Antiga Roma
|
|||||
| Organització social: | |||||
|
|||||
| Magistratures ordinàries | |||||
|
|||||
| Magistratures extraordinàries | |||||
|
|
|||||
| Càrrecs i honors | |||||
|
|||||
L'antiga Roma fou la civilització que va sorgir de la ciutat-estat de Roma, a partir del segle IX aC. Inicialment una monarquia, va esdevenir una república, i finalment un imperi que va acabar controlant la major part del Mediterrani i de l'Europa Occidental. L'imperi Romà va decaure i la part occidental es va disgregar en un seguit de regnes independents durant el segle V. L'edat mitjana és el període que segueix la caiguda de l'Imperi Romà, que es considera tradicionalment el 476. La part oriental, l'imperi Bizantí, va sobreviure fins desaparèixer definitivament el 1453.
La civilització romana, juntament amb la grega conformen l'Antiguitat clàssica europea, la qual ha tingut una influència cabdal en la civilització occidental, en art, literatura, llei, lingüística, etc.
- República Romana 510 aC - 40 aC
- Imperi romà 20 dC-360 dC
- Imperi Romà d'occident 405 - 480
- Imperi Bizantí 405 - 480
Taula de continguts |
[modifica] Història
[modifica] Monarquia
- Article principal: Regne Romà
La ciutat de Roma va créixer dels assentaments a la vora del riu Tíber, un encreuament de tràfic i comerç. D'acord a l'evidència arqueològica la vila de Roma va ser fundada probablement durant el segle IX aC per dos membres de les tribus centrals italianes: els llatins i els sabins. Durant aquest període, Roma va ser governada per una successió de set reis que exercien un poder gairebé absolut malgrat l'existència de les assemblees romanes i el Senat. L'últim rei, Tarquí el Superb, va ser deposat i exiliat el 510 aC, després d'haver comès seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republicà.
[modifica] República
La República Romana va ser establerta el 509 aC, establint un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos consols, que exercien l'autoritat executiva anomenada imperium i el comandament militar. Tanmateix, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els patricis), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment només els patricis podien ser magistrats però després es va permetre l'entrada del poble comú, o els plebeus.
Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi els etruscs. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del segle III aC, Roma es va enfrontar amb Cartago en la primera de les Guerres Púniques. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península italiana, Sicília i Ibèria, consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota del Regne de Macedònia i de l'imperi Selèucida al segle II aC, els romans es van convertir en el poble dominant del mar Mediterrani.
Tanmateix, el poder a l'exterior va dur a les disputes interiors. Els senators es van enriquir a costa de les províncies, però, els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, formant una nova classe de comerciants: l'orde eqüestre. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els plebeus, i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu al govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situació va esclatar a finals del segle II aC amb els germans Gracs, dos tribuns que tractaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts però el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar als plebeus i a la classe eqüestre. Negar la ciutadania italiana a les ciutats aliades italianes va dur a la guerra social del 91 al 88 aC. Les reformes militars de Gai Màrius van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal de Lluci Corneli Cinna el 81 al 79 aC.
A mitjans del segle I aC, tres homes, Juli Cèsar, Pompeu i Crassus van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la república. Després de la conquesta de la Gàl·lia de Cèsar, l'estancament de les relacions entre Cèsar i el Senat va produir una guerra civil en què Pompeu encapçalava les forces del Senat. Cèsar va sortir victoriós i va ser declarat dictador vitalici. El 44 aC Cèsar va ser assassinat pels senadors, que temien la restauració de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de Cèsar, August i els seus ajudants, Marc Antoni i Lèpid va prendre el poder. Tanmateix, aquesta aliança es va desintegrar amb una lluita pel poder. Lèpid va ser exiliat i quan August va derrotar Marc Antoni i Cleopatra d'Egipte a la batalla d'Actium el 31 aC, es va convertir en el governador indisputat de Roma.
