Peix

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre un tipus d'animals. Vegeu altres significats a «Peix (desambiguació)».
Un guppy.
Peixos d'aigua dolça
Peixos d'aigua salada
Dunkleosteus terreli, peix prehistòric del Devonià que podia assolir els 10 m de longitud.
Anatomia externa de l'espècie Lampanyctodes hectoris: (1) - Opercle (coberta de les brànquies), (2) - Línia lateral, (3) - Aleta dorsal espinosa, (4) - Aleta dorsal suau, (5)- Peduncle caudal, (6) - Cua o aleta caudal, (7) - Aleta anal, (8) - Fotòfors, (9) - Aletes pèlviques, (10) - Aletes pectorals.

Els peixos són animals vertebrats que no són membres del grup dels tetràpodes (els vertebrats terrestres amb quatre potes de tipus quiridi). L'especialitat de la zoologia que s'ocupa específicament dels peixos es diu Ictiologia.

El grup dels peixos és un tàxon parafilètic, és a dir, un calaix de sastre definida per l'exclusió d'un tàxon (els tetràpodes) d'un altre major (els vertebrats), i no per la possessió de característiques derivades comunes. Com és propi dels primers vertebrats, són aquàtics i, a diferència del que observem en els tetràpodes, la respiració es produeix per brànquies (excepte els dipnous o peixos pulmonats, que fan ús d'un principi de pulmó) situades en clivelles de la faringe. La locomoció es basa en una forma hidrodinàmica, amb moviments laterals del cos auxiliats per extremitats que són aletes. El grup és molt heterogeni i inclou a formes tan dispars com les lamprees, els taurons o les tonyines, totalitzant prop de 30.000 espècies.

Origen i evolució[modifica | modifica el codi]

Els peixos es van originar a partir d'altres chordata cap al començament del Cambrià. No se sap del cert exactament on fixar el seu origen; el grup més primitiu dels peixos, els agnats -que no posseeixen mandíbules- comprèn segons la majoria de les classificacions les lamprees i els mixines, però aquests últims, segons alguns científics, no són verdaders vertebrats, ja que les llamprees posseeixen unes característiques que comparteixen d'una o una altra manera amb la resta de vertebrats i que no comparteixen amb els mixines.

La gran majoria de les espècies avui existents pertanyen a dos grups (de vegades considerats classes, de vegades superclasses): els condrictis o peixos cartilaginosos, que inclouen a taurons, rajades, peixos serra i quimeres, caracteritzats per tenir clivelles branquials externament visibles i un esquelet compost només de cartílag; i els osteïctis, amb esquelet ossi i brànquies protegides mitjançant un opercle. Moltes diferències morfològiques, anatòmiques i fisiològiques diferencien a ambdós grups. Els osteïctis són un grup de vertebrats molt primitius, però molt reeixits evolutivament, ja que els taurons són animals molt antics que no han canviat gaire des del seu origen i que avui en dia segueixen sent un grup molt bé adaptat al món.

Els vertebrats terrestres (tetràpodes) es van diferenciar a partir de peixos emparentats amb el latimèria o els peixos pulmonats, i algunes de les primeres formes estan a meitat de camí entre el nostre concepte de peix i el d'amfibi.

Els peixos així com altres organismes aquàtics poden classificar-se ecològicament per la seva tolerància a diferents salinitats, en eurihalinos o estenohalinos, així com per altres aspectes de la seva adaptació.

Anatomia[modifica | modifica el codi]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Els peixos presenten una forma fusiforme i hidrodinàmica perquè han adaptat la seua morfologia al medi aquàtic i així oferir la mínima resistència a l'hora d'avançar en l'aigua. La major part dels peixos primitius ja tenien aquesta forma, mentre que els peixos actuals poden presentar modificacions d'aquesta forma comuna d'acord amb l'hàbitat preferent, l'alimentació, la forma de vida, etc.[1] Així, el cos pot estar comprimit lateralment, on l'eix transversal és menor que el vertical (present a la gran majoria de peixos) o deprimit dorsoventralment (com en el cas del rap i de les rajades). Els peixos plans (pleuronectiformes), encara que tenen el cos comprimit lateralment, el tenen asimètric, descansen damunt un dels dos costats i, a simple vista, sembla que el tenen deprimit dorsoventralment. Això els permet enganxar-se del tot al fons i els serveix de vigilància i de camuflatge de protecció alhora. Els seus músculs, de forma longitudinal i molt desenvolupats, els proporcionen una natació persistent i lenta. Una altra variant és el cos acintat, extremadament llarg i amb l'eix vertical molt més llarg que el transversal. També hi apareixen altres formes: serpentiformes, irregulars (cavallet de mar), amb diverses estructures morfològiques (pínnules, carenes, aletes modificades en òrgans adherents,...), etc.[2]

