (encara que era el que tenia més possibilitats de ser manumès). A les ordres del villicus estava la villica, majordoma de la casa rural (cuinera, cuidadora del rebost, del galliner i del colomar). Seguien els bulbuci (llauradors), els criats, el somerer, el porquer i, si hi havia ramat, el pastor o pastors. Als esclaus se'ls comprava ja adults i quan estaven malalts o vells eren venuts.

Ramaderia[modifica | modifica el codi]

Les grans hisendes dedicades a la ramaderia estaven formades per terres de pastures i de boscos i la seva extensió era més gran que els grans dominis agrícoles (es pot dir que com a mínim superaven les dues-centes hectàrees, i en alguns casos arribaven fins a diversos milers). Un terç dels treballadors havien de ser homes lliures. Quan els Politor van desaparèixer van donar pas als Villici, jornalers dirigits pel Procurador o Intendent de la Hisenda. Algunes explotacions agrícoles van arribar a comptar centenars de bracers.

Dels ramats d'ovelles que pasturaven en les muntanyes durant l'estiu, i en els planes a l'hivern s'aprofitava la llana i la carn, apreciada en moltes províncies. La cura dels ramats corresponia gairebé sempre a esclaus que a l'estiu romanien amb el bestiar, fins i tot de nit, allotjant-se en cabanyes o enmig d'assetjats. El pastor gaudia de llibertat de moviments i se li donaven cavalls i armes

Els bous, destinats a les tasques agrícoles, procedien de compres i estaven castrats. Altres cavalls, bous, ases i mules eren destinats a la venda a pagesos, carreters i l'exèrcit. Els animals lliurats a colons o parcers eren cuidats per aquests que havien de retornar una part de les cries i una quantitat de formatge i llet. Hi havia també gallines i coloms que s'alimentaven sols. Es criaven conills i llebres i existien dipòsits de peixos. Els porcs blancs eren alimentats en estables, però els negres, semblants als senglars, pasturaven als boscos alimentant-se de garrofes, prunes, glans i pomes silvestres.

Agricultura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Agricultura romana
Conreu de blat

Les terres agrícoles eren encerclades amb oms, pins o xiprers, mentre que els prats i vergers eren assetjats amb tanques, estaques, fossats o murs de pedra, totxana o ciment. Els esclaus podien descansar en els dies festius i en els de pluja (entre 60 i 80 a l'any aproximadament) i després de la sembra, a l'hivern (uns 30 dies). Sovint els propietaris es prestaven els esclaus per ajudar-se desinteressadament o per un salari convingut. Rarament es contractava a treballadors estrangers llevat del temps de la sega que es necessitava més gent. Llavors es contractaven segadors als quals es pagava amb una part de la collita recollida. Hi havia fins i tot qui acudia a les collites amb els seus esclaus. Altres vegades l'amo venia la collita abans de recollir-la i el comprador feia la recol·lecció. Moltes vegades els amos posaven la collita en mans de Publicans. S'usaven la pala, l'aixada, el pic, el corró, la falç, la forca i altres eines. La feina era realitzat en gran part per esclaus (familia rustica) encapçalats per un capatàs (vilicus) que cobrava i pagava, comprava i venia, exercia la inspecció, i en absència de l'amo també castigava.

Els conreus més comuns eren els cereals, l'olivera, que es plantava enmig dels sembrats i la vinya cobrint els vessants dels turons entre les que no se sembrava. La sembra es feia a la tardor i excepcionalment en primavera. Es practicaven els regs i l'abonat amb fem, margues i vegetals, calç, argila i sorra; els prats naturals eren aprofitats i se'ls millorava amb regs artificials. Com arbres fruiters estaven les figueres, les pereres, les pomeres, el cirerer, l'albercoc, el taronger i el llimoner. Els arbres s'usaven per fusta de construcció.

En els dominis agrícoles s'usava un bou per cada 10 hectàrees aproximadament, que tiraven de l'arada romana. L'ase s'utilitzava preferentment en el transport (fem, llavors, productes…) i per moure les rodes dels molins de farina. Es disposava de vaques de les quals per la producció de llet. El cavall era per l'ús personal del propietari o es criava per vendre'l. S'usaven uns dos bous cada vint-i-cinc hectàrees. En els dominis agrícoles s'usava un bou per cada 10 hectàrees aproximadament, i un ase per cada 15 hectàrees.