[modifica] Imperi
Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant només una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat, Tiberi, va prendre el poder sense guerra ni sang, establint una dinastia que acabaria amb la mort de Neró el 68 dC. L'expansió territorial de l'imperi va continuar, l'estat es va afermar, malgrat la prespectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Neró va ser succeït per la dinastia Flàvia. Durant el regnat dels "Cinc bons emperadors" (del 96 al 108 dC), l'imperi va arribar al seu zènit territorial, econòmic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amenaça interna i externa i l'imperi va prosperar durant el període conegut com la Pax Romana ("Pau Romana"). Amb la conquesta de Dàcia durant el regnat de Trajà, l'imperi va assolir la seva màxima expansió territorial: el domini romà abastava 2,5 milions de quilòmetres quadrats.
El període del 180 al 235 va ser dominat per la dinastia Severa. Va ser un període de governants incompetents. La creixent influència de l'exèrcit en la successió imperial va produir un col·lapse imperial conegut com la Crisi del segle III. Aquesta crisi va acabar amb el govern de Dioclecià que el 293 va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos co-emperadors i dos col·legues. El 330 l'emperador Constantí va establir la capital de l'imperi a Constantinoble i el 364 l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'imperi Romà d'Orient (conegut després com a Imperi Bizantí i el Imperi Romà d'Occident.
L'imperi d'Occident va ser constantment atacat per les invasions barbàriques al llarg dels segles. El 410 Roma va ser saquejada i el 4 de setembre, 476, el cap germànic Odoacre va deposar Ròmul August, l'últim emperador romà. Així, després de 1.200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'imperi d'Orient, però, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble el segle XV.
[modifica] Estructura social i política
La primera estructura social i política dels llatins va ser la família: el pare (pater famílies), la dona (unides al pare de família pel ritus sagrat de la torta), els fills, les dones dels fills, els fills dels fills, i les filles no casades. De l'agrupació d'algunes famílies del mateix tronc, van sorgir les gens, i d'un conjunt de famílies van sorgir les tribus. La família estava formada pels més pròxims (agnados), però a mesura que la família s'estenia es formava la gens o raça d'un tronc comú, integrada per la família pròpiament esmentada (adnati) i pels gentils, tots aquells procedents del mateix avantpassat.
S'arribava a ser membre de la gens per naixement, per admissió o per entrar a formar part d'una família pertanyent a la gens. Més tard es va admetre també els clients en les gens. Es deixava de pertànyer a una gens per mort, per entrar en una altra gens o per perdre la ciutadania o la llibertat. Tots els membres de la gens portaven un nom gentilici, que se suposava era el de l'avantpassat comú, i realitzaven un culte comú a una divinitat que se suposava protectora de la gens.
El cap de cada gens era el pater. Cada gens podia tenir normes especifiques i costums i usos particulars. Cada gens disposava d'un lloc comú d'enterrament. Entre els membres de les gens existia el deure de prestar-se mútuament auxili i d'exercir la tutela sobre aquells que no tenien parents agnats; en cas de mort sense parents agnats, el pater de la gens era cridat a la successió intestada.
Els membres de les gens eren anomenats patricis (això és, descendents de patres) i també quirites (guerrers o llancers) i durant molt temps van ser els únics que van gaudir del poder polític i de la plenitud de drets a Roma. La seva extensió i l'augment del poder de l'Estat va provocar la seva desaparició com a entitat política al cap d'uns segles. Cada gens o tribu tenia un punt comú d'encontre, generalment per al culte religiós (encara que no exclusivament amb aquesta finalitat), punt que constitueix l'embrió de les civitas (ciutats).
Als primers ciutadans romans se'ls anomena patricis o patres perquè, o bé són pares de família (pater famílies) o bé són fills de pares de família vinculats a l'obediència paterna (els fills homes no arribaven a la condició de pare de família fins que el pare moria i s'independitzaven però es donava per descomptat que arribarien a aquesta condició). Els fills dels patricis, en complir 17 anys (més tard l'edat va ser rebaixada fins els 14 anys) adquirien la condició de ciutadans plens (amb aquest motiu celebraven una festivitat que deixaven de vestir la toga praetexta, pròpia dels nois, i es col·locaven la toga virilis, pròpia dels homes), però continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria.
Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i són d'entre els habitants els de classe social més elevada. Els seus drets eren: el sufragi, el desenvolupament dels càrrecs públics polítics o religiosos, el dret a assignació de terres públiques, els drets civils propis de les gens (tutela, successió, potestat ...), el dret de contraure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractació (l'únic que s'estenia també als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constituïa el ius quiritium o ius civitatis). Com deures citarem: el servei militar i el deure a contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.