Una forma hidrodinàmica (fusiforme, allargada, amb els extrems aguts i amb l'eix longitudinal major que el vertical i l'horitzontal) és pròpia dels bons nedadors. Els peixos avancen gràcies a un moviment que comença en el terç anterior del tronc i es propaga, sense interrupció fins a l'aleta caudal. Aquest moviment es veu ajudat per la bufeta natatòria (tot i que no totes les espècies en tenen), la qual pot suspendre el peix en l'aigua encara que no hi hagi cap moviment.

Els peixos pelàgics presenten diverses estructures que faciliten la natació a gran velocitat. Les aletes dorsals i les pectorals es poden replegar dins solcs per evitar el fregament i en el peduncle caudal apareixen pínnules (darrere l'aleta dorsal i l'anal) i carenes laterals que serveixen per estabilitzar.[3]

Esquelet[modifica | modifica el codi]

Els peixos, com tots els vertebrats, posseeixen un esquelet que li confereix forma i solidesa al cos. En el cas del peix inclou un eix dorsal, el crani i les extremitats. La base d'aquest eix, el component rígid del qual és la columna vertebral, és el cordó dorsal entorn del que s'ha desenvolupat aquella. La columna vertebral es compon d'un nombre variable de vèrtebres unides entre si. Les vértebras presenten sobre el centre un orifici pel qual passa el sistema nerviós central, incloent-hi la medul·la espinal.

El crani del peix consta de molts ossets i l'esquelet de les extremitats està compost per les aletes: el de les imparells està unit directament a la columna vertebral i sostingut per ella. Les aletes parells (pectorals i pèlviques), en canvi, posseeixen la seua pròpia estructura esqueletal de suport, tancat en els músculs del tronc, i només estan unides d'una manera lliure amb l'esquelet central.[4]

Musculatura[modifica | modifica el codi]

Ocupa la major part del cos del peix. La dels costats del tronc serveix per a la locomoció, s'empra al màxim, està molt desenvolupada, s'estén des del clatell fins a l'arrel de l'aleta caudal i forma dos feixos iguals situats a ambdós costats de la columna vertebral. Els músculs es componen de nombrosos segments successius units entre si sense sutura, com en paquets. De la musculatura del tronc s'ha desenvolupat també la de les aletes: es compon de dos músculs principals que produeixen l'extensió i contracció d'aquelles.[5]

Aletes[modifica | modifica el codi]

Tipus de boca de peix:A: terminal. B: súpera. C: ínfera.

Són emprades pels peixos per a impulsar-se, guiar-se i frenar el seu moviment cap endavant. Les aletes són plecs epitelials armats sobre radis durs o segments. Els durs són realment rígids i es denominen espinosos. Els segments, a més d'ésser flexibles, es ramifiquen més o menys a prop de la vora de l'aleta i es denominen radis tous. Es poden moure's des del tronc, ja que tenen en la base dos grups de músculs que permeten als peixos plegar-les, desplegar-les i emprar-les per a guiar-se i fer diferents moviments.

N'hi ha de dos tipus: parells i imparells, és a dir, d'un tipus d'aleta té dues i d'un altre una sola. Són imparells la dorsal, la caudal i l'anal, mentre que les pèlviques i les pectorals són parells. La posició de les parells pot ésser diferent segons les famílies o espècies de peixos a considerar, sobretot les pèlviques, ja que poden estar desplaçades cap a endarrere (posició abdominal) o bé cap endavant (toràcica o, fins i tot, jugular). Algunes espècies manquen d'aquest darrer tipus d'aletes.[6]

Pell i escates[modifica | modifica el codi]