Els petits dominis[modifica | modifica el codi]

En la petita propietat es reproduïa la situació dels grans dominis, però el cultiu anava a càrrec exclusivament del propietari i de la seva família, i sol com excepció treballen esclaus. Les quantitats d'animals i productes eren, per tant, menors. Si la propietat era molt petita es cultivava amb aixada, com un petit hort o jardí. El cultiu més estès eren els cereals, però el més productiu seguia sent la vinya, seguint després les hortalisses, l'olivera, i els productes derivats de la ramaderia. El cultiu menys rendible eren els cereals.

El comerç[modifica | modifica el codi]

Un sesterci d'Adrià

El comerç era molt intens. A principis de l'Imperi el port romà de Myoshormes, va rebre mercaderies romanes per cinc milions de sestercis. L'Escítia servia de trànsit per les mercaderies de l'Índia (seda, bàlsams i pedres precioses); de Germània arribaven l'ambre i pedres precioses; d'Ístria i Rècia procedia el vi dolç i aromàtic; d'Il·líria, les pells i bestiar; de Nórica el ferro; de les Gàl·lies, cabres, cavalls, llana i or; dels Pirineus, teles i draps; d'Hispània, plata, mel, alum, cera, safrà, peix, blat, cànem i lli; de Britània, estany i plom; de Grècia, coure, mel, llanes, púrpures i oli; d'Àsia Menor, ferro, fusta, goma i llanes; d'Aràbia, mirra, canyella, arbres olorosos i encens; de Pèrsia i Síria, seda i pells; de Tir, púrpura; d'Etiòpia, perfums, marfil, cotó i feres.

Amb Claudi es va iniciar la concessió de monopolis comercials, que van fer augmentar el preu dels productes obligant a fixar el seu preu màxim per llei. Posat cas que algun monopolista retirés el producte de la circulació (augmentant el seu preu) el monopoli passava a un altre comerciant. La concessió de monopolis va ser freqüent en tota l'època imperial.

La ciutat[modifica | modifica el codi]

Representació de l'antiga ciutat de Roma.

La fundació de Roma s'atribueix a tres tribus: els Ramnes, els Ticis i els Lúcers. Aquests tres grups van fundar l'anomenada Roma Quadrata a la Muntanya Palatina. Una altra ciutat fundada per un altre o altres grups en el Quirinal, es va unir a la Roma Quadrata, sorgint així la civitas ('ciutat') anomenada Roma.

Als primers ciutadans romans se'ls anomena patricis (o patres), perquè o bé són pares de família (pàter famílies) o bé són fills de pares de família vinculats a l'obediència paterna (els fills homes no aconseguien la condició de pare de família fins que el pare moria i s'independitzaven, però es donava per descomptat que arribarien a aquesta condició).

Els fills dels patricis, en complir 17 anys (més tard l'edat es va anar rebaixant fins als 14 anys) adquirien la condició de ciutadans plens (amb tal motiu celebraven una festivitat en què deixaven de vestir la toga praetexta pròpia dels nois i es col·locaven la toga virilis, pròpia dels homes), però continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria.

Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i són d'entre els habitants els de classe social més elevada. Els seus drets eren: el sufragi, l'exercici de càrrecs públics polítics o religiosos, el dret a assignació de terres públiques, els drets civils propis de les gens (tutela, successió, potestat, etc.), El dret de contreure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractació (l'únic que s'estenia també als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constituïa el ius qüiritium o ius civitatis). Com obligacions citarem: el servei militar, i el deure de contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.

Ciutats dependents de Roma[modifica | modifica el codi]

Iniciada l'expansió territorial romana moltes ciutats van passar a dependre de Roma. Quan una ciutat se sotmetia a Roma a discreció, els seus ciutadans quedaven amb l'estatut jurídic de dediticios ( Dediticius). Encara que la majoria de les ciutats sotmeses a discreció ho van ser després de la Primera Guerra Púnica, probablement la institució és anterior.

Roma es reservava la sobirania eminent sobre aquestes ciutats, però els tornava l'usdefruit, amb excepció de l'ager publicus. Roma va reconèixer l'autonomia d'alguna d'aquestes ciutats però les seves terres van quedar sotmeses al delme de la collita, i en cas d'exempcions, aquestes es donaven a títol personal (per exemple als habitants d'una ciutat encara que conreessin terres en una altra ciutat). El delme es pagava generalment en espècie i el benefici permès al recaptador era limitat.