[modifica] La ciutat
La fundació de Roma s'atribueix a tres tribus: els Ramnes, els Ticis i els Lúcers. Aquests tres grups van fundar l'anomenada Roma Quadrata a la Muntanya Palatina. Una altra ciutat fundada per un altre o altres grups en el Quirinal, es va unir a la Roma Quadrata, sorgint així la civitas ('ciutat') anomenada Roma.
Als primers ciutadans romans se'ls anomena patricis (o patres), perquè o bé són pares de família (pàter famílies) o bé són fills de pares de família vinculats a l'obediència paterna (els fills homes no aconseguien la condició de pare de família fins que el pare moria i s'independitzaven, però es donava per descomptat que arribarien a aquesta condició).
Els fills dels patricis, en complir 17 anys (més tard l'edat es va anar rebaixant fins als 14 anys) adquirien la condició de ciutadans plens (amb tal motiu celebraven una festivitat en què deixaven de vestir la toga praetexta pròpia dels nois i es col·locaven la toga virilis, pròpia dels homes), però continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria.
Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i són d'entre els habitants els de classe social més elevada. Els seus drets eren: el sufragi, l'exercici de càrrecs públics polítics o religiosos, el dret a assignació de terres públiques, els drets civils propis de les gens (tutela, successió, potestat, etc.), El dret de contreure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractació (l'únic que s'estenia també als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constituïa el ius qüiritium o ius civitatis). Com obligacions citarem: el servei militar, i el deure de contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.
[modifica] Ciutats dependents de Roma
Iniciada l'expansió territorial romana moltes ciutats van passar a dependre de Roma. Quan una ciutat se sotmetia a Roma a discreció, els seus ciutadans quedaven amb l'estatut jurídic de dediticios ( Dediticius). Encara que la majoria de les ciutats sotmeses a discreció ho van ser després de la Primera Guerra Púnica, probablement la institució és anterior.
Roma es reservava la sobirania eminent sobre aquestes ciutats, però els tornava l'usdefruit, amb excepció de l'ager publicus. Roma va reconèixer l'autonomia d'alguna d'aquestes ciutats però les seves terres van quedar sotmeses al delme de la collita, i en cas d'exempcions, aquestes es donaven a títol personal (per exemple als habitants d'una ciutat encara que conreessin terres en una altra ciutat). El delme es pagava generalment en espècie i el benefici permès al recaptador era limitat.
Les ciutats sotmeses a Roma, amb el seu territori rural inclòs, no tenien dret a declarar la guerra pel seu compte, però havien de declarar-la forçosament quan Roma ho fes. També tenien prohibit fer convenis de cap tipus amb altres Estats o ciutats. A més no podien encunyar moneda i eren les monedes romanes les que tenien curs legal en totes aquestes ciutats.
Hi havia diversos tipus de ciutats vinculades a Roma:
- Ciutats de dret romà. Algunes ciutats van rebre el dret complet de ciutadania romana (civitas òptim juri), especialment les antigues ciutats aliades de la Lliga Llatina, les ciutats savines i gran part de les del País Volsc. Al costat d'elles estaven les colònies que gaudien del dret de ciutadania.
- Ciutats llatines. Les ciutats subjectes anomenades llatines eren les altres ciutats de la Lliga Llatina que no havien rebut el dret de ciutadania, i les colònies de dret llatí (és a dir les colònies que no tenien dret de ciutadania). Els llatins i els romans eren iguals en les seves relacions privades, en els negocis, el comerç i les successions.
- Ciutats sense vot. Estaven en tercer lloc les ciutats amb dret de civitas però sense vot ( civitas sine suffragio), que encara que podien anomenar ciutadans, havien de suportar totes les càrregues cíviques (reclutament militar, impostos ordinaris, serveis i contribucions especials) sense compensació (sense dret a votar). Aquestes ciutats estaven administrades per als assumptes judicials per un prefecte anual designat pel Pretor de Roma. La seva administració civil estava en mans dels seus propis magistrats locals, generalment de l'aristocràcia.