El cos dels peixos es divideix en tres parts: el cap, el tronc amb el peduncle caudal (part estreta del cos del peix a la qual s'uneix la cua o aleta caudal) i la cua. Totes elles es troben recobertes per una pell composta per dues capes: l'exterior (epidermis) i la interior (dermis o cutis).[7] La primera excreta una mucositat que redueix la resistència per fricció de l'aigua i constitueix una protecció contra els paràsits, les ferides i les infeccions. Entre la capa exterior i la interior es troben les escates (inserides en la dermis), encara que no tots els peixos en tenen.[8] En els teleostis es troben les escates ctenoides (quadrades i amb la vora dentada) i les cicloides (rodones i amb la vora llisa).[9] Les escames de la línia lateral (òrgan sensorial que segueix una línia des de l'opercle fins a l'inici de l'aleta caudal) es troben foradades i així permeten la recepció d'estímuls ambientals com diversos tipus d'ones i vibracions de l'aigua i la temperatura (perceben les diferències de pressió dins la línia lateral). El nombre d'escates de la línia lateral pot ésser útil per a reconèixer l'espècie. De vegades, les escates no sempre apareixen i, en el seu lloc, hi ha una mucositat que recobreix directament la pell i la protegeix (cas de les raboses i morenes) i en altres casos poden estar molt desenvolupades i prenen una gruixa considerable. En els elasmobranquis, en lloc d'escates hi ha denticles dèrmics o escates placoides: per sota la pell hi ha la placa basal i sobresurt un ganxo dirigit cap enrere que confereix a la pell un tacte aspre. Aquesta estructura és homòloga a la de les dents.[10]

Una altra peculiaritat referent a les escates és que creixen juntament amb el seu portador i, de manera similar als anells dels arbres, es pot saber l'edat dels peixos pels anells de les escates. El nombre d'escates d'una fila longitudinal i transversal és diferent en cada espècie de peix i mitjançant l'anomenada fórmula de retrocàlcul es pot identificar l'espècie. Aquesta fórmula informa sobre el nombre d'escates que hi ha en el sentit longitudinal de la línia lateral i les que hi ha entre aquesta i l'inici de l'aleta dorsal , o bé entre ella i la vora inferior del ventre.[11]

Boca[modifica | modifica el codi]

La distinta posició dels maxilars fa que la boca dels peixos pugui ésser terminal, súpera, ínfera o protràctil. Quan ambdós són iguals, la boca és terminal; quan sobresurt la mandíbula, la boca és súpera; quan ho fa el maxilar, la boca és ínfera; i, quan els maxilars surten cap enfora, la boca és protràctil.[12]

Coloració[modifica | modifica el codi]

La coloració i els dibuixos dels peixos són deguts a la presència de pigments a la pell i a la irisació de la llum sobre les fines capes de creixement de les escates. Sobre la pell del peix hi ha una infinitat de cromatòfors -cèl·lules cromàtiques- que determinen el seu color. Cada una d'aquestes cèl·lules conté sempre un sol color i la coloració del peix es produeix per la interacció d'aquestes cèl·lules (en estendre's o contreure's els diferents pigments de les cèl·lules). També un canvi de la intensitat de la llum influeix en aquest procés afavorint el que alguns peixos puguin adaptar la seua coloració a les diferències de lluminositat i de l'entorn. Tant els peixos bentònics com els pelàgics presenten una coloració mimètica: els permet camuflar-se per passar desapercebuts als depredadors (defensa passiva) o per esperar el pas de la presa. Poden ajudar-se d'altres estructures morfològiques per camuflar-se i la coloració pot variar segons el sexe, l'hàbitat, l'edat i l'estat reproductor.[13]

Aparell respiratori[modifica | modifica el codi]

En els peixos cartilaginosos apareixen a cada costat entre 5 i 7 fenedures branquials que es comuniquen, independentment una de l'altra, amb l'exterior. La primera, més petita, és l'espiracle. En els peixos ossis hi ha l'opercle: una peça òssia i plana que protegeix les brànquies que són les estructures relacionades amb la respiració.[14]

Malalties[modifica | modifica el codi]