Les ciutats sotmeses a Roma, amb el seu territori rural inclòs, no tenien dret a declarar la guerra pel seu compte, però havien de declarar-la forçosament quan Roma ho fes. També tenien prohibit fer convenis de cap tipus amb altres Estats o ciutats. A més no podien encunyar moneda i eren les monedes romanes les que tenien curs legal en totes aquestes ciutats.

Hi havia diversos tipus de ciutats vinculades a Roma:

  • Ciutats de dret romà. Algunes ciutats van rebre el dret complet de ciutadania romana (civitas òptim juri), especialment les antigues ciutats aliades de la Lliga Llatina, les ciutats savines i gran part de les del País Volsc. Al costat d'elles estaven les colònies que gaudien del dret de ciutadania.
  • Ciutats llatines. Les ciutats subjectes anomenades llatines eren les altres ciutats de la Lliga Llatina que no havien rebut el dret de ciutadania, i les colònies de dret llatí (és a dir les colònies que no tenien dret de ciutadania). Els llatins i els romans eren iguals en les seves relacions privades, en els negocis, el comerç i les successions.
  • Ciutats sense vot. Estaven en tercer lloc les ciutats amb dret de civitas però sense vot ( civitas sine suffragio), que encara que podien anomenar ciutadans, havien de suportar totes les càrregues cíviques (reclutament militar, impostos ordinaris, serveis i contribucions especials) sense compensació (sense dret a votar). Aquestes ciutats estaven administrades per als assumptes judicials per un prefecte anual designat pel Pretor de Roma. La seva administració civil estava en mans dels seus propis magistrats locals, generalment de l'aristocràcia.
  • Ciutats confederades no llatines. Finalment estaven les ciutats confederades no llatines, els drets quedaven establerts pels tractats particulars concertades amb cadascuna d'elles. Aquestes ciutats subministren contingents a l'exèrcit en quantia prefixada per endavant, sent l'equipament del contingent a càrrec de la ciutat. Estaven governades per magistrats locals sorgits de l'aristocràcia.

Exèrcit romà[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Exèrcit romà i legió romana
Reconstrucció de soldats romans del 70 aC en formació d'atac.

Instrucció i entrenament[modifica | modifica el codi]

Durant quatre mesos els nous reclutes eren sotmesos a un entrenament implacable. En concloure aquest període els supervivents ja podien anomenar-se soldats, militis. Els que no podien resistir l'entrenament eren rebutjats.

Primer se'ls ensenyava a desfilar marcant el pas. Després se'ls portava de marxa, forçant-los al màxim fins que fossin capaços de recórrer 20 milles romanes, 30 km, en cinc hores. Després haurien de recórrer la mateixa distància carregats amb tot el seu equip, que incloïa armes i armadures, estris de cuina, estaques per a l'estacada, instruments per cavar i provisions per a diversos dies, ja que al final de cada marxa havien d'aixecar un campament amb terraplens i fossats de defensa.

L'entrenament continuava fins que eren capaços de recórrer 24 milles, 36 km, en cinc hores. Al principi els legionaris van utilitzar bèsties de càrrega i carros per transportar l'equip. Però el cèlebre general Gai Mari, impulsor de grans reformes en l'exèrcit, els va obligar a transportar personalment gairebé tota la impedimenta necessària per reduir la mida de les caravanes d'intendència (els anomenaven "les mules de Mari"). L'equip complet havia de pesar almenys 30 kg, i les armes i armadures més de 20 kg.

Els legionaris realitzaven marxes tres vegades al mes durant 25 anys. Aquest entrenament i capacitat de desplaçament va ser una de les causes per la qual l'exèrcit romà fos tan superior als altres exèrcits. Això era només part de la instrucció, ja que el programa d'entrenament també incloïa curses, salts, equitació i natació. Quan es considerava que es trobava en bona forma física començava la instrucció en el maneig de les armes.

Els reclutes aprenien a atacar una gruixuda estaca clavada a terra amb una pesada espasa de fusta i un escut de vímet que pesava el doble que un escut normal. Se'ls insistia que colpegessin de front, sense descriure arcs amb l'espasa, que poden evitar-se amb més facilitat. També se'ls entrenava en el llançament de pesades javelines de fusta contra les estaques.