- Ciutats confederades no llatines. Finalment estaven les ciutats confederades no llatines, els drets quedaven establerts pels tractats particulars concertades amb cadascuna d'elles. Aquestes ciutats subministren contingents a l'exèrcit en quantia prefixada per endavant, sent l'equipament del contingent a càrrec de la ciutat. Estaven governades per magistrats locals sorgits de l'aristocràcia.
[modifica] L'exèrcit romà
[modifica] Instrucció i entrenament
Durant quatre mesos els nous reclutes eren sotmesos a un entrenament implacable. En concloure aquest període els supervivents ja podien anomenar-se soldats, militis. Els que no podien resistir l'entrenament eren rebutjats.
Primer se'ls ensenyava a desfilar marcant el pas. Després se'ls portava de marxa, forçant-los al màxim fins que fossin capaços de recórrer 20 milles romanes, 30 km, en cinc hores. Després haurien de recórrer la mateixa distància carregats amb tot el seu equip, que incloïa armes i armadures, estris de cuina, estaques per a l'estacada, instruments per cavar i provisions per a diversos dies, ja que al final de cada marxa havien d'aixecar un campament amb terraplens i fossats de defensa.
L'entrenament continuava fins que eren capaços de recórrer 24 milles, 36 km, en cinc hores. Al principi els legionaris van utilitzar bèsties de càrrega i carros per transportar l'equip. Però el cèlebre general Gai Mari, impulsor de grans reformes en l'exèrcit, els va obligar a transportar personalment gairebé tota la impedimenta necessària per reduir la mida de les caravanes d'intendència (els anomenaven "les mules de Mari"). L'equip complet havia de pesar almenys 30 kg, i les armes i armadures més de 20 kg.
Els legionaris realitzaven marxes tres vegades al mes durant 25 anys. Aquest entrenament i capacitat de desplaçament va ser una de les causes per la qual l'exèrcit romà fos tan superior als altres exèrcits. Això era només part de la instrucció, ja que el programa d'entrenament també incloïa curses, salts, equitació i natació. Quan es considerava que es trobava en bona forma física començava la instrucció en el maneig de les armes.
Els reclutes aprenien a atacar una gruixuda estaca clavada a terra amb una pesada espasa de fusta i un escut de vímet que pesava el doble que un escut normal. Se'ls insistia que colpegessin de front, sense descriure arcs amb l'espasa, que poden evitar-se amb més facilitat. També se'ls entrenava en el llançament de pesades javelines de fusta contra les estaques.
Un cop superat aquest pas, se'ls considerava dignes d'empunyar armes autèntiques folrades de cuir per evitar accidents, que els semblarien lleugeríssims en comparació de les pesades armes de fusta.
[modifica] Efectius
Una legió estava formada per deu cohorts de 480 homes cadascuna, llevat que fos una cort d'assalt o invasió (formades per uns 20 o 30 homes), el que dóna la xifra de 4.800 homes en total, això en teoria, ja que no sembla segur que les legions hagin estat amb els seus quadres complets, ni molt menys.
Normalment cada centúria formava com un quadre de 10 x 8 homes. Com la segona centúria de cada manipul baixava per tancar el buit, la profunditat de la línia de combat de la legió era de 8 homes. Com que tres eren les línies que una legió podia presentar, el front de combat quedava estructurat com una successió de línies amb 8 homes de profunditat. Recordem que a Cannas els manípuls van formar amb la seva profunditat doblegada, és a dir, amb 16 homes, un experiment que va costar als romans 50.000 morts. Ja que el secret tàctic de la legió no era altre que la seva flexibilitat, la línia de combat amb 8 homes de profunditat era la més racional i la que millor s'adaptava a aquesta característica essencial. Però si calia reduir la profunditat, aquesta mateixa flexibilitat operava el miracle de permetre "aprimar" les línies.
[modifica] Cultura
Aquesta va ser el resultat d'un important intercanvi entre civilitzacions diferents: la cultura grega i les cultures desenvolupades a Orient (Mesopotàmia i Egipte, sobretot) van contribuir a formar la cultura i l'art dels romans. Un dels vehicles que més va contribuir a la universalització de la cultura romana, que aviat va ser la de tot l'imperi, va ser l'ús del llatí com a llengua comuna de tots els pobles sotmesos a Roma. En els dos segles que van seguir a la guerra d'August, l'imperi va aconseguir la seva major extensió i va realitzar una intensa tasca civilitzadora. La cultura romana ja no va quedar limitada a Roma i Itàlia, sinó que es va estendre fins a les més llunyanes províncies frontereres.