Igual que altres animals, els peixos pateixen de malalties i paràsits. Per prevenir les malalties tenen una varietat de defenses. Les defenses "no específiques" inclouen la pell i les escates, així com la capa de mucus secretat per l'epidermis, que atrapa i inhibeix el creixement dels microorganismes. Quan els patògens trenquen aquestes defenses, els peixos poden desenvolupar una resposta inflamatòria que augmenta el flux sanguini a la zona infectada i lliura glòbuls blancs que tracten de destruir els agents patògens. Les defenses específiques responen als patògens particulars identificats al cos del peix, és a dir, una resposta immunitària.[15] Als últims anys, les vacunes han estat àmpliament utilitzats en l'aqüicultura i amb els peixos ornamentals, per exemple, vacunes contra la furunculosi en la cria del salmó.[16]

Algunes espècies fan servir peixos netejadors per eliminar els paràsits externs. El més conegut d'aquests són els làbrid netejador del gènere Labroides que se troba als esculls de coral de l'Oceà Índic i l'Oceà Pacífic. Aquests petits peixos organitzen les anomenades "estacions de neteja" on altres peixos es congreguen i realitzen moviments específics per atraure l'atenció dels netejadors.[17] Els comportaments netejadors s'han observat en una sèrie de grups de peixos, incloent un cas interessant entre dues espècies del mateix gènere, el netejador Etroplus maculatus, i altre de més grand l'Etroplus suratensis.[18]

Classificació[modifica | modifica el codi]

Els peixos són un grup parafilètic: això vol dir que qualsevol clade que contingui tots els peixos també contindrà tots els tetràpodes, els quals no són peixos. Per aquesta raó, grups com l'antiga classe Pisces ja no es fan servir en classificacions formals.

Els peixos són classificats en els següents grans grups:

Estat de conservació[modifica | modifica el codi]

La UICN, en la seva Llista d'espècies animals en perill d'extinció de l'any 2006, assenyala 1.173 espècies de peixos en perill d'esdevenir extintes a curt termini. S'hi inclouen espècies com el bacallà (Gadus morhua),[19] el celacant (Latimeria chalumnae)[20] i el tauró blanc (Carcharodon carcharias)[21] entre d'altres. A diferència de les plantes i dels animals terrestres, els peixos viuen sota l'aigua i aquest fet comporta una dificultat afegida per obtenir-ne dades i avaluar-ne el seu estat de conservació. Tanmateix, sembla ésser que els peixos d'aigua dolça són els més amenaçats perquè, sovint, viuen en zones relativament petites. Així, a tall d'exemple, el diminut Cyprinodon diabolis només viu en un petit bassal de 3 per 6 m a Nevada (Estats Units).[22]

Sobrepesca[modifica | modifica el codi]

En el cas dels peixos comestibles, com el bacallà i la tonyina, una de les seues principals amenaces és la sobrepesca.[23][24] Allà on hi és present, finalment, provoca el col·lapse de les poblacions de peixos perquè la població piscícola no es pot reproduir suficientment ràpid per a substituir els individus capturats per la pesca. Un cas ben estudiat d'aquest problema és el d'un tipus de sardina del Pacífic, Sardinops sagax, pescada davant de les costes de Califòrnia: l'any 1937 se'n pescaven 790.000 tones, mentre que el 1968 les captures ja havien davallat a les 24.000 tones, moment en què es va aturar-ne la pesca perquè ja no resultava econòmicament rendible i no pas perquè l'espècie s'hagués extingit.[25] D'ací la necessitat evident d'equilibrar la conservació de les espècies piscícoles amb la preservació dels mitjans de subsistència dels pescadors. En llocs com a Escòcia, Terranova i Alaska, la indústria pesquera genera molts llocs de feina, per la qual cosa els governs respectius són els principals interessats en la recerca d'un equilibri entre la conservació de les poblacions de peixos i el manteniment de la vàlua econòmica de la pesca comercial.[26][27] D'altra banda, científics, ecòlegs i moviments conservacionistes aposten per mesures més estrictes de protecció de les poblacions de peixos, ja que moltes d'aquestes podrien desaparèixer en un termini de cinquanta anys al ritme actual de la pesca comercial.[28]

Destrucció de l'hàbitat[modifica | modifica el codi]