Un cop superat aquest pas, se'ls considerava dignes d'empunyar armes autèntiques folrades de cuir per evitar accidents, que els semblarien lleugeríssims en comparació de les pesades armes de fusta.

Efectius[modifica | modifica el codi]

Una legió estava formada per deu cohorts de 480 homes cadascuna, llevat que fos una cort d'assalt o invasió (formades per uns 20 o 30 homes), el que dóna la xifra de 4.800 homes en total, això en teoria, ja que no sembla segur que les legions hagin estat amb els seus quadres complets, ni de bon tros.

Normalment cada centúria formava com un quadre de 10 x 8 homes. Com la segona centúria de cada manipul baixava per tancar el buit, la profunditat de la línia de combat de la legió era de 8 homes. Com que tres eren les línies que una legió podia presentar, el front de combat quedava estructurat com una successió de línies amb 8 homes de profunditat. Recordem que a Cannas els manípuls van formar amb la seva profunditat doblegada, és a dir, amb 16 homes, un experiment que va costar als romans 50.000 morts. Ja que el secret tàctic de la legió no era altre que la seva flexibilitat, la línia de combat amb 8 homes de profunditat era la més racional i la que millor s'adaptava a aquesta característica essencial. Però si calia reduir la profunditat, aquesta mateixa flexibilitat operava el miracle de permetre "aprimar" les línies.

Marina romana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Marina romana
Trirrem romà representat en un mosaic.

La marina romana (en llatí classis, literalment flota) era la força naval de la Roma Antiga. Tot i jugar un paper decisiu en l'expansió romana per la Mediterrània, la marina romana mai va tenir el prestigi de les legions romanes. Al llarg de la seva història els romans van ser un poble essencialment terrestre, i van deixar els temes nàutics en mans de pobles més familiaritzats amb ells, com els grecs i els egipcis, per construir vaixells. Parcialment a causa d'això, la marina mai va ser totalment abraçada per l'estat romà, i es considerava «no romana». En l'antiguitat, les marines i les flotes comercials no tenien l'autonomia logística de l'actualitat. A diferència de les forces navals modernes, la marina romana, fins i tot en el seu apogeu, no va existir de forma autònoma, sinó que va operar com un adjunt de l'exèrcit romà.

La marina romana es va crear en temps de la República Romana. L'any 311 aC es va instituir la figura dels almiralls (Duoviri navals) per dirigir la petita marina romana, formada per uns pocs vaixells (galeres sobretot), i pels contingents marítims de les ciutats aliades que posseïen marina (com Nàpols).

El 267 aC es van instituir els quatre qüestors de la marina (Classici quoestores), amb seus respectives en quatre ports: Ostia, Calis (a Campània), Ariminium (Rimini), i una altra seu de la qual el nom i situació no és conegut.

En el transcurs de la Primera Guerra Púnica la marina romana va ser estesa massivament i va jugar un paper vital en la victòria romana i en l'ascensió de la República Romana a l'hegemonia de la Mediterrània. Durant la primera meitat del segle II aC Roma va destruir Cartago i subjugà els regnes hel·lenístics de l'est de la Mediterrània, aconseguint el domini complet de totes les ribes del mar interior, que ells van anomenar Mare Nostrum. Les flotes romanes van tornar a tenir un paper preponderant en el segle I aC en les guerres contra els pirates i en les guerres civils romanes que van provocar la caiguda de la República, les campanyes es van estendre al llarg de la Mediterrània. En el 31 aC la gran Batalla d'Actium va posar fi a la Tercera guerra civil romana amb la victòria final d'August i l'establiment de l'Imperi Romà.

Durant el període imperial la Mediterrània va ser un pacífic «llac romà» per l'absència d'un rival marítim, i la marina romana va quedar reduïda al patrullatge i a tasques de transport.

No obstant això, en les fronteres de l'Imperi Romà, en les noves conquestes o, cada vegada més, en la defensa contra les invasions bàrbares, les flotes romanes van estar plenament implicades. El declivi de l'Imperi Romà al segle III es va sentir en la marina romana, que va quedar reduïda a l'ombra de si mateixa, tant en grandària com en capacitat de combat. En les successives onades dels pobles bàrbars contra les fronteres de l'Imperi Romà la marina romana només va poder tenir un paper secundari. Al començament del segle V les fronteres de l'Imperi Romà van ser trencades i aviat van aparèixer regnes bàrbars a la vora de la Mediterrània occidental. Un d'ells, el dels vàndals, va crear una marina pròpia i va atacar les costes del Mediterrani, fins i tot va arribar a saquejar Roma, mentre les disminuïdes flotes romanes van ser incapaces d'oferir resistència. L'Imperi Romà d'Occident es va enfonsar al segle V i la posterior marina romana del durador Imperi Romà d'Orient és anomenada pels historiadors marina bizantina.