Es van destacar en la tecnologia, en els edictes dels pretors, en les disposicions del senat, de l'assemblea popular i dels emperadors i les opinions dels jurisconsults romans. Els principis fonamentals s'han incorporat a la legislació de tots els pobles civilitzats per Roma.
[modifica] Situació de la dona
En les famílies riques, la dona havia de portar una vida d'obediència. El treball li era aliè, excepte el filar i teixir. Com a mestressa de casa havia de supervisar les tasques domèstiques, complertes pels esclaus. Per als romans, el crim més gran que podia cometre una dona era l'adulteri, considerat no només un crim de caràcter moral, sinó una traïció per als déus tutelars.
A diferència de l'home, la dona estava exempta del reclutament a l'exèrcit i de combatre en les campanyes militars.
[modifica] Províncies romanes
- Tot territori annexionat es convertia en província i era confiat a un pretor o un promagistrat.
- Sicília (227 a. C.).
- Còrsega - Sardenya (227 a. C.).
- Àfrica: Àfrica Vetus o Àfrica Proconsular (146 a. C.). Àfrica Nova (46 a. C.).
- Hispània: (Citerior i Ulterior) (197 a.C.).
- Gàl·lia: (Gàl·lia Narbonense (120 a.C.) i Comata (50 a.C.).
- Grècia: ( Macedònia (148 a. C.) i Il.líria (60 a.C.).
- Àsia: ( Àsia (129 a.C.), Cilícia (101 a. C.), Bitínia (74 a. C.), Pont (63 a.C.), Síria (63), Xipre (58 a. ; C.).
- Cirenaica - (74 a.C.).
- Egipte - (30 a.C.).
[modifica] Vegeu també
- Exèrcit romà
- Flota romana
- Dret romà
- Mitologia romana
- Províncies romanes
- Món grecoromà
- Classe social a l'antiga Roma
- Caiguda de l'imperi Romà
[modifica] Referències
- Adkins, Lesley; Roy Adkins (1998). Handbook to Life in Ancient Rome. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-512332-8.
- Casson, Lionel (1998). Everyday Life in Ancient Rome. Baltimore: The Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-5992-1.
- Dio, Cassius. "Dio's Rome, Volume V., Books 61-76 (AD 54-211)". http://www.gutenberg.org/files/10890/10890-h/10890-h.htm. Retrieved 2006-12-17.
- Duiker, William; Jackson Spielvogel (2001). World History (Third edition ed.). Wadsworth. ISBN 0-534-57168-9.
- Durant, Will (1944). The Story of Civilization, Volume III: Caesar and Christ. Simon and Schuster, Inc..
- Elton, Hugh (1996). Warfare in Roman Europe AD350-425. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-815241-8.
- Flower (editor), Harriet I. (2004). The Cambridge Companion to the Roman Republic. Cambridge, UK: Cambridge University Press. ISBN 0-521-00390-3.
- Cowell, Frank Richard. Life in Ancient Rome. New York: G.P. Putnam's Sons, 1961 (paperback, ISBN 0-399-50328-5).
- Gabucci, Ada. Rome (Dictionaries of Civilizations; 2). Berkekely: University of California Press, 2007 (paperback, ISBN 0-520-25265-9).
- Scheidel, Walter, Ian Morris, and Richard P. Saller, eds. The Cambridge Economic History of the Greco-Roman World (2008) 958pp
- Wyke, Maria. Projecting the Past: Ancient Rome, Cinema, and History. New York; London: Routledge, 1997 (hardcover, ISBN 0-415-90613-X, paperback, ISBN 0-415-90614-8).
[modifica] Enllaços externs
- Antiga Roma a Artehistoria.com.
- Els espectacles a l'antiga Roma
- La lectura en el món romà
- Història de Roma
- The Roman Law Library by Yves Lassard and Alexandr Koptev.
|
|||||