Un altre problema compartit pels ecosistemes marins i els d'aigua dolça és la degradació dels hàbitats pels efectes de la contaminació de l'aigua, la construcció d'embassaments, l'extracció d'aigua per a la seua utilització pels éssers humans i la introducció d'espècies exòtiques.[29] Un exemple de peix que es troba en perill d'extinció a causa d'això és un tipus d'esturió de Nord-amèrica, Scaphirhynchus albus, que pateix les modificacions introduïdes als rius on viu a causa de diferents activitats humanes.[30]

Introducció d'espècies exòtiques[modifica | modifica el codi]

La introducció d'espècies exòtiques s'ha produït en una gran varietat de llocs i per moltes raons diferents. Un dels casos millor estudiats (i més greus) fou la introducció de la perca del Nil (Lates niloticus) al Llac Victòria. Des de la dècada de 1960 aquest peix ha anat exterminant progressivament les 500 espècies de cíclids que només es trobaven en aquest llac africà. Algunes d'aquestes espècies ara només sobreviuen en programes de cria en captivitat mentre que d'altres són, amb molta probabilitat, extintes.[31] La carpa comuna (Cyprinus carpio), la tilàpia del Nil (Oreochromis niloticus), Perca fluviatilis, la truita de riu (Salmo trutta), la llampresa de mar (Petromyzon marinus) i la truita arc de Sant Martí (Oncorhynchus mykiss) són altres exemples de peixos que han causat problemes en hàbitats diferents als seus habituals.[32]

Aspectes culturals[modifica | modifica el codi]

Mosaic trobat a Pompeia.
Banc de peixos (obra d'Abraham van Beijeren, circa 1650)
  • El peix era un símbol antic per identificar els cristians (Ichthys)
  • El peix és el símbol de Piscis, el signe zodiacal i la constel·lació de Peixos
  • Durant els períodes d'abstinència religiosa no es pot menjar carn, que se substitueix pel peix
  • El peix és un element indispensable de la dieta mediterrània[33]
  • És un signe de suport al creacionisme
  • La fusió entre humans i peixos dóna lloc a diversos monstres, com la sirena
  • A l'Edat Mitjana era signe de luxúria i pecat, com tots els animals amb escates
  • Per al budisme s'identifica amb la manca de patiment (el peix no té por d'ofegar-se, igualment la persona no sucumbeix al mar del dolor)
  • S'associa a diverses divinitats, entre les quals destaquen Hathor i Tritó

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Università di Roma. (en italià)
  2. Mas Ferrà, Xavier i Canyelles Ferrà, Xavier: Peixos de les Illes Balears. Editorial Moll, Palma de Mallorca, maig del 2000. Manuals d'introducció a la naturalesa, 13. ISBN 84-273-6013-4. Plana 21.
  3. Biblioteca Digital (en castellà)
  4. www.mundoacuariofilo.org (en castellà)
  5. ElAnzuelo.com (en castellà)
  6. www.icarito.cl (en castellà)
  7. Australian Museum Fish Site (en anglès)
  8. AmiMascota.com (en castellà)
  9. Roberts, C.D. 1993. Comparative morphology of spined scales and their phylogenetic significance in the Teleostei. Bull. Mar. Sci. 52(1):60-113.
  10. Daniel, J.F. (1922). The elasmobranch fishes. University of California Press, Berkeley, Califòrnia, Estats Units.
  11. Universidad de Concepción, Xile (en castellà)
  12. www.geocities.com (en castellà)
  13. The Telegraph. (en anglès)
  14. Gilbert, Scott F.: Developmental Biology. Quarta edició. Sinauer Associates, Inc. Sunderland, Massachusetts, Estats Units. ISBN 0-87893-249-6. Any 1994.
  15. Helfman 1997, p. 95–96.
  16. R. C. Cipriano (2001), Furunculosis And Other Diseases Caused By Aeromonas salmonicida. Fish Disease Leaflet 66. U.S. Department of the Interior.[1]
  17. Helfman 1997, p. 380.
  18. Richard L. Wyman and Jack A. Ward (1972). A Cleaning Symbiosis between the Cichlid Fishes Etroplus maculatus and Etroplus suratensis. I. Description and Possible Evolution. Copeia, Vol. 1972, No. 4, pp. 834–838.
  19. IUCN (en anglès)
  20. IUCN (en anglès)
  21. IUCN (en anglès)
  22. Helfman 1997, p. 449-450.
  23. Call to halt cod 'over-fishing' (en anglès)
  24. Tuna groups tackle overfishing (en anglès)
  25. Helfman 1997, p. 462.
  26. UK 'must shield fishing industry' (en anglès)
  27. EU fish quota deal hammered out (en anglès)
  28. Ocean study predicts the collapse of all seafood fisheries by 2050 (en anglès)
  29. Helfman 1997, p. 463.
  30. Threatened and Endangered Species: Pallid Sturgeon Scaphirhynchus Fact Sheet (en anglès)
  31. The little fish fight back (en anglès)
  32. Stop That Fish! (en anglès)
  33. Collell i Pujol, Dolors. «El peix, un dels aliments més característics de la dieta mediterrània». Revista de Palafrugell (Suplement Gràfic), núm. 222, abril de 2012, p. 10–11 [Consulta: 5 d'abril de 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Almeda-Villela, P. 1998. Endangered Species. Pp. 48-53 a J.R. Paxton, W.N. Eschmeyer, eds. Encyclopedia of Fishes. San Diego, Califòrnia, Estats Units: Academic Press
  • Bardach, J. E., i Villars, T., 1974: The Chemical Senses of Fishes, a Grant, P. T., i Mackie, A. M., eds., Chemoreception in Marine Organisms: Londres, Academic Press, p. 49-104.
  • Bennett, M. V. L., 1968: Neural Control of Electric Organs, a Ingle, D., ed., The Central Nervous System and Fish Behavior: Xicago, University of Chicago Press, p. 147-169.
  • Berra, T. 2001. Freshwater Fish Distribution. San Diego, Califòrnia, Estats Units: Academic Press.
  • Beverton, R. J. H., i Holt, S. J., 1957: On the dynamics of exploited fish populations: Great Brit. Min. Agr. Fish, Food, Fish. Invest., v. 19, p. 1- 533; Series 2
  • Bond, Carl E. Biology of Fishes. Filadelfia, Estats Units: W.B. Saunders Co., 1979.
  • Braunbeck, Thomas, David E. Hinton, Bruno Streit: Fish Ecotoxicology. Birkhäuser, Basel-Berlín-Boston, 1998, ISBN 3-7643-5819-X.
  • Breder, C. M., i Rosen, D. E., 1966: Modes of Reproduction in Fishes: How Fishes Breed: Nova York, Natural History Press.
  • Bull, H. O., 1957: Behavior: Conditioned Response, a Brown, M. E., ed., The Physiology of Fishes: Nova York, Academic Press, v. II, p. 211-228.
  • Burton, Maurice i Robert Burton. Encyclopedia of Fish. Saint Louis (Missouri), Estats Units: BPC Publishing, 1984
  • Carter, Stuart i Malcolm Greenhalgh: Riconoscere i pesci d'acqua dolce d'Italia e d'Europa, Muzzio, 2003. ISBN 88-7413-088-0.
  • Dean, B., 1895: Fishes, Living and Fossil: an Outline of Their Forms and Possible Relationships: Nova York, Macmillan.
  • Evans, David, ed. The Physiology of Fishes. Boca Raton, Florida, Estats Units: CRC Press, 1993.
  • Fichter, George S. i Edward C. Migdalski. The Fresh & Saltwater Fishes of the World. Nova York: Greenwich House, 1983.
  • Frickhinger, Karl A.: Mergus Fossilien-Atlas Fische. Mergus Verlag, Melle 1991, ISBN 3-88244-018-X.
  • Gebhardt, Harald, Andreas Ness: Fische. Die heimischen Süßwasserfische sowie Arten der Nord- und Ostsee. 7. Aufl., BLV Verlag, Munic, Alemanya, 2005, ISBN 3-405-15106-6.
  • Grande, L. 1998. Fishes Through the Ages. Pp. 27-31 a J.R. Paxton, W.N. Eschmeyer, eds. Encyclopedia of Fishes. San Diego, Califòrnia, Estats Units: Academic Press.
  • Gray, J., 1957: How fishes swim: Scientific American, v. 197, p. 48-54.
  • Greenberg, Greenberg and Greenberg. 1987. The Fishes Beneath Tropic Seas. Seahawk Press. ISBN 0-913008-19-2.
  • Greenwood, P. H.: Fish, a Encyclopedia Americana: Danbury, Connecticut, Grolier, v. 11, p. 289-306. 1985.
  • Hauser, Hillary. Book of Marine Fishes. Glen Cove, Nova York: Pisces Books/Tetra Press, 1984
  • Helfman, D.; Collette, B.; Facey. The Diversity of Fishes. Blackwell Publishing, 1997. ISBN 0-86542-256-7. 
  • Hoar, W. S., i Randall, D. J., 1969-1970, Fish Physiology: Londres, Academic Press, v. I-VIII.
  • Jordan, David Starr. The Genera of Fishes, and a Classification of Fishes. Universitat de Stanford: Stanford University Press, 1983.
  • Lagler, Karl F., John E. Bardach i Robert R. Miller. Ichthyology. Nova York: John Wiley & Sons, 1962.
  • Le Monte, Francesca Raimonde. Giant Fishes of the Open Sea. Nova York: Holt, Rinehart and Winston, 1985.
  • Liem, K. 1998. Introducing Fishes. Pp. 14-19 a J.R. Paxton, W.N. Eschmeyer, eds. Encyclopedia of Fishes. San Diego, Califòrnia, Estats Units: Academic Press.
  • Louisy, Patrick: Guida all'identificazione dei pesci marini d'Europa e del Mediterraneo. Milà, Itàlia, 2006. Ed. Il Castello. ISBN 88-8039-472-X.
  • Marshall, N. B., 1965, The Life of Fishes: Londres, Gran Bretanya, Weidenfield and Nicholson.
  • Marshall, N.B. The Life of Fishes. Nova York: Universe Books, 1973.
  • Moy-Thomas, J. A., i Miles, R. S., 1971: Paleozoic Fishes (segona edició): Londres, Chapman and Hall.
  • Moyle, P. i J. Cech.: Fishes: An Introduction to Ichthyology, 4a edició, Upper Saddle River, Nova Jersey, Estats Units: Prentice-Hall. Any 2000.
  • Nelson, J.: Fishes of the World, 3a edició. Nova York, Estats Units: John Wiley and Sons. Any 1994.
  • Nikolsky, G.V. The Ecology of Fishes. Nova Jersey, Estats Units: TF.H. Publications, Inc. Ltd., 1978.
  • Ommanney, F D. The Fishes. Nova York, Estats Units: Time, Inc., 1984.
  • Ono, R. Dana, James D. Williams, i Anne Wagner. Vanishing Fishes of North America. Washington DC, Estats Units: Stone Wall Press, Inc., 1983.
  • Parker, Steve: I Pesci. Storia naturale, comportamento, vita segreta. Istituto Geografico De Agostini. Novara, Itàlia, 2003. ISBN 88-418-1055-6.
  • Parrish, J. 1998. Fish Behavior. Pp. 42-47 a J.R. Paxton, W.N. Eschmeyer, eds. Encyclopedia of Fishes. San Diego, Califòrnia, Estats Units: Academic Press.
  • Paxton, J. 1998. Habitats and Adaptations. Pp. 32-41 a J.R. Paxton, W.N. Eschmeyer, eds. Encyclopedia of Fishes. San Diego, Califòrnia, Estats Units: Academic Press.
  • Quentin Bone, Richard H. Moore: Biology of Fishes. 3. Auflage, Taylor & Francis, 2008, ISBN 978-0-415-37562-7.
  • Thompson, Peter. Thompson's Guide to Freshwater Fishes. Boston, Estats Units: Houghton Mifflin Co., 1985.
  • Thurman, Harold V. Introductory Oceanography. Columbus, Ohio: Charles E. Merrill Publishing Company, 1981.
  • Westheide, Wilfried, Reinhard Rieger: Spezielle Zoologie. Teil 2: Wirbel- oder Schädeltiere. Spektrum Akademischer Verlag, Heidelberg 2004, ISBN 3-8274-0900-4.
  • Wheeler, A.: The World Encyclopedia of Fishes, 2a edició, Londres: Macdonald. Any 1985.
  • Wilson, Edward O. The Diversity of Life. Cambridge: The Belknap Press of Harvard University Press, 1992.
  • Wootton, R. J. Fish Ecology. Nova York, Estats Units: Chapman & Hall, 1992.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Peix