Cultura romana[modifica | modifica el codi]

Aquesta va ser el resultat d'un important intercanvi entre civilitzacions diferents: la cultura grega i les cultures desenvolupades a Orient (Mesopotàmia i Egipte, sobretot) van contribuir a formar la cultura i l'art dels romans. Un dels vehicles que més va contribuir a la universalització de la cultura romana, que aviat va ser la de tot l'imperi, va ser l'ús del llatí com a llengua comuna de tots els pobles sotmesos a Roma. En els dos segles que van seguir a la guerra d'August, l'imperi va aconseguir la seva major extensió i va realitzar una intensa tasca civilitzadora. La cultura romana ja no va quedar limitada a Roma i Itàlia, sinó que es va estendre fins a les més llunyanes províncies frontereres.

Es van destacar en la tecnologia, en els edictes dels pretors, en les disposicions del senat, de l'assemblea popular i dels emperadors i les opinions dels jurisconsults romans. Els principis fonamentals s'han incorporat a la legislació de tots els pobles civilitzats per Roma.

Situació de la dona[modifica | modifica el codi]

En les famílies riques, la dona havia de portar una vida d'obediència. El treball li era aliè, excepte el filar i teixir. Com a mestressa de casa havia de supervisar les tasques domèstiques, acomplertes pels esclaus. Per als romans, el crim més gran que podia cometre una dona era l'adulteri, considerat no només un crim de caràcter moral, sinó una traïció per als déus tutelars.

A diferència de l'home, la dona estava exempta del reclutament a l'exèrcit i de combatre en les campanyes militars.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia.

Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius.

El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui en dia, no hi ha parlants nadius del llatí, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

Dret romà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dret romà

Dret romà és el conjunt de normes jurídiques per las quals es va regir el poble de Roma al llarg de la seva història. El seu estudi comprèn, d'una banda, la història de Roma (principalment les diferents fases i medis que faran aquestes normes s'exterioritzin, és a dir, les fonts de producció d'aquest Dret, i d'altra, les principals Institucions jurìdiques que Roma va crear i ens va transmetre.

La jurisdicció a Roma es concentra a la ciutat i en la fase monàrquica en el rei de Roma, que té el seu "Tribunal" i ordena (ius) en els dies establerts (dies fasti) seient en l'anomenada Cadira Curul (Sella Curulis) auxiliat pels agutzils (lictores) i enfront de les parts litigants (rei).

Art romà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art romà
Eros de Centocelle, còpia romana d'un original grec tradicionalment atribuït a Praxíteles

Per art romà (sense adjectius ulteriors) s'entén l'art de l'Antiga Roma, des de la fundació fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, sigui a la ciutat de Roma o en la resta d'Itàlia i en les províncies orientals i occidentals. L'art de la part oriental de l'Imperi, després de la caiguda d'Occident, si bé està en continuïtat amb l'Imperi Romà, s'anomena art bizantí.

Les formes artístiques autòctones en la fase de l'origen de roma i de la Primera República Romana són força elementals i poc refinades. Amb el contacte amb la civilització grega Roma tindrà progressivament n'apreciarà les formes mentre depreciarà socialment als artistes grecs davant dels conqueridors romans. Amb el pas dels segles l'art grec s'apreciarà més però no hi mancaran tendències autòctones anticlàssiques que seran un element de continuïtat amb l'art romànic posterior.

Arquitectura romana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Arquitectura romana

L'arquitectura romana és probablement el testimoni més significatiu de la civilització romana. Es caracteritza per la diversificació de les seves construccions i la grandiositat dels espais interiors. La seva solidesa ha permès que moltes d'elles perdurin fins als nostres dies. L'organització de l'imperi romà va normalitzar les tècniques constructives de manera que es poden veure construccions molt semblants a milers de quilòmetres enllaçades, sovint, per les vies romanes.

Religió romana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mitologia romana

La mitologia romana representa el conjunt de déus i creences de procedència diversa que conformaven el pensament religiós a l'Antiga Roma. Inicialment consistia en la creença en una sèrie de déus amb funcions específiques, i clergues associats, però sense les narracions llegendàries característiques de la mitologia grega. Més endavant, a la darrera part de la República, els romans escrigueren històries sobre els seus déus equivalents a la Titanomàquia grega.

En la Roma més primitiva, els habitants vivien en un món de déus. Davant la manca d'un altre tipus de creences, expressaven a través de l'explicació divina qualsevol tipus d'ideal. El poble mesclava les tradicions autòctones amb tradicions d'altres pobles, grecs, etruscs, sabins, i divinitzaven qualsevol element del seu entorn, fos de la natura o de la societat. Progressivament alguns d'aquests elements divinitzats (numina) esdevindrien els principals déus.

Els manes, esperits dels morts, o d'un mort en particular van ser dels primers déus romans. Aquests déus es confongueren amb els lars i penats, déus de les cases. Cada casa tenia un lar i els habitants d'una casa donaven culte als seus propis déus; quan una noia es casava havia de deixar de donar culte als déus de la casa dels seus pares i adoptar els de la casa del seu espòs.

També hi havia els déus dels camps i dels camins que protegien els camperols i els caminants. Protegien també els pobles i ciutats, els districtes, i les viae. Els hi retien culte en les cruïlles dels camins, fent una festa anual.

Principals divinitats[modifica | modifica el codi]

Algunes de les divinitats de la Roma arcaica eren:

  • Júpiter o Jovis, déu principal del cel resplendent
  • Juno, esposa de Júpiter i deessa del naixement i de la prole
  • Mart, déu de la guerra
  • Janus, déu de l'accés a la casa
  • Vesta, deessa de la llar
  • Silvà, déu dels boscos i dels ramats
  • Penats, déus del rebost
  • Lars, déus protectors de la família i de la casa.
  • Hèrcules Itàlic, déu de l'alqueria cultivada en pau, més tard déu de la bona fe
  • Vertumne, déu de l'any i les seves estacions
  • Saturn, déu de la sementera
  • Ops (déu dels camps)
  • Flora, deessa de les flors
  • Bel·lona, deessa de la guerra
  • Terminus, déu dels límits
  • Juventus, déu de la joventut
  • Salus, deessa de la salut
  • Fides, deessa de la fi
  • Concordia, deessa de la concòrdia
  • Fors, deessa de la fortuna
  • Camenes, nimfes de les fonts
  • Dea o Ceres, deessa de la fecunditat.

Províncies romanes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Províncies romanes

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hobsbawm, E. L'Europe: mythe, histoire, réalité. Le Monde 24.09.2008 (consultat 10-11-2013)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adkins, Lesley; Roy Adkins (1998). Handbook to Life in Ancient Rome. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-512332-8.
  • Casson, Lionel (1998). Everyday Life in Ancient Rome. Baltimore: The Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-5992-1.
  • Dio, Cassius. "Dio's Rome, Volume V., Books 61-76 (AD 54-211)". http://www.gutenberg.org/files/10890/10890-h/10890-h.htm. Retrieved 2006-12-17.
  • Duiker, William; Jackson Spielvogel (2001). World History (Third edition ed.). Wadsworth. ISBN 0-534-57168-9.
  • Durant, Will (1944). The Story of Civilization, Volume III: Caesar and Christ. Simon and Schuster, Inc..
  • Elton, Hugh (1996). Warfare in Roman Europe AD350-425. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-815241-8.
  • Flower (editor), Harriet I. (2004). The Cambridge Companion to the Roman Republic. Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 0-521-00390-3.
  • Cowell, Frank Richard. Life in Ancient Rome. New York: G.P. Putnam's Sons, 1961 (paperback, ISBN 0-399-50328-5).
  • Gabucci, Ada. Rome (Dictionaries of Civilizations; 2). Berkekely: University of California Press, 2007 (paperback, ISBN 0-520-25265-9).
  • Scheidel, Walter, Ian Morris, and Richard P. Saller, eds. The Cambridge Economic History of the Greco-Roman World (2008) 958pp
  • Wyke, Maria. Projecting the Past: Ancient Rome, Cinema, and History. New York; London: Routledge, 1997 (hardcover, ISBN 0-415-90613-X, paperback, ISBN 0-415-90614-8).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antiga Roma


Coord.: 41° 53′ N, 12° 29′ E / 41.89°N,12.48°E / 41.89; 12.